La setmana del 13 de setembre les nefastes polítiques de Colau (amb suport de Comuns, PSC i ERC) provocaran el més gran col·lapse que mai ha patit Barcelona

Com sabeu els que em seguiu en aquest bloc les meves anàlisis són o bé a partir de dades, informes o treballs demoscòpics, o bé del que sempre intento sigui el més racional, alhora que compromès, anàlisi de polítiques i estratègies polítiques.

Rarament, per no dir mai, faig d’oracle, d’anticipar el que passarà com si estigués ungit d’algun do profètic rotllo "passarà tal cosa perquè jo ho sé o perquè jo ho dic”.

Tanmateix avui sí pot semblar una mica que m’ho faig d’oracle, de vident, amb això de que us apunteu una data: "la setmana del 13 de setembre les nefastes polítiques de Colau i els Comuns provocaran el més gran col·lapse que mai ha patit Barcelona”.

Però entenc que no. Entenc que avui puc llençar aquest article anticipant el que jo crec que passarà, però també per què crec que passarà, o per què estic segur que passarà”.

Sí, tinc pocs dubtes que la setmana del 13 de setembre Barcelona s’instal·larà en un col·lapse excepcional, mai vist.

No s’hi arribarà de cop, ni sense que hàgim anat alertant dels perills de les demencials polítiques de Colau i els Comuns a Barcelona. De fet a aquest megacol·lapse ens hi anirem acostant les properes setmanes, anirà creixent i visualitzant-se. Però fins la setmana del 13 no es donaran totes les circumstàncies en un únic dia, setmana, etc.

Colau i els Comuns van aprofitar miserablement la situació de pandèmia, el confinament, la desactivació de la vida social, laboral, associativa... per anar practicant tota una sèrie d’actuacions a Barcelona que eren un pur deliri, que no tenien cap sentit, la majoria d’elles per si soles, i la resta per la manera com s’han executat.

Colau i els Comuns no han parat, han anat sumant despropòsits. L’excepcional situació de la ciutat, país i planeta, paralitzats per la pandèmia, els ha permès aquest anar fent sense que es visualitzessin els nefastos efectes que provocaran, les gravíssimes afectacions que generaran a la ciutat, als que hi vivim, als que hi treballen, al sector comercial, a l’empresa, etc etc

Si això que han estat fent Colau i els Comuns ho haguessin fet durant el 2019, amb la ciutat a ple rendiment, en plena normalitat, la visualització de l’impacte de les afectacions hauria estat immediata, i hi hauria hagut resposta ciutadana.

Tot va començar amb la Superilla del Poblenou, però en aquest període pandèmic ho han multiplicat sense límit ni fre: pinturetes i blocs de formigó sense cap sentit per tots els carrers i xamfrans de l’Eixample, carrils bici per tot arreu, tocant els uns amb els altres, la infame actuació a la Via Laietana, obrir en canal la Diagonal, deixant un dels seus trams centrals sense circulació (de Passeig de Sant Joan a Marina), instal·lar berlinesos no abans dels passos de vianants per reduir la velocitat, sinó després, instal·lar radars per tota la ciutat, triplicar el cost de la zona blava, treure als veïns milers de places d’aparcament, la criminal persecució de les motos i un inacabable etcètera d’actuacions que catalogaven dins la majaderia aquesta de la “pacificació” de carrers, però que només són actuacions “de jodienda”, per fotre a la gent, com tots els girs obligatoris als laterals de Gran Via i Diagonal, o com això de tallar carrers davant escoles “per garantir espai de joc als nens” quan la sortida de l’escola és a un jardí públic de més de 6.000 m2, etc etc etc .

El confinament, la imposició del teletreball en tots els àmbits on eren possible, la limitació radical de la vida social, l’absència de turisme, etc etc etc ha fet que en tot aquest període, en aquest any i mig de pandèmia aprofitada per Colau i els Comuns per executar totes aquestes demencials actuacions, no s’hagi visualitzat l’impacte que generaran.

Però això s’ha acabat. 

