Anàlisi enquesta CEO sobre “context polític a Catalunya. Maig 2021”: així veig les coses i així us les explico, que no és com ho han fet els mitjans de comunicació

 Divendres 28 de maig el Centre d’Estudis d’Opinió va fer públics els resultats d’una enquesta singular, sobre el “context polític a Catalunya”. És una enquesta amb 1.200 enquestats, que aborda les principals qüestions que habitualment es plantegen als Baròmetres d’Opinió Política, però no únicament, obre noves finestres.

Com sempre us dic, el CEO és la institució que millors treballs demoscòpics fa, no només a Catalunya, sinó a tot l’estat. No té rival. El treball del seu director, el professor Jordi Argelaguet, ha estat extraordinari, d'absoluta referència.

També com sempre us dic les enquestes estan sotmeses a marge d’error, a biaixos, i a interpretacions diverses. Cal analitzar les dades des de múltiples perspectives, per fer emergir allò que és més sòlid i significatiu de l’opinió ciutadana que demoscòpicament es retrata.

Avui, en aquesta anàlisi d’aquesta interessant enquesta del CEO, intentaré analitzar diferents perspectives de la situació del país i de l’independentisme, a partir d’algunes dades de l’enquesta que em semblen especialment significatives.

D’entrada, però, anem al que ha estat pràcticament l’únic titular mediàtic amb el que s’han llegit els resultats de l’enquesta:

-ERC s’hauria imposat en la repetició de les eleccions, segons el CEO (diari ARA)

- ERC ganaría las elecciones con holgura y el independentismo lograría el 50,8% de votos (La Vanguardia)

- ERC ganaría unas nuevas elecciones en Cataluña y aumentaría su distancia sobre Junts (RTVE)

- ERC guanyaria les eleccions i l’independentisme podria ampliar la majoria, segons el CEO (Vilaweb)

I podria seguir així amb absolutament tots els mitjans de comunicació. El titular és unànim. Cap fissura: ERC guanyaria noves eleccions i ampliaria avantatge sobre Junts.

Doncs mireu, no hi estic d’acord. Sí, si només mirem la projecció que fa el CEO, aquest titular està cantat. Però després de mirar les dades de l’enquesta des de diferents perspectives i diferents dades, jo no hi estic d’acord. Aquest no seria el meu titular.

De fet el titular, a criteri meu, seria que cas d’haver anat a unes noves eleccions, gairebé tot hauria seguit igual, excepte pel que fa a C’s i a Pdecat, que desapareixerien definitivament. C’s perdria l’actual i ja molt minsa representació parlamentària que té, i Pdecat no només no l’obtindria, com no la va obtenir el 14F, sinó que el seu resultat seria tan dantesc i de vergonya aliena que precipitaria la seva desaparició.

La resta, tot igual.

Sí, el CEO projecta uns resultats d’ERC en vot i en escons superior al vot i els escons que ERC va obtenir el 14F, i uns resultats de Junts en vot i en escons inferiors als que va tenir el 14F.

Però, sincerament, jo no ho veig. No hi ha res, a criteri meu, que ens permeti fer aquesta lectura.

ERC i Junts tenen pràcticament la mateixa fidelitat de vot: 72,1% i 70,1% respectivament.

I ni ERC ni Junts no presenten ni transferències significatives cap a altres forces  ni vot provinent d’altres espais cap a ells.

Només tenim mínimament significatiu, aquest 4,3% d’ERC i aquest 4,4% de Junts de vot del 14F que ara diuen votarien CUP. De ser fiable aquesta dada (és un % molt petit), no alteraria la relació de forces entre ERC i Junts.

Tampoc no es veu a l’enquesta, i per les dates del treball de camp de ser-hi, s’hauria vist, un impacte d’allunyament dels respectius electorats cap a l’abstenció. Hi és, i, venint d’on venim (abstenció de més de 600 mil votants indepes del 21D 2017 al 14F 2021), no hauríem de mirar cap a una altra banda, però aquest 8,7% de votants ERC el 14F i el 9,5% de Junts, no alteraria la correlació de forces entre ambdues formacions polítiques, és pràcticament idèntica.

Com és pràcticament idèntic el % d’antics votants del 14F d’ERC i Junts que ara no saben què farien, amb el seu vot: 12% i 13,9% respectivament.

Així les coses l’única diferència significativa entre les opcions d’ERC i Junts davant unes noves eleccions, segons el CEO, la tindríem en una dada que evidentment hem de considerar no ja dins del marge d’error de l’enquesta, sinó de les febleses demoscòpiques, que hi són, i que hem de saber neutralitzar. Perquè segons això, l’increment de vot d’ERC es deuria a aquest 4,2% de votants de VOX del 14F que ara diuen que votarien ERC. Aquesta transferència seria l’única que explicaria que ERC pugés, però és evident que estem davant un error demoscòpic, que estem davant una dada que no hem de tenir en compte.

I un cop més també ens trobem que tot i que el CEO intenta corregir els biaixos de la mostra, ERC és el partit més sobrepresentat, amb un record de vot del 17,3%, quan el 14F va tenir el 10,77%. És una sobrerepresentació, la d’ERC, aquests 7 punts, que contrasta amb el punt de sobrerepresentació de Junts, que va tenir un 10,14% de vot i a la mostra té un record de vot de l’11,4%.

Aquest diferencial de sobrerepresentació en la mostra condiciona el vot directe que es projecta a totes dues formacions, i tot i que després s’intentin corregir els biaixos, no es pot fer amb la intensitat que caldria, i per això s’acaba així, en aquest titular que ERC creixeria en vot i escons, quan de fet no hi ha res que així ho assenyali, quan de fet totes les dades indiquen que tant Junts com ERC es quedarien més o menys com estan.

Hi ha un altre factor que crec influeix en els resultats projectats pel CEO, i és l’estranya distribució territorial de la mostra. 906 de les 1.200 enquestes s’han fet a la demarcació de Barcelona, i només 108 a Girona, 61 a Lleida i 125 a Tarragona. Així, el marge d’error a Lleida és del 12,56%, enorme. I això afecta a algunes coses i projeccions polítiques, p.ex. afecta a com es mou el vot que va tenir pdecat el 14F.

A l’enquesta del CEO són 11 els enquestats que diuen van votar Pdecat el 14F. D’aquests només la meitat ara diuen votarien Pdecat, i això, sumat a que, evidentment, no tenen cap transferència de vot de ningú, d’enlloc, i a que no tindrien drets electorals, cap espai televisiu ni participació en debats, és el que els aboca a un resultat per sot del PACMA o dels escons en blanc i tal.

Aquesta xifra, de retenir com a màxim el 50% del vot, és, a hores d’ara, coherent amb d’altres enquestes, com el CIS. Però en canvi, aquesta infrarepresentació mostral p.ex. de Lleida a l’enquesta, impedeix veure a l’enquesta del CEO on va el vot que ja ha decidit no votar Pdecat, i així mentre en altres enquestes hem vist com entre un 30 i un 40 per cent del vot Pdecat el 14F ara aniria a Junts, això no tenim prou mostra com per veure-ho a l’enquesta del CEO.

