9 de jul. 2022

La Barcelona Colau (+ PSC i ERC), paradigma internacional de la pitjor i més irracional gestió pública

Fa uns dies el professor Germà Bel feia un FIL de tuits en relació a la notícia que el Govern encarregaria estudis per valorar la viabilitat d’un tram de 57 km de connexió ferroviària pirinenca entre Alp-La Seu-Andorra.

El professor Bel és un dels grans estudiosos i experts al nostre país i internacionalment, en temes de transport, en l’avaluació de les polítiques de mobilitat i des d’una perspectiva multidisciplinar, amb un gran pes de totes les qüestions al voltant dels impactes econòmics, socials, polítics i, molt important, els mediambientals.

El rigor científic dels seus estudis en el cas del professor Bel té un plus en el seu coratge mediàtic, en la seva capacitat d’explicar les coses i fer-ho d’una manera contundent, sense contemporitzacions. Així, va ser uns dels primers en estudiar tot el tema de l’impacte de la política ferroviària d’alta velocitat a l’estat espanyol, i de manera comparada a nivell internacional. I va denunciar el despropòsit que era aquesta política de l’estat espanyol de fer arribar l’AVE a tot arreu, amb una inversió multimilionària que no tindria cap impacte social ni econòmic perquè en la pràctica totalitat de la xarxa projectada el seu ús seria baixíssim. En algun cas, com crec que va ser la línia Madrid-Astúries deia que el cost que tindria i l’ús projectat, els passatgers que en farien ús permetria garantir bitllet d’avió gratis a tots per sempre, generant un estalvi monumental en la despesa pública prevista.

Són expressions que poden ser vistes fetes amb un cert to “provocador”, però que al meu entendre únicament són per intentar provocar una sacsejada social i en els responsables públics, per tal que les decisions es prenguin amb la racionalitat que exigeix la gestió de recursos públics. I no només, també mediambientals, perquè com molt bé explica, els costos mediambientals de la construcció sovient ultrapassen qualsevol guany.

En el FIL del professor Bel al que faig es posicionava críticament sobre aquesta possible línia ferroviària pirinenca.

Però el cert és que l’anunci del Govern, en relació a aquesta possible línia, ara com ara únicament ha estat el de que s’encarregarien estudis per valorar el seu impacte, viabilitat, etc.

I aquest és, per a mi, un punt clau: el que davant el desplegament potencial de qualsevol política, projecte, actuació, sempre hi hagi uns estudis sòlids que valorin d’una manera multidisciplinar, a partir dels objectius que es volen assolir, les propostes concretes però també les possibles alternatives, i els seus costos, impactes i beneficis a tots els nivells (econòmics, socials, mediambientals, etc.).

Podem discutir que la idea del Govern en relació a aquest desplegament ferroviari tingui sentit o no, però no podem discutir que abans de prendre qualsevol decisió el que es faci sigui encarregar informes per valorar la decisió, les seves implicacions, conseqüències, beneficis, impactes, etc. És la manera com qualsevol administració pública hauria de fer les coses.

Però dissortadament no és la manera com es fan sempre les coses. Haig de dir que la meva experiència amb el govern de la Generalitat és que sigui per imperatiu legal o per convenciment, he tingut ocasió de saber que les decisions s’executen amb estudis previs. Al poc d’acabar la meva carrera de Dret i formació de postgrau en Administració Pública i Organització Adminstrativa, vaig estar treballant en una empresa de consultoria mediambiental, i en aquest període vaig tenir la sort professional de coordinar dos estudis molt importants: el de prefactibilitat i factibilitat de dos projectes de canals. Vam treballar amb enginyers agrònoms, amb economistes, amb experts mediambientals, amb el sector agrícola i ramader... i després de recollir tota la informació i les dades possibles, vam fer els informes, en els que arribàvem a conclusions fonamentades en dades de tot tipus, sòlides.

No hauria de ser possible executar cap inversió pública, cap obra pública, cap projecte públic, cap actuació pública, sense informes previs sòlids en relació a la mateixa, als seus impactes, beneficis, possibles problemes, costos, etc.

I com dic, i com demostra el desencadenant del FIL del professor Bel, el govern de Catalunya sembla impulsar aquests estudis abans de les seves decisions.

Dissortadament, en l’àmbit de la gestió pública, tenim una administració, tenim un govern municipal, que expressament fa bandera de no fer aquests informes, de no executar cap política pública en el seu àmbit, atenen a informes sobre la seva avaluació: aquesta administració, aquest govern, és l’Ajuntament de Barcelona des que al seu capdavant hi ha la senyora Ada Colau i els Comuns.

