Enquesta CEO de percepció de les polítiques públiques. El control de l'agenda política i dissonàncies

Ahir dijous es va presentar una nova enquesta del CEO sobre "Percepció de les polítiques públiques i valoració del Govern". És una d'aquestes enquestes "diferents", una mica com la de fa una setmana de "La societat catalana davant el futur".

És un treball demoscòpic que costa una mica de digerir i de transformar en un cert relat, atès que no planteja les qüestions més habituals en les enquestes. Se centra en obtenir una valoració de la visió social sobre els problemes que té la nostra societat, sobre les polítiques públiques en diferents matèries i finalment entra a valorar l'acció de Govern també des de diferents perspectives de les polítiques que executa.

Costa de digerir també perquè algunes de les coses que més criden l'atenció dels seus resultats de fet actuen com de senyal d'alerta, però tenim dificultats per anar més enllà. 

Avui faré una anàlisi, forçosament llarga, en forma de notes sobre les qüestions que més m'han cridat a mi l'atenció, tant pels resultats que ofereix, com pel xoc amb el nostre dia a dia, ja sigui en termes polítics, d'actuació política o de tractament mediàtic. Una anàlisi que m'ha permès evidenciar la vergonya de la captura de l'agenda política que patim i la dissociació entre aquesta agenda i les principals inquietuds de la societat.

1. Principals problemes de Catalunya:
L'atur i la precarietat laboral són, sistemàticament, a totes les enquestes, també en aquesta, el principal problema assenyalat pels catalans. Ho és per a un 32,9% dels catalans. Una xifra molt alta.

La principal "sorpresa" d'aquesta enquesta és el que emergeix com a segon dels problemes: les relacions Catalunya-Espanya, que ho és per a un 25,6% dels enquestats. És la primera vegada, des que tinc memòria, que aquest tema se situa amb tanta rotunditat com el segon dels nostres principals problemes

Gratant una mica sobre què hi ha al darrere d'aquest tema, es pot veure que és el que en podríem dir "dual", atès que és percebut com un dels principals problemes que té el país tant pels unionistes com els independentistes.

Als que més preocupa és als votants del PP: un 41,3%! La propera vegada que el sr. Albiol parli insultantment als representants del Govern de Catalunya de que s'ocupin dels "problemes que preocupen a la gent", ja se li pot dir que ho fem, atès que les relacions CAT-ESP és el que més preocupa als seus votants.

El segon grup de votants als que més preocupa és als de Junts pel Sí, amb un 36,5%, des d'una visió oposada als populars.

I curiosament -o no, que alguns ja fa temps ho advertim-, en aquesta pregunta podem trobar alguna de les claus del comportament polític de la CUP. No seré jo qui qüestioni que la CUP té un plantejament independentista, això ni ho he discutit mai ni ho discutiré. Però el que sí he discutit i alertat és sobre si la CUP està per "fer la independència", o ells estan per moltes altres coses, entre les quals, només entre les quals, la independència.

Doncs bé, sabeu quins són els votants per als quals les relacions CAT-ESP són un problema menor? Bingo, per als votants de la CUP: només ho és per a un 21,5% dels seus votants, percentatge inferior no només als del PP i JxSí, també als de PSC, C's i CSQEP.

En canvi per als votants de la CUP el principal problema és la seva insatisfacció amb la política i els polítics, els que més, amb un radical 45,9% dels seus votants.

Aquesta visió podria explicar el que des d'un punt de vista independentista pot semblar un comportament erràtic, com és el de posar permanentment en perill, en escac, al procés independentista, abocar-lo al fracàs. Si aquest tema és la prioritat menor dels seus votants en relació a la resta, i en canvi allò que els preocupa és "fer la revolució", que és el que es pot associar a aquest 45,9%, aquí tenim part del misteri de tot plegat per a la resta d'independentistes.

2. Sobre els impostos i les retallades
Un dels debats "estrella" d'aquesta legislatura és el tema dels impostos. Un debat d'allò més estúpid en l'actual marc polític, atès que qualsevol mesura que prenguem ara "afectarà" immediatament als nostres ciutadans (que es veuran empobrits per l'increment tributari) sense beneficiar a ningú, atès que només tindrien retorn pressupostari en la liquidació Estat-CCAA del 2019, de manera que fins llavors aquest empobriment dels catalans només tindria un únic beneficiari: la tresoreria del ministre Montoro, a qui faríem un gran favor.

Però, quina visió tenen els catalans del tema tributari? El 56,2 opten per mantenir els actuals impostos per mantenir els mateixos serveis. Un 33,5 estarien a favor de pagar més impostos a canvi de millorar la prestació dels serveis públics. Un 14,9% són partidaris d'abaixar els impostos ni que això comporti un detriment de la qualitat dels serveis públics. I només un 13,4% (que no està mal) voldrien apujar els impostos perquè sí, és a dir, apujar per apujar, sense que calgui millorar els actuals serveis.

Aquest 13,4%, tot i ser el nucli més minoritari socialment, han aconseguit políticament situar el debat com una exigència política.

Però el tractament de la informació que al meu entendre més clarament dibuixa quin és el posicionament de la societat catalana en relació al tema fiscal és que un 63% està gens d'acord o poc d'acord amb pagar més impostos a canvi de millorar la prestació dels serveis públics.

Aquest 63% és una d'aquestes dades "os", nuclear, que assenyala fatiga tributària de la societat catalana. Que un 63% no vulguin ni sentir parlar de que pugin els impostos, ni tan sols si això va associat a una millora de la prestació dels serveis públics... és una dada del tot contundent que xoca amb la "realitat" político-mediàtica instal·lada al nostre país.

