28 de febr. 2010

Tendències de fons a l’enquesta del CEO


Baròmetre de febrer del Centre d’Estudis d’Opinió. Informació abundantíssima, que pot acabar de “colgar” dades importants entre l’excés d’informació i la simplicitat llaminera de la taula d’intenció de vot.

Però està clar que tots anem a consultar aquesta taula d’intenció de vot com a més interessant. I ho és.

D’entrada, i pel que fa a anteriors onades, el més rellevant és una perceptible estabilitat de la intenció de vot, sense moviments significatius. Com a molt percentatges de variança propis d’elements demoscòpics.

Val a dir, però, que un cop més les dades del CEO presenten un biaix que obliga a interpretar els resultats.

Si observem les dades de record de vot, un cop més, la mostra està infrarepresentada pel que fa a CiU i sobrerepresentada pel que fa al votants socialista.

Així, pel que fa a CiU, només un 23.9% dels enquestats diuen haver votat CiU a les darreres eleccions, mentre que en aquestes eleccions CiU va obtenir un 31.5% dels vots. Hi ha un esbiaxament clarament a la baixa a la mostra en relació a la seva representativitat, de 7.5 punts!!!

Pel que fa als socialistes, que van obtenir un 26.8% dels sufragis, a la mostra el record de vot els situa en el 29%, és a dir, sobrerepresentats.

I la taula d’intenció de vot del CEO és exclusivament vot directe. No hi ha per tant, correcció en relació a la mostra.

La situació real, per tant, no és aquest diferencial de vot de 23.0 de CiU davant un 17.4 del PSC-PSOE, és molt superior, i segurament en aquests moments el diferencial de CiU en relació al PSC-PSOE sigui de més de 10 punts.

En aquesta dimensió de l’anàlisi, la mostra gairebé és clavada pel que fa a ERC (13.9 de record de vot i 14% de vot les últimes eleccions), mentre és notablement inferior pel que fa al PPC (5.8 a la mostra davant 10.7), i sensiblement inferior a ICV (6.6 vs 9.5) i Ciutadans (1.0 vs. 3.0).

Des d’aquest punt de vista, els resultats d’Esquerra són força representatius, mentre que el PPC probablement estigui amb una intenció de vot superior a la que transmet l’enquesta. I també ICV.

Reagrupament, amb un paupèrrim 1.0 dels vots continua la seva decadència també en intenció de vot.

Fidelització del vot
Les dades que al meu entendre aporten una informació més interessant per poder observar tendències de vot en l’electorat és la taula que analitza la intenció de vot en funció del record de vot, la taula, per tant, que mostra quina és la fidelització del vot. I proporciona informació molt interessant.

En l’anàlisi del l’últim baròmetre vaig comentar que em sorprenien les dades perquè variava una mica el que estava essent la tendència demoscòpica pel que fa a aquesta fidelització. Aquesta onada torna plenament a situar les dades en aquesta tendència. I crec que ja podem parlar que ÉS la tendència que s’observa en l’electorat.

Destaquen, per les conseqüències que té sobre la projecció electoral, l’elevat percentatge de fidelització del votant de CiU, que se situa en el 80%, el més alt de tots els partits. Un percentatge molt alt de per se, i especialment significatiu en un mapa electoral com el català, multidimensional, i amb varis eixos girant simultàniament.

Si tenim en compte la infrarepresentació del votant convergent a la mostra de l’enquesta, i aquesta elevadíssima fidelització de vot, el resultat previsible és que el vot convergent està en clara progressió, i assoleix importants distàncies en relació als altres partits, específicament el PSC-PSOE.

A l’altre extrem, en la més baixa fidelització, se situen els Ciutadans, amb només un 38.6% de fidelització. És una tendència molt clara en tots els baròmetres del CEO, i crec que es correspon amb l’anàlisi que tots podem fer de la situació d’aquesta força política, les seves crisis viscudes, i una certa i perceptible ressituació del seu electorat. Tanmateix, també cal afegir que atenent a la mostra tan baixa de votants de Ciutadans amb la que treballa l’enquesta del CEO, aquestes dades són les menys precises, per més que la tendència que exhibeixen, la seva constància, és indiscutible.