No és només que no fan cap informes previs en relació a les seves polítiques, és que rebutgen, de manera explícita, fer-ne.

L’últim exemple el tenim amb l’acord del ple municipal de Barcelona del 30 d’abril del 2021, en relació al projecte de Superilla a l’Eixample.

Segons la informació del mateix ajuntament:

https://www.barcelona.cat/infobarcelona/ca/tema/ajuntament/propostes-de-loposicio-al-ple-ordinari-del-26-de-marc-de-2021-2_1063887.html

es va rebutjar una proposició de Junts per fer una prova pilot prèvia per avaluar l’impacte de la Superilla.

La proposta fou rebutjada amb els vots de Comuns, PSC i ERC:

“La proposició de Junts per Catalunya reclama fer una prova pilot prèvia a l’execució de les actuacions previstes al projecte Superilla Barcelona per avaluar-ne l’impacte tant als carrers afectats com al conjunt de la ciutat. S’ha rebutjat la proposta amb els vots favorables de J×Cat, Cs, el PP i BCN Canvi i els vots contraris d’ERC, BComú i el PSC.”

La gravetat del que està passant a Barcelona és extrema. No és només que el govern municipal no plantegi estudis previs en relació a les seves actuacions o proves pilot dels seus impactes, és que de manera explícita rebutja fer-los quan se’ls hi reclama.

És molt i molt greu.

I és extraordinàriament greu que sigui no només la secta dels Comuns de la senyora Colau qui ho rebutja, sinó que siguin també PSC i ERC que ho rebutgin.

Aquest acord municipal per a mi hauria d’haver inhabilitat el govern municipal i les forces que li donen suport (Comuns, PSC i ERC). Fer polítiques que no només no plantegin estudis previs sobre les mateixes, sinó que explícitament rebutgin fer-les quan altres els hi demanen fer-les, és d’una gravetat extrema.

A l’últim article analitzava l’enquesta del Baròmetre Semestral de la ciutat de Barcelona, i explicava que la gestió municipal d’aquest ajuntament presidit per Colau obtenia les pitjors valoracions de la història de la ciutat.

Tot lliga.

Un ajuntament que rebutja fer cap estudi ni avaluació en relació a les seves polítiques, per tant que les executa bojament, sense tenir ni idea dels impactes que generaran, és normal que generi uns impactes tan negatius que la seva gestió sigui la pitjor valorada de la història de la ciutat.

L’Ajuntament Colau + PSC + ERC han rebutjat fer cap estudi sobre la Superilla de l’Eixample perquè saben que si el fan el que sortirà és que és una actuació que incrementarà la contaminació a tot el barri, que condemnarà a una major congestió i contaminació a la majoria de carrers del barri, excepte els 3 en els que executi les seves “vies verdes”. Qualsevol estudi hauria posat de manifest que és una actuació demencial, que crearà veïns de primera i veïns de segona (la majoria).

Colau i els que li donen suport no podien permetre’s en cap cas cap estudi sobre l’impacte de les seves actuacions. Perquè saben que són impactes negatius. A l’Eixample tenim un exemple molt clar amb les polítiques que fins ara ha executat l’Ajuntament en relació a la Diagonal i les obres a carrers com Consell de Cent o Girona. La conseqüència de tot el que han fet els colauers és que la congestió pel trànsit hagi esdevingut el cinquè problema més greu per als veïns de l’Eixample, quan abans de Colau era el problema 25-30 del barri, dels veïns del barri.

Colau sap fer molt bé la propaganda, i s’hi gasta milions d’euros. Però la realitat és que quan els veïns poden opinar s’evidencia que les seves actuacions, les seves polítiques, no tenen res a veure amb la propaganda, i generen brutals impactes negatius. Passar de ser el problema 25-30 a ser el problema 5 del barri hauria de fer caure la cara de vergonya als qui han impulsat les polítiques que ho han provocat i als qui els hi ha donat suport.

Colau sabia molt bé també, el precedent de la Superilla del Poblenou, que havia provocat una desertització dels espais, el tancament de comerços, acomiadament de treballadors i increment global de la contaminació al barri.

Quan saps quines seran les conseqüències, perquè no les ignores, l’única opció que tens, és evitar que es facin informes i avaluacions sobre les que s’hagi de decidir. És el que fa Colau amb el suport de PSC i d’ERC.

El tramvia per la Diagonal és un altre exemple d’aquesta demencial praxis política de l’Ajuntament Colau i dels qui li donen suport (ERC i PSC).

