ABSOLUT PUJOL. Digerint la conferència “Residuals o independents? O alguna altra solució?”

Hem arribat molt d’hora. L’anunciada conferència del president Pujol havia aixecat una important expectativa. El títol i les últimes reflexions del líder nacionalista, cada cop més ficat en el paper de “pare de la Pàtria” que glossava fa un parell de setmanes l’Anna Figuera en la presentació del seu magnífic llibre “Jordi Pujol i els jueus. Construir la terra promesa”, pressagiaven una conferència important, un anunci o posicionament important.

Tot ha estat així. L’assistència massiva ha obligat a habilitar aules anexes a l’auditori de la UPF perquè es pogués seguir pel nombrosíssim públic concentrat.

I la conferència d’en Jordi Pujol ha estat d’aquelles que estableixen un moment històric, que el situen, descriuen com s’hi ha arribat i deixa les portes obertes al futur, amb un únic diagnòstic. Per poder fer això, cal tenir molta autoritat política, ètica, nacional... I en Pujol la té i l’ha exercida.

Estic segur que el relat que ens ha fet del seu pensament, de les seves motivacions polítiques, dels seus objectius, del perquè de la seva actuació política en aquest llarg lideratge nacional que ha exercit… no ha estat fàcil per a ell. I no ho ha estat perquè, com ell mateix ha reconegut, el desenllaç de tot plegat no és el que ell volia, pel que havia treballat. I així les coses el que el president Pujol també ens ha descrit amb total nitidesa és quina és l’actual situació i quines conseqüències polítiques i nacionals implica.

I sí, estem parlant, ha parlat, que, com a poble, no tenim alternatives i hem de dissenyar el nostre camí, a través del dret a decidir, a la independència.

En Jordi Pujol ha insistit en la -a totes llums inversemblant- dimensió personal de la reflexió que ens plantejava. Atès que la conferència està disponible a la xarxa, el millor és que tots els que hi tingueu interès, la llegiu. Val molt la pena. És un document únic, un viatge per la nostra història més recent, que és el projecte de construcció nacional i del conflicte nacional que ens ha portat al dia d’avui, a aquest repte històric en el que estem instal·lats.

Per tant, la dissertació, encara en calent, sobre la conferència, la plantejaré també des de la subjectivitat, la meva visió, la visió d’un militant independentista des de fa 26 anys, des que en tenia 18…

Jo coneixia molts pocs convergents, poquíssims. M’havia criat a Cornellà, al Baix Llobregat, en ple barri de Sant Ildefons, en una família de tradició catòlica i, alhora, molt d’esquerres. Sí, gairebé de “cristians comunistes”. Dels grups de parròquia, la JOBAC, vaig passar a la Crida a la Solidaritat i a la militància independentista, ja a Barcelona. Fins a la Universitat, i a través de la FNEC, que no vaig entrar en contacte amb “convergents”. Però el meu món continuava molt i molt allunyat del seu.

Tanmateix, aquell novembre del 1986, amb alguns activistes independentistes més del barri de Les Corts, estàvem molt i molt alerta dels esdeveniments polítics que s’estaven produïnt. S’havia de conèixer la decisió de l’Audiència en relació a la petició de la fiscalia (impulsada pel govern del PSOE) de processar o no el president de la Generalitat, en Jordi Pujol. Havíem decidit que si es processava el president de la Generalitat pel cas Banca Catalana havíem de fer alguna cosa. Es va parlar de fer una resposta anònima, espontània. L’hauríem feta grossa, crec. Però no val caler. No hi va haver processament.

Com a independentistes, vam continuar fent la nostra, les nostres coses. La idea política independentista i la militància independentista, la resistència patriòtica, venien de lluny, i amb molta altra gent vam anar generant iniciatives, projectes i propostes.

L’independentisme, en aquells moments, no deixava de tenir una important component testimonial, absolutament allunyada de la centralitat del debat polític. Però una militància absolutament entregada de milers i milers de joves arreu del país, uns referents clars i una proposta política rupturista, clara i patriòtica… va anar configurant un escenari polític on l’independentisme cada cop era més i més present, des de tots els punts de vista. També en les expressions polítiques més tradicionals: parlament, ajuntaments, etc.

En Jordi Pujol ha començat avui assenyalant que aquests no havien estat els seus objectius polítics, que el seu plantejament nacional i de nacionalista no l’havia edificat sobre la idea de la independència, sinó sobre la idea del “ser”, sobre la idea de la importància, després de la llarguíssima nit negra de la guerra, l’exili i la dictadura, de construir la nació, de refer la nació.

Ens ha explicat la idea des de la que es partia: la possibilitat que, en una Espanya democràtica, amb prosperitat i desenvolupament econòmic, integrada a Europa… Catalunya hi tindria el seu espai propi, reconeixement i autogovern suficients per poder fer tot allò que calia per a la nostra Nació, i que n’assegurés la seva plenitud en tots els ordres (identitat, economia, etc).

També ens ha recordat quin era l’escenari real d’aquella Catalunya. Ell no ho ha dit, de fet no hi ha fet cap referència, però ens hauríem de remetre a aquelles primeres eleccions on el nacionalisme català no era, ni de lluny, la principal força a Catalunya. Ha recordat, això sí, la solitud freqüent en els temes nacionals de Convergència i Esquerra. El perfil polític del país semblava anar per altres bandes.

I la situació política a l’estat era precària, també des de tots els punts de vista (institucional, democràtic, econòmic…).

En aquella situació, en aquell context, en Jordi Pujol ha explicitat avui el que eren les coordenades d’un cert pacte amb Catalunya, que avui ja no existeix, s’ha trencat. Des de la presidència de la Generalitat, però sobretot, des de la presència al Congrés espanyol, en Pujol ha desgranat els diferents instants clau, perillosament clau, de la transició i de la democràcia espanyola –fins als nostres dies-.

Aquesta permanent responsabilitat en la que s’actuava en el front espanyol tenia una doble motivació: la consciència que la involució en el procés democràtic espanyol anava directament en contra del procés de construcció nacional català, i, alhora, la incertesa sobre com respondria la societat catalana, sobre què era allò al que realment aspirava i fins on estava disposada a “jugar-hi”.

Aquesta responsabilitat convergent s’ha exercit fins al límit. Potser molt més enllà fins i tot del que els hi era exigible. Però es va fer sempre i en tot moment; i sovint sense res a canvi. L’últim episodi, detalladament explicat, ha estat el suport convergent al congrés a les mesures que el frívol Zapatero es va veure obligat a prendre (maig 2010) davant la catastròfica situació espanyola, que abocava inevitablement a la intervenció europea, però que podia arrossegar letalment a la ruïna la zona euro.

En Pujol ha explicat amb pèls i senyals com es va produir aquella intervenció del que en Juliana defineix com a “directori europeu”, i del paper que hi va tenir Alemanya, la Merkel i la CDU, així com -ja és sabut- totes les autoritats internacionals, des de l’Obama fins a la Xina. Un cop més Espanya davant l’abisme i un cop més, per a evitar una catàstrofe (que també ens hauria arrossegat a nosaltres, no ens enganyem), la responsabilitat convergent al rescat.

Ha volgut remarcar el president Pujol la distància que hi ha entre aquesta responsabilitat, sovint a canvi de res, i la irresponsabilitat espanyola, entre ells i amb nosaltres. El repàs històric ha situat clarament tant l’esquerra com la dreta espanyola permanentment abocats al caïnisme més atroç i incomprensible, i molt per damunt de qualsevol consideració sobre el bé comú, l’interès general.

A nivell català això té una traducció molt clara: el concepte de solidaritat. Ha repetit força vegades quin és l’únic concepte que tenen els espanyols de la solidaritat: “el que és meu és meu, però el que és teu també és meu”. I això ens ha dut a l’actual situació de col·lapse econòmic que deriva de l’incessant o creixent espoli fiscal.

Ha arribat finalment a la sentència del TC sobre l’Estatut. En Pujol no l’ha descrita com un punt d’inflexió, sinó com l’últim esglaó d’una cadena de pensament i actuació política espanyola que va començar l’any 2.000.

