La gravetat de l'amenaça destructiva de Colau sobre Barcelona: fins Colau mai ningú no havia unit objectivitat i subjectivitat destructives sobre BCN

La Barcelona extraordinària que el 2015 va heretar Colau és, ara mateix, una Barcelona abocada a un col·lapse i una ruïna com potser mai abans no hem conegut.

Barcelona ha estat bombardejada, ha patit guerres, ha patit crisis... però sempre se n’ha sabut sortir, sempre ha tingut aquest nervi interior de la seva gent, que fins i tot enmig les més grans foscors, ha permès tirar endavant.

Per primera vegada, amb Colau d’alcaldessa, estem fent front a una situació inèdita en tota la mil·lenària història de Barcelona: per primera vegada són els seus responsables, els qui manen a Barcelona, que ens estan portant a la destrucció de la ciutat.

Hi ha alguns amics que, quan dic això, em diuen que em passo, i que quan m’expresso amb aquesta radicalitat puc perdre credibilitat. Sempre els ho nego.

Després de 6 anys de Colau i colauers al capdavant de Barcelona crec que, des d’un punt de vista objectiu, no hi ha cap mena de dubte: les polítiques Colau aboquen la ciutat a la ruïna més absoluta. Entenc, això sí, que hi hagi qui pugui tenir dubtes que això, des d’un punt de vista subjectiu, sigui així, és a dir, que això sigui deliberat.

Però és així.

En el que és la Barcelona Colau i dels colauers conflueixen tants factors que aboquen la ciutat al col·lapse, que no hi pot haver cap dubte que això és una opció política deliberada de Colau i dels Comuns, objectivament i subjectivament.

Per situar els termes del debat objectiu/subjectiu treballarem alguns exemples:

•  Quan fem referència a que la ciutat, des d’un punt de vista objectiu, ha tingut polítiques que l’han amenaçat, que l’han empitjorat, que l’han posada en perill, fem referència a coses concretes, decisions concretes, polítiques concretes.

• Des d’un punt de vista objectiu, polítiques com en el seu moment fou l’obertura de la Via Laietana i la “reforma” del barri Gòtic: “Lo que representó la nueva avenida se puede cuantificar: desaparecieron 85 calles y 335 inmuebles, y fue preciso trasladar a unas 10.000 personas que moraban allí. Y no siempre de buena manera: en las expropiaciones muchos perdieron sus hogares y se trasladaron a Montjuïc, que se pobló de barracas.”.

• Des d’un punt de vista objectiu durant el franquisme Barcelona també va patir greus afectacions, com l’especulació urbanística i el caos que comportà: "La especulación inmobiliaria fue favorecida por la reforma de las Ordenanzas Municipales efectuada en 1942, en que se aumentó la altura de los edificios respecto al ancho de las calles: así, en calles de entre 20 y 30 m —anchura media del Ensanche— se permitían alturas de hasta 24,40 m, equivalentes a planta baja y seis pisos, mientras que en más de 30 m la altura podía llegar a 27,45 m (siete pisos). Este aumento de la edificabilidad provocó unas diferencias notables entre edificios construidos en diferentes épocas”

•  Des d’un punt de vista subjectiu, en relació a polítiques i/o actuacions que únicament pretenien la destrucció de la ciutat, en podem trobar 3 de rellevants:

o   L’assalt d’Almansor a Barcelona l’any 985: La presa de la ciutat va continuar amb saqueigs, destruccions i incendis, i la captura de milers de barcelonins per ser convertits en esclaus. En aquests fets no hi ha cap component objectiu, sinó únicament subjectiu: Almansor volia saquejar i destruir la ciutat, i ho va fer.

o   La destrucció de Barcelona per part dels borbons després de la derrota de l’Onze de setembre del 1714. Fou una decisió objectiva, una política objectiva, únicament adreçada a destruir la ciutat: els mateixos veïns van haver d’enderrocar amb les seves pròpies mans més de 1.000 cases, la cinquena part de les que hi havia en aquell moment a Barcelona.