Des de demà dilluns dia 30 d’agost, en que tindrem la primera onada de retorn a la feina, seguint pel que és dimecres dia 1 de setembre, i tota la setmana següent, tindrem un “in crescendoi” de col·lapse de mobilitat a tots els carrers i vies de la ciutat, atès que la situació pandèmica, per la vacunació massiva, està molt més controlada, i es produirà un ràpid retorn a la presencialitat laboral en tots els àmbits que fins ara havien pogut teletreballar. Això s’afegeix a la recuperació del turisme a la ciutat, que malgrat no arribar als nivells del 2019, ja s’hi apropa.

Així les coses, situo la setmana del 13 de setembre com la de l’esclat del col·lapse perquè és la setmana del retorn a les escoles, i tots sabem el que això implica en la mobilitat de la ciutat.

Demà s’inicia la normalització de la ciutat, en molts dels seus fluxes i desplaçaments laborals (tot i que no encara en tots i tot i que el teletreball ja hagi guanyat molts espais) i comercials (reobertura de tot el sector comercial després de les vacances, amb tot el que implica pel sector del transport vinculat al comerç, que representa més del 25% del trànsit a la ciutat). I la setmana del 13 doncs totes les escoles obertes, amb tot el que també això implica i que qualsevol que no sigui un gilipolles pot saber.

El sector del transport pràcticament s’ha quedat sense zones de càrrega i descàrrega a la ciutat. L’ocupació dels xamfrans per fer-hi pinturetes, posar-hi blocs de formigó o boles de ciment ja ha vist greument afectat el seu treball aquests mesos, però gràcies a la disminució de la mobilitat general de la ciutat, han pogut anar trampejant. A partir de demà això s’ha acabat. A partir de demà, des de primera hora, estigueu atents al drama que viuran tots els treballadors del sector de transport de mercaderies per la ciutat.

Amb vies clau per a la ciutat com  és la Diagonal per a tot l’Eixample, eliminades de la circulació, el col·lapse d’entrada i sortida des del Besòs serà atòmic. Les rondes, ja col·lapsades de per se en horari punta, no podran assumir, ni de lluny, el trànsit que les buscarà per intentar fugir del col·lapse de la ciutat.

La situació encara s’agreujarà més amb el deliri aquest de la Superilla de l’Eixample. L’última Superilla, la de Sant Antoni, segons un recent estudi, ha comportat que pràcticament la meitat dels comerços hagin perdut facturació des que hi ha la Superilla. El 82% del comerç del barri critica també, contundentment, la greu falta de zones de càrrega i descàrrega. I són molts els que, en l’actual situació provocada per la Superilla, pateixen per la viabilitat dels seus negocis.

La situació de Sant Antoni és similar a la que es va viure al Poblenou, amb tancament d’empreses i comerços, acomiadament de treballadors, etc etc etc

Així les coses no és estrany que Colau i els grups polítics de l’Ajuntament de Barcelona que li donen suport (Comuns, PSC i ERC) rebutgin fer estudis i proves pilot empíriques abans d’executar el projecte de la Superilla de l’Eixample. Si s’estudien els impactes, i es tenen en compte per l’execució o no d’aquests demencials projectes, no s’executarien. Per això ni Colau, ni Comuns, ni PSC ni ERC no volen estudis al respecte. Per això el 30 d’abril d’enguany, del 2021 el Ple de l’Ajuntament va rebutjar, amb els vots contraris de l’executiu de comuns i socialistes i del grup d’ERC, la proposició de Junts que pretenia avaluar de forma empírica els efectes d’un projecte que pot trair l’esperit de l’Eixample de Cerdà en crear una nova malla segregada i jerarquitzada, amb carrers de primera i de segona. La proposta de prova pilot pretenia també estudiar l’impacte del projecte Superilla en l’activitat econòmica, la mobilitat, la contaminació i la congestió tant als carrers pacificats com als que absorbiran la mobilitat desplaçada a l’Eixample i al conjunt de la ciutat.

Aquest és el nostre Ajuntament, aquesta és la nostra alcaldessa i aquests són els grups municipals que li donen suport en tot aquest deliri que portarà la ciutat al col·lapse, un col·lapse que vaticino patirem amb tota la seva intensitat –fins ara mai vista- la setmana del 13 de setembre.