No, no hi ha marge per pujar impostos, excepte que es vulgui tenir en contra aquesta enorme majoria social que s'hi oposa. Alerta per tant amb aquestes aventures i agendes polítiques arran del debat pressupostari, que aquí hi tenim una de les possibles claus que podria afectar molt negativament al referèndum.

Pel que fa als serveis públics que la societat considera intocables, són, clarament, la sanitat i les pensions. Que se situen sempre com a última cosa a la que recórrer en el cas que per la situació econòmica calgui fer retallades, el que no s'admetria en cap cas.

Sobre el tema de la sanitat, dos comentaris:
- no hi ha cap país del món, cap, on imperi el "gratis total", on tot sigui gratuït. Fins i tot a Alemanya, a la potentíssima Alemanya, on tot l'ensenyament és gratuït a tots els nivells, inclòs l'universitari, una bona part dels serveis sanitaris són de copagament. Això els nostres propagandistes de la misèria i de la superioritat moral no ho expliquen a la gent, però és així. I el que l'enquesta ens explica és que per a la nostra societat, si s'ha de tocar alguna cosa, tot abans que la sanitat

- una derivada de l'anterior és que, evidentment, en un sistema com el nostre, on tot el sistema sanitari és gratuït, aquesta és la principal, a molta diferència de la resta, despesa pública. De manera que en època de crisis, si es vol ajustar el pressupost, si es vol arribar a final de mes, el Govern està obligat a passar per "tocar" la despesa sanitària. Permeteu-me que combini tres dades diferents de l'enquesta que expliquen l'èxit dels comuns i propagandistes de la misèria distorsionant la realitat.

Hem vist que un 73% dels catalans diuen que en cas de retallades l'últim que s'ha de tocar és la sanitat. Això és un triomf evident de la manipulació col·lectiva dels comuns i de la seva estratègia de distorsió de la realitat. No perquè ningú pugui negar que s'han practicat retallades en aquest àmbit, ja hem vist és inevitable en època de crisi dura com la viscuda. Sinó perquè evidencia fins a quin punt han ficat la por al cos a la societat, que reacciona amb aquest inequívoc 73% de "no toqueu la sanitat".

La dissonància apareix quan anem a l'experiència directa, personal, dels enquestats, i ens trobem una cosa molt xocant: l'assistència sanitària és el servei públic més utilitzat, un 80% ho han fet en els últims 12 mesos. I sobre aquesta base d'experiència personal en l'ús que implica aquest 80%, els serveis sanitaris públics són molt ben valorats, amb un 6,15 de puntuació, només superat per la valoració dels Mossos d'Esquadra.

Hi ha una dissociació evident entre la por "a les retallades" i la molt bona valoració que fan de la prestació d'un servei que és dels que més ha patit aquestes "retallades". Aquest és el triomf dels propagandistes de la por, de la misèria.

3. LA GRAN DISSOCIACIÓ: Anàlisi creuat de la resolució dels problemes que més afecten a la gent i de la valoració de les polítiques públiques amb les estratègies per controlar "l'agenda político-mediàtica"
La lectura de les dades de l'enquesta m'ha evidenciat que hi ha alguns temes que, enllaçant-los, ens donen una perspectiva nova, inèdita, sobre aquests temes dels problemes socials, l'agenda política i les dissociacions.

Com hem vist al començament de l'anàlisi, l'atur i la precarietat laboral són el principal problema per a la majoria dels catalans.

De la valoració de totes les polítiques públiques del Govern sabeu quines són les més baixes? Doncs la lluita contra la temporalitat dels contractes (la pitjor valorada, amb un 3,84) i la lluita contra l'atur (amb un 4,31, penúltima).

Fixeu-vos que tenim per una banda el principal problema que identifiquen els catalans, i per una altra banda, les dues pitjors valoracions de les polítiques públiques del Govern, directament associades, vinculades, a aquest problema de l'atur i la precarietat laboral.

Vosaltres sou capaços de recordar quin és l'últim dia que cap partit de l'oposició ha parlat d'aquests temes, ha exigit res, ha criticat res? Jo tampoc.

En especial des dels grups que fan una oposició més ferotge al govern en termes ideològics (no nacionals), com són els comuns, Catalunya Sí que Es Pot, o la CUP, ni una paraula, mai, de creixement econòmic que generi ocupació, llocs de treball, de possibles plans per millorar la qualitat de l'ocupació, etc. Res. Mai. És el principal problema i és la pitjor valoració que en fa la ciutadania de l'acció del Govern i res.

I ara repasseu mentalment quins són els temes que han marcat l'agenda política els últims mesos o l'últim any: que si l'emergència habitacional, que si l'emergència energètica, que si l'ensenyament, que si els preus de la universitat, que si la sanitat, que si cal pujar impostos...

És a dir, el principal problema i el més criticat al govern, no ho trobareu en l'agenda político-mediàtica. Per què? Perquè els Comuns i l'entorn mediàtic que els sobredimensiona perquè saben són l'agent més útil per frenar l'independentisme, aconsegueixen marcar una agenda política totalment diferent.

I aquesta agenda política és imposada a la societat, tot i que no la comparteix. Fixem-nos en una dada. El tema de l'emergència habitacional ha omplert portades i ha monopolitzat debats. Sabeu quina és la despesa pública que majoritàriament la societat retallaria? La vinculada a habitatges de protecció oficial.

A l'Ensenyament no hi ha una escola pública en aquest país que els soviets sindicals no hi hagin posat una pancarta contra les retallades. Aquesta mateixa setmana la consellera va haver de cedir al xantatge dels vaguistes i acceptar que treballin menys hores.