o   Finalment, com a tercer exemple de polítiques que de manera objectiva només buscaven la destrucció de Barcelona, hi podem trobar fets com el bombardeig de la ciutat del general Espartero. Sota la regència d’Espartero es bombardeja Barcelona per sufocar una revolta, amb l’únic objectiu de destruir la ciutat i matar tanta gent com fos possible: “el bombardeig artiller de la ciutat des d'aquesta posició amb un miler aproximat de projectils. L'acció artillera va ser indiscriminada, provocant incendis per tota la ciutat. L'operació es va iniciar abans del migdia i va concloure en la seva primera etapa a prop de les dues de la tarda. Es va reprendre dues hores després quan diversos edificis públics i privats cremaven o havien estat derrocats i es recollia per la població als ferits.”. Les similituds amb el bombardeig de l’aviació legionària de Mussolini durant la guerra civil contra Barcelona tenen aquest mateix element subjectiu de buscar la destrucció: "Els bombardejos aeris de Barcelona de març de 1938 es van produir els dies 16, 17 i 18 causant entre 880 i 1.300 morts^[1][2][3] i entre 1500 i 2000^[1][2][3] ferits entre la població civil. Les xifres oficials de l'ajuntament de Barcelona van assenyalar 875 morts (d'ells, 118 nens), més de 1500 ferits, 48 edificis destruïts i 78 greument danyats.^[1][4] És considerat el primer bombardeig de saturació de la història i el segon que més morts va causar en la guerra espanyola en una sola de les incursions després del de Guernica."

La gravetat del moment que estem vivint és que per primera vegada a la nostra història, Colau i els Comuns, al capdavant de l’Ajuntament de Barcelona, reuneixen els elements de caràcter objectiu i subjectiu en relació a les polítiques que estan desplegant i que aboquen la nostra ciutat al seu col·lapse, a la destrucció. I això no havia passat mai.

• Objectivament totes les seves polítiques perjudiquen la ciutat i tots els seus ciutadans i treballadors. Mai fins ara el 60% dels barcelonins havien pensat que la nostra ciutat, des que hi ha Colau, cada any és pitjor que l’anterior. Abans de Colau l’accés a l’habitatge era problema 22 de la ciutat, amb Colau ha esdevingut el principal problema. Objectivament, desastre. Objectivament Colau i els seus prenen mesures com la Superilla del Poblenou, que incrementa la contaminació al barri, la congestió, provoca l’acomiadament de treballadors, el tancament de comerços, etc. Objectivament l’urbanisme tàctic de Barcelona és la cosa més demencial que ha vist la ciutat, i així ho han denunciat els principals urbanistes de la nostra ciutat, com J:A.Acebillo. Objectivament l’Ajuntament de BCN abans Colau tenia superàvit pressupostari, i amb Colau s’ha generat un deute de 800M€. Polítiques objectives, resultats lesius objectius, també en mobilitat. Objectivament, una ciutat que empitjora la qualitat de vida dels seus ciutadans des que hi ha Colau, fins al punt que un 30% dels barcelonins volen marxar de la ciutat.

“Són uns absoluts incompetents”, em podeu dir, per “justificar” que no hi ha ni en Colau ni els Comuns aquest element subjectiu de voler perjudicar la ciutat i la seva gent amb les seves mesures.

• Però no, l’element subjectiu contra la ciutat i els barcelonins, hi és, i de manera clara, en les polítiques Colau. Veiem-ho amb alguns exemples:

Colau i els Comuns sempre han fet “propaganda” de voler una ciutat amb participació ciutadana. Fins i tot en el seu programa electoral diuen: "Todas las decisiones q tengan un impacto sustancial en el presupuesto, como las reformas urbanísticas o los macroproyectos, tienen que ser sometidas a consultas ciudadanas vinculantes"

La seva voluntat política no pot ser més explícita “han de ser sotmeses a consultes ciutadanes vinculants”

Això ens permet veure que la destrucció de Barcelona, les polítiques Colau que aboquen la nostra ciutat al col·lapse, no només són fruit de la incompetència, sinó que també hi ha un element subjectiu.

