30 de des. 2015

Mentre esperem: del 27S i la glòria a l'amenaça de viure el nostre Vietnam

Esperar és la pitjor situació imaginable: esperar el què, esperar per què, esperar fins quan.

I ara estem en aquesta situació desesperant d'estar esperant. Esperant que uns il·luminats, després de més de tres mesos, decideixen què volen fer amb el seu país. És un escenari infernal. L'última força política del Parlament de Catalunya, la que menys vots va obtenir, la que es va postular com la via ràpida a la independència, desfullant la margarida de si ensorra el país o suma els seus escassos però imprescindibles vots a la majoria independentista i permeten així que el procés indy segueixi endavant.

En termes de gestió hi ha una màxima: les feines duren el temps que els hi donem. Si un encàrrec li preveiem dues setmanes, les consumirà, si el mateix encàrrec li atorguem tres dies, es farà en tres dies. Una negociació com la que hem patit ha abusat d'aquesta màxima, i es farà durar fins el darrer dia, per a desesperació de milions de catalans.

Aquesta agonia ha permès, tanmateix, posar en evidència l'escassa consistència d'un conglomerat polític en el que hi ha des de venerables patriotes que ho han donat tot per Catalunya fins a aprofitats mindundis que no han empatat contra ningú i que van de grans revolucionaris. La tensió absurda d'aquests tres mesos ha culminat en l'empat a 1515 vots a favor de seguir amb el procés i 1515 en contra, amb uns que cridaven "independència" i uns altres que cridaven "anticapitalistes". És la tensió entre els que sempre han tingut un compromís militant independentista i patriòtic i els qui només han tingut el compromís del contenidor al mig del carrer defensant una casa okupada. És la tensió entre els qui tenen un país al cap i els qui només tenen una retòrica revolucionària i bolivariana.

Conec alguns dels 1.515 cupaires que van votar a favor del procés. Gent per la que poso la mà al foc. Però també conec com són  la gent dels 1.515 que van votar en contra del procés, sé com de mesquins i mesquines són, sé de la seva capacitat de manipulació fins a ser capaços de modificar reglaments i polítiques internes d'acord al seu interès individual.

A molta gent ens va resultar extraordinàriament sorprenent l'empat final. Sé que podria haver estat possible. Però també conec tot el rum-rum que circula en el món independentista, que davant una suma total dels recomptes que oferia entre 6 i 8 vots més a favor del procés, certa persona hagués amenaçat la resta de la direcció amb muntar un número i una escissió allà mateix, en directe, amb tots els mitjans. I que això fou el que provocà la "sortida" de l'empat.

Com va anar tot plegat no ho sabrem mai -dissortadament els qui podien explicar-ho han decidit fer pacte de silenci-, però el més important de tot és que, de fet, ni tan sols ens importa, perquè l'únic que fa és amagar la immoralitat de la situació.

Perquè pel damunt de qualsevol altra consideració hi ha la repugnància moral del debat que han volgut plantejar. Que tota la seva proposta s'hagi centrat gairebé exclusivament en carregar-se el President de Catalunya, el líder del partit hegemònic en el sobiranisme, el líder de la majoria social independentista, el líder perseguit i imputat per l'estat espanyol per fer avançar el procés i posar les urnes al poble, el líder reconegut com a tal per tot l'escenari internacional... situa el nivell de la seva indigència moral.

Alguna cosa no s'ha fet bé des de Junts pel Sí perquè malgrat la immoralitat plantejada la negociació s'hagi eternitzat aquests tres mesos. Però vam contemporitzar, vam tirar pilotes fores i vam acabar aprovant declaracions absurdes al Parlament. I així vam acabar sumint el país en una confusió i frustracions sense precedents.

Mai, mai, mai, res del molt que volem fer per al país nou podia edificar-se sobre la base d'un repugnant vet ad homine. Assumir-ho hauria implicat que el nou estat nasqués podrit en el seu origen, hauria implicat un pecat original del que ja mai no ens hauríem pogut desfer.

I no entro ja a valorar en termes del molt que pot aportar o no la persona. Simplement dic que no hi ha res més repugnant moralment que basar una decisió en un judici sumaríssim a una persona i exigir el seu sacrifici per acceptar ajudar en un projecte col·lectiu. 

I tanmateix, el cert és que la nostra situació és que "esperem". Que esperem que el dia 2 ens diguin què pensen fer en relació al procés i al futur del país.

El meu jo militant, apassionat, visceral, intens, rebutja des de fa molt de temps qualsevol acord. No vull saber res de cap negociació tan moralment repugnant com la que han plantejat.

Tanmateix el meu jo pragmàtic no pot deixar de pensar que la possibilitat d'un Govern amb Mas de President i amb unes vicepresidències d'Oriol Junqueras, Raül Romeva i Neus Munté, seria un govern molt potent capaç de gestionar eficaçment el mandat democràtic del 27S.

Per això, ni que sigui mossegant-me la llengua, prefereixo, pels pèls, que de la ouija del dia 2 de la direcció cupera en surti la possibilitat de seguir endavant amb el procés.

Però si això no passa i es consuma la indecència moral i política, també estaré content. Perquè el que ja no podia ser és seguir un minut més amb aquesta agonia.

Com a mal menor, per tant, hi hauria unes noves eleccions el mes de març. 

Tot i el dolorós període que ens haurà tocat viure des del 27S, si som intel·ligents i les plantegem com una segona volta del 27S, poden acabar sent molt positives per al procés i per fer possible la independència.

Ara bé, també sé que si ens deixem arrossegar pels nostres fantasmes i les convertim en una lluita per l'hegemonia en el món sobiranista, el resultat serà una guerra fratricida sense precedents, de la que probablement no quedarà res dempeus del que ara mateix coneixem. I la primera víctima seran les nostres opcions de fer la independència, que desapareixeran.

Mentre esperem, per tant, aquests dies que falten fins el 2, creuem els dits i, els que tenim fe, preguem a Déu pel nostre país i per tots nosaltres. Perquè estarem a les portes de la glòria o a les portes del nostre Vietnam, i només una petita línia vermella separa la glòria d'un apocalipsi sense supervivents i sense futur.

27 de des. 2015

Post de 24 hores amb repercussió de molts anys

En 24 hores sabrem què ha decidit fer la CUP en relació al procés. Si s'hi suma i afavoreix la investidura d'un nou govern amb full de ruta independentista o no ho fa i ens aboquem a unes noves eleccions.

D'entrada dir que em sembla insuportable la idea d'estar pendents, pel que fa al futur del país, d'una assemblea de majares com la que es viurà demà a Sabadell.

Mai dels mais hauríem d'haver arribat, 3 mesos després del 27S, a aquesta situació, en la que uns pocs il·luminats tinguin a les seves mans el futur del país. Això no ho hauríem d'haver permès mai. Mai a la vida hauríem hagut de permetre ni acceptar unes negociacions que s'han allargat tot el que ho han fet. Mai a la vida hauríem d'haver permès una negociació amb uns interlocutors sense cap poder de decisió sobre el que estaven negociant.

I, al meu entendre, mai a la vida Junts pel Sí hauria d'haver entrat a negociar res amb un moviment antisistema amb els tics totalitaris que té. Si els 10 diputats enlloc de ser d'un moviment d'extrema esquerra com la CUP, haguessin sigut d'un moviment d'extrema dreta amb aquests mateixos tics totalitaris no s'hauria entrat mai a negociar. No puc entendre la doble mesura. La democràcia i la llibertat no poden ser negociades. Jo no hauria entrat mai a negociar res amb aquesta gent, excepte que el seu compromís amb la democràcia parlamentària i les llibertats individuals i col·lectives hagués quedat claríssim.

Però el cert és que ara ja som al final del ball, i demà, en 24 hores, sabrem si el procés independentista segueix endavant o s'avorta.

Si segueix endavant implicarà la investidura de Mas i la constitució d'un govern d'ampli espectre i transversalitat ideològica, amb un mandat ferm per fer avançar el procés independentista i lluitar contra l'emergència social com a fils conductors. Serà, presumiblement, un govern d'aquests que farà goig, que sumarà les millors capacitats del país. Però que haurà de fer front a unes incerteses creixents, tant des del punt de vista pressupostari per gestionar el dia a dia, com per la capacitat que tingui de fer avançar el procés per portar-lo al punt desitjat de la independència. El 27S va deixar-nos un mandat molt clar a favor de la independència, amb la majoria absoluta de 72 diputats, però alhora totes les incerteses obertes d'haver-nos quedat a les portes de la majoria absoluta també en vots.

Aquesta realitat no ens pot fer aturar en cap cas el nostre legítim dret a impulsar el procés, però tampoc no podem cegar-nos a reconèixer que d'una manera o d'una altra el nostre procés requerirà d'una nova validació democràtica, en forma de referèndum acordat o unilateral. I tant absurd és negar la legitimitat per impulsar el procés que emana del 27S com fer veure que el 27S ens atorga tota la legitimitat que necessitem.

Si la CUP decideix fer avortar el procés anirem a unes noves eleccions. 
Del 27S ençà tot el que ha passat no ha fet cap altra cosa que multiplicar les incerteses del procés. Si demà la CUP avorta el procés, tot sembla indicar que signarà l'epitafi del procés com l'hem conegut fins ara, i que el que passi a partir de llavors formarà part d'una V2 d'aquest procés.

Les principals amenaces que planen perquè un no de la CUP demà siguin l'epitafi del procés com l'hem conegut són el trencament de la unitat i l'emergència del món podemos.

El 20D ja ha estat un anticip del que se'ns pot venir a sobre. La direcció d'ERC i el món que més directament l'envolten segueixen obsessionats en la disputa de l'hegemonia del moviment amb el món convergent. De fa temps, de fet des d'abans del 9N, el món d'ERC té com a principal objectiu, gairebé obsessiu, fer-se amb l'hegemonia del moviment independentista, superar i bandejar al món convergent. Això explica tot el que va passar al voltant del 9N i això explica el 20D. L'eufòria d'ERC la nit del 20D, malgrat la rebregada independentista, només s'explicava per haver superat en un 0,9% de vots a la proposta electoral del món convergent.

La direcció d'ERC i el seu entorn continuen obsessionats amb la idea de que ells són capaços d'arribar a més gent si lideren el procés. Creuen que l'aposta de Junts pel Sí no va funcionar perquè no els va permetre arribar a nous sectors de la societat i els va fer perdre part del vot més esquerranista. El 20D ha desmentit radicalment aquesta anàlisi, però sembla que els hi és igual.

El món de la direcció d'ERC creu, a més, que el món convergent és el responsable del creixement de la CUP, perquè d'alguna manera el 9N els van "homologar" com a opció responsable. I aquest és un dels més grans errors d'anàlisi que comet la direcció d'ERC, perquè justament si algú va facilitar aquesta "homologació" va ser la mateixa ERC, que recordem, va abandonar la taula de partits del 9N, per fer-lo fracassar, i certament ho haurien aconseguit si la CUP no s'hagués quedat a la taula.

Em segueix sent molt complicat d'entendre tot el que va fer ERC el 9N. És evident que hi ha un moment que s'aixequen de la taula amb l'objectiu de fer-lo descarrilar, de que el President Mas es quedi sol i no es pugui fer el 9N. D'acord a la seva lògica, si el 9N fracassava perquè no es podia fer això ens abocava a unes noves eleccions, en les que ERC pensava assumiria l'hegemonia del moviment independentista i liquidaria Mas. ICV-EUA es va aixecar de la taula, però la CUP no ho va fer. I no ho va fer perquè justament el 9N era allò pel que sempre havien estat reclamant, un acte massiu de desobediència a l'estat, com així va ser. Qui converteix en uns "homenets" a la gent de la CUP és ERC, deixant-los sols amb el President Mas i permetent que, plegats, tinguessin prou força i legitimitat com per tirar endavant el 9N.