Evidentment aquests propagandistes marxistes de la misèria no havien venut la vaga com un "volem treballar menys", sinó com que l'ensenyament públic està fatal, i que el Govern i les seves retallades, n'és responsable, criminalitzant en paral·lel l'escola privada i la concertada. Doncs bé, sabeu quin és el tercer servei públic més ben valorat? L'ensenyament públic, amb una valoració mitjana del 5,97, és a dir, del 6. I sabeu quina és la despesa pública que en segon lloc, després de la despesa en habitatge, més estan disposats els catalans a que es redueixi? Les beques a l'ensenyament.

Estem davant una evidència total de captura de l'agenda política per part d'un posicionament polític molt minoritari socialment, però molt eficaç a l'hora d'assenyalar què és i què no és un problema. Són problemes el que a ells li sembla ho són. I si socialment no ho són, aconsegueixen, amb la seva propaganda, situar-los en l'agenda político-mediàtica.

Però tornem un moment al que sí, de debò, és el principal problema per als catalans, l'atur. Sabeu qui s'ha oposat al projecte al camp de Tarragona de Barcelona World, que generarà milers de nous llocs de treball? Efectivament, els de CSQEP i la CUP, els màxims propagandistes de la misèria, que no només no situen en l'agenda política aquest tema, l'atur, sinó que quan sorgeixen projectes que ajudarien a crear llocs de treball, s'hi oposen.

I "el colmo" d'aquesta actitud el tenim amb els Comuns de la sra. Colau a la seva taifa de Barcelona. En dues setmanes ha aconseguit fer fora dues inversions milionàries previstes que haurien generat més d'un miler de llocs de treball, en dos hotels de luxe (per tant llocs de treball qualificats), el de la Torre Agbar i el del Deutsche Bank. A la merda tots dos projectes. Si l'atur és el principal problema social, és l'última problema per als propagandistes de la misèria com la senyora Colau i els Comuns.

I una última nota per acabar amb aquest tema de les dissociacions provocades per la captura de l'agenda político-mediàtica pels Comuns: si hi ha un tema absolutament tabú en aquest país és el de la immigració. No se'n pot parlar. Fer-ho és exposar-te a ser titllat, automàticament, de xenòfob. Doncs bé, el 8è problema per als catalans és la immigració. I sabeu quin és, per als catalans, el problema que menys creuen els catalans que el Govern estigui fent res per resoldre'l i que més creuen que no està fent res per resoldre'l? Doncs sí, la immigració. Només un 9,3% creu que s'està fent alguna cosa per resoldre'l, i un 65,5% creuen que no s'està fent res per resoldre aquest problema.

Vosaltres heu sentit algú que abordi aquest tema, que plantegi cap reflexió al voltant del que és el 8è problema que els ciutadans de Catalunya diuen que tenim? Cap interpel·lació parlamentària, cap moció que li digui al Govern, escolti, aquest tema és el que la immensa majoria de catalans diuen que vostès no estan fent res per solucionar-lo.

No us sorprenguem per tant quan surt que els ajuts públics a l'habitatge i les beques són les primeres coses que la majoria de la gent retallaria. tothom sap que la immigració més recent és la gran consumidora dels ajuts públics. Des d'aquest punt de vista al meu entendre aquestes dades creuades són un toc d'alerta. Els gestors de la misèria no inclouran mai aquest tema en l'agenda político-mediàtica que ens imposen. Però l'evidència social de descontentament hi és. 

4. Petita nota en termes de procés independentista
Reprenem el tema de l'atur i la precarietat laboral. Són les pitjors valoracions que obté el Govern. Són el principal problema que assenyalen els catalans. I és també, al meu entendre, la constatació d'un important fracàs en termes de procés independentista, perquè no hem estat capaços d'oferir, de visualitzar, la independència com la millor política possible per reduir l'atur i tenir una ocupació de més qualitat.

Portem més d'un any capturats per agendes polítiques i mediàtiques que ens han apartat de la centralitat, ens han arrossegat a la marginalitat de certs debats i ens han impedit explicar els beneficis de la independència. Perduts en les "emergències" que ja hem vist que no ho són tant per al gruix social (tot i que això no vulgui dir en cap cas ens n'hàgim de desentendre, alerta!), perduts en debats estèrils com el tributari, enfangats fins la cintura en la merda que els propagandistes de la misèria llencen damunt els serveis públics més ben valorats per la ciutadania (Sanitat i Educació públiques)... no hem estat capaços d'explicar que la independència són oportunitats per a tots, millora econòmica, més recursos per créixer més, crear més ocupació i promoure l'ocupació de qualitat.

Fixeu-vos una cosa. Fa un parell d'anys es va perdre una inversió multimilionària al port de Tarragona que hauria generat milers de llocs de treball. Es va perdre perquè l'Estat no va fer una inversió de merda que havia de fer. És a dir, no s'hagués perdut si haguéssim estat independents. Sabeu qui hauria estat el principal beneficiari d'aquest projecte i dels milers de llocs de treball associats? Doncs la gent que viu a l'Àrea metropolitana de Tarragona. Un dels focus amb menys vot independentista del país. Ho hem sabut explicar? Ho hem capitalitzat? Hem vinculat que aquesta pèrdua d'oportunitats és conseqüència de la dependència d'Espanya i que mai hauria passat en una CAT independent?

Doncs apa, que tenim feina. Si la volem o ens la deixen fer...

Enquesta CEO sobre societat catalana (futur vs hegemonistes de la misèria)

Divendres passat el CEO presentava els resultats d'una enquesta sobre "La societat catalana davant el futur". Permeteu--me que hi arribi a través d'un relat sobre moltes coses que han passat i estan passant a Catalunya, i que estan condicionant la nostra societat.

El 15 de març del 2015 la senyora Ada Colau carregava contra el llavors alcalde de Barcelona, sr. Xavier Trias i li retreia "Passarà a la història com l'alcalde de les desigualtats, els privilegis i l'exclusió".