Els efectes de la sentència del TC són devastadors. Però encara ho és més el “frame” en el que està instal·lada la política espanyola, el pensament espanyol en relació a Catalunya. En Pujol ha parlat de “deslleialtat ètica” i de “desllialtat constitucional”.

En aquest context, així les coses, el diagnòstic del president Pujol és molt clar: només hi ha una alternativa, “o ser residuals o ser independents”. Quan Pujol parla de ser residuals vol dir de desaparició, pèrdua del nostre ésser nacional. Quan Pujol planteja “o ser independents” no està plantejant una disjuntiva, sinó donant resposta negativa a la tercera pregunta del títol de la conferència “o alguna altra solució”. No, no hi ha cap altra solució. Com recullen tots els mitjans, en Pujol ha dit prou i ha oficialitzat solemnement que ell no té cap argument en contra dels qui defensem la independència. I així ha oficialitzat solemnement que no hi ha, com a país, arguments en contra de la independència. Per tant, que és el camí. Independència o mort. I tots volem viure, nosaltres i el país.

Llavors ha deixat plantejats, sense resposta, els dos grans interrogants que té la qüestió de la independència: com es pot fer possible la independència (el com) i l’impacte intern, és a dir, el permanent interrogant sobre això que n’hem vingut a dir “la majoria social”, com a expressió que allunya els temors, si s’assoleix, de la “fractura social”.

En Pujol no ha resposta aquests interrogants, o només ho ha fet parcialment. Entenc que creu –i creu bé- que no li toca a n’ell aquest repte polític.

La conferència d’avui ha estat important perquè el president Pujol, actuant de pare de la Pàtria, ha fet un reconeixement solemne que no hi ha alternativa a la independència. Per tant, que Catalunya ha de caminar cap a la independència. Avui ens ha vingut a dir que el país ha arribat fins aquí, i jo he fet el que he pogut per construir la Nació en un determinat context. Avui el context ja no existeix i les meves receptes ja no serveixen. Avui, per tant, el president Pujol ha oficialitzat l’inici del camí cap a la independència.

Només ha assenyalat dues coses, que són importants, en relació a aquest camí. La primera, que hi ha país. Que som forts, que hem d’estar segurs de nosaltres mateixos, que tenim un gran potencial, etc. És a dir, ens ha vingut a dir “si volem, podem”. Ha fet una exaltació de la catalanitat i de la nostra força com a poble, d’aquest ésser que hem sabut mantenir generació rere generació i és el que avui ens permet ser on som i fer front a un dels reptes històrics més importants que tindrem com a poble.

La segona qüestió és la clau política del dret a decidir sense límits. La interiorització nacional que nosaltres som el subjecte polític i que nosaltres som els que hem de decidir, democràticament, és la gran estratègia cap a la nostra independència.

Com ja vam dir reiteradament des de l’ABSOLUT MAS, la qüestió del concert econòmic o pacte fiscal és, a banda d’un plantejament de gairebé podríem dir “justícia divina”, una reivindicació que catalitza la unitat nacional en un objectiu, i que dona carta de naturalesa política al dret a decidir. Que un 80% dels catalans hi estiguin a favor i que això aparegui vinculat a l’estratègia del dret a decidir és la nostra porta al futur. Avui fins i tot el normalment hostil Financial Times es mostrava sensible a la causa catalana a través de la crítica a l’espoli fiscal. L’estació concert és el punt de confluència previ a l’assalt final a la independència. No hi ha cap altra solució.

I avui, el president Pujol, com en el seu moment va fer “el fill del Lleó”, Ben Gurion, ha llençat un missatge inequívoc que el procés està en marxa i que no hi ha marxa enrere. Ara només cal que siguem prou madurs i prou conscients del moment històric que estem vivint perquè la gran pregunta, “el com”, pugui anant trobant les respostes polítiques i estratègies que requereix.

L’apel·lació a la responsabilitat que ha fet al llarg de la seva conferència és, al meu entendre, plenament vigent pel que fa al procés cap a la independència. Sense aquesta visualització de la responsabilitat, sense el patrimoni que aporta Convergència de responsabilitat, aquest procés seria inviable.

Avui, quan sortia de la sala d’actes de la UPF, amb tot el que havia sentit colpejant-me encara les parets del cervell, pensava que es tancava un cert cercle, i em recordava a mi mateix, aquell novembre del 1986, amb 18 anys, i tota la ràbia i il·lusió independentista, disposat, amb altres amics, a fer el que calgués si l’Audiència processava el president de la Generalitat, Jordi Pujol. Avui ens ha obert les portes a la nostra idea, ha establert un punt de no retorn i, tot i que ell ha insistit –inversemblantment- en el caràcter personal de la reflexió, ha confirmat que Convergència ha assumit el lideratge en aquest procés. Molts ja hi vam creure les darreres eleccions al Parlament, i hi vam donar suport. Tant de bo aquest suport s’incrementi arreu i en totes les eleccions, perquè és bàsic per a conformar aquesta majoria social un lideratge polític sòlid i responsable, i, alhora, només si s’evidencia així és possible anar generant i catalitzant totes les complicitats socials, polítiques, econòmiques, internacionals… que cal per poder arribar a bon port, a la nostra Ítaca.

Gràcies, president. Visca Catalunya lliure!

Dels esvanits i vanitosos a l’accessorietat i la substantivitat…

Aquest matí m’he despertat amb RAC1, amb en Basté. Haig de confessar que últimament alterno Basté i Fuentes. Fa temps que en Basté i les seves tertúlies –sobretot per alguns i algunes tertulians- cansa una mica, és molt poc interessant; mentre que en Fuentes té una línia més agoserada i amb tertúlies i tertulians més interessants.

Avui en Basté ha saturat la meva paciència. Té un problema, i aquest problema és la sobreactuació ridícula que imprimeix a certs temes absolutament intrascendents. Quan es posa a fer saltets radiofònics esvanits de tieta solitària davant la visita del nebot… la cosa és insuportable.

I avui ha estat un d’aquests dies, i arran d’una cosa de la que s’està parlant i de la que no n’aconsegueixo treure l’entrellat, perquè és ridícula: això que en diuen “els problemes de comunicació del govern”. Es pot ser més ridícul i més pressumptuós? Gairebé que no.

Una sèrie d’opinadors han aconseguit instal·lar com a lloc comú una marca-retret en relació al govern Mas: que té problemes de comunicació. I amb això fan festa grossa, i s’exciten i diuen una quantitat de tonteries que acaben situant les coses directament en la desinformació. La cosa està en que alguns dels que van començar a llençar aquest missatge no ho van fer, crec jo, de manera “espontània"; malgrat la seva proximitat al discurs convergent van trobar l’oportunitat, posant en circulació aquesta crítica “tècnica”, d’ajustar una sèrie de “comptes pendents”. Lamentable. Després, és clar, hi ha hagut tot el cor que s’hi ha sumat simplement perquè ja sembla que estigui de moda dir això dels problemes de comunicació, i si no ho treus cada cop que tens oportunitat tertuliana, no ets ningú, no t’enteres; i aquests encara són més lamentables, perquè no saben perquè ho diuen, però ho repeteixen.

Dos han estat els grans temes estigmatitzats com a evidències d’aquests “problemes de comunicació”: els 80 km/h i l’impost de successions.

Jo no dic que tot s’hagi fet impecable des del govern. Segur que no. Però d’aquí a tots aquests escarafalls que s’han fet hi ha un abisme.

Quedem-nos amb l’última escena, el tema de l’impost de successions.

Quin és el problema? Que encara no s’ha aprovat i que en aquest interín hi ha hagut unes declaracions que semblaven no íntegrament coincidents entre diferents membres del govern o líders dels partits que li donen suport?

Vaja problema de merda. Crec que no hi ha ningú en aquest país que dubti que l’impost de successions s’eliminarà fins al punt on pugui eliminar-se. Ha dit res el conseller responsable, el Dr. Mas Colell? No, simplement s’està estudiant com fer-ho. És més, si es decidís fer-ho -ateses les circumstàncies- parcialment, esglaonadament, no passaria absolutament res.

