Enquestes sobre municipals a Barcelona del Nacional i del Periódico: retrat de Colau, la pitjor alcaldessa i gestió de la història de Barcelona i de Trias com a única esperança per posar fi al dramàtic enfonsament de la ciutat

Aquest cap de setmana hem tingut una altra interessantíssima enquesta sobre les eleccions municipals a Barcelona, feta per Feedback per al digital El Nacional. I just ara, quan em posava a fer l’anàlisi sobre la mateixa, hem començat a conèixer les dades d’una segona enquesta, també sobre les municipals de Barcelona, la que GESOP ha fet per a El Periódico.

Les dades de totes dues enquestes són molt interessants i força coincidents entre elles.A més a més també són plenament coherents amb les projeccions que en aquestes darreres setmanes hem tingut d’altres enquestes, des de la municipal del Baròmetre fins l’ARA o La Vanguardia.

La contundència del retrat de l’enfosament de Barcelona, conseqüència de la pitjor gestió municipal i la pitjor alcaldessa de la història de la ciutat, de Barcelona.

Un 77,1% afirmen que Barcelona ha empitjorat aquests últims 4 anys, segons les dades de l’enquesta del Nacional. ÉS brutal, aquest 77,1%, 3 de cada 4 barcelonins. Només un 15,4% diuen que ha millorat, en el que és una altra evidència de l’enfonsament de la Barcelona Colau, aquest sectarisme en el que ha sumit el veïnatge a partir del que ha estat la gestió més despòtica i antidemocràtica en relació als veïns de cap Ajuntament de Barcelona des del 1978, combinat alhora amb la generació d’una xarxa clientelar també sense precedents, regada abundantíssimament amb els diners de tots per silenciar els veïns que s’oposen a les polítiques Colau, generant aquesta pantalla subvencionadíssima i antidemocràtica

Al Baròmetre municipal un 66% deien que Barcelona havia empitjorat l’últim any, en el que era un dels percentatges més alts de la història del baròmetre. Per fer-nos una idea, a 5 mesos de les eleccions que l’alcalde Trias va perdre davant el Règim del 78 i la seva candidata, Ada Colau, només un 37,4% deien que Barcelona havia empitjorat el darrer any, 30 punts menys que Colau.

Colau ha fet saltar pels aires les valoracions negatives de la gestió municipal, fins a nivells mai vistos.

A l’enquesta del Nacional un 64,4% dels veïns diuen que no tenen cap confiança en l’alcaldessa Ada Colau, i un espectacular 84% diuen que Colau de cap manera hauria de repetir un tercer mandat com a alcaldessa. Altre cop dades coincidents p.ex. amb les de l’enquesta de l’ARA, i aquell 49,9% que assenyalava directament Colau com la pitjor alcaldessa de la història, més de 40 punts per sobre del segon i tercer “pitjors” alcaldes. Ada Colau és la pitjor alcaldessa de la ciutat d’una manera aclaparadora, sense precedents.

És una dada també coherent amb aquest 61% de veïns que a l’enquesta de La Vanguardia consideraven dolenta o molt dolenta la gestió municipal de l’Ajuntament Colau.

No, aquestes excepcionals, mai vistes, males, pèssimes valoracions de la ciutadania de la gestió municipal de l’alcaldessa Ada Colau no tenen res a veure, com miserablement intenta fer veure, amb el fet que sigui dona, ni que es proclami bisexual ni perquè és “víctima” d’una campanya en contra dels “lobbys” de la ciutat. S’ha de tenir molt de morro, com el té l’alcaldessa Colau, després d’haver estat alcaldessa gràcies a ser la candidata del Règim del 78 i de tota la guerra bruta que va promoure el Règim del 78 per a beneficiar-la contra Trias i després contra Maragall, per parlar de “lobbys”.

No, aquestes excepcionals, mai vistes, males valoracions ciutadanes de la seva gestió són tan generals i contundents perquè la seva gestió ha estat CATASTRÒFICA, amb una incompetència i sectarismes sense precedents, que han empitjorat la vida de la immensa majoria de veïns i treballadors de la ciutat, de Barcelona.

