FLASH ESCENARI POLÍTIC A CATALUNYA I ESTAT ESPANYOL SEGONS BARÒMETRE FEBRER DEL CIS

La setmana passada es va publicar el baròmetre mensual de Febrer del CIS. En la mesura que permet algunes lectures de tendències des d’una visió de Catalunya i de l'Estat espanyol crec que val la pena analitzar algunes dades.

Com a exemple de l’impacte mediàtic que va tenir la difusió de l’enquesta del CIS, he agafat la nota de premsa de RTVE: “El CIS acerca a Vox a cuatro puntos del PP y dispara al PSOE como primera fuerza con una ventaja de casi diez puntos”. I sobre la situació a Catalunya, la nota de premsa de RTVE diu: “Entre las principales formaciones nacionalistas e independentistas, ERC tendría un 2,5% (una décima menos), por delante de Junts (1,2, dos décimas más).”

La meva visió:

A nivell estatal jo no veig el que projecta el CIS de creixement del PSOE en relació al PP. El que sembla bastant clar és que anem a un escenari de majoria PP i VOX, però sense tirar coets i que sobretot serà així perquè els ho facilitaran alguns altres.

El PP està molt estancat. De fet té una fidelitat de vot del 65,7%, però té un problemilla, i és que té la major fuga de vot decidida cap a una altra formació de les principals forces polítiques del Congreso: un 16,2% dels seus votants 2023 ara votarien VOX. És un percentatge força alt. Tanmateix, una cosa que juga a favor del PP és que no té altres fugues cap a altres formacions.  

L’estancament del PP es visualitza sobretot perquè, fora del marge d’error, només rep un 3,8% de vot del PSOE i un 5,3% de VOX. I a nivell de circumscripcions electorals petites, sí que té un 40,3% procedent de CCanaria (que només va tenir un diputat) i un 14,7% d’UPN. O sigui, quasi res.

L’extrema dreta franquista, racista i xenòfoba de VOX té la més alta fidelitat de vot, del 76,5%, i dues significatives entrades de vot: aquest 16,2% d’antic vot del PP (que fou la formació més votada el 2023) i, força inquietant, té el major percentatge de vot de dos col·lectius molt específics, els nous votants per edat i els nous votants nacionalitzats. VOX té un 27% de vot de nous votants per edat, és a dir, que el 2.023 no van votar per no tenir encara 18 anys. Per situar l’impacte de VOX sobre aquest votant jove, la segona opció d’aquests nous votants joves és el PSOE, però amb un 12%, és a dir, que VOX està 15 punts per sobre del segon.

La segona dada de vot cap a VOX més sorprenent és que també són la formació amb més vot entre el col·lectiu electoral d’estrangers que des del 2.023 han adquirit la nacionalitat espanyola i ara podran votar. Doncs bé, un 19,4% votaran VOX, que és així la força més votada entre estrangers nacionalitzats.

Pel que fa a fugues de vot la principal fuga de vot que té VOX és un 8,2% cap a l’altra formació ultra de “Se acabo la fiesta”. Darrere d’això, un 5,3% cap al PP.

Per tant VOX té un balanç positiu de vot, important, procedent del PP, que sumat al vot jove i dels immigrants nacionalitzats... aporta a VOX un increment de vot, però tampoc com per disparar-se quedant-se a 4 punts del PP com projecta el CIS.

El PSOE està aguantant la tempesta, però difícil saber si amb o sense desgast.

Per una banda té una fidelitat de vot del 64,4%, i només té tres petites fugues de vot en direccions molt oposades: 3,8% al PP, 3,5% a VOX i 3,1% a Sumar.

I per una altra banda té un fluxe de transferències de vot molt diverses que si es consolidessin reforçarien les opcions del PSOE: un 18,4% d’antic vot de Sumar, un 6,2% d’ERC, un 9% de Junts, un 7,4% de Bildu, un 4,6% de BNG...

És evident que entre el vot a l’esquerra del PSOE, com podia ser antics votants Sumar, i votants “independentistes” de “nacionalitats històriques” com Catalunya, el País Basc i Galícia, la por a VOX està mobilitzant vot cap al PSOE rotllo “vot útil”, directament per aturar VOX. Caldrà seguir les dades en posteriors baròmetres, però la tendència sembla clara.

L’element més facilitador d’una majoria de govern a nivell estat espanyol de PP i VOX és, clarament, l’espai que fins ara han ocupat Sumar i Podemos. La desintegració d’aquest espai és demolidora, i si no hi posen remei, tindrà efectes devastadors.

Sumar només reté, fidelitza, un 32,6% del vot que va tenir el 2023.

I presenta dues molt significatives fugues de vot: un 19,4% cap a Podemos i un 18,4% cap al PSOE. És evident que electoralment, si no canvien molt les coses, l’espai que havia tingut Sumar/Podemos ha saltat pels aires i això no només es tradueix en una clara pèrdua de vot sinó també, per la llei electoral, en una clara pèrdua d’escons.

