Retrat demoscòpic dels fonaments del conflicte polític català. Irreversibilitat, estabilitat i riscos.

En els darrers 8 dies he fet 3 anàlisis demoscòpiques diferents: 2 del CEO (projecció electoral i confiança, satisfacció vital i disposició a assumir riscos) i una de l'ICPS (la importància dels matisos en la qüestió de la independència).

Avui voldria reprendre l'anàlisi de temes molt interessants del CEO que m'havien quedat pendents, que tenia ganes de desenvolupar, per convidar tothom a participar d'aquesta reflexió que a mi em suggereixen les dades que ens aporta el CEO.

En concret, el fil conductor de l'anàlisi de diferents dades que ens proporciona el CEO és el retrat contundent que fan de la nostra societat des del punt de vista del conflicte polític amb l'estat espanyol (independència, democràcia, autogovern, Constitució, etc).

Dades en mà, no hi ha ningú que pugui negar la gravetat i la intensitat d'aquest conflicte polític amb l'estat espanyol. Retraten una societat molt madura políticament, molt conscient i coherent en la seva determinació política per la independència. També una societat on aquesta determinació s'evidencia majoritària, tot i que seria absurd en aquest punt ignorar els matisos que aquesta majoria presenta. 

El retrat l'acabarem amb el repte que en un context així implica l'estabilitat de les posicions, en el sentit de dir que són les que són i no es mouen. Ni l'independentisme perd recolzament ni el guanya. Ni hi trobem elements que ens permetin pensar que això pot canviar en un futur. I això ens hauria d'inquietar. Com ja he dit manta vegades, fa molts anys que l'independentisme no fa independentisme. I això s'hi coneix. 

1. Los problemas que preocupan a la gente
Un dels grans mantres de l'unionisme és aquesta letania que repeteixen incessantment exigint-nos que parlem dels problemes que preocupen a la gent, acusant-nos simultàniament de que en no parlem perquè només parlem del "procés". Té collons la cosa.

Doncs bé, a la pregunta del CEO de quins són per als enquestats els principals problemes de Catalunya tenim que el primer és la insatisfacció amb la política. Així ho assenyala, en resposta múltiple, un 40,5% dels enquestats. Seguit de les Relacions Catalunya-Espanya, assenyalat així per un 36,7% dels enquestats. I en tercer lloc l'atur i la precarietat laboral, que ho esmenten un 22,9%.

Curiosament si anem un parell de setmanes enrere, quan vam conèixer l'enquesta del CIS sobre les eleccions a Andalusia, l'atur hi apareixia com el principal problema per a un 62,8% dels andalusos, i en segon lloc, a molta distància, la corrupció, per a un 14,9.

És sagnant la hipocresia de l'unionisme. Aquí ens acusen d'ignorar "els problemes de la gent", quan la gent està dient per activa i per passiva que la nostra relació amb Espanya i el conflicte polític associat és el principal problema. I a Andalusia, on l'atur és el principal problema, s'han passat tota la campanya electoral parlant de Catalunya, girant al voltant de temes de Catalunya i del procés.

Doncs sí. el conflicte polític emergeix a Catalunya com el gran problema per a la majoria de catalans. L'evidència d'un ecosistema polític amb coordenades pròpies.

2. No, no estem contents amb aquesta autonomia d'aquesta farsa de l'estat més descentralitzat d'Europa

Aquesta insatisfacció primària que podem llegir en "els principals problemes", la podem començar a traduir políticament amb preguntes com "Creu que Catalunya ha assolit"

- massa autonomia
- un nivell suficient d'autonomia
- un nivell insuficient d'autonomia

Un 64% dels catalans respon que un nivell insuficient d'autonomia. I és una dada molt i molt estable en els últims anys. Sòlida. Contundent. Gairebé 2 de cada 3 catalans estan insatisfets, per insuficient, amb el nostre autogovern.

Només un 20,8 diuen que ja en tenim prou i un 5,1 que en tenim massa.

3. L'evidència d'un conflicte purament polític, no identitari

No, aquesta insatisfacció política i amb un autogovern insuficient no té ni la més mínima arrel identitària. És una madura expressió política d'una societat que viu amb total naturalitat les seves identitats compartides.

En una escala del 0 al 10, on el 0 és el mínim catalanisme i el 10 el màxim catalanisme, la mitjana és del 6,45. La majoria de catalans s'ubiquen en el 5, un 28,8%. Sí, hi ha, en segon lloc, un 20,7 que s'ubiquen en el 10. Gairebé el 50% de la població se situa en les posicions mitjanes, del 3 al 7. No, no és un "esclat" identitari el conflicte a Catalunya.

La naturalitat i absència de conflicte amb la que la societat catalana assumeix i viu les seves identitats compartides és exemplar, hauria d'admirar internacionalment. En una societat que evidencia com ho fa el conflicte polític amb l'estat espanyol i que majoritàriament, com veurem, reclama l'estat propi, resulta que el 33,1% se sent tan espanyol/a com català/ana. El 60% dels catalans expressem, en diferents graus, una identitat compartida catalana/espanyola.

Només un 28,2% només catalana i un 5,1% només espanyola.

No, per més que l'unionisme, especialment C's intoxiquin dia i nit intentant fer veure que el conflicte polític a Catalunya és identitari, això és fals, és una fastigosa mentida i manipulació de la realitat. El retrat del CEO és contundent.

4. Llavors, què volem?

Doncs mira, entre diferents opcions, la majoria creu o voldria que fóssim un Estat independent. Així ho creu un 38,9%. Però el cert és que també, de manera sostinguda en el temps, hi ha molta altra gent, tanta com un 60% que posats a escollir, voldrien que Catalunya fos una altra cosa, i que no perdés els lligams amb Espanya.

Un 22,1% creuen que CAT hauria de ser un Estat dins una Espanya federal. Aquesta posició política és la de molts catalans de manera molt estable en el temps. Si us hi fixeu, la suma dels que creuen CAT hauria de ser un estat independent i dels federalistes ens porta al mateix % de catalans insatisfets amb la insuficient autonomia que tenim.

Gairebé 2 de cada 3 catalans insatisfets amb el nivell d'autonomia volen estat independent, per 1 de cada dos estat federal. Aquesta és la suma crítica del nostre mapa polític. És la que evidencia la insatisfacció aclaparadorament majoritària però, alhora, en dividir-se en aquestes dues possibles "solucions" polítiques a la insatisfacció, impedeix que el suport a l'estat independent sigui més gran.

Entre els insatisfets amb la insuficient autonomia que volen un estat dins una Espanya federal, només un 30% votaria sí a la independència, mentre un 60% es posiciona en el No.

Aquest és un dels reptes de l'independentisme. Jo ja fa molt temps que, en diferents espais, he promogut l'anàlisi i la reflexió al voltant d'aquest tema, amb l'objectiu d'articular polítiques que permetin guanyar-nos cap al Sí una part significativa d'aquests "federalistes insatisfets amb la insuficient autonomia però que estan en el No a la indy". Però les batalletes entre nosaltres sempre han passat pel davant de l'acció de fons.

I és que, efectivament, la traducció en relació al Sí o al No a la independència d'aquesta insatisfacció és favorable al Sí amb un 47,2, davant el 43,2 del No. Són unes dades molt i molt estables en el temps. Això té una part de bona notícia (la gran solidesa del Sí) i una part de no tan bona (no creixem).

Fixeu-vos que per trobar un diferencial en el suport al Sí superior al marge d'error, tot i que per molt poc, ens n'hauríem d'anar al primer semestre del 2015, on, en plena batalla campal entre nosaltres post 9N, el Sí va arribar a baixar fins el 42,9%. Amb la unitat de Juns pel Sí vam recuperar i arribar al 48,2. Però d'aquest % i el seu marge d'error ja no ens hem mogut.

Tot el que seguí al 27S (i fins ara) ha estat consumir-nos en els nostres debats. Que si unitat sí o no. Que si Mas sí o paperera de la història. Que si els pactes muten. Que si mocions de confiança. Que si ara on vam dir DUI direm RUI. I així. Tot que si tu que si yo.

5. Existeixen els miracles? Els constitucionals segur que no.

No ho sé. Però en política jo sempre prefereixo buscar dades que ens expliquin les coses. I en el CEO hi ha un parell de preguntes que ens orienten per acabar d'entendre millor la fortalesa del Sí, tot i que en un context d'estabilitat.

Mireu, un 78% dels catalans està poc o gens satisfet amb "la nostra democràcia". Per què? Doncs atenent a les dades, perquè ni tan sols la considerem "nostra".

Els que estan molt satisfets són els unionistes, els del NO. Un 70% dels molt satisfets són ells. I també són el 66,1% dels bastants satisfets.

En canvi això s'inverteix en relació als "gens satisfets": un 62,6% són els del Sí a la independència.

Efectivament, podríem preguntar "quina democràcia i de qui em diu que és?". O el que és el mateix, de quina Constitució em parla?

En una pregunta molt interessant que per primera vegada ha plantejat el CEO en la part variable del Baròmetre, preguntava: "Si es tornés a celebrar un referèndum per decidir sobre l'actual Constitució espanyola aprovada el 1978, vostè que faria?"

Doncs resulta que l'adhesió a Catalunya a aquest text gairebé elevat a estatus de Sagrades escriptures per l'unionisme es limita a un patètic 17,4%. Sí, només un 17,4% diuen que votarien Sí.

La farsa de la democràcia espanyola ha tocat sostre a Catalunya. L'evidència del conflicte polític és abassegadora. Un 57% té clar que votaria No. Un 9,4% que no votaria. De manera que el marge polític d'error es limita a un 8,5% que diuen no ho saben. Ni que tots votessin Sí, no arribarien ni a la meitat dels vots en contra.

El poble de Catalunya ja ha abolit la Constitució Espanyola i no creu en la seva farsa democràtica.

6. Irreversibilitat, estabilitat i riscos: política, absència de política i antipolítica
Ja hem vist el panorama polític té molts indicadors que evidencien la solidesa de les posicions a favor de la independència i per tant la irreversibilitat del conflicte polític que implica, incrementat per la desaparició de la democràcia i la constitució per als catalans.

I ja hem vist que això té una mica de taló d'Aquil·les en l'estabilitat que implica el no creixement. Com si haguéssim tocat sostre. I és que és així. L'hem tocat.

I una de les coses a les que hem prestat poca atenció és que aquesta situació no la modificarà el pas del temps, perquè les noves generacions reprodueixen els percentatges de suport al Sí i al No. I he creuat el Sí i el No a la independència per franges d'edat. M'han emergit dues dades que des de diferents punts de vista aporten informació valuosa.