Un 84% barcelonins no vol Colau segueixi manant, no volen un tercer mandat Colau com a alcaldessa, però... es pot evitar? Es pot impedir que Colau i els seus trilerismes gestionats al seu favor pel Règim del 78... no acabin en un nou mandat, el tercer, de Colau? Només Xavier Trias pot impedir-ho i comença a estar en situació de poder-ho impedir.

L’enquesta del Nacional projecta un clar triomf de Xavier Trias, amb un 23,1% dels vots i 11-12 regidors. Darrere Trias vindria Collboni, amb un 19,26% dels vots i 9-10 regidors. En tercera posició se situaria Colau amb un 16,68% de vots i 8-9 regidors. I finalment, en quarta posició, Ernest Maragall, amb un 15,99% de vots i 7-8 regidors.

L’enquesta del Periódico projecta uns resultats molt similars, amb un Trias guanyador, amb un 22% dels vots i 11 regidors, seguit de Collboni amb un 20,7% i 10 regidors, també en tercera posició Colau, amb un 17,8% de vot i 9 regidors i en quarta posició Maragall, amb 15,8% de vot i 8 regidors.

El més rellevant d’aquestes dades i la seva coincidència és el mateix factor que ja estem veient a les últimes enquestes per primera vegada hi ha un candidat, Trias, que ha emergit amb un posicionament clar i rotund per posar fi al malson de la gestió Colauer i dels seus còmplices, Collboni i el seu PSC i Maragall i ERC.

Fa només sis mesos totes les enquestes ja evidenciaven la desaprovació ciutadana amb la gestió de l’Ajuntament Colau, però alhora la “fatalitat” a la que semblava estar condemnada la ciutat, perquè malgrat la radical desaprovació de la majoria de veïns amb la gestió municipal, només semblaven poder guanyar les eleccions els responsables d’aquesta mala gestió, ja fossin la mateixa Colau, en Collboni o en Maragall.

Era una situació inèdita. Una desaprovació com mai d’una gestió i que només responsables d’aquest malson de gestió poguessin guanyar les eleccions.

Fins que Trias surt en escena i es proclama candidat. Només fer-ho es produeix un radical efecte Trias, que el visibilitza com a líder de la ciutat i com l’únic capaç de posar fi al malson d’aquesta la pitjor gestió municipal de la història, la de l’ajuntament Colau. I així Trias comença a encapçalar la intenció de vot a la pràctica totalitat de les enquestes, també a les dues que estem analitzant avui, del Nacional i del Periódico.

I també en totes dues enquestes la projecció de les altres forces és la mateixa: segon Collboni, tercera Colau i quart Maragall.

Aquestes dades tan coincidents entre diferents enquestes evidencien la solidesa de l’escenari en el que ara estem instal·lats, d’aquest escenari que s’ha generat en només unes poques setmanes. Però a criteri meu no dibuixen encara un escenari final. Crec que en aquests mesos abans de les eleccions poden passar encara coses.

Trias fonamenta la seva emergència i lideratge perquè clarament és l’únic vot que assegura poder acabar amb el malson colauer, i ara, en aquests moments, això ho fa amb una doble combinació:

-          La fidelització del vot de Junts

-          La captació de molt vot d’ERC

La captació de vot d’ERC per part de Trias és radical: un 30% del vot d’ERC el 2019 (recordem ERC fou la força més votada) segons enquesta del Nacional i un 25% segons enquesta del Periódico. Són dades molt contundents i, alhora, molt sòlides. Fa temps venia advertint de l’enorme contradicció que hi havia entre un Maragall i una ERC que ha donat suport absolutament incondicional, submisament, a Colau, i un electorat, el d’ERC, cada cop més crític amb la gestió Colau que el partit que ells havien votat, ERC, feia possible. Així p.ex. havíem pogut veure al baròmetre municipal que un 70,1% dels votants ERC a les municipals 2019 deien que la ciutat, Barcelona, cada any està pitjor que l’any anterior, i un 61,9% d’aquests votants d’ERC consideren dolenta o molt dolenta la gestió municipal de l’Ajuntament Colau amb PSC i ERC.