En relació a la taradura del que ara hi ha a les sigles de Podemos, evidentment no tenen ni la més mínima opció d’obtenir representació. 

Però hi ha una dada que m’ha semblat demolidora: ara fa poc els de Podemos s’han visibilitat per haver forçat al Gobierno de Sanchez a un decret de regularització massiva d’immigrants irregulars. Una autèntica bestiesa. Doncs bé, després de tots els seus discursets sobre racisme, immigració i barbaritats múltiples, sabeu quin és el partit d’àmbit estatal amb menor intenció de vot entre la població migrant nacionalitzada? Doncs sí, BINGO! Els de Podemos! 

Només un 1,8% dels immigrants nacionalitzats votaran Podemos, mentre que un 19,4% votaran VOX, un 15,3% PP, un 13,5% PSOE o un 7,9% Se Acabó la Fiesta.

A nivell de Catalunya, mirant la intenció de vot de les dues forces independentistes amb representació al Congreso, com són ERC i Junts, la veritat és que s’observa un comportament molt similar entre els seus votants.

Junts presenta la segona més alta fidelitat de vot, amb un 66,4%, superior a la d’ERC, que és del 61,9%.

Tant Junts com ERC la principal fuga de vot que tenen és cap al PSOE, del 9% entre antic vot de Junts i del 6,2% entre antic vot d’ERC. És evident que entre els votants de Junts i d’ERC hi ha una part que decidirà el seu vot en mode vot útil contra una majoria de PP i VOX. 

Més enllà d’aquestes transferències d’ERC i Junts cap al PSOE, només trobem un 4,2% d’antic votant d’ERC cap a Sumar (Comuns) i un 6,4% de Junts cap a “altres partits”, que en aquest cas bàsicament seria cap a AC. O sigui que en contra del que algunes enquestes manipulades han estat intentant fer veure, la posició de Junts en unes hipotètiques eleccions generals és relativament sòlida (segona més alta fidelitat de vot), i el vot que podria perdre cap a l’extrema dreta racista i xenòfoba d’AC se situaria entre el 6% i el 8%, un percentatge inferior al de votants de Junts que ara votarien al PSC, que se situa entre el 9 i l’11%.

Finalment, al baròmetre de febrer 2026 del CIS tornem a veure una cosa molt i molt clara.

Des d’una part de l’independentisme s’acusa a ERC i Junts de tots els mals del que està passant per haver-se posicionat en el seu moment a favor d’elecció de Pedro Sánchez com a presidente del Gobierno. Efectivament Pedro Sánchez fou escollit gràcies als vots de PSOE, Sumar, Bildu, PNB, BNG... i d’ERC i Junts.

El que aquesta part de l’independentisme que criminalitza a ERC i Junts per haver negociat i acabat votant a Pedro Sánchez, és a dir, de fer president a Pedro Sánchez, no diu és que tant les coses que fem com les que no fem tenen conseqüències. ERC i Junts van votar Pedro Sánchez, sí, però si no ho haguessin fet, si s’haguessin abstingut, ERC i Junts haurien investit president a Feijoo, és a dir, haurien facilitat un govern de PP i VOX.

Ni ERC ni Junts podien “desaparèixer” i que els vots que havien tingut i la representació que havien obtingut, no tinguessin cap efecte. Si no feien res, investien PP i VOX, si feien alguna cosa, investien Pedro Sánchez.

I tots estem veient el que està passant al País Valencià i a les Illes amb la majoria de PP i de VOX, una demencial persecució de la nostra llengua, cultura, etc.  

No, ni que hi hagi qui vulgui vendre que Pedro Sanchez i Feijoo/Abascal són el mateix, la majoria de l’electorat català no ho veu així. Un 70,9% dels votants de Junts i un 59,6% dels d’ERC volen que sigui Pedro Sanchez el president del Gobierno. I no hi ha votants ni de Junts ni d’ERC que volen que ho sigui Feijoo.

Entre els votants d’ERC podem identificar el vot rufianista: és un 19,8%. O sigui, que tota aquesta comèdia de Rufian i Tardà de fet només pot tenir impacte en 1 de cada 5 votants d’ERC, la resta es mouen per altres paràmetres, que no són els del rufianisme

En resum:

•      El que serà decisiu a les properes eleccions a l’estat espanyol serà l’hòstia que es fotrà l’espai de Sumar/Podemos... si les coses segueixen com fins ara. La xaladura de tot el que està fent i passant en aquest espai és el que clarament està obrint les portes a un gobierno de PP i VOX

•      El PSOE aguanta, però no prou, tot i l’evidència de que en l’espai a la seva esquerra (Sumar/Podemos) i independentista a les “nacionalitats històriques -CAT, EH i GAL-“ hi haurà un “vot útil” cap al PSOE per intentar que no hi hagi un gobierno Feijoo/Abascal

•      Per més discursets que es facin que PSOE-Pedro Sánchez i PP-Feijoo i VOX-Abascal són el mateix, la immensa majoria del votant indepe té clar que no són el mateix, i que entre votar i investir Sánchez i no votar i investir Feijoo/Abascal, prefereixen a Sanchez.