Per una banda tenim el vergonyosíssim incompliment dels més elementals drets i valors democràtics, sense precedents no només a la nostra ciutat, sinó al nostre país. La ciutadania de Barcelona va rebutjar, en l’única consulta ciutadana organitzada per l’Ajuntament de Barcelona, el tramvia per la Diagonal.

La senyora Colau és alcaldessa perquè va encapçalar la llista de la formació política Barcelona en Comú, que, com podeu consultar tots al seu web, estableix 4 principis fonamentals que, segons les seves paraules “Tenim molt clar, en tot cas, quins són alguns dels principis i compromisos bàsics que han de guiar el nostre projecte.”. 

El 3r d’aquests principis diu:

“3. Guanyar per democratitzar les institucions i decidir la ciutat que volem”, i expliquen el que vol dir amb les següents paraules:

“La ciutadania té dret a decidir tot allò que l’afecta de manera rellevant. Totes les decisions que tinguin un impacte substancial en el pressupost, com les reformes urbanístiques o els macroprojectes, han de ser sotmesos a consultes ciutadanes vinculants.”

Doncs bé, el tramvia per la Diagonal, que clarament és una decisió que té un impacte substancial en el pressupost, que és una reforma urbanística o macroprojecte com cap altre a Barcelona, no només no ha estat sotmès a consulta ciutadana vinculant, sinó que s’han negat el resultat de l’única consulta ciutadana que s’havia fet a Barcelona, i que va rebutjar explícitament el tramvia per la Diagonal.

No hi ha cap estudi que pugui avalar el tramvia per la Diagonal considerant les alternatives que pot tenir pels mateixos objectius.

Electrificar les línies de bus tindria el mateix impacte de sostenibilitat mediambiental que el tramvia, però amb moltíssimes millores en relació al tramvia, com la rapidesa de l’execució, l’estalvi econòmic, la millora de la connectivitat en xarxa, el respecte urbanístic, i cap dels greus problemes que té el tramvia, com la seva rigidesa.

Es nega la veu als veïns i se’ls hi nega poder valorar diferents alternatives en relació a una mateixa qüestió. Avui en dia l’electrificació de les línies de bus planteja infinits elements més positius que el tramvia. No hi ha color. És incomparable. Per això l’Ajuntament de Barcelona de Colau i els qui li donen suport (PSC i ERC), han negat la decisió als veïns i han evitat estudis que plantegin les diferents alternatives possibles.

Arribats a aquest punt no seria gens estrany que tot plegat us sembli tan demencial, tan surrealista, tan inconcebible, que penseu que estic exagerant. O encara més, que us pregunteu què hi guanya Colau i els qui li donen suport (PSC i ERC) fent-ho així?

Sí, jo també m’ho he plantejat. De fet m’ho vaig plantejar ja fa molts anys, amb el primer mandat Colau, quan ens va imposar als veïns del Poblenou la Superilla, sense cap estudi previ. I amb l’engany de dir que era una prova pilot i que després es prendria la decisió definitiva. Mentida. Es van presentar milers de signatures en contra. Es van fer mobilitzacions veïnals de tot tipus. Es va fer una consulta veïnal en la qual la immensa majoria de veïns va rebutjar la Superilla. Es van fer públics informes que demostraven que la Superilla havia incrementat la contaminació a tot el barri. I res. La Superilla ni es va avaluar ni canviar ni res. No tenia cap estudi previ i no van atendre mai ni la voluntat dels veïns ni les dades i informes que evidenciaven els problemes que havia generat, com l’increment de la contaminació.

Només tinc una possible resposta: perquè les seves polítiques i actuacions no estan ni impulsades ni basades en cap fonament racional, sinó en un sectarisme atroç, en una política sectària que nega la realitat, les dades, la racionalitat, i que només invoca la fe en les pròpies proclames com a inspiració de les seves polítiques.

Quan advertíem als responsables colauers que la Superilla del Poblenou l’únic que havia fet és derivar el trànsit cap a carrers perimetrals, provocant una congestió que abans no existia i, per tant, l’increment de la contaminació a tot el barri, l’única resposta de la secta Colauer era que el trànsit “s’evaporaria”.

Doncs no, no es va evaporar, i seguim pagant-ne les conseqüències, com les pagaran la immensa majoria de veïns de l’Eixample, perquè de cada 5 carrers 4 es veuran convertits en inferns congestionats permanentment i amb increment brutal de la contaminació, afebliment gravíssim del teixit comercial, pèrdua de llocs de treball, etc.

Però la secta Colauer i els qui els hi donen suport (PSC i ERC) tot això ni ho volen saber ni ho reconeixeran mai. Per això no han volgut fer cap estudi previ ni cap avaluació d’impacte. Si la faraona Colau i la seva secta diuen que s’han de fer superilles, ni que empitjorin tot el barri, es fan superilles, i no cal res més que la revelació divina que ha tingut Colau per saber el que cal fer.