Gairebé 2 anys després, amb la senyora Colau alcaldessa de Barcelona des de maig del 2015, segons els resultats de l'informe de renda familiar de la ciutat "Sis dels barris més pobres de Barcelona ho són més que fa un any".

Mentre la senyora Colau era lideressa de la PAH i més tard candidata a l'alcaldia de Barcelona per Barcelona en Comú la seva posició era que "aturar els desnonaments és una qüestió de voluntat política", i li retreia a Trias l'absència d'aquesta voluntat política per aturar-los i el responsabilitzava dels desnonaments que hi havia a la ciutat. Gairebé dos anys després, sota el mandat de la senyora Colau, els desnonaments a Barcelona dupliquen la xifra que hi havia quan Trias era alcalde.

La superioritat moral és això: responsabilitzar els altres de tots els mals del món, que no s'eviten perquè no hi ha voluntat per evitar-los i, quan s'ostenta el poder, ser immune a l'augment d'aquests mals del món o desviar la responsabilitat cap a altres.

Hi ha, en aquests moments, una evident estratègia política per convertir la misèria en hegemònica a nivell discursiu. Hi ha una immoral política que evita la realitat i planteja una Icària sense problemes que si no hi som és perquè no hi ha voluntat de ser-hi. Per arribar a aquesta Icària només hi ha un camí, el que expressen els de la superioritat moral. I per fer visible que cal abraçar els seus postulats cal submergir la societat en un estat de col·lapse emocional, a través de visualitzar que mai com ara hem estat tan miserables, que mai com ara hi ha hagut tantes necessitats, tants pobres, tantes emergències de tot tipus.

Des que la senyora Colau és alcaldessa tots els indicadors de pobresa han empitjorat. Però com que només els de la superioritat moral s'atreveixen a fer aquests discursos per imposar l'hegemonia de la misèria, no hi ha ningú capaç políticament d'exigir responsabilitats a la senyora Colau pel que abans, amb indicadors no tan dolent, ella responsabilitzava els que ocupaven el lloc que ella ara ocupa.

El discurs de l'hegemonia de la misèria ultrapassa, tanmateix, els límits de la ciutat de Barcelona, i s'ha convertit en l'estratègia destructiva envers el procés independentista del conglomerat Comuns-Podemos-Iniciativa. Amb molts palmeros, això sí. Fins l'actual sobredimensionament dels superiors morals la política havia tingut un punt de "modèstia", en el sentit que aspirava a oferir propostes que ajudessin a construir un país, una societat, millors, amb més prosperitat, amb més oportunitats. Però mai no hi havia hagut, ni a dreta ni a esquerra, ningú que plantegés acabar amb tots els problemes de la humanitat, i a més a més, de manera fàcil.

El mes de febrer hi ha convocada una vaga d'ensenyament. Diuen que volen "revertir les retallades". I dibuixen un panorama apocalíptic sobre l'ensenyament públic. En aquest àmbit l'hegemonia de la misèria implica desprestigiar totalment el servei d'ensenyament públic, fins al punt que els pares s'acolloneixin davant la possibilitat de que estiguin portant els seus fills a poc més que un pàrking de criatures, en el que els nens no tenen cap opció d'aprendre res perquè el sistema i les retallades ho impedeixen.

Però la realitat no és aquesta. La realitat, com demostra l'últim informe PISA, és que l'escola catalana té un nivell força satisfactori, i si bé tenim camp per a la millora, estem en general pel damunt de la mitjana dels països del nostre entorn. Havent assumit en 10 anys 1 milió d'immigrants al nostre país, fet que revaloritza extraordinàriament els resultats assolits per la nostra escola.

Això és insofrible per als de la superioritat moral. El discurs de l'hegemonia de la misèria dels de la superioritat moral porta implícita la ignorància de la realitat, el menyspreu de la realitat i de la complexitat social.

Divendres, com deia al començament de l'article, es van presentar els resultats d'una enquesta de les que en podríem dir "menors" del Centre d'Estudis d'Opinió "La societat catalana davant el futur". És oportuna perquè ens permet passejar per la visió que té la nostra societat sobre el seu futur, les seves expectatives, els problemes que situa com a més rellevants, etc.

Tota la política basada en l'estratègia de la misèria el que busca és imposar un relat que no hi ha futur, o que el futur que tenim pel davant és de misèria. L'enquesta presenta, des d'aquest punt de vista, xocs significatius d'opinions, de visions, fet que demostra fins a quin punt està tensionada la nostra societat entre diferents valors i de quina manera els discursos polítics condicionen aquesta visió.

Realitat, percepció de futur i posicionament polític:

Un 50,8% dels enquestats diuen que la situació econòmica de Catalunya és dolenta. Una dada inapelable. Només un 24,2% diuen que bona, i un 13,1 que molt dolenta.

Preguntats els enquestats sobre el futur, un 31,4% diuen que millorarà la situació econòmica, un 44,2 que es quedarà igual i un 17,6% que empitjorarà.

Però ara mirem-ho creuat amb el record de vot dels enquestats:
- quins sóns els votants que creuen majoritàriament que la situació econòmica empitjorarà? Doncs els del PP i els de C's: un 44,1% i un 48,8% respectivament
- quins són els votants que creuen majoritàriament que la situació econòmica millorarà? Doncs els de Junts pel Sí i els de la CUP: un 50,7% i un 46,9% respectivament

Hi ha per tant una relació molt directa entre referents, posicionaments polítics i visió en relació al futur del país. PP i C's -i els seus mitjans- tot el dia llencen missatges catastrofistes. I això és una evidència que impacta en els seus votants. PP i C's no són dels partits que fan servir, en termes generals, el discurs de l'hegemonia de la misèria, però sí una variant relacionada amb el procés independentista. I amb aquestes dades es veu clarament.