Pel que fa a C’s veiem com la seva desaparició és segura, cap dubte. Només un 34,8% del vot de Cs el 14F ara votaria Cs, mentre PSC i PP rebrien transferències de vot de Cs el 14F superiors al 4%. Tanmateix, en aquest tema de C’s també podem veure com la transferència a VOX segueix amagant-se en el NS/NC, on se situa el 39,1% del vot de C’s el 14F. Pel 14F en les diferents anàlisis demoscòpiques que vaig fer ja  vaig dir VOX tindria millor resultat del que projectaven les enquestes. I així va ser. El vot de Cs cap a VOX s’amagava al NS/NC. Igual que ara.

En definitiva, que a criteri meu, vistes les diferents dades, unes noves eleccions haurien deixat les coses si fa o no fa com ara. C’s hauria desaparegut del Parlament, i això hauria enfortit encara més la representativitat de VOX. Pel que fa a l’independentisme, d’acord al CEO, tot hauria seguit igual, potser, només, com a molt, un lleuger increment vot CUP. Però pel que fa a ERC i Junts, tot igual. En cap cas veig cap dada que permeti sostenir que ERC creixeria i guanyaria les eleccions i que Junts baixaria. Això no ho diuen les dades de l’enquesta.

Malgrat l’estabilitat, alertes clares que hauríem de tenir en compte: prou rucades estratègiques d’eixamplament de bases i prou ximpleries identitàries

Si, com acabo de dir l’escenari d’unes noves eleccions era dolent començant per l’evidència que unes noves eleccions no canviarien res pel que fa a correlació de forces.

Tanmateix, l’actual escenari polític que ens descriu l’enquesta del CEO planteja elements inquietants, perquè hi trobem dades que haurien d’encendre totes les alertes:

Per primera vegada els votants d’ERC, de Junts i de la CUP suspenen, en confiança, als polítics catalans. Els d’ERC amb un 4,70, els de Junts amb un 4,64 i els de la CUP amb un 3,28. I per primera vegada també suspenen clarament l’acció del govern de la Generalitat, els d’ERC amb un 4,45, els de Junts amb un 4,66 i els de la CUP amb un 3,70.

És a dir, més val que deixem, tots plegats, de fer el ruc, compartim diagnòstic, compartim estratègia, i ens posem a treballar. O ja tenim dades que apuntem podem anar pel pedregar.

Entre aquest deixar de fer el ruc, deixar de tractar infantilment a l’electorat només per lluites partidistes, trobem una dada molt significativa a l’enquesta del CEO: entre els votants independentistes les propostes “nacionals”, sobre les relacions o el conflicte CAT-ESP és l’element que van tenir més en compte a l’hora de votar. En una escala de 0 a 10 (10 màxim tenir en compte), els d’ERC un 7,02, els de Junts un 7,44 i els de la CUP un 7,81. Ara ja podem anar dient que si govern, que si emergències, etc. El votant indepe dels partits indepes vota per les propostes nacionals, en clau indepe.

L’enquesta del CEO també ens confirma un altre element crític sobre el que hauríem de deixar de fer el ruc, de fer discursos insostenibles:

Com tots sabeu, després del 27S 2015 i l’1-O del 2017, escenaris polítics en els que ERC defensava contundentment que amb 68 diputats podíem fer la independència, teníem prou legitimitat per fer la independència, i igual amb els resultats del referèndum de l’1-O, ara assistim a tot aquest discurs des d’ERC del “no som prou”, “cal eixamplar la base”, etc, etc. Un discurs que va acompanyat de menyspreu cap als qui es mantenen en les mateixes posicions de legitimitat democràtica del 27S i de l’1-O.

Les dades evolutives del CEO són un tresor. I les hem de fer servir. I les hem de saber llegir. I ens han de servir per dir prou a certs discursets.

És la determinació i la unitat independentista el que fa créixer l’independentisme. Aquell octubre del 2017 un 64,6% dels enquestats creien que Catalunya havia assolit un nivell insuficient d’autonomia, i un 48,7% deien que volien que Catalunya esdevingués un estat independent, davant el 43,6% que deien que no. Aquests 5 punts de diferència a favor del Sí, en ple octubre del 2017, és la màxima diferència a favor del Sí que hem tingut, és quan l’independentisme ha estat més fort i ha arribat i sumat a més gent.

Sabeu com estem ara? Doncs d’aquell 64,6% que deien teníem un nivell insuficient d’autonomia hem passat a un 57,8%, 7 punts menys. I d’aquell 48,7% que octubre 2017 deien volien Catalunya esdevingués un estat independent, 5 punts més que els que no, hem passat, a l’actual 44,9% que ho volen, i 4 punts per sota dels que no ho volen, que són el 48,7%.

I les dades electorals s’expressen amb la mateixa contundència. L’independentisme ha assolit els seus màxims de suport en vot quan més determinat ha estat, aquell 1.966.508 vots del 27S del 2015 i el, fins ara màxim, 2.079.340 vots del 21D del 2017. Sabeu quants vots ha tingut l’independentisme ara que la part “hegemònica” del qual, segons resultats 14F, defensa l’estratègia d’eixamplament de base i de créixer? Doncs 1.366.0444 vots amb representació parlamentària i 1.454.253 si comptem també els vots a opcions extraparlamentàries.

La determinació ens ha fet forts com mai i amb més recolzaments que mai. L’estratègia divisiva i boirosa de l’eixamplament de la base i d’aparcar la independència d’ERC ens ha portat a mínims històrics, a perdre entre 600 mil i 700 mil suports i vots que havia tingut l’independentisme.

Perquè la cosa encara empitjora més si mirem una altra dada. L’estratègia de l’eixamplament de la base i tal i tal, que té en la ridiculització de la resta de propostes, especialment de la segona estratègia majoritària de l’independentisme, la de la confrontació intel·ligent com a inevitable recurs a la unilateralitat, no només ha portat als seus mínims en nombre de suports, de vots, de persones, a l’independentisme, sinó que també està introduint inquietants posicions dins del vot “independentista”.

Així, aquest 14F 2021 no només implica la pèrdua d’aquests centenars de milers de vot independentista com a conseqüència de l’estratègia d’ampliació de la base, sinó que també ens ha portat a que, entre l’electorat d’ERC, només un 62% optin per l’estat independent en la resposta múltiple a la pregunta “què creu que Catalunya hauria de ser?”

L’any 2018 eren un 70,8% dels votants d’ERC que deien volien Catalunya fos un estat independent.

L’any 2017, abans 1-O, un 82,2% dels votants de Junts pel Sí (on hi havia ERC), volien que CAT fos un estat independent.

I l’any 2015, abans eleccions 27S, entre els votants d’ERC, era un 89,5% que deien volien CAT fos un estat independent.

No només no hi ha més vot independentista, sinó que a sobre, l’estratègia d’eixamplament de la base fa que d’aquest minvant vot a partits indepes, en el cas d’ERC, els votants seus que volen que CAT sigui un estat independent ha baixat, aquests anys, la friolera de 25 punts.