La dada més rellevant políticament en l’anàlisi d’aquesta dimensió és la baixa fidelització d’Esquerra, només un 50.4% dels enquestats que manifesten haver votat Esquerra les últimes eleccions els votarien ara. Un percentatge molt baix, baixíssim, el segon més baix després de Ciutadans. Esquerra és, de manera clara, el partit que té més dificultats per a retenir els seus votants. Això es correspon no només amb la tendència a la baixa en el seu vot directe, sinó que els situa com el partit que més dificultats tindrà per a no patir una important davallada electoral, que ja tothom, evidentment, dóna per feta.

És significatiu també el descens en la fidelització dels socialistes, que trenca el repunt que havien obtingut en la darrera enquesta. Què vol dir això? Doncs que si al costat de la seva lleu sobredimensió a la mostra, hi posem aquesta dada, d’una clara pèrdua de fidelització, el resultat és que la intenció de vot dels socialistes en relació a les últimes eleccions cotitza a la baixa.

Pel que fa a PPC i ICV-EUA, amb un 67% i un 69.2%, confirma la important solidesa dels votants d’aquests partits.

Com s’està movent la intenció de vot?
El vot directe que manifesta l’enquesta prové dels antics votants que continuen votant les opcions que ja havien votat (el vot fidelitzat que hem vist en l’apartat anterior)… i del vot provinent d'altres opcions, que no han fidelitzat.

Per tant, la mateixa taula de fidelització del vot ens permet fer el que crec és l’anàlisi més interessant per a detectar possibles moviments de fons en l’electorat català.

Al mirar la fidelització, hem vist que ja podem trobar-hi pistes de tendència, tant pel que fa p.ex. per l’elevada fidelització de CiU com per la baixa fidelització d’Esquerra. Això ja apunta coses.

Però ara el que farem és mirar quin comportament té el vot que no es fidelitza. Què fan els votants de les diferents opcions que ara no els votaran?

Podríem dir que CiU és la formació política que recull el percentatge més alt de votants que abandonen les seves opcions prèvies, fins al punt que recull un 9.3% d’antics votants socialistes, un 11.2% d’Esquerra, un 8.9% del PPC i –atenció- un 16.4% de Ciutadans (alerta amb l’escassa mostra de Ciutadans, fa que ofereixi percentatges molt radicals, però podem estar parlant d’una persona…).

Per tant, en aquest baròmetre del CEO a CiU sembla que totes li ponen, perquè clarament és la força política que recull un major percentatge de vot de la resta de forces, i provinent de tot l’espectre: des de Ciutadans i PP fins a Esquerra, passant pel PSC-PSOE. És un exemple molt clar de la posició central que ocupa CiU en el panorama polític català, aquesta capacitat que té de rascar de tot arreu. Això passa també pel que abans hem comentat de la multidimensionalitat de la política catalana i dels diferents eixos sobre els que gira (en contraposició, p.ex. al que passa a Espanya o a França).

Tanmateix, si CiU és la força política més beneficiada com a receptora del vot no fidelitzat, hi ha dues dades igualment rellevants i a tenir en compte. Per una banda els qui encara no ho saben, que també són un percentatge significatiu, lleugerament superior als dels qui opten per CiU, i que se situa sobre el 12% del vot no fidelitzat. Amb menor impacte, també hi ha el vot en blanc, que és significatiu només per a algunes forces com Esquerra, amb un 9.3% dels seus votants no fidelitzats.