Unes eleccions al març estaran caracteritzades per la lluita descarnada per l'hegemonia en el món independentista, fet que les desproveirà totalment del caràcter plebiscitari que va tenir el 27S. Encara més, la lluita caïnita seguirà desgastant el món independentista i impedint articular propostes capaces de refer la il·lusió, després d'aquests mesos d'agonia viscuts des del 27S.

Si ens aboquem a unes eleccions al març haurem de fer front, a més, a la proposta del món "En Comú-Podemos-ICV", que va guanyar les eleccions del 20D. A diferència del 27S, aquest món ha trobat en la proposta d'una consulta acordada sobre el futur polític de Catalunya un dels seus eixos d'identitat política, que els ha permès rascar un vot tan transversal que va des de votants el 27S de C's fins a la CUP.

Recordem que més de 100.000 vots del món d'ICV van anar a parar a les CUP. Aquest vot el 20D no ha derivat en cap cas cap a ERC, sinó que ha tornat a la seva matriu. I tot fa pensar que en unes hipotètiques noves eleccions al Parlament aquest comportament es repetiria.

Unes noves eleccions al març ens aboquen a, com a molt, mantenir la massa indy de votants de Junts pel Sí, però fraccionada entre la proposta del món convergent i del món d'ERC, però perdre la del vot plebiscitari que varen tenir, i a perdre també bona part del vot que ara hem pogut comptabilitzar com a Sí que va tenir la CUP el 27S i que ara aniria cap a posicions pre-plebiscitàries.

Difícilment podrem repetir 72 diputats pel Sí, per més que s'incrementi el % de diputats pel referèndum.

Un escenari d'aquest tipus ens abocaria per tant a un govern en el que el procés indy ja no seria el seu eix, sinó que s'articularia, davant la impossibilitat de fer un govern independentista, a configurar un govern ideològic, probablement a reeditar un nou tripartit amb ERC, En Comú-Podemos i PSC.

De fet l'única possibilitat que tenim d'evitar anar a parar a un escenari d'aquest tipus és que davant unes noves eleccions al març es reedités la proposta de Junts pel Sí, i que aquesta proposta fos capaç no només de mantenir la il·lusió, sinó de sumar vots perduts cap a les CUP el 27S i vots que vulguin assegurar la governabilitat. A hores d'ara aquest escenari és l'únic que permet garantir una certa continuïtat del procés com l'hem conegut fins ara.

Tot el que no sigui això ens aboca a la lluita caïnita i a la impossibilitat de configurar una majoria indy en el nou Parlament. El nou Parlament es regiria per una lògica que ja no seria la independentista i tots els partits haurien de reajustar el seu discurs a aquest nou escenari de minoria indy al Parlament. Un nou escenari en el que fins i tot com s'hagués resolt la lluita per l'hegemonia en el moviment indy entre ERC i el món convergent esdevindria irrellevant, perquè ja no tindrien cap possibilitat de sumar, i la governabilitat estaria sotmesa a altres regles. Recordem que ERC va fer dos tripartits fins i tot essent CiU la força amb més diputats.

En un escenari així caldria reformular l'estratègia independentista, i acoblar-la a una nova realitat. I també ho haurien de fer els moviments cívics i socials.

En 24 hores sabrem per on anem. Jo personalment per molts motius no vull cap acord amb la CUP. Però també entenc que si aquest acord és possible tenim una oportunitat única d'avançar. Si no és possible, l'única possibilitat que el procés segueixi viu és que davant les noves eleccions es mantingui una aposta unitària. Si no és així el procés com l'hem conegut fins ara estarà mort i ens encaminarem a un futur caracteritzat per una nova lluita fratricida per l'hegemonia en el moviment, per la impossibilitat de configurar cap majoria indy al Parlament i per la necessitat de reformular totes les estratègies (partits i entitats) per fer possible algun dia una nova majoria indy. Però això ja no sabríem dir de quants anys estaríem parlant...

22 de des. 2015

Eleccions i estratègies electorals: multidimensionalitat i unitat vs separats

(el post d'avui és llarg, és una anàlisi en dos parts: d'entrada analitzo, des del punt de vista del 27S, la multidimensionalitat que requereix qualsevol anàlisi electoral i en la segona part aporto dades del comportament de vot en les principals claus electorals que va tenir el 27S, l'abstenció i les principals transferències de vot)

La setmana passada, prèvia a les eleccions del 20D, l'amic Oriol Junqueras va fer unes declaracions molt sorprenents pel seu contingut i pel moment. Va dir que "Junts pel Sí havia estat un error, perquè en les eleccions prèvies (2012), CiU i ERC per separat havien sumat més vots que Junts pel Sí". I en els dies següents varen ser més les persones (des de polítics com l'alcalde d'Amposta, a opinadors i polítòlegs diversos) que des de l'òrbita d'ERC es van sumar a aquesta visió i la van donar per bona.

Al meu entendre aquesta visió és un error descomunal que no se sustenta absolutament en res. Una anàlisi comparativa entre diferents eleccions no es pot fer linealment o des d'una única perspectiva. Són molts els factors que intervenen en unes eleccions, de manera que la comparativa, per ser vàlida, les ha de prendre en consideració totes, o com a mínim les més rellevants. I entenent que els resultats és la més rellevant, tampoc poden comparar-se com si fossin dues columnes d'un excel.

1. PRINCIPALS FACTORS DIFERENCIALS 27S 2015 i 25N 2012:

CENS I PARTICIPACIÓ. El cens de votants el 2015 i el 2012 no era el mateix. El 2015 hi havia 450.000 votants més censats. I la participació en totes dues eleccions fou molt diferent: el 2015 s'enfilà fins el 75%, 7 punt superiors al 2012.

Certament l'elevadíssima participació fou una de les característiques més singulars, excepcionals, del procés del 27S. Tan històrica que fins i tot ha estat superior a la de les eleccions generals del 20D. Remarco aquest punt perquè històricament la participació a les eleccions al Parlament era inferior a la del Congreso, és el que se'n deia una "abstenció diferencial". Aquesta abstenció diferencial es llegia en termes que una part significativa de la població, la que menys identificació té amb la catalanitat, no participava dels processos electorals al Parlament de Catalunya. Això és el que "explicava" que històricament a les eleccions generals la victòria sempre fos de partits d'àmbit estatal, i que en canvi sempre hi hagués una majoria absoluta de diputats "nacionalistes catalans" al Parlament de Catalunya.

L'abstenció diferencial era el que portava l'unionisme a dir que el dia que la participació a unes eleccions al parlament de Catalunya superés el 70% s'invertirien aquestes majories, desapareixeria la majoria absoluta "nacionalista". Des d'aquest punt de vista tindríem un aval a com es van fer les coses el 27S, atès que no només es va mantenir aquesta majoria absoluta nacionalista, sinó que aquesta ja no era "nacionalista", sinó explícitament independentista.

UNES ELECCIONS PLEBISCITÀRIES Una altra perspectiva a tenir en compte a l'analitzar el 27S és que estem davant d'un procés electoral provocat únicament pel fet de voler aprofitar el mecanisme d'unes eleccions "autonòmiques" per transformar-les en un plebiscit sobre la independència. També des d'aquest punt de vista Junts pel Sí va ser un encert total que va fer possible, de manera inequívoca i reconeixible internament i internacionalment el caràcter plebiscitari de les eleccions. Sense Junts pel Sí tot això hagués estat molt més difícil, per no dir quasi impossible. És cert que després vam tenir la CUP, que també era sí, però sense aquella candidatura inequívocament del Sí i guanyadora, això no hagués tingut el mateix valor.

Els 2 milions de vots pel Sí del 27S constitueixen una fita històrica de vot a la independència, sense precedents.

CANVIS RADICALS EN EL PANORAMA POLÍTIC DELS PARTITS:  El més rellevant de tots és que aquella CiU del 2012 el 27S ja no existia, s'havia trencat, i CDC anava per una banda (formant part de Junts pel Sí) i Unió per la seva.

El trencament s'havia produït justament pel caràcter plebiscitari de les eleccions, perquè CDC volia defensar el Sí a la independència. Des del 2007 CDC havia començat un viratge cap a posicions independentistes, i tot i que en el món de CiU sempre hi havia hagut molts militants i moltíssims votants independentistes, la seva proposta política mai havia contemplat la independència en el seu programa. 

La CiU del 2012 és la que, com a coalició, més lluny havia arribat en la formulació de la seva proposta sobiranista, concretada en la defensa del dret a decidir, però no explícitament independentista. Només per això ja són incomparables les dades del 2012 amb les del 2015, perquè no són traslladables les dues realitats polítiques en cap cas.

EL VOT MODERAT O NO INDEPENDENTISTA DE CiU: Un dels grans dubtes que plantejaven unes eleccions com les del 27S, amb una CDC integrant una proposta explícitament independentista, era fins a quin punt podrien retenir els seus votants, tenint en compte que Unió hi acudia en solitari. Fixem-nos en una dada: a totes les enquestes, quan es preguntava sobre si en cas d'un referèndum per la independència l'enquestat votaria Sí o NO, com a molt un 70% dels votants de CiU deien que votarien Sí. Hi havia per tant una possibilitat molt certa que més de 300.000 vots de la CiU del 2012 es perdessin.

El 2012 els únics vots explícitament independentistes eren els 498.000 d'ERC. I aquesta és una altra perspectiva que mai podem deixar de fer quan analitzem el 27S i quan el comparem amb processos electorals anteriors.

L'IMPACTE ELECTORAL DE L'AVERSIÓ AL RISC: quan mirem altres processos independentistes del nostre entorn, com el del Quebec o el d'Escòcia veiem que les majories parlamentàries a favor de la independència, al votar en referèndum, decauen. Això va passar al Quebec i això ha passat ara més recentment a Escòcia. Curiosament a Escòcia, després de perdre el referèndum, l'SNP va obtenir els seus millors resultats.


Aquest risc a l'aversió també el teníem, a casa nostra, i es concentrava bàsicament sobre el votant de la CiU del 2012. Des d'aquest punt de vista, Junts pel Sí també va ser un grandíssim encert que el va minimitzar extraordinàriament, tot i no poder-lo fer desaparèixer del tot, com veurem més endavant. Junts pel Sí va permetre sumar moltes personalitats diferents, amb perfils molt diferents, d'una enorme transversalitat, que va traslladar una imatge de solidesa i confiança a l'electorat. Això, quan l'estat va desencandenar tota la seva guerra bruta informativa (corralito, sortida de la UE, pensions, etc.) va ser més important que mai. I probablement sense Junts pel Sí hagués estat molt i molt difícil fer-hi front. És una altra perspectiva que no podem deixar de tenir en compte en l'anàlisi.

EL CONTROL DE L'AGENDA I EL DISCURS: L'existència de Junts pel Sí va permetre controlar en tot moment el discurs i l'agenda de les eleccions. I les altres formacions no van tenir cap oportunitat de discutir ni disputar aquesta possessió. Això és el que explica el fracàs de Catalunya en Comú, perquè tot i que ho van intentar en cap moment van poder imposar el seu discurs, el seu relat. Tota la campanya va girar al voltant de Junts pel Sí. I aquestes eleccions del 20D hem vist com l'independentisme no ha tingut aquesta possessió ni un sol minut, i en canvi l'ha tinguda sempre En Comú Podem. I així ens ha anat. Per tant Junts pel Sí també va permetre aquest control del discurs i del relat. I els bons resultats de C's curiosament també van ser fruit d'això, perquè es van saber postular com l'opció clarament més del NO.

SENSE LLUITES PER L'HEGEMONIA Aquest és un altre patrimoni excepcional de Junts pel Sí. Que gent tan diversa es posés a treballar junta va tenir un efecte catalitzador i va estalviar-nos una lluita sagnant pel vot. Aquest 20D no hem anat junts, i tot i que s'han mantingut molt les formes, ha estat inevitable p.ex. que el dia abans des d'un partit es comencés a apel·lar al vot útil, i això que no estava en joc cap altra cosa que seguir mínimament vius, però si dura una setmana més el ball de bastons hauria estat èpic. No ens enganyem, sense Junts pel Sí el 27S hauria estat una carnisseria, i és normal, perquè tothom es disputaria un vot similar, perquè la bossa de votants en joc entre uns i altres és un terreny de joc molt petit, i allà hi hauríem fet cap tots, perquè el món de CDC i el d'ERC s'estarien disputant l'hegemonia i el lideratge, etc. És a dir, un desastre d'un potencial devastador brutal que ens vam estalviar. No només ens el vam estalviar, sinó que vam saber canalitzar totes les energies constructivament per mirar d'eliminar les amenaces que abans he descrit.