Si tots els estudis diuen que el tramvia és la pitjor alternativa de totes les possibles i que totes les possibles són millors des de tots els punts de vista, doncs tot això no és que es negui, és que s’ignora, com s’ignora sistemàticament al veïnat i se li treu cap capacitat decisòria.

Al darrere d’aquest sectarisme atroç hi ha un motor sectari com poques vegades hem vist, i com a tal motor sectari, totalment irracional: el que els de la secta Colauer en diuen “la guerra contra el cotxe i el transport privat”. Al principi deien era perquè la contaminació mata, i els cotxes i transport privat serien causants de la contaminació. Les seves mesures, per tant, pensant en el nostre bé, eren per reduir la contaminació i evitar els mals que causa a la nostra salut. Quan s’ha vist que les seves mesures incrementaven la contaminació la seva lluita sectària contra el cotxe i transport privat ha seguit, però ja sense l’excusa de la contaminació. Les mesures es prenen, totes, per fotre als dels cotxes i transport privat. L’electrificació de les línies de bus per la Diagonal té tots els indicadors d’impacte infinitament més positius que el tramvia, excepte un, que l’electrificació de les línies de bus no perjudica tant la mobilitat privada com el tramvia. Per tant, tramvia.

En el seu deliri, Colauers, PSC i ERC estan disposats fins i tot a carregar-se els xamfrans de l’Eixample per fer-hi horts urbans per conrear hortalisses amb perspectiva de gènere només per carregar-se les zones de càrrega i descàrrega de mercaderies que fins ara hi havia i que permetien el funcionament de l’extraordinària xarxa comercial de l’Eixample. Si ara els transportistes s’han d’estar el triple de temps circulant per poder fer la seva feina, i això implica més contaminació i pot provocar el tancament de comerç i d’empreses, i l’acomiadament de treballadors, doncs no passa res, s’ha perjudicat el transport privat que és l’únic important i que guia decisions.

Com dèiem abans, l’extraordinària, sense precedents, despesa en propaganda de l’Ajuntament colauer està abocada a intentar vendre als veïns unes polítiques i una ciutat que cada cop té menys a veure amb la realitat. Fins ara els ha funcionat, però tot sembla indicar que ja no. Fins ara han pogut vendre això dels “eixos verds”, però ara ja la immensa majoria de veïns de l’Eixample saben que per cada carrer “eix verd” n’hi haurà 5 convertits en “eixos infernals”, amb permanent congestió i increment de la contaminació.

Colau i els qui li donen suport (PSC i ERC) fins ara han confiat en la seva habilitat sense precedents de manipulació de la realitat, d’engany permanent. Sí, cal reconèixer que no hi ha cap precedent de tanta capacitat de manipulació, farsa i engany com la que té Colau i les seves polítiques. Una de les manifestacions de tot això la tenim en la seva habilitat per “batejar” les seves polítiques, com per exemple amb això del “pacifiquem els entorns escolars”. Deu ser molt greu la situació, quan hem de “pacificar” entorns escolars. Et preguntes quina guerra o situació crítica requereix aquesta “pacificació”. I quan grates una mica veus que de tots els pares de la canalla d’una escola, no arriba ni a un 5% els qui subscriuen aquestes campanyes de “pacificació”. El 95% restant no creu la cosa sigui que hi hagi cap guerra com per parlar de pacificació, I no representen la majoria, ni de lluny, però sí aconsegueixen “colar” mediàticament això de la “pacificació”, i de tots els discursos de fer entorns segurs pels escolars, en els que es puguin relacionar i jugar, i etc.

I en què consisteix la “pacificació”? Doncs en tallar carrers a trànsit. La “pacificació” tampoc requereix cap majoria veïnal o dels pares dels nens de l’escola, ni cap estudi sobre els seus impactes o diferents alternatives a tallar circulació. Així tenim, p.ex., que per la “pacificació de l’entorn escolar de l’escola Duran i Bas”, al barri de Les Corts, es vol tallar el trànsit del carrer Vallespir entre Travessera i Marquès de Sentmenat, per assegurar un entorn segur als escolars i que puguin sortir de l’escola i jugar i relacionar-se. Curiosament el que no diuen els de la “pacificació” és que la sortida de l’Escola Duran i Bas és a un jardí municipal de més de 6.000 metres quadrats, amb instal·lacions esportives, de joc, descans i passeig. Si l’objectiu fos un entorn segur i relacional, què millor que un jardí preciós de més de 6.000 m2??? Si la sortida és a aquest jardí, per què cal tallar la circulació de cap carrer de la vora? Doncs per res, només per fotre, només perquè l’objectiu últim i únic és fer la vida impossible al transport privat.