Una de les més greus afectacions que tindrà aquest col·lapse provocat per Colau, Comuns, PSC i ERC serà l’increment de la contaminació a tota la ciutat. Tot i que s’omplen la boca de pacificació, reduir contaminació, etc la realitat és que totes les mesures que estan prenent impliquen el contrari: congestió general, col·lapse i increment de la contaminació. Per això no volen que es faci cap estudi ni cap avaluació.

Però la tindran. Igual com no van voler que hi hagués cap estudi del que havia implicat la Superilla del Poblenou, i dades en mà, amb un estudi acurat de totes les dades de contaminació en diferents estacions vam poder demostrar que la Superilla del Poblenou havia disparat la contaminació al barri, de la mateixa manera estem preparats per estudiar el drama del que se’ns ve a sobre a partir de la setmana del 13 de setembre.

Colau, Comuns, PSC i ERC volen a tots els veïns callats, silenciats, ignorats. I no volen cap estudi de res. Si escoltessin els veïns veurien la majoria estem en contra dels seus deliris. I si estudiessin les afectacions gravíssimes que generaran no podrien executar-los.

La decadència de Barcelona és imparable. Des del 2018 més del 65% dels veïns opinen, sistemàticament, que cada any la ciutat està pitjor que l’anterior. I per primera vegada a la història, la gestió municipal ha esdevingut, per als veïns de la ciutat, el segon problema més greu que tenim.

Doncs ja veureu a partir del 13 de setembre la magnitud del problema que de fa temps alguns estem explicant tenim a sobre, les gravíssimes afectacions que generaran les demencials polítiques que Colau, Comuns, PSC i ERC han executat o donat suport a que s’executin, a Barcelona.

Estigueu atents i mobilitzats per a la gran xiulADA pel pregó de la Mercè:

Si us estimeu Barcelona i la seva gent. Si us trenca el cor la decadència a la que Colau i la seva tropa (Comuns, PSC i ERC) estan abocant la nostra ciutat... Si no us voleu quedar de braços creuats davant el col·lapse anunciat, ens veiem, pel Pregó de la Mercè, a la Plaça Sant Jaume. Encara no se sap el dia (21, 22 o 23 de setembre) ni l’hora. Quan se sàpiga l’hora, convoquem-nos tots. Que no es quedi ningú a casa. Tots a la plaça Sant Jaume, per a una mega-xiulADA, de les que no s’obliden. 

Ada, prepara’t per a la xiulADA, perquè ets la pitjor alcaldessa que mai ha tingut Barcelona, perquè estàs portant la nostra ciutat a una decadència mai vista, perquè heu ignorat sistemàticament els veïns i perquè no pensem quedar-nos sense fer res mentre tu i els teus destruiu la ciutat, ens deixeu sense ciutat i sense futur. No ho permetrem. Estàs acabADA.

 

 

 

Contra el catastrofisme lingüístic i contra negar-nos la nació i el poble que som (Enquesta Joves Ajuntament de Barcelona i Editorial Vicent Partal a Vilaweb)

L’Ajuntament de Barcelona ha presentat un avenç de les dades d’una Enquesta als joves de la ciutat el 2020, amb un treball de camp realitzat entre els dies 10 i 12 de març del 2020 i del 18 de juny al 27 de juliol del 2020.

És sorprenent que d’una enquesta feta fa més d’un any només ara hàgim tingut uns primers resultats, i estigui anunciada una roda de premsa dels responsables municipals per acabar de presentar tots els resultats a mitjans de setembre. És una mica estrany...

La següent cosa que més m’ha cridat l’atenció és l’impacte que ha tingut una de les seves dades, la que recull la llengua d’ús habitual dels joves de la ciutat. Amb les poques dades que fins ara hem conegut és molt difícil avançar en una anàlisi mínimament aprofundida i coherent d’aquestes dades. Tanmateix això no ha estat obstacle perquè es llencés com la gran dada de l’enquesta el retrocés social del català entre els joves de Barcelona, atès que només un 28% tindrien el català com la seva llengua d’ús habitual.