2. QUÈ VA PASSAR EL 27S? QUINES VAREN SER LES CLAUS ELECTORALS DES DEL PUNT DE VISTA DE TRANSFERÈNCIES DE VOT I DE L'ABSTENCIÓ?

Arribats aquest punt us preguntareu, si Junts pel Sí va tenir tantes coses positives des de totes aquestes perspectives, què va passar que va impedir que obtingués una majoria més àmplia? Les dades que a continuació faré servir són el resultat d'aplicar diferents mètodes d'anàlisi, combinant dades de vot per territori, amb l'objectiu d'analitzar la transferència de vot entre partits i l'impacte de l'abstenció.

2.1. Què va passar amb l'abstenció 2012 que va votar el 27S?

Al voltant del 70% de l'abstenció del 2012 que va votar el 27S ho va fer a opcions unionistes, singularment a Ciutadans (un 60% d'aquest 70%), però també cap a PP i PSC (que es distribueixen el 40% restant).

Però també sabem que un 25% del vot del 27S provinent de l'abstenció del 2012 va votar a favor de la independència, singularment via Junts pel Sí, que mobilitza el 85% de tota l'abstenció que el 27S vota Sí. Per tant, Junts pel Sí també va aconseguir en aquest punt un efecte positiu que cal tenir molt en compte, perquè el vot que té la CUP provinent de l'abstenció és baixíssim, no arriba ni al 4%.

Així, podem afirmar rotundament que la quota d'abstenció mobilitzada pel Sí és mèrit d'una proposta com Junts pel Sí.

2.2. Què va passar amb el trencament de CiU i amb el vot moderat i no independentista que tenia el 2012?


Com hem vist abans, una de les "amenaces" que teníem per a consolidar una majoria independentista explícita el 27S era aquest % de vot moderat que tenia CiU el 2012 que en un 30% no volien la independència.

L'encert de Junts pel Sí el tenim en que d'aquella potencial amenaça de perdre 300 mil vots, només se'n perden al voltant de 100 mil cap a posicions no independentistes. Aquest és un èxit molt gran de la proposta política de Junts pel Sí el 27S, haver estat capaços de retenir 2 de cada 3 vots més moderats, en el sentit de dir inicialment no-independentistes, de l'antiga CiU del 2012. Aquests 200.000 vots retinguts per la intel·ligència i solidesa de la formulació de Junts pel Sí són un dels seus més grans patrimonis. I a l'hora ens assenyalen una de les fronteres més permeables a la que caldrà estar més atents per conservar la majoria social independentista.

Els votants de CiU el 2012 que van considerar que l'explicitació independentista era una línia vermella que no podien franquejar van ser uns 100 mil, que es van distribuir unes 2/3 parts cap a Unió i 1/3 part cap a Ciutadans. És un vot que hem d'interpretar no espanyolista, però que es va "creure" la votació plebiscitària i que va votar en clau de protegir el seu status quo. Un vot que pot tenir àmplies aspiracions d'autogovern, però que creu la independència posa en perill massa coses, i no hi dona suport. Aquesta frontera moderada és la que a hores d'ara ofereix més vulnerabilitat i pot implicar una fuga de vot massiva.

I el mèrit d'haver aconseguit mantenir aquests 200 mil vots no indepes que tenia CiU el 2012 és, clarament, del President Mas. Mas és la figura que ofereix garanties al sector més moderat que està per la independència o fins i tot que no estant-hi inicialment el vota. El valor de Mas, des d'aquest punt de vista, és extraordinari, insubstituïble, clau.

2.3. Quina va ser l''aportació de la CUP a la majoria pel Sí del 27S?


En el seu moment ja ho vaig escriure, i totes les dades que hem tingut ho confirmen. La gran aportació que podia fer la CUP no formant part de Junts pel Sí era la de facilitar una transició a un votant de posicions socialment molt extremes. I aquest paper el van tenir. La meitat de l'increment de vot que va tenir la CUP el 27S prové del món d'ICV-EUA, uns 100 mil vots. És la seva única aportació, ja que com hem vist no va aconseguir captar pràcticament cap vot provinent de l'abstenció.

Sobre el paper ja era fàcil, per a qualsevol teòric o analista, veure que hi ha un cert tipus de votant que només atorgarà la seva confiança a una proposta com la de la CUP. I els resultats del 27S ho van ratificar. Però també vaig dir, i ha estat profecia, que els vots de la CUP només ens servirien per sumar-los als vots pel Sí, i que mai servirien per fer la independència. I així estem. Tenim majoria pel Sí, però no la podem gestionar, perquè hi ha la CUP, que esdevé així un vot que la fa possible i alhora un vot que, si és necessari, la fa impossible.

2.4. Qui o què ha fet gairebé impossible la independència?

Dades a la mà qui està fent gairebé impossible la independència no és l'increment de participació, la mobilització de l'abstenció ni el vot als partits unionistes. Res de tot això.

El 27S la CUP va tenir uns 337.000 vots. D'aquests una part eren vots de sempre de la CUP, i res a dir, respect. I una altra part van venir, com hem vist, de posicions socialment tan extremes que només podien sumar-se al Sí des de propostes com la CUP. Tampoc res a dir, fantàstic.

Els únics realment responsables, amb el seu vot, de posar en perill el procés són els "estupendistes", vaja, els nostres estúpids, que no vam ser capaços d'impedir exercissin com a tal i que no vam poder frenar els efectes devastadors de la seva estupidesa.

Un total aproximat de 25.000 gilipolles que havien votat CiU el 2012 i d'uns 50.000 gilipolles que havien votat ERC el 2012, aquest 27S van votar la CUP.

Són aquests 75.000 representants de la nostra més extraordinària estupidesa els que han ficat en un cul de sac el procés independentista. No estem en el cul de sac perquè ho hàgim fet malament, que no ho hem fet, no hi estem tampoc perquè no tinguem la majoria social, que la tenim. Res de tot això. Hi som, única i exclusivament perquè no vam poder fer res davant el potencial devastador de l'estupidesa.

L'estupidesa hi és sempre, i a tot arreu, i es distribueix en una constant universal, com va estudiar el professor Carlo M. Cipolla. Nosaltres, els independentistes, també els teníem. Ho vam fer tot i ho vam fer bé perquè el gruix de la societat donés suport a la independència i la fes possible. Tot excepte neutralitzar els nostres estúpids.Si aquests 75.000 estúpids ho haguessin estat menys i haguessin continuat votant el que van votar el 2012, combinat amb tots els altres encerts de Junts pel Sí, ara estaríem imparablement caminant cap a la independència

3. RESUM:

L'anàlisi del 27S no es pot fer des d'una única perspectiva, perquè en té moltes i totes elles decisives. No hi ha cap dada, ni una sola, que indiqui que no ho vam fer bé. L'aposta de Junts pel Sí és, des de tots els punts de vista, un encert històric total. Va ser una experiència que a la vista de totes aquestes dades i anàlisi que avui us he traslladat, evidencia mereixia tenir continuïtat, i en cap cas ser qüestionada.

L'única reflexió constructiva que ara mateix ens podem plantejar és sobre com, fent-ho tot tan bé com ho vam fer, no vam ser capaços de neutralitzar aquesta bossa d'estupidesa i el seu poder devastador. Dintre de les estratègies futures una ha d'estar pensada i adreçada als nostres estúpids. La resta ho tenim controlat i seguir-ho fent com ho hem fet ens assegura fer-ho tot millor i és de les poques garanties de victòria que tenim.

Tot el que vagi més enllà d'això, es mogui en unes altres coordenades ja segurament seria un escenari imprevisible pel que fa als seus resultats i a la conformació d'una majoria indy.

21 de des. 2015

Resultats del 20D: del "Nos duele España" al "nos duele el partido". I natres al mig

Crec que hem salvat els mobles aquest 20D. Miraculosament, jugant amb foc, encara sense saber fins a quin punt ni amb quina certesa, però tot sembla indicar que hem salvat els mobles. Veurem.

Sento Albert Rivera. Le duele España, como a los auténticos falangistas, los de verdad. Les dolía España. A Ciudadanos les duele España. Es lo único que les duele. Son un partido para España y por España. Para nada más. Ni gente, ni personas, ni derechos, ni políticas, ni todas estas mierdas. Nada más. Bueno, y la casta, cierto, y proteger sus intereses. Pero sobretodo lo que sea imponer España. Imponer contra las culturas "periféricas", imponer contra el dispendio de todo lo que no sea ser gestionados por ese gobierno central, que es el único legitimado para tomar decisiones. Que los paises centralizados artificicalmente sean los más ineficientes no tiene ninguna importancia. Lo único importante es España.

No está mal sacar 40 diputados en esta España podrida para un partido que ha gozado de todas las prevendas del establishment para promocionarse, de la máxima y escandalosa presencia mediática, abrumadora, con el único objetivo de poder recoger el voto de la vergüenza del PP para que siguieran gobernando los de siempre sin que cambiara nada substantivo, es decir, para que la casta no viera en ningún caso amenazado su poder ni su manera de ejercerlo y de perpetuarse en el mismo.

Pero no, los falangitos han fracasado estrepitosamente: no son decisivos. A pesar de todo, no son decisivos, no sirven para nada, son una mierda pinchada en un palo. Y eso para alguien de la vanidad de Albert Rivera y para las necesidades apremiantes del establishment de que su monumental inversión obtuviera beneficios inmediatos es un palo de la hostia, de los gordos. A tomar por culo, Rivera, Ciudadanos, fascistoides de nuevo cuño, falangitos y establishment en general.

Després han sortit, en aquesta nit que hem vorejat fos una nit de merda, els amics Rufián i Junqueras, molt orgullosos d'haver aconseguit el seu gran objectiu, quedar pel davant del món de CDC, ni que sigui per aquest ridícul 0,8% de vots i un diputat per poc més d'un centenar de vots a Lleida. Objectiu assolit. El partit, endavant.


Els estrategues d'ERC, enduts per les seves fantasies habituals, es pensaven que lluny del món de CDC recollirien el vot CUP i el vot de les "esquerres" autodeterministes. Doncs no. Ni ha recollit cap vot d'aquests, ni ha eixamplat la seva base electoral, ni ha permès sumar, i ni tan sols ha obtingut el seu millor resultat a unes eleccions al Parlament espanyol, que continuen en mans de Carod Rovira i els seus 650 mil vots del 2004.

Un dels grans problemes que té el procés és que fa molt temps que els grans "estrategues" d'ERC tot ho mesuren en funció de la disputa que ells mateixos s'han inventant, en l'hegemonia del sobiranisme a Catalunya. Que en el camí des del 27S Junts pel Sí ens hàgim deixat mig milió de vots és un fet totalment menor davant l'èxit de quedar pel davant del món convergent. Que només sumant vots de Democràcia i Llibertat i ERC, és a dir, sense afegir ni una gota dels efectes multiplicadors que té la unitat, s'hauria arrasat a nivell de país i a totes les circumscripcions, és un fet també anecdòtic. Que el Sí a la independència hauria sortit als ulls del món altre cop guanyador, falcat en aquest cas per un resultat també extraordinari dels comuneros, amb el referèndum per la independència per bandera, també és una anècdota. I que s'hauria optimitzat el resultat en vots i escons a tot Catalunya, també una altra anècdota, davant la grandesa dels objectius de partit, assolits, ni que sigui en aquest miserable 0,8%, que les sabe a gloria, a los de ERC.

Que Santa Llúcia us conservi la vista, companys.