És aquesta irracionalitat sectària la que explica que estiguem davant l’ajuntament més despòtic de la història de la ciutat, i sense precedents pràcticament en cap altra administració pública. És aquesta irracionalitat sectària la que explica que el govern Colau i els que li donen suport (PSC i ERC) neguin sistemàticament fer cap estudi previ sobre les seves polítiques i encara menys cap prova pilot o avaluació d’impacte.

Colau, l'Ajuntament de Barcelona que ara gestiona amb el suport del PSC i d'ERC han esdevingut ja un paradigma internacional de la pitjor i més irracional gestió pública, rebutjant explícitament estudis d'impacte i alternatives per a les seves polítiques, proves pilot i avaluacions d'impacte. No conec cap altra administració, a cap altre nivell, que hagi arribat tan lluny, i d'una manera tan descaradament explícita amb la seva irracionalitat com l'Ajuntament Colau (amb PSC i ERC)

 

 

 

 

 

5 de jul. 2022

Baròmetre de BCN: retrat de l'agonia d'una ciutat, de l'enfonsament colauer i de l'amenaça de col·lapse polític i de ciutat

Ahir dilluns es va fer públic el baròmetre semestral de la ciutat de Barcelona, una enquesta que fa el propi ajuntament i que té un gran valor: fa molts anys que es fa i això permet comparar de manera molt interessant l’evolució dels diferents indicadors.

Com sempre amb qualsevol enquesta la resposta massiva dels mitjans de comunicació fou proclamar que Colau tornaria a guanyar les eleccions. Aquest cop però, també van dir que l’alcaldessa tenia la seva valoració més baixa de la història.

Bé, jo tinc els meus dubtes sobre la projecció electoral, basada únicament en el vot directe. Entrarem més endavant a mirar les dades de projecció electoral amb indicadors neutralitzats i també des de diferents perspectives.

Però el més interessant que ens aporta l’enquesta és la duresa del retrat de l’agonia d’una ciutat, Barcelona, provocada per la gestió de Colau. Som-hi.

1.     1. Retrat de l’agonia d’una ciutat:

Pregunta el baròmetre: “El darrer anys, vostè creu que Barcelona ha millorat o ha empitjorat?”

Aquest primer semestre del 2022 un 60,1% dels barcelonins creuen que Barcelona ha empitjorat aquest últim any.

Si mirem les dades des de les últimes eleccions municipals, juny 2019, podem veure que és brutal el % de barcelonins que creuen que la ciutat en l’últim any ha empitjorat:

54,9% 06/2019

67,7% 12/2019

60% 06/2020

65,9% 12/2020

59,3% 06/2021

63,8% 12/2021

60,1% 06/2022

Desembre del 2019 tenim el percentatge més alt de barcelonins que opinaven que Barcelona empitjorava en relació a l’any anterior, un 67,7%. I ho remarco perquè és un resultat pre-Covid, és a dir, no influenciat encara per la pandèmia (per si algun llest en comú vol buscar explicacions farsants, com totes les seves explicacions).

Tanmateix aquesta seqüència de dades, de grandíssima majoria de barcelonins que creuen que BCN empitjora en relació a l’any anterior el que fa és evidenciar-nos que Barcelona porta molts anys empitjorant any rere any.

Per tenir una mica de perspectiva de la contundència d’aquestes dades en tenim prou amb anar al baròmetre de juny 2015, últim mes del mandat Trias: aquell juny només un 30,9% dels barcelonins creien que Barcelona havia empitjorat en relació al darrer any.

Mai com ara, mai com amb aquest segon mandat Colau, a la història de Barcelona hi havia hagut un percentatge tan aclaparadorament alt de barcelonins que pensen que Barcelona està empitjorant any rere any. I no érs per poc. És per més que doblar les xifres dels seus antecessor. Hem passat d’un 30,9% a fins  a un 67,7% o l’actual 60%. Més del doble.

És tremendo, però és el retrat més precís possible sobre l’agonia d’una ciutat que la gestió de l’Ajuntament Colau l’ha portada a empitjorar any rere any.

El Baròmetre també planteja una altra pregunta més genèrica, com més genèric és aquest “de cara al futur” creu que Barcelona millorarà o empitjorarà.

Doncs bé, un 54,2% dels enquestats responen que creuen que de cara al futur (inconcret, futur indeterminat) Barcelona millorarà. Va faltar temps als propagandistes habituals dels Comuns per exhibir la dada com la definitiva que avalaria la seva gestió.


