24 de jul. 2021

El pacte de Colau i ERC contra la Via Laietana com a exemple de les polítiques irracionals que estan arrossegant Barcelona a la destrucció

Es fa molt difícil parlar en termes racionals del que està passant a Barcelona quan tot el que ens envolta de la gestió municipal de Colau i els seus socis (PSC i ERC) és una absoluta irracionalitat.

Fa un parell de setmanes aquest personatge funest que és la Janet Sanz, algú que no ha treballat mai, algú que no pot dir “sé això, he fet això” s’atrevia a dir de Josep Acebillo, un dels pares de la Barcelona olímpica, que les seves opinions no servien perquè era “antic”.

Josep Acebillo, arquitecte reputadíssim, i urbanista excepcional, que vam tenir la sort que estigués al capdavant de l’urbanisme a la nostra ciutat, a Barcelona, en un moment clau, com és la Barcelona olímpica, i al que li devem pràcticament tot en la Barcelona dels nostres dies, és, per a aquest personal que no ha treballat mai, que són uns absoluts incompetents, indocumentats, incultes, irresponsables... un “antic”.

Colau, els Comuns, i els seus socis (PSC i ERC) entenen per "antic" ser una persona racional, una persona que raona les seves posicions, una persona que argumenta amb dades i visió global les seves posicions. 

Com per exemple en el cas del tramvia per la Diagonal. Acebillo explica com el tramvia és un mitjà del s.XIX destinat a unir perifèries d’habitatge amb centres laborals, i que resulta, en termes de nou plantejament, en termes d’execució d’obra nova per implementar-lo, una obra absolutament desfasada. I explica Acebillo que l’obra, el cost i l’impacte urbà que implica el tramvia és totalment estalviable amb els nous mitjans del s.XXI, com per exemple el bus elèctric. Executar l’obra del tramvia per la Diagonal, a banda del que implica en termes de repugnant vulneració de la democràcia, atès que els veïns vam rebutjar l’obra en l’única consulta directa que s’ha fet a Barcelona, és un total despropòsit, en termes d’inversió pública, urbanístics i de mobilitat.

Tots els elements positius que pot tenir la connexió via tramvia avui en dia es poden assolir i millorar, sense comparació possible, amb la tecnologia dels busos elèctrics. Aquesta racionalitat d’Acebillo denunciant el despropòsit del tramvia per la Diagonal és, per a Colau, Janet i els seus socis del PSC i ERC, una opinió que no hem ni de considerar perquè és “antiga”. La racionalitat és antiga. La irracionalitat és l’única política de Colau i els seus socis d PSC i ERC.

Atacava també Janet a Acebillo com a antic per la seva racionalitat en el plantejament de les polítiques urbanístiques, davant les gilipollades permanents de la irracionalitat de Colau, PSC i ERC en matèria urbanística, com això de l’urbanisme tàctic, les superilles i les restriccions delirants a la mobilitat urbana, sense fer mai cap planificació, ni estudi d'impacte, ni res.

Doncs mireu, jo em declaro absolutament fan de Josep Acebillo, de la seva obra i del seu coratge per defensar la racionalitat davant la permanent barbàrie urbanística irracional de Colau, Comuns, PSC i ERC.

I aquesta setmana hem tingut la gota que fa vessar el got d’aquesta barbàrie irracional de les polítiques de Colau i els seus socis. Aquesta setmana hem conegut que Colau també ha arribat a un acord amb ERC per carregar-se la Via Laietana.

El que Colau i ERC han acordat per a la Via Laietana és d’una irracionalitat tan descomunal que se m’acaben les paraules. Sento una infinita tristesa per la meva ciutat, el que estan fent amb ella i al que ens condemnen. Sento un fàstic infinit per aquesta irracionalitat permanent de Colau i aquesta ERC tan repugnantment servil i submisa a la seva lideressa, a Colau. Sento una irritació sense precedents en veure com a la meva ciutat no hi ha espai per a la racionalitat, per al coneixement, per als estudis, per a la planificació, per a l’ambició, per a la prosperitat, per a la gent, per a la bellesa, per al futur.

Aquest pacte de Colau i ERC per tancar la Via Laietana s’estudiarà com el que és, un deliri irracional que es carrega tota la història de la ciutat i el seu futur.

Les ciutats, també Barcelona, són “organismes vius”, són espais i realitats en permanent transformació que acullen una diversitat vital, econòmica i social extraordinàries.

Alhora, les ciutats, també Barcelona, estan subjectes, lliguen el seu futur i el de tota la vida que acullen, a l’encert de les decisions que es prenguin sobre el seu futur, sobre el seu desenvolupament, creixement, vida.

La història de Barcelona té dos moments excepcionals en el que allò que urbanísticament es va fer va marcar positivament el nostre futur, va fer possible el futur d’una Barcelona pròspera, i són dos moments que es coneixen com moments en els que es va “obrir” Barcelona.

Aquests dos moments són l’enderrocament de les muralles medievals durant el s.XIX, projectant l'Eixample i l’obertura de la Via Laietana i l’obertura al mar de la ciutat en el disseny de la Barcelona olímpica, al 1992.

Ildefons Cerdà projectà l’Eixample i l’obertura de la Via Laietana per COMUNICAR la ciutat, per comunicar Eixample i litoral. La Via Laietana és un projecte excepcional guiat per un extraordinari objectiu de futur i prosperitat per a la ciutat: comunicar-la. La Via Laietana s’obre per a comunicar, per a conectar, per permetre transitar, per unificar la ciutat. Fou una obra extraordinàriament ambiciosa. Tan ambiciosa com racional. I tan racional com clau per assegurar el futur i la prosperitat de la ciutat.

La segona gran “obertura” de la ciutat la tenim durant l’urbanisme de la Barcelona olímpica, amb l’obertura de la ciutat al mar. Crec que no cal entrar en detalls del que va implicar recuperar tota la façana marítima, des de la Barceloneta fins Sant Adrià, enterrant les vies de tren, executant la Ronda Litoral, construint la Vila Olímpica, etc etc etc

L’obertura de la Via Laietana i l’obertura al mar de la ciutat són dos moments històrics excepcionals de descomunal transcendència per a la nostra ciutat i país. Dos projectes gestats des del racionalisme.

Ara Colau i ERC han pactat, enduts per la seva follia irracional i destructiva, carregar-se la Via Laietana. La Via Laietana només té sentit si es respecta pel que es va fer, pel que es va obrir: COMUNICAR.

