Primàries: com sempre, de cara davant el matonisme i la toxicitat. Una pregunta per l'ANC i 3 reflexions generals

PREÀMBUL
És curiós. Fa més de 10 anys que vaig fer-me blocaire. Des de llavors sempre he escrit i publicat el que he volgut. I només ara, avui, davant aquest article, m'he plantejat autocensurar-me. El fet de fer-ho, no cal dir-ho, és el que m'ha decidit inequívocament a publicar-lo.

Esmentar el que sigui que no sigui llaudatori de la secta de les primàries (ja ho podem dir així, secta) et sotmet al seu linxament matonista (que si llirista, processista, paguita, sofà, etc) i a la seva rocambolesca dialèctica, segons la qual, si no els tens en compte i els ignores és perquè els tens por, i si parles d'ells críticament, també ho fas perquè els tens por.

Fet i fet, si en més de 30 anys de lluita independentista no m'ha callat ningú, no em callaran ara aquest personal. Res de tot això. Ni em feu por, ni el vostre matonisme em tirarà enrere, ni sou cap centre de l'univers segons el qual parlar o no parlar de vosaltres és per por a vosaltres.

I no, cap por tampoc perquè apunteu alguna molt mínima possibilitat d'obtenir un regidor a BCN. No us flipeu. I si us flipeu me la porta fluixa. Que el context polític i la vostra toxicitat us permeti obtenir entre 0-1 regidors a BCN (com si són dos, o tres -que no seran, no us flipeu-) , doncs felicitats, xatos i xates, sermonejadors i sermonejadores. Enhorabona per aquest gran èxit al que heu dedicat tot el vostre potencial destructiu. Ser per destruir... la veritat mai ha estat en el meu codi ètic, polític, de valors. És evident que per al submon de les primàries és el seu únic espai moral possible. 

Així doncs, amb aquest article volia compartir amb tots vosaltres una pregunta per a l'ANC i unes reflexions que políticament, com a militant independentista, crec ens hem de plantejar. I així ho faig, com ho he fet en relació a tot el que passa al voltant de l'independentisme des que vaig obrir el blog. Sense por. De cara. Com sempre.

PRIMÀRIES: ENREDADA A L'ANC O ENREDADA DE L'ANC?

L'ANC va plantejar la seva cobertura, implicació, projecció i finançament del procés de les primàries com la via per aconseguir candidatures unitàries. Però això era fals. Ni ERC, ni el món de Junts x CAT /Pdecat ni la CUP no hi participaven, no s'havia atès, escoltat ni respectat, en cap moment, els diferents punts de vista dels 3 partits que, ara mateix, representen a l'independentisme.

A quina unitat apel·lava la direcció de l'ANC per obtenir l'aval dels socis quan no comptava en cap cas amb la més mínima complicitat de cap dels tres partits independentistes? 

Al meu entendre només hi apel·laven per mobilitzar la gent, jugant amb la bona fe de la gent, invocant una unitat quan sabien perfectament que el procés que engegaven era tot just el contrari, implicava fer-la impossible, incrementar l'atomització, promovent una quarta candidatura independentista.

Ens va enredar la direcció de l'ANC o algú va enredar a la direcció de l'ANC?

Com a moviment civil, l'ANC ha tingut la seva gran força en la seva transversalitat. A l'ANC hi vam fer cap gent sense cap militància política i militants de diferents partits, ja fos ERC, ja fos el món de Junts x CAT/Pdecat, ja fos la CUP. La transversalitat ha estat el seu gran èxit, la seva gran força i per a mi és el gran valor a preservar des de la seva fundació.

Davant la ja indefugible realitat, que tot el tema de les primàries amb el que es va comprometre l'ANC era només l'excusa per generar una quart espai polític indepe, que competeixi amb els altres tres existents...

Què farà ara l'ANC?

Es dissoldrà com a entitat cívica transversal per refundar-se com a 4t espai polític independentista, enfrontat als altres 3 existents?