 

El que no van dir és que aquest percentatge, aquest 54,2% és el percentatge més baix de la història a Barcelona de  barcelonins que creuen que Barcelona millorarà en el futur.

És a dir, no només Colau ha assolit el major percentatge, únic, sense comparació possible en tota la història de la ciutat, de barcelonins que creuen que Barcelona cada cop està pitjor, sinó també el percentatge més baix de barcelonins que creuen que Barcelona podrà millorar en el futur.

Ja poden anar publicitat dades amb patètics intents propagandístics, amagant el que de debò representen. El que no poden amagar és un altre rècord de Colau i el seu ajuntament: el de la gestió pitjor valorada de la història de la ciutat.

Aquest juny del 2022 un 47,1% dels barcelonins valoren com a dolenta o molt dolenta la gestió de l’Ajuntament de Barcelona. És la segona pitjor valoració de la història de la ciutat només superada, també per Colau, desembre 2021, quan un 49,4% dels barcelonins qualificacava de dolenta o molt dolenta la gestió de l’Ajuntament.

Les dades d’empitjorament de la ciutat, les més negatives de la història, evidencien l’agonia de la ciutat. I les dades sobre la valoració de la gestió municipal evidencien la inequívoca responsabilitat que en aquesta agonia té la pèssima gestió de l’Ajuntament de Colau i la seva troba. Mai com ara uns resultats tan negatius.

Un cop més, per valorar la magnitud del que representa aquest 47,1% que valoren dolenta o molt dolenta la gestió de l’Ajuntament, posar com a exemple que juny 2015, últim mes del mandat de Trias, només un 21,9% valoraven la gestió municipal de dolenta o molt dolenta.

Colau ha més que doblat la valoració absolutament negativa de la gestió de la ciutat. L’agonia de la ciutat té un responsable. I la gent l’identifica clarament: Colau i el seu ajuntament, la pitjor gestió de la història de Barcelona.

I quan anem a la pregunta que fa el Baròmetre sobre “quin considera –l’entrevistat- que és el problema més greu que té la ciutat de barcelona en aquests moments?“ veiem clarament que si la visió d’empitjorament constant de la ciutat es reflexava clarament en la responsabilitat de l’Ajuntament Colau, per la seva pèssima gestió, aquesta pèssima gestió s’evidencia en uns problemes molt concrets que ha causat la gestió Colau i que abans no existien.

Així, en aquests moments, el problema més greu per als barcelonins de la ciutat de Barcelona és la inseguretat. Ho és per a un 22%, seguit de la neteja, que ho és per a un 11,5%

Abans de l’Ajuntament Colau, abans que Colau i el seu equip comencessin a gestionar l’Ajuntament de Barcelona la inseguretat era el problema més greu de la ciutat per a un 3,4% dels barcelonins, i la neteja per a un 1,6%.

Quan passes d’un 3,4% a un 22% i d’un 1,6% a un 11,5% és que els dos problemes més greus de la teva ciutat els ha causat la teva gestió dolenta o molt dolenta, la gestió Colau. La cosa és encara greu quan insignes Comuns com Gala Pin fan mofa del problema més greu per als barcelonins, que com hem vist és la inseguretat. La senyora Pin deia que se sentia més insegura pssejant per Sarrià que pel Raval. Bé, la inseguretat és el problema més greu de Barcelona, amb un 22%, però per als veïns del Raval és el gravíssim problema, perquè un 39,2% així ho diuen. I mentres tant els Comuns enfontent-se dels veïns.


 El més fort de tot és que al baròmetre del 2015, just quan ho deixa Trias i arriba Colau, la inseguretat només era el problema més greu per al 2,4% dels veïns de Ciutat Vella.

Amb Colau, amb la gestió Colau, la inseguretat, per als veïns de Ciutat Vella, ha passat de ser el problema més greu del 2,4% a 39,2%. I se n’enfoten. S’ha de ser molt miserable, molt, per enfotre’s-en així dels problemes més greus dels veïns.

I acabem aquest bloc amb una dada esfereïdora aquest repàs al voltant dels problemes que no tenia la ciutat i que ha generat la pèssima gestió Colau. I ho farem amb una actuació molt concreta en un barri molt concret. Com tots sabeu, perquè la propaganda Colau no estalvia recursos, aquest dilluns han començat les obres per fer la Superilla de l’Eixample, que han de generar nous eixos verds, etc. Són unes obres que han vingut precedides de tot d’actuacions unilaterals, imposades als veïns i sense cap estudi previ, com el que han fet a Consell de Cent, omplint de blocs de ciment tot el carril muntanya, o a Girona, fent el mateix al carril Besòs. Això cal afegir-ho a posar carrils bici sense cap sentit, com el d’Aragó. I amb la demencial política de treure xamfrans de càrrega i descàrrega.