Quin o què ha estat el desencadenant? Doncs que un senyor amb més vanitat que Lady Gaga, en Duran Lleida, va anar molt més enllà del que mai hauria d’haver anat en unes declaracions, actuant de portantveu del govern. I no ho és. És a partir d’aquí que s’aixeca aquesta veda dialèctica i es vol fer veure en aquest afer el que no hi ha, o el que jo, sincerament, no veig. Perquè no he vist dubtar ni un moment el govern. Simplement té la seva agenda i s’estudia els temes i els executa quan creu que cal fer-ho. I punt.

És més, si el govern -per mor de la necessitat de pactes amb altres forces (dissortadament no hi ha majoria absoluta)- no pogués complir la integritat de la promesa política i s’hagués de negociar, doncs tampoc passa res. Es pacta i s’explica.

La coral de planyideres invoca després les declaracions del secretari del govern, en Germà Gordó, com a continuïtat de la “confusió comunicativa”. Com a secretari de govern en Gordó només va fer que situar clarament el debat des del punt de vista del govern. És el govern qui s’està estudiant el tema i qui decidirà. I això ho sabia tothom

Ho sabia també Mr. Vanitat, en Duran. Per això va voler fer-s’ho d’homenet, i va propiciar aquesta situació. Que després hagi sortit com aquell que no ha trencat un plat a dir que “cal reconèixer que hi ha hagut errors de comunicació” és insultant. L’únic error és ell, i l’única cosa que ha passat és que és un bocamoll pressumptuós que cada cop que obre la boca fot en problemes al govern d’en Mas.

Només hi ha problemes de comunicació en la ment saturada de tonteria d’uns quants. El tripartit també ha estat devastador en aquest sentit, ja que sembla haver anul·lat la capacitat de discernir el que és rellevant del que no ho és.

El tripartit sí que tenia problemes de comunicació, perquè no tenia res a explicar i el que estava fent era millor que no es conegués gaire. Això sí que era un repte comunicatiu...

Per a refrescar-nos la memòria del que hem patit aquests 7 anys de tripi, avui hem tingut un exemple d’aquest estil de fer política, que no té res a veure amb el que està essent el govern Mas, gràcies a Déu i a tots els qui sortosament els vam votar. L’hem trobat a l’Ajuntament de BCN. Resulta que la sra. Mayol –d’ICVEUA- s’aixeca amb el peu canviat i sense encomanar-se a ningú del seu govern municipal diu que “s’ha de prohibir circular els cotxes de més de 10 anys”. Toooma moreno… No ha trigat ni mitja hora en sortir el regidor Narvaez –PSCPSOE-, a la sazón responsable del tema, a dir que d’això ni parlar-ne. Això sí que és un problema de comunicació, i gros. I de govern, i gros. I no les tonteries amb que alguns ens atabalen cada matí.

Però anem més enllà. Vol dir això que aquest govern, el govern d’en Mas, ho està fent tot bé, no té problemes? En absolut. Hi ha coses que estan passant que sí són substantives i que sí mereixerien una major atenció política i, si els savis de la comunicació nacional m’ho permeten, mediàtica.

Posaré dos exemples, que potser són els únics que tinc a l’abast: un que deriva d’un fet puntual i un altre que es planteja en el terreny del discurs polític i l’estratègia. Abans, però, i tenint en compte que des de les eleccions gairebé que no parlo de CiU ni del govern, potser val la pena que us resumeixi la meva visió.

Estic força content d’aquest govern i del projecte polític que està tirant endavant. Tots sabíem que el tripartit deixava un país “arrassat” i, el que és pitjor, demencialment hipotecat. El nou govern no tindria marge de maniobra.

Així les coses, aquest any d’aterratge governamental calia dedicar-lo a endreçar mínimament les coses, a sobreviure, a poder obrir la persiana nacional cada dia. Però per fer això, per poder-ho fer, la magnitud de la tragèdia heretada obliga a decisions radicals, extremes. Mals extrems, mesures extremes. Garantir la supervivència. Garantir poder ser, continuar. I això s’està fent. La mà del govern no tremola. Dolorós, però inevitable. El més dur és, a sobre, haver de sentir alguns comentaris dels responsables de la situació. Però confio s’acabi imposant un mínim seny i s’acabi actuant concertadament.

El que tots sabíem que caldria fer s’està fent, i s’està fent bé. No hi havia alternativa. I estem en bones mans.

Hi ha, però, qui no entén res de tot això, ni del que va passar amb el tripi, ni de la situació heretada, ni del que inevitablement calia fer… i encara menys entenen qui va guanyar les eleccions i perquè les va guanyar.

Em sembla obvi que qualsevol estratègia política de superació de l’actual marc requereix del concurs, participació i lideratge de Convergència. Tot el que no sigui això està abocat al testimonialisme, al fracàs i fins i tot a fer fracassar.

La gran qüestió política d’aquesta legislatura i govern no es planteja ara, no té lloc en aquest moment polític. La gran qüestió és el pacte fiscal, l’estació concert, i el moment en que Convergència sempre ha dit que es plantejaria, és a dir, després de les eleccions espanyoles. Llavors serà el moment de la POLÍTICA, així, amb majúscules. I llavors, segons el que es faci, sí que podrem parlar molt i molt i valorar les coses. No abans. Per més estrés parlamentari que alguns vulguin imprimir.

Ja hi arribarem, a aquest moment. Deixem que la majoria que ha atorgat el poble de Catalunya gestioni estratègicament aquest tema. Hi tenen dret, estan fent el que van dir que farien i per tant d’acord amb el compromís clar i inequívoc amb els seus votants. Des d’aquest punt de vista, tot ok.

Tornem, doncs, després d’aquesta pinzellada, a les qüestions que al meu entendre sí han afectat políticament al govern.

A un nivell micro, d’anècdota política (que no vol dir d’irrellevància política), el fet més greu que ha passat, per a mi, ha estat la qüestió del CV de la vicepresidenta.

El tema del CV de la vicepresidenta, posant-se “llicenciada en Psicologia” quan no ho és, quan no ha acabat la carrera, és realment una puerilitat, una autèntica xorrada, perquè pel que ha fet o fa no ha necessitat mai aquest títol i no l’ha esgrimit com a habilitador per a exercici professional.

Tanmateix, no és una tonteria des del punt de vista que implica -voluntària o involuntàriament- mentir, faltar a la veritat. I, amics, quan t’enxampen en una mentida… pringues. No estic d’acord, a més, que es “ventili” la cosa dient una altra mentida: que havia estat “un error involuntari”. Va, no fotem. En un article al diari ARA quedava molt clar, claríssim, que aquest “error involuntari” es porta produïnt com a mínim des de l’any 2008, i en diferents publicacions.

A ningú no li importa si la sra. Ortega ha acabat o no la carrera, si és llicenciada o no ho és. La seva dimensió política no depèn per a res d’aquest títol. Però a tots els ciutadans de Catalunya sí que ens importa molt que la vicepresidenta del govern no digui la veritat. Dir que ets llicenciat si no ho ets és mentir. I fer-ho durant tant de temps i en tantes publicacions diferents ens indica que, a sobre, també se’ns menteix quan es diu que és un “error involuntari”. No, no ho és. Ho sento molt, però no ho és.

Per a mi, i arran d’aquesta qüestió “anecdòtica”, hi ha un debat polític molt important que no s’ha fet: quines han de ser les conseqüències polítiques de faltar a la veritat?

Tots aquests que fan grans escarafalls d’aquests pressumptes “errors de comunicació” no han dedicat ni una ínfima part del seu temps a analitzar aquesta qüestió, molt més transcendent.

No sé quines han de ser les conseqüències, però sí sé que no és admissible la mentida en política. Aquest tema s’ha tancat en fals. Aquest tema sí que afecta al govern, i molt, en la mesura que, si voleu per una tonteria, ens trobem instal·lada la vicepresidenta en una mentida continuada, que s’ha volgut justificar amb una altra mentida.

Al costat d’aquesta qüestió puntual, però amb importants implicacions polítiques, el govern Mas també pateix un desgast exogen per la incomprensiblement persistent tasca de desacreditació que fa el líder d’un dels dos partits de la coalició, el sr. Duran i Lleida.