La primera: sabeu quina és la franja d'edat amb un major percentatge diferencial de suport a la independència?

La de la gent entre 35 i 49 anys, amb un 49% pel Sí i un 39% pel No.

Poso aquesta dada, aquests 10 punts de diferència a disposició dels companys de Junts per Catalunya i d'ERC perquè repliquin l'altre mantra repugnant de l'unionisme, el de l'adoctrinament a les escoles i a la TV. Doncs mirin, senyors, el major % de suport a la indy es dona entre una generació que encara va conèixer l'escola franquista i que es va criar amb els Chirripitifláuticos y los payasos de la TV, una generació per a la qual l'escola catalana només la van veure néixer. Com la TV.

Només entre els majors de 65 anys el No a la independència és majoritari. També entre els que estan entre 50 i 64 anys, que aquests sí només van conèixer l'escola franquista, el suport al Sí és majoritari (48,6 vs 44)

La segona dada l'he trobada sorprenent i, alhora, inquietant. Sabeu quin és el suport al Sí entre la franja d'edat més jove, entre 18 i 24 anys? Un 46,8 pel Sí i un 40,8 pel No.

No, el pas del temps, la pujada de noves generacions no farà alterar l'actual escenari de suports al Sí i al No. I per a mi és una sorpresa. Bé, no el farà alterar significativament, atès que el diferencial per franja d'edat sempre és favorable a la indy, però sempre amb aquests marges entre 4 i 6 punts (excepte en els ja vistos d'entre 35 i 49 que és de 10 anys).

Al meu entendre, tot i que l'evolució generacional ens permeti guanyar un parell de punts de diferència a favor del Sí, no implica el salt que molts creiem caldria es produís, que molts pensem la nostra societat està preparada per assumir.

Que estem en un moment complicat és una evidència. Un moment ple de dubtes, que són lògics després de tot el que hem viscut en el darrer any. No és fàcil saber què fer, com fer-ho i quan fer-ho. Estem forts, però ja hem vist necessitem fer les coses d'una altra manera. Estem forts únicament perquè mantenim la força social, però necessitem més múscul. Un context així és evident que implica incertesa, confusió, fins i tot una inevitable dosi de frustració per no haver pogut culminar el procés, i per veure com seguim massa presoners de les nostres tensions internes.

Malgrat això, la confiança dels independentistes en els nostres líders és alta. Els que en una escala de 0 a 10 els hi atorguen un 10 són un 89,3 del Sí, un 9 un 95,2, un 8 el 84,4. L'unionisme, el No, és majoria únicament entre les valoracions de 0 a 5.

Això, aquesta confiança que, malgrat tot, l'enquesta inequívocament evidencia tenim els indepes en els nostres líders polítics, és una enorme fortalesa del moviment. El sacrifici q estan pagant molts d'ells amb la presó i l'exili ni l'oblidem ni cau en sac buit. Catalitza unitat, respecte i confiança. Només un petit grupet de sermonejadors i sermonejadores persegueixen destruir aquesta confiança en els nostres líders i en els nostres partits per fer-se un espai polític propi.

No hi ha cap projecte que pugui bastir-se només sobre el discurs contra els altres, i menys encara contra uns "altres" que són els partits, els líders i la militància política que fins ara ho han donat tot per la independència, que formen part d'aquest "nosaltres" des del que haurem de fer la República.

Per vèncer cal anar-hi, anar-hi i anar-hi. Podem fer-ho. El retrat de la nostra societat i els fonaments de la majoria indy que evidencia el CEO ens diuen que podem fer-ho, que podem vèncer. Però també ens diuen que necessitem tornar a fer les coses bé, a fer independentisme. Necessitem fer independentisme. Tornar a la gent, tornar al discurs, tornar a tot allò que vam fer i ens va fer grans com mai i arribar més lluny que mai. 

DONEC PERFICIAM

Breu apunt sobre el sondeig de l'ICPS: 3 perspectives diferents de la independència

Avui hem conegut una nova i molt interessant enquesta. El Sondeig d’Opinió de l’ICPS (Institut de ciències Polítiques i Socials de la UAB). És un sondeig que amb periodicitat anual venen fent des de fa ja una colla d’anys.

Les dades en els temes fonamentals de país són molt similars a les que ens oferia el BOP del CEO divendres de la setmana passada. Això confirma la visió de “tot el peix venut”, com a manera de referir-me a aquesta estabilitat i que els resultats fa molt temps no canvien, el que ens indica que les posicions sobre els grans temes i a gran trets al nostre país romanen estàtiques.

Tanmateix l’enquesta de l’ICPS té una singularitat que la fa especialment interessant: pregunta sobre el mateix tema amb plantejaments diferents. I és en aquests matisos on trobem un gran valor afegit, són aquests matisos els que alimenten la reflexió, ens fan preguntar sobre coses.

Directament sobre el tema de la independència, l’ICPS permet aproximar-nos a 3 resultats diferents en funció de 3 preguntes diferents:

- Respecte l’Estat espanyol Catalunya hauria de ser...
- En qualsevol cas, vostè vol que Catalunya sigui un Estat independent o prefereix que segueixi formant part d’Espanya
- Si demà es fes un referèndum per decidir la independència de Catalunya, vostè què faria?

Respecte l’Estat espanyol Catalunya hauria de ser...
S’ofereix reposta múltiple: una regió d’Espanya, una CA, un estat federal o un estat independent.

La resposta estat independent és la majoritària, amb un 39,2%. Molt estable els últims anys. Variacions dins el marge error de l’enquesta (els dos anys anteriors valors de 40% i del 40,3% i fa 3 anys 37%)

Entre els partidaris de CA sí hi ha un descens significatiu. Passa del 28,3 i 28,8 dels dos últims anys al 22,9%. Una diferència de -6 punts, molt més enllà del marge d’error. Significativa. Per trobar la resposta cal acudir a la quarta proposta de resposta, una regió d’Espanya, que passa del 3,9% al 7,2%. Aquí hi ha els punts de diferència.

Podem interpretar-ho com una radicalització d’una part de l’unionisme. Els q han passat de CA a regió d’espanya manlleven el caràcter polític de l’autogovern de la CA. És per tant, l’aplicació sistemàtica del 155.

Els partidaris d’un Estat dins d’una Espanya Federal haurien passat del 21,5 al 23%. L’estabilitat en la resposta federalista és admirable, si em permeteu la reflexió, perquè realment no sé si algú sabria dir què hi ha al darrere. En tot cas aquesta persistència és eloqüent en si mateixa, mai ignorable.

En qualsevol cas, vostè vol que Catalunya sigui un Estat independent o prefereix que segueixi formant part d’Espanya?
Un 46,1% dels enquestats es manifesten a favor que volen sigui un Estat Independent. I un 46,2 volen segueixi formant part d’Espanya. A un 3,1 li és igual i un 4,6 NS/NC.

Crida poderosament l’atenció aquest empat total, aquest 46,1 i 46,2. És el que hi ha. En termes exclusivament de "preferència personal", les dades sí que ofereixen aquest empat.

Si demà es fes un referèndum per decidir la independència de Catalunya, vostè què faria?

Un 47,9% votaria a favor
Un 31,8 votaria en contra
Un 14,7% no votaria
Un 0,7% votaria ben blanc o nul
Un 4,8% NS/NC

Els que votarien Sí altre cop són molt estables en els darrers anys. Del 2012 ençà les diferències han estat del 49,9 el 2014 al 46,6 el 2016. Ara estem en el 47,9. Les diferències són tan petites que el principals valor és que clarament és el que la gent votaria de forma majoritària. Si ens hi fixem, l’any 2011 era un 43,7%. Es fa el salt. I s’assoleix l’actual majoria. Però ja no hem crescut més significativament. Això coincideix amb la lectura que moltes vegades he fet que fa molts anys que hem deixat de fer independentisme per estar tot el dia embolicats en coses nostres, que si jo que si tu, que si així que si aixà. I així el que és segur és que no es creix.

Els que votarien en contra en canvi sí que de l’anya passat a enguany baixen significativament, passen del 37,1% a un 31,8%. Una diferència d -5,3 punts. Mirant la resta de respostes, aquest no que deixa de votar no se’n va al no votaria, que creix del 10,3 al 14,7.

Al meu entendre aquí hi ha una part del No descontenta amb l’autoritarisme que implica la posició del no. El no democràtic perd estímuls a participar.

En els matisos trobem la política:

Què és el que més crida l’atenció? A mi el diferencial entre la segona i la tercera pregunta pel que fa al no.

Un 46,1% enquestats vol CAT sigui un Estat independent. I un 47,9% votaria Sí

Però un 46,2% volen que CAT segueixi formant part d’Espanya, i només un 31,8% votaria No a la independència. Són 14 punts de diferència. Una burrada.

Què hi ha al darrere d’aquests 14,4 punts de diferència? Com ens els expliquem? No és fàcil, però jo crec que l’encertem si ens fixem que en una pregunta s’apel·la a l’enquesta sobre el que ell voldria. Un 46,2 voldrien q CAT seguís formant part d’ESP. És una esfera més íntima de conviccions, d’adhesions, d’identitat, de sentiment. Potser fins i tot un estadi “pre-polític”, dit sense cap connotació negativa.

En canvi, la pregunta del referèndum és ja molt concreta, totalment política. Davant una urna i un Sí i un No, què faria? I aquí ens trobem que hi ha molta gent que no voldria la independència, que en termes de preferència personal voldrien seguir formant part d'Espanya, però que no hi votaria en contra, que no traslladen a l'esfera política aquesta preferència personal.

I a mi això em sembla una dada absolutament significativa, que ens diu moltes coses. I que hem de saber aprofitar. D’entrada perquè aquestes persones poden, per sentiment, per adhesió nacional, pel que sigui, tenir un vincle amb ESP que no voldrien trencar. Però que no per això votarien en contra de la independència. Cal respectar-les molt i cal sobretot, evitar que se’n surti l’unionisme en la seva política de convertir l’adhesió pre-política en una mobilització. L’unionisme apel·la a l’origen per tot argument. El nostre projecte l’hem d’elevar i mantenir inclusiu.

En el diferencial entre la primera pregunta, de resposta múltiple, sobre què creu l’entrevistat que hauria de ser ESP les diferències fixem-nos que són bàsicament la distribució dels federalistes.