Eixamplant la base hem perdut més de 600 mil vots independentistes i entre els votants d’ERC hem passat d’un 89,5% que volien que CAT fos un estat independent a l’actual 62%

Prou ximpleries identitàries: o ens acceptem com som, la nova nació que som, o mai serem independents

Si el tema de l’eixamplament de base és un despropòsit, tots aquests discursets que d’un temps ençà estan proliferant amb soflames identitàries són un autèntic insult a la tradició de l’independentisme i la seva capacitat integradora, que té en el “un sol poble”, la seva màxima.

Per sort totes aquestes soflames són minoritàries, testimonials, però no podem ignorar la seva capacitat destructiva, el seu potencial devastador sobre el moviment independentista, sobre qualsevol estratègia guanyadora que puguem generar.

La Nació Catalana que ara formem no és la nació que naixia fa més de mil anys. Ni la del 1714. Ni la del 1.900. Ni la del 1939. Ni la del 1979. Som una Nació viva en constant evolució. Negar com som, com ens hem format, és negar-nos la independència. Perquè no hi pot haver independència negant la realitat, lluitant contra la realitat.

Cada lluita, cada realitat social i nacional és diferent. I la nostra és la que és. I la nostra, si té una cosa que la defineix, és la seva capacitat integradora, inclusiva, pel damunt de les identitats, orígens i llengües.

Si l’independentisme és, com és, majoritari, si podem aspirar i lluitar per fer la independència és gràcies a aquesta capacitat integradora. Només un 52% de l’independentisme en termes d’identitat es defineix com a “només català”. Un 46% de l’independentisme se situa en el terreny de les identitats compartides CAT/ESP.

L’unionisme sempre, absolutament sempre, ha basat la seva estratègia per combatre l’independentisme en lligar orígens i identitat al no a la independència. Però han fracassat. I aquesta és la nostra gran victòria. Aquest 46% d’independentistes que ho són des d’identitats compartides és una de les nostres grans victòries i un dels fonaments més sòlids per poder fer la independència.

I totes aquestes soflames de caràcter identitari que últimament estem veient, totes aquestes ximpleries en relació als nostres orígens, llengua, etc... són, que ningú ho dubti, una de les més grans amenaces autodestructives que podem tenir. No acceptar-nos com som, no valorar l’èxit que implica haver consolidat un projecte independentista pel damunt de les identitats, orígens, etc és demencial. Abans he definit com a “ximpleries” totes aquestes soflames. Però no ho són. Són un atemptat directe a la línia de flotació del moviment independentista.

En resum:

L’enquesta del CEO, a criteri meu, ens confirma plenament que l’acord entre les tres forces independentistes (ERC, Junts i CUP) era el menys dolent de tots els escenaris possibles, i l’únic que permetia mantenir oberts els camins per refer el “nosaltres” independentista i així poder generar una estratègia compartida per fer la independència.

Unes noves eleccions, a més, no haurien modificat l’actual situació, s’hauria mantingut absolutament estable la situació derivada del 14F, pel que fa a l’independentisme.

Malgrat això, hi ha dues coses que clarament s’evidencien a l’enquesta:

•   El fonament del creixement i de la major fortalesa de l’independentisme estan lligats directíssimament a la nostra determinació com a moviment, a objectius clars i a unitat estratègica. Els discursets aquests d’eixamplament de base i tal no tenen el més mínim fonament, i ens estan portant a escenaris en els que hem perdut centenars de milers de vots que teníem i en els que, a més de no créixer, una part del vot que es conserva a partits indepes, s’allunya de la independència

•  Si l’independentisme ha aconseguit esdevenir el moviment polític majoritari al nostre país ha estat per la seva capacitat integradora, i per oferir una proposta política, un projecte polític de país, de nou estat, de república, millor per a tots, amb més oportunitats per a tots, amb més respecte per a tots, i plenament integrador d’identitats i orígens, com demostra aquest 46% de l’independentisme que se situa en espais d’identitats compartides. Aquesta capacitat integradora, pel damunt de les identitats, és l’autèntic motor, timó i brúixola del nostre moviment i país.

 

"Carta al President Puigdemont" de l'Alejandro (llegida a la concentració de cada dilluns per la Llibertat Presos Polítics i Exiliats a Cornellà de Llobregat)

INTRODUCCIÓ -meva- EXPLICANT EL CONTEXT DE LA CARTA: 

És dilluns 17 de maig. Com cada dilluns (aquest és el que fa 159) a Cornellà de Llobregat, convocats per la Xarxa Cornellà per la República, un munt de gent s'aplega davant l'Ajuntament per reclamar la llibertat dels presos polítics i el retorn dels exiliats. No fallen mai. Només durant aquells primers mesos de confinament total per la pandèmia del Covid-19 no es va poder fer la convocatòria.

Cada dilluns, puntualment, contra la repressió, per la llibertat. D'uns mesos ençà a les concentracions hi intervenen diferents persones (des de represaliats de tot tipus, fins advocats, etc) Aquest dilluns dia 17 hi intervenien l'Aleix Villatoro i el seu pare, Vicenç Villatoro. Es volia denunciar i expressar la solidaritat amb els servidors públics encausats per "haver fet possible l'1-O" en un macrosumari amb desenes d'acusats i una instrucció delirant, que només busca venjança i "escarment" de cara al futur, arruinant la vida de tots els encausats. L'Aleix és un d'aquests encausats, un dels que ha de fer front a les més dures penes que es demanen. El "delicte" de l'Aleix és que era Secretari d'Exteriors amb el conseller Romeva, i se'l fa responsable de que les despeses d'acció exterior del Departament eren per fer propaganda de l'1-O internacionalment, i per tant, tot és malversació, a la que es reclama a l'Aleix respongui personalment.Però també volíem, aquest dilluns, situar la perspectiva familiar de la repressió. No només els directament represaliats pateixen la brutalitat repressiva, també les famílies viuen l'angoixa de la repressió, per això es va convidar al pare de l'Aleix, l'escriptor Vicenç Villatoro.

I ara fa ja uns quants dilluns,també es va començar a fer una altra cosa, en aquesta concentració antirepressiva que convoca la Xarxa Cornellà per la República: es va començar una "cadena" per escriure cartes a tots els presos i exiliats. Hi va haver una primera carta, i des de llavors, cada dilluns, sempre hi ha una persona que agafa el relleu de l'anterior, per escriure una carta a un pres o exiliat, que després es llegeix públicament a la concentració dels següents dilluns.

I el passat dilluns, dia 17 de maig, un veí de Cornellà de Llobregat, l'Alejandro, ens va llegir la carta que havia escrit i enviat al President Carles Puigdemont. La lectura de la carta ens va emocionar a tots els assistents: era una narració personal d'una història vital, la de l'Alejandro, compartida per molts a Cornellà de Llobregat, però també era una carta plena de respecte, energia i força. Una carta, pel damunt de tot, expressava el suport al president Puigdemont, però d'alguna manera també ens apel·lava a tots a mantenir la lluita per fer possible la llibertat de Catalunya.