Ara Colau i ERC han pactat tancar la Via Laietana, desposseir-la de la seva funció de comunicació vital de la nostra ciutat.

Diuen que ho volen fer, tancar-la a la comunicació, per habilitar carrils bici i ampliar voreres.

Així en abstracte tots hauríem d’estar d’acord en que es puguin ampliar voreres. La cosa és que les decisions no es prenen en abstracte, sinó sobre una realitat. I aquí és on se situa la frontera entre les polítiques racionals i les irracionals.

Les polítiques racionals actuen sempre sobre una realitat. Les polítiques irracionals es plantegen sempre ignorant la realitat.

I quina és la realitat? Doncs que la Via Laietana, ara mateix, és l’única via de comunicació de tot el centre de la ciutat en sentit mar/muntanya en tot l’immens perímetre que es configura entre l’Avinguda Paral·lel i el Passeig Lluís Companys. Hi va haver un temps en que el centre de la ciutat era obert al trànsit rodat. Això ja no és així. La Rambla no admet lliure circulació. Portal de l’Àngel fa dècades que és una zona peatonal. Ni pel gòtic ni per la Rivera, des de Paral·lel fins Lluís Companys, en tot aquest immens perímetre, no hi ha cap altra via de comunicació mar-muntanya que la Via Laietana.

I ara Colau i ERC la volen tancar. Diuen que "per guanyar espai als vianants”. Entre Paral·lel i Lluís Companys, en tot aquest immens espai urbà del que és Ciutat Vella, tot és espai gairebé exclusiu per als vianants. Més de 400 Ha en les que només per Via Laietana és possible la comunicació mar/muntanya. Més de 400 Ha on la pràctica totalitat dels espais són exclusius per als vianants.

La irracionalitat és això. Ignorar que tota Ciutat Vella és espai per als vianants i dir que es vol guanyar espai per als vianants en una via que fou oberta per assegurar la comunicació mar/muntanya, fent-la impossible, amb totes les gravíssimes conseqüències que això implicarà.

Els veïns de Via Laietana, els comerciants, les empreses, mercats com el de Santa Caterina... estan en contra de l’irracional tancament que projecten Colau i ERC. Però això a Colau i a ERC els hi és igual, ja ho hem vist amb el tramvia. Per a les polítiques irracionals de Colau i ERC el que opinem els veïns no importa, com tampoc importen les gravíssimes conseqüències que les seves actuacions comportaran, en termes de tancament de comerços, acomiadament de treballadors, desertització dels espais, incomunicació entre barris, etc.

Per això són polítiques irracionals. Per això, per a la Janet i ERC Acebillo és antic, perquè és racional, perquè sap perquè es van fer les coses, quins usos tenen i quines conseqüències poden tenir les nostres actuacions.

(permeteu-me un petit parèntesi sobre les aberracions d’aquesta irracionalitat de les polítiques de Colau i ERC. Sota la presa de pel que ha estat això dels “pressupostos participatius” a Barcelona, la secta colauer ha “colat” actuacions demencials. Ho fan refugiats en aquest tan empalagós com efectiu llenguatge amb el que volen justificar les seves polítiques irracionals. Un dels exemples més delirants el trobem amb això que en diuen “pacificació dels entorns escolars”. Com si estessin en una guerra horrorosa. Una d’aquestes “pacificacions” que han aprovat és la de l’entorn de l’escola Duran i Bas, al barri de Les Corts. La “pacificació” consisteix en tallar el trànsit del carrer Vallespir entre Travessera i Marquès de Sentmenat. Diuen que cal tallar aquest carrer per garantir un entorn segur a la canalla i tenir espai per facilitar la seva relació. Si llegeixes fins aquí penses, pobrets, com me n’alegro per aquesta canalla d’aquesta escola que puguin sortir a un entorn segur que ara no tenien i que tinguin espai per relacionar-se quan surten de l’escola. Tornem al que deia abans: la irracionalitat es basa perquè ignora la realitat. Per què aquesta actuació de “pacificació” d’aquest entorn escolar és un deliri irracional? Doncs molt fàcil, perquè la realitat és que la sortida, la porta de sortida, per on surten tots els alumnes de l’escola Duran i Bas és a un parc, a un jardí, al Jardí de les Infantes, que té 6.800 m2, amb jocs per a la canalla, amb pista de bàsquet, amb bancs, arbres, jardí... La demència irracional d’aquest personal és que faran tallar el trànsit a una via de comunicació de sempre del barri, per guanyar uns 100m2 d’asfalt, quan la sortida de l’escola és a un parc urbà preciós i enorme, de més de 6.000m2. La irracionalitat és això)

L’acord de Colau amb ERC per carregar-se la Via Laietana, per carregar-se la funcionalitat clau per la que va ser dissenyada i executada, per la que existeix, per la que es va “obrir” la Via Laietana, ha esdevingut, sense cap mena de dubte, l’actuació icònica de la irracionalitat de la gestió municipal de Colau i d’ERC.

“Ho fem per guanyar espai per als vianants!”. Doncs mireu, Colauers i ERC, estalvieu-vos tractar-nos d’idiotes. A Ciutat Vella, a dreta i esquerra de la Via Laietana, és on els vianants tenim més espai exclusiu per a nosaltres, on més zones de vianants hi ha, on menys carrers oberts al trànsit hi ha. Les més de 400 hectàrees del perímetre de Ciutat Vella, a dreta i esquerra de Via Laietana, són més de 400 hèctàrees per als vianants. Enlloc més de la ciutat hi ha tant d’espai per als vianants. O sigui que no ens tracteu d’imbècils intentant fer creure que us carregueu la Via Laietana, pel que va ser creada, i per tot el que viu al seu voltant... perquè voleu fer guanyar espai als vianants”

Sí, Acebillo i Cerdà són “antics”, perquè són racionals, perquè pensen, perquè treballen sobre la realitat, perquè projecten actuacions on tothom hi guanyi.

Acebillo i Cerdà, els pares de la Barcelona que va assegurar el seu futur i la seva prosperitat “obrint-se”, obrint Barcelona, obrint la Via Laietana, obrint Barcelona al mar.

Colau i ERC, amb el pacte per carregar-se Via Laietana esdevenen la imatge de la Barcelona que es tanca al futur, als veïns, a les múltiples barcelones, a la prosperitat.