Un 39,2% creuen que CAT hauria de ser un estat independent. Els que no ho creuen, des d’aquest punt de vista, sumen un 53,1. I el que és significatiu és que aquest 53,1 com a proposta única no independentista no apareix mai més. Un 46,2% voldrien segui amb ESP i un 31,8% votaria no a la indy. Què se’n fa d’aquest 53,1%? La meva interpretació és que es dissol per falta de projecte polític alternatiu a la independència. La incapacitat de l’estat espanyol per vertebrar una oferta mínima per a CAT que pugui satisfer tot el potencial social i polític d’aquest 53,1%, provoca la seva dissolució. I el fet que l’única resposta estatal hagi estat la repressió i l’autoritarisme provoca perdre suports en la gent que fins i tot fa un any estava disposada a votar No a la independència, que passen com hem vist del 37,1 al 31,8

2a part de l'anàlisi BOP del CEO: lideratges, assumpció de riscos i satisfacció vital

Seguint amb l'anàlisi dels continguts que trobo més interessants o que més conviden a la reflexió de la 3a onada del BOP del CEO, vull fer una cosa una mica arriscada: situar en una mateixa perspectiva d'anàlisi com valorem els actuals lideratges polítics i com ens veiem a nosaltres mateixos, en relació a la nostra disposició a assumir riscos i a la nostra satisfacció vital.

En la primera part de l'anàlisi del CEO vaig fer referència al "soroll" que inunda l'espai polític a Catalunya. Una part d'aquest soroll, que ja hem vist que en projecció de vot que té una incidència social i política testimonial, és la que menysprea l'actuació dels nostres líders polítics, ara a la presó o a l'exili, en les setmanes que varen seguir a l'1 d'octubre. Un menyspreu destructiu que sempre fa servir la 2a o la 3a del singular o del plural, mai la primera ni del singular ni del plural. La culpa, la responsabilitat, la covardia, els errors... tot sempre és culpa dels altres. Ells mai hi són. Excepte per a sermonejar.

Com veiem el nostre Govern?

Un dels mantras del "soroll" és aquell de "el poble mana, el Govern obeeix", acompanyat d'allò de que executi el mandat electoral o dimiteixi. Hi ha hagut acampades a la Plaça Sant Jaume, manifestacions davant les seus dels partits polítics que donen suport al Govern, etc.

Quan he anat a veure com es reflectia la valoració del Govern a l'enquesta del CEO m'hi he trobat que en una escala del 0 al 10, la mitjana de la seva valoració era de 3,72. Molt baixa, evidentment. Un suspens inequívoc. Només un 44% dels enquestats aprova al Govern.

Però llavors he anat a veure com es repartia aquesta valoració d'acord a la intenció de vot al Parlament. I el que ha emergit són dos països i mig.

Ens trobem per una banda que el bloc indepe aprova clarament el Govern: el 82,5% dels votants de JxCat, el 73,4% dels d'ERC i el 52,5% dels de la CUP.

Des del punt de vista independentista, doncs, potser la valoració no és per tirar coets, però evidencia la nostra adhesió majoritària al nostre Govern.

Altre cop el soroll i els seus mantras poden fer això, molt soroll, però són absolutament minoritaris, testimonials, entre l'independentisme. Fixeu-vos en la "dissociació" tan gran que hi ha entre el discurs dels dirigents de la CUP al Parlament, desentenent-se de tot i acusant permanentment al Govern d'autonomisme, i aquesta majoria de votants seus que l'aproven.

Entre el bloc unionista la valoració mitjana del Govern ha baixat, i ho ha fet per la radicalització d'una part molt significativa, preocupantment significativa, dels votants dels partits del 155.

El 58% dels votants de C's i el 54% dels del PP valoren amb un 0 al Govern. Fixem-nos que en els pocs mesos que van de la 2a a la 3a onada del BOP del CEO els votants de Cs que valoren amb un zero al Govern han passat del 49,7 al 58 i els del PP del 35,9 al 54.

El zero és el no-res. El no escolto. El no vull saber res. El zero és la negació total. I també la negació de l'altre.

Entre aquestes dues realitats tan radicalment oposades, el mig país equidistant, que va a la seva bola, que si retallades, que si tal, que si qual. Slokai.

Confiem en els nostres líders?

És una pregunta del CEO que normalment no mirava mai.

Però atenent a tot aquest soroll que ens envolta, tota aquesta destrucció, tota aquesta crítica sagnant, tota aquesta acritud i sermoneig permanents, m'han portat a buscar al BOP del CEO dades al respecte. I en trobar-les hem tornat a veure que tot aquest soroll queda com a totalment testimonial, gens representatiu del que sentim la majoria dels indepes.

El 89,1% dels votants de JxCAt, el 77,1% dels d'ERC i el 60,1% dels de la CUP confia i aprova els nostres líders polítics. Sí, també ho fan un 60% dels votants de la CUP, malgrat els seus dirigents en tots aquests líders polítics de la resta de formacions indepes només hi veuen autonomistes.

A l'altra banda, tot el bloc del 155 més els equidistants en aquest cas comparteixen el no confiar gens en els nostres líders. Doncs res, que confiïn en els arrenca llaços i en la Colau. Què hi farem.

És quan valoro que hi veig clar. L'evidència de la unitat de base independentista versus la conversió en l'enèmic públic número 1 per a tot l'unionisme del MHP Carles Puigdemont

En la valoració positiva dels líders independentistes que fan els votants independentistes, sense etiquetes, hi ha l'arrel de la unitat i el respecte que necessitem per construir i blindar aquest "nosaltres" que faci realitat la República.

Els votants de JxCAT valoren amb un 8,35 a Puigdemont, els d'ERC amb un 7,12 i els de la CUP amb un 6,88.

Els votants de JxCAT valoren amb un 7,70 a Junqueras, els d'ERC amb un 8,54 i els de la CUP amb un 7,11.

Els votants de JxCat valoren amb un 7,47 a Quim Torra, els d'ERC amb un 6,31 i els de la CUP amb un 5,69.

Els votants de JxCAT valoren amb un 7,02 a Marta Rovira, els d'ERC amb un 6,99 i els de la CUP amb un 6,28

Els votants de JxCAT valoren amb un 5,37 a Carles Riera, els d'ERC amb un 5,85 i els de la CUP amb un 7,52.

Hi ha un nosaltres que el soroll no pot silenciar. Hi ha un respecte que els sermonejadors (aka primàries) no han aconseguit esquerdar. La immensa majoria de l'independentisme valora i confia en els nostres líders polítics.

Permeteu-me un petit parèntesi: del 21D ençà una de les coses que més m'ha colpit, entristit, va passar en la seqüència de la investidura fallida d'en Jordi Turull i el seu ingrés a presó, quan la CUP va sumar-se al vot del bloc del 155, votant en contra de la seva investidura amb l'argument que era un autonomista. L'endemà en Jordi Turull entrava a la presó, on encara hi segueix. Estic convençut que la majoria de votants de la CUP això no ho haurien fet ni ho haurien dit. Em va semblar tan injust, tan frapant, tan poc humà... Fer discursets acusant d'autonomista mentre entrava a la presó...

Tanco el parèntesi amb el tuit que avui ha fet n'Albert Botran, amb una foto acompanyat d'en Carles Riera, en Nani i la Mireia Boya, sortint de visitar en Jordi Turull a Lledoners, un tuit on en Botran deia "Avui hem pogut visitar en Jordi Turull i continua com sempre: aquell sentit pràctic de mirar sempre endavant i l'esperit constructiu. I amb conviccions encara més fortes. Hem sortit més optimistes que no entràvem". Aquesta es l'actitud. Tant de bo, enlloc d'aquell dia votar en contra seu titllant-lo d'autonomista, la CUP simplement s'hagués abstingut i li hagués dit això mateix que avui han dit en aquest tuit. Però mai és tard per caminar junts i de la mà. Només podrem fer la República des d'aquesta actitud.


En aquest apartat de valoració dels líders polítics l'altra cosa que m'ha cridat l'atenció és veure com, per a l'unionisme, el MHP Puigdemont és qui representa la lluita per fer realitat la República. Si entre la relació de polítics a valorar el CEO hagués llistat Belcebú, dubto que la valoració dels unionistes hagués estat pitjor de la que fan a Puigdemont.


El 0,87 de valoració mitjana dels votants de C's i el 0,72 dels del PP evidencia que no veuen en Puigdemont com a una persona, sinó l'enemic públic número 1, el líder polític que, tot i no assolir la República, més ens hi ha acostat, el líder polític que ha impedit la nostra derrota, el líder polític que té capacitat suficient per fer realitat la República


A la resta de polítics indepes no els estimen, és evident, però no els veuen igual que a Puigdemont. Els de C's per exemple al Carles Riera el valoren amb un 2,75, i els del PP amb un 1,10. Els de C's valoren amb un 2,85 a Junqueras, i els del PP amb un 2,09.


Amb els zeros de l'unionisme a Puigdemont estan reconeixent que probablement sense el seu exili i el seu lideratge ara mateix la possibilitat de fer efectiva la República no existiria. Els zeros de l'unionisme a Puigdemont són la ràbia i impotència perquè simbolitza la no rendició, la no derrota.


I nosaltres, com som i com ens veiem?

Entre tota l'abundantíssima informació de l'enquesta del CEO hi he trobat un parell de dades que al meu entendre hauríem de tenir sempre presents a l'hora de reflexionar, pensar i dissenyar les estratègies per fer realitat la República.


El CEO pregunta als enquestats sobre la seva satisfacció amb la seva vida. I els resultats ens expliquen un país de gent satisfeta amb la seva vida. En una escala del 0 al 10, una mitjana de 7,07. El 92,3% estan satisfets amb la seva vida. El percentatge més alt de tota l'escala se situa en el 8, amb un 27%.


Aquesta manera com ens veiem a nosaltres mateixos no vol dir no hi hagi problemes, dificultats, etc Aquesta valoració que fem de nosaltres mateixos només ens diu que som un país de gent molt majoritàriament satisfeta amb la seva vida, feliç amb la seva vida.


L'altra pregunta del CEO a que feia referència és la que interpela als enquestats sobre els riscos personals que estan disposats a assumir. I en una escala del 0 (gens disposat a assumir riscos) al 10 (totalment disposat a assumir riscos) sabeu quina és la mitjana?

5,88

Els votants de JxCAT un 6, els d'ERC un 6,3 i els de la CUP un 7,2.


La imatge de nosaltres mateixos que ens retorna, com si fos un mirall, aquesta pregunta del BOP del CEO és la d'una societat disposada a assumir riscos, però moderadament.