Em va agradar tant la carta que, amb el meu germà, li vam demanar a l'Alejandro permís per publicar-la al meu blog i així intentar donar-li més difusió. Perquè pensàvem s'ho valia molt.

Us convido a llegir la carta de l'Alejandro. Com ell ens va explicar, està escrita en castellà, la seva llengua materna, perquè volia expressar amb la màxima claredat les idees que volia transmetre al President Puigdemont, i, malgrat el seu fluidíssim català oral, no se sentia segur escrivint una carta així. Moltes, moltes gràcies, Alejandro, pel teu testimoni, per la teva carta i pel teu compromís. I per deixar-me compartirla al meu blog. Com a fill de pare murcià, i criat al barri de Sant Ildefons de Cornellà, m'he sentit totalment representat per les teves paraules.

Aquí teniu la carta de l'Alejandro al President Puigdemont. Llegiu-la! Us agradarà MOLT!

________________________________

Carta al Molt Honorable President Carles Puigdemont i Casamajó:

Ante todo deseo su buen estado de salud y de ánimo en tiempos tan difíciles para usted. Aunque más bien soy de ciencias que no de letras, me atrevo a dirigirle unas líneas constructivas con mis mayores deseos de ánimo en la lucha que nos une contra la opresión de la dictadura de las Españas. 

Por mi edad me imagino y solo me imagino lo duro que debe ser vivir en el exilio, y no soy quien para pedir mucho más de lo que hasta ahora está haciendo, pero a la vez quisiera hacerle saber que nosotros, el pueblo, seguimos aquí aportando la parte que nos corresponde.                            

También le comento que me preocupa y mucho el enfriamiento de la motivación  popular, como los lazos amarillos en la solapa y los balcones, como las  señeras en las ventanas, como las manifestaciones  pacificas pero fuertes y  reivindicativas y otras cosas más que conjuntamente entre el pueblo y los politicos utilizábamos para dar conocimiento a las Españas y al mundo que nuestra causa y nuestra lucha estan vivas.

No dudo ni un momento de su mucho interés en conseguir el objetivo final de la independencia, pero creo que la opinión de muchos y la mía propia es de que no se puede dejar enfriar la causa que tanto esfuerzo y sacrificio nos ha costado mantener. 

Soy un emigrante nacido en Andalucía, estudiado y emancipado en Galicia,y desde hace muchos años residente y enamorado de Catalunya.

Desde muy joven y pensando que donde nací no era el lugar más apropiado para encauzar mi futuro por falta de infraestructuras y mentalidades emprendedoras, decidí probar fortuna por otros aforos que fueran más modernos, progresistas, con vistas hacia un futuro mejor, más libre y lejos del señoritismo andaluz.

Estudié con algunas becas, viajé por algunas de las antiguas regiones de la península y no habiendo visto en ninguna de ellas nada lo suficientemente interesante ni diferente a lo que ya conocía, un buen día, y digo buen día, decidí coger un tren, con tan solo una maleta de cartón piedra medio vacía y mil pesetas que mi madre me guardaba y viajé a Catalunya, de la que me habían hablado bien.                 

Aquí aprendí a trabajar con responsabilidad, a ahorrar con entereza y a disfrutar con el amor y la compañía de la familia que más tarde fundaria, además me trataban bien, trabajar sí pero respetado y bien tratado,con todos los derechos que correspondian, pensé pues que haciendo uso del dicho popular “es de bien nacidos ser agradecidos” me propuse la meta de integrarme en este país de acollida. 

Aprendí a hablar su lengua, estudié en lo posible su historia y su cultura y todas las buenas formas y costumbres que se pudieran aprender, y aquí estoy después de casi 50 años, integrado, enamorado y orgulloso de esta mi tierra, porque a algunos les preguntaria: 

“de dónde eres, de donde naces o de donde paces? Mi respuesta ya la sabe.

En Catalunya conseguí todo lo necesario para que mi familia estuviera cómoda, para que mis hijos estudiaran, se formaran y prepararan para tener un proyecto de vida mejor, como así ha sido. Creo que este pensamiento es extrapolable a miles de familias en mi misma situación con las que me gustaria algun dia estar de acuerdo en los temas que hoy nos separan, y que en realidad tendrían que ser los temas de unión.

Esta pequeña historia es para comentarle y confirmarle que colaboro y lucho por la libertad de los presos políticos, el retorno victorioso de los exiliados y la libertad e independencia de Catalunya.

Como buen catalan que creo que soy, me enorgullezco de votar el 1 de Octubre, de haber visitado todas las prisiones donde castigan injustamente a los presos políticos, de asistir a todas las manifestaciones, de viajar a la Jonquera, a Perpinyà y, como no, cada lunes a la concentración en la plaza del ayuntamiento de Cornellà, desde donde semana tras semana, un buen puñado de incansables, reivindicamos la justicia y la libertad para el pueblo catalán.

Ojalá que los que nacieron fuera como yo, algún día despierten y se den cuenta de que sin olvidar donde nacimos, ahora, nuestra tierra, nuestra casa, nuestros hijos, nuestros nietos y sobre todo nuestro futuro y el de ellos está aquí.                                                                                                 

También, y trasladandome al momento político actual, me pregunto qué sé yo de politica -más bien poco-, pero si sé algo del descontento generalizado que se respira en los últimos días sobre la fundación de gobierno, la diplomacia es buena consejera, pero no siempre es lo suficientemente fuerte y eficaz para conseguir los derechos de unos pocos contra la opresión de otros muchos, por lo que espero y esperamos impacientes la reactivación de lo que mejor sabemos hacer: reivindicar y luchar con todas las consecuencias hasta conseguir la libertad de  Catalunya.                                                                    

No sé si mi carta expresa en su totalidad lo que pienso y lo que siento, pero a un buen entendedor como usted pocas palabras bastan. Con ella quisiera infundir ánimo y valentía para ganar la batalla contra la opresión y el desprecio hacia Catalunya, hacia nuestra lengua y nuestra cultura: no desfalleceremos y, menos aún, cuando la causa es justa, democrática y pacífica. Y me pregunto: si otros pueblos lo consiguieron por qué nosotros no? Debemos pensar bien  quienes somos, y somos como seguramente diría un buen COMITE, som el POBLE de CATALUNYA.                           

Acabo la meva carta amb la il·lusió de veure-lì  aviat per aquí i comentar cinc minuts aquest tema, si no  és possible, em proposaré  agafar una altra vegada un tren com fa 50 anys i anar a veure’l per transmetre-lì el meu agraïment, per haver mantingut tan alta la dignitat de Catalunya, així com presentar-li els meus respectes com el Molt Honorable President, Carles Puigdemont i Casamajó.

Una  abraçada d’un català incondicional.

Alejandro Torralbo Barea                                

 

Resultats electorals, realitats, pactes i estratègies possibles, constructivisme, destructivisme... i una incomprensible editorial d'en Partal

Doncs resulta que estem en la investidura de Pere Aragonés com a nou Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya. I que això serà possible perquè finalment entre ERC i Junts han arribat a un acord per fer-ho possible, per fer un govern independentista i per sentar les bases d’una estratègia compartida per fer la independència.