Un dels pocs grans guanyadors de la nit han estat justament els podemites, la gent de Podemos i els seus 69 diputats. És molt meritori. Per tuiter ja ho vaig dir, però ara ho reitero, valoro molt tot el que des de Podemos s'ha dit i defensat perquè a Catalunya hi hagi un referèndum pel nostre futur polític. Cap formació política espanyola fins ara havia tingut el coratge de defensar el que aquesta gent ha defensat. I això és així i punt. Ara tindran l'ocasió de demostrar si tot el discurs que han fet, que ja els hi reconec i valoro, és creïble o era impostura, si entra a les negociacions, o decau. I, sobretot, si no són capaços de defensar-lo, si això implica, per a Catalunya, l'enèssima presa de pèl i ens "obliga" a romandre sense fer res, o bé el manteniment del tancament i negativa de l'estat espanyol als seus ulls ens habilita la via unilateral.

Veurem. Vull donar-los el benefici del dubte. Se l'han guanyat.

Ara bé, aquests senyors tan esplèndits i tan superprogres avui poden veure la cagada que van fer, per personalisme i supèrbia, no pactant amb Izquierda Unida. El que l'establishment ha fet amb Alberto Garzón i la gent d'IU em sembla indigne, democràticament insuportable. Això ha fet que senti per ells una simpatia fins ara inexistent. Aquest quasi un milió de vots d'IU hagués convertit l'opció conjunta en la segona més votada, a poca distància del PP i optimitzant escons.

Aquí nadie está libre de culpa personalista, y las vanidades podemitas casi han acabado con un tío honesto como es Alberto Garzón, y con IU, pero a un coste también tan enorme que es vergonzoso mirarlo ya ahora con perspectiva histórica.

Un dels grans moments de la nit ha estat el zero patatero del Duran. I collons, grandiós el moment de la seva compareixença. Estava eufòric. Era la imatge d'un home alliberat. La seva indissimulada satisfacció era la de l'home que ha fet, fins al ridícul més atroç i la més vergonyosa immoralitat, tot el que li han demanat des de les clavegueres de l'estat espanyol. En un contrast horrorós -la seva indissimulada satisfacció- amb la cara de pringat que fotia, darrere seu, l'Espadaler. Aquella cara de veure que el cabron que tens al davant saps que ara et deixarà tirat com una colilla, i que t'ho has guanyat a pols, estar tirat. Aquest se'n va a viure dels seus business als paradissos fiscals, i jo em quedo amb un partit extraparlamentari, amb 16 milions d'euros de deutes i amb "l'honor" d'haver rebentat unes sigles històriques i el llegat moralment insuperable dels fundadors i màrtirs com Carrasco i Formiguera. Doncs sí, xaval, ara hauràs de carregar tota la teva vida amb aquesta misèria.

I perquè Duran ens ha dit que demà tenen reunió dels òrgans de govern del partit, bé, de lo que sigui, perquè la cara de tio satisfet que fotia era la d'algú que li està esperant un jet privat al Prat per fotre rumb a qualsevol paradís fiscal i a viure, que són dos dies i jo ja he fet tot el que podia per rebentar el sobiranisme. I tu, Espadaler, no tens on caure mort.

Democràcia i Llibertat, és a dir, el món convergent i dels independentistes democratacristians ha salvat els mobles. Per molt poc no ha obtingut el novè diputat. Crec que els resultats d'avui, en un context extraordinàriament complicat per al món convergent, els deixen en una situació alliberada de la pressió de la derrota per a la seva refundació. Esperem aquest procés de refundació el sàpiguen gestionar amb intel·ligència, ambició i amb l'obertura de mires amb que han gestionat la transició de l'autonomisme a l'independentisme, que mereix tot el meu reconeixement.

Un cop deixada constància que com a mínim aquest 20D, i malgrat les nostres estupideses, no hem pres mal, la següent cosa a constatar és l'interessant panorama que s'obre a Espanya.

Interessant, no cal ni dir-ho, per la dificultat que tindran per formar govern i tenir una majoria parlamentària sòlida. Ja hem vist que PP i C's (aka falangitos) no sumen. Però tampoc ho fan PSOE i Podemos. A veure què s'inventen. D'entrada, els tocarà patir una mica i s'hauran de menjar moltes de les brometes que havien fet en relació a la situació a Catalunya. Ara pringareu, xatos, perquè de fet només hi ha dues opcions possibles: o un pacte PP-PSOE o un pacte PSOE-Podemos amb suport "dels catalans", és a dir, d'ERC i DiLl, i tothom sap que un pacte d'aquesta naturalesa passa per un referèndum a Catalunya.

Us dic la veritat, si es negociés un acord d'aquest tipus, és a dir, compromís de l'estat a un referèndum vinculant, crec que seria un gran acord. Tots sabem que les decisions unilaterals són les que un preu més alt ens fan pagar, i que només si no hi ha més remei són la via. Si hi hagués l'oportunitat d'un acord bilateral, referèndum vinculant, seria una cosa històrica, que estalviaria molt patiment a tothom, i això sempre és un objectiu que qualsevol governant ha de tenir present.

Si no hi ha alternativa, farem el que calgui, per més unilateral que sigui, però si és possible negociar un referèndum bilateral cal aprofitar-ho.


En qualsevol cas, i això és l'important, nosaltres seguim endavant. Hem salvat els mobles per poc, però ho hem fet. El procés és viu. I si aconseguim fer govern i superar aquesta fase horrorosa que ha seguit el 27S, ens en sortirem. La nostra estupidesa per poc ens fa ficar-nos nosaltres mateixos la soga al coll, però ens n'hem sortit, miraculosament ho hem fet i estem vius.

DONEC PERFICIAM

19 de des. 2015

20D i prenent consciència de 30 anys de militància indepe perquè fa 30 anys de l'assassinat de Mikel Zabalza

Ha acabat la campanya electoral del 20D. Diumenge veurem què passa en unes eleccions en les que sempre hem tingut molt a perdre i molt poc a guanyar. Només que els independentistes haguéssim fet una mica el més normal ara mateix no ens caldria patir. Hauríem esvaït totes les amenaces que per al procés representa el 20D, i seguiríem endavant.

Haver trencat la unitat pot tenir costos demencials. Tant de bo l'amenaça no es concreti, i finalment es produeixi la mobilització indy que ens asseguri la victòria. Guanyar només ens assegurarà seguir endavant sense entrebancs afegits. Tot el que no sigui això seran dificultats afegides al camí.

Després de més de 30 anys de militància independentista encara m'interrogo sobre les motivacions que ens porten, tan sovint, a prendre les pitjors decisions. M'interrogo sobre l'estupendisme d'aquells que el 2012 havien votat CiU o ERC i que el 27S ho van fer a la CUP, posant en perill com ho han fet el procés. M'interrogo també sobre l'estupendisme dels qui davant el 20D tot el que fan és el ploramiques, lamentar-se, criticar-ho tot, i estendre el derrotisme, i que poden culminar el seu despropòsit existencial no votant el 20D o votant opcions espanyoles. Són coses que em superen.

30 anys de militància independentista i d'haver-les vistes de tots els colors l'únic que m'aporta és una certa capacitat crítica sobre nosaltres mateixos i una relativització de cada circumstància. Sé que el procés és i serà llarg. Sé que hem fet, fem i farem errors. I sé que només sent-hi, només anant-hi, a cada oportunitat que tinguem, ens en sortirem.

Molts cops us he parlat de la sort d'haver tingut mestratges i referents que m'han ajudat enormement a configurar la meva manera de militar, d'haver parlat llargament amb molts militants històrics, independentistes dels anys 20 i 30 i fins a l'actualitat. Militants d'Estat Català, de les JEREC, del Front Nacional de Catalunya, del primer PSAN, etc. Patriotes que varen veure morir els seus companys i/o que ells mateixos varen patir presó, exili, tortura, etc.

Unes de les converses que més m'han influït són les mantingudes amb en Pere Carbonell (ACS), independentista des de ben jove, militar de l'Exèrcit de Catalunya amb la República durant la guerra, camp de concentració franquista, membre del Front Nacional de Catalunya en la immediata postguerra a l'interior, detingut, torturat, empresonat, i a tornar-hi a començar, lluitar, treballar, militar, etc.

Escriví un llibre de memòries "Obrint camins a l'esperança", on explica tota aquella època. Conversàrem al pati de la seva caseta del barri d'Horta: "Francesc, no ho fèiem perquè pensàvem llavors poder guanyar. Ho fèiem perquè volíem seguir sent i que algú, algun dia, seguís aquell camí que nosaltres ens esforçàvem en aquella negra nit del franquisme, per mantenir obert per als que vindríeu després".

A mi em va honorar molt que pensés que jo formava part de la generació que havíem reprès aquell camí. Per això em supera tot aquest personal que creu que no som independents perquè els altres no ho hem fet prou bé o perquè les coses no s'han fet com ells pensen s'havien de fer.

Ens hem equivocat i ens equivocarem. Tindrem encerts i desencerts. Ho farem bé o ho farem malament. Però l'únic que ens garanteix seguir vius, seguir el camí, és anar-hi, anar-hi sempre. Com hi van anar aquells patriotes dels anys 40 a Barcelona i travessant la frontera dels Pirineus amb militars aliats i refugiats jueus. Com sempre hi ha anat una llarga cadena de compromisos personals que és la que ens ha dut fins on ara som. Jo em sento orgullós de formar part d'aquest camí, de formar part d'aquesta cadena de compromisos que només podem preservar anant-hi sempre, sent-hi sempre.

Avui us vull explicar una història personal, que és la que m'ha fet pensar en aquests ja més de 30 anys de militància independentista.

Aquests dies s'està recordant que fa 30 anys del cas de Mikel Zabalza, abertzale basc que fou detingut per la Guàrdia Civil i que força dies més tard, sense saber-se res d'ell, aparegué mort a la vora d'un riu, com si s'hagués ofegat fugint de la Guàrdia Civil. Però a banda d'estar emmanillat i amb signes de violència pel seu cos, hi havia el "petit detall" que l'aigua dels seus pulmons no era la del riu. Zabalza havia mort en mans de la Guàrdia Civil, presumiblement mentre li practicaven una de les seves tortures favorites: la banyera, consistent en submergir el detingut fins provocar-li l'ofec.

I no va passar ni ha passat res. L'estat espanyol és un estat podrit. I aquest va ser un episodi cruel de la impunitat d'un Estat, l'espanyol, que per combatre la insurgència basca va traspassar totes les línies d'un estat democràtic. Totes.

Fa poc recriminava en un post la indecència de l'Anna Gabriel, quan invocava, contra els que "només" fa cinc anys que es manifesten per la independència, els 40 anys que segons ella "ells" s'estaven manifestant. Fa 40 anys jo no hi era. Però fa 30 sí. Militava a La Crida a la Solidaritat. I estudiava Dret, feia segon de Dret a la Universitat de Barcelona. I si ho recordo perfectament és perquè l'episodi aquell de Mikel Zabalza va ser el meu primer enfrontament "seriós" amb la ultradreta espanyolista.

Quan va aparèixer el cadàver de Mikel Zabalza, l'evidència del que havia passat commocionà la societat basca. A Catalunya, l'independentisme català, llavors pràcticament testimonial, també va voler manifestar la seva solidaritat i rebuig a un estat capaç de tot allò. La Crida va convocar una marxa de cotxes que sortia de l'estació de Sants. La nit abans, amb un dels amics de l'institut que havíem acabat fent Dret, i amb el que compartíem militància a La Crida (aquest amic ara està a CDC -ho dic per les que van repartint carnets i legitimitats de lluita-), a ca seu, vam preparar una pancarteta amb aquell paper marró d'embalar, amb una fotocòpia de la foto del cadàver de Mikel Zabalza i amb un rotulador gruixut vam escriure: "Mikel Zabalza, assassinat per la Guàrdia Civil" i amb la convocatòria de la manifestació de La Crida.

L'endemà, que era el dia de la mani, molt a primera hora la vam penjar al vestíbul de la Facultat. El meu amic anava per la tarda, de manera que va marxar a treballar, i jo vaig anar cap a la primera classe, a les 09:00. Quan va acabar vaig anar cap a on havíem penjat la pancarta. I em vaig trobar un grup de 8-10 ultres que volien arrencar-la.