Doncs bé, a l’Eixample, la congestio´de trànsit ha esdevingut, aquest junt del 2022 el cinquè problema més greu del barri. Les actuacions demencials de l’Ajuntament Colau, la seva pèssima gestió, la pitjor de la història, han creat aquest problema. Abans de Colau la congestió del trànsit a l’Eixample només era un problema per al 0,7% dels veïns. Colau ha aconseguit que un problema que pràcticament no existia (0,7%), que se situava entre el 20 i 30 problema del barri, empatat en aquest 0,7% amb 6 altres problemes, hagi esdevingut el problema més greu número 5 del barri

2. Retrat de l’enfonsament electoral de Colau, que va acompanyat de l’amenaça de col·lapse polític de la ciutat

El baròmetre semestral de l’Ajuntament fa una projecció de vot únicament a partir del vot directe que expressa la mostra de l’enquesta. Al no fer cap correcció en funció del biaixos de l’enquesta –inevitables en qualsevol enquesta- és una dada que ens serveix de ben poc.

El baròmetre diu que guanyaria Colau, perquè té un 11,9% d’intenció de vot directe a l’enquesta. Una enquesta que té una mostra amb un 18,1% d’enquestats que diuen el 2019 van votar als Comuns, quan en aquelles eleccions només van votar Comuns un 13,7%.

És a dir, Colau i els seus Comuns tenen a l’enquesta una sobrerepresentació de 4,4 punts, la més alta entre totes les forces polítiques. ERC també està sobrerepresentada, amb 2 punts més, els socialistes amb 0,2 punts i Junts infrarepresentats amb -1 punts.

La projecció de vot directe de l’enquesta no ens serveix de res.

Però això no vol dir que no puguem analitzar altres dades polítiques sobre la situació en projecció de vot i possibles escenaris.

A parer meu l’enquesta aporta prou informació com per poder situar la  situació electoral de Colau i els Comuns en una clara perspectiva d’enfonsament electoral. Però també ens dibuixa un escenari en el que la incertesa i els dubtes són, ara mateix, la principal dada amb la que podríem definir el panorama.

Comencem per Colau i els Comuns:.

A les dades ja examinades de tenir la pitjor valoració de la història en la gestió de la ciutat i d’haver portat la ciutat a l’agonia d’un empitjorament any rere any tampoc mai vist abans, hi hem de sumar les dades que apunten el col·lapse del seu lideratge i opcions electorals.

Ara mateix només un 50,9% dels qui van votar Colau el 2019 tenen clar seguir-la votant. És a dir, la meitat dels seus votants no té clar votar-la. És cert que pot rebre vot d’ERC i de PSC, però es neutralitza perquè també té la mateixa fuga de vot cap a ERC i PSC. A més a més tenen un dels percentatges d’antics votants que ara ja obertament diuen s’abstindran, un 6%.

Aquest escenari de clara evidència de pèrdua de la força electoral que havia tingut Colau el podem completar amb eI 29,7% dels seus antics votants que ara mateix no saben què faran.

No saber què faran no vol dir no puguin acabar votant Colau, però sí són una prova fefaent que al final del seu segon mandat, fins i tot entre els seus més fidels votants i seguidors, el lideratge de Colau i el seu projecte, plantegen molts dubtes, moltes incerteses. Només la meitat dels seus votants té clar seguir votant Colau. Aboca a l’abstenció un dels percentatges més alts de tots els partits i la incertesa d’aquest 1 de cada 3 antics votants visualitza la pèrdua de lideratge.

Té mala peça al teler, malgrat la descomunal despesa en propaganda que fa des de l’Ajuntament i les fotos amb lideressis i tal.

Però i la resta, què?

El panorama és molt complicat per a tots.

  • Certament, ara mateix ERC és la que té els indicadors més positius, però ho són més per la major feblesa de la resta que per la pròpia fortalesa. Té la major fidelitat de vot en relació al vot que va tenir el 2019 de totes les forces, del 54,1%, però és una fidelitat que en qualsevol escenari valoraríem baixa.

També tots els seus fluxes de vot cap a altres opcions i provinents d’altres opcions es neutralitzen entre ells. I també té un alt percentatge d’indecisos, del 28,4%.