Dos exemples per veure-ho:

• El tramvia per la Diagonal va ser sotmès a consulta ciutadana l’any 2010, en votació organitzada per l’Ajuntament. Un 80% dels veïns vàrem votar en contra. Ara Colau, amb PSC i ERC, es pixen en el que vam decidir els veïns i aproven fer passar el tramvia per la diagonal. Objectivament és una decisió nefasta, perquè tots els informes avalen altres alternatives i situen aquesta com un deliri decimonònic que generarà greus afectacions a la ciutat. Ignorar els informes tècnics és un factor de caràcter objectiu que explica les polítiques que col·lapsaran la ciutat. Però la deliberada ignorància del que vam votar els veïns, quan t’havies omplert la boca i el programa electoral de fer consultes vinculants per totes aquestes qüestions és el que situa l’element subjectiu. S’ignora el que vam votar i es va en contra del que portaven al seu programa electoral perquè subjectivament el que hi ha al darrere de les decisions de Colau és fer tanta destrucció a la ciutat com sigui possible.

• Un altre exemple en aquest àmbit: la Superilla del Poblenou. Va generar un augment de la contaminació al barri. Els veïns vam recollir milers de signatures en contra. Van plegar comerços, es van acomiadar treballadors. En consulta ciutadana organitzada pels mateixos veïns i avalada per gairebé tots els partits polítics, el 80% veïns van demanar retirada de la Superilla. I el ple del Districte va aprovar una moció, amb el suport de la majoria de regidors, per la retirada de la Superilla. Si objectivament és un desastre, que ha generat col·lapse al barri, increment contaminació, i econòmicament desolador, i tothom hi està en contra, què fa que tu, Colau, que deies tot ho sotmetries a consultes, neguis als veïns i a la majoria del ple del districte? Doncs perquè el teu ànim subjectiu no és cap altre que generar problemes, que col·lapsar la ciutat, que perjudicar els veïns.

• Com podem explicar que es prenguin mesures que no beneficien a ningú i perjudiquen a tothom? Doncs perquè allò que hi ha al darrere d’aquestes polítiques és un element subjectiu destructiu, de fer mal, de perjudicar a tanta gent com es pugui. Alguns exemples d’això

• La instal·lació dels “coixins berlinesos” a BCN. Fins ara sempre aquests elements sobre la via pública s’instal·laven abans dels passos de vianants, justament per protegir-los, per alertar els conductors, per evitar arribar al pas de zebra a velocitat excessiva que pogués posar en perill els vianants. A BCN no, a BCN s’han instal·lat després del pas de zebra. És a dir, no formen part de cap política de protecció dels vianants. Es posen després del pas de zebra perquè el seu únic objectiu és “fotre”, fer mal. No tenen cap altre objectiu. És per tant una mesura subjectiva, que Colau i els Comuns prenen només perquè volen fotre la gent.
  
  
  

• Un altre exemple d’aquest subjectivisme que inspira les polítiques Colau, només per fotre, només per perjudicar la gent, el podem tenir en el famós nou carril bus d’Aragó a partir bifurcació amb Av.Roma. No hi circula cap BUS. Per què s’ha fet un carril BUS si no hi ha cap BUS que hi circuli? Doncs per fotre, per treure un carril de circulació més a tothom. Si no hi ha BUS un carril BUS no beneficia a ningú. Subjectivisme destructiu Colau: el posem perquè fotrem a la gent, els hi treiem un carril de circulació, faran més cues, s’aturaran més.

• O el mai prou lloat carril bici del carrer Taulat, al Poblenou. Un carrer que té una vorera de 30 centímetres, per la que no pot circular ningú amb cadira de rodes ni amb cotxe per portar els nens. El carrer Taulat és un carrer estret del casc antic del Poblenou. Pel damunt i pel davall té carrers amb carril bici. Què fa Colau? Doncs en comptes d’ampliar la vorera per als vianants i fer-la així transitable per a tothom, pensant especialment en persones que la seva mobilitat depèn de poder usar cadires, o les famílies, Colau i la seva gent fan un doble carril bici. No toquen la vorera, per garantir la mobilitat de tots els veïns, sinó que fan un doble carril bici, quan al carrer de damunt i al de davall ja n’hi ha. Subjectivisme destructiu de les polítiques Colau. No afavorir ningú, perjudicar tothom.
  