Atès que sobre Reagrupament no hi ha record de vot (no ha concorregut a cap elecció), però sí tenim intenció directa de vota (l’1.0), l’únic que es pot fer és observar d’on li ve el votant. Més d’un 60% dels qui diuen que votaran a Reagrupament venen d’Esquerra, però el percentatge que aquesta deserció cap a Reagrupament implica per a Esquerra en relació als seus votants no fidelitzats és molt baix, un 5.7%, menor que els no fidelitzats que diuen que ara votaran CiU (11.2%), en blanc (9.3%) o que encara no ho saben (12%). Resulta igualment significatiu que només un 0.1% d’antics votants convergents o socialistes diguin que ara votarien Reagrupament. Per tant, el vot a Rcat prové d’Esquerra i d’altres situacions com l’abstenció o partits minoritaris.

Una anàlisi del panorama polític que dibuixa l’enquesta del CEO
El que hem analitzat fins ara són exclusivament dades, no hi ha opinió, com a molt, s’han destacat elements demoscòpics d’especial rellevància i significació per a una projecció electoral.

Atenent a aquestes dades, crec que es pot fer una anàlisi del mapa polític català, ara sí, expressant opinió.

Convergència i Unió és clarament la força que surt més reforçada de les dades que ofereix el CEO:
- guanya en intenció de vot directe, amb gairebé 5 punts en relació al PSC-PSOE
- podem presumir que aquest diferencial és força més gran (per sobre dels 10 punts), atenent que el votant convergent està infrarepresentat a la mostra i el socialista sobrerepresentat
- és l’opció amb una major fidelitat de vot, del 80%, el que assegura una enorme solidesa del seu electorat
- ocupa totalment el centre del mapa polític català, atès que recull intenció de vot no fidelitzat de la resta de forces polítiques, tan dispars com Ciutadans, PSC-PSOE, PP i Esquerra
- pel volum de votants possibles que implica, és especialment rellevant el 9.3% d’exvotants socialistes que ara diuen que votaran CiU
- no té pèrdues de vot mínimament significatives cap a altres opcions. El més rellevant és un 11.9 dels seus antics votants que encara no saben què faran

La meva anàlisi és que Convergència treurà un excel·lent resultat a les properes eleccions, si el mapa polític no pateix cap convulsió, si és el que és a hores d’ara. No hi ha cap projecte polític que pugui amenaçar la solidesa de les expectatives electorals de Convergència. És a dir, a hores d’ara, a can convergent, tranquilitat, perquè no hi ha res que hagi fet forat en el seu electorat (el 0.1% de vots a reagrupament és una bona evidència). I en el terreny de l’especulació, només quedaria la incògnita de què podria implicar una possible candidatura de Joan Laporta, si una nova proposta política encapçalada per Joan Laporta (i que no sigui la marca Reagrupament, per més que hi compti) podria manllevar-los intenció de vot.

Esquerra és la força amb més problemes electorals. L’enquesta del CEO haurà transferit, si això és possible, encara més preocupació als estrategues d’en Puigcercós:
- baixa intenció de vot directe
- baixa fidelització de vot, només un 50.4%
- fugues clares de vot cap a altres opcions: 11.2% a CiU, 9.3% al vot en blanc, 5.7% a Reagrupament, 4.2% al PSC-PSOE…

Esquerra, per tant, està abocada, quasi de manera irremeiable, a una importantíssima davallada electoral, que crec pot estar sobre el 40% dels seus antics votants les darreres eleccions del Parlament de Catalunya. De fet, l’única oportunitat de suavitzar la davallada la té en el 12% de vot no fidelitzat que encara no sap què farà. Tanmateix, sobre Esquerra també pesa la possible participació d’en Joan Laporta a les eleccions, fet que podria provocar una esquerda superior a la que ha provocat Reagrupament, que només recull un 5.7% d'aquest vot, per sota de qualsevol expectativa inicial.