Ara que estem a les portes dels 100 dies del nou govern, i des de la complicitat del meu suport a la feina que estan fent, que és la correcta i pactada amb l’electorat, crec que tots podem assenyalar en Duran Lleida com un gravíssim factor de distorsió d’aquest govern i del projecte polític que representa.

Les tensions entre CDC i UDC no són cap novetat. El soci minoritari ha tingut tradicionalment una molt poc afortunada tendència a voler marcar perfil propi plantejant conflictes gratuïts amb CDC, declaracions, contradeclaracions, etc.

Des que va accedir –quantes desenes d’anys fa?- a líder d’Unió, en Duran Lleida va portar fins al límit aquesta estratègia de voler marcar perfil propi.

El gran problema que ens trobem en aquests moments és que en Duran i Lleida ja no sembla actuar com a líder d’Unió, sinó com a líder de l’unionisme.

Si a això hi afegim que sempre sembla estar actuant al servei de grups d’interès, gairebé al dictat… estem davant d’un cocktel políticament explosiu, que pot tenir efectes devastadors.

La política i el pensament d’en Duran es caracteritzen per una traïció persistent al llegat polític del seu partit, d’un partit històric del nacionalisme català com és UDC.

Unió és un partit increïble, que fins el lideratge d’en Duran podia exhibir múscul d’una història i compromís patriòtics absolutament singulars i admirables. Perseguits per uns pel seu bagatge cristià i perseguits pels altres per la seva fidelitat a la causa de Catalunya i la seva llibertat. El seu gran líder, Carrasco i Formiguera, va ser afusellat pels franquistes durant la guerra… per separatista. En el moment del seu afusellament va cridar “Jesús, Jesús, Visca Catalunya lliure!”. Sento una enorme pena, gairebé desconsol, quan veig en Duran saquejant d’aquesta manera aquest enorme patrimoni polític i moral d’Unió i dels patriotes que n’han format part i van donar la seva vida per la causa de la llibertat de Catalunya.

En Duran ha aconseguit esdevenir el genuí representant de l’establishment. És “un dels seus” i oficia, clarament, de portantveu de l’establishment. I això, és clar, té premi. En Duran gaudeix d’una enorme protecció mediàtica, a tots els nivells. A més a més, com que és una persona profundament desideologitzada, com que els seus posicionaments són una insuportable cursilada que els seus acòlits bategen com a “sentit comú”, en Duran és proper a gairebé tothom i només està lluny, cada dia molt més lluny, d’un col·lectiu polític: el sobiranista. Petit problema: aquest col·lectiu és el central a Catalunya!

Per al públic PP i PSOE en Duran representa l’absència de proposta política i la disponibilitat permanent al pacte, al matís, a l’accent. En Duran no és substantiu, i com a accessori, serveix tant per al PP com per al PSOE, que el veuen com “el responsable”. En Duran és l’antagonista, el fre, de n’Artur Mas i una CDC sobiranista que permanentment s’esforcen en assenyalar com a “radical i irresponsable”.

Per això, quan es fan les enquestes de valoració política, en Duran recull valoracions de simpatia de tots els votants de partits espanyols (PP i PSOE). I és per això que sempre surt com el polític més ben valorat. L’únic col·lectiu que no el valora bé és, evidentment, el sobiranista. Si Carrasco i Formiguera aixequés el cap…

En relació al govern Mas i al seu projecte polític, Duran i “la seva” Unió estan, a més a més, actuant amb una total deslleialtat.

CDC és qui té el pes polític, qui dona la cara, qui està en contacte amb la gent, qui genera adhesions, qui, en definitiva, permet assolir majories electorals. Un cop assolides és quan apareix “la quota d’Unió”, que sempre gestiona en Duran. I “les carpetes” d’Unió, farcides d’interessos privats (corporatius, patronals, sectorials), gairebé sempre en col·lisió amb els interessos generals i de país que ha defensat CDC, pels que CDC ha donat la cara.

Per a CDC tot plegat és ruïnós. Tots els embolics, problemes, etc. sempre venen d’Unió, d’en Duran i la seva gent. A més a més tothom sap que en Duran i “la seva Unió” no aporten absolutament res a CDC. No és que no hi hagi ningú que voti CiU perquè hi és en Duran, és que sabem perfectament que hi ha molta gent que no vota CiU justament perquè hi és en Duran. Per tant, menys que zero, no només no aporta res, sinó que resta.

El gran problema polític que està plantejant aquesta situació és que, des del meu punt de vista, en Duran ha franquejat repetidament les línies vermelles de la coherència política amb el projecte que representa i encapçala en Mas.

Unió, en els seus estatuts, i amb la seva història, ha cregut en la llibertat de Catalunya, i l’ha defensada. En Duran no. Hom podia arribar a pensar, fins i tot des de la més absoluta distància, que, malgrat tot, en un moment donat en Duran podria haver acabat jugant el paper de “coche escoba”, recollint, amb la seva adhesió final al projecte polític que planteja el dret a decidir com a l’escenari clau per al futur de Catalunya, els últims cagadubtes.

Però no. Dissortadament en Duran està actuant directament com a líder “unionista”. Les seves últimes declaracions, apel·lant a la seva “autoritat” perquè ens oblidem de qualsevol aspiració sobiranista… són d’una extrema gravetat. Perquè en l’hipotètic cas que tingués aquesta “autoritat” de la que presumeix, el que hauria de fer és posar-la al servei de la causa de la llibertat de Catalunya, no en contra.

Per a mi, aquest escenari que planteja el progressiu desacomplexament del lideratge “unionista” d’en Duran és el fet més greu al que ha de fer front el nou govern. És el que planteja uns interrogants polítics més greus.

I, tanmateix… només són interrogants.

Perquè l’únic cert és que aquest govern i la majoria parlamentària assolida per CiU les darreres eleccions continuen plantejant amb absoluta claredat i nitidesa els objectius polítics que van fer que la majoria d’independentistes votéssim n’Artur Mas. I això és el realment substantiu i important.

Els grans reptes polítics estan per arribar. Totes les forces sobiranistes cal que s’apliquin en fer possible una majoria favorable al dret a decidir, al concert econòmic i a la independència. Amb una estratègia que s’anirà concretant poc a poc, i vencent desconfiances atàviques. Amb una estratègia que, com assenyala també na Patrícia Gabancho, ha de liderar –només pot liderar- Convergència.

Per això em regira l’estómec tota aquesta tonteria de casta dels pressumptes –i en tot cas irrellevants- problemes de comunicació del govern. Sobretot quan s’ignoren sistemàticament qüestions més rellevants, ja siguin derivades de fets puntuals –faltar a la veritat-, ja siguin generals per l’actitud política d’algú com en Duran.

Tots els arguments pels quals molts independentistes vam donar suport a en Mas continuen vigents, i la confiança en el president de la Generalitat i el seu projecte polític i de govern continua intacta. Però lamento aquesta deslleialtat política i aquest innecessari espectacle de vanitat i “unionisme” amb el que permanentment en Duran i Lleida intenta desgastar –potser podríem parlar de torpedinar- el govern i el seu projecte polític. Crec que caldria fer-hi alguna cosa…

Seguirem lluitant!

Caro Diario...

"Allò que vaig dir dels autonomistes d’Esquerra només era per fer passar una estona, una mena de cosa que es diu... però no m’hi reconec. Jo sempre he volgut la unitat, i així les coses, fins i tot m’he prestat a encapçalar candidatures sense saber per què, tal com ara sóc segon de no sé ben bé què.

No m’agrada que em diguin que els partits els formen militants que decideixen què volen fer i qui volen que els representi. Però això què és??!! Hem de tenir en compte que això només s’hi valdria si el resultat fós el que jo vull. I ara ho he vist més clar que mai. M’encanta això de fer un cafè a l’Ateneu i decidir-ho tot. No hem vingut a aquest món a defensar una cosa amb coherència, i la seva contrària. Les coses que importen són les oportunitats que tenim, i la vida són dos dies.