Així és com Via Laietana esdevindrà la imatge de la Barcelona oberta i pròspera i, alhora, la imatge de la Barcelona tancada, arruïnada, empobrida, lletja, desertitzada, inhabitable.

Així és com Via Laietana esdevindrà la imatge de la lluita de la raó i la racionalitat contra la irracionalitat.

L’admirat professor Francesc Xavier Hernandez Cardona, catedràtic d’Història de la UB deia, fa un parell de mesos, que els dos moments de major destrucció de la nostra ciutat, de Barcelona, al llarg dels segles, són l’assalt, saqueig i destrucció de la ciutat al s.X per part d’Almansor i l’actual Ajuntament de Barcelona de l’alcaldessa Ada Colau.”

El pacte entre Colau i ERC per carregar-se la Via Laietana exemplifica, com poques coses, aquesta destrucció de la ciutat que lidera Colau, amb el suport incondicional d’ERC. Ja no hi ha res a amagar: ERC ha decidit donar la cara i assumir que les seves polítiques són les mateixes polítiques irracionals de Colau i els Comuns, i que la destrucció de Barcelona que està liderant Colau és un objectiu que des d’ERC també es comparteix, incondicionalment, servilment.

 

15 de jul. 2021

Baròmetre BCN: l’evidència de la pitjor gestió municipal de la història, la gestió de Colau & friends. I sorpresón polític: la irreversible fractura entre l'electorat d'un partit...

 Avui s’han fet públiques les dades del Baròmetre municipal de Barcelona. És una enquesta de caràcter semestral, la principal vàlua de la qual és que fa molts anys que s’està fent, i això ens proporciona una capacitat d’anàlisi de l’evolució de la ciutat i de les valoracions dels ciutadans extraordinària.

Com sempre, en qualsevol enquesta, tots els titulars dels mitjans d’informació s’han centrat en el resultat electoral que projecta, quan és l’element menys important de l’enquesta i el més “distorsionat” pels biaixos de la mostra, que no es corregeixen.

Així, la informació, el titular, de que “ERC guanyaria les eleccions a Barcelona” és més que discutible, i amaga moviments sísmics a l'electorat de conseqüències impredibles ara mateix.

Intentarem veure les moltes coses que planteja l’enquesta. Però d’entrada jo crec que el que hem de fer és analitzar la informació més rellevant, més transcendent. I aquesta informació, les dades més concloents de tota l’enquesta, són les que de manera inequívoca ens porten al títol d’aquest article:

El Baròmetre municipal de Barcelona evidencia que la gestió municipal de l’alcaldessa Colau, els seus Comuns i els seus aliats (PSC i ERC), és la pitjor gestió municipal de la història de Barcelona. I que la conseqüència d’estar patint la pitjor gestió municipal de la història és evident: Barcelona, la nostra ciutat, està en el seu pitjor moment, mai havia estat tan malament.

En què em baso per fer aquestes dues afirmacions tan contundents?

Doncs em baso en dues dades que no admeten discussió ni dubte. Dues dades demolidores:

Pregunta 1: “El darrer any, vostè creu que Barcelona ha millorat o ha empitjorat?”

Fins l’arribada de Colau, amb l’alcalde Trias, un 30,9% dels barcelonins pensaven que la ciutat havia empitjorat l’últim any, davant el 42% que pensaven havia millorat.

Amb l’arribada de Colau a l’alcaldia, després d’uns primers anys que la gent estava una mica a veure-les venir, al poc ja la majoria de la ciutadania va començar a prendre consciència de la magnitud del desastre de la gestió Colau. Un any després de ser escollida alcaldessa ja era més la gent que pensava la ciutat havia empitjorat de la que pensava havia millorat. I a finals del 2018 ja s’arriba a les xifres mai vistes, en les que sistemàticament, enquesta rere enquesta, més de la meitat dels barcelonins diuen que la ciutat cada any és pitjor que l’any anterior. Aquest juny del 2021 un 59,3% dels barcelonins creuen que la ciutat ha empitjorat, i només un 24,8% que ha millorat.

Aquí la sèrie dels últims anys del % de barcelonins que creuen la ciutat està empitjorant any a any:

Un 59,9% DES 2018, 54,2% JUNY 2019, 67,7% DES 2019, 60% JUNY 2020, 65,9% DES 2020... i aquest 59,3% de JUNY 2021

No, que la ciutat està empitjorant any rere any és una constant des que Colau va assumir l’alcaldia de Barcelona, i no té res a veure amb el que ha passat del Covid. RES!

Pregunta 2: “Quin considera que és el problema més greu que té la ciutat de Barcelona en aquests moments?”

Per primera vegada la història de la ciutat de Barcelona, la gestió municipal ha esdevingut, per als barcelonins, EL SEGON PROBLEMA MÉS GREU QUE TÉ LA CIUTAT!

Això no havia passat mai!

Com deu ser el desastre de la gestió Colau i els seus amiguetes servils, que la seva gestió ha esdevingut el segon problema més greu de la ciutat, pel davant de problemes com l’atur, l’accés a l’habitatge, la neteja, etc.

Com deia abans, les dades són demolidores, inqüestionables. Mai tantíssims veïns de Barcelona havien pensat que la ciutat cada any està empitjorant. I ara ja Colau no pot enganyar ningú, ara ja tothom visualitza la seva gestió com el que està portant la ciutat al pitjor desastre mai viscut, al seu pitjor moment, i la seva gestió, la gestió Colau, ja s’ha situat com el segon problema més greu que té la ciutat.

Projeccions electorals demoscòpiques del baròmetre municipal? Ai, calla, que em pixo

Com deia abans, tots els mitjans de comunicació tenen, en relació al Baròmetre municipal, un únic titular: ERC guanyaria les eleccions a Barcelona.

És així? Doncs mireu, projectar titulars de guanyar eleccions en una enquesta així és una xorrada. El Baròmetre municipal no corregeix biaixos mostrals, que hi són, i només projecta vot directe. De manera que és un despropòsit oferir dades electorals.

El que no és cap despropòsit és analitzar les dades no manipulables de les enquestes. Que hi són. Anem a veure-les, perquè ens expliquen coses moooolt diferents al titular mediàtic que s’ha volgut vendre.

El Baròmetre projecta que ERC guanyaria les eleccions amb un 13,8% d’intenció de vot. Les eleccions municipals 2019 ERC va tenir un 14,1% dels vots. Però sabeu quin és el record de vot a ERC en aquelles eleccions? Doncs del 19,9%.