Inconscient de mi els vaig començar a cridar i vaig anar cap allà. Em van envoltar, em van sacsejar, no vaig poder fer res, em van immobilitzar, i quan ja estaven a punt de fer-me alguna cosa molt lletja... des de les escales de la secretaria, algú els va començar a cridar.

Era -jo no el coneixia de res- en Ricard Gomà, llavors un dels caps estudiantils a la Facultat. Amb molta autoritat -els ultres es van quedar immòbils- els va comminar a que em deixessin estar. Jo no el veia -em tenien agafat del coll cap per avall- però sentia que els cridava "deixeu-lo estar ara mateix, us he vist a tots, si li passa alguna cosa no pararé fins que us expulsin a tots de la Facultat". No he oblidat mai aquestes paraules que sentia sense poder veure qui les deia. Em van deixar anar. Em vaig incorporar. Els ultres es van començar a dispersar mentre cridaven "no ha sido asesinado, ha sido ajusticiado". En Gomà va arribar fins on jo era, em va preguntar si estava bé, li vaig dir que sí, em va dir qui era, que era representant del col·lectiu estudiants progressistes (CEP) a la Junta de Facultat, i que si em passava alguna cosa o aquells ultres m'amenaçaven o m'intentaven fer alguna cosa, que li digués.

No el vaig tornar a veure més. Era més gran que jo, i jo llavors només anava a la Facultat a classe i cap a casa, i dedicava la meva militància a La Crida, no a la Universitat. Un any després sí que vaig entrar a la FNEC i em vaig implicar a la Universitat, però ja no vaig coincidir més amb en Gomà, aquell dia convertit en el meu àngel de la guarda, molt més real que aquest Marcelo del ministre del Interior. En Ricard Gomà, anys després, fou regidor de l'Ajuntament de Barcelona per ICV-EUA. Mai més me l'he trobat de cara i no li he pogut agrair personalment que aquell dia em salvés d'una de bona, em rescatés com ho va fer de les urpes dels ultres de la Facultat, gent que amb el temps vaig prendre consciència del tipus de personal que eren, i als que vam haver d'aprendre a mantenir a ratlla. Com em va dir el líder dels ultres quan vaig acabar a la Facultat, "Abad, no tienes idea de las veces que nos hemos reunido para hablar de como darte una paliza, pero tienes huevos...". Ara és regidor del PP...

Aquella mateixa tarda vaig agafar el 124 de mon pare i a les 19:00 estàvem a l'estació de Sants, per a la mani "automobilística". També hi vam portar la meva estelada. Llavors si volies una estelada te l'havies de fer. Jo, aquell estiu del 85, havia portat una senyera de roba, un retall blau i un de blanc a la meva tia-àvia Magdalena, a La Pobla de Cérvoles, a Les Garrigues, perquè me la cosís. Tenia les mides de com fer-la, el triangle i l'estel. La meva tia-àvia la començà a cosir. Quan va prendre forma em digué "aquesta és la bandera d'Estat Català". I m'explicà que el primer cop que l'havia vista (i ja no l'havia tornat a veure des de llavors) va ser quan una de les mestres de l'escola la portà, durant la República "era molt catalanista", em deia.

Un dia després hi hagué una altra manifestació, que havia d'acabar davant la Delegación del Gobierno, però que va acabar com el rosari de l'aurora, perquè la policia espanyola no ens hi deixà arribar, i hi va haver unes càrregues policials brutals.

No, no fa 40 anys. Només en fa 30. Alguns hi érem. Per la independència. Per la democràcia. Donant la cara, fins i tot a risc de que ens la trenquessin en una època de total impunitat de la ultradreta al nostre país que no va acabar fins el desplegament dels Mossos. L'independentisme i els independentistes venim de molt lluny, i hem donat la cara sempre, i ho seguirem fent, des d'allà on considerem més útil fer-ho per assolir la independència. Amb els nostres encerts i amb els nostres errors, que segurament han estat més, per això no som encara independents. Però mai des de la barrera, la suficiència displicent amb els altres ni la superioritat moral. Mai per queixar-me de poder votar, manifestar-me, encartellar, el que sigui, per la independència, al contrari, donant gràcies de tenir prou forces per poder-ho fer tants cops com calgui i ajudar a fer-ho cada cop millor per poder fer-la realitat.

Tots els qui hem compartit i compartim militància independentista som, d'una manera o altra, conscients d'aquesta complexa història que ens entrellaça, des d'un remot origen, i de manera molt diversa, en la lluita per la independència i per fer-la possible. Mai per obstaculitzar-la. Mai per abandonar-la. Mai per deixar de ser-hi. Mai per deixar d'anar-hi, d'anar-hi i d'anar-hi.

18 de des. 2015

3 grans raons x votar "Demcràcia i Llibertat" i 1 de definitiva

Tinc moltes raons per votar Democràcia i Llibertat, però avui només voldria compartir amb vosaltres les que per a mi són més rellevants:

Votaré Democràcia i Llibertat pel President Mas. Crec que el President Mas és un dels més grans actius que té el procés, que és una persona d'una vàlua excepcional, amb un lideratge i una capacitat a anys llum de qualsevol dels altres lideratges possibles en aquest país. Confesso que m'he tornat més "massista" amb el temps, en veure l'evolució que ha tingut, en paral·lel a la del gruix del seu partit i afavorint la transició de l'autonomisme a l'independentisme, una evolució tranquil·la, serena, però sòlida i amb una capacitat providencial de generar en el gruix dels votants que no eren indy, confiança en el procés.

No m'ha decebut mai des de que l'he votat, jo que fins llavors mai havia votat CiU. No em va decebre el 2010, quan es va posar a gestionar un país que el tripartit havia deixat en fallida. No em va decebre el 2012, quan va escoltar el clam de la gent després de l'Onze de setembre. No em va decebre el 9N, quan va saber gestionar un procés massiu de desobediència, que és de les coses més grans que hem fet. No em va decebre quan no va dubtar en desempallegar-se d'en Duran, i acabar amb aquesta permanent tortura i desgast al que sotmetia al procés. I no em va decebre el 27S, quan va ser capaç de convèncer els diferents agents per configurar una candidatura excepcional, la de Junts pel Sí, que convertís en un plebiscit les eleccions i que permetés sumar totes les forces i talents que té el país, tot al servei de la independència.

No m'ha decebut, com a resum de tot, i potser només per això n'hauríem de tenir prou, en posar-se al capdavant de totes les responsabilitats en el procés, per les quals l'estat el té imputat i per les que s'ha convertit en l'enemic públic número 1 de l'estat espanyol, de l'establishment i de tot l'unionisme.

Sí que en canvi m'ha decebut i entristit molt veure la manera tan injusta com se l'ha tractat i criminalitzat, a dreta i esquerra. És un dels episodis més miserables en la història d'aquest país. Mas no només és víctima del foc enemic, que el té com el gran objectiu a batre, el problema és que sovint també és víctima del foc "amic". I enmig d'aquest escenari dantesc, ple de dificultats, el President Mas manté sempre la serenitat i el coratge excepcionals que exhibeix en tot el que fa i diu.

Només per això, per agrair al President Mas tot el que ha fet, està fent i pot fer pel procés, ja en tindria prou per votar Democràcia i Llibertat.

Però tinc més raons per votar Democràcia i Llibertat, com és el seu cap de llista, en Quico Homs. Conec en Quico des de l'època de la Universitat, quan vam coincidir a la FNEC, aquella gran escola de patriotes que fou aquella FNEC dels 80's i començaments dels 90. Des de llavors hem mantingut una amistat i una confiança que m'honora. Hem coincidit en altres projectes patriòtics, com fou Freedom for Catalonia. Però sobretot, des d'un punt de vista objectiu, Quico Homs em mereix tota la confiança per votar-lo perquè sé que és una de les peces clau en l'estratègia que ha portat tot el món convergent, el majoritari del catalanisme, cap a l'independentisme.

Ens cal, i molt, algú amb les conviccions patriòtiques d'en Quico (que poden ser compartides per molts), però ens cal encara més algú amb la seva capacitat, intel·ligència i experiència, i això ja no abunda tant. En un procés tan complicat com la independència, l'experiència d'en Quico, el seu coneixement, la seva capacitat d'anàlisi resultaran providencials. Ara té l'oportunitat de treballar-hi des de Madrid, en uns mesos que seran clau, per als que necessitem que hi siguin els millors, i en Quico és un dels millors, sens dubte.

La tercera gran raó per votar Democràcia i Llibertat és que han sabut configurar una candidatura pel damunt de les sigles dels partits, capaç de posar en valor sobretot persones, de sumar perfils complementaris, i d'obrir-se a aquests nous espais en els que l'independentisme s'està jugant les seves opcions.

La candidatura de Democràcia i Llibertat aplega gent d'una vàlua extraordinària. En vull citar només alguns, perquè els considero especialment significatius: la Míriam Nogueras, en Miquel Àngel Escobar, en Miquel Puig i en Jordi Souto.

La Míriam Nogueras és aire fresc, una activista independentista desacomplexada, jove, moderna, mare, empresària, tuitaire. Jo la conec justament de twitter, d'aquesta cibernètica relació de confiança que estableixes amb gent que no coneixes personalment, però que t'agraden el que diuen i el que fan, perquè no només diuen, sinó que fan, que és el que posa en valor les coses. Per al bla bla bla ja n'hi ha molts. Per fer i ser-hi ja no tants. I la Míriam és de les que hi és. M'agrada molt hi sigui perquè és aire nou a l'espai tradicionalment convergent, i això convenia, provinent d'activisme com p.ex. les campanyes "No vull pagar".

En Miquel Àngel Escobar és una altra incorporació extraordinària a la llista. Persona provinent del socialisme català, i de Súmate, un perfil del Baix Llobregat compromès també amb les lluites sindicals, via la UGT, el seu sindicat. En aquest video explica perfectament perquè ha fet aquest pas a incorporar-se a la llista de Democràcia i Llibertat, quina és la seva evolució, perquè ha pres aquestes decisions. Val molt la pena que li dediqueu uns minuts, perquè podreu veure fins a quin punt el que ens explica és també una explicació del que està vivint el país, i perquè algú, després de militar 25 anys al PSC i creure en el federalisme, ara aposta per la independència i ho fa formant par de la proposta de Democràcia i Llibertat.

Un altre perfil que volia posar en valor és el d'en Miquel Puig: economista, ha estat més un gestor -amb altes responsabilitats, com a la CCMA- que no pas un polític, per això m'agrada molt que hagi fet aquest pas, exercir de polític i posar la seva solidesa i fiabilitat al servei del procés. Aquesta solidesa que necessitem traslladar al gruix de la societat. La solidesa per dir que el procés es fa pensant en tota la gent, no per fer cap bestiesa ni frivolitat, sinó per fer les coses bé i perquè tot el que fem sigui en benefici de la nostra gent, dels treballadors, dels autònoms, del món de l'empresa. Puig, a més, és fiabilitat, és aquesta garantia que molta gent necessita de que val la pena confiar en tot el que estem fent perquè no és una aventura d'uns bojos, sinó un procés pensat, madur i fiable. I de molt poca gent es pot predicar la fiabilitat i solidesa que té Miquel Puig.

Finalment, Jordi Souto, candidat per Lleida al Senat, jove, format, amb experiència i provinent de Demòcrates de Catalunya, la nova proposta política dels hereus de la Unió del 1931, dels hereus del lideratge de Carrasco i Formiguera. Crec que val la pena posar-ho en valor. En aquestes eleccions el pensament socialcristià el representa Democràcia i Llibertat, el representa Jordi Souto. És tot allò que els qui s'han quedat per a vexar-les les històriques sigles d'Unió, no són. És una de les noves cares i dels nous valors de la democràcia-cristiana a Catalunya, i que enllaça directament, és hereu directe, del llegat de Carrasco i Formiguera i d'una tradició de fidelitat al país i a la seva llibertat.