En canvi, els votants dels partits que estan per la independència són més optimistes en aquest context.

Anem ara a una pregunta els resultats de la qual a mi m'han deixat molt trasbalsat. Pregunta el CEO "Creu vostè que la vida dels que ara són infants, serà més fàcil o més difícil que la dels infants de la seva generació?"

I un 71,4%, sí, 3 de cada 4 enquestats creuen que serà més difícil. Només un 23,9 que serà més fàcil i un 2,9 que ni més fàcil ni més difícil.

Tenint en compte les dificultats a les que varen haver de fer front les generacions dels meus avis o dels meus pares, o fins i tot de la meva mateixa, la contundència d'aquesta visió negativa m'ha sobtat moltíssim.

De fet crec que en aquesta pregunta i en aquesta resposta hi trobem el gran èxit dels propagandistes de l'hegemonia de la misèria. Han aconseguit convèncer la majoria de la societat que el futur serà sempre pitjor.

Atès que la pregunta apel·la a la "generació" de l'enquestat, m'ha semblat del tot pertinent observar aquests resultats creuats per les edats dels enquestats. I m'ha sobtat moltíssim que un 68,3% dels enquestats majors de 65 anys pensin que ho tindran més difícil que ells.

O sigui una generació sota l'opressió franquista, que van patir les mancances severes de la postguerra i el franquisme més autàrquic... creguin que els xiquets d'ara ho tindran més difícil del que ho varen tenir ells és totalment desconcertant.

Però és que resulta que els qui més ho creiem som les generacions del "babe boom": un 793% dels que tenen entre 35 i 49 anys i un 70% dels que tenen entre 50 i 64 també ho creuen.

Per a mi aquestes dades evidencien el triomf del relat de la misèria. Tot el que ens espera és pitjor. Fins i tot si ho comparem amb la postguerra i el franquisme. Terrible. Xoca radicalment aquesta resposta amb la resposta a una altra pregunta que fa l'enquesta, i que projecta que un 77,1% dels catalans estaríem més aviat d'acord amb que "s'ha de tenir confiança en el futur, al final les coses sortiran bé".

Les preguntes estan formulades de manera que podem pensar moltes coses. Però a mi el que més em sobta és aquest xoc de visions. Pensem que els d'ara ho tindran més difícil que les generacions prèvies, incloses les de la postguerra, però estem d'acord en que cal tenir confiança.

És una possible manifestació del xoc entre la pròpia percepció o creença i la percepció induïda pel discurs de l'hegemonia de la misèria. Jo dic que amb confiança i esforç te'n surts, però quan penso en tots crec que ho tindran molt malament. El triomf dels apologetes de la misèria.

Una posició de síntesi potser la trobem en la resposta a la pregunta de si cal sacrificar-se en el present per aconseguir viure millor en el futur. És a dir, la pregunta directa que apel·la a la cultura de l'esforç, al xoc entre "que m'ho donin fet perquè és el meu dret" i "m'ho hauré de currar". 

 

És curiós, molt curiós, que siguin els votants de Junts pel Sí els que més creuen en l'esforç individual per a la millora, amb un 74,2%. Qui hi creu menys? Doncs els votants de la CUP. I els de CSQEP es queden entre dos aigües (quina novetat, oi?), no s'atreveixen a apel·lar tan clarament al que m'ho donin fet dels cupaires, però no acaben de creure en la cultura de l'esforç.

Tornem a la influència social del discurs dels hegemonistes de la misèria. En l'enquesta del CEO hi trobem exemples del que també en podríem dir "profecies autocomplertes". Pregunta el CEO "Creu vostè que els joves tindran més oportunitats que avui, les mateixes o menys oportunitats per trobar feina?"

I qui són els que menys? Premi! Els del PP i els de CSQEP. Els primers perquè el seu discurs de l'hegemonia de la misèria està associat al procés indy, i un 58,8% creuen que menys, i els segons (45,5%), els Comuns, perquè es creuen el catastrofisme del seu relat polític. Contrasta la dada amb la dels votants que treballen per fer un futur i creuen en l'esforç, els de Junts pel Sí, que són els que més creuen que el futur tindrà millor oportunitats laborals.

Fins ara tot més o menys eren opinions. I cadascú té la seva. Hi ha una pregunta, però, on clarament es veu com propaganda i desinformació formen un paquet, i que això condiciona absolutament la visió social sobre les coses. Des d'aquest punt de vista, per als hegemonistes de la misèria, gestionar la desinformació és clau. I dissortadament en aquest punt compten amb la complicitat de la majoria de mitjans de comunicació.
Pregunta el CEO: "Creu vostè que ens els propers anys els joves tindran a Catalunya més oportunitats que avui, les mateixes o menys oportunitats per a fer una carrera universitària?"

Quins són els votants de quina fora política que majoritàriament creuen que menys? Bingo! Els de CSQEP, Comuns, iniciativeros, etc. que ho creuen amb un 56,3%. Darrere seu venen els del PSC i els de les CUP, amb un 47,9% i un 42,9%.

Aquesta visió dels votants d'aquests partits és plenament coherent amb el seu discurs, amb el seu relat sobre la situació universitària a Catalunya. Ni que aquest relat no tingui res a veure amb la realitat. Diuen aquests grups polítics, de manera tan reiterativa com indecent, que la política de preus públics a Catalunya fa que molta gent no pugui accedir a la Universitat.