És a dir, ERC està 5,8 punts sobrerepresentada a l’enquesta, al Baròmetre. Són el partit, amb diferència, més sobrerepresentat de tots a la mostra, seguits de la CUP amb 2,1 punts i dels Comuns amb 2 punts de sobrerepresentació.

Home, amb 6 punts de sobrerepresentació jo també guanyo al que sigui. Però resulta que veiem que malgrat aquests 5,8 punts de sobrerepresentació d’ERC, la seva intenció de vot directe és inferior al vot que va tenir el 2019, per poc, però inferior.

I això ja aixeca totes les alertes. I dius, anem a veure com va la fidelitat de vot i el transvasament de vot, que és una altra dada no manipulable. I, AI LÀS! Resulta que ERC és l’opció política amb una menor fidelitat de vot: només un 55,2% dels votants ERC a les municipals a BCN ara votarien ERC, per sota de la fidelitat de vot dels Comuns, del PSC, de Junts o de la CUP.

I a més a més, ERC té fugues de vot significatives en direccions molt diferents: un 3,6% del seu vot li marxa cap als Comuns, un 2% cap al PSC, un 8,8% cap a Junts, un 2,8% cap a la CUP...

Fa unes setmanes el líder d’ERC a Barcelona, Ernest Maragall, proclamava solemnement que ERC i els Comuns són una aliança natural.

Ho deia, això, Maragall, després d’haver guanyat les eleccions al 2019, que la faraona Colau li robés la cartera pactant amb l’extremadreta xenòfoba de Manuel Valls, i que malgrat això, ERC sigui un soci absolutament submís, entregat, servil, a Colau. Si cal pixar-se en el que vam votar els veïns a la consulta per la Diagonal, doncs ERC els primers en acompanyar la faraona per pixar-se damunt els veïns.

Quan he vist el titular de “ERC guanyaria les eleccions” he pensat que potser ja s’havien fusionat amb la faraona. Però no. ERC no guanyaria les eleccions. De fet ERC trauria un resultat molt fluix. Va guanyar les eleccions municipals a BCN el 2019, va ser la força més votada, però ara mateix només un 55,2% dels qui els van votar, votarien ERC.

El projecte d’ERC per a BCN, aquesta submissió vergonyosa, acrítica, servil a més no poder, a la faraona Colau els hi està passant factura, i en dos anys ja han perdut gairebé la meitat del vot que varen tenir el 2019.

En canvi, malgrat el desastre al que està abocant la ciutat i protagonitzar la pitjor gestió municipal de la història, Colau està rendibilitzant molt bé la fortuna que està invertint en publicitat (és l’ajuntament de tot l’estat que més gasta en publicitat) i en les polítiques clientelars, a base de tenir el rècord de contractes a dit i d’un nepotisme sense vergonya en la contractació d’amics i parents a l’ajuntament de barcelona, amén de la milionada repartida entre les entitats “amigues”.

Sí, Colau està treient suc a la seva sense precedents despòtica xarxa clientelar, i ara mateix els Comuns són l’opció política amb major fidelitat de vot de BCN, el 66,1%, i manté els seus “caladeros”, de manera que segueix captant vot d’ERC, de PSC i de la CUP, dels seus incondicionals clubs de fans, per als qui com si Barcelona s’ensorra i desapareix en un forat negre, Colau sempre serà la més guai i tot ho fa bé.

El gran problema segueix sent que no es visualitza una alternativa.

En relació al baròmetre anterior Junts ha millorat la seva situació, les seves opcions, però encara queda molta feina per fer si volen aparèixer com el que realment són, l’única alternativa possible al colauisme, que té absorvits a PSC i ERC.

Junts ha millorat la seva fidelitat de vot, que ha situat en el 62,5%. Però el més important és que de manera explícita i inequívoca ara mateix Junts rep una de les majors transferències de vot de tot el panorama municipal, aquest 8,8% de vot que va tenir ERC el 2019 i que ara diuen votarien Junts. ERC fou la força més votada, per tant aquest 8,8% és el major volum de vot en moviment que hi ha a l’escenari polític, i va d’ERC cap a Junts.

A més a més Junts també s’intueix receptora d’una bona part del vot de primàries, en aquest 10,3% de vot d’altres que rep.

Doncs sí, més que projectar ERC com a guanyadors a les eleccions, al meu entendre el que de manera inequívoca reflecteix el Baròmetre és que ERC està abocada a una crisi monumental, que ja es veu en totes les dades, i que està provocada per la seva servil submissió a Colau.

I poques vegades havíem pogut veure en una única pregunta, la magnitud del col·lapse al que està abocada ERC Barcelona, perquè mai com ara, en aquesta enquesta, i en una única pregunta, podem veure la fractura del que fins ara havia conviscut dins ERC, dins el votant d’ERC, i que ara ja presenta posicions antagòniques, irreconciliables.

Quan creuem la pregunta de com valoraria la gestió de l’Ajuntament de BCN amb el record de vot a les municipals del 2019 veiem una cosa espectacular en relació a ERC: Un 42,6% dels votants d’ERC diuen que la valoren com a bona o molt bona. Fins aquí tot normal, perquè és el votant alineat a la submissió servil de la direcció d’ERC Barcelona a Colau, que li diu sí a tot, que tot ho troba bé, que mai no li critica res, ni tan sols després que la faraona els apunyalés pactant amb l’extremadreta xenòfoba de Valls per robar l’alcaldia a ERC

Com dèiem, fins aquí tot normal. La dada espectacular, la dada que és la percepció d’un detonador nuclear activat, és que un 43,8% dels votants d’ERC a les municipals 2019 valoren la gestió municipal de Colau com a dolenta o molt dolenta.

Això no és gestionable. La trencadissa és inevitable. No hi ha marxa enrere possible en termes electorals que pugui revertir la fractura radical entre l’electorat mesell, que avala la submissió total, fins la humiliació, d’ERC a la faraona Colau, d’aquest 42,6% de votants que valoren la gestió municipal com a bona o molt bona, i la d’aquest 43,8% de votants que la valoren com a dolenta o molt dolenta. No la valoren com a regular/normal, sinó dolenta/molt dolenta.

Després de la submissió servil a Colau d’aquests dos anys, ERC ja no té, faci el que faci, cap credibilitat per a aquest 43,8% dels seus antics votants del 2019 que qualifiquen com a dolenta o molt dolenta la gestió Colau.