  
  

• O el també famosíssim espai per a bicis que Colau i la seva colla van dibuixar a les vies de circulació dels vehicles just davant dels semàfors. Hi heu vist mai cap bici allà aturada, davant dels cotxes, esperant que el semàfor es posi verd, tenint com tenen el seu carril bici al costat? Jo mai. Aquest espai fou dissenyat en el seu moment per a les motos, i així encara està a molts llocs de la ciutat. Les motos sí tenia tot el sentit un espai així perquè aprofitava la seva mobilitat per situar-se davant dels cotxes, amb els que comparteixen la via de circulació. El subjectivisme destructiu de Colau i la seva tropa els va portar a fer un disseny igual del que hi havia per a les motos, però per a bicis. Ha beneficiat a algú? No, crec que mai cap biciclista ha fet ús d’aquest espai. Cap biciclista no surt del seu carril i es posa davant dels cotxes esperant el semàfor. Podríem pensar objectivament la mesura podia tenir sentit, però no ha funcionat. No, això també hi és, però el que bàsicament hi ha és el subjectivisme de fer-ho només per perjudicar la gent que circula en moto. Si no fem més espais com aquests fins ara reservats a moto, els putegem, que és l’important. Posem que ara són espais per a bicis, i ni que no tingui cap mena de sentit, aconseguim fer una política que ens permet fotre a la gent.
  
  
  

 El subjectivisme destructiu que hi ha darrere totes les polítiques Colau és absolutament evident, inqüestionable. I podríem estar posant exemples molta estona.

El que és admirable és la capacitat que tenen Colau i la seva trama dels Comuns per imposar discursos i propostes darrere les quals només hi ha aquesta voluntat destructiva objectiva i subjectivament, de Barcelona.

Colau i la seva secta dels Comuns són la més greu i gran amenaça destructiva que mai ha tingut Barcelona. I d'aquesta destrucció a la que ens aboca Colau també en seran responsables tots els que d'una manera o una altra li donin suport, es facin còmplices de les seves polítiques.

A nosaltres, a tota la gent de Barcelona, ens toca ara prendre consciència de la gravetat extrema del moment i ACTUAR!

ENS HO ESTEM JUGANT ABSOLUTAMENT TOT

 L’article d’avui potser fora més prudent no escriure’l, en el sentit que quan d’una cosa no tens cap informació directa del que està passant, i el que està passant ningú sap realment el que és, sembla poc prudent ficar-hi cullerada.

Però no me’n puc estar, perquè, tristament, veig les amenaces que planen sobre l’escenari, les conseqüències que pot haver-hi segons quin sigui el desenllaç. I per això vull compartir amb tots vosaltres aquesta reflexió.

Com ja he dit en algun altre article, desitjo ERC i Junts puguin arribar a un acord per formar Govern, perquè això voldrà dir s’ha pogut arribar a un acord d’estratègia de país amb l’horitzó de fer la independència. És l’únic escenari, un acord així, que pot garantir futur per al país i per a l’independentisme.

Però el cert és que cada dia que passa penso que ens allunya d’aquest escenari, que el fa més difícil. I això em porta a visualitzar la gravetat de les conseqüències que tindrà si aquest acord no arriba.

Crec que cal situar amb claredat que arribar o no arribar a un acord gira gairebé exclusivament sobre un punt: arribar a un acord de país.