Si ho posem en relació amb l'anterior pregunta, tot sembla lògic. Som una societat que viu bé, que és feliç amb la seva vida i que per tant està disposada a assumir riscos per fer realitat allò en el que creu, però moderadament. No som una societat poruga, que rebutgi fer les coses perquè no vol assumir cap risc. Som una societat conscient de que cal assumir certs riscos, i disposada a fer-ho, però moderadament. Aquest 6,3 de mitjana entre indepes com a mitjana del risc que estem disposats a assumir traça una línia vermella, la d'assumir riscos que no posin en perill, que no amenacin, la nostra vida, que no destrueixi les condicions que ens permeten ubicar-nos en aquest 7,07 de satisfacció en relació a la nostra vida i felicitat.


Els nostres sermonejadors i sermonejadores i la seva toxicitat volen destruir el vincle i respecte que mantenim amb els nostres líders polítics, singularment amb tots els nostres líders a la presó o a l'exili. Perquè ells, els nostres líders, amb els seus encerts i els seus errors, sí han demostrat estar disposats a assumir el màxim risc en aquesta causa, molt per sobre del nostre 6,3. I ho han fet sense donar lliçons a ningú, però amb una total determinació.


L'única lluita que es perd és la que s'abandona. No us deixeu contaminar per la toxicitat dels nostres sermonejadors i sermonejadores. Les dades del CEO ens demostren que hem de ser inteligents en el plantejament de les nostres lluites i estratègies. No entendre com som ens podria portar a equivocar-nos molt.


I els nostres sermonejadors i sermonejadores, amb els seus discursos i plantejaments, evidencien un desconeixement total de la naturalesa del nostre moviment, de com som i de quines són les nostres millors armes.


Hem d'estar molt orgullosos del que hem fet i de com ho hem fet. La democràcia, la lluita pacífica i no violenta, la voluntat inclusiva, el desig de llibertat i de fer un país no contra ningú, sinó a favor de tots, la constància, la determinació, la mà estesa als altres que com mai va exemplificar la Via Catalana...són les nostres millors armes i la nostra millor, potser única, estratègia possible.


Som com som. Però també som i lluitarem, perquè estem compromesos a fer-ho, tenim la raó contra bords i lladres i portem tatuada en el nostre somriure la victòria

3a onada BOP CEO: entre el "tot el peix venut" i el "ante todo mucha calma" (1a part, anàlisi projecció electoral)

Avui divendres s'han fet públics els resultats de la 3a onada del Baròmetre d'Opinió Política del Centre d'Estudis d'Opinió de la Generalitat de Catalunya. Com sempre us dic, la millor, més representativa i més completa enquesta que es fa a Catalunya.

L'he estat estudiant, mirant les dades, comparant-les, interpretant-les... i a l'hora de fer l'anàlisi em permetreu que el situï en 3 eixos:

- Eix 1: estem parlant d'una ENQUESTA. 

És una eina amb una molt potent base científica que ens permet projectar, a través d'una mostra representativa, el que "pensa, opina, etc." un conjunt superior, en aquest cas, la societat catalana. Però és una enquesta. No són unes eleccions. No són un referèndum. No són una estadística feta a partir de registres administratius. És una enquesta. A partir de recollir el que pensen 1.500 persones, seleccionades per constituir una mostra representativa, inferir el que pensa el conjunt.

Com a eina d'anàlisi social està sotmesa a limitacions tècniques, per exemple el seu marge d'error, que és del +/- 2,5

Però també està sotmesa a limitacions subjectives, com per exemple, les incoherències en les que poden caure els individus entrevistats, ja sigui per error, ja sigui per oblit, ja sigui per mala fe, ja sigui perquè no han entès alguna cosa, etc.

Tot plegat fa que ens hi hàgim d'aproximar sempre amb molta prudència. És un retrat fiable en els seus grans trets del que és l'opinió majoritària de la societat, sobretot en la seva evolució en el temps. Però no ens l'hem de mirar mai com miraríem unes estadístiques. Les variacions de les seves magnituds no tenen el mateix valor de les variacions en una anàlisi estadística.

Us poso un exemple molt evident en l'enquesta d'avui, i perdoneu si em passo d'intentar ser pedagògic.

Avui la majoria de mitjans han titulat "creix l'independentisme", perquè en la resposta de si l'enquestat vol un estat independent, hem passat del 46,7 de sí al 47,2 de sí, és a dir, 0,5. Això, en termes demoscòpics, no té gaire valor, no en podem inferir cap conclusió excepte que les coses segueixen com estaven, que en si mateix ja és una info rellevant. Per què? Doncs perquè el marge d'error de l'enquesta és del 2,5. Vol dir que els percentatges que s'ofereixen poden estar sotmesos a un error, per dalt o per baix, de 2,5. I és evident que aquest "creixement" del 0,5 està dins el marge d'error.


- Eix 2: tot el peix venut:
La segona reflexió que m'ha generat l'anàlisi dels resultats de l'enquesta és justament que en les seves principals magnituds i en relació a les anteriors onades, pràcticament no hi ha cap variació significativa. Fa molt temps que en els principals temes de país l'opinió ciutadana es mostra molt estable. Això en si mateix ja és una notícia. Amb coses bones i coses dolentes.

Sí, amics i amigues, fa temps que tot el peix està venut i no es mouen les coses. Ni en el % de favorables a la independència, ni en la seva expressió global en la representativitat electoral al Parlament, ni en elements d'identitat, de valoració política o econòmica del país...

Vol dir això que no hi ha res que ens aporti informació diferencial en relació a anteriors onades? No. Tenim moltes cosetes que són molt interessants d'observar, d'analitzar i d'intentar explicar.

I, sobretot, en aquest BOP, tenim un parell de preguntes noves que són absolutament llamineres, destacant pel damunt de tot la pregunta sobre si l'enquestat tingués l'oportunitat, quin seria el seu vot en relació a la CE del 78.

Eix 3: Ante todo mucha calma
La tercera imatge que m'ha vingut al cap quan he acabat d'analitzar les dades de l'enquesta és aquesta expressió, "Ante todo mucha calma", que fou el títol d'un dels discos més celebrats d'una de les bandes rockeres més emblemàtiques dels 80s, els gallecs Siniestro Total.

Des de fa mesos estem envoltats de molt soroll polític. A les xarxes, en declaracions, en posicionaments, etc. Si hom s'hagués de guiar per un cert perfil d'activisme i posicionament polític a les xarxes semblaria que tot estaria carbonitzat. No quedarien ni partits polítics, ni líders, ni procés, ni res. A aquest soroll també hi han contribuït soflames i posicionaments com els que ha tingut l'ANC o els CDR o iniciatives com l'acampada a la Plaça Sant Jaume. Soflames del pal "el poble mana el Govern obeeix", posicionaments que acusen a partits i govern d'haver traït el mandat popular i electoral, etc.

Doncs bé, d'acord a les dades de l'enquesta, de tot això, pràcticament ni rastre. En l'opinió política majoritària, immensament majoritària de la societat catalana, específicament de l'independentisme, de tot aquest soroll, ni rastre. Per tant, ante todo mucha calma.

A partir d'aquests 3 eixos, entrem a analitzar les coses que em semblen més interessants de l'enquesta.

1a PART DE L'ANÀLISI DEL BOP DEL CEO: LA PROJECCIÓ ELECTORAL

En termes globals la projecció electoral és potser el menys interessant de tota l'enquesta, però entenc que és el més mediàtic, per tant l'hi dedicarem aquesta primera part de l'anàlisi. Des d'una visió de representativitat política electoral dels favorables i dels contraris a la independència les coses pràcticament no es mouen.

Estabilitat entre blocs no vol dir avorriment analític, perquè intrablocs sí que s'apunten algunes coses interessants, tot i que caldrà estar atents a la seva evolució en futures enquestes per veure si són prou concloents.

Bloc indy:

El bloc indy el 21D va obtenir 70 diputats, i l'enquesta projecta ara una forquilla entre 69 i 73 diputats. O sigui, estabilitat.
 

La següent dada més destacada és que l'enquesta situa ERC com la principal força independentista. El CEO projecta que passa de 32 a 36-38 diputats. Això per a mi ara mateix no té cap mena de transcendència. El que és políticament més significatiu és que ERC se situa clarament com l'opció política més sòlida i estable en l'independentisme. La posició de primera força que li atorga el CEO no és tant conseqüència del seu creixement, expansió, etc. sinó que és resultat de la incompareixença de les altres forces.

Tot i que irrellevant, fixem-nos en l'anècdota demoscòpica que ERC en el baròmetre anterior tenia una lleugera intenció de vot directe superior a la d'aquest baròmetre. Ha passat del 22,8 al 22,3. L'important, la notícia política important, és la solidesa electoral que li atorga el CEO. El 21D va tenir un 21,38% dels vots. L'anterior BOP li donava un 22,8% de vot directe i l'actual un 22,3%.

Situada aquesta solidesa en la seva estabilitat electoral d'ERC, la notícia més inquietant del bloc indy és l'evidència del desconcert en el món de Junts per Catalunya, que té una inequívoca trasllació en la pèrdua d'expectatives electorals.

Avui divendres era 23N del 2018. Les eleccions que en el bloc indy va liderar l'emergent i innovadora formació i proposta política de Junts per Catalunya varen ser el 21D del 2017, fa 11 mesos. En aquests 11 mesos, què se n'ha fet, de tot allò que va permetre generar JxCAT i convertir-la en líder en l'independentisme? Doncs s'ha deixat diluir. 11 mesos de silenci. 11 mesos sense institucionalitzar res. I encara pitjor, 11 mesos de confusió i despropòsits incomprensibles, com fou aquella aberració perpetrada pel PDECAT de voler-se apropiar, fagocitar, la marca de Junts per Catalunya.

Doncs bé, tot això, tot aquest no fer el que calia fer per articular aquell moviment emergent i la força que havia aconseguit generar, té conseqüències electorals. El 21D JxCAT va tenir el 21,66% dels vots. L'anterior BOP tenia una intenció de vot directe del 12,5, que ha seguit baixant fins aquest 10% d'aquest BOP. Si us fixeu, percentatges que ja no estan dins el marge d'error de l'enquesta. Perdre 2,5 punts és demoscòpicament significatiu.Tanmateix, el treball de camp de l'enquesta va coincidir amb l'inici del desplegament del projecte de la Crida Nacional, de manera que aquesta desorientació que l'enquesta evidencia ha afectat a una part dels votants de Junts per Cat, és altament reversible, reorientable.