I fixeu-vos que aquest 43,8% és el que, a més, fa creïble la crisi de fidelitat de vot d’ERC, que se situa en el 55%.

És això. A dos anys de les eleccions la servil ERC-Barcelona ha apartat, ha allunyat irreversiblement, a gairebé el 50% dels seus votants. I aquesta és la segona gran notícia, informació, que ens aporta el baròmetre.

El que està fent ERC a BCN és absolutament immoral. S’ha fet còmplice de la pitjor gestió municipal de la història de la ciutat. I ho ha fet d’una manera vergonyosament servil, humiliant-se cada dia. Fins al punt de renegar dels seus principis, de negar la democràcia ciutadana, de negar la veu als veïns, com ha fet amb la consulta de la Diagonal.

La trama clientelar colauer és molt forta i potent. Però alguna cosa està passant a BCN. Els veïns tenim clar que Colau és la pitjor gestió municipal de la història de la ciutat, i que des que hi ha Colau la ciutat ha empitjorat any rere any. I ara a Colau l’amenaça la fractura electoral del seu principal aliat, el seu aliat més submís, ERC-Barcelona.

Hi ha partit per evitar que la Colau i els seus enfonsin irreversiblement la ciutat. I hi ha partit perquè els electors som els que tenim l’última paraula, i el baròmetre semestral que avui hem conegut anticipa moviments sísmics a l’electorat de qui va guanyar les eleccions ara fa dos anys, ERC, perquè gairebé la meitat d’aquest electorat rebutja radicalment Colau i la política servil d’ERC.

 

-           

9 de jul. 2021

Mi calle, mi ciudad, mi vida... i la ciutat i la vida que ens volen arrabassar Colau i els seus pijoprogres

Pues sí, era sobre finals del 1968 que una de les bandes mítiques del rock a Barcelona i a Catalunya, els Lone Star, cantaven MI CALLE

Vivo en un lugar donde no llega la luz

Niños se ven que van descalzos sin salud

Por la estrecha calle algún carro viene y va

y cuando llueve nadie puede caminar

I no, no era el 1968, però potser sí el 1970, i/o el 1971 i/o 1972... que vivia en un lugar on arribava la llum, però que quan plovia ningú no podia caminar. No era una estrecha calle, era ben ampla, i no hi havia carros, però sí cotxes, furgonetes, camions, que la creuaven. Excepte quan plovia. Perquè era un carrer sense asfaltar del barri de Sant Ildefons, a la ciutat satèl·lit, a Cornellà de Llobregat.

Allà em vaig criar i vaig créixer, en aquell carrer sense asfaltar pel que quan plovia ningú no podia caminar. Estàvem a l’extrem del barri. El carrer sense asfaltar i, a l’altra banda, el que aquells nens que anàvem amunt i avall –mai descalços- li dèiem “la montaña”. Una mena de turó de terra que escalàvem, en un repte permanent, i llavors jugàvem a la plana que tenia al seu capdamunt, o ens tiràvem avall per les aigüeres que a la terra de la “montaña” hi feia la pluja.

Amb el primer ajuntament democràtic, amb Frederic Prieto d’alcalde del PSUC, es va asfaltar el carrer. I on hi havia “la montaña”, es construí una escola.

La historia comienza en Barcelona, más concretamente en el barrio de Ciudad Satélite/San Ildefonso de Cornellá del Llobregat, un enclave habitado en su mayoría por inmigrantes andaluces donde crecieron los traperos.

Sí, la mítica Banda Trapera del Río. Cantaven aquella ciutat satèl·lit, la “ciutat podrida”

"Ciutat podrida

Ens portes la nit i la por,

Ara que ets adormida

Els carrers

Son plens de foc"

I encara més, cantaven “Venid a las cloacas”

"Vivís, en cuatro paredes agobiados del mal olor

De aceite de comida barata que se adhiere al narizón

Soportáis las cuatro paredes, soportáis el mal olor

Soportáis pagar impuestos soportáis la humillación

¡Vivís en la ciudad satélite! La gente a todo confort.

El metro al lado de casa, pero de barro hasta el pantalón.

Creéis que estamos salvados, pero estáis en un rincón

En un rincón de mierda, de control y represión

Venid a las cloacas, estaréis mucho mejor"

Sí, la ciutat satèl·lit, la ciutat podrida, els carrers sense asfaltar, la ciutat dormitori... Quan vaig acabar l’EGB la ciutat podrida als joves gairebé només ens oferia un món d’heroïna sense futur. Els meus pares em van enviar amb la meva àvia a Sants, a fer el BUP a l’institut Emperador Carles, al barri de Sants. Després les coses els hi van anar bé als meus pares, i tots vam acabar vivint a Les Corts. Fins que em vaig independitzar, que vaig fer cap a la Barceloneta. I 10 anys després al Poblenou, on encara i espero que per molts anys, visc.

Jo m’havia format als moviments juvenils de base de l’església més transformadora, a la JOBAC. Més endavant vaig prendre plena consciència política i vaig començar a militar a l’independentisme. I segueixo fent-ho. Militància independentista cívica, cultural, activista, política, sindical... de tot.

Jo era aquell jove que havia crescut a la ciutat satèl·lit, a la ciutat podrida, amb carrers sense asfaltar. Però jo també era aquell jove que havia estudiat dret, la llicenciatura en dret, i més endavant un Diplomat de Postgrau en Administració Pública i un Màster en Dret Públic i Organització Administrativa, que em van obrir les portes a l’urbanisme. A Cornellà havia viscut la transformació de la ciutat trapera a una ciutat digna, dels carrers sense asfaltar a carrers asfaltats, a equipaments públics, a l’ajardinament d’espais, etc. I a Barcelona havia viscut l’extraordinària transformació urbanística de la Barcelona olímpica. I en aquells estudis de postgrau vaig tenir la sort de tenir professors que havien participat, format part de l’equip que havia liderat la transformació olímpica de Barcelona. Professors que no només ens explicaven la teoria en matèria d’urbanisme, sinó que els dissabtes pel matí ens acompanyaven per tots els escenaris d’aquella transformació olímpica que havia viscut i encara vivia la ciutat, i ens l’explicaven, ens explicaven què s’estava fent, com s’estava fent i per què (objectiu final) s’estava fent.

Em sento privilegiat d’haver viscut aquesta època i d’haver tingut aquest professorat extraordinari, que em va despertar la passió per la ciutat i per l’urbanisme.