Doncs bé, aquest “hartazgo” dels votants d’ERC amb el que estava passant a Barcelona i amb el que estava fent el partit al que van votar amb Trias ha esclatat, i és així que en un parell de setmanes ha esdevingut el vot refugi d’entre un 25% o un 30% dels votants d’ERC el 2019. És l’evidència d’un vot que té per objectiu fer possible acabar amb el malson de la gestió Colau, de la que el partit que van votar el 2019 se n’ha fet totalment co-responsable.

L’enfonsament electoral d’ERC jo crec les enquestes apunten anirà creixent. El divorci entre aquest electorat d’ERC i el seu partit i el que proposen els seus líders i els seus ideòlegs és cada cop més radical. Mentre que entre 6 o 7 de cada 10 antics votants d’ERC treuen foc pels queixals en relació al malson de la gestió colauer, el seu partit segueix una política i estratègia de plena submissió a la  lideressa Colau. Un dels exemples més tremendos, flipants, d’aquesta submissió el vam tenir fa unes setmanes amb un article de n’Eduard Voltas en el que feia una crida sense alternatives a blindar l’aliança entre Maragall i Colau l’endemà de les eleccions. Deia Voltas: “Hi ha quatre candidats amb possibilitats, però atenent als discursos i programes, només hi ha dos blocs: el bloc del tornar enrere (Collboni-Trias) i el de continuar endavant (Maragall-Colau). Barcelona fa una tria històrica aquest mes de maig. Lobbies versus autoritat democràtica. El 2015 es va obrir la tapa i ara hi ha una Barcelona que la vol tancar per sempre. Si l’endemà de les eleccions Maragall i Colau no saben llegir el moment històric, les conseqüències seran de llarga durada.”

S’ha d’estar molt desesperat per situar la candidata del Règim del 78, Ada Colau, en un presumpte bàndol de “autoritat democràtica”. I menystenir d’aquesta insultant manera aquest 77% de veïns que diuen que Barcelona aquests 4 anys no ha deixat d’empitjorar, o aquest 84% que no volen de cap manera un tercer mandat Colau. No, els veïns de Barcelona no som uns imbècils als que els lobbies ens adocrtinen i volem “tornar enrere”. No, els veïns de Barcelona, inclosos els votants d’ERC, tenim claríssim que la ciutat, amb el mandat Colau, no ha deixat d’empitjorar, any rere any. El que els veïns de Barcelona volem és una ciutat ben gestionada, amb un alcalde que posi fi a aquest malson de la gestió colauer, que ha portat la ciutat als pitjors indicadors en tot, de brutícia, d’inseguretat, de mobilitat, d’habitatge, etc.

Com es pot ser tan insultant com per parlar d’autoritat democràtica referint-se a Ada Colau, la candidata del Règim del 78, la candidata de Manuel Valls... i l’alcaldessa més antidemocràtica de la ciutat des del 1978? Autoritat democràtica una alcaldessa que s’ha pixat en el que vam votar els veïns en l’única consulta ciutadana que ha organitzat l’Ajuntament, la de la Diagonal? Autoritat antidemocràtica, en tot cas. L’autoritarisme antidemocràtic que hem patit sistemàticament els veïns, i que va començar amb la superilla del Poblenou, que se’ns va imposar sense ni escoltar-nos. Vam recollir milers de signatures, i res. Vam organitzar una consulta ciutadana, supervisada i avalada per partits tan dispars com ERC, PDeCAT o C’s, en la que un 80% dels veïns vam votar contra la Superilla. L’autoritarisme antidemocràtic de Colau va culminar quan els partits de l’oposició municipal van presentar una moció per tirar enrere la Superilla del Poblenou i que l’Ajuntament obrís un procés de diàleg amb els veïns. La moció fou aprovada per àmplia majoria, però Colau es refugià en un legalisme per ignorar la democràcia, un legalisme que diu que els acords aprovats a proposta de l’oposició no són jurídicament vinculants per al govern municipal. I així és com Colau i els seus comuns van consumar el seu autoritarisme antidemocràtic, que han mantingut fins ara.

Doncs bé, aquesta incapacitat del món d’ERC d’entendre el que està passant a Barcelona, també entre els seus votants, i seguir amb aquesta patètica submissió servil a Colau, aquesta permanent reverència i enaltiment de Colau, com si fos la lideressa de res, quan només és la pitjor alcaldessa que ha tingut la ciutat, sempre al servei del Règim del 78 i exercint un atroç autoritarisme antidemocràtic contra els veïns és el que ha portat a aquest radical i contundent trasvassament de votants d’ERC cap a Trias.