Es llença aquesta dada i automàticament provoca un terratrèmol catastrofista sobre la situació de la nostra llengua. Sense excepció el 28% s’eleva a categoria, no es mira res més i tothom conclou que el català està en perill gravíssim, que ens l’estem carregant, que ningú no fa res pel català, etc etc etc.

I, a veure, això és molt emprenyador i molt trist –i perillós- que passi així.

La situació del català és la que és, que sense cap mena de dubte no és la que tots volem per a la nostra llengua, una situació que n’asseguri el seu futur i la seva plenitud com a llengua nacional. Però el que de cap manera tampoc no és la situació del català és aquesta visió catastrofista, apocalíptica, sobre la seva realitat i el seu futur.

Portem 300 anys de persecució implacable de l’estat espanyol de la nostra llengua, del català, però, gràcies a un exemplar compromís col·lectiu, en el que potser ha estat el compromís col·lectiu més ferm, transversal i sostingut en el temps del poble català, s’ha aconseguit preservar la llengua catalana, mantenir-la, actualitzar-la i que sigui element vertebrador del que som, del nostre ésser nacional.

El català ha estat prohibit, perseguit, silenciat... però això no ha impedit es mantingués viu pel damunt de tota aquesta repressió.

I ara estem lluny d’on voldríem ser, d’on mereix el català ser, i pel que lluitem, però em sembla absolutament fora de lloc aquesta visió catastrofista, com si estigués pitjor que mai, com si el seu futur estigués més amenaçat que mai. Per favor!!!

Aquesta actitud catastrofista va acompanyada d’una sistemàtica simplificació o fins i tot ocultació de totes les dades que, en relació als problemes que ara mateix pot tenir el català, ens ajudarien a entendre’ls millor. I si aquesta simplificació, fins i tot ocultació, de dades clau resulta irritant des d’un punt de vista d’anàlisi d’aquesta situació, des del punt de vista de plantejar polítiques de millora per a la nostra llengua, és absolutament devastador.

“El català se’ns mor a les nostres mans perquè no fem res per ell, per això a Barcelona només un 28% dels joves tenen el català com a llengua d’ús habitual.” Aquesta frase podria resumir perfectament totes les reaccions que hi ha hagut a la dada de l’enquesta municipal de Barcelona. No s’ha mirat res més, ni de la mateixa enquesta ni d’altres dades que ens hagin a entendre, en el cas que aquest 28% sigui correcte, com s’hi ha arribat, a aquest tan baix percentatge.

I així és com s’acaba obrint pas una única i delirant explicació del que està passant amb el català: “la culpa és del castellà, i l’única manera de garantir el futur del català és fent desaparèixer del nostre país el castellà.”. Absolutament delirant. Flipo molt amb tots aquests discursets.

I llavors és quan mires unes poques dades de l’enquesta municipal i dius “cuidaaoooo!” amb les dades, la configuració de la mostra, el que hi ha darrere d’aquesta dada del 28%, però també altres dades que hi ha a l’enquesta que per elles mateixes evidencien que les coses no són tan “simples ni simplificables”.

I això, insisteixo, sense tenir accés a les dades completes per poder fer-ne un tractament més avançat, amb nous creuaments, que ens expliquin més i millor aquest 28%. Però amb unes poques dades de les que ha publicat l’Ajuntament ja es veu que les coses no admeten aquest catastrofisme, ni aquesta simplificació delirant del diagnòstic i del que caldria fer.

Una primera dada la tenim, com sempre, en l’impacte de la demografia en totes les dades d’usos lingüístics. També aquí. Així, podem veure que en l’anterior enquesta municipal als joves barcelonins, feta el 2015, un 35,2% dels joves deien que la seva llengua d’ús habitual era el català, i ara -2020- hem passat a aquest 28,4%.

Però quan comparem les dues mostres des d’un punt de vista demogràfic, veiem que a la mostra de l’enquesta del 2015 un 60,8% dels joves eren nascuts a Barcelona, mentre que a la mostra de l’enquesta d’ara, la del 2020, només un 42% són nascuts a Barcelona, és a dir, gairebé 20 punts de diferència.