Com a associat de Junts he votat a favor del pacte. I ho he fet perquè d’entre tots els escenaris possibles, aquest pacte preserva el que per a mi és més valuós, i que així ho porto defensant en tots els meus articles: el "nosaltres" independentista!

Els qui em llegiu sabeu que la meva visió és que no hi ha independència possible si no hi som tots, que la independència només és possible si hi som tots, i que, per tant, preservar, refer i  blindar el “nosaltres” independentista és l’element fonamental per a qualsevol estratègia independentista. I que sense aquest “nosaltres” independentista, no hi ha independència possible.

Sense aquest pacte, no hi hauria hagut cap “nosaltres” independentista, i el moviment independentista hagués saltat pels aires, hauria esclatat en mil bocins, tots molt legítims representant i defensant la seva veritat i coherència, però tots convertits en bocins testimonials d’un no-res, d’una absència de cap estratègia possible per fer la independència.

El pacte entre ERC i Junts permet mantenir viva l’esperança de fer la independència. No és cap garantia de res, no assegura res, però sí ens permet saber, ser conscients, que tot i no garantir res, sí ens assegura no haver-ho fet impossible, ens permet mantenir viva l'opció de fer la independència.

El pacte ERC-Junts, convé recordar-ho, arriba després que ERC guanyés les eleccions, s’imposés com a força independentista. Això vol dir que els votants independentistes van recolzar la visió i estratègia d’ERC de manera majoritària. Junts va quedar per sota d’ERC en recolzament electoral, i per tant l’estratègia de Junts no era la majoritària de l’independentisme.

El pacte ERC-CUP, que assumia les tesis estratègiques d’ERC, amb dos anys per al diàleg i la negociació amb l’Estat Espanyol, va acabar de posicionar el que era l’estratègia majoritària dins l’independentisme, que no era la de Junts. De 74 diputats independentistes, 42 assumien aquesta estratègia (ERC + CUP), i 32 (junts) en tenien una altra.

El nosaltres independentista només podia reivindicar-se, fer-se possible, amb un acord que compatibilitzés les estratègies dels 74 diputats independentistes. I això, a parer meu, és el que ha passat, i és pel que ens hem de felicitar.

Però no tothom ho ha entès així. I em sap molt de greu dir que lamento enormement l’editorial d’en Partal d’avui a Vilaweb. Normalment sempre coincideixo molt, o moltíssim, o del tot, amb en Partal. Però avui no només no coincideixo amb la seva editorial, sinó que em decep moltíssim que hagi fet una editorial tan frívola i que ignora, oculta, com ignora i oculta, la realitat.

En Partal ha titulat la seva editorial “Junts, amb els vots al sarró, renuncia al Primer d’Octubre i a la unilateralitat”

Això, senzillament, és fals. Junts no ha renunciat a l’1-O ni a la unilateralitat. No entenc com en Partal ha pogut tergiversar així la realitat.

El pacte entre ERC i Junts recull explícitament: “Compartim que només un referèndum d’autodeterminació acordat amb l’estat espanyol pot substituir el mandat polític del referèndum de l’1 d’octubre de treballar per fer real la República catalana”

És a dir, en cap cas, insisteixo, en cap cas, es renuncia a l’1-O.

L’1-O i el seu mandat són presents al literal del pacte i, el que és més important, a la seva estratègia compartida entre els signants.

Tampoc, en contra del que diu Partal, hi ha cap renúncia a la “unilateralitat”. N’Agustí Colomines, en un article al “Nacional” ho explicava molt bé: “És un acord suficientment obert perquè les dues estratègies que sostenen Esquerra (taula de diàleg) i Junts (confrontació democràtica) hi estiguin contemplades. Un dels consensos acordats és ben explícit: “Compartim l’aposta pel diàleg i la negociació política per resoldre el conflicte polític existent, així com la necessitat d’una confrontació cívica i pacífica per forçar l’Estat a assumir la realitat fins ara negada”.”

ERC, la força independentista guanyadora a les eleccions del 14F de manera explícita plantejava una estratègia de negociació amb l’estat.

Junts no ho plantejava així, però Junts no va guanyar les eleccions.

Quan ERC i CUP pacten, i assumeixen conjuntament la negociació, representen el 57% de l’independentisme. Davant d’aquesta realitat Junts només podia fer dues coses:

•  O assumir democràticament i constructivament aquesta realitat, i integrar la seva força i representativitat en l’estratègia majoritària, per preservar el “nosaltres” independentista
• O fer saltar pels aires la unitat independentista, posicionant-se en contra de qui representa la majoria de l’independentisme, i sabotejant l’estratègia de l’independentisme majoritari

El gran valor del pacte ERC i Junts és que fa confluir les dues estratègies de l’independentisme majoritari, les fa compatibles i evitar la col·lisió, evita fer saltar pels aires el “nosaltres” independentista.

No, no és cert, com tristament afirma Partal, que Junts renuncia a l’1-O i a la unilateralitat.

Junts, el que ha fet és apostar pel “nosaltres” independentista, de l’única manera que podia fer-ho, que és acceptant el que majoritàriament les urnes van dir el 14F sobre quina havia de ser l’estratègia independentista, però fent compatible aquesta acceptació amb l’estratègia de Junts, del mandat de l’1-O i de la unilateralitat.

Si Junts hagués tingut el suport majoritari de l’independentisme, el plantejament estratègic hagués estat un altre. Però el suport majoritari de l’independentisme el va tenir ERC i les seves propostes.

Si el 57% de l’independentisme reclama dos anys de negociació amb l’estat, que l’altre 43% hagués sabotejat aquesta estratègia hagués estat un suïcidi col·lectiu.

Si Junts tingués el 57% de suports indepes hauria pogut imposar la unilateralitat com a estratègia immediata. Però no els té. 

I així les coses, què és millor, rebentar-ho tot o fer compatibles les estratègies per blindar el “nosaltres” independentista?

No crec en la taula de negociació. No crec en diàlegs. Però sí que crec, fermament, que la independència només és possible si hi som tots.

I el pacte ERC-Junts era l’única sortida possible per mantenir vives les opcions de fer la independència.

El moment era crític perquè si el purisme intransigent s’imposava, feia saltar pels aires el “nosaltres” independentista, i impedia, per moltes generacions, bastir una estratègia compartida que permetés fer possible la independència. El que Partal diu ha implicat el pacte ERC-Junts no és cert, és fals. Però això no és el més preocupant. El més preocupant és que ignori el veredicte de les urnes i defensi una intransigència entre les diferents posicions i estratègies independentistes que haurien fet saltar pels aires, dinamitat, el moviment independentista, que haurien fet impossible, generacionalment, la independència.

El pacte ERC-Junts, com deia abans, no és garantia de res, no assegura res, però és l’únic que permet mantenir oberta la lluita per fer possible la independència.