Com pot encara evolucionar l’escenari polític?

Al meu entendre, com deia abans, encara és possible una evolució de l’escenari polític, per la coincidència de dues coordenades:

-          Per una banda l’evidència que malgrat Trias guanyi, el servilisme i encadenament de factors polítics de dependències mútues pot tenir al davant un pacte a tres entre Collboni (PSC), Colau (Comuns) i Maragall (ERC). En un escenari de dependències mútues tan clamoroses com les que es donen entre aquestes tres formacions a nivell de Gobierno de EspaÑa, de Generalitat i d’Ajuntament de Barcelona... és molt difícil no pensar que aquestes dependències mútues s’acabin imposant. Després hi tornaré.

-          Davant l’evidència que només Trias pot acabar amb el malson d’aquest tripartit municipal que encapçala Colau i que vol continuar encapçalant, l’efecte Trias necessita fer un segon salt estratègic i electoral, per recollir absolutament tot el vot, vingui d’on vingui, que vol acabar amb l’actual malson que pateix Barcelona. Si les eleccions municipals de Barcelona del proper maig s’acaben plantejant com ja tot apunta serà, com un plebiscit entre partidaris de seguir amb el malson colauer i partidaris de posar-hi fi com sigui... Trias pot incrementar encara molt el seu vot i fer gairebé impossible que el tripartit sumi. És molt difícil, però no impossible.

Fixem-nos en unes poques dades de l’enquesta del Periódico: un 31,8% dels votants ERC prefereixen Trias com a alcalde, davant el 30,3% que prefereix Maragall o el 9,1% que prefereix Colau. Un 35,5% dels votants del PSC prefereixen Collboni d’alcalde, però un 18,7% a Trias. Un 9,5% dels votants de Cs prefereixen Anna Grau d’alcaldessa, mentre un 23,8% a Trias. Un 4,3% dels votants del PP prefereixen Cirera, mentre un 30,4% a Trias. Fins i tot entre els votants de la CUP Trias i la seva candidata, Changuerra, empaten en preferències, amb un 4,2%

Per a un molt significatiu percentatge de votants de tots els diferents partits, amb una transversalitat espectacular, Trias és a qui prefereixen veure com a alcalde.

L’enquesta no pregunta “qui creu que serà l’alcalde”, sinó “qui prefereix que sigui l’alcalde”.

El caràcter excepcional de les eleccions municipals de Barcelona, aquest caràcter plebiscitari, pot mobilitzar encara molt vot des de totes les direccions polítiques de l’actual escenari, per votar excepcionalment a Trias per assegurar acabar amb el malson colauer.

Estem parlant d’un vot que es mobilitzarà excepcionalment amb un únic objectiu: acabar amb el malson colauer. I com que això només ho pot assegurar Trias, tot el vot de tots els diferents partits, que assumint aquesta excepcionalitat plebiscitària prioritzin Barcelona i el seu futur pel damunt d’ideologies, votaran Trias.

PS: el mal càlcul colauer. Colau va estar fins l’últim moment dubtant entre tornar a presentar-se o no fer-ho. Tots sabem la faraona Colau té un ego sense comparació possible, i, alhora, una infinita ambició de figurar, de protagonisme. Presentar-se o no presentar-se a un tercer mandat a les municipals ha estat molt condicionat pel seu paper d’acompanyant rotllo mà dreta de Yolanda Díaz i el seu projecte de “Suma”. Estic convençut si des del Gobierno de EspaÑa se li hagués ofert un ministeri l’hauria acceptat i així hauria seguit engreixant el seu ego i il·limitat afany de protagonisme. Però això no ha passat, de manera que per a Colau tornar a ser escollida alcaldessa per tercera vegada, esdevenia el passaport necessari per al nou futur, lluny de Barcelona. I totes les enquestes li asseguraven poder revalidar victòria i alcaldia, perquè no hi havia competència, o si n’hi havia entre entre socis als que tenia totalment sotmesos (PSC i ERC).