Crec que els socis mereixem alguna explicació o poder decidir si recuperem la transversalitat o se segueix sent impulsor i col·laborador necessari en generar un quart espai independentista enfrontat als altres tres existents.

L'EVIDÈNCIA QUE L'INVENT NI HA FUNCIONAT COM S'ESPERAVEN NI HA ENGANYAT PROU GENT COM S'ESPERAVEN

Per més que els seus promotors hagin intentat vestir el procés de primàries a BCN com un "èxit", la veritat és que fins al dia d'avui l'únic que ofereix són dues cares bastant poc conciliables: la de l'evidència d'haver mobilitzat un nombre significatiu de persones i la de l'evidència de, malgrat això, ser un fracàs poc discutible.

Mirem algunes dades.

Un cop es va iniciar el procés de les primàries a Barcelona, s'hi van arribar a inscriure fins a 27.000 persones. Moltes. Era el moment en que encara "colava" que les primàries podien servir pel tema de la unitat.

27.000 persones van donar totes les seves dades, es van inscriure d'acord al procediment establert i tenien dret a vot.

Quanta gent va votar?

Doncs dels 27.000 ja sigui presencialment o telemàticament, únicament van votar 9.700 persones.

Dues terceres parts dels inscrits, que ho havien fet ultramotivats, perquè en un primer moment van creure que allò es feia per la unitat, van veure que allò de la unitat només havia estat una excusa, i que allò només era un procés per crear un 4t espai polític indepe enfrontat als altres 3 existents i se'n van desvincular, no van participar-hi. Si perdre en poc més d'un mes dues terceres parts del suport inicial no és un fracàs descomunal ja em direu què ho pot ser.

Diuen que 9.700 persones és una participació sense precedents en unes primàries. Cert. La cosa és que no eren unes primàries. Era un procés constituent. Les primàries dels partits polítics no tenen absolutament res a veure amb aquest invent. Les decisions en els partits polítics tenen altres lògiques.

De fet el més similar a aquesta història de les dites primàries no és en cap cas les primàries dels partits polítics, sinó els processos que han permès presentar-se a les eleccions a "agrupacions d'electors". En el cas de Barcelona, per poder presentar-se una "agrupació d'electors" calen, crec recordar, més de 8.000 signatures. Com veiem, és el punt de suport en el que s'ha mogut el tema primàries. S'estava constituïnt una candidatura, res més. Era un procés constituent, res més. Un procés que, sense "l'enredada" ANC, hauria estat impecable, fins i tot meritori, del que no hauríem tingut gaire a dir.

Mirem una altra dada, la de Lleida. Segons tuit propi de les primàries de Lleida, van participar-hi un 34% dels inscrits. Altre cop ens trobem en una radical desmotivació d'un col·lectiu que havia estat prou motivat com per apuntar-se, donar les seves dades, inscriure's. I arribat el moment no participen al que s'havien inscrit a participar. Per què? Evidentment perquè aquest procés no era el que havien venut. No era per la unitat, sinó per generar un quart espai. Per això un 65% dels inscrits a Lleida no participen de la comèdia.

Encara més, seguint a Lleida. La candidatura calia cobrís 27 candidats, i només n'hi van haver 12.


O sigui, no hi ha ni prou gent per cobrir la llista. Els de les lliçons.

DE LA PARTITFÒBIA A L' EXALTACIÓ DE L'ENDOGÀMIA 

Un dels punts més tòxics del discurset de sermonejadors i sermonejadores és el que adrecen a destruir els partits polítics i la seva funció. La legitimitat dels partits polítics arrela en el seu suport electoral. I només el cos electoral els pot treure aquesta legitimitat directa representativa. Clar, com que els sermonejadors i sermonejadores són uns "paracaigudistes", van haver d'"inventar-se" nous mecanismes per a legitimar-se. Un cop més, si aquí s'hagués quedat la seva intervenció política, no tindria res a dir, el problema el tenim quan a això hi han afegit una estratègia per intentar destruir la legitimitat dels altres.