Crec que Democràcia i Llibertat ha sabut recollir perfectament l'esperit de Junts pel Sí, de buscar la unitat i de treballar per la unitat, per sumar diversitat, perfils nous, perfils diferents, i adreçar-se així, de manera valenta, a tota la gent de sempre, però també a molta gent nova.


Però també per una última raó, la definitiva: perquè estic del tot convençut que aquest vot és el que més útil i eficaç serà per fer possible la independència. Sense aquest convenciment cap de les altres raons no tindria sentit.

Votar Democràcia i Llibertat és la millor garantia de que el nostre vot per la independència serveixi per fer-la #possible.

15 de des. 2015

Per què, com a independentista, votaré el 20D i votaré Democràcia i Llibertat

1) Per què, com a militant independentista, votaré el 20D?
Com a militant independentista el 20D votaré. Amb total convenciment d'estar fent el que toca. Fer el que toca no és garantia de res... excepte de que seguim vius en el procés i amb totes les oportunitats intactes d'assolir la independència. No votar, no fer el que toca, sí que és, en canvi, sí que assegura una cosa: que el procés en surti perjudicat, que sigui més difícil assolir la independència.

En aquest procés no tenim cap certesa de que assolirem els nostres objectius, i qui ho digui, menteix. El procés independentista que estem protagonitzant no té precedents i s'enfronta a unes dificultats extremes. I a sobre ho fem des de moltes febleses, de tantes que qualsevol observador imparcial, objectiu, llistades les nostres febleses, diria que no tenim cap oportunitat. I en canvi estem vius, estem avançant i tenim encara intactes totes les oportunitats de ser independents.

De fet només tenim una gran força: la força de la gent que s'expressa de moltíssimes maneres, des del carrer fins a, la més important de totes les expressions, les urnes. Aquesta és la nostra gran força, perquè és l'única que val, ser majoria i expressar-ho clarament a les urnes. Tot el que no és això són febleses que juguen en contra nostre.

Una de les principals febleses és la nostra minorització mediàtica, que ha arribat al seu zénit aquesta campanya electoral del 20D, quan a tots els mitjans de comunicació de masses hem desaparegut, i ens hem convertit en "los otros", "el resto", en un clar intent de fer-nos invisibles per al gruix de la societat. Només uns pocs mitjans, com els públics catalans (TV3 i Catalunya Ràdio), romanen al marge d'aquesta macro-operació de l'estat espanyol i de l'establishment per fer-nos desaparèixer. És un últim recurs després que el 27S la seva estratègia fos la de ser hostils als plantejaments de Junts pel Sí, que era el vot per la independència. En aquelles eleccions totes les amenaces, mentides i joc brut contra el Sí omplia portades i titulars. En canvi els desmentiments ni tan sols mereixien un breu. Va ser una guerra bruta sense precedents en un estat democràtic.

Ara juguem contra l'intent de fer-nos invisibles. Ahir, al debat entre Rajoy i Sánchez en vam tenir una mostra patètica d'aquesta estratègia: el moderador va haver de preguntar fins a 4 vegades pel tema de Catalunya, perquè les tres primeres vegades que ho va fer el van ignorar, no en van parlar. Si no es parla d'una cosa és que no existeix. I aquesta és la guerra bruta que estem patint aquest 20D.


Des del punt de vista de la independència el 20D sempre hem tingut molt poc a guanyar, però molt a perdre. L'únic que tenim a guanyar és seguir vius i amb totes les opcions intactes. En canvi una derrota indy permetria qüestionar internacionalment la voluntat del poble de Catalunya, de manera que retrocediríem moltes pantalles. És per això que em foto dels nervis cada cop que penso en com n'hem estat d'idiotes no seguint amb l'experiència d'èxit de Junts pel Sí també en aquest procés electoral. Si haguéssim reeditat, de la manera que fos, la unitat, ara mateix tindríem garantida la victòria, hauríem esborrat del mapa totes les amenaces que per al procés ara mateix planteja el 20D.

Menteix qui diu que el procés serà fàcil, que les coses es faran soles, que no caldrà ser-hi sempre, que no caldrà anar-hi sempre. Menteix qui escampa derrotisme que si no avancem més és perquè ens falta convicció, com si el camí estigués traçat, totes les respostes escrites i tot només depengués de la nostra voluntat individual. Una merda! El camí es fa amb cada pas que avancem. Sabem on anem, i intuïm algunes de les dificultats que se'ns presentaran, i aquí s'acaba, perquè com siguin les coses només ho sabrem a mesura que avancem.

2) Per què, com a independentista, el 20D votaré Democràcia i Llibertat?

Tinc moltes raons per votar Democràcia i Llibertat, però avui només voldria compartir amb vosaltres les que per a mi són més rellevants:

Votaré Democràcia i Llibertat pel President Mas. Crec que el President Mas és un dels més grans actius que té el procés, que és una persona d'una vàlua excepcional, amb un lideratge i una capacitat a anys llum de qualsevol dels altres lideratges possibles en aquest país. Confesso que m'he tornat més "massista" amb el temps, en veure l'evolució que ha tingut, en paral·lel a la del gruix del seu partit i afavorint la transició de l'autonomisme a l'independentisme, una evolució tranquil·la, serena, però sòlida i amb una capacitat providencial de generar en el gruix dels votants que no eren indy, confiança en el procés.

No m'ha decebut mai des de que l'he votat, jo que fins llavors mai havia votat CiU. No em va decebre el 2010, quan es va posar a gestionar un país que el tripartit havia deixat en fallida. No em va decebre el 2012, quan va escoltar el clam de la gent després de l'Onze de setembre. No em va decebre el 9N, quan va saber gestionar un procés massiu de desobediència, que és de les coses més grans que hem fet. No em va decebre quan no va dubtar en desempallegar-se d'en Duran, i acabar amb aquesta permanent tortura i desgast al que sotmetia al procés. I no em va decebre el 27S, quan va ser capaç de convèncer els diferents agents per configurar una candidatura excepcional, la de Junts pel Sí, que convertís en un plebiscit les eleccions i que permetés sumar totes les forces i talents que té el país, tot al servei de la independència.

No m'ha decebut, com a resum de tot, i potser només per això n'hauríem de tenir prou, en posar-se al capdavant de totes les responsabilitats en el procés, per les quals l'estat el té imputat i per les que s'ha convertit en l'enemic públic número 1 de l'estat espanyol, de l'establishment i de tot l'unionisme.

Sí que en canvi m'ha decebut i entristit molt veure la manera tan injusta com se l'ha tractat i criminalitzat, a dreta i esquerra. És un dels episodis més miserables en la història d'aquest país. Mas no només és víctima del foc enemic, que el té com el gran objectiu a batre, el problema és que sovint també és víctima del foc "amic". I enmig d'aquest escenari dantesc, ple de dificultats, el President Mas manté sempre la serenitat i el coratge excepcionals que exhibeix en tot el que fa i diu.

Només per això, per agrair al President Mas tot el que ha fet, està fent i pot fer pel procés, ja en tindria prou per votar Democràcia i Llibertat.

Però tinc més raons per votar Democràcia i Llibertat, com és el seu cap de llista, en Quico Homs. Conec en Quico des de l'època de la Universitat, quan vam coincidir a la FNEC, aquella gran escola de patriotes que fou aquella FNEC dels 80's i començaments dels 90. Des de llavors hem mantingut una amistat i una confiança que m'honora. Hem coincidit en altres projectes patriòtics, com fou Freedom for Catalonia. Però sobretot, des d'un punt de vista objectiu, Quico Homs em mereix tota la confiança per votar-lo perquè sé que és una de les peces clau en l'estratègia que ha portat tot el món convergent, el majoritari del catalanisme, cap a l'independentisme.

Ens cal, i molt, algú amb les conviccions patriòtiques d'en Quico (que poden ser compartides per molts), però ens cal encara més algú amb la seva capacitat, intel·ligència i experiència, i això ja no abunda tant. En un procés tan complicat com la independència, l'experiència d'en Quico, el seu coneixement, la seva capacitat d'anàlisi resultaran providencials. Ara té l'oportunitat de treballar-hi des de Madrid, en uns mesos que seran clau, per als que necessitem que hi siguin els millors, i en Quico és un dels millors, sens dubte.

La tercera gran raó per votar Democràcia i Llibertat és que han sabut configurar una candidatura pel damunt de les sigles dels partits, capaç de posar en valor sobretot persones, de sumar perfils complementaris, i d'obrir-se a aquests nous espais en els que l'independentisme s'està jugant les seves opcions.

La candidatura de Democràcia i Llibertat aplega gent d'una vàlua extraordinària. En vull citar només alguns, perquè els considero especialment significatius: la Míriam Nogueras, en Miquel Àngel Escobar, en Miquel Puig i en Jordi Souto.

La Míriam Nogueras és aire fresc, una activista independentista desacomplexada, jove, moderna, mare, empresària, tuitaire. Jo la conec justament de twitter, d'aquesta cibernètica relació de confiança que estableixes amb gent que no coneixes personalment, però que t'agraden el que diuen i el que fan, perquè no només diuen, sinó que fan, que és el que posa en valor les coses. Per al bla bla bla ja n'hi ha molts. Per fer i ser-hi ja no tants. I la Míriam és de les que hi és. M'agrada molt hi sigui perquè és aire nou a l'espai tradicionalment convergent, i això convenia, provinent d'activisme com p.ex. les campanyes "No vull pagar".

En Miquel Àngel Escobar és una altra incorporació extraordinària a la llista. Persona provinent del socialisme català, i de Súmate, un perfil del Baix Llobregat compromès també amb les lluites sindicals, via la UGT, el seu sindicat. En aquest video explica perfectament perquè ha fet aquest pas a incorporar-se a la llista de Democràcia i Llibertat, quina és la seva evolució, perquè ha pres aquestes decisions. Val molt la pena que li dediqueu uns minuts, perquè podreu veure fins a quin punt el que ens explica és també una explicació del que està vivint el país, i perquè algú, després de militar 25 anys al PSC i creure en el federalisme, ara aposta per la independència i ho fa formant par de la proposta de Democràcia i Llibertat.

Un altre perfil que volia posar en valor és el d'en Miquel Puig: economista, ha estat més un gestor -amb altes responsabilitats, com a la CCMA- que no pas un polític, per això m'agrada molt que hagi fet aquest pas, exercir de polític i posar la seva solidesa i fiabilitat al servei del procés. Aquesta solidesa que necessitem traslladar al gruix de la societat. La solidesa per dir que el procés es fa pensant en tota la gent, no per fer cap bestiesa ni frivolitat, sinó per fer les coses bé i perquè tot el que fem sigui en benefici de la nostra gent, dels treballadors, dels autònoms, del món de l'empresa. Puig, a més, és fiabilitat, és aquesta garantia que molta gent necessita de que val la pena confiar en tot el que estem fent perquè no és una aventura d'uns bojos, sinó un procés pensat, madur i fiable. I de molt poca gent es pot predicar la fiabilitat i solidesa que té Miquel Puig.

Finalment, Jordi Souto, candidat per Lleida al Senat, jove, format, amb experiència i provinent de Demòcrates de Catalunya, la nova proposta política dels hereus de la Unió del 1931, dels hereus del lideratge de Carrasco i Formiguera. Crec que val la pena posar-ho en valor. En aquestes eleccions el pensament socialcristià el representa Democràcia i Llibertat, el representa Jordi Souto. És tot allò que els qui s'han quedat per a vexar-les les històriques sigles d'Unió, no són. És una de les noves cares i dels nous valors de la democràcia-cristiana a Catalunya, i que enllaça directament, és hereu directe, del llegat de Carrasco i Formiguera i d'una tradició de fidelitat al país i a la seva llibertat.

Crec que Democràcia i Llibertat ha sabut recollir perfectament l'esperit de Junts pel Sí, de buscar la unitat i de treballar per la unitat, per sumar diversitat, perfils nous, perfils diferents, i adreçar-se així, de manera valenta, a tota la gent de sempre, però també a molta gent nova.