Però amb la irrupció de Trias tot això ha canviat radicalment. Per primera vegada hi ha un candidat que recull el vot d’aquesta immensa majoria de veïns que abominem de la seva gestió, de la gestió colauer, la pitjor de la història de Barcelona.

Un 84,4% dels barcelonins no la volen tornar a veure com a alcaldessa. I amb Trias això que fins ara només era un desig, pot fer-se realitat.

Un 84,4% de veïns de Barcelona que no volen tornar a veure Colau com a alcaldessa no és perquè sigui dona o sigui bisexual, com immoralment segueix intentant amagar el rebuig a la seva gestió. Ni és pels lobbies. El mal càlcul colauer és que amb Trias les eleccions del maig poden deixar a la vista de tothom, als ulls de tothom, la dimensió del frau Colau, de la seva inutilitat, de la seva farsa, del seu sectarisme autoritari sense precedents, d’una gestió tan indecent que fins i tot ha fet bandera de no fer ni estudis previs ni proves pilot ni avaluació d’impacte de les seves mesures.

El mal càlcul colauer és que ho ha fet tan i tan malament que ara mateix només una mica més de la meitat dels qui la van votar el 2019 tenen clar tornar-ho a fer.

El mal càlcul colauer és pensar que el suport del Règim del 78 la permetria mantenir el poder i així poder seguir la seva “carrera” política, saltant com a guanyadora i líder de la ciutat, a algun ministeri o càrrec internacional.

El mal càlcul colauer és que ho ha fet tan i tan malament que les properes eleccions municipals a Barcelona per a la majoria de barcelonins només tenen un motor de vot: acabar amb el malson de la gestió colauer abans que acabi amb la nostra ciutat. I això ja ho evidencien totes les enquestes.

 

 

Anàlisi de la molt important enquesta de país de l’ICPS. Com està l'independentisme? Com està la causa independentista?

Fa una setmana l’Institut de Ciències Polítiques i Socials (ICPS) de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) va fer pública la seva anual enquesta d’opinió política. Va passar, m’ha semblat a mi, amb poc ressò mediàtic, comunicatiu, i el que hi va haver, com sempre, es va centrar en la projecció de vot que efectuava, el punt, per a mi, menys important de l’enquesta. 

Quan es va fer pública l’enquesta jo mateix no vaig poder-ne fer l’anàlisi en aquell moment, però el faig ara. I el faig ara perquè crec és una de les enquestes més importants que tenim al país, per dos motius:

• Primer de tot perquè ens proporciona una sèrie anual de molts anys, fet que la fa especialment valuosa per analitzar l’evolució del posicionament polític i nacional al nostre país

• I segon, perquè entre aquestes qüestions de país que planteja i que aquesta llarga sèrie anual ens proporciona una molt valuosa perspectiva històrica hi trobem la qüestió de la independència. L’enquesta de l’ICPS fou una de les primeres en plantejar de manera oberta la qüestió de la independència, de manera que el seguiment de l’evolució de la visió social sobre aquest tema és especialment interessant, valuós.

Quan em poso a escriure la meva anàlisi sobre aquesta enquesta i les, per a mi, molt rellevants dades que ens aporta i que ens haurien de convidar a una important i serena reflexió col·lectiva, especialment des de l’independentisme, fa poques hores que a Barcelona hi ha hagut una molt important mobilització independentista responent a la cimera franco-espanyola celebrada a la nostra ciutat, amb la que el gobierno de España havia volgut escenificar la fi del procés independentista que va arrencar l’any 2012 i que ens va portar fins l’1-O del 2017.

La manifestació independentista d’ahir fou especialment important perquè per primera vegada des del 2017 es convocava des de la unitat cívica i política i perquè ha aconseguit ser massiva en un context de terrible naufragi estratègic de l’independentisme.

En Vicent Partal es refereix a la importància de la manifestació d’ahir en aquests termes: “No és solament l’èxit de la manifestació d’ahir contra la cimera Sánchez-Macron. És que, com expliquem avui en aquest article, cal fer valer que l’independentisme ja ha organitzat quatre grans convocatòries en cinc mesos. I totes reeixides, difícils i exigents. Seguides. (...)