Tracten d'estúpids manipulats als votants dels partits i de farsants a tota la seva militància, que només ho serien per l'aspiració a ser receptors de "paguitas". Fi de l'anàlisi dels sermonejadors i sermonejadores de les primàries.

Mireu, en aquests gairebé 3 anys d'implicació en les lluites veïnals del meu barri, del Poblenou, he après a valorar i valoro extraordinàriament el compromís de tots els militants i representants municipals (al barri, Districte i casa gran) dels partits, singularment del món de Junts per CAT i del d'ERC. Han estat amb els veïns. Sempre. S'han interessat, hem debatut, ens han recolzat, ens han criticat, però sempre hi han sigut. La democràcia a la ciutat és, també, i de fet molt, aquest dia a dia de partits i militància, amb els veïns, empapant-se dels problemes diaris de la ciutat, dels barris, i treballant per resoldre'ls.

La democràcia a la ciutat seria d'una molt baixa qualitat en mans de paracaigudistes com els sermonejadors i sermonejadores de les primàries.

Tanmateix, el punt on la toxicitat de sermonejadors i sermonejadores pot ser més destructiva és en el que comporta d'abocar-se a processos endogàmics. El punt on la seva toxicitat és més destructiva és en relació a voler-se carregar aquesta permeabilitat social i electoral que exerceixen els partits.

Al darrere del que despectivament defineixen com a "política de despatxos", normalment el que hi ha és un treball extraordinari de la militància i dels dirigents dels partits polítics per triar els millors candidats possibles, per sumar el màxim de suports possibles, per obrir-se al màxim de perfils diferents possibles. Aquest intent de sermonejadors i sermonejadores de les primàries de deslegitimar la capacitat que tenen els partits de treballar per proposar candidatures el màxim d'inclusives i plurals possibles en relació al conjunt de la societat és demencial, em té absolutament incrèdul, per la seva miopia, autisme i toxicitat destructiva.

Això ho tinc clar des de l'època de la Facultat, a la FNEC. Recordo perfectament quan sèiem a preparar les llistes per a les diferents eleccions (Claustre, Junta de Facultat, etc). Sabíem que per guanyar havíem de mobilitzar el màxim de companys per arribar al màxim d'estudiants. Intentàvem incorporar candidats de totes les sensibilitats que hi havia al sindicat. Intentàvem que hi hagués gent dels diferents cursos (des de primer a cinquè) i tant del torn de matí com de tarda. Així ho fèiem. No imposant-nos els uns contra els altres del grupet que ho portàvem, sinó pensant en tot el sindicat i en tota la Facultat/Universitat. I així guanyàvem.

El funcionament d'aquest procés de primàries ha estat just el contrari: ha estat un mecanisme i una praxis de pura i simple endogàmia. No s'ha pensat en la societat, en tots els perfils diferents als que volem arribar per guanyar, sinó exclusivament en mobilitzar "la tribu", els ja convençuts. I això ens porta, inevitablement, a la jibarització (eliminació per reducció) de l'actual majoria indepe.

QUIN ÉS L'ESPAI POLÍTIC DE LA QUARTA PROPOSTA INDEPENDENTISTA?

Amb unes fronteres flexibles i permeables, ERC, Junts per CAT/Pdecat i CUP ocupen uns espais diferenciats en el mapa polític, tenen els seus públics, segments electorals, i, més enllà de l'independentisme, un corpus ideològic que va des de l'extrema esquerra de la CUP al socialisme liberal i certa esquerra alternativa d'ERC i a l'espai més socialdemòcrata, liberal i moderat de JxCAT.


La irrupció d'aquest quart espai no se situa en cap espai ideològic diferenciat dels 3 fins ara existents, no ve a ocupar cap espai ideològic fins ara buit, sinó a negar i destruir els altres tres.