Pel que fa a la CUP, sembla estar recuperant unes certes expectatives de creixement electoral. Després de l'èxit electoral del 2015, quan la CUP va recollir l'enorme treball que havia fet aquest líder excepcional -i per a mi desaprofitat en l'actual context- que és el molt enyorat David Fernández, que els va projectar de 3 a 10 diputats, el 21D la CUP va patir un important retrocés, tornant al grup mixt amb 4 diputats.

Doncs en l'anterior i actual CEO és perceptible que la seva política de desentendre's de tot i d'acusar a tots els altres de tots els mals, sense implicar-se en res per no contaminar-se de cap bacil de responsabilitat de govern, aka-cup autonomisme, els està reportant petits rèdits electorals. En l'anterior BOP havien passat del 4,46% de vot el 21D a una intenció de vot directe del 6,2, que creix fins al 8,2 en l'actual BOP. Aquests 4 punts del 21D a l'actual BOP crec que són els 4 punts de tot aquest soroll del que parlàvem abans. Es limita a això. Així doncs, per fer la República d'acord a l'estratègia de la CUP ja només els hi falta sumar un 40% més dels vots totals. Projectant un creixement constant i ininterromput, això podria ser possible, de mantenir-se les actuals condicions, en uns 15-20 anys. Suposo per tant que tindrem uns 15-20 anys d'inhibició i culpabilització permanent a la resta de forces independentistes de tots els mals, a l'espera que aquesta decantació del vot els permeti ser la única força independentista i llavors sí, sense haver-se d'embrutar treballant amb impurs, fer la independència.

Bloc del 155

El 21D el bloc del 155 (C's, PSC i PP) varen obtenir 57 diputats. L'actual BOP els projecta entre 48 i 51, és a dir, un significatiu retrocés, conseqüència de la pèrdua de suports de C's.

El 21D C's va esdevenir un cert vot útil per a molta gent que pensava era la manera més ràpida d'acabar amb el procés. Així, va recollir un vot força plural, procedent de molts àmbits ideològics. La deriva ultra de C's del 21D ençà ja està passant factura.

Equidistants

Els Comuns-Podem de l'actual situació sembla són els que en treuen més rèdit. El BOP del CEO els projecta passar dels 8 diputats actuals a 12-13. És un creixement significatiu, tot i que també pot ser molt conjuntural.

Fidelitat (solidesa) i transvasaments (moviments) del vot

Analitzar la fidelitat de vot i els moviments de vot entre partits apunta coses interessants, en aquest BOP, que tenen més recorregut del que inicialment podíem pensar.

D'entrada, la primera de les dues coses més rellevants per a mi és que ERC basa la seva solidesa electoral en la gran fidelitat dels seus votants, la més alta de totes les forces, amb un 78,2% de fidelitat de vot.

La segona cosa més rellevant és que, reiterant la constant històrica que alguns s'entesten en negar o ignorar, els moviments més significatius de vot sempre són entre el món d'ERC i el món de l'antiga CDC, PDECAT, actual Junts x CAT.

I segueix sent així. Si JxCAT va guanyar el 21D és pel transvasament de vot provinent d'ERC que va tenir. I si ERC lidera ara el bloc indy és pel transvasament de vot procedent de JxCAT que sembla tenir, de fins a un 19,7%. Molt alt. Molt significatiu.

El 95% del vot indy s'explica en aquesta confluència. Per això molts sempre apostem per la unitat, en unes circumstàncies tan excepcionals com les actuals. Perquè la no unitat implica que totes les nostres estratègies les basem en disputar-nos el vot. Perquè tots sabem que el gruix del nostre vot és el que ens disputem entre aquests dos mons. I la disputa implica desgast. I el desgast impedeix créixer, o ampliar base, com es diu ara. Per això la unitat és la millor manera de créixer.

Fixem-nos que el vot que té ERC procedent d'altres formacions és totalment residual, gairebé irrellevant demoscòpicament. Podria arribar a tenir un 3,6% del vot que va tenir el PSC el 21D, un 3% del dels Comuns i... un 2,3% del de Ciutadans. Insisteixo en el que explicava abans. Si en lloc d'una enquesta fossin registres administratius, estadística, podríem dir, alerta, que estem parlant d'un 8,9% de vot. Però no ho és. Ens ho hem de mirar en aquests percentatges i la incertesa que els acompanya. És creible aquest 2,3% de C's a ERC? I que estem en percentatges molt baixos. Si ERC no vol la unitat per disputar vot als Comuns, està clar que està fracassant, perquè de fet, en vot, no en %, va més d'ERC cap als Comuns que al revés. L'únic vot que de debò està en disputa és aquest 23% amb Junts per CAT (19,7 + 3,3).

La unitat implica evitar barallar-nos pel que compartim. La unitat implica evitar el desgast de la disputa fratricida entre nosaltres, i la possibilitat de dissenyar estratègies de creixement fora dels nostres límits.

L'absència d'unitat implica barallar-nos per aquest 95% del vot que compartim, que o el té un o el té l'altre. L'absència d'unitat implica la pugna per l'hegemonia. I en aquest punt, no hi ha res escrit. L'estabilitat d'ERC i la confusió entre votants de JxCat és un escenari cojuntural, que ja ha començat a canviar mentre es feia l'enquesta, amb la constitució de la Crida i el procés de posar-se en marxa i reactivar-se electoralment.

El bloc unionista presenta moviments també interessants. El més destacat de tots és que segueix el descalabro del PP: un 21,1% dels seus votants del 21D (recordem que ja van ser l'última força parlamentària) han decidit votar a C's. I significativament apareix un 8,1% a "altres o resta", que si atenem a l'enquesta del CIS sobre eleccions andaluses, és un vot que podem presumir se'n va cap a VOX. Total, que el PP es queda amb un paupèrrim 41,5% de fidelitat de vot, el més baix de tots i el més baix en molt de temps. PP EN LI QUI DA SI Ó

Pel que fa a C's, tot i mantenir una significativa fidelitat de vot, del 65,8%, s'observa com una mena de centrifugació d'una part també significativa del seu votant. I el que sempre ho fa més "devastador": en totes les direccions.

Sí, costa d'explicar o entendre que, del vot de C's del 21D, ara un 2,3 digui votarà ERC, un 6,2 a PSC, un 5,4 als Comuns, un 3,7 a PP i un 5,4 a altres (VOX). Aquesta centrifugació en totes direccions necessitem seguir-la per veure com acaba. Ara mateix només la podem explicar per allò que dèiem que el 21D C's havia tingut vot procedent de moltes fonts diferents, amb la idea de ser vot útil per aturar el procés. Tot i això a mi em costa d'entendre que en menys d'un any algú pugui passar de votar Cs a votar ERC o Comuns.

El més rellevant i sòlid és aquest 6,2% de vot que transvasa de C's a PSC. Sempre us he parlat de la frontera promíscua que hi ha entre aquests dos partits. Una de les coses que més interès tenia en veure d'aquest CEO era si la deriva ultra de Cs del 21D ençà els hauria passat factura i aquest vot moderat estaria tornant als seus orígens, és a dir, al PSC. I sí que ho fa, però amb menys intensitat de la que esperava. Caldrà seguir-ho de prop.

Una de les sorpreses de l'enquesta és la fortalesa dels Comuns. No hi havia pistes de que estiguessin en un cicle polític de suma com d'alguna manera apunta l'enquesta. Fixem-nos que els Comuns presenten una gran fidelitat de vot (70,8%), i així com C's perd vot en totes direccions, els Comuns en guanyen procedent de totes direccions: un significatiu 5,4% del vot de C's el 21D, un 1,3 d JxCAT, un 1,3 d'ERC, un també molt significatiu 7,6% del PSC i un sorprenent 7,9% procedent de la CUP.

Finalment, el vot indecís que apunta el BOP del CEO és molt baix, del 16,3%. Perquè us feu una idea, recordeu que quan vaig analitzar el CIS sobre eleccions andaluses, a un mes de les eleccions hi havia un 26,6% d'indecisos, 10 punts més!

És significatiu, en el bloc indy, que ERC té el % d'indecisió més baix de tothom, amb un irrellevant 5,1%, el que és una altra dada que apuntala la seva estabilitat. I en canvi Junts per CAT, amb un 12,3%, tot i ser un % relativament baix, és el segon més alt de tots els partits, fet que confirma la visió de cert desconcert entre els seus votants del 21D.

La dimensió de l'enquesta del CEO, amb una mostra de 1.500 persones, ens permet fer una última projecció política, a partir d'inferir una lectura no explícita d'aquestes dades i les seves preguntes: l'espai polític que pot aspirar a ocupar la quarta força política indepe que s'està gestant amb el procés de primàries i el suport de l'ANC és minúscul, testimonial.

Al començament de l'article parlava que les dades de l'enquesta són una autèntica desautorització de tot el soroll polític que hem viscut aquests mesos i que encara vivim. El 21D ERC i Junts x Cat van sumar 66 diputats. Ara estan en una forquilla de 59 a 62, conseqüència de la feblesa conjuntural de la marca Junts x Cat en el moment de fer l'enquesta. I ERC, que és el partit que d'una manera més inequívoca està fent moviments de reinterpretació estratègica, com ara tot el tema de l'abast de la unilateralitat, és qui en surt més beneficiada, malgrat ser l'objectiu preferent de tot aquest soroll mediàtic, en xarxes i en soflames.

En el que per a mi és un error que pot tenir conseqüències devastadores per a la pròpia ANC i per a tot el moviment independentista en general, l'ANC ha esdevingut una de les fonts del soroll, amb tot el tema de les primàries. No ho entenc.


Si bé en un principi a algú de moooolt bona fer li podia colar la cosa ben intencionada d'un procés que pressionés els partits per poder formular estratègies unitàries, des del moment que ni ERC ni Junts per CAT ni la CUP s'hi van implicar, en resten al marge, ja tots sabem que les primàries són un procés per "legitimar" la creació d'una quarta força política.

L'enquesta del BOP del CEO d'avui deixa molt i molt clar que aquesta quarta opció està abocada a ser purament testimonial. Perquè malgrat tot el soroll, els votants de Junts per CAT, ERC i la CUP ja tenen decidit el seu vot en un 92%. Per tant aquesta quarta força política com a molt pot aspirar a entrar en el repartiment d'aquest 8% de vot independentista indecís. Pur testimonialisme. Pur personalisme. Pura atomització. Pura divisió.

El despropòsit ja és de proporcions galàctiques quan p.ex. veiem que aquest procés a qui potencialment més pot perjudicar és a qui més ha treballat per fer possible la unitat, que és Junts per CAT, i a qui menys perjudica és a qui més obstacles ha posat a aquesta unitat, ERC.