Pel que fa a la nacionalitat, veiem com al 2015 un 24,2% tenien nacionalitat estrangera, i ara al 2020 és un 35,6% dels joves que tenen nacionalitat estrangera. Hi ha un impacte demogràfic i de fluxos migratoris molt evident i fort entre totes dues enquestes. Només des d’aquest punt de vista de la nacionalitat dels joves, veiem que hi ha 11,4 punts més de joves de nacionalitat estrangera a l’enquesta del 2020. Crec que tots estarem d’acord que difícilment aquests joves de nacionalitat estrangera que han arribat a BCN aquests últims anys i han fet créixer fins a 11,4 punts el diferencial amb l’anterior enquesta, difícilment, com deia, tindran el català com a llengua d’ús habitual. I malgrat això, aquests 11,4 punts, el diferencial de percentatge del català com a llengua d’ús habitual és de 6,8 punts.

És evident que necessitem més dades i nous creuaments per valorar millor aquest punt, però no els tenim. Tanmateix, crec que és igual d’evident que aquest diferencial demogràfic entre les dues enquestes no és neutre en relació als usos lingüístics, i que l’increment del jovent migrant, amb aquest 35,6% de joves de nacionalitat estrangera, 11,4 punts més que a l’anterior enquesta, l’hem de tenir en compte per explicar la situació, per contextualitzar les dades i per saber com actuar per millorar l’ús del català.

I, parlant de jovent, la primera pregunta que ens hem de fer és si el nostre sistema, el nostre model d’integració i d’escolarització és prou sòlid com perquè el català esdevingui també una llengua coneguda, amb la que aquest creixent percentatge de població jove migrant que arriba a Barcelona sense cap coneixement de la nostra llengua, adquireixi aquest coneixement, entengui, llegeixi i parli en català, com a primer pas per fomentar l’ús social del català.

Només es pot fomentar l’ús d’una llengua si es coneix aquesta llengua. Aquest és el primer repte que té el nostre país i el nostre sistema d’integració social i model escolar. I resulta que sí, que podem trobar alguna dada molt interessant a l’enquesta als joves de l’Ajuntament de Barcelona. Un 59,1% d’aquests joves migrants, de molt diversos orígens, adquireixen un coneixement entre bo ( ) i regular del català.

Podem veure com, tot i en una seqüència temporal molt petita i en un context amb un important creixement de la població nascuda a l’estranger, els joves que arriben en edat de poder ser escolaritzats assoleixen un coneixement del català que els habilita a que en els usos socials d’una llengua que tindran al llarg de la seva vida (formació superior, treball, veïnatge...) puguin emprar el català.

I aquesta dada la complementa la dada del percentatge de coneixement (entendre, llegir, parlar) dels nascuts aquí, amb independència de l’origen dels seus pares. Entre la població jove nascuda aquí, i per tant que ha entrat des del primer moment en el sistema i model educatiu català, el coneixement de la llengua catalana és bo per a més del 90% del jovent.

Sí, el català és una llengua viva i amb un sistema que facilita la integració lingüística del conjunt de la seva població jove, com a primer repte que en faciliti el seu posterior ús social habitual. Però com hem vist, els impactes demogràfics (entre d’altres) són molt importants, pel volum que tenen en un país petit com el nostre, i perquè aquests processos d’integració requereixen un cert temps, no es donen d’un dia per l’altre. Sí, tot això és cert, però també és cert que només un estat propi, que treballi a favor del català, està en condicions de garantir el futur i la plenitud de la nostra llengua.

L’enemic del català, el que posa en risc el futur de la nostra llengua, no és el castellà, és l’estat espanyol. Per això la independència és tan important per a la supervivència de la nostra llengua. Necessitem un estat propi, amb totes les estructures i polítiques que només pot desplegar un estat treballant a favor del català, i en tots els àmbits.