Si fem una taula d'atributs sobre el seu discurs això potser es veurà més clar:

 

gent que NO dóna suport a les primàries	gent que SÍ dóna suport a les primàries
no són independentistes	ells i elles són els únics independentistes
són processistes	òbviament ells i elles segueixen sent els únics q volen la independència de debò
són lliristes	ells i elles no es deixen enganyar, no són pàmfils ni pàmfiles. La independència són ells. I elles.
són tietes	ells i elles no. No no se sap què, però no. Fins que ells i elles no han arribat no hi ha hagut independentisme, sinó bledes, tietes, gent sense caràcter, a qui tothom enganyava, que s'ho creia tot, que fins i tot respectava els altres. Ells i elles no. No se sap què, però no.
tot ho fan per la paguita	la seva paguita és un si eso ya tal. Què va fer el Barça ahir?
presos i exiliats són els responsables de tots els nostres mals i ens fan xantatge emocional	gintònic poc carregat i amb molt de gel

Com a conseqüència d'aquesta estratègia basada únicament en la negació de l'altre, per a aquest quart espai polític indepe de sermonejadors i sermonejadores de les primàries, la independència només seria possible quan ells obtinguin el suport en forma de majoria absoluta a les eleccions, quan aconsegueixin substituir les altres tres forces polítiques indepes ara existents, perquè ells són els únics independentistes. I ho seria com per art de màgia, perquè mai expliquen res de com aconseguir-ho... Si fer la independència sense comptar amb algú dels tres existents (ERC, JxCAT o CUP) ja ens trasllada a un escenari pràcticament impossible ara mateix, que només sigui possible quan sermonejadors i sermonejadores hagin acabat amb les altres tres forces indepes ara existents ho trasllada a segles de distància.

A tall de conclusions:
1) La toxicitat sempre és destructiva. I, tanmateix, és més necessari que mai, de fet és l'únic antídot possible a la toxina que tot aquest personal intenta inocular al moviment independentista, que concorrin a les pròximes eleccions, a totes les que sigui possible que ho facin. L'òptim seria que ho fessin a les eleccions espanyoles del 28A, a les municipals i a les europees.

2) És absolutament legítim, no hi ha res a dir, en relació a cap proposta política que vulgui donar la cara davant l'electorat, i sotmetre's a la seva "llei", la llei de que essent legítima qualsevol proposta política la seva legitimitat representativa socialment i democràticament, únicament pot emanar de les urnes, dels suports obtinguts en els processos electorals.

3) De tot plegat l'únic que no és admissible, l'únic sobre el que, com a associat, exigeixo explicacions i un posicionament debatut per tots els membres, és el paper de l'ANC. Algú va enredar a l'ANC o la direcció de l'ANC va enredar als seus socis? Si la direcció de l'ANC vol convertir el que ha estat la principal organització cívica i transversal de la societat civil en un quart espai polític independentista, enfrontat als altres tres existents (ERC, Junts x CAT i CUP), ho ha de plantejar obertament a tots els associats. Hem de poder dir-hi alguna cosa.  

4) Finalment, com a militant independentista, sense partit, sense cap aspiració de paguita, amb una vida plena de lliris collits plantant cara al feixisme, des de l'època de la Facultat de Dret fins els nostres dies, quan vam parar un atac de la ultradreta espanyolista a la Via Catalana, convido a tothom a no tenir por davant el matonisme troll i tòxic d'aquest personal de les primàries. Crec és important identifiquem aquests comportaments de toxicitat destructiva i els puguem aïllar. Aquesta taula de doble entrada que teniu en aquest article us pot ajudar. Sempre que trobeu algú que es refereixi a la resta d'indepes com a processistes, esteu davant un troll tòxic de les primàries. Sempre que per tot argument algú esgrimeixi que la resta que no pensen com ell ho fan per la "paguita", esteu davant un troll tòxic de les primàries. Sempre que veieu algú menyspreant, insultant, enfotent-se, dels nostres presos i exiliats o de la gent que els hi dona suport, esteu davant un troll tòxic de les primàries. Sin lugar a dudas.