(...) Omplir l’avinguda de Maria Cristina com es va omplir ahir, a l’hora que era, amb el fred que feia i en un dia feiner, és una heroïcitat que sols pot fer l’independentisme. L’unilateral, el disposat a rematar la independència al preu que siga i com més aviat millor. El que no té gens de peresa de mobilitzar-se ni quan hi ha núvols a l’horitzó. El que no està disposat a renegar de la dignitat personal i col·lectiva. No hi ha cap més moviment capaç d’una proesa política comparable. Cap ni un.

Però no és això i prou, que ja seria molt. És que, a més, hi ha les sensacions, aquesta cosa sempre estranya i tan difícil de traduir en dades, però alhora tan important. Perquè ningú no pot negar que en política les sensacions col·lectives són clau i el poder de les emocions és determinant (...)”

Sí, la manifestació d’ahir té gran importància. Però voldria agafar-me a això que també diu en Partal d’aquesta cosa “sempre estranya i tan difícil de traduir en dades” sobre les sensacions col·lectives, per aportar una mica de llum, de dades, amb l’enquesta de l’ICPS.

Coincideixo en la importància de la manifestació d’ahir i en que només l’independentisme és encara capaç de convocar una mobilització així. Però crec és important llegir bé l’enquesta de l’ICPS, perquè les dades que ens aporta per a mi són molt contundents i dissortadament, no apunten en la direcció que diu en Partal de que la mobilització d’ahir “va recuperar en molta gent les millors sensacions de la dècada passada”.

La manifestació d’ahir és molt important, i certifica que l’independentisme és viu, però crec seria un error que amagués els punts crítics que sobre la situació de l’independentisme evidencia l’enquesta de l’ICPS, i que ens haurien de convocar a una reflexió serena si volem revertir la situació i tornar a un escenari en el que la independència sigui possible, com ho va ser l’1-O del 2017.

Les millors sensacions de la dècada passada a que fa referència en Partal són tot l’extraordinari moviment cívic i polític per la independència que podem situar arrenca amb aquella extraordinària mani de l’Onze del 2012, a la que van seguir uns anys d’una excepcional intensitat mobilització independentista que, tot i els problemes que llavors ja hi havia i que encara ara estan a la base del que avui està passant, va aconseguir fer de l’independentisme la força majoritària al Parlament, i que ens va dur al referèndum de l’1-O del 2017.

Malgrat que ja hi havia problemes, els vam poder superar i es va generar un moviment democràtic i cívic excepcional, únic des del 1714, que ens va portar més a prop del que mai havíem estat en aquests 300 anys de ser independents.

Però tot el que passa després de l’1-O s’està carregant tot el que havíem assolit. I l’enquesta de l’ICPS ens proporciona dades contundents que així ho evidencien. En Partal parla de recuperar les millors sensacions de la dècada passada, però al meu entendre no ens hem de deixar enganyar per “sensacions”. Al meu entendre, d’acord a les dades que tenim, l’independentisme com a moviment i la independència com a objectiu en aquests anys que van des del 2017 fins els nostres dies, han patit una sacsejada tan monumental que fa inviable qualsevol estratègia basada en un cert “como decíamos ayer”, i ens obliga a un replantejament estratègic integral.

El plantejament demoscòpic de l’enquesta de l’ICPS sobre la independència de Catalunya ens va permetre observar, fa molt anys, un determinant posicionament social i polític en relació a la mateixa: la diferència que hi ha entre “voler o no voler” la independència i entre, en un escenari de referèndum, votar a favor o en contra de la independència.

L’any 2018 l’enquesta de l’ICPS plantejava als enquestats si personalment voldrien o no la independència de Catalunya. Un 46,1% deien que sí la volien, i un 46,2% que no la voldrien. Pràcticament empatats, en el que ha estat el resultat més alt de voler la independència de tots aquests anys d’enquestes ICPS.

Però després de preguntar sobre si personalment volien o no la independència, l’enquesta de l’ICPS del 2018 plantejava quin seria el seu vot en un referèndum independentista, i aquí vam poder observar que un 47,9% deien votarien a favor de la independència i un 31,8% en contra.