Però també per una última raó: perquè estic del tot convençut que aquest vot és el que més útil i eficaç serà per fer possible la independència. Sense aquest convenciment cap de les altres raons no tindria sentit.

Votar Democràcia i Llibertat és la millor garantia de que el nostre vot per la independència serveixi per fer-la #possible.

13 de des. 2015

20D: valors, societat, partits, individualitat i procés

A vuit dies de les eleccions del 20D, que altre cop seran molt importants per al nostre país, arribo d'un sopar amb amics, coneguts, saludats i retuitejats per parlar de valors, dels valors de la nostra societat i del país que volem.

Com gairebé sempre tinc un posicionament molt poc ortodox en relació al que em sembla és el corrent de pensament dominant sobre aquests temes.

Deixeu-me fer un link entre el tema de valors i les eleccions del 20D. Aquests dies estem sentint com una remor de fons de que hi ha molta gent desencisada, cansada, decebuda, cremada, disgustada, etc amb el que està passant amb el procés i que es plantegen, com a conseqüència de tot plegat, no anar a votar el 20D. Algunes consideracions sobre tot això:

- sento qui s'expressa en relació a tot el que està passant i el seu posicionament com una cosa personal: "m'han decebut", "no m'ho esperava", etc. A veure si ens entenem: aquí els únics compromisos que hi ha i que serveixen són col·lectius, la resta és soroll improductiu i derrotisme. Aquí no s'està fent res perquè tots i cadascun de nosaltres veiem satisfetes les nostres expectatives personals i de la manera com nosaltes volem siguin satisfetes. Aquí el que està en joc és la gestió d'una voluntat col·lectiva. Aquí ningú no té cap dret a "personalitzar" la seva relació amb el procés i el que s'esdevé. Aquí les coses no s'estan fent per satisfer en tal o en tal altre. Siguem una mica més madurs, tinguem una mica més de sentit col·lectiu i no exacerbem la nostra individualitat fins convertir-la en la protagonista de la lectura política que fem de la situació i del que se'n derivi.

- si bé no admeto "personalitzem" la lectura política de la situació en funció de les nostres expectatives personals i la manera com voldríem fossin les coses, sí tenim tot el dret del món -i fins i tot és la nostra obligació- a estar amatents a tot el que s'esdevé, prendre'n nota i ser capaços d'analitzar-ho en la seva dimensió col·lectiva, però també -i això és fonamental- en la seva dimensió de la pluralitat d'agents que hi intervenen, i de l'encert i el desencert d'uns i altres. Generalitzar la nostra valoració del que està passant és tan inadmissible com personalitzar en funció de les nostres expectatives. D'entre tots els agents que hi intervenen, és una obvietat que em té al·lucinat la manera com es perd de vista que uns actuen amb més encert que uns altres, que uns fan més i uns altres fan menys. Aquesta generalització del "ho estan fent fatal" és tan absurda com injusta i improductiva.

Per tant, de cara al 20D la lectura que n'hem de fer no és en clau del nostre sentiment personal, sinó en clau del nostre compromís col·lectiu i de la capacitat que tinguem de reconèixer qui ho està fent bé i qui no, qui pot fer possible que les coses avancin com cal i qui no. 

- El caràcter col·lectiu i històric del procés requereix consciència de totes les dificultats a les que haurem de fer front i de que és un procés "viu", al qual tot el que s'esdevé diàriament l'afecta o el pot afectar. 

Sovint hem simplificat tant els missatges sobre el que és i serà el procés que som nosaltres mateixos els que minem el terreny que després caldrà transitar. I això és tan absurd com tot lo altre. Simplificar i manllevar la complexitat per mor de fer un discurs onanista d'autosatisfacció està al gènesis de tots aquests problemes que ara mateix tenim.

Jo tinc el meu particular diagnòstic de per què estem així, i és perquè excepte en l'experiència de Junts pel Sí NO HA EXISTIT LA UNITAT INDEPENDENTISTA. I l'absència d'unitat implica COMPETÈNCIA, que vol dir competir pel suport popular, pels vots, per l'hegemonia. I competir pels vots vol dir simplificar el missatge, vendre bueno, bonito y barato i acusar, a la mínima, l'altre, de vendre car, lleig i dolent. Competència vol dir devaluar la realitat i, alhora, simplificar el missatge. L'objectiu no és una voluntat col·lectivament conscient sinó captar el màxim suport d'aquesta col·lectivitat, ni que per fer-ho s'hagi d'amagar la realitat i fer discursos de pura retòrica que esquiven connectar amb la realitat.

Si des del començament del procés, específicament pel 9N i després, la unitat hagués estat garantida no estaríem ara així. L'experiència de Junts pel Sí s'ha demostrat positiva, però insuficient, perquè bona part del mal ja estava fet i perquè tot just després del 27S s'ha tornat a trencar.

Un dels últims exemples que n'hem tingut, tot i que no sigui el més important (no és la meva intenció "fer sang") són unes declaracions del candidat d'ERC, Gabriel Rufian: "estaremos en Madrid 18 meses, ni un día más". A veure, prou hiperventilar-se, per favor! estarem a Madrid el temps que calgui. Si aconseguim concretar el final del procés en 10 mesos no n'estarem 18, i si passats 18 mesos seguim amb el procés, perquè les dificultats a les que hem de fer front són moltes i molt i molt grans, doncs seguirem a Madrid gestionant els interessos i la veu del Parlament de Catalunya.

El problema s'evidencia en que en aquesta renovada competència l'important, a diferència del 27S, ja no és explicar una proposta i com fer-la viable, sinó que llençar unes soflames que devaluen la realitat (la duresa i els reptes que planteja el procés) i simplifiquen el missatge, infantilitzant-lo i generant, ja a curt termini, noves frustracions.

I tot per no anar junts. Tot per tornar a caure en fer l'idiota. Un desastre del que venen molts dels nostres mals, i dels que, en part, estem morint.

Tornant al tema dels valors, i admetent que faré, per qüestions d'espai, un excessiu reduccionisme, un dels debats que hem tingut era la nostra capacitat com a societat de permetre que els individus desenvolupin tot el seu potencial trobant el seu millor encaix a la societat d'acord a les seves aptituds, actituds, etc.

Això, que en termes generals més o menys tots hi podríem estar d'acord, té una derivada amb la que ja no hi estic d'acord, que no comparteixo, i és que si això no passa és perquè la societat no fa prou perquè passi, perquè el "sistema" viu d'esquenes a aquest objectiu i no el fa possible. Es trasllada la responsabilitat gairebé totalment als poders públics, als que s'acaba exigint no que posin tots els mecanismes possibles per garantir objectivament uns processos bàsics de la persona (formació, sanitat, etc.), sinó que se li trasllada la responsabilitat de saber trobar per a cada individu el seu millor encaix a la societat d'acord a les seves característiques personals.

En un dels extrems d'aquest debat, jo he volgut posar èmfasi en que per a que una societat funcioni adequadament hi ha certs valors com la disciplina i la capacitat de sacrifici, que han de formar part del nostre marc mental i fer-los possibles, vius, en aquesta societat.

Una societat que es cregui que tot se li ha de donar fet, que la seva missió és exigir i rebre i que pel simple fet de formar-ne part tot li serà donat, és una societat abocada al col·lapse. Una societat que sigui incapaç d'inculcar als seus individus que l'assoliment de les coses exigeix sacrificis, i que aquesta capacitat de sacrifici és un dels elements que determina, en un sistema just, el lloc que ocupem a la societat, és una societat abocada a la decadència.

Remoure els obstacles que impedeixen que sigui el talent i la capacitat de treball el que més pesi en relació al lloc que acabarem ocupant en la societat ha de ser el gran objectiu de fer un país just. Un país just no és aquell que dóna a tothom per igual sense atendre al que aporta, sinó aquell en el que els individus poden progressar d'acord a la seva vàlua i el seu treball. I això és p.ex. el que no passa a l'estat espanyol, un estat podrit, en el que una casta ho controla tot i un sistema de portes giratòries és el que en última instància determina l'accés al poder i acaba corrompent tots els mecanismes de progrés social. I això, prou que ho sabem, només podrem canviar-ho amb la independència, amb un nou país, amb un estat català en el qual el talent, la capacitat, la formació, l'experiència, siguin els valors que determinin el nostre rol social, a les organitzacions, administracions, empreses, etc. Quan això s'esdevé tot el sistema en surt beneficiat, i les societats progressen, avancen, generen riquesa, disposen de més i millors serveis i afavoreixen més i millor ocupació.

Tornant al moment polític, sense confiança en la capacitat i els valors dels qui estan gestionant el procés no anirem enlloc. És responsabilitat dels qui l'estan gestionant fer les coses bé i explicar-les de manera que tots les entenguem. Però col·lectivament el nostre compromís social i militant ha de ser el de fer en cada moment allò que toca fer, per més que en ocasions no ho acabem d'entendre o fins i tot discrepem del que s'està fent o com s'està fent.

Com hem vist abans, el procés és dinàmic: hi influeix allò que fem nosaltres, però també allò que fan els altres. Qui plantegi una visió del procés com una seqüència lineal i inalterable, únicament depenent d'allò que nosaltres vulguem o fem, menteix, enganya, estafa. Allò que hem d'exigir és que a cada moment, i davant de tots els reptes que se'ns presentaran, siguem capaços de prendre les millors decisions. I la inacció no és mai la millor decisió.

Com a independentistes qüestionar votar el 20D és tan absurd com deixar de respirar perquè hi ha contaminació. Respirem, votem, i ja tindrem temps d'analitzar qui i perquè està provocant aquesta contaminació tan lesiva. O fins i tot, també, perquè no, potser també de comprovar que aquesta "contaminació" no era tal, que era un fum molest, però innocu, i que allò que hauria estat fatal és deixar de respirar, deixar de votar. En últim extrem, fins i tot quan podem no entendre una cosa, hem de tenir un sentit del deure i una disciplina suficients com perquè la nostra legítima individualitat no posi en perill els anhels col·lectius. I la millor versió de la disciplina és aquesta en la que ningú -Déu ens en guard- pot imposar als altres què fer o deixar de fer, però un últim sentit del deure envers la resta ens hi mena.
FEM-HO POSSIBLE!

8 de des. 2015

20D: votar, votar en serio... y gestionar el voto sin ponerse de perfil

Bueno, ya estamos de pleno en la campaña del 20D, elecciones a Congreso y Senado españoles. No nos cogen en un buen momento a los indepes, estas elecciones. Haber ganado el 27S como lo hicimos nos ha sumido en una cierta consternación.

Una cosa es perder. Vale, duele, pero se asume. Ya no digo ganar como nos merecíamos, que se tira pálante y venga. Pero ganar como lo hicimos, duele. Ganamos, pero de aquella manera. Ganamos, porque conseguimos mayoría absoluta, 72 diputados indys de 135. Ganamos, porque tuvimos el 48% de los votos por la independencia, y aún no llegando al 50% superamos de largo los votos del no (en los que no se podía incluir a los QWERTY, como ellos mismos no se han cansado de repetir). Pero no llegamos al 50%, cierto, y ahí duele. Y el colmo es ganar con un 62 de Junts pel Sí y 10 de la CUP y que los de la CUP se revelen como lo que son y como lo que algunos ya avisamos, no fiables para nada que no fuera contar votos a favor de la independencia.

Y hacer la independencia es algo muy duro. Quererla es bueno. Pero hacerla posible... eso ya no está al alcance de todos.

Y aquí va una evidencia, sobre la fluctuación de voto indy entre el 2012 y el 2015. Tenemos dos maneras de estudiar el fenómeno: con unos programas con algoritmos que estudian el trasvase entre formaciones políticas de unas elecciones a otras o con las encuestas, a partir de lo declarado por los encuestados. Aunque los resultados admitan fluctuaciones lo cierto es que por las dos vías obtenemos evidencia de trasvase de votos del 2012 de ERC y de CiU a la CUP. Desde un 2% de votantes CiU del 2012 hasta un 17% de ERC en las franjas mínimas de todos los cálculos. Un mínimo de 100.000 votos desde el 2012 de la CiU más soberanista de la historia, la del 2012 y de la ERC más responsable de la historia, la del 2012, que ahora se presentaban con la apuesta más inequívocamente independentista y responsable, realista, para hacer posible la independencia, Junts pel Sí... y que deciden votar a la CUP, votar, sí, indy, pero votar a la incertidumbre de la frivolidad, de la incognita, de la no fiabilidad.