Per vèncer, cal anar-hi, anar-hi i anar-hi.

Per ser derrotats només cal que uns pocs i poques escampin les seves toxines per la terra i la deixin erma.


DONEC PERFICIAM

Lluites, presos, dignitat, respecte... versus toxicitat primària i destructiva

Divendres es van emportar, en unes condicions indignes, els nostres presos polítics cap a Madrid, a l'espera de l'inici del judici sobre l'1 d'octubre. 

Tots els presos polítics tenen el més meu absolut respecte, admiració i estima. Tots són persones compreses que han posat l'interès general, el compromís amb el poble, pel davant dels seus interessos personals. Si no ho haguessin fet així, no estarien en aquesta situació. 

Tots han decidit fer front a aquest judici per explicar la veritat i acusar l'estat espanyol del que és: un estat autoritari, demofòbic i que no respecta els més elementals drets humans. 

La situació de presos i exiliats està marcant el nostre present, i no pot ser d'una altra manera. Hi ha molt sermonejador i sermonejadora que diuen que estan exercint xantatge emocional, que la gent "es distreu" quan es dedica a fer mostres de solidaritat cap a ells i en reclamació de la seva llibertat. Són paraules que situen la baixesa moral dels sermonejadors i sermonejadores. També la seva ignorància política i històrica del que representa la militància independentista i la seva manca d'escrúpols polítics per atacar el que és una línia medul·lar de qualsevol moviment independentista, inclòs el nostre, com és la defensa de presos i exiliats. 

Els moviments independentistes, aquí i arreu, hem patit repressió, i sempre els moviments antirepressius i de solidaritat amb els presos i exiliats han format part de l'estructura política dels moviments d'alliberament nacional. Al nostre país, en la història més immediata, teníem els Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans, que van tenir un paper clau en la configuració i actuació política de l'MCAN. A Euskal Herria els moviments antirepressius formaven part del que es coneixia com a KAS, la coordinadora del moviment d'alliberament basc, al costat de l'organització armada i del braç polític. I així, arreu: Irlanda, Còrsega, etc 

L'exemple, compromís i sacrifici de presos i exiliats formen part del patrimoni polític i moral de qualsevol moviment d'alliberament. Això sempre ha estat així. Excepte per a aquest petit nucli de sermonejadors i sermonejadores de les primàries de Barcelona, per als que presos i exiliats sembla gaudeixen de la situació, que sigui una situació "creada" per ells mateixos per no haver de retre comptes. No és possible una major mesquinesa. 

No conec personalment a tots els presos i exiliats, però sí a la majoria. De qualsevol d'ells, el seu full de serveis a la Pàtria ompliria més línies que el de tots els sermonejadors i sermonejadores junts. 

Per això els sermonejadors i sermonejadores de les primàries necessiten convertir tothom que ha militat en l'independentisme, en traïdors, covards, responsables de la nostra situació.

L'altre dia un d'aquests sermonejadors de les primàries feia un tuit repugnant volent enfotre's-en d'Arnaldo Otegi titllant-lo de processista i dient que ni la presó allibera del processisme. Em supera.

Aquest és el pensament verinós i tòxic de les primàries: convertir tots els que no estan amb ells en el seu enemic, en l'enemic a batre: tothom que no combrega amb ells som políticament menyspreables, processistes, lliristes i mesquins que només ens movem per paguitas i altres interessos inconfessables. No ofereixen cap alternativa, ni tan sols s'enfronten a l'espanyolisme, el seu únic enemic som els altres independentistes, la destrucció dels quals situen com el seu objectiu polític.

 

Davant la decisió dels presos de quedar-se a CAT, amb tot el que implicava, i ara de voler girar el judici i passar de ser els acusats a acusar l'estat espanyol, hem tingut un altre exemple d'aquesta dimensió destructiva de la toxicitat de sermonejadors i sermonejadores. 