Fa dies que hi penso (pocs, no us penseu), però crec que el nostre sistema polític no és tan dolent com ens l’han pintat. Fins i tot em permet ser diputat i regidor. Lamento, quan escric això, no saber si a més a més també puc ser diputat a Madrid, realment m’encantaria. No entenc que encara parlem de regeneració democràtica, quan allò realment important són aquests aerogeneradors de la partitocràcia de què m'han parlat, que fins i tot em permetrien no només ser diputat i regidor, sinó ser membre de tots els consells d’administració d’empreses municipals que vulgui. Haig de reconèixer que amb això en "Serrells" m'ha arribat al cor, i m'ha fet veure la importància de "la unitat".

Gran invent, la democràcia i els seus partits! Gran cosa, aquesta dels partits de sempre, seriosos, com cal, on una persona pot decidir-ho tot: si es pacta o no es pacta, si es va en un lloc de la llista o no s’hi va, i fins i tot decidir qui hi va i qui no. Una sola persona!!! “Ho haveu vist!!!”. M’encanta la democràcia aquesta dels partits de sempre. L’hem de defensar, costi el que costi. De fet jo la pràctico a ultrança al meu partit, que em sembla és l’enveja de molts. Fins i tot em resulta sorprenent que fins ara ningú no m'hagi preguntat res sobre si hem fet cap congrés, quants som, si hem escollit res o ningú, etc. Que n'aprenguin, he he he!!!

Però per a algú com jo, acostumat als focus mediàtics, el que realment m’encanta, m’il·lusiona, és aquesta cosa de poder pactar amb qui vulgui. Ara diem que pactarem amb la llista més votada (en "Serrells" m'assegura que així no ens pillen, perquè sembla que guanyarà en Trias). Però segons com vagin les coses també podem defensar el contrari, i pactar amb els sociates i els enciams, perquè al cap i a la fi els meus nous socis porten molts anys aliats amb tots aquests i aquí estan, i prou bé els hi va, i això de les majories sempre és una mica complicat. He dit als meus nois que em busquin a veure qui va dir que calia tenir objectius polítics per fer política. Realment he rigut molt amb aquesta ocurrència. Quan hi penso és que em cauen les llàgrimes.

Amb el "Serrells" ens hem entès ràpid. És un paio pragmàtic. Hem aclarit ràpidament això dels objectius. Entre grans líders només amb una mirada ens entenem, perquè sabem que els únics objectius vàlids són aquells que ens permeten “pillar catxo”, que diuen els joves d’ara. A mi m’agrada més el “tocar cuixa”, je je je, m’excita més. Ah! Els temps del llum de gas!

El que deia, gran paio, aquest "Serrells". M’encanta fer tractes amb ell. M’ha dit a tot que sí. M’ha recordat els vells i bons temps, quan ningú no gosava ni sospirar davant meu. Jo li he dit que sí, que junts treuríem 10 o 12 regidors, i el xaval ha marxat d’allò més content. Això és el que vull en la gent, confiança.

Tot plegat, un negoci rodó, rodoníssim. Segueixo de diputat sense que ningú s’hi fixi gaire, acumulo càrrec de regidor (entre nosaltres, crec que dos regidors els treurem segur) i amb una mica de sort en Trias en pot tenir prou amb nosaltres per a governar. I així les coses, fins i tot potser puc col·locar els meus en l’organigrama i "cartipàs" (em fa gràcia aquesta paraula!) municipal, i cotxe i xofer oficial... Això no ho hem acabat de parlar, però estic segur que és així, no com en aquesta merda de Parlament que ni tenim cotxe, ni alliberats, ni res.

Això sí, haig de pensar de demanar als nois que em facin unes fitxes dels qui són els nostres aliats i dels qui no, perquè començo a tenir un cert embolic. També els hauré de dir que, si tot això surt bé, hauran d’estar més aplicats i concentrats. No vull equivocar-me en el que defenso i propugno, perquè una cosa és no saber-ho i una altra de molt diferent és fer-ho evident. En Serrells m’ha convençut que això no és un problema, que ell du no sé quina burrada d'anys m'ha dit sense tenir-ne ni puta idea del que fa, defensa o vota… i no passa res, que ell sempre vota el que voten els sociates i no li ha anat pas tan malament. M'ha dit no sé què més d'un sofà... però això no ho he acabat d'entendre.

No, ara en sèrio, jo no vull acabar com ell, que ni se’n recorda que ha perdut gairebé el 50% dels vots que va tenir. Pobre xaval. En el fons em fa pena. No sé pas què hauria fet sense mi.

És important que demà me n’enrecordi de fer quatre trucades a veure si puc fer compatible ser diputat al Parlament, regidor i diputat a Madrid. I fer números, a veure què em surt més a compte, perquè molt em temo que hi hagi algun règim d’incompatibilitats. Cuidadín, amb això de ser diputat a Madrid, això ha de ser cosa sèria, segur que té mes avantatges que ser diputadillo al Parlament. D’entrada m’han dit que podria volar gratis i en primera!!!

No pares, sigue, sigue! Uf, m’encanta això de la unitat!

Ciao, caro diario!"

Walking Dead (2): La veritat de per què no hi ha hagut candidatura unitària a BCN

Molt patètic, tot plegat. Molt poc nivell.

L’independentisme, com a expressió política, està realment molt i molt al marge del trist espectacle partidista i miopista que estan oferint organitzacions i lideratges…

De vegades ja no sé si val la pena tornar sobre certs arguments. Per a mi em semblen tan de calaix, tan evidents, que no sé perquè haig de continuar insistint-hi. Tanmateix, en el dia a dia, en l’opinió publicada (especialment als diaris digitals) les barbaritats que hom pot llegir són d’un cal·libre tan bèstia que irremeiablement hi acabo tornant.

A veure. Suposo que a aquestes alçades ja tothom té clar, claríssim, que tots aquests moviments d’en Portabella, dels Walking Dead de Reagrupament i del Pàjaro Loco d’en Laporta no són res, no van més enllà d’un “salvaculisme” mutu.

Des d’un punt de vista independentista l’espectacle és lamentable. És evident que, mercès a personatges com en Portabella, en Laporta o els Walking Dead l’independentisme es presenta davant la societat amb les seves pitjors credencials, posant pel davant els seus pitjors valors i argumets. I així, amics meus, no anem enlloc.

Em resulta absolutament incomprensible que hi hagi qui parli d’unitat sense ni tan sols haver fet la més mínima reflexió en relació al que va portar a que aquesta unitat que en un moment donat va assolir Esquerra, saltés pels aires.

Més incomprensible em resulta que hi hagi qui pensi que per sumar sigles o noms, l’electorat serà tan subnormal d’ignorar les polítiques que s’han fet, el que s’ha fet, etc.

Ens hem tornat bojos???

Ara parlo com un dels centenars de milers de votants d’Esquerra que van deixar de fer-ho. Algú es pensa que vaig deixar de votar Esquerra per qüestions de sigles? Hi ha algú que pugui pensar que el divorci entre votants i propostes electorals és una qüestió de sopa de lletres o sigles electorals???

De debò que em supera tanta tonteria i inconsistència. Si Esquerra va esdevenir la potència electoral que va ser el 2003 va ser perquè va saber traslladar –amb enany inclòs, però això és un altre tema- un missatge que conectava amb la gent, amb l’electorat.

Amb els tripis poc a poc va anar desconectant de l’electorat. Fins a arribar a la gran hòstia. Ara sembla ser que ens volen fer creure que l’hòstia es va produir perquè “no hi havia unitat”. Flipo. No sé què dir. De debò es pot ser tan farsant?

El sr. Portabella, abans que existís Reagrupament, abans que existís Solidaritat… ell solet, sense ningú més, sense res més… va i perd més del 40% dels vots que havia tingut les eleccions anteriors!!!! I ara ens vol fer creure que amb una sopa de sigles “pasa palabra”????????????

O sigui, munió d’anys ininterrumpudament donant suport incondicional als pitjors alcaldes que es recorden… i es pensa que una sopa de sigles l’allibera de la responsabilitat que té en el desastre de la gestió municipal????