Fa uns dies, en un tuit, l’amic Jom d’Igualada, subratllava una frase del llibre del President Quim Torra “Les hores greus”, que crec ho explica amb total precisió: “Com sempre, cal aprendre dels errors del passat. I no es pot repetir la idea de fer Govern al preu que sigui sense que s’hagi acordat una estratègia de país –i no de partits- que li doni sentit i el faci creïble”

És aquí on s’està decidint el futur. Si Junts aconsegueix arrencar a ERC un acord de país, hi haurà pacte. Si Junts no aconsegueix treure a ERC del pacte amb la CUP, és a dir, sense cap estratègia de país, doncs no hi haurà pacte.

Per això vull que hi hagi acord, perquè voldrà dir que s’ha pogut arribar a un acord de país. Si no s’hi arriba, si ERC no es mou del pacte amb la CUP, en el que l’única estratègia de país és carregar-se les estructures polítiques de l’independentisme a l’exili i neutralitzar al President Puigdemont, l’escenari al que estarem abocats no presagia res bo.

Els tres possibles escenaris si no s’arriba a un acord de país són, per a mi, els següents:

-          Escenari 1: Govern en solitari d’ERC, amb un Pere Aragonès que seria investit amb els vots favorables de la CUP, amb qui mantindria acord de legislatura, i de Junts, sense acord de legislatura.

-          Escenari 2 Govern “d’esquerres”, amb ERC, CUP i Comuns, i una investidura que el PSC facilitaria, o potser també Junts (amb la seva abstenció o fins i tot vot)

-          Escenari 3: noves eleccions

L’escenari 3 és el que ara mateix veig més allunyat, però que no m’atreveixo a descartar del tot.

En canvi veig més factible, ara mateix, una combinació dels escenaris 1 i 2, és a dir, que ERC forci la investidura en solitari, amb els vots de Junts i de la CUP, i que més endavant obri el govern a CUP i Comuns, per evitar el desgast d’haver donat l’esquena, d’entrada, a la majoria parlamentària que representa el 52% del vot, la independentista.

Una de les coses que em fa estar pessimista (i tant de bo m’equivoqui) sobre la possibilitat d’arribar a un acord de país que permeti un acord de Govern és el monodiscurs d’ERC i el seu entorn de la necessitat de fer govern ràpidament per combatre l’emergència. Un monodiscurs que va acompanyat, com a mínim públicament, d’un silenci absolut en relació a qualsevol qüestió nacional, de formulació estratègica per fer la República.

I això m’inquieta perquè tots sabem que realment hi ha ben poques coses que pugui fer un govern nou que no pugui fer l’actual govern en funcions. L’altre dia el professor Germà Bel amb la seva contundent manera d’expressar-se, gràcies a la llibertat que li dona no deure’s a ningú, excepte a les seves idees i compromisos, deia en un tuit “Que si, bla, bla, i Crisi-COVID tot molt malament i govern ple urgent. Vinga: 1) Enumeri una politica COVID que el Govern Ple pot fer i el Govern en funcions no (Pista: la política la decideix el GobEsp) 2) Enumeri una mesura que no pot fer el govern en funcions i un de Ple si”

Evidentment, el silenci, perquè no n’hi ha cap.

Una altra cosa que m’amoïna són algunes declaracions de l’entorn de Junts contemplant com un escenari que té recorregut fer possible la investidura de Pere Aragonès, però passar a l’oposició. Evidentment sense acord de país no hi pot haver acord de govern i Junts no pot entrar al Govern. Tanmateix això no ens ha de fer perdre de vista que el resultat serà dolent per a tothom, amb greu risc de col·lapsar l’independentisme.

Sense aquest acord, passi el que passi (excepte potser unes noves, però per improbables no cal ni pensar-hi, noves eleccions) tots els escenaris tenen una cosa en comú: ens portaran al col·lapse de l’independentisme per a aquesta generació.

Sense acord de país, sense Govern independentista, amb ERC al govern i Junts a l’oposició, l’actual fractura de l’independentisme es farà irreversible. Ens instal·larem en un escenari caïnita sense cap possibilitat d’entesa en res, en la mesura que tots els partits del Parlament, excepte Junts, desplaçaran tot el debat i l’actuació política a l’eix dreta/esquerra.