Mai han respectat la voluntat dels presos, la seva decisió. I la situació l'han volgut convertir en una derrota de l'independentisme. Fins i tot no estant d'acord amb aquesta decisió o estratègia, des del compromís militant l'única opció és assumir-la amb respecte i donar-hi ple suport, veure com podem ajudar a l'objectiu i l'estratègia que tenen tots els nostres presos polítics. Enlloc d'actuar amb compromís i respecte, els sermonejadors i sermonejadores han volgut culpabilitzar tothom de la situació: Govern, militància indepe, etc. I presentar la situació com una derrota. Escampar tota la merda i la derrota possible. 

Em pregunto com hem pogut generar i alimentar aquest monstre de toxicitat destructiva de sermonejadors i sermonejadores de les primàries?

 

Fa uns dies vaig publicar un article al Nacional, criticant el paper que ha adoptat l'ANC, que per a mi trenca el que ha estat un dels seus més importants valors fundacionals, la transversalitat, amb l'actitud de fiscal sobre el Govern i promovent la creació d'un quart espai polític indepe enfrontat als altres tres ja existents. 

L'espectacle de la reacció troll dels sermonejadors i sermonejadores de les primàries de Barcelona fou tan apocalíptic com còmic. La veritat, he rigut molt.

Per a la majaderia aquesta, que una persona, en aquest cas jo, pugui tenir la seva pròpia opinió és incomprensible, i com que no és comprensible, només és possible si ho fem moguts per paguitas i altres foscos interessos.

Així, m'he trobat "atrapat" entre els trolls sermonejadors i sermonejadores que m'acusaven de rebre "paguita" dels convergents i els que m'acusaven de rebre "paguita" d'ERC.

Igualment, hi havia divisió entre els que deien que jo tot el que escrivia ho feia al dictat de David Madí i els que deien ho feia al dictat de Sergi Sol. 

Resulta curiosa -còmica- la situació. Jo no he cobrat mai de la vida de la política, ni la meva vida laboral mai ha tingut res a veure amb la política, jo sóc funcionari del cos superior des de l'any 1996, amb plaça guanyada per oposició. Però paguita. Jo he vist dues o tres vegades màxim a la meva vida a David Madí, l'última deu fer més de 8 anys, sense passar del "hola qué tal", però resulta que sóc el seu majordom. Amb en Sergi Sol havíem coincidit bastant en l'independentisme dels 90, però és públic i notori el meu "enfrontament" amb ell des de l'època dels tripartits. Però és igual, escric articles al seu dictat.

Per no parlar de la flipant escassíssima comprensió lectora, de no entendre que ni criticava ni qüestionava el dret de ningú, tot el contrari, a impulsar els projectes polítics que consideri, que només criticava la implicació de l'ANC, que ha passat de la gran organització cívica a impulsar un quart espai polític. O de no entendre la referència a la fiscalia, com a òrgan que cada setmana ens "obsequia" amb demandes delirants, com a símil d'aquest paper "acusica" envers els altres.

Aquest és el "rigor" dels sermonejadors i sermonejadores de les primàries.

Tornant a les coses importants: més enllà de la denúncia internacional que hem d'intentar representi aquest judici en relació a l'estat espanyol, a través del testimoni dels nostres presos polítics, hauríem d'aspirar, a que la unitat davant la repressió també es tradueixi en unitat estratègica, generadora de confiances que ara no existeixen.

Presos i exiliats són persones honestes i compromeses amb la causa de la llibertat de Catalunya. Són lluitadors. Són valents. Per això crec que el més important substrat per teixir aquesta confiança que tant necessitem entre tots nosaltres, el tenim. Perquè presos i exiliats poden haver comès errors, no ho discuteixo, poden no haver estat encertats amb algunes decisions, tampoc ho discuteixo. Però de la mateixa manera no podem discutir, ningú no pot discutir, que són, presos i exiliats, els líders que ens han permès arribar MÉS LLUNY QUE MAI en la nostra lluita per esdevenir independents. 