I en Laporta, què collons es pensa???? Que no se li ha vist el “plumero”??? Va home va! Amb independència que es pugui ser o no simpatitzant de Solidaritat, l’únic que de tot això ha quedat clar és que aquest personatge ha optat per oferir políticament la seva pitjor versió, deixar-se guiar única i exclusivament per interessos (o necessitats) personals i enredar la troca, rebentant-ho tot.

I dels Walking Dead, què dir? Hi pot haver més misèria política i moral? Acollonant, realment acollonant…

Esquerra sabrà el que fa. Jo crec que no ho sap. Esquerra havia de fer la digistió del que havia passat el 28-N, però el “salvaculisme” d’en Portabella ho ha avortat, ha tallat la digestió. Si Esquerra accepta aquesta situació, aquesta manera de fer política d’en Portabella, i no fa el que ha de fer, que és reflexionar seriosament sobre les causes que l’han dut a la debacle electoral… també està condemnada a alimentar l’espiral d’autodestrucció. Difícilment podrà fer el que tothom hauria d'esperar que fés.

Únicament s'ha generat una certa "coalició de misèries", que aplega el “salvaculisme” d’en Portabella, els Walking Dead i el “a veure què pillo” laportista… Tot plegat, i malgrat el soroll, no arribaran, en cap cas, als 40 mil vots i es mouran entre els 2-3 regidors com a màxim. Un percentatge de vot cada cop més ridícul, una representació ridícula… "Cal que l'independentisme tingui representació municipal!" diuen enmig grans escarafalls! però collons, si l'independentisme que representa Esquerra i al que ara donen suport els Walking Dead i en Laporta porta desenes d'anys no només amb representació municipal, sinó governant!!!!!!!

En tot cas, caldrà assenyalar al sr. Portabella com a principal responsable d'aquest més que previsible fracàs. Al sr. Portabella, als Walking Dead i a en Laporta.

La proposta solidària era força assenyada (insospitadament assenyada, es podria dir!). Que algú que és el responsable d’una debacle electoral esgarrifosa i d’estar governant amb els sociates des de fot dècades ara vulgui encapçalar cap candidatura renovadora… era un autèntic despropòsit.

El més trist de tot és que hi havia la possibilitat que una personalitat independent hagués encapçalat una candidatura independentista renovadora. Més que una possibilitat podríem parlar que era un fet a l'abast. Amb noms i cognoms. Amb capacitat d'oferir una imatge de renovació. Amb prou categoria i currículum com per fer emergir des de l'independentisme una proposta alternativa amb credibilitat renovadora. I CAL DIR BEN CLAR QUE EL SR. PORTABELLA, AMB LA COMPLICITAT FAMÈLICA DELS "WALKING DEAD" I L'AVARÍCIA LAPORTISTA HO HAN IMPEDIT. Aquesta és la puta realitat. Hi havia la real possibilitat que una personalitat independent i indiscutida encapçalés una proposta electoral d'unitat independentista, ambiciosa, sòlida... Però el Sr. Portabella i els seus còmplices i interessos ho han rebentat, ho han impedit.

Solidaritat va plantejar una proposta molt generosa i constructiva. Si no hi ha hagut unitat ha estat única i exclusivament perquè hi havia una confluència d’interessos crec que poc confessables: el “salvaculisme”, els Walking Dead i en Laporta i les seves coses.

Per tant, i així com quan ha calgut he criticat als solidaris, ara cal desemmescarar la impostura d’aquesta coalició, perquè no tenen res a veure ni amb la ciutat, ni amb el país ni amb l’independentisme, ni amb la unitat. Tot el contrari: el sr. Portabella, els Walking Dead i en Laporta han fet tot el que han fet única i exclusivament per a evitar que pogués quallar una autèntica proposta electoral que aplegués tots els independentistes i altres sectors socials de Barcelona.

Contra la impostura (parèntesi en el silenci)

(A tall de justificació d’obrir aquest parèntesi)

Vaig tancar el bloc i em vaig acomiadar de tots vosaltres, però no el vaig eliminar. Potser endut per una certa i impúdica vanitat de pensar que el que havia escrit estava bé que estigués disponible.

El bloc està tancat, però avui no he pogut resistir la temptació de fer un parèntesi en el silenci, perquè hi ha certes coses que estan passant que em treuen de polleguera, i no em resisteixo a dir-hi la meva.

I és que, dissortadament, el nostre panorama polític en l’independentisme sembla horrorosament condemnat a viure instal·lat en la impostura. I això és una cosa que fa molta ràbia, que m’indigna.

Hi ha hagut moltes altres ocasions per a trencar aquest parèntesi, però no ho he fet, perquè ja n’hi havia d’altres que deien perfectament allò que jo hauria volgut dir.

Però sobre el tema que avui vull tractar, la impostura, em temo que no s’estan enfocant adequadament les coses, o com a mínim, jo no veig escrit allò que penso. Per tant, som-hi.

Ens vam quedar, en els últims posts, en una valoració sintètica del que oferia el panorama polític català, específicament des del punt de vista independentista. Pensava que el que havia passat a les eleccions del 28-N permetria obrir una nova etapa política, generar noves dinàmiques, etc. Pensava que els resultats del 28-N permetrien tancar d’una vegada per totes les portes a aquesta manera de fer política que havia portat país i independentisme al col·lapse. Pensava, inocent de mi, que darrere aquestes portes havien quedat moltes coses que clarament eren negatives, que ja formaven part del passat, i que havien quedat definitivament enterrades.

DONT OPEN, DEAD INSIDE

Avui dimecres, per la tarda, La Vanguardia titulava “ERC logra la fractura de Solidaritat” a través de Laporta, i amb l’excusa d’aquesta collonada de la “candidatura unitària”.

Per a mi és el titular que millor s’aproxima al que ha passat aquests dies i que ha provocat desenes de titulars en els diaris digitals i milers de comentaris.

Fins que La Vanguardia no ha començat a aportar una mica de llum pública, la veritable dimensió del que estava passant només la teníem uns quants "malalts de política", i la notícia era exclusivament que “Solidaritat es trenca”, i que això passava perquè el bon “jan” d’en Laporta està per la unitat que de manera tan desinteressada i patriòtica ofereix en Portabella, d’Esquerra i els pèrfids solidaris no.

Avui, a més, des de digitals afins a Esquerra, s’incrementava la confusió noticiant que Esquerra tindria una enquesta interna que augurava uns resultats espectaculars si Portabella i Laporta anaven junts a les eleccions municipals. “L’efecte Laporta podria catapultar l’independentisme”, titulaven al Directe, per a continuar amb una informació absolutament delirant de projecció demoscòpica de determinats escenaris electorals.

Avui, en el que serà un llarg post, vull analitzar molts aspectes que conflueixen en aquesta situació.

Tots sabeu que no vaig donar suport a Solidaritat, i que he estat –i sóc- molt crític amb algunes de les seves propostes i manera de fer (des d’un punt de vista d’estratègia). Però la crítica se situa en el terreny que m’agrada, és a dir, en el del debat polític i de la pertinència i/o utilitat de les propostes i la manera i el moment de plantejar-les. Són moltes les diferències que tinc amb Solidaritat i bona part dels seus dirigents, però hem pogut parlar en termes polítics, a partir de les propostes que formulaven.

El que està passant aquests dies no té res de debat polític. El sr. Portabella va obrir aquelles portes que confiadament pensàvem definitivament tancades, i ara les males pràctiques, les idees, personatges i propostes “zombis” ens estan envaint. I això és el que cal denunciar i combatre amb decisió.

El que ha generat el sr. Portabella és, simplement, una patètica comèdia de vanitats i d’impostura. Una opereta que sumirà l’independentisme en una crisi encara més aguda, sense aportar absolutament res i obstaculitzant el procés natural i inevitable de renovació de la proposta política.

Per què li diuen “unitat” si és “salvaculisme”?

Si hi ha una cosa que em fot molt és que es facin servir paraules i conceptes lloables des de la impostura, que hi hagi qui se n’ompli la boca només per salvar el seu cul i per la capacitat que tenen aquests conceptes per a embaucar incauts.