 PS: porto militant per la independència des del 1984. Les hem vistes de tots els colors. La tensió divisiva-inclusiva sempre hi ha estat. I sempre he intentat militar en posicions amb capacitat de suma pel damunt de les posicions divisives. Suposo no sempre ho he aconseguit. Però aquest ha estat sempre el meu motor militant: fidelitat a uns valors, lleialtat a una lluita i, alhora, inteligència estratègica per assolir els nostres objectius.

 

 

 

Llavors, enmig del caos, han entrat "en acció" les enquestes... i el que realment estan explicant no són els titulars mediàtics

Doncs sí, i de sobte, quan l’independentisme està atrapat en una de les crisis més greus que podem recordar, que ha portat a la majoria de la gent independentista, excepte quatre sectaris partidistes, a un afartament sense precedents, a un cabreig generalitzat amb els partits polítics per tot el que està passant, a una situació que cada dia que passa ens acosta més a l’abisme del no-acord, del no-govern independentista, que implicaria la voladura, fer saltar pels aires el moviment independentista... quan tot això està passant, de sobte, en la mateixa setmana, apareixen 3 enquestes político-electorals sobre Catalunya: la postelectoral Catalunya del CIS, la de La Vanguardia i la del Periódico.

Els titulars del règim i els seus media han estat servils al poder com sempre: la culpa és de Junts i si hi hagués eleccions, ERC sortiria reforçada i Junts afeblit.

Com us podeu imaginar, amb tot aquest espectacle post 14F, no tenia cap motivació per entrar a remenar les dades de les enquestes. Però hòstia, el nivell de manipulació que pràctiquen els mitjans del règim (o sigui pràcticament tots) és tan irritant, que al final m'hi he posat. I al fer-ho, la realitat que n'emergeix és molt diferent de la mediàtica. El que realment expliquen les enquestes us sorprendrà.

Els meus tres titulars:

-          Titular 1: desaparició de C’s també a CAT

-          Titular 2: estabilitat molt marcada en la intenció de vot als partits independentistes amb representació parlamentària.

       Titular 3: Dins d'aquesta estabilitat del vot indepe, si alguna tendència s'apunta de creixement en alguna d'aquestes tres formacions indepes (ERC, Junts i CUP), tatxaaan, adivineu quina és! Quina, després dels titulars mediàtics, és la idea amb la que us heu quedat de qui pot crèixer? Doncs aquí és on salta la sorpresa! Ja veureu, ja veureu... dades impressionants, per clares.

 T2. Els fonaments de l'estabilitat del vot independentista:

AiMés enllà de la redistribució al bloc unionista dels vots de Cs, que desapareixeria, no canviaria res més. Ni s’alteraria l’equilibri entre blocs, ni unes noves eleccions oferirien, al camp independentista, uns resultats diferents dels del 14F. Sobre el tema Cs

Com sempre El Periódico és el més manipulador, amb aquest titular de que unes noves eleccions “farien caure a Junts” i reforçarien a ERC.

Però no, això no està passant. I les dades de La Vanguardia i del CIS són concloents, en aquest sentit, desmenteixen radicalment al Periódico.

La Vanguardia, tot i que no pot evitar intentar “colar” que l’independentisme podria patir un lleu retrocés, tampoc pot evitar reconèixer que tant ERC com Junts presenten tendència a un “ligero ascenso del sufragio”. Així, segons LV ERC passaria del 21,3% de vot al 22,2% (gairebé 1 punt més), i de 33 a 35 escons (2 més que ara), mentre que Junts passaria del 20% al 20,8% (també gairebé 1 punt més, gairebé mateix increment que ERC: 0,9 i 0,8), i de 32 a 33 diputats (un més que ara).

Tanmateix, la realitat demoscòpica és que aquests “increments” també estan en aquest escenari d'estabilitat, perquè estan dins del marge d’error de l’enquesta.

Les enquestes les hem de mirar des d’una perspectiva de coherència de resultats amb d’altres enquestes que puguem conèixer. Des d'aquest punt de vista l’enquesta de LV són molt coherents amb les de la postelectoral del CIS.

I totes dues, LV i CIS, s’allunyen del titular que, sense cap fonament, ens vol “colar” El Periódico, de que unes noves eleccions "farien caure a Junts".

Tot i que l'enquesta del CIS té molts elements que són també un autèntic escàndol demoscòpic, com tenim accés a totes les dades, podem anar a buscar informació molt interessant que ens aporta algunes de les preguntes de l'enquesta, perquè són preguntes i resultats, si els sabem buscar i llegir, no subjectes a manipulació, neutres.

El CIS planteja, a la seva pregunta 24, la següent qüestió: Como Ud. sabe, en Cataluña hay distintos partidos o coaliciones políticas a las que puede votar en unas elecciones. Megustaría que me dijera cuál es la probabilidad de que Ud. vote a cada uno de los que le voy a mencionar, utilizando paraello una escala de 0 a 10, sabiendo que el 0 significa que 'con toda seguridad, no lo votaría nunca' y el 10 significa que'con toda seguridad, lo votaría siempre'.

Doncs bé, si creuem aquestes respostes amb el record de vot el 14F veiem una cosa molt i molt curiosa i significativa:

-          Entre els votants d’ERC, la mitjana és de 9,1. Un 74,1 dels votants ERC 14F responen 9 o 10, és a dir, que amb total seguretat els votaria, votarien ERC.

-          Entre els votants de Junts, la mitjana és de 9,1. Un 75,2% dels votants de Junts 14F responen 9 o 10, és a dir, que amb total seguretat els votaria, votarien Junts

Ja ho veieu, ens agradi o no, ho entenguem o no, el cert és que, com a mínim fins ara, l’estabilitat és el que defineix les opcions electorals tant d’ERC com de Junts. És brutal que entre els seus respectius electors del 14F, davant un escenari futur, tots dos electorats se situïn en aquesta mitjana de 9,1, i en aquest 74,1/75,2 que seguiria votant-los amb total seguretat.

Però a El Periódico van a la seva bola, i res no els espatllarà el seu titular al servei del règim. Si el servei al Règim reclama dir que unes noves eleccions "harían caer a Junts", doncs es diu. I no passa res si a la mateixa informació després diuen que Junts té una fidelitat de vot del 69,3% i ERC del 65,1%. 

3. I... com estarien les coses si anéssim a un nou escenari electoral? Dintre d'aquesta estabilitat, si algú pot crèixer en vot, qui és? I per què?

Doncs per a desesperació del Periódico i del Règim, ara mateix, a l’escenari independentista, si algú presenta opcions de millorar el seu resultat electoral, aquest algú és Junts.

Quan vam analitzar els resultats del 14F ràpidament vam assenyalar que l’entrada en campanya d’Artur Mas, en contra del que havia dit que se’n mantindria al marge, a favor de PDeCAT, va implicar un increment de vot a aquesta formació, al PDeCAT, que tot i que evidentment en cap cas els permetia obtenir representació, sortir de l’extraparlamentarisme, sí va comportar, aquest vot que va arrossegar Mas cap a PDeCAT, que Junts no guanyés les eleccions, com a mínim dins l’independentisme.