De debò, Assemblea, reconsidereu el que esteu fent. 

Fins aquí aquesta primera part de l'anàlisi del CEO des del punt de vista de la projecció electoral que efectua. Si Déu vol, en propers dies faré noves anàlisis d'altres continguts de l'enquesta que considero tan o més rellevants que el tema de projecció electoral.

Les 3 grans hipocresies i farses dels Comuns/Colauers que la Superilla del P9 ha deixat en evidència

Avui la Plataforma d'Afectats per la Superilla del Poblenou ha fet públiques les dades d'un estudi que demostren que la Superilla ha comportat un increment de la contaminació per NO2 al barri.

Podeu trobar totes les dades en aquest article al web de la Plataforma. Suscintament, el que s'ha fet és descarregar-se totes les dades de tots els dies i de tots els episodis de contaminació dels anys 2016 i 2017 de l'estació de mesura del Poblenou i de les dues limítrofs.

D'acord als assessors universitaris de la Plataforma, si l'estació del Poblenou, en còmput anual, presentava un comportament, en termes de increment o disminució de la contaminació per NO2 (causada en un 60% pel trànsit diari), diferent del de les dues estacions limítrofs, això seria imputable a la Superilla.

Les dades de l'estudi són clares. Al Poblenou ha crescut la contaminació per NO2 amb la instal·lació de la Superilla, mentre a les altres dues estacions o s'ha mantingut estable o ha disminuït. Treballar amb estacions limítrofs no és casual, és la manera d'evitar que les diferències es deguin a altres factors, atès que el trànsit es caracteritza per la "circulació". Es descarta l'efecte "circuit" (un trànsit circular, que no es mogui de l'àmbit analitzat) i es connecten els increments o disminucions del trànsit. Si n'hi ha més a una estació n'hi haurà més a les dues limítrofs, perquè cap d'elles pertany a perímetres urbans receptors, sinó que són zones de pas.

Doncs com dèiem, a l'estació del Poblenou és l'única on la contaminació ha crescut, un 3,20%. Els episodis de contaminació dolenta o molt dolenta s'han incrementat en un 4,20% del 2016 al 2017. I el que encara ho fa més evident, el 60% dels episodis de contaminació dolenta o molt dolenta del 2016 van esdevenir-se després de la instal·lació de la Superilla, el mes de setembre del 2016.

L'impacte de les dades de l'estudi ha estat gran. Quan he vist la reacció dels hooligans i trolls habituals dels Comuns, he anat a buscar el que van dir quan van imposar als veïns la Superilla. I m'he quedat de pedra amb la seva hipocresia, cinisme, farsa.

Fixeu-vos. Només cal un article per deixar-los en evidència. És una notícia del digital Nació Digital de 5 de setembre del 2016. Tot just als 5 dies d'haver-se imposat amb nocturnitat i traïdoria la Superilla als veïns del Poblenou.

1. Hipocresia/cinisme/maldat primera: la repugnant instrumentalització de les dades de contaminació

Un dels més terribles arguments que van fer servir des de l'Ajuntament Colau per defensar la Superilla del Poblenou (SIP9) fou el nombre de morts que provocava la contaminació. Amb el temps s'ha demostrat que les dades que feien servir, per espantar-nos a tots, eren absolutament falses. Però les van fer servir. Deia el director de l'Agència d'Ecologia Urbana de Barcelona, Salvador Rueda, aquell 5 de setembre del 2016:

"Un altre dels objectius - de la Superilla- és minimitzar les emissions de diòxid de carboni. "A Barcelona, cada any hi ha unes 3.500 morts prematures per la contaminació. Les morts per atropellament no arriben a la quarantena", ha destacat Rueda."

Sí, ho heu llegit bé, per justificar la SIP9 van posar damunt la taula 3.500 morts prematures per contaminació. Avui, quan s'han fet públiques les dades de que la Superilla havia incrementat la contaminació al Poblenou, la reacció dels Comuns ha estat minimitzar les dades, treure'ls-hi importància.

Les mateixes dades (perquè les de l'estudi de la Plataforma són les dades oficials de les estacions de medició) que servien per dir que patíem uns nivells de NO2 (contaminació 60% causada per la circulació) que causaven 3.500 morts, quan s'ha demostrat que l'invent de la SIP9 el que ha fet és disparar la contaminació, doncs ja no eren dades rellevants.

S'ha de ser cínic, hipòcrita i mala persona per jugar així amb la vida i la salut de les persones. Generar d'aquesta manera tan estúpida les afectacions que han generat al barri, fent incrementar com ho han fet la contaminació els fa responsables de les afectacions a la salut dels poblenovins que hagin pogut generar.

2. Segon cinisme, manipulació, mentida: l'estafa del cost de la Superilla. 

Deia, en aquelles mateixes declaracions del 5 de setembre del 2016 el responsable municipal colauer:

"Per Rueda, aquestes "superilles" són una bona eina perquè, a més, "valen quatre-duros". La posada en marxa del projecte al Poblenou ha tingut un cost de 55.000 euros.
Sí, presumia que només havia costat 55.000 euros. Sabeu, a data del mes passat, quan ha costat ja la Superilla? Sabeu quan s'hi ha gastat l'Ajuntament Colauer? Doncs ja hi ha abocat més de 10 MILIONS d'euros, com vam poder denunciar a partir de dades oficials de l'Ajuntament.

Sí, el que deien "valen quatre-duros", resulta que ha costat als barcelonins una autèntica milionada. En termes comparats, aquest nyap de la Superilla, que només ha servit per generar afectacions i fer créixer la contaminació al barri, ha consumit els mateixos recursos que aquest Ajuntament dels colauers destina a beques menjador per als nostres infants.

Sí, els que havien vingut a fer justícia social, a atendre els més necessitats, s'han gastat el mateix en estúpides pintures al terra que en beques menjador.

3. Tercera farsa dels Comuns desmuntada amb la Superilla: la participació

Al programa electoral de Barcelona en Comú, els colauers deien el següent, sobre la participació ciutadana:

"Enfront de la desactualització democràtica dels ajuntaments, hem de crear un model de ciutat democràtica que propiciï la participació ciutadana en la cogovernabilitat de l’Ajuntament i la ciutat. Construir mecanismes directes de participació dels i les veïnes és imprescindible per impulsar el poder democràtic de la ciutadania sobre les institucions."

La Superilla del Poblenou es va implementar amb nocturnitat i traïdoria, sense cap informació pública als veïns, sense res de res. 

Els veïns hem estat sistemàticament ignorats. Es van ignorar les nostres mobilitzacions. Es van ignorar els milers de signatures contràries que se'ls hi va presentar. Es va reclamar una consulta veïnal, i s'hi van negar. Davant la negativa, els mateixos veïns vam organitzar, amb la supervisió de la majoria de partits amb representació municipal, una consulta veïnal. Un 85% dels veïns van votar en contra de la Superilla. Els colauers, els que volien crear un model de ciutat democràtica, van ignorar primer i negar i menysprear després la veu dels veïns. Els que volien construir mecanismes directes de participació dels i les veïnes, els els negaven i ens menyspreaven. Finalment, la majoria de partits i regidors del Districte de Sant Martí sí que van assumir la reivindicació veïnal, i van promoure un acord municipal demanant la retirada de la Superilla, tal i com havíem votat els veïns. Els que volien impulsar el poder democràtic de la ciutadania sobre les institucions, van dir que aquell acord democràtic de la majoria de regidors del districte no era jurídicament vinculant, i que per tant el farien servir de paper de water.

I així ho van fer. Però en fer-ho, altre cop, la Superilla deixava en evidència la seva farsa i les seves mentides.

Els que havien vingut a canviar-ho tot han esdevingut el govern municipal més dèspota, autoritari i farsant des de la constitució del primer ajuntament democràtic post-franquista.

EN RESUMIDÍSIMAS CUENTAS:

Així és com la Superilla, aquest invent absurd que no ha aportat absolutament res i que només ha fet que generar afectacions al barri i als veïns, s'ha convertit -qui ens ho havia de dir!!!- en la gran desemmascaradora de la farsa dels Comuns, la que els ha deixat en evidència davant tothom.

Han fet servir dades falses per justificar la iniciativa, atribuint milers de morts a la contaminació, i quan hem demostrat que la Superilla el que ha fet és incrementar la contaminació, la seva resposta ha estat minimitzar les dades, ignorar-les, menystenir-les.

Van dir que la Superilla "valia quatre-duros", 55.000€ i ja en porten gastats més de 12 milions d'euros, la mateixa quantitat que destinen a beques menjador.

I venien a donar-nos una nova i plena democràcia, i han menyspreat i ignorat sistemàticament la veu dels veïns i el seu dret a participació, fins al punt de negar la democràcia emparant-se en subterfugis legalistes com que els acords majoritaris dels regidors de l'oposició no siguin jurídicament vinculants pel govern municipal. No, potser no són jurídicament vinculants, però cal ser molt farsant per no sentir-s'hi vinculat democràticament.

Els veïns seguirem patint les afectacions de la Superilla, incloses les afectacions a la nostra salut que ens han generat els colauers. Però estem orgullosos de la lluita veïnal que hem mantingut aquests anys. Confiem el proper ajuntament de Barcelona sigui sensible a aquest despropòsit i atengui les reivindicacions veïnals. I no era en cap moment la nostra intenció, però atès el menyspreu sistemàtic que han tingut els colauers amb els veïns del Poblenou, com a mínim estem contents que la Superilla sigui el que hagi acabat deixant en evidència als ulls de tots la farsa i la hipocresia dels Comuns, dels Colauers.

POSEM FI A AQUEST MALSON D'INCOMPETÈNCIA I FARSA COLAUER!

Algunos apuntes sobre la encuesta electoral del CIS para Andalucía

El 2 de diciembre hay elecciones al Parlamento andaluz. El viernes el CIS (Centro de Investigaciones Sociológicas) hizo pública su encuesta pre-electoral.

Es un proceso electoral que no sigo con indiferencia. Por una parte, hay algo personal. De alguna manera fui "engendrado" en Andalucía, donde viví hasta los cuatro años, en Lora del Río. De ahí mis padres vinieron al barrio de San Ildefonso, en Cornellà de Llobregat, donde me crié. San Ildefonso era un barrio creado para acoger la enorme emigración de los 60s y principio 70s. Una emigración mayoritariamente andaluza. La cultura andaluza estuvo así muy presente siempre. Así como lo que implicaba que tantísima gente hubiera tenido que emigrar, que dejar su tierra, para poder tener alguna oportunidad en sus vidas. Es algo que siempre me ha invitado a la reflexión. Como era que un país tan rico en recursos como Andalucía, sus hijos, para tener alguna oportunidad, tenían que emigrar tan masivamente como lo habían hecho.