En el penúltim post, que titulava “una invitació a reflexionar sobre la situació de l’independentisme”, i en relació a Esquerra, assenyalava dues qüestions cabdals que només es podien donar si es donaven simultàniament:

Per una banda, que Esquerra continuava essent la principal força de l’independentisme, i que, com a tal, tenia l’oportunitat i fins i tot l’obligació de ser el pal de paller de l’independentisme (i feia anar l’expressió molt abans que la manllevés el líder de la secta). Però, com a segona qüestió, establia que això només podria passar si Esquerra feia una reflexió sincera, profunda, sobre per què havia acabat com havia acabat la seva aventura tripartita i, assumint els errors, era capaç de generar un nou discurs, una nova proposta política.

I Esquerra això no ho ha fet, ni sembla que tingui cap intenció de fer-ho. Per tant, és un autèntic despropòsit intentar bastir cap nou escenari polític, cap crida a la “unitat”, si prèviament no s’ha assumit i entès el que ha passat i s’han sentat les noves bases polítiques per poder generar aquest nou escenari.

Estem parlant del que estem parlant perquè el sr. Portabella, que políticament és un desastre, és un tipus llest, un autèntic supervivent. I aquest home, a la vista tot plegat, va començar una formidable operació de maquillatge, absolutament buïda, amb un espectacular exercici de transformisme que el permetés erigir-se en “adalit de la unitat”.

Per a articular la seva proposta tenia a mà els zombis de Reagrupament. Aquest subproducte sectari havia estat literalment escombrat a les eleccions del 28-N. L’hòstia va ser monumental, i l’efecte, devastador, atès que, com a bona secta, s’havien autoconvençut que tota la humanitat anava en contra seu, que les enquestes enganyaven miserablement perquè eren l’única opció política que feia por a l’establishment, i que treurien un mínim de 5-6 diputats. D’això n’estaven absolutament convençuts. I per això el seu col·lapse va ser monumental. Estaven morts.

Feia temps que ho estaven, però la sectarització els ho negava. Reagrupament estava mort des de la crisi totalitària i sectària del gener, quan, després de l’autocop d’estat d’en Carretero, tots els que van continuar van acceptar que les coses es feien només com deia el gurú. Perquè si no es feien així, plegaven.

Això no és, en contra del que alguns sectaris poden pensar, una visió subjectiva. El novembre del 2009, just després del congrés constituent, Reagrupament tenia, a una enquesta de La Vanguardia (la primera que preguntava per Rcat), una intenció de vot directe que fregava el 2.8% . Amb l’embranzida que es portava això garantia entrar al Parlament i, si les coses es continuaven fent bé, fer-ho amb força, amb molta força. A les enquestes que van seguir la crisi sectària del gener, les opcions de Reagrupament es van desplomar, i ja no es van moure d’entre un 0.4 i un 0.9 per cent d’intenció de vot directe. L’entrada en escena de Solidaritat i Joan Laporta va implicar una enganyosa revifalla de les expectatives electorals, que finalment van quedar resituades en el que ja era la seva realitat, un miserable 1.27% dels vots i zero escons.

Portabella s’aprofita del col·lapse zombi dels reagrupats, i els fa servir per a recapitalitzar-se políticament. No pel que li puguin aportar (en el millor dels casos 7.000 vots a BCN), sinó perquè fent-ho ràpidament pensa que s’erigeix en el catalitzador de “la unitat”, i situa aquest tema com a central.

Portabella sap què és estar mort políticament. Això li dona avantatge. Portabella no té una bona relació amb la direcció d’Esquerra. Portabella ja ve d’haver-se fotut una hòstia monumental les últimes eleccions municipals, en què havia perdut més del 40% dels vots.

Portabella va ser el primer gran ideòleg i pràctic del tripartit. Fa molt temps que està governant amb els socialistes i amb Iniciativa. I al 2007 això li passa aquesta enorme factura. Llavors fa una d’aquestes coses que l’acrediten com a autèntic mestre en el sempre difícil art del “salvaculisme”, i fa veure que es queda fora del govern municipal. El “salvaculisme” sempre porta associada una enorme dosis d’impostura. El bon expert salvaculista requereix bones dosis de farsant.

Per tant, i després de la descomunal hòstia, enlloc de posar el seu càrrec a disposició, enlloc de retirar-se, Portabella el que fa és gesticular com si fés alguna cosa… per a continuar fent el mateix que estava fent fins aleshores.

Així, el tripartit municipal d’aquest mandat ha estat un 2+1, en el que el sr. Portabella feia veure com si no hi fós… però hi ha estat sempre i sistemàticament: amb els seus vots, el sr. Portabella i Esquerra han falcat l’Alcalde Hereu, els seus pressupostos, les seves polítiques i la seva gestió. Complicitat absoluta. Que evidentment ha estat corresposta adequadament des del govern municipal. Em sembla que ni Esquerra ni el sr. Portabella es poden queixar del tracte rebut. Han gaudit de tots els beneficis de ser “uno de los nuestros”.

Així les coses, ningú no es pot enganyar en relació al que és el sr. Portabella i al que representa Esquerra a l’Ajuntament de BCN: ha estat, és i serà si els resultats electorals ho permeten, tripartit.

El sr. Portabella és per tant directament responsable, còmplice necessari, de la debacle de la ciutat de Barcelona, d’aquest ensorrament de la ciutat, d’aquesta incapacitat per a identificar i abordar els problemes de la ciutat i dels ciutadans. Hereu i Portabella són dues cares de la mateixa moneda. Igual que abans havia estat la mateixa cara que Clos…

El nucli de la qüestió

Tot aquest fals debat de “la unitat” és, única i exclusivament, un altre exemple de la tristament famosa “tàctica del calamar”, és a dir, llençar tinta per poder fugir de la realitat, per a enganyar, per a distreure.

El nucli de la qüestió és que si l’independentisme ha tingut uns mals resultats electorals i que si a l’independentisme hi ha divisió, no és per casualitat o per capricis personalistes, sinó perquè la força política que havia estat pal de paller de l’independentisme va col·lapsar l’espai amb les seves polítiques, amb la seva estratègia i amb la seva manera de fer.

Si passa el que passa és únicament perquè Esquerra, en un moment donat, deixa de representar a molts independentistes. El tripartit (primer, però sobretot segon), l’enervació de l’eix dret/esquerra per damunt del nacional, la desastrosa gestió des del govern, l’allunyament progressiu i implacable de bona part del seu electorat i del gruix d’intel·lectuals que li havien donat suport… és el que provoca que emergeixin noves propostes polítiques des de l’independentisme i és el que causa la debacle electoral a Esquerra.

Reconduir aquesta situació, en termes electorals, no és un problema “d’unitat”, és una qüestió de “proposta”, de projecte polític, d’anàlisi polític, de nou discurs, de nou full de ruta.

Situar com a objectiu polític “la unitat” sense haver fet cap dels deures, sense haver analitzat el que ha passat i sense haver establert unes noves bases sobre les que edificar una nova proposta… NO TÉ CAP MENA DE SENTIT.

La unitat independentista (que no té perquè ser un valor en si mateixa, però posem que sí ho és) ha de ser la culminació d’un procés. MAI, MAI, una maniobra sapastre de “savaculisme”, que és com s’ha plantejat ara.

Resulta patètic, fins i tot commovedor, veure els zombis de Reagrupament pactant ara amb una Esquerra que no s’ha mogut un mil·límetre de l’Esquerra que van abandonar enmig de grans –i encertades- crítiques. Res del que es criticava aleshores ha canviat a Esquerra. RES.

Llavors… a què ve aquest pacte? Fàcil: salvaculisme. Els zombis han trobat en aquesta mà estesa des de la impostura d’en Portabella la taula de salvació que els permeti “aparèixer” des de la fosca com si encara fossin un agent polític. I una altra cosa, des del no-res, en Portabella els permetia anar “fotent” al seu principal “enemic”, Solidaritat, als que, des de la seva ceguesa sectària, atribueixen tots els seus mals.

I a en Portabella això el permetia sumar les sigles de la secta i erigir-se en catalitzador d’aquesta farsa que anomenen “la unitat”.