He dit lluita, però podria haver dit procés. No ho he fet perquè volia cridar l'atenció sobre una altra toxicitat inadmissible, miserable, de tots aquests sermonejadors i sermonejadores de les primàries: convertir "procés" en un insult, quan l'únic que implica és lluita, és militància, és el ser-hi i l'anar-hi, sempre.

La lluita per la independència és un procés que arrenca des de l'endemà de l'Onze de Setembre del 1714. En tots aquests anys, la flama de la llibertat, l'aspiració a una Catalunya lliure i la lluita per fer-la possible ens l'hem transmès generació rere generació. El que per a alguns és un insult, el processisme, per a tots els que hem lluitat per la independència sabem és el que algun dia ens permetrà assolir-la. El que no és procés és estàtic. Si no esteu amb el procés esteu a favor de la dependència d'Espanya. La lluita per la independència és el procés. El contrari o l'alternativa del processisme és la submissió a Espanya, processisme és lluitar per fer la República, i el no-processisme és abandonar qualsevol lluita.

Un cop més, em feia molta mandra fer aquest article. No vull perdre el temps amb aquesta toxicitat, però quan vaig veure com els sermonejadors i sermonejadores intentaven en fotre's-en d'Arnaldo Otegi i del que ha estat tota una vida de lluita i molts anys de presó titllant-lo de processista, vaig dir-me "palante". És curiós, perquè fa molts anys, finals s.XX. Arnaldo Otegi ja era el líder de l'esquerra abertzale, i va fer una visita a Barcelona, per intervenir en diferents fòrums. Em van demanar si  podia donar un cop de mà en el dispositiu "d'acompanyament" des de la seva arribada a l'aeroport de Barcelona. Així ho vaig fer. . 

Dos processistes molt processistes, dirien ara els nostres sermonejadors i sermonejadores. Visto lo visto, si fos ara, li preguntaria, "oye, Arnaldo, y a ti la "paguita" de quien te viene, de Madí o de Sol?"

 

Fa pocs dies vaig estar parlant amb un dels nous dirigents de l'esquerra abertzale. I em va insistir en com envegen la nostra situació. Ells, els que durant moltíssims anys van bastir la seva estratègia en la lluita armada, ells, que van desplegar un activisme callejero conegut com "kale borroka", de cremar-ho tot, ells, envejant als lliristes, a les tietes. 

Només cecs, intoxicadors i enverinadors destructius com els nostrats sermonejadors i sermonejadores de les primàries neguen aquesta realitat. La realitat indiscutible de que hem arribat més lluny que mai. Que no ho hem aconseguit encara, és evident, però que és més i molt més important i decisiu el camí fet que el que ens queda. I que som la nació sense estat de l'Europa Occidental que avui en dia, i per mèrits propis, té més a prop que cap altra esdevenir estat independent. Perquè la nostra lluita, aquesta que tan volen ridiculitzar sermonejadors i sermonejadores, ha estat i és exemplar, és la que ens ha dut a ser majoria social i democràtica i és el que ens fa estar més a prop que mai de la victòria.

Amb el cor encongit pel trasllat dels nostres presos. Amb el respecte, admiració i estima cap a tots ells i elles per la seva determinació davant el judici de l'1-O. Amb la plena seguretat que hem arribat més lluny que mai, i que això és gràcies als que avui pateixen presó i exili. 

Aquí la meva mà estesa per avançar amb tots vosaltres, pel damunt de les nostres diferències, perquè ens necessitem tots i només ho podrem fer si hi som tots. És molt més el que ens uneix que les diferències que puguem tenir. Posem-ho en valor. Compartim l'ogull de poble, de ser, i de la lluita que mai hem abandonat i que és la que ara ens ha permès arribar més lluny que mai, i la que farà possible, realitat, la República Catalana.

DONEC PERFICIAM