Si fins ara tot eren opinions, en aquesta pregunta podem veure el poder devastador de la desinformació. Perquè la realitat és una altra molt diferent. El curs 2015-16 va ser el curs universitari amb un doble rècord:

- el major rati entre població jove (18-24 anys) i estudiants universitaris, un 44%, que mai, absolutament mai, s'havia assolit
- el major percentatge d'estudiants en universitats públiques amb beca o ajut a la matrícula, del 41%

És a dir, que el sistema de preus i beques a Catalunya permet la major cobertura de la història en beques i ajuts a la matrícula entre els estudiants que més ho necessiten, i així s'assoleix el rati més gran que mai hi ha hagut entre població jove i població universitària... però com el discurs dels Comuns és que s'està fent una universitat elitista que impedeix l'accés dels estudiants de rendes més baixes a la universitat, la opinió majoritària dels seus votants és que hi ha i hi haurà menys oportunitats per fer una carrera.

Que la realitat sigui una altra, radicalment oposada al seu relat, això no importa a ningú. L'únic que importa és ser eficaços en l'estratègia de desinformació col·lectiva.

I en aquest punt s'ha de dir que els Comuns són uns mestres. Tot el que diuen és per configurar un relat que és pura manipulació social, un pla sistemàticament executat de desinformació col·lectiva, al que incomprensiblement els mitjans de comunicació s'hi sumen. Ja sigui per fer de "altaveus" de la desinformació, ja sigui per "amagar" els fracassos, com p.ex. en el que hem vist que la senyora Colau, en l'últim any, hagi duplicat els desnonaments, baixat les rendes de 6 dels barris amb rendes més baixes i empitjorat la situació econòmica del 40% dels barcelonins.

Està clar que un dels més importants reptes polítics que tenim com a societat és entre els hegemonistes de la misèria i les seves mentides i la tensió interna d'una societat que creu en el treball i l'esforç individual com a camí per a un futur millor.

Protegim-nos del potencial devastador de l'estupidesa, també en política

Una de les màximes precaucions que sempre hem de tenir és davant l'estupidesa i el seu potencial devastador, en tots els àmbits de la vida, quan hi ensopeguem. També en política.

El professor Carlo M. Cipolla va teoritzar al voltant de l'estupidesa, en un assaig indispensable, únic. Ja n'he parlat alguna vegada. Com que el blog té cada cop més lectors i per tant molts lectors nous, resumiré la seva conceptualització.

El professor Cipolla va classificar el comportament de la humanitat en 4 categories, a partir de dos eixos: el del benefici/perjudici personal i el del benefici/perjudici social, col·lectiu.

- els bons serien aquelles persones que amb el que fan generen un benefici personal i col·lectiu. Tothom hi guanya.

- els malvats són els que es proporcionen un benefici propi però causant un perjudici als altres. El cas prototípic són els lladres.

- els incauts serien aquells que generen un benefici social, col·lectiu, però causant-se un perjudici a ells mateixos.

- finalment, el col·lectiu més devastador de tots, els estúpids, que amb el que fan no generen cap benefici per a ningú, tot el contrari, són capaços de fer coses que perjudiquen a la societat i a ells mateixos.

Segons el professor Cipolla els estúpids estan presents, són una constant, en qualsevol col·lectiu humà. I com que sempre n'hi ha, cal estar molt alerta per identificar aquests comportaments, estar-ne previnguts i evitar així els seus efectes devastadors. Si no ho fem, poden acabar amb tot el que ens envolta.

Ara mateix tenim sobre la taula política del nostre país dos comportaments absolutament prototípics d'aquesta estupidesa:

- la posició de la CUP d'exigir un increment impositiu en l'IRPF durant la negociació pressupostària.
- la superilla del Poblenou impulsada per la senyora Colau i la seva tropa

L'estupidesa de pujar l'IRPF
- el tipus impositiu a l'IRPF que patim els catalans ja és el més alt de l'Estat.

- incrementar-lo només perjudicaria directament a les classes mitjanes, a les persones que treballen i tenen un sou i una nòmina. No als rics, com diuen, perquè la seva tributació va per una altra banda, no per l'IRPF. Una decisió així només faria que empobrir les nostres classes mitjanes

- l'increment de recaptació només beneficiaria a una persona: al sr. Montoro. Aquests diners servirien únicament per millorar la tresoreria del sr. Montoro. A Catalunya aquests diners trigarien 2 anys en arribar. No arribarien, si mai arriben, fins a la liquidació del 2019

- un debat així amaga el gran debat, i és que a Catalunya ja paguem molt. Paguem tant que l'estat ens espolia anualment 16 mil milions d'euros. Ara imagineu les polítiques que es podrien fer si poguéssim disposar d'aquests 16 mil milions d'euros anuals. Aquest és el tema. Per això volem la independència, i la volem ja. Per això sabem que cap pressupost autonòmic no és el que ens mereixem, al que tenim dret.

Per a mi una proposta com aquesta, que perjudica directament, castiga injustament, les nostres classes mitjanes, que no beneficia a ningú, perquè no podrem disposar d'aquests diners fins d'aquí dos anys i que només fa feliç al sr. Montoro, a qui li arregla la seva tresoreria és l'estupidesa absoluta. No sóc capaç de trobar un exemple més evident d'estupidesa absoluta, total.

L'estupidesa de la Superilla
- ha generat col·lapse circulatori al barri, amb el que implica d'increment de l'emissió de fums i per tant de la contaminació.

- està provocant la ruïna de molts comerciants, que veuen perillar llocs de treball i negocis pel desert en que han convertit aquests carrers

- genera divisió i conflicte entre veïns: uns als que l'Ajuntament vol reconèixer drets i uns altres als que l'Ajuntament nega qualsevol dret.

Portada a l'extrem l'estupidesa argumental de Colau i els seus, podríem dir que s'han posat a fer "de déus" i a decidir sobre la vida o la mort de les persones. Un dels seus arguments -falaç, però és el que diuen- és que a BCN hi ha 3.000 morts prematures conseqüència de la contaminació. I que per això fan les superilles.