Aquestes dades evidenciaven que interpel·lats en termes de “voler o no voler” la independència, la nostra societat estava pràcticament empatada, però que quan passàvem del “voler o no voler” al votar hi havia molta gent que podia no voler la independència però que no votarien en contra de la mateixa, per això davant un referèndum el sí a la independència tindria un 47,9% de vots a favor i el no a la independència només un 31,8%, és a dir, 16 punts per sota el no del sí.

Aquest diferencial evidenciava un posicionament social determinant que calia tenir en compte, que explicava moltíssimes coses. I que encara les segueix explicant.

Tanmateix aquell 2018, amb l’empat a 46% entre els que volien i els que no volien la independència és la dada més alta que hem tingut de voler la independència. Des d’aquell 2018 el % de població que diu voler la independència no ha deixat de disminuir, mentre que el percentatge dels que no volen no ha deixat d’augmentar.

I aquest 2022 és quan més alta s’ha fet la diferència. Aquest 2022 només un 39% de la població diu voler la independència, mentre que és un 53,2% el percentatge dels que no la volen. Els que volen la independència, des del 2017, hem passat de ser el 46% a ser el 39%, 7 punts menys. I els que no la volen han passat de ser el 46% a ser el 53,2%, 7 punts més.

No cal ser un gran analista per veure que tot allò que vam fer fins l’1-O és el que va portar l’independentisme a ser majoritari social i democràticament. La unitat, la mobilització i la determinació política van portar l’independentisme a ser majoritari com mai ho havia estat.

Tot el que ha seguit a l’1-O, tota la divisió i fractura de l’independentisme el que està provocant és una evident pèrdua de suports a la independència.

El post 1-O s’ha caracteritzat, ha estat totalment determinat, per l’estratègia divisiva d’ERC, que ha dinamitat qualsevol possibilitat d’una mínima estratègia compartida de l’independentisme, abocant el moviment polític i el cívic, des de les eleccions del 21D del 2017, a una permanent confrontació divisiva, a la priorització única de l’estratègia de partit, en aquest cas de l’estratègia de l’hegemonia de partit d’ERC. I davant aquesta situació la resta de formacions polítiques i cíviques no han pogut fer-hi res, s’han vist arrossegades a l’estratègia de confrontació divisiva unilateralment decidida per ERC.

En aquest context resulta especialment punyent tot aquest discurs d’ERC per justificar la seva estratègia de confrontació divisiva amb la resta de l’independentisme de l’eixamplament de la base independentista. Les dades de l’enquesta ICPS demostren que l’estratègia divisiva d’ERC, la falta de la més mínima unitat estratègica l’únic que està comportant no és l’aprimament de la base independentista, no el seu eixamplament.

És evident que no hi ha, en l’estratègia d’ERC, cap objectiu de país, nacional o independentista, sinó simplement de partit. I aquesta estratègia divisiva de partit en la que ERC ha situat l’independentisme és la que ens ha portat a que el suport a la independència hagi perdut ja 7 punts i els contraris a la independència hagin crescut 7 punts, assolint aquest 2022 el màxim diferencial de les dues últimes dècades.

Però la dada més demolidora en la que trobem reflectida la crítica actual situació de l’independentisme ens la proporciona les respostes a la pregunta sobre com creuen els entrevistats que acabarà el procés independentista.

En el que és la xifra més baixa de tota la sèrie històrica, aquest 2022 només un 4,2% dels enquestats diuen que el procés acabarà amb la independència de Catalunya, mentre que un 41,6% diuen que acabarà amb l’abandonament del procés, 12 punts més que l’any passat.

El que vam fer del 2012 al 2017 va portar l’independentisme i la causa de la independència a tenir els majors suports populars i democràtics que mai havia tingut. La determinació amb la que es va actuar tots aquells anys va conferir credibilitat i confiança a la causa independentista.

Tot el que està passant des del 21D, tota la sagnant divisió de l’independentisme en la que estem instal·lats des que ERC es va desconectar de la resta de l’independentisme, amb la seva estratègia divisiva per l’hegemonia de partit, ha portat a l’independentisme a les cotes més baixes de credibilitat, de confiança, de suport social.

L’independentisme ha passat de ser un projecte inclusiu i engrescador a instal·lar-se en un permanent ridiculisme caïnita que ens ha fet perdre tota credibilitat. “No són ni capaços de posar-se d’acord entre ells i volen fer la independència”.