Però d’aquesta passió per l’urbanisme la cosa mai va passar. La meva feina, en l’àmbit de la planificació estratègica, del tractament de dades, de l’avaluació de polítiques públiques va mantenir la passió per l’urbanisme com quelcom purament personal, gairebé íntim passional. Fins que, un cop ja instal·lat feliçment al Poblenou de sobte aquesta insuperable estafadora que és Ada Colau va guanyar les eleccions a l’Ajuntament de Barcelona i va esdevenir alcaldessa.

Des de llavors, per a algú com jo, absolutament enamorat de la meva ciutat, de la ciutat on he acabat vivint, Barcelona, i absolutament apassionat per l’urbanisme, per la millora constant de les nostres ciutats i barris que havia viscut en primera persona amb els Jocs Olímpics, des de llavors, com deia, per a algú com jo es desencadena un autèntic infern, la meva vida es converteix en un autèntic calvari en veure, des de la més absoluta impotència, com Colau i la seva tropa d’indocumentats, ignorants, irresponsables, manipuladors, impulsaven polítiques que només ens portaven a carregar-se la ciutat, a una barcelona cada cop pitjor, al desastre.

La primera gran hòstia, de la que encara no m’he recuperat, fou la Superilla del Poblenou. De la nit al dia, de viure en un barri del que n’estava enamorat, Colau i la seva tropa impulsen un delirant projecte, batejat pels urbanistes com “la major estupidesa urbanística feta a Barcelona”: la Superilla del Poblenou.

No entenia res. De la nit al dia, sense que els veïns n’haguéssim tingut cap informació, ens van imposar una sèrie de demencials actuacions urbanístiques que ningú no entenia i que tothom, des del primer minut, veia que ho empitjorava tot, al barri.

Jo mai m’havia preocupat de les coses “veïnals”, però l’estat de xoc en el que em va sumir veure aquella demència urbanística de la superilla, em va fer implicar, per primer cop a la meva vida, en els moviments veïnals.

Jo, que m’havia criat a la ciutat satèl·lit, en carrers sense asfaltar, no podia entendre de cap manera, em col·lapsava, com quatre merdes pijoprogres havien estat capaços d’impulsar i imposar contra tothom, sense que ningú hi pogués fer res, unes bogeries delirants que no generaven cap element positiu, perquè tot el que generaven eren elements negatius.

Deien que volien reduir la contaminació, via reduir el trànsit de vehicles, però l’únic que aquelles delirants actuacions de la Superilla del Poblenou van generar va ser un increment de la contaminació a tot el barri. Per tallar la circulació de tres o quatre carrers s’havia col·lapsat la circulació en tot el perímetre del barri. I així s’havia passat d’una fluïdesa que no generava cap problema a uns col·lapses perimetrals permanents, que van incrementar la contaminació al conjunt del barri.

El deliri del que havia passat i de les afectacions que havia generat fou tan monumental que tothom al districte i al barri es preguntava per què collons els pijoprogres dels Comuns havien fet aquella barbaritat, que ningú entenia.  Fins que, des de la més absoluta estupefacció, vam veure que tot el que s’havia fet de la Superilla del Poblenou i on s’havia fet era només perquè una molt influent pijoprogre dels Comuns volia treure del davant del seu pis, la circulació d’automòbils, no volia trànsit davant ca seu.

I per això aquesta influent pijoprogre dels Comuns es va moure i va aconseguir que l’Ajuntament fes això de la Superilla del Poblenou on la va fer. Estava eufòrica. Havia aconseguit no tenir trànsit davant ca seu.

L’estupefacció dels veïns, en saber-ho, cada cop era més gran. Estupefacció i indignació, quan vèiem com aquell deliri de la Superilla al Poblenou estava comportant portar a la fallida comerços, l’acomiadament de treballadors i la desertització dels espais.

Els veïns vàrem recollir desenes de milers de signatures contra la Superilla, vam organitzar una consulta veïnal avalada per la majoria de partits polítics del Districte (Junts, ERC, Cs, PP), més d’un 80% dels veïns varen votar en contra de la Superilla, i finalment la majoria de regidors del Districte van votar en contra de la Superilla, demanant explícitament a l’alcaldessa Colau que escoltés els veïns i retirés el “projecte”.

Colau i els seus “pijoprogres” es van fer un fart de riure i enfotre’s-en dels veïns i de les majories democràtiques contra la Superilla. Cap novetat, si ara no han reconegut el resultat de l’única consulta veïnal oficial organitzada per l’Ajuntament de BCN, en la que els veïns vam dir NO al tramvia per la diagonal, la faraona Colau i els seus pijoprogres encara riuen ara de que la majoria de veïns i de regidors penséssim que respectarien l’evident força democràtica que expressàvem, i ens farien cas.

El fracàs de la Superilla era monumental, tots els arquitectes i urbanistes que ens parlaven expressaven la seva estupefacció per l’estupidesa urbanística que era, pel desastre que era.

Però això mai va ser obstacle per a que Colau i els seus pijoprogres seguissin abocant una quantitat indecent de diners a la Superilla. Que si ara pinto una pista d’atletisme a l’asfalt, que si ara faig pinturetes de colors, que si ara poso taules, etc

L’abandó i desertització de la Superilla són total. La crisi en empreses i comerços, gravíssima. L’acomiadament de treballadors, gravíssim. L’increment de la contaminació al barri, gravíssim.

Ara Colau, els seus pijoprogres i els seus socis mesells, com són el PSC i ERC, volen “exportar” el model “d’èxit” de la Superilla del Poblenou a l’Eixample.

D’entrada ja han dit que no volen es faci cap informe previ sobre les implicacions de l’actuació. Es farà perquè ells ho diuen, sense cap estudi, sense cap avaluació, sense cap mesura.

La gravetat del que Colau i les seves pijoprogres com la Janet Sanz volen perpetrar a l’Eixample és gravíssima. Un professor d’arquitectura i d’urbanisme de reconegudíssim prestigi recordava fa poc , des de la seva estupefacció, a alguns d’aquests pijoprogres dels Comuns que ara volen impulsar la “Superilla Barcelona”, carregant-se l’Eixample i el Pla Cerdà, que “Els carrers serveixen per passar i per donar accés”.

En urbanisme, un carrer és un carrer, és com és i té les seves funcions, a l’igual que una plaça és una plaça, amb  les seves característiques i funcions, i un jardí és un jardí, amb les seves característiques i funcions.