Si això fos cert, que no ho és, l'estupidesa seria a més a més molt malvada, molt perversa, perquè voldria dir que la senyora Colau s'ha autoatribuït disposar sobre la vida (o la mort) dels barcelonins, i ho fa -com tot el que fa- arbitràriament.

Perquè si això fos cert, voldria dir que la senyora Colau ha decidit que hi hagi uns veïns que visquin més anys, aquells als que ha tret la circulació dels seus carrers, i que hi hagi uns altres veïns als que condemna a una mort prematura, tots els veïns dels carrers als que ha derivat tot el trànsit que abans es distribuïa per tot el barri. Si el meu carrer és un dels "triats" per assumir tot el trànsit, i patim congestions que abans no teníem, i de no tenir cap autobus, ara en passen 7, vol dir que la senyora Colau, amb una sang freda que gela la sang, ha decidit, sense donar cap explicació, condemnar als veïns del meu carrer a aquesta mort prematura de la seva propaganda.

Us entra al cap una major estupidesa i maldat? A mi no. Per això els veïns del Poblenou estem mobilitzats com ho estem i no pararem fins posar fi a aquesta delirant experimentació colauer amb la vida i el benestar de tots nosaltres, perquè ara tots vivim pitjor que abans de patir la seva estupidesa.

El poder devastador de l'estupidesa. O ens en protegim o anem cap al precipici.

Relato -político- breve

"Y cuando despertó, el dinosaurio todavía estaba allí. "

Un año después de que el independentismo obtuviera mayoría parlamentaria, reflejo de su mayoría social, seguimos sin saber si la CUP quiere hacer la independencia o solamente dice querer la independencia.

El President Puigdemont ha dejado meridianamente claro en su conferencia de esta semana en el Romea que Catalunya se abre a una nueva era, la de su libertad, vía democrática, vía referéndum.

Pero que eso sea posible sigue tristemente dependiendo de ese dinosaurio que más que encontrarnos cuando despertamos, los independentistas sufrimos como una pesadilla. Esa indefinición. Ese trilerismo. Ese no saber qué quieren. Esas dudas entre hacer la revolución o hacer la independencia. Ese odio hacia todo. Esas ganas de hacer sufrir a la gente, como si todos tuviéramos deudas a pagar ante ellos.

"Y cuando creíamos hacer realidad nuestro sueño, la pesadilla todavía estaba allí"

Baròmetre municipal de Barcelona: o com manipular ideològicament una enquesta

La setmana passada es va presentar el Baròmetre semestral de Barcelona corresponent al desembre de 2016. És una enquesta senzilleta, de 800 enquestes, que l'aparell de propaganda colauer ha volgut convertir en una nova eina de manipulació massiva dels barcelonins. Els titulars periodístics amb que es va "vendre" l'enquesta van ser bàsicament dos: gran preocupació dels barcelonins per la contaminació i el turisme i que els Comuns mantenen el suport que varen obtenir a les eleccions.

És això així? Anem a veure-ho.

Sobre les "preocupacions" dels barcelonins, tenim que segons l'enquesta un 82,1 pensem que a BCN l'aire està bastant o molt contaminat. I això es converteix en "la gran preocupació" dels barcelonins. Però, detall: aquesta qüestió ha estat plantejada com a pregunta directa, singular, en l'enquesta. Què volen que diguem, que l'aire a BCN és net com al Pallars? En tècnica demoscòpica hi ha preguntes absurdes o tramposes, perquè o la resposta ja se sap o s'indueix, buscant treure'n un rèdit polític.

Però ara fixem-nos en una cosa: El baròmetre planteja als enquestats dues preguntes que tenen una resposta "espontània", és a dir, que no se li ofereix un llistat de respostes, sinó que l'enquestat respon el que li ve al cap (després els resultats els categoritzen):

• A la pregunta "quins creu que són els principals problemes de la ciutat?", en resposta espontània la contaminació apareix com el 8è dels problemes, amb només un 4,3 de respostes.

Els "gestors/manipuladors" de l'enquesta amaguen que per als barcelonins p.ex. la circulació, el trànsit (que la senyora Colau i els seus només han fet que empitjorar des que són al govern municipal) és ja el 3r problema. I també "casualment" amaguen que molt pel damunt de la contaminació, la "gestió municipal", és a dir, del que està fent la senyora Colau i els seus, ja és, per als barcelonins el 4t dels principals problemes de la ciutat. Curiós, oi?

• Però és que quan anem a la pregunta sobre "quin és el seu problema personal més greu?", la contaminació és el problema número 18 dels barcelonins... Encara més curiós, oi?

Així es manipula una enquesta. Si un tema no és percebut com un problema pels barcelonins, es desagrega, es fa una pregunta "cunyada" a la que no es pot respondre negativament, i ja tenim el titular que volíem que enllaça amb el que la senyora Colau i els seus volen.

Amb l'altre tema que s'ha venut com la gran preocupació dels barcelonins el "turisme", passa una cosa similar, però diferent. L'Ajuntament ha venut el titular de "creix la preocupació dels barcelonins pel turisme". Efectivament, un 11% dels barcelonins ja consideren el turisme com un dels principals problemes que té la ciutat, fet que el converteix en el segon dels problemes, darrere del primer, que sempre és l'atur i la situació econòmica.

Curiosament quan ho mirem, des de la mateixa resposta espontània, des del punt de vista dels "problemes personals", el turisme és el 17è dels problemes dels barcelonins.

Què és el que està passant aquí? Un tema que des del punt de vista d'afectacions personal els barcelonins no viuen com un gran problema (és el 17è!), la "propaganda" municipal, el soroll, la criminalització induïda des del mateix ajuntament fins convertir-ho en un recorrent input mediàtic, passa a ser considerat pels barcelonins com el segon problema.