  • Al PSC el govern amb Colau sembla els està passant factura. Una fidelitat de vot de només el 46,7%, un 6,2% d’abstenció decidida (la més alta) i un 30% d’indecisos. Pel que fa a Junts, s’evidencia de manera clara la confusió en la que ha quedat sumit el seu electoral amb la crisi de lideratge desencadenada per la retirada de l’Elsa Artadi. Ara mateix un 43,6% dels votants de Junts el 2019 no saben què faran.

  • Junts té ara mateix només un 39,9% de fidelitat de vot, però, com hem vist, i això és alhora una oportunitat i una amenaça, el gruix del seu votant se situa en la incertesa, en no saber ara mateix què fer. No és un vot que amenaçi marxar a altres formacions, perquè els fluxes amb ERC es neutralitzen entre els que marxen i els que es reben. Ni a altres formacions ara mateix no presents a l’escena política. És clarament un vot indecís en el sentit més profund del terme, un vot que no sap què ha passat i no sap què passarà.

La resolució de la crisi de lideratge que s’ha patit a  Junts Barcelona serà clau en l’orientació d’aquest vot, en el sentit de recuperar-lo o poder-lo perdre.

3. Una visió global:

La meva visió global, a partir de totes aquestes dades, és que l’escenari que tenim pel davant, a menys d’un any per a les eleccions, és de profunda incertesa, un escenari en el que poden passar encara coses... o no. I al meu entendre les dues dades clau per acabar de saber si hi haurà sacsejada o no és com es resolgui a PSC i a Junts el lideratge per a les properes eleccions municipals.

Per explicar això que he dit ens fixarem en una última dada, la de com valoren la gestió municipal els votants dels diferents partits, perquè aquí tindrem moltes sorpreses:

El PSC està al govern municipal d’Ada Colau, i li ha donat suport en tot. Però quan mirem com valoren aquesta gestió del govern municipal en el que hi ha el partit que ells van votar, el PSC, veiem que gairebé el 50% la qualifica de dolenta o molt dolenta.

Hem vist que el PSC té una fidelitat de vot inferior al 50% i un 50% d’antics votants que deploren la gestió municipal en la que ha participat el seu partit. Collboni és la cara visible del PSC del govern Colau que deploren el 50% dels seus votants. Un canvi en el lideratge del PSC a les municipals de BCN podria canviar molt les coses.

ERC com hem vist tampoc no està per tirar coets, tot i ser la més sòlida, amb aquest 54,1% de fidelitat de vot, però és per la feblesa de la resta. Què passa amb ERC? Doncs que ja ha escollit el seu líder, Maragall, que és, a l’hora la cara visible d’haver donat suport incondicional a totes les decisions del govern Colau, incloses les més polèmiques, com pixar-se damunt el que vam votar els barcelonins, de no al tramvia per la Diagonal, i donar suport a Colau en aquest pixar-se. I així en tot.

Què passa amb ERC? Doncs que un 64% dels seus antics votants qualifiquen de dolenta o molt dolenta la gestió a la que el seu partit i qui serà líder les properes eleccions, ha donat suport incondicional.

Aquest 30% de l’antic vot d’ERC que ara no té clar què farà està clarament situat en aquest xoc que provoca haver donat ple suport, incondicional, a una gestió que deploren. Per tant també és un espai electoral sotmès i receptiu a possibles sacsejades. Però ERC té un problema, i és que ja no hi ha cap líder que pugui passar pàgina de la seva responsabilitat en el desastre, com podria passar amb el PSC.

Així les coses, com a Junts resolguin l’actual crisi de lideratge, pot ser cabdal, pot ser –o no- una sacsejada en l’actual escenari. Junts és ara mateix clarament l’opció que concentra més indecisió, però també és l’única que a aquestes alçades no té lideratge. Segons com resolgui aquesta qüestió Junts no només recupera el seu vot sinó, el que és més important, pot obrir les portes a la resta de vot d’altres formacions que estan farts de Colau.

ERC i PSC han donat suport incondicional a Colau i un 64% i un 50% dels seus votants qualifiquen de dolenta o molt dolenta aquesta gestió a la que han donat suport incondicional. Això és el que està al darrere de tanta indecisió. I això és el que, segons com es resolgui, pot sacsejar el panorama. O no, perquè sense cap sacsejada seguirà el colauisme, ni que ara mateix s’estigui enfonsant, però seguirà per desaparició dels altres, per falta d’alternatives. Entre aquestes alternatives, tampoc que ningú no es flipi, ja no hi ha cap cabuda per a flipades com la de Valls, les Primàries o això que diuen del Sandro Rosell. Tot es resoldrà, per sortir del pou o per seguir-hi, entre les actuals opcions i alternatives polítiques.