I, en contra del que en una recent editorial de Vicent Partal, arran d’aquestes dades de l’enquesta municipal de Barcelona als joves, deixant-se endur per l’alarma catastrofista del 28%, jo no crec, en cap cas, per a res, que el futur i la plenitud de la nostra llengua passi per excloure el castellà de l’oficialitat del futur estat català. És de les poques vegades que discrepo d’en Partal. No, el problema del català no és el castellà, sinó l’estat espanyol, que sempre li va a la contra. I el futur i la plenitud del català no passen, en cap cas, per negar la nova nació que som i com som, sinó per fer-ne un motor de suma i solidesa integrativa a l’únic que pot garantir el futur del català: la independència, esdevenir República, el nou Estat Català.

Crec que és un error greu enfocar de manera conflictiva la construcció lingüística del nou estat, amb l’oficialitat com a cavall de batalla. Volem la independència i volem ser un nou estat, la nova República Catalana, no per treure drets a ningú. L’oficialitat del castellà l’únic que fa és donar continuïtat a l’actual estructura d’oficialitats, perquè no té cap altra conseqüència que garantir a tothom l’ús del que és la llengua inicial del 52,7%, mentre que el català només ho és del 31,5%. Aquest 52,7% forma part de com som. I aquest 31,5% és l’evidència de que necessitem un estat propi per garantir el futur de la nostra llengua, del català. Però ni vull ni em puc imaginar que la independència, que aquest nou estat pel que tant hem lluitat, el primer que faci sigui negar-se a si mateix, negar-se a la societat que som, negar al 52,7% dels catalans i dir-los-hi “mirin, saben què, el primer que farem serà que la seva llengua deixi de ser oficial”. Per a mi se situa al mateix nivell de barbaritat que si algú proposés arribar a la independència traient el vot a la població catalana que és fruit dels moviments migratoris, treure el vot a aquest més del 60% dels ciutadans del nostre país fills de la immigració. Oi que posa els pèls de punta només de pensar-ho? “si miri, ja sabem que fins ara han pogut votar, com la resta de ciutadans d’aquest país, però des d’ara ja no podran fer-ho”.

El nostre país i la nostra història són molt complexes. Som com som per la combinació de dos grans eixos socials: la perseverança i la lluita per la nostra llengua i per ser, per esdevenir un nou estat, independent, al costat de la resta d’estats democràtics del nostre entorn. Però també som com som perquè la repressió patida gairebé ininterrompudament durant aquests 300 anys no ens ha permès ser d’una altra manera. I així som com som, i així ens reconeixem. I només així, reconeixent-nos, i garantint que el nou estat no retallarà cap dret, sinó tot el contrari, multiplicarà els nostres drets, llibertats i oportunitats, podrem esdevenir independents.

El nou estat només podrà ser des del reconeixement del que som, de com som i del que volem. El castellà forma part de la nostra realitat, de com som, d’aquesta realitat, d’aquest 52,7%, i per això mantindrà l’estatus d’oficialitat. I aquest reconeixement és el que ens permetrà esdevenir independents, fer un nou estat que s’aboqui a fer polítiques a favor del català, de foment del català, i en tots els àmbits, l’escolar, el comunicatiu, el social, cultural, internacional... totes les polítiques que ara no podem fer i que necessitem fer per garantir el seu futur, totes les polítiques que només podrem fer si som independents, si fem realitat l’estat català.

Assenyalar l’oficialitat i fer-ne causa, com si fos el debat i la decisió que garantirà el català és quedar-se mirant el dit, i no la lluna, i no l’únic que pot fer-ho, la independència, el nou estat. Discursos catastrofistes i apocalíptics en relació a la situació del català per un 28% d’una enquesta municipal, sense mirar, ni atendre, ni entendre, ni voler saber el que hi ha al darrere ens acabarà abocant a una dramatització absurda. Atrapats en una permanent sobreactuació no serem capaços de valorar res del que passi al nostre voltant, d’identificar i neutralitzar riscos i molt menys de, simplement, saber en cada moment el que cal fer.

El català ens continua necessitant a tots, a un permanent compromís lingüístic col·lectiu però també, importantíssim, individual. I hi som, però ara més que mai ens cal tenir al darrere un estat. El nostre estat. I el que estic convençut no necessita el català són actituds catastrofistes ni, molt menys, actituds que alimentin el conflicte intern. El potencial divisiu d’una societat dels temes d’identitat i lingüístics pot ser devastador per al nostre objectiu de fer la independència.