La humanitat sencera està compromesa en un objectiu vital, com és la lluita contra el canvi climàtic. Cal reduir la contaminació que generem. Cal fer-ho urgentment. I cal fer-ho de manera compatible amb el progrés i la prosperitat de la nostra civilització i dels nostres països. Aquesta lluita, a més, té un altre principi fonamental: ens vincula a tots, no la podem fer cadascun per la nostra banda. Estem davant un repte en el que o ho fem tots, o tots ens aliniem en les polítiques a seguir, o no té cap sentit el que fem individualment.

I ara mateix, a Barcelona, el més greu que està passant és tenir un Ajuntament, l’Ajuntament Colau, amb els seus pijoprogres dels Comuns i els seus mesells de PSC i d’ERC que s’empara d’una manera immoral, repugnantment immoral, en aquest legítim objectiu que ens ha de vincular a tots de combatre el canvi climàtic, reduint la contaminació, per impulsar polítiques i actuacions urbanístiques sense cap fonament, amb una irresponsabilitat absoluta, que aboca la nostra ciutat a un col·lapse i una destrucció sense precedents en termes urbanístics, socials, econòmics, ciutadans i, a sobre, empitjorant tots els nostres registres mediambientals.

La farsa de l’Ajuntament Colauer, els seus pijoprogres dels Comuns i els seus còmplices mesells de PSC i ERC no té precedents. Si realment estiguessin compromesos de debò en la lluita contra el canvi climàtic, s’haurien abocat a fer polítiques municipals efectives, com per exemple electrificar tota la flota d’autobusos.

En comptes de fer-ho ens han volgut fer creure que la millor opció era destruir la ciutat amb polítiques de transport públic decimonòniques, com és el tramvia. L’obsessió malaltissa de la pijoprograda pel tramvia, ignorant el que vam votar els veïns en l’única consulta ciutadana que s’ha fet a Barcelona, en la que un 80% vam dir no al tramvia per la diagonal, ha portat aquesta secta colauer i els seus mesells, a barrar el pas a la nostra ciutat a les polítiques més avançades arreu del món per combatre el canvi climàtic a les ciutat, a barrar el pas a l’electrificació del transport públic.

El segon gran problema que té la nostra ciutat és que com que ni Colau ni els seus pijoprogres no han treballat mai no saben el que és el moviment diari laboral, no saben el que implica per a les empreses, per al comerç, per al proveïment. No ho saben i, a més a més, no els importa. Ho vam veure i viure al Poblenou. Mentre els veïns estàvem escandalitzats per les empreses, comerços i llocs de treball que la Superilla posava en perill, els pijoprogres dels Comuns se n’enfotien, absolutament insensibles, inhumanament insensibles al patiment d’empresaris i treballadors que veien perillar el seu futur.

Ara volen estendre el model a l’Eixample. Ara volen carregar-se aquesta meravella que és el pla Cerdà, l’eixample de Cerdà, amb actuacions urbanístiques absolutament gilipolles, demencialment gilipolles que es carreguen el principi fonamental de l’urbanisme: els carrers serveixen per passar i per donar accés. I diuen que volen fer dels carrers, jardins. Els carrers de l’Eixample no hi són per cap caprici. Hi són perquè compleixen una funció, la de que tota l’estructura ciutadana, empresarial i comercial de la ciutat, hi pugui passar. Els carrers de l’Eixample donen accés a la vida, donen accés a la ciutat, als veïns, als treballadors, als comerços, als clients, etc etc

Però a Colau i a tota aquesta banda de pijoprogres en Comú que encapçala la Cuqui Janet Sanz tot això de que els carrers serveixen per passar i per donar accés només els provoca riures. Els carrers serveixen per a fer horts urbans, per poder conrear hortalisses amb perspectiva de gènere i per generar espais de trobada i de convivència dels veïns. I mira, si tens una botiga i no t’arriben clients, doncs et fots, ja et donarem un hort urbà perquè hi plantis tomàquets. I si tens una empresa i has de distribuir mercaderies o productes diversos, doncs mira, també et fots, fes-te del sindicat de manters i no toquis els ous (ni els ovaris).

"Hem de fer que el cotxe privat sigui un convidat a l’Eixample", diu Cuqui Janet Sanz, i ensenya fotos molt guais de carrers plens de gent que no trabaja, pasa el rato, que és el model Colau. I llavors et tornen a sortir amb que cal reduir la contaminació. Perquè la contaminació a Barcelona provoca no sé quantes morts prematures. És en aquest moment que Colau i els seus pijoprogres intenten posar cara de transcendència. Llavors els hi dius, com els hi vam dir al Poblenou, que la cosa és que uns veïns estiguin superguais, sense cap cotxe circulant pel seu carrer, i uns altres hagin d’assumir viure en un col·lapse permanent. Colau i els seus pijoprogres convertits en divinitats, que ungeixen als veïns i els hi diuen, a tu et donarem vida, perquè et treurem els cotxes del carrer, i a tu, doncs mira, et fots, perquè posarem tots els cotxes al teu carrer.

Això és el que van fer al Poblenou, i això és el que faran a l’Eixample. Els veïns d’un parell o tres de carrers supercuquis, perquè amb la Superilla pel seu carrer no hi passava cap cotxe ni autobús, ni furgoneta. I els veïns de la resta de carrers del barri, doncs a viure permanentment col·lapsats i enfumats, perquè tots els cotxes, autobusos i furgonetes han de passar, a la força, pel seu carrer.

Així, a l’Eixample, la gran transformació urbanística serà que Colau i els seus pijoprogres condemnaran a uns veïns a un infern de trànsit, col·lapse circulatori, perquè uns altres s’ho passin molt xuli amb els espais guanyats als malvats treballadors, comerciants, distribuïdors, autobusos, etc.

M’ha vingut al cap un d’aquells dissabtes que el professor d’urbanisme del Màster ens portava a passejar per la ciutat, ens explicava la història dels espais, i la seva transformació. Sí, especialment el dissabte que ens va portar per l’encara acabant-se Vila Olímpica i front marítim. Com s’havia soterrat la via del tren i s’havia guanyat un espai excepcional per a la ciutat. Com s’havien plantejat les rondes, per facilitar la comunicació i mobilitat per tota la ciutat i la seva àrea metropolitana. Com s’havien recuperat les platges, tot el front marítim. Com, ja llavors, es començava a preservar el patrimoni industrial del Poblenou per a nous usos.