Solidaritat havia fet un plantejament que jo crec era raonable: sí a la “unitat”, però sobre unes noves bases polítiques i amb un cap de llista que pogués posar cara i ulls a aquesta nova proposta política. Evidentment aquesta cara no podia ser la d’en Portabella. Pensar en una personalitat independent i en confeccionar les llistes d’acord al suport rebut per cada opció en les darreres eleccions al Parlament em sembla que era una proposta força raonable.

Tot el que ha fet en Portabella no ha estat en cap moment actuar políticament per a sentar les bases polítiques d’aquesta nova proposta, sinó en articular estratagemes que li permetessin salvar el seu cul polític.

Des d’aquesta posició, Portabella s’ha dedicat a l’assalt de Solidaritat. Per a l’il·lustre “supervivent”, un cop lligat el pacte amb la secta reagrupada, això el situava en una posició de força negociadora. Ara, si algú no s’hi volia sumar, els podia assenyalar i “demonitzar” com a “contraris a la unitat”.

I en aquesta operació contra SI d'en Portabella, que La Vanguardia ha identificat perfectament, amb aquest explícit “logra romper”, ha comptat amb la descomunal vanitat i l’escandalosa irresponsabilitat d’en Laporta.

Tinc informació de vàries bandes de com han anat les coses. I és vergonyós. Jo, que havia estat de sempre un enorme defensor d’en Laporta, que fins i tot li vaig donar suport en les seves èpoques més complicades (com la moció de censura), i que sempre havia defensat el seu valor polític i el seu potencial de lideratge… us haig de dir que la meva decepció és infinita. Ja sabia que no era “un sant”, tampoc no li ho exigia. Però ha caigut molt i molt baix. Més tard o més d’hora tot se sabrà, perquè en aquest país tot s’acaba sabent, però dissortadament per a tots (aquestes coses passen factura a tots), tornem a estar davant un episodi sòrdit, lamentable, penós, protagonitzat per algú que volia liderar alguna cosa.

Si al sr. Laporta ja li anava bé aquesta Esquerra del tripartit, no cal que ara ens faci aquestes proclames invocant “la unitat”. Un cop més aquesta farsa de fer anar paraules màgiques per a ocultar les misèries pròpies, per a no quedar atrapat en la impostura.

Tornem un moment a aquesta fantasmagòrica enquesta interna d’Esquerra que ha fet “pública” el digital Directe. Titulaven “L’efecte Laporta podria catapultar l’independentisme fins la tercera força a Barcelona”.

Salvaculisme en estat pur, ara fotent una descomunal ensabonada personalista a Laporta, desvinculant-lo de SI. Mireu, l’efecte demoscòpic que assenyala l’enquesta no hi ha qui se’l cregui. És lamentable i pueril. Però contribueix a aquesta “tàctica del calamar” d’en Portabella.

Quina és la realitat de la que es vol fugir? Doncs que el sr. Portabella i el seu compromís amb el tripartit municipal ja no tenen cap credibilitat per a l’electorat independentista a Barcelona.

El sr. Portabella sempre ha tingut, a les eleccions a BCN, un pitjor resultat que el d’Esquerra en les eleccions al Parlament. El primer gran avís de la debacle electoral a què s’estava encaminant Esquerra el rep el sr. Portabella, que del 2003 al 2007 perd més del 40% dels vots.

L’any 2003 el sr. Portabella obté 96.868 vots. Aquell mateix 2003, a les eleccions al Parlament, ERC, a Barcelona, obté 126.613 vots.

L’any 2007, sense que encara hi hagués cap altra candidatura independentista a l’Ajuntament, ni tan sols les CUP, el sr. Portabella s’ensorra fins als 53.463 vots. A les eleccions al Parlament del 2006 Esquerra havia obtingut 85.950 vots a BCN.

Aquestes dades són molt significatives, perquè demostren que la pèrdua de vots, els mals resultats electorals, no es produeixen perquè no hi hagi “unitat”, sinó perquè es fan les polítiques equivocades. És la proposta política el que es castiga, i no si hi ha una o dues sigles més a la papereta.

I aquest 2011, la proposta política del sr. Portabella és exactament la mateixa que al 2007 i al 2003, i encara pitjor, perquè és directament responsable d’una catastròfica gestió municipal que ha portat als 2+1 del tripartit municipal a un autèntic col·lapse en les seves expectatives electorals. I això la gent ho sap, n’és conscient. Per això aquesta “tàctica del calamar”.

El 28-N, Esquerra va caure, a Barcelona, fins als 46.206 vots. D’acord a la tendència històrica dels resultats d’Esquerra a BCN, això implica que a les eleccions municipals el sr. Portabella estava abocat a tenir un diferencial a la baixa d’uns tres punts en relació a aquest resultat. Per tant, un risc important de quedar fora de l’Ajuntament.

Però també per una altra cosa. Com ja hem comentat, el tripartit municipal està col·lapsat, les seves expectatives electorals s’han ensorrat, i la ciutat traspua una evident voluntat de canvi, un enorme desig de canvi.

Aquest canvi només hi ha dues forces que el poden proposar: Convergència i Unió i Solidaritat.

Com a bon supervivent, en Portabella ha maniobrat descaradament per a neutralitzar en tot el possible a Solidaritat, per a evitar que hi hagi una opció independentista que pugui recollir aquest vot independentista de BCN que té desig de canvi. Portabella és passat, és tripartit municipal, és obstacle al canvi. Però haig d’aplaudir l’habilitat que ha tingut per a liquidar aquest debat, ocultant-lo amb aquesta farsa de “la unitat”. Realment hàbil…

I realment patètic per a l’independentisme haver-hi caigut de ple, empastifar-se amb aquesta farsa i impedir una autèntica revolució electoral, també des de l’independentisme, a la ciutat.

Aquesta fantasmagòrica enquesta interna que s’esgrimeix no té cap versemblança. Fa una setmana El Periódico en treia una que, analitzada amb tota la prudència del món, assenyalava quines eren les tendències. I, evidentment, les expectatives d’Esquerra cotitzen molt a la baixa. I si hi sumem la informació que ens aporta el baròmetre del CEO, encara ens podem fer una millor composició de lloc.

Esquerra cotitza a la baixa perquè, com ja he demostrat més amunt, sempre perd un mínim d’un 3% de percentatge de vot en relació a les eleccions al Parlament. Segons el CEO, a més, després del 28-N, Esquerra encara continua tenint fuga de vots, de suports electorals. I a més a més a Barcelona s’hi suma que la imatge de Portabella està associada a la d’Hereu i la ciutat està en un escenari de canvi.

Una altra dada a considerar per a fer-nos una composició de lloc és el prou conegut “efecte zero” que representa Reagrupament. Políticament aquest efecte implica uns resultats que se situen entre dos intervals, marcats en l’interval positiu per “la suma zero”, és a dir, que no aporta res, i en l’interval negatiu per “la multiplicació per zero”, és a dir, que qualsevol magnitud multiplicada per zero es converteix en zero. Després d’aquest xou zombi amb el que han obsequiat als seus escassos votants, l’efecte zero és més intens que mai.

Resum

En definitiva, estem davant una lamentable operació de confusió. Ens han substret el debat que era important, que era el debat sobre la ciutat i la proposta independentista. Amb aquesta “tàctica del calamar” s’ha fugit de les responsabilitats i complicitats que hi ha per la catastròfica situació de la ciutat, i s’ha impedit articular, des de l’independentisme, una proposta que se situés en el nou “frame” de l’escenari polític català, renovat el relat i amb ambició de canvi, també a nivell municipal.

Amb la farsa de “la unitat”, en Portabella i tots els que li han seguit el joc, han obert les portes que pensàvem definitivament tancades al passat, a les polítiques, les estratègies i els lideratges que havien portat l’independentisme al fracàs electoral.

La unitat no és una qüestió de suma de sigles sobre la base de propostes que han fracassat, sinó la culminació d’un procés polític capaç d’articular les bases d’una nova proposta, d’un nou full de ruta amb el que buscar de nou la complicitat dels electors.

No estem davant un debat sobre “la unitat”. No hi ha debat. Únicament hi ha estratègies de “salvaculisme”.

I això és una autèntica calamitat, perquè, no abordant les qüestions de fons, s’impedeix avançar.

Walking dead