L’enquesta de l’ICPS evidencia que ja estem pagant una factura molt alta per tota aquesta fractura divisiva i falta de la més mínima estratègia compartida.

Com s’ha vist aquest dijous l’independentisme conserva encara capacitat de mobilització, però la pèrdua de credibilitat i confiança en la causa és una evidència que no podem ignorar. No podem fer veure que no ha passat res i que reprenem on ho vam deixar. L’enquesta de l’ICPS evidencia que l’independentisme ha de recuperar la seva credibilitat i oferir-se com un projecte polític i nacional sòlid, per a tots, integrador de tots, per al progrés de tots, fiable, en el que confiar, no en el que pensar som una caricatura patètica dels Monty Python.

Fa uns dies el gran Josep Costa, a qui des d’aquí envio una salutació i tot el meu suport davant l’agressió policial de que ahir va ser víctima en el decurs de les mobilitzacions independentistes, deia: “Els dos instruments més importants del nostre poder com a ciutadans són la mobilització i el vot. Només cal veure que són els primers drets que ataquen les dictadures.

Renunciar a fer-los servir és

- Fer el joc a l’adversari.

- Tenir una idea absolutament errònia de la política.”

Malgrat tot el que està passant, la causa de la independència seguirà viva mentre mantingui la plena legitimitat democràtica. Ja hem vist ser majoria democràtica no garanteix poder fer la independència, però el dia que la perdem, el dia que l’independentisme deixi de ser majoria social i democràtica aquell dia sí que haurem posat punt i final a l’actual procés independentista, deixarem d’estar en condicions de fer la independència. I per molts anys i generacions.

Mantenir la legitimitat democràtica és clau per a l’independentisme. És la condició necessària per a qualsevol estratègia. I per mantenir aquesta legitimitat democràtica ens necessitem tots. Qualsevol estratègia que incrementi la divisió i el cainisme dins del bloc independentista només servirà per abocar l’independentisme a la minorització democràtica, a la pèrdua de la indispensable legitimitat democràtica.

És evident que estem en un moment molt complicat, per la frustració, desànim i indignació amb tot el que està passant des del 21D 2017, però totes aquestes crides d’iluminats plusquamperfectes a resoldre-ho tot amb l’abstenció, el vot nul o incrementant la divisió electoral indepe, amb coses com primàries o noves propostes electorals com les que promou l’ANC no només estan abocades al fracàs, sinó que poden ser determinants perquè l’independentisme col·lapsi.

Jo sóc molt crític amb el que ha fet ERC. Molt. Per a mi el que han fet després de l’1-O és inadmissible i és el que ha sumit l’independentisme en l’actual situació, crisi. Però sóc plenament conscient que si no hi som tots no hi ha res a fer, que sense ERC  no hi ha res a fer. No, ERC no s’esvairà com per art de màgia perquè els seus electors li girin l’esquena. Això no passarà. ERC té, com es pot veure a l’enquesta de l’ICPS, una molt alta fidelitat de vot, del 67,2%. També la CUP, que té una fidelitat de vot del 75%. I fins i tot Junts, amb un 58,5%.

Un 9,3% de votants de Junts, un 6,8% de la CUP i un 5,8% d’ERC diuen que ara no votarien, que s’abstindrien.

I només un 16,1% de votants de Junts ara mateix encara no té decidit el seu vot.

Aventures patètiques com les primàries o això de la quarta llista que promou la direcció de l’ANC estan abocades a la residualitat, al testimonialisme, però en aquest trajecte poden dinamitar la legitimitat democràtica de l’independentisme, i, llavors sí, col·lapsar per molts anys i generacions la causa independentista.

L’enquesta de l’ICPS i la seva anàlisi i evolució en tots aquests anys evidencia la gravetat de la pèrdua de credibilitat de l’independentisme. Urgeix un procés que senti les bases per estar en condicions de tornar-hi, per recuperar la credibilitat en la nostra causa i retornar-li la dimensió inclusiva, per a tots, que li vam saber donar en el trajecte que ens va dur a l’1-O. Cal treballar bé per recuperar una mínima confiança i estratègia compartida, en la que hi siguem tots, perquè ens necessitem tots.