La transformació de la ciutat va ser espectacular. Vam tenir la sort que a l’Ajuntament, llavors, hi havia un equip d’arquitectes i urbanistes excepcionals, que van esdevenir referència internacional. Tot el món prenia com exemple modèlic l’urbanisme d’aquella Barcelona.

Però, quines coses, tot el món estava equivocat. La Janet no pot evitar fer un gest de reprovació, gairebé d’irritació, quan pensa en tot el que es va fer llavors, des d’una perspectiva tan equivocada que cal revertir-la urgentment.

El periodista que l’acompanya, passejant pel parc del litoral, veu com la Janet apreta amb força els punys i mou incessantment el cap de dreta a esquerra, negant, desaprovant, tot el que veu. Finalment la Janet esclata, es queda mirant al periodista i comença a gesticular amb els braços oberts, assenyalant tot el que veuen els seus ulls, i li diu “venir a passejar per aquí, veure tot el que es va fer el 92, tot aquest desastre, em dona força per impulsar la transformació que estem liderant a Barcelona”

El periodista se la queda mirant i li pregunta a quin desastre urbanístic del 92 fa referència. “De debò no ho veus”, li pregunta una Janet cada cop més irritada, però que creu ha portat al periodista al seu discurs “Mai s’hauria d’haver fet la ronda litoral, mai s’hauria d’haver fet aquest espai per als cotxes. Sense la ronda no podrien entrar ni sortir mercaderies del port, i ens estalviaríem aquest capitalisme que ens contamina. Tampoc s’hauria d’haver soterrat la via del tren. S’hauria pogut aprofitar per fer una línia paral·lela de tramvia. I em sembla indecent tot aquest intent de blanquejar els cotxes d’aquest parc del litoral damunt la ronda. La gent ve a passejar per aquí, s’asseu a l’ombra dels arbres i no és conscient que per sota seu estan passant cotxes, furgonetes, camions que monopolitzen i contaminen l’espai, i ens maten els nostres fills, i pares, i a nosaltres. No puc evitar aquesta sensació de ràbia i tristesa pel que es va fer el 92. Si hi haguéssim estat nosaltres per aquí no circularia cap cotxe, i la via del tren estaria a la vista de tots, amb un tramvia al costat. I tot això que veus, tot aquest arbrat estúpid, serien horts urbans, per fer una ciutat sostenible i autosuficient”

El periodista que acompanya la Janet li diu que sense la transformació olímpica de Barcelona mai hi hauria hagut aquesta projecció internacional que ha generat fluxes turístics que representen al voltant del 15% del PIB de la ciutat, ni s’hauria pogut impulsar el 22@, que ha situat la ciutat entre les ciutats líders en tecnologia i emprenedoria, i potser encara el front marítim seria barraquisme.

Llavors la Janet li ha dit que prou, l’ha tallat. Semblava que marxava, que girava l’esquena al periodista, d’enfadada que estava. Però s’ha aturat i ha tornat cap al periodista, que seguia immòbil, sense entendre res, que s’havia quedat amb la paraula a la boca. 

La Janet, visiblement enfadada, l’ha assenyalat amb el dit, mentre cridava “El urbanismo no necesita recetas antiguas!!! Segur que ets molt amiguet de l’Acebillo i tota aquesta colla de creguts amics dels cotxes! Doncs si vols ja ho pots publicar demà al teu diari, són tots uns antics. I ja n’hi ha prou! Estem compromeses amb la jefa a revertir-ho tot! Estem liderant un nou urbanisme a Barcelona. A l’Eixample no quedarà res d’aquest carcamal del Cerdà, i a la resta de la ciutat no quedarà res de la Barcelona olímpica. Volem una Barcelona on la gent no s’hagi de moure del seu carrer. Que tothom tingui un hortet. Volem fer fora totes les empreses capitalistes. Si tens un hortet no et cal treballar, perquè ja tens assegurat el menjar. Portarem ramats d’ovelles als barris, perquè tothom pugui fer llana i fer-se la seva roba. El procés de naturalització de la ciutat no el podran aturar. Ara estem amb la recollida porta a porta de les escombraries, però l’objectiu és que totes les veïnes aprofitin això que ara diem són escombraries per abonar els seus horts i l’arbrat del carrer, així no caldrà recollir res i serem natura viva. Viurem al nostre carrer, amb el nostre hortet, amb les nostres ovelles, i no n’haurem de sortir per a res.”

Quan el periodista pensava la Janet havia acabat el seu discurs, s’ha trobat amb la sorpresa que, no, que seguia: “El nostre ajuntament liderarà el que serà una de les grans revolucions del nostre temps: la revolució antifamiliar. Ja n’hi ha prou de dependències laborals i familiars. Cadascú a casa seva, amb el seu hortet i amb els seus veïns. La família és una imposició heteropatriarcal, de la mateixa manera que treballar és una imposició capitalista. I nacionalitzarem la llum, perquè no ens en caldrà. Quan es faci fosc després de treballar a l’hort, els veïns ens aplegarem en espais de convivència i relació. La ciutat inclusiva que promou l’urbanisme de gènere, fomenta el teixit social a través de la creació d’espais de trobada i convivència. Queda clar?”

L'endemà el periodista va publicar una crònica relativament amable.

Però a través d’uns contactes he sabut això que havia passat i que us he explicat. I és quan m’ha vingut la memòria de la meva infantesa en un carrer sense asfaltar.

De fet mirava aquell carrer on havia crescut mentre esperava baixés mon germà, que ha seguit vivint en aquella casa i en aquell carrer. Mentre passegem direcció al centre de Cornellà, veig la nova ciutat que ha emergit. Neta, polida, amb espai per a tots els veïns, per a la indústria, el comerç, les empreses. I li ho comento al meu germà, que Cornellà, ara mateix, ha passat de ser la ciutat podrida de la meva infantesa i joventut, a una ciutat neta, ordenada, amable pels veïns que dóna mil voltes a la ciutat bruta, caòtica, i hostil als veïns de la Barcelona Colau.

Quins pebrots, tots aquests pijoprogres dels Comuns fent la vida impossible als veïns i tornant els carrers i la ciutat a aquella precarietat en la que alguns vam créixer.  Els que vam viure en carrers sense asfaltar ara som els que podem denunciar amb més força tots aquests pijoprogres dels Comuns que ens volen tornar a una misèria que amb molt d’esforç i treball havíem superat.