És a dir "a mi no m'afecta, però, pel que diuen, això ha de ser un problema enorme". Aquesta dissociació induïda és brutal: del 17è al 2n per aquesta inducció política dels colauers & cia.

Fixem-nos que això no passa amb altres temes, com l'atur, que és el primer problema tant des del punt de vista de ciutat com "personal", o la inseguretat, que és considerat el 6è problema de la ciutat i el 8è personal, però sobre el que la propaganda colauer no diu res, silencia.

Un altre tema sobre el que la propaganda dels Colauers ha aconseguit passar de puntetes d'aquesta enquesta és que un 39,8% dels barcelonins responen que la seva situació econòmica en el darrer any ha empitjorat. La duresa d'aquesta dada contrasta p.ex. amb la darrera dada que hem tingut del CEO a nivell de tot Catalunya. En una pregunta idèntica, els catalans que consideren que la seva situació econòmica ha empitjorat en l'últim any són el 24,3.

És a dir, que mentre que a nivell de tot Catalunya és un 24,3% de la gent que ha vist empitjorar la seva situació, aquesta xifra es dispara fins al 39,8% a la ciutat de Barcelona. I això tampoc ha merescut cap comentari.

L'altre titular que posava de manifest com a exemple de manipulació és el que obria la nota de premsa municipal: "En el Baròmetre del mes de desembre de 2016 Barcelona en Comú manté el suport que va obtenir a les eleccions com a partit més mencionat en la intenció de vot (15,1%) seguit per ERC (11,9%) i en tercer lloc es situaria PDECat amb un 5.8%"

El Baròmetre municipal, en una decisió "tècnica" que jo mai he compartit, no fa "projecció de vot", només recull la intenció de vot directe de la mostra. A criteri meu, per fer això més val no fer res, atès que el resultat, si no hi apliquem les tècniques demoscòpiques que ens permeten ponderar i corregir biaixos de la mostra, acaba induint a una visió errònia.

Diu la propaganda oficial de l'Ajuntament Colauer que "BEC manté el suport que va obtenir a les eleccions. Diuen això perquè a l'enquesta tenen un 15,1% d'intenció de vot, i a les eleccions del 2015 van tenir un 15,2% del vot. Però com que quan només hi fiques la intenció de vot directa, sense ponderació ni correcció de biaixos de la mostra, si aquesta té biaixos importants (i aquest baròmetre els té), això condiciona greument el resultat polític que s'obté.

Així, si mirem quin és el record de vot que té la mostra, veiem que els Comuns estan molt sobredimensionats, ja que fins a un 19,4 dels enquestats van votar Colau, 4,2 punts per sobre del que fou el resultat real a les eleccions. Mai hi havia hagut una sobrerepresentació així de votants colauers més alta. Com puc aconseguir poder dir que em mantinc si estic baixant? ficant a la mostra més votants dels meus.

Això també afecta altres formacions. ERC, que ràpidament va sortir, en conèixer els resultats de l'enquesta, a erigir-se en "l'única alternativa" resulta que és la fora política més sobredimensionada des del punt de vista de record de vot en aquesta enquesta. Van tenir un 6,6% del vot, l'enquesta projecta un 11,9% d'intenció de vot... però la mostra té un 11,2 d'enquestats que varen votar ERC, és a dir 4,6 punts de sobre representació. Si vas tenir un 6,6% de vot, però a l'enquesta hi tens un 11,2% de votants, aquest 11,9 de vot directe és una dada, és una "pujada" d'intenció de vot que cal "matisar" moltíssim.

La gent de PDECAT fa front a un problema molt diferent, al meu entendre. No és només que a diferència dels Comuns i d'ERC estiguin infrarepresentats a la mostra (van tenir un 13,7% de vot i tenen un 11,8% de record de vot -2 punts menys-), sinó que el fet d'haver preguntat per aquestes sigles encara no consolidades, de fet encara molt desconegudes, ha pogut generar molta confusió entre els enquestats, que no sabem com s'ha "reconduït" (en el cas que s'hagi fet, que tinc els meus dubtes.

Fixem-nos, doncs, que Comuns i ERC tenen 6,1 i 6,5 punts de biaix de votants seus a la mostra en relació a PDECAT. I això l'enquesta no ho corregeix. La sobrerepresentació de Comuns i ERC i la infrarepresentació de PDECAT apunta que els Comuns de fet tenen una intenció de vot inferior a aquesta que han "provocat" per dir que "mantenen el suport", que el "creixement" que projecta d'ERC és conseqüència, en bona part, de la seva sobrerepresentació a la mostra. I que el descens que projecta sobre PDECAT també s'ha de posar en certa "quarantena", tant per la seva infrarepresentació a la mostra com per tots els temes associats a la "marca".

Dit això, sí que m'atreveixo a aventurar algunes tendències:
- lleugera tendència a la baixa dels Comuns
- lleugera tendència a l'alça d'ERC
- tendència a la baixa de PDECAT

Falcaria aquesta aproximació amb un parell de dades més amb cert interès:

- la valoració personal de la senyora Colau és la més baixa des que és alcaldessa, fregant el suspens (un suspens que seria segur sense la sobrerepresentació dels votants colauers a la mostra).

- en un any i mig s'ha duplicat el % de barcelonins que suspenen la seva gestió, en el que sembla una cursa imparable cap a ser considerada la pitjor alcaldessa de Barcelona. Aquest desembre un 30,8% dels barcelonins la suspèn a ella personalment, mentre que juny del 2015 els que la suspenien eren només un 14,8%

Ho seguirem de prop. Com a ciutadà de Barcelona i com a veí del Poblenou per primera vegada en la meva vida m'he implicat en lluites veïnals, davant la dement, delirant, gestió municipal de la senyora Colau i els seus, convertits ja en el 4t problema més greu que té la ciutat.