L’enquesta del CIS ens confirma l’encert d’aquesta anàlisi que vaig fer. El CIS pregunta als enquestats quan van decidir votar el partit o la coalició que finalment van votar el 14F. Les dades entre l’electorat del PDeCAT confirmen plenament la meva anàlisi: un 40,5% ho va decidir durant l’última setmana de les eleccions i un 28,8% el mateix dia de les eleccions.

Del total de vot que va tenir el PDeCAT el 14F, el 70% van decidir votar-los últims dies. Per tant les enquestes, com ja vam dir, reflectien clarament el que era la intenció inicial de vot de PDeCAT, un 30% del que finalment van tenir.

Doncs bé, si l’entrada en campanya de Mas demanant vot per a PDeCAT va impedir el triomf de Junts el 14F, això ara, davant unes noves eleccions, ja no passaria. Les dades són concloents.

Així, segons LV PDeCAT passaria d’haver tingut el 2,7% del vot el 14F a tenir ara un 0,8%, és a dir, res. La desaparició de PDeCAT, com la de C’s, estan absolutament cantades.

El meteorit de l'extinció pedecator el veiem també molt clarament en un altre parell de preguntes del CIS. Fixem-nos-hi: pregunta el CIS: “Si hubiera sabido que los resultados de las elecciones del 14 de febrero iban a ser los que han sido, ¿Ud...?”

Doncs bé, un 35,7% de votants PDeCAT diuen que si ho arriben a saber haurien votat un altre partit. Fixem-nos que entre els companys de desaparició dels pdecators, els ciutadanes, només un 14,4% dels seus votants el 14F diuen que d’haver-ho sabut haurien votat una altra cosa. 20 punts menys que PDeCAT. Mai vist, aquest 35,7% de votants d'un partit que el mateix dia de les eleccions ja s'estaven empenedint del que havien votat, en aquest cas PDeCAT.

Finalment, també en el CIS trobem una altra pregunta les dades de la qual ens acaben confirmant, sense marge d'error, que si ara hi hagués noves eleccions l'única formació independentista que té opcions de millorar els seus esultats és Junts: 1 de cada 4 votants PDeCAT del 14F ara votaria, amb total seguretat, a Junts, i 2 de cada 4 també expressen força probabilitats de fer-ho, de votar Junts.

Les dades de les enquestes, ben triades i ben analitzades, com hem vist, són molt clare: un 75,2% dels votants de Junts del 14F diuen seguirien votant Junts amb total seguretat, en el que és un percentatge lleugerament superior al que té ERC entre els seus votants. I a més davant un escenari de noves eleccions, Junts ja seria el receptor, ara mateix, d’entre el 25% i el 50% del vot que va tenir PDeCAT

Per acabar:

Tot i que per ara les enquestes no reflecteixen el que per a mi és una situació crítica entre l’independentisme, amb un afartament generalitzat, massiu, davant tot el que està passant, recomanaria a tots els partits polítics indepes que no juguin amb foc, perquè poden provocar que tot salti pels aires.

Si algú creu que girar l’esquena a l’1-O, ignorar el 52% de vot independentista del 14F i rebentar el “nosaltres independentista” fent impossible un govern independentista i una estratègia compartida, sortirà gratis, crec que està molt i molt equivocat.

Insisteixo, les enquestes no ho evidencien encara, però hi és. Mentre més d’un 50% del vot “unionista” vol noves eleccions, entre els votants indepes aquest escenari de noves eleccions el vol només un 20%. El govern ERC-Junts, un govern independentista, té el suport majoritari entre els independentistes. Em costa molt d’entendre i de pair els moviments d’ERC per dinamitar el nosaltres independentista, ja sigui amb els seus acostaments a partits del Règim del 78 com els Comuns, ja sigui excloent Junts i tot el que representa d’un projecte compartit fidel al 52% de vot independentista que hi va haver el 14F.

Un escenari de noves eleccions en el millor dels casos ens abocaria a una situació més o menys com la d’ara. I en el pitjor, a una fractura irreversible de l’independentisme. 

Si us plau, no malmetem el somni. Són molts i molts anys de lluita i de sacrifici de moltes generacions com perquè ara siguem nosaltres mateixos els qui ho acabem fent impossible.

 

 

 

 

ABSOLUTA ESTUPEFACCIÓ davant del que està fent ERC-BCN: esdevenir servil còmplice necessari de la destrucció de Barcelona que lidera Colau

 Té tela que amb tantíssimes coses que estan passant a tots els nivells, ara mateix una de les que em té més estupefacte, que no puc entendre de cap manera, és el que està fent ERC-Barcelona a l’Ajuntament de la nostra ciutat.

O sigui, resulta que ERC guanya a Barcelona les darreres eleccions municipals, però la senyora Colau pacta amb l’extrema-dreta de Valls, i li roba l’alcaldia a ERC... i que, com si no hagués passat res, ara tenim que ERC ha esdevingut un servil còmplice necessari de la destrucció de la ciutat que està liderant l’alcaldessa Colau, la lideressa del Règim del 78 a Barcelona.

Colau els hi roba l’alcaldia pactant amb l’extrema-dreta, però ERC s’agenolla servilment davant Colau, traint absolutament tots els seus principis i la més elemental, la més mínima dignitat política.

No ho puc entendre. Em té absolutament estupefacte. És tan irracional, tot plegat, tan i tan bèstia, que suposo algun dia, en el futur, sabrem què ha passat. Perquè és evident que al darrere d’aquesta genuflexió tan vexatòria d’ERC-BCN davant Colau hi ha d’haver alguna cosa molt greu que desconeixem, que se’ns amaga.

Ahir vam tenir l’última escena d’aquesta genuflexió servil d’ERC-BCN amb Colau, que la converteix en còmplice necessària de la destrucció de la ciutat que lidera l’alcaldessa. És una última escena, aquesta d’ahir, que arriba a commoure, per la magnitud de la humiliació a la que Colau obliga a ERC, per la gravetat sense precedents de les renúncies que ha hagut de fer ERC-BCN en aquesta genuflexió servil a la lideressa Colau.

Com sabeu els Comuns fa temps estan obsessionats per carregar-se l’Eixample Cerdà. S’han carregat els xamfrans, estan omplint de pinturetes tots els carrers, fent carrils bicis sense cap explicació ni lògica, escampant blocs de formigó que posen en perill gravíssim la vida de moltes persones, i que ja han comportat la mort d’un motorista.

 Però la gran carta de Colau per carregar-se irreversiblement l’Eixample de Cerdà és l’amenaça de fer-hi una gran superilla.

Sobre aquesta mesura, evidentment, s’hi pot estar a favor o en contra. Tanmateix, la gravetat del que va passar ahir és que ERC va votar en contra d’una proposició de Junts que, sense entrar en cap cas al fons del tema de la Superilla Eixample, ni oposar-s’hi, el que demanava és fer uns estudis previs a l’execució de l’obra, amb una prova pilot prèvia a l’execució de les actuacions previstes al projecte de Superilla Eixample, que permetés  avaluar-ne l’impacte.