En ese seguimiento a media distancia del proceso electoral andaluz, he estado ojeando la encuesta del CIS. Y para sorpresa mía he encontrado unas cuantas cosas que me han parecido interesantes y que con este artículo quiero compartir con vosotros. Algunas, además, van más allá, en su análisis y lectura, de lo que son las elecciones andaluzas.

Para empezar, fijémonos en una cosa, absolutamente insólita, y que a criterio mío se sitúa siempre como elemento clave en todo lo que analizemos: Andalucía es la única comunidad autónoma en la que nunca ha habido alternancia en el poder. El PSOE manda en Andalucía desde su constitución en 1981 como CA. Desde la Junta pre-autonómica (1979-1982), el PSOE siempre ha mandado en Andalucía. Son casi 40 años de monopolio político. Sin alternancia.

No parece muy normal. No parece podamos encontrar muchos casos así.

Lo insólito de la situación lo es aún más si tenemos en cuenta que tras estos 40 años Andalucía sigue encabezando las listas de desempleo y el alcance económico de los casos de corrupción que afectan a ex-Presidentes de la Junta y en general a la Junta es astronómico, de miles de millones de euros.

Pues en un entorno así, el PSOE ostenta el monopolio político del autogobierno andaluz desde hace ya casi 40 años. Sorprendente. Como mínimo, sorprendente.

Y la encuesta del CIS parece seguir proyectando una nueva victoria del PSOE.

Con una intención de voto directa del 22,2% proyecta un 37,41% de % sobre voto candidaturas, con una estimación en escaños de 45-47 (ahora tienen 47). La alternativa de izquierdas Adelante Andalucía (Podemos + IU) parece estancada en sus 20 diputados. Y las opciones ultraderechistas de PP, C's y Vox parecen no tener, conjuntamente observadas, grandes variaciones: de los 41 actuales el CIS proyecta una horquilla de 41 a 43. Ahora bien, si como conjunto este voto prefascista de PP, Cs y Vox parece estable, entre sus integrantes sí se aprecian movimientos significativos, con una importante fuga de voto de PP hacia Cs.

Sin embargo, la proyección del CIS creo puede sufrir variaciones significativas en lo que sean los resultados electorales del 2D, ya que 1 de cada 4 electores se manifiesta indeciso sobre su voto. Un 26,6% de votantes indecisos es mucho votante. Y es una indecisión que afecta a todos.

El PSOE presenta una meritoria fidelidad de voto, del 57%. Le digo meritoria, pero para mi es incomprensible. Y como no lo entiendo, he intentado buscar algunas respuestas en la propia encuesta.

Fijaos que aún cuando PP y Cs de manera bochornosamente sistemática quieren hacer de Catalunya el centro de su campaña electoral, el paro es de manera abrumadora el principal problema de Andalucía para los encuestados. Lo es para un 62,8. A mucha distancia, en segundo lugar, se situa la corrupción, que es el principal problema para un 14,9% de los andaluces.

Como el PSOE es el único partido que ha gobernado Andalucía, parece razonable que giremos hacia él las miradas buscando "responsabilidad" por su incapacidad de resolver ni mejorar, en 40 años, este tema.

Y he ido a mirar cuál es el principal problema para los votantes del PSOE, y, ante mi estupefacción, también lo es el paro, incluso en un % superior a la media, del 67,5%. O sea el paro es el principal problema para los votantes de un PSOE que lleva 40 años con el poder, y eso no le pasa factura. Primer "choque" conceptual.

Entonces me he dicho, "mira a ver en que situación laboral están sus votantes", porque igual les preocupa pero no les afecta en lo personal. Y ahí mi estupefacción ya ha sido absoluta. Resulta que el porcentaje más bajo de todos los partidos de electores que trabajen lo tiene el PSOE, corresponde a los votantes del PSOE. Solamente un 34,7% de sus votantes trabaja, ante una media del 42,8%, que incluye el 61,2% de los votantes de Cs o el 54,1% de los de Podemos.

O sea, los del PSOE son los electores que tienen el porcentaje más bajo de estar trabajando de todos los partidos, son de los electores que consideran el paro como el principal problema de Andalucía, però siguen fielmente votando al partido responsable de la situación, que lleva 40 años gobernando sin mejorar el tema.

Cuesta de entender, no? A mi sí, mucho. Lo reconozco: no lo entiendo.

Como decía antes, el PSOE presenta una no desdeñable fidelidad de voto, del 57. Y no presenta ninguna fuga de voto decidida perceptible. La más significativa es un 5,4% de fuga hacia... tachán.... los grandes "izquierdistas" de Cs. Flipante. Para sorpresa -otra- mía, únicamente un 3% de antiguos votantes del PSOE tienen decidido votar Podemos.

De hecho la única posible "amenaza" a la fortaleza electoral del PSOE es ese 22,6% de antiguos votantes indecisos, pero como todos los partidos están en este punto más o menos igual i como la indecisión nunca se mueve en la misma dirección, no parece sea una amenaza capaz de dar un vuelco a la situación.

Buscando pistas que me ayuden a entender el comportamiento electoral en Andalucía me he encontrado con una pregunta y unas respuestas cuyos resultados inicialmente han incrementado mi perplejidad, aunque después me han proporcionado un cierto hilo analítico.

Pregunta el CIS si los partidos son coherentes y dicen lo mismo en Andalucía que fuera de Andalucía. Para un 75,4% de los andaluces los partidos políticos, en general, dicen unas cosas en Andalucía y otras fuera. Sí, para un 754%, repartido casi por igual por los votantes de todos los partidos. Solamente un 13,3% de los andaluces cree que los partidos son coherentes y dicen lo mismo en Andalucía y fuera de ella.

Y no pasa nada? Y todo el mundo sigue votando igual? No lo entiendo, que siendo plenamente conscientes de este fraude, no tenga consecuencias.

Entonces he dado con una palabra que creo puede ayudarme a interpretar algunas cosas. No están engañados sobre lo que pasa en Andalucía. Están RESIGNADOS. Hemos pasado de los señoritos terratenientes a los señoritos políticos. Parece emerger en este comportamiento la sombra de Séneca, transformada en un estoicismo popular, en esa actitud de tomarse las adversidades de la vida con fortaleza y aceptación. No se percibe ilusión alguna para hacer frente a las adversidades del señoritismo, terrateniente y político, responsable de la situación de Andalucía, del problema del paro, etc. Así se llega a la aceptación estoica y a la resignación. Si no es así, no lo entiendo.

De las pocas noticias a las que agarrarse buscando esperanza de cambio es que Podemos sea quien mayor fidelidad de voto tiene de todos los partidos. Pero como solamente parecen estar en disposición de rascar ese 3% de antiguos votantes del PSOE, la encuesta no ofrece datos que nos permitan tener una cierta ilusión en un significativo avance electoral de la para mi única fuerza política regeneradora y transformadora que concurre a las elecciones andaluzas.

Los movimientos de electores entre lo que me dejareis me desahogue definiendo como la oferta pre & post fascista que concurre a estas elecciones andaluzas sí son muy significativos.

El PP es, de todos, el partido que presenta una menor fidelidad de voto, de tan solo el 50,4%. O sea, únicamente 1 de cada 2 antiguos votantes del PP tiene decidido seguir votando PP. Y en cambio es la formación que presenta un mayor trasvase de voto ya decidido a otro partido: un 15% que ya tiene decidido votar Cs.

Pero el calvario del PP andaluz no se acaba con ese trasvase a Cs: un 5% de su electorado tiene decidido votar a VOX. Como lo oís. O sea, como lo leéis. De hecho lo que parece claro es que la única opción electoral de VOX pasa por desangrar al PP, ya que no recibe de manera demoscópicamente significativa, transferencia de votos de ningún otro partido. Ni siquiera de Cs.

Cs es la única fuerza política a la que la encuesta del CIS proyecta un crecimiento significativo, hasta el punto de estar en condiciones de dar el sorpasso en el liderazgo del bloque ultra, superando al PP. Tiene una fidelidad de voto cercana al 60%, y transferencias muy significativas de los hasta ahora dos partidos mayoritarios de Andalucía: ese 5,4% del PSOE y ese 15% del PP. Sin transferencias significativas suyas para otros, únicamente ese 22,2% de indecisos que tiene entre sus antiguos votantes puede modificar alguna cosa en esta proyección.

Rascando sobre la visión que tienen los andaluces de Cs, atendiendo a que para mi tienen todas las opciones de ser la segunda fuerza en Andalucía, he encontrado alguna cosa que, desde Catalunya, nos debería inquietar. O motivar a explicarnos mejor, a difundir mejor.

En anteriores análisis de encuestas en Catalunya, alertaba que Cs había tenido un % muy significativo de voto centrista, de voto que no podíamos definir en ningún caso como voto "ultra" o "identitario". Y señalaba que ante el giro dialéctico de los líderes de Cs, claramente alineado con pronunciamientos y actitudes fascistoides, era todo un reto ver como evolucionaría ese votante moderado que habían tenido. Eso en Catalunya.

La visión que los votantes andaluces tienen de Cs está muy alejada de la que tenemos en Catalunya. Cs está consiguiendo engañar, creo yo, a mucha gente. Para mucha gente, Cs está consiguiendo ocultar o maquillar su faz de intolerancia proto-fascista y autoritaria. O hay mucha gente que acude a ellos con una pinza en la nariz movidos únicamente por la necesidad de materializar alguna alternativa al monopolio del PSOE de 40 años.

Fijémonos que desde el punto de vista de autoubicación ideológica las diferencias entre votantes de CS -mucho más centristas- y del PP -mucho más derechistas radicales- són tremendas.

Siendo el 1 máximo izquierdismo y el 10 máximo derechismo, la mitad de los que se situan en el 10 votan PP, un 19,4% a VOX y únicamente un 13,5% a Cs.

En cambio, entre los votantes que se autoubiquen en las posiciones de centro (5) o centro-derecha más moderado (6), el % más alto vota CS: un 27,7% de los que se situan en el 5 por solo un 8% de PP, y un 38,5% de los que se autoubican en el 6, ante el 28,8% del PP.

El PP tiene el 53,2% en el 7, el 61,7% en el 8, el 52,7% en el 9 y el 48,8% en el 10. El votante del PP, recordemos segunda fuerza las últimas elecciones, es desacomplejadamente derechista/ultraderechista. Por eso es donde más voto va a rascar VOX.