Tanmateix, el fracàs més perceptible que mostren les dades del CEO és el relatiu a la proposta de Reagrupament. Clarament, Reagrupament no ha conectat amb l’electorat, i no aconsegueix visualitzar-se com a opció electoral, fracassa en l’intent:
- només un 1.0% d’intenció de vot
- només ha penetrat mínimament en antics votants d’Esquerra, però ni tan sols en aquest segment, aconsegueix visualitzar-se com a possible alternativa electoral. És significatiu que hi hagi més exvotants d’Esquerra que prefereixin CiU o el vot en blanc que Reagrupament…

Hi ha una altra cosa que cal tenir en compte en relació a Reagrupament, i és que l’enquesta està feta ABANS de l’harakiri que va fer el Dr. Carretero, és a dir, a la demencial crisi que va provocar-hi. Aquests resultats encara no recullen la possible “factura” de la crisi de Reagrupament.

I jo tinc pocs dubtes que hi haurà “factura”, perquè una crisi com la viscuda, en un moviment incipient, sempre en passa. I més encara si la crisi està provocada per un exabrupte totalitari i antidemocràtic, quan la proposta de Reagrupament es fonamentava en Independència i Regeneració Democràtica. És a dir, el fet d’haver dinamitat absolutament un dels pilars sobre el que se sustentava la proposta de Reagrupament implica una greu pèrdua d’identitat, de fiabilitat i de confiança en el projecte. Caldrà veure-ho.

Però hi ha més coses: és important veure que Reagrupament es proposava als enquestats com a opció de resposta. Ja ho va fer l’última onada, quan Reagrupament recollia un 1.4% d’intenció de vot. És per tant, al costat d’Esquerra, l’única força que baixa en relació a l’última onada.

Per a mi, que ho he viscut de dintre, això no és cap sorpresa. El fet que a l’anterior onada del CEO ja es recollís l’opció Reagrupament volia dir que s’havia aconseguit l’objectiu d’homologar-lo a la resta de forces polítiques, vam arribar a l’Assemblea Nacional complint aquest objectiu. Després de l’Assemblea Nacional comencen els problemes, que ja he explicat, d’acumulació de càrrecs, de nepotisme, etc. Es liquida persones i grups de treball que ho estaven fent prou bé, i Reagrupament pràcticament desapareix del mapa: cap idea, cap projecte, cap proposta, cap estratègia, cap campanya. Res. La proposta continua funcionant gairebé per inèrcia, replicant únicament el format d’actes del període constituent.
És així, per aquesta “desaparició” del mapa, que s’arriba a aquest 1.0, quan en anteriors enquestes els percentatges sempre havien estat superiors (1.4 l’anterior onada, i fins a un 2.8% en l’enquesta de La Vanguardia). No és cert, com molts bona fe pensen, que Reagrupament “desapareix” perquè els mitjans de comunicació fan el buit. Despareix perquè no fa res, no diu res, no trasllada res. I això, evidentment, acaba tenint el seu reflex demoscòpic.

Amb aquest 1.0, i la crisi posterior, que evidentment passarà factura, el projecte de Reagrupament està absolutament finiquitat, liquidat. És fins a cert punt incomprensible que hàgim arribat a aquesta situació: era el moment, hi havia un discurs, hi havia un nínxol electoral claríssim, hi havia un lideratge, hi havia gent molt preparada i hi havia una autèntica marea d’il·lusió entre els milers de militants. Però no s’ha fet aquest forat, no s’ha arribat a aquest possible electorat. I no s’ha fet per errors propis, per no fer bé les coses.

Ara només queda esperar que Joan Laporta digui el què i saber quins mobles salva, és a dir, quins noms incorpora a la seva llista. Dissortadament l’espai que volia defensar Reagrupament, ha demostrat que no estava preparat per fer-ho. Ara només queda esperar saber si una personalitat mediàtica, i amb una projecció indiscutible és, per ell mateix, capaç de generar un espai polític amb possibilitats electorals. I jo que sempre he estat laportista, cada cop tinc més dubtes raonables, i cada cop penso que no sé fins a quin punt voldrà fer aquesta cursa amb pedres a la butxaca com les que ofereix Reagrupament.

Però clarament és l’únic que pot introduir alguna variació en el panorama que dibuixen les enquestes.