Assistirem a una permanent sobreactuació per marcar diferències que enverinin el debat i l’allunyin del debat nacional. Ho tindrem en coses que ja s’estan anunciant amb el pacte ERC-CUP. O algú creu que, en aquesta sobreactuació forçada, quan ERC situï l’escola concertada en el seu punt de mira, això no aixecarà un xoc polític, cívic i social al país? O algú no veu que, en aquesta sobreactuació, no s’acabarà descarregant sobre les classes mitjanes i els petits propietaris la responsabilitat de les polítiques socials, d’habitatge, etc, i que això també derivarà en un xoc polític i social monumental?

Aquesta previsible estratègia de sobreactuació per bloquejar el país en debats exclusivament situats en l’eix dreta-esquerra fracturarà, com mai fins ara, l’independentisme, fins a col·lapsar-lo, atrapat en una espiral centrifugadora del moviment que aquest 14F ha obtingut el 52% dels vots.

A criteri meu, a més, aquest escenari, que com he dit es projectaria establement a tots els nivells de govern del país durant més d’una dècada, tindria, simultàniament, un altre efecte devastador, aquest cop sobre el país. D’alguna manera la destrucció i la ruïna de la Barcelona Colau s’escamparia a tot el país. Del país emprenedor al país subsidiat. De l’empenta d’un país que des del no res i contra tot protagonitzà una revolució industrial excepcional a la paràlisi deconstructiva i del decreixement econòmic. Del país del talent a la funcionarització. Del lideratge de la societat civil al servilisme d’una societat subvencionada. Ho estem veient a Barcelona. Ho veurem a nivell de país.

Hem viscut derrotes, però sempre ens hem acabat refent, i aixecant. Hem viscut derrotes, però hem protagonitzat, sempre, renaixences. Si ara no s’arriba a un acord de país, per primer cop serem nosaltres que abocarem el nostre país a la seva decadència. No ho haurà fet ningú contra nosaltres. Ho haurem fet nosaltres sols. I amb un moviment independentista col·lapsat i fracturat no sé com ens ho farem per renéixer d’una decadència a la que nosaltres mateixos ens hi haurem abocat

No ens ho mereixem. I encara estem a temps d’evitar-ho. Tant de bo alguna cosa faci possible, encara, un acord de país. Ens necessitem tots. Si no hi som tots, no hi ha independència ni República possibles. Hem d’exigir un acord de país que, des de la diversitat de parers i estratègies, permeti blindar una estratègia comuna per caminar plegats cap a la independència.

És això el que és transcendent de l’actual moment. Si no hi ha acord de govern serà perquè no ha estat possible arribar a un acord de país. I això, inevitablement, ens abocarà al col·lapse del moviment independentista i que la independència i la República desapareguin del mapa de la  nostra generació i qui sap de si la que ens seguirà.

No, no ens estem jugant que si un govern per fer front a cap emergència nacional, perquè no hi ha res que un nou govern pugui fer que no pugui fer l’actual govern en funcions, perquè no podem fer res, perquè tot ho decidirà l’estat, el gobierno de EspaÑa.

No, no ens estem jugant que si uns llocs de treball d’uns quants o no. És una ximpleria molt ofensiva pensar que el posicionament de Junts és entre els que volen seguir al govern per seguir amb vincles laborals i els que no. Junts només té un posicionament: o hi ha acord de país, o no hi ha pacte possible. I això no té res a veure amb cap d’aquestes intoxicacions de condicionament de llocs de treball. Si hi ha acord de país, hi haurà govern. Si no hi ha acord de país, no n’hi haurà.

I, això sí, tots hem de tenir molt clar que si no n’hi ha, el col·lapse del moviment independentista està assegurat. Sense acord de país, la desfeta de l’independentisme ens abocarà a un escenari de col·lapse que farà impossible la independència per a la nostra generació i, segurament, les properes.

Per això és tan important el que està passant ara, les negociacions que ara mateix hi ha. I el resultat de les mateixes. És potser l'última possibilitat que tenim d'entendre que ens necessitem tots. I que sense ser-hi tots no hi ha cap futur possible.