 La gravetat espantosa, esgarrifosa, de la genuflexió d’ahir d’ERC-BCN, del que va fer ERC-BCN és aquesta barbaritat irracional d’anar en contra que es facin estudis previs de les actuacions a realitzar, de donar suport a Colau per impedir que abans d’una actuació definitiva es fes una prova pilot que permetés avaluar els impactes de l’actuació.

És molt i molt fort. Negar la ciència, negar el coneixement, negar l’avaluació de les polítiques públiques i imposar-les a saco, amb una bena tapant-nos els ulls. Això és el que ahir va dir ERC Barcelona és la seva manera de fer.

Estem al s.XXI. I ERC-Barcelona ahir, votant contra estudis previs, contra proves pilot i contra avaluació d’impactes i polítiques públiques ens va retornar al feudalisme més servil, a l’autoritarisme més irracional del “ordeno y mando”, del “porque yo lo digo”.

Jo estic esgarrifat.

Evidentment que estic decebut, perquè després del robatori que Colau va fer a ERC no m’hauria esperat mai aquest servilisme absolutament submís d’ERC-BCN a Colau, que fa d’ERC-BCN còmplice necessari de la destrucció de la ciutat.

Però, a banda de decebut, també estic esgarrifat.

Porto des de l’any 1996 treballant en l’avaluació de polítiques públiques i d’institucions. Tot i que ara estic més abocat a la gestió de sistemes d’informació, sóc avaluador d’agències d’avaluació no només a Catalunya, també a nivell estatal, i també d’altres comunitats, com a Andalusia, Galícia o País Basc. He avaluat universitats, departaments, Facultats, títols universitaris, programes de doctorat, serveis i polítiques públiques.

I que el servilisme d’ERC-Barcelona a Colau els hagi portat a l’extrem de votar en contra d’estudis previs per planificar adequadament les actuacions, de proves pilot que permetin mesurar impactes i d’avaluació de polítiques, m’esgarrifa. És la negació de l’administració i del govern i polítiques democràtiques.

ERC-Barcelona va portar ahir el seu servilisme a Colau fins al punt de dinamitar, de sacrificar, tota la seva credibilitat per poder governar Barcelona.

Dient no a estudis previs, proves pilot, i avaluació d’impactes, ahir ERC va llençar un missatge terrorífic a tota la societat i el seu electorat: les coses es faran perquè algú ens dirà que s’han de fer. I ja està. No ens cal res més. No cal que ens vinguin amb estudis i coses d’aquestes. La política de la fe, del “cregui’m” per tot argument, i de l’opacitat per evitar que la gent tingui elements per valorar les coses. Si no tenim estudis ni avaluem, tot és qüestió de fe. Si jo li dic que el trànsit s’evaporarà, cregui’m, el trànsit s’evaporarà. I com ho mesurarem? Doncs no cal, cregui’m, el trànsit s’haurà evaporat, ja li dic jo, no cal res més.

Esgarrifós. No ho entenc. No entenc com ERC-Barcelona ha pogut arribar a aquest extrem.

La cosa ja apuntava molt malament quan ERC va donar servilment suport a Colau per anar en contra del que havíem votat els veïns, i fer passar el tramvia per la Diagonal (80% dels veïns en contra en l’única consulta ciutadana que mai s’ha fet a BCN organitzada per l’Ajuntament) i en contra també de tots els experts que majoritàriament no han deixat de denunciar que és una decisió absurda, que té infinites millors alternatives. Doncs ERC-BCN, servilment, va permetre a Colau tirar endavant aquest projecte contra la ciutadania, la democràcia i la ciutat.

Però mai hauria pensat que la cosa arribés a l’extrem que ahir va arribar, votant a favor de Colau per impedir estudis, proves pilot i avaluació d’impactes i polítiques.

El precedent de la Superilla del Poblenou:

Per la meva experiència veïnal al Poblenou, sé que dins d’ERC-Barcelona hi ha un sector molt fanàtic de les superilles. Quan Colau ens imposa de la nit al dia la Superilla del Poblenou, ERC-Barcelona hi va estar a favor. Però la mobilització veïnal, els milers de signatures recollides, l’oposició municipal a fer una consulta ciutadana sobre el tema, va portar ERC-Barcelona a donar suport als veïns en ser escoltats. I així ERC-Barcelona va supervisar i donar suport als veïns en la consulta veïnal que els mateixos veïns vam organitzar. I a la vista de la massiva oposició veïnal a la Superilla del Poblenou, ERC-Barcelona va modificar el seu posicionament, va donar suport als veïns i va votar al plenari del districte a favor de la retirada de la Superilla i de que s’escoltés als veïns, va formar part d’aquella majoria de regidors que van permetre l’aprovació d’aquesta moció contra la Superilla.

I ERC-Barcelon va assistir en primera línia a com la sra. Colau deia que el que aprovés la majoria de regidors no la comprometia, no l’obligava jurídicament, i que per tant es pixava damunt l’opinió dels veïns, i de la majoria de regidors que ens van donar suport.

I ERC-Barcelona també va conèixer els estudis que van demostrar que la Superilla havia incrementat la contaminació al barri. Que allò que des d’un principi vam denunciar els veïns, que el trànsit no “s’evaporava”, sinó que es traslladava als carrers perimetrals, col·lapsant-los, era cert. Tan cert com la certesa de les dades de mesura de nivell de contaminació de diferents estacions, abans i després Superilla Poblenou, que van demostrar que la Superilla havia incrementat la contaminació al barri.

Per això em sap doblement greu que ara ERC torni a negar als veïns  la seva capacitat de decidir sobre actuacions que els afectaran gravíssimament, sinó que a més a més blindi a Colau de qualsevol estudis, avaluació d’impacte, que pogués demostrar que la lideressa i la seva tropa el que estan fent és carregar-se la ciutat. Si es fes un estudi previ, una prova pilot i una avaluació d’impacte es veuria, com es va veure al Poblenou, que la Superilla Eixample és un deliri que només provocarà col·lapse i increment de la contaminació al conjunt del barri.

No puc evitar tampoc sentir altre cop que al Poblenou vam ser uns “conillets” amb els que Colau i la seva tropa van experimentar els perills que podien amenaçar les seves polítiques per destruir la ciutat. És evident que van veure que per res del món els veïns havíem de poder tenir veu, ni votar ni decidir res. I és evident també que van veure que per protegir les seves polítiques, calia impedir que es fessin estudis, que es tinguessin dades, que es poguessin avaluar els impactes.

Si podíem decidir, decidiríem en contra de les imposicions colauers, i si teníem dades, veuríem que les imposicions colauers ho empitjoren tot.

Acabo com començava, absolutament estupefacte davant la magnitud del que està fent ERC-Barcelona, d’aquest servilisme que els fa còmplices necessaris de les destructives polítiques de Colau de la nostra ciutat.

CAL UNA MOBILITZACIÓ VEÏNAL SENSE PRECEDENTS SI VOLEM IMPEDIR LA DESTRUCCIÓ I RUÏNA DE BARCELONA A LA QUE ENS ABOQUEN LES POLÍTIQUES COLAU I DELS QUI LI DONEN SUPORT