Para un admirador como yo del profesor Carlo M. Cipolla, y de su obra, indispensable, "Las leyes fundamentales de la estupidez humana" este fenómeno del 27S que ha puesto en peligro el proceso, no es una novedad. Según Cipolla, la estupidez está repartida como una constante. Por lo tanto los independentistas tampoco estamos libres de nuestra cuota de estúpidos, aunque el 27S su número fué superior a cualquier previsión.Y sus efectos devastadores, también.

Lo que siguió al 27S ya lo hemos hablado mucho, y más que tendremos que hacerlo, aunque tengamos, eso sí, derivadas inmediatas de cara al 20D, como es que sin saber muy bien por qué la unidad de acción del 27S, aquella de la que todos estamos convencidos era garantía del éxito del proceso, ha saltado por los aires. Lo podemos disimular como queramos, pero ir cada uno a lo suyo no aporta ningún beneficio y lo pone en peligro todo. A mi que me lo expliquen, porque no lo entiendo.

Un aplauso para esos estrategas que pensaron que valía más la pena dejar que C's pudiera ganar las elecciones, asumir ese riesgo, por ese mito de pescar algunos votos periféricos que de ir juntos se pierden. A mi no me tienen que convencer del daño que perder votos periféricos puede comportar, sólo hay que ver esos 100.000 votos gilipollas que se perdieron el 27S. Pero lo más estúpido es ignorar lo más importante del 27S, esos 1.600.000 votos que se obtuvieron, que por simple aproximación este 20D permitirían reeditar una clara victoria independentista.

El independentismo es el objetivo a abatir del grueso de los medios de comunicación de masas de este país. Poco importa que Junts pel Sí tenga 1.600.000 votos y C's 700.000: si Rivera y la Arrimadas dicen que Mas ha perdido, eso va a misa. Y así es que estos pájaros llevan dos meses paseándose como ganadores de la nada. Sabiendo todo esto, no entiendo para nada la estrategia indy de ir cada uno por su lado, dividir, y facilitar la victoria de quienes sabemos, si eso pasa, serán capaces de venderlo como el fin del proceso.

De verdad, hacía falta asumir este riesgo? Yo flipo. No entiendo nada. Y creo que la mayoría de la gente tampoco.  

Pero si hay que bailar, se baila. No voy a comprar para nada que porque se hacen cosas mal, porque hay cien mil gilipollas, porque hay 10 diputados más pendientes de la #xerrameca que de hacer la independencia, y porque en los partidos no se atisba muchas veces vida inteligente, ahora tengamos que hacernos los super críticos y cínicos y hacer todos estos discursitos de la abstención y de los ofendidos que se ausentan ante unos que "nos están fallando".

Y una polla! Aquí no falla nada o fallamos todos. Aquí no hay santos ni demonios. Aquí no hay ninguna inhibición que lleve a ninguna parte. Aquí sólo hay tomas de posición más o menos acertadas. Y de eso es de lo que se trata, de estar ahí siempre, de no abandonar nunca la posición... pero también de procurar acertarla!

No me lo voy a hacer hoy de abuelo batallitas en todo lo que ha pasado por el independentismo desde el 1984, cuando empecé a militar. Eso sí, si por cada cada cagada que hemos hecho desde entonces nos hubieran dado un piso, estaríamos todos los militantes indys de aquella época forraos. Pero también, os invito a mirarlo así, si en cada cagada que hemos hecho hubiéramos abandonado, no habría llegado NADIE a estos tiempos para explicarlo o hacerlo posible.

De manera que menos lobos, menos aires, menos ínfulas, menos hacerse el ofendido, y aquí seguimos todos, TODOS, hasta conseguirlo. DONEC PERFICIAM. Sí, hasta conseguirlo. Eso sí, para conseguirlo tendremos que intentar, en cada reto, hacerlo bien. A menor estupidez, mayor progreso. A mayor capacidad de hacerlo bien, mayor avance y más posibilidades de conseguirlo.

Así pues, llegados a este punto, que es hacerlo bien ante el 20D?
Aquí hay dos respuestas posibles, para dos públicos posibles.


- los pocos que lean mis artículos para los que lo importante es "ser español", pues nada, a seguir votando y manteniendo ese estado podrido, moralmente colapsado y que toma todas sus decisiones con la máxima de joder a Catalunya y a los catalanes (entre los que os incluyen, voteis lo que voteis). Para todos vosotros, el informe de la Comisión Europea que hoy avanzaba El País (sí, El País!) os va que ni al pelo: refiriéndose al tema de infraestructuras dice que Madrid "ha dado prioridad a la cohesión geográfica respecto a la mejora de la eficiencia". Sí, si vivís en Catalunya, por más españolitos que os considereis, lo de la mejora de la eficiencia va también por vosotros (por los que somos indepes, pero también, en igualdad de condiciones, por vosotros):

"ha favorecido -el gobierno español- una extensa red de transporte de pasajeros -deficitaria y a ninguna parte y para nadie- en detrimento de las redes para mejorar el transporte de mercancias y las conexiones con los mercados de exportación"

Os lo traduzco: que se ha llevado el AVE a pueblecillos y que se ha dejado todo nuestro país (Catalunya) sin las infraestructuras necesarias, por las que llevamos lustros clamando, que permitan generar riqueza, atraer inversiones, crear puestos de trabajo, etc. etc. etc. Pero ante esta pequeñez que Bruselas clama en su informe y que incluso recoge El País, está la grandeza de ser español.

Pues nada, muchachos, a seguir votando PP o PSOE, o si sois más del rollo falangista, a Ciutadans, porque seguro que el diagnóstico de la cosa es que todos nuestros problemas derivan del hecho de tener una lengua y una cultura propias diferentes de la castellana. Aún amándolas, como amamos también la lengua y la cultura de nuestros padres, la castellana, la de muchos de nosotros. I aunque tengamos esta debilidad de saber distinguir una lengua que hablan centenares de millores de personas en el mundo y goza de todas las protecciones habidas y por haber... de esta lengua triste, miserable, incordiante, que es el catalán, que solamente hablamos unos desgraciados, y que lo hacemos únicamente para joder a los otros. Pues eso, a votar C's y a seguir pensando que todo lo catalán es culpable por el simple hecho de ser catalán y a votar felices para acabar con esta pesadilla de lo catalán, contra la que ya hace más de 300 años que el virtuoso estado español lucha sin haber conseguido aún exterminarnos.

- los independentistas que seguís el blog, la respuesta a qué es lo correcto, lo mejor, ante el 20D ya es un poco más compleja. O no. En el fondo todo lo que debemos decidir es si nos tomamos en serio lo que estamos haciendo o no. Porque si nos tomamos en serio lo que estamos haciendo siempre votaremos aquello que más nos acerque a nuestro objetivo, porque si nos tomamos en serio lo que estamos haciendo admitiremos las mínimas frivolidades en relación a todo ello.

Yo me pregunto: nos podemos tomar en serio decir que vamos a Madrid como "delegación diplomática", como dice ERC? va de electos, una delegación? De cuantos? No, muchachos, no, una delegación diplomática es otra cosa, no seamos cursis ni frívolos. Tiene sentido decir que vamos únicamente a hablar del proceso, como dice ERC? Pues tampoco. De entrada porque el proceso no hay ni Dios que ahora mismo sepa lo que va a durar; tal vez si somos capaces de constituir gobierno tengamos una idea, pero es que ni tan siquiera eso ahora mismo podemos garantizar.

Tiene algún sentido decir que no se va a Madrid a negociar nada, como dice ERC? Para mi tampoco. Eso queda muy bien para un tuit, pero no para la realidad. Todos sabemos, todos, y si alguien no lo sabe que se lo empolle, que no hay ni un solo proceso de carácter independentista que no haya sido negociado. Ninguno. En alguna de sus fases, todos. Y cuanto antes, mejor. Siempre.

A mi me parece mucho más serio lo que se dice desde Democràcia i Llibertat: la firmeza del proceso independentista en Catalunya es lo que lo hará posible, diga lo que diga y haga lo que haga el estado español. Cuanto más niegue el estado, cuanto más reprima, peores serán las consecuencias para todos, para Catalunya, pero también para el conjunto del estado. Si alguien se piensa en España que una solución de corte autoritario al proceso catalán no afectará al conjunto de España está muy, pero que muy equivocado. Si alguien se piensa que contra la voluntad popular, pacíficamente demostrada, aún sirven las recetas autoritarias, es que no tiene ni idea ni del siglo ni del espacio concreto en el mundo que ocupamos, tanto Catalunya como España.

Y donde concretará el estado español la formulación política, jurídica e institucional con la que hacer realidad la voluntad popular? Pues en el Parlamento español. Por eso es importante tener voz y presencia activa. E incluso se puede ir un poco más allá, como lo hace el manifiesto de Democràcia i Llibertat, para hablar de tu a tu a otro pueblo, el español, en lo que es uno de los mayores retos a los que nos enfrentamos.

El catalanismo históricamente ha querido reformar el estado español. Ahora ya no. Y por eso el proceso indy avanza, hasta ahora, unilateralmente. Creo muy acertado reformular nuestro papel en Congreso y Senado, para hablar, sin intermediarios, al pueblo español, y explicar por qué nos vamos a ir. Porque tal vez sea la única oportunidad que tengamos de hacerlo y porque es necesario hacerlo.

Pero aún más: la causa catalana y de los catalanes se substancia en el proceso, pero también en muchos otros espacios donde en un escenario de soberanías compartidas, debemos estar, mientras estén compartidas, lo sean a la fuerza o voluntariamente. 

Por qué inhibirnos de nuestros empresarios, de nuestros autónomos, de nuestros trabajadores, de nuestros emprendedores, en el hoy? Por qué inhibirnos de nuestra industria, de nuestro campo, de nuestras infraestructuras, de nuestras universidades, de nuestra investigación en un hoy que todavía les condiciona?

Para los independentistas, para los que impulsamos el proceso que ahora mismo está en marcha, todas las decisiones que afecten a cualquier ámbito de nuestro país deben estar en nuestras manos o, como mucho, cedidas voluntariamente a un ámbito de soberanías compartidas como es la Unión Europea, y nunca, ya nunca, sometidas a un estado autoritario que nos ignora y discrimina, como es el español.

Pero es justamente porque este estado existe y nosotros todavía no hemos logrado nuestro objetivo de una Catalunya independiente, que debemos estar en el Parlamento español. Porque nuestra presencia con fuerza democrática debe ayudar en la consecución de este objetivo, de la independencia. Pero también porque nuestra presencia es el no abandono -mientras la independencia no sea una realidad- de nuestra gente, de las personas concretas, de los intereses concretos de todos y cada uno de los catalanes.

Decir que vamos ahí como si lo de aquí estuviera resuelto es muy poco serio, falso, e implica engañar y abandonar a nuestra gente.

Qué hacer el 20D? Tener un voto responsable.

Sí, ya sé que ante la atroz perspectiva de un gobierno hecho a medida contra Catalunya y contra los catalanes, como el que se anticipa PP+C's, todo esto se antoja hasta cierto punto retórico. Pero aún en lo retórico, ser y querer ser voz y todas las voces alcanza a aquello que es principal, y a todos y cada uno de los intereses de la sociedad catalana que aún están en juego.


Esto es lo que propone Democràcia i Llibertat, y esto es lo que a mi me convence, lo que más favorece la causa de la independencia, lo que más nos puede hacer avanzar para hacer posible la independencia y lo que no abandona a nuestra gente ni a sus intereses y vidas concretas, tangibles y necesitadas de voz y gestión.