En definitiva, la anomalía democrática de la perpetuación del PSOE en el poder, sin alternativa alguna en 40 años, parece va a seguir. Y va a seguir más por resignación que por "engaño". Incluso los votantes del PSOE reconocen el drama del paro y uno de cada cuatro reconoce que Andalucía está peor ahora que hace 4 años. Pero qué se le va a hacer, parecen decir.

Podemos, la única alternativa democrática y regeneradora en Andalucía, parece haber agotado sus "caladeros" de voto, y si la encuesta del CIS es mínimamente acertada, no parece puedan crecer significativamente.

El PP apunta hundimiento, con baja fidelidad de voto y fugas importantes a Cs y a VOX. En ese tripartito ultra Cs se proyecta como el vencedor. Y en cuanto a VOX, la verdad es que no parece que su "reconquista" hípica seduzca significativamente electorado, más allá del voto más facha que hasta ahora tenía el PP. Dudo que obtengan representación.

Y dos preguntas finales sin respuesta, como invitación a la reflexión:

- como puede un partido perpetuarse como lo hace el PSOE en Andalucía, sumiendo en la resignación la mayoría del electorado?

- como puede un partido como Cs que en Catalunya está exhibiendo diariamente su impúdico autoritarismo y post-fascismo, conseguir hacerse pasar por "centrista" para tanta gente??? 

 

Sinceramente, ojalá hubiera más y mejores noticias para Andalucía y los andaluces de las que proyecta el CIS...

Les males pràctiques de fer enquestes com a eines de manipulació massiva

La setmana passada vam conèixer dues enquestes fetes per la mateixa empresa, per GESOP. Una, la més mediàtica, per a El Periódico, amb projecció de valoracions i de resultats electorals a nivell de Catalunya. L'altra, per a l'Ajuntament de Barcelona, la coneguda com a "Enquesta de serveis municipals".

Sobre la primera, la de El Periódico, crec que ja vaig dir tot el que es podia dir per tuiter. És una enquesta molt opaca, gens transparent, el que ens fa com a mínim posar en quarentena els resultats, i agreujat per un plantejament de les preguntes i respostes molt trampós, per poder-ne fer lectures a mida, que reflecteixen molt poc la realitat, perquè la distorsionen tramposament.

Si bé no tenim dades mínimes d'aquesta enquesta per a El Periódico, sí disposem de suficients antecedents de la manera de treballar d'aquest diari i d'aquesta empresa, que és la que sempre fa les enquestes per a aquest mitjà. I aquests antecedents tots, inequívocament, són coincidents en una cosa: són enquestes fetes amb mostres molt esbiaxades, i sempre esbiaxades en la mateixa direcció, fet que sistemàticament les porta a no encertar-la mai i a acabar essent instruments purament propagandístics, de manipulació política i mediàtica.

Així, el 21D, fins el dia abans, les enquestes de GESOP projectaven ERC guanyadora, 7-8 escons per sobre de Junts per CAT i 6-7 escons per sobre de C's. El resultat del 21D fou que C's va treure 37 escons, 10 més dels que li donava GESOP/El Periódico i JxCAT fou segona fora amb 34, 8 més dels que li donava GESOP/El Periódico. I ERC en va tenir 3 menys dels que li donava GESOP/EP.

Això són coses que poden passar en demoscòpia. I passen. No és una ciència exacta. Tanmateix, de vegades passen aquestes coses perquè les enquestes no estan ben fetes, perquè la mostra està totalment esbiaixada, i això projecta un resultat que no reflecteix cap realitat social. I les enquestes de GESOP/EP sempre estan esbiaixades de la mateixa manera: sobrerepresentant alguns (ERC i Comuns) infrarepresentant al món de Junts per CAT (o l'antiga CiU) i a C's.

Quan això passa sempre tenim dret a pensar que és un efecte volgut, que aquest biaix obeeix a la voluntat no de tenir una enquesta que reflecteixi amb la màxima precisió possible la visió de la societat en un moment donat, sinó de tenir una enquesta que pugui ser usada com a eina de manipulació, per condicionar artificialment el vot i la política en general. I això és el que sistemàticament fa El Periódico.

Ja sé que la fiabilitat i representativitat d'una mostra no podem analitzar-les únicament a través del record de vot. De fet no és ni tan sols la millor manera de garantir aquesta representativitat que ha de tenir una mostra. Però sí ens ajuda a identificar biaixos sistemàtic, que podem confirmar quan analitzem altres factors d'altres enquestes d'aquests mateixos actors, i veiem que sí, que els biaixos en la mostra es donen en tots els seus components.

Com deia abans aquesta setmana hem conegut els resultats de l'Enquesta de Serveis Municipals de Barcelona, encarregada per l'Ajuntament de Barcelona, i realitzada també per GESOP.

És una enquesta que em té estupefacte. Feta a 6.000 persones. No entenc aquest volum. Però en fi.

I no deixa de ser sospitós que un altre cop s'aprecien biaixos significatius, i que, altre cop, són biaixos sempre en la mateixa direcció, que afavoreixen als de sempre en les enquestes GESOP (ERC i Comuns) i que perjudiquen als de sempre en les enquestes GESOP (Junts x CAT/CiU/Pdecat i C's). Són biaixos amb una gens subtil tendenciositat ideològica.


Des del punt de vista del record de vot, la suma de la infrarepresentació de JxCAT, C's i PP és de 13 punts, és a dir el % de vots a la mostra d'aquestes 3 formacions és 13 punts inferior al % de vots que varen tenir a les darreres eleccions municipals. Només per al cas de l'antiga CiU, que va tenir el 13,6% dels vots el 2015, a la mostra només té el 7,6% dels enquestats.

A l'altra banda, la suma de Comuns i ERC té una sobrerepresentació de 5,7 punts. ERC va tenir el 6,6% dels vots i a la mostra de l'enquesta té el 9,9%, el 50% més.

La infrarepresentació d'uns i la sobrerepresentació d'uns altres projecta un diferencial de 18,7 punts. I això, evidentment, té un impacte brutal en la valoració directa de la gestió municipal, dels serveis, polítics, etc.

Des d'un punt de vista ideològic la mostra de l'enquesta està massa esbiaixada com per considerar-ho un "gaje del oficio". Perquè altre cop es produeix en un mateix i interessat sentit.

Fixem-nos en l'autoubicació ideològica esquerra/dreta de la mostra: hi ha una brutal infrarepresentació de les posicions polítiques "de centre": A l'enquesta municipal un 33,5% s'ubica en el centre/centre esquerra/centre dreta. Tanmateix, quan mirem el BOP del CEO, en aquestes posicions hi ha un 48,4% de la població. 15 punts de diferència, d'infrarepresentació de les posicions polítiques de centre.

Sí, ja sé que la mostra CEO és a nivell de tot CAT i la de l'enquesta de BCN ho és a nivell de BCN. Admetent que hi pugui haver diferències, en cap cas no serien tan bèsties. Aquests 15 punts és una manera d'obtenir valoracions positives al govern municipal. "Curiosament" el % d'enquestats que se situa en l'extrema esquerra o l'esquerra és el més alt de la història d'aquesta enquesta municipal.

Per veure la magnitud de tot plegat només cal recordar que el 21D a Barcelona va guanyar C's, que no crec els seus votants se situïn en aquest 42,4% d'esquerra/extremaesquerra de la mostra de l'enquesta.

Insisteixo: totes les enquestes poden tenir biaixos en la seva mostra. El que és massa casualitat és que els biaixos sempre es produeixin en la mateixa direcció i que sempre obeeixin a uns objectius polítics claríssims, que sempre permetin posar en marxa campanyes de manipulació informativa amb uns objectius polítics claríssims.

Les enquestes del 21D presentaven uns biaixos molt clars no sé si directament per afavorir a ERC com, sens dubte, amb l'objectiu claríssim de perjudicar Puigdemont i Junts per Catalunya. Jo ho vaig avisar, que les coses no anaven així, que El Periódico estava manipulant. I el resultat del 21D em va donar la raó.


Els Baròmetres sobre Barcelona tant de l'Ajuntament com d'El Periódico, que curiosament també fa GESOP, porten mesos presentant els mateixos biaixos a favor d'ERC i dels Comuns, sobrerepresentant-los.

Hi ha un objectiu polític molt clar en aquesta manipulació: inflar ERC i presentar-la com a possible guanyadora (igual que el 21D) per desincentivar qualsevol possibilitat de plantejar una candidatura conjunta amb el món de JxCAT, perquè una candidatura així guanyaria segur a Barcelona, tindria una seguretat del 100% de guanyar, investir el seu candidat a alcalde i governar. I això implicaria la fi de la senyora Colau. I defensar Colau és un objectiu d'Estat (espanyol).

Quan tu manipules com ho fa GESOP/EP la mostra de la manera que ho fan, pots fer-li dir que Maragall serà el proper alcalde i que ERC guanyarà, gràcies a que s'està moderant i abandonant el radicalisme de Puigdemont, les properes eleccions "autonòmiques".

Tanmateix, fixeu-vos que malgrat els biaixos de l'enquesta, sempre podem rascar coses. I en la de serveis municipals de Barcelona n'he trobat una del tot definitiva: a l'enquesta, el problema de l'accés a l'habitatge assoleix el percentatge més alt dels darreres 10 anys. Els colauers, que van arribar a l'Ajuntament de la mà de la PAH, amb una candidata com la sra Colau que deia que resoldre els problemes de l'habitatge només era una qüestió de voluntat política... doncs ens trobem que l'accés a l'habitatge, l'any 2015, amb Trias alcalde, era el problema personal més greu per a un 1,2% dels barcelonins, i l'any 2018, amb Colau alcaldessa, ho és per a un 7,6% dels barcelonins.

La senyora Colau es va fer la campanya amb la samarreta de la PAH. La senyora Colau es va fer la campanya criminalitzant Trias, assenyalant-lo com el culpable del problema de l'habitatge a la ciutat.

Amb Trias alcalde l'accés a l'habitatge era el principal problema per a un 1,2% dels barcelonins.
Amb Colau alcaldessa l'accés a l'habitatge és el principal problema per a un 7,6% dels barcelonins.
Colau ha fet créixer el problema 6,4 punts.

La premsa va "comprar" la propaganda distorsionada de la campanya colauer candidata. Però aquesta mateixa premsa amaga la realitat que els colauers han fet créixer el problema més de 6 punts.

Tanta manipulació fot fàstic.