Sobre com la maldat maoista dels Comuns està arrossegant el nostre país al col·lapse més absolut

Sempre m’ha esgarrifat com, els milions i milions de morts que els dictadors que han anat per la vida amb la capa protectora del comunisme, van provocar amb les seves polítiques... perquè sempre ho feien, deien, fent el bé, i com, també sempre, en els seus discursos, emergia algú o alguns als que culpabilitzar de tots els mals.

El cas de Mao Zedong és molt impressionant, i té unes esgarrifoses semblances, conceptuals, amb el que al nostre país estan fent els Comuns.

L'any 1958, amb el pla “El gran salt endavant” a la Xina de  Mao, per una agricultura dels pagesos i no dels terratinents, la propietat privada va ser abolida i totes les llars van ser obligades a entrar en municipis administrats per l'estat.

L'estat va introduir un sistema de compres estatals obligatòries de gra a preus fixos per acumular reserves per alleujar la fam.

També es va introduir el racionament a les ciutats per frenar el "consum malbaratador".

Mao, a més, va ordenar l’aplicació d’una sèrie de noves tècniques agrícoles no provades i considerades “pseudocientífiques”.

El resultat final fou una fam que va matar entre 30 i 50 milions de persones.

I què ens està explicant l’Abad, us podeu estar preguntant... ?

Aquesta setmana bona part dels titulars de la majoria de mitjans de comunicació han estat que els Comuns havien arribat a un acord amb el President Illa per donar suport als pressupostos a canvi d’una llei per prohibir el que han batejat com a compra especulativa, i resoldre així el problema de l’habitatge a Catalunya.

Les polítiques sense fonament de Mao Zedong en política agrícola que van portar a la Xina a la pitjor fam que mai havien tingut, amb desenes de milions de morts, són les mateixes polítiques sense fonament dels Comuns en política d’habitatge, que ja han portat a Barcelona i al nostre país a la més greu crisi d’accés a l’habitatge de la nostra història.

Els Comuns, com a la Xina de Mao, en cap moment ni analitzen ni avaluen l’impacte de les seves polítiques en la situació de l’habitatge. Des que, ara fa un poc més de 8 anys, els Comuns van començar a tocar poder de debò, amb l’elecció, gràcies al suport del Règim del 78, d’Ada Colau com a alcaldessa de Barcelona, les seves polítiques d’habitatge van abocar Barcelona, i ara de retruc a la resta del país, a un col·lapse sense precedents, amb unes conseqüències catastròfiques, que esgarrifen.

Quan Colau entra com a alcaldessa a l’Ajuntament de Barcelona, a la Barcelona que durant els darrers 4 anys havia governat Xavier Trias, el problema de l’accés a l’habitatge era el problema 24 per als barcelonins. Després de 8 anys de Colau, i de les polítiques de la seva secta en Comú, l’accés a l’habitatge havia esdevingut el primer problema dels barcelonins.

De 2015 a 2022 les denúncies per okupació van créixer un 77%. Colau i els Comuns s’havien dedicat a protegir, per no dir fomentar, l’okupació d’habitatges, i la desprotecció dels propietaris.

A banda de protegir els okupes el primer que van fer Colau i els Comuns va ser assenyalar un primer culpable del problema de l’habitatge a Barcelona: els pisos turístics.

En dos anys Colau va tancar 2.015 pisos turístics il·legals.

Però el problema de l’accés a l’habitatge no parava de créixer.

Llavors la secta dels Colauers en Comú va haver de buscar un nou enemic al que culpar de tots els problemes de l’habitatge, i aquest cop els escollits foren els grans tenidors. Calia combatre’ls, perquè els grans tenidors eren el que impedia a la gent de Barcelona accedir a l’habitatge.

I així van decidir, entre d'altres coses, que qualsevol nova construcció privada d’habitatge hauria de destinar el 30% a pisos socials.

Però novament un petit problema: el 84% dels propietaris de pisos a Barcelona són propietaris d’un únic pis.

Com que la cosa els trontollava, Colau i els seus Comuns ràpidament van haver de buscar un nou enemic al que fer responsable de tots els mals, i aquest cop foren els rendistes.

En Marc Arza, en un article al Nació Digital ho explicava així: “Què és un rendista? Quin és el crim d’algú que compra un habitatge per posar-lo en lloguer? Un “rendista” és un estalviador que, amb allò que no va gastar ahir, ha invertit en un bé que li donarà rendiment per a demà. Fins i tot quan el “rendista” és un hereu serà qualsevol cosa menys un hereu escampa, perquè posa el patrimoni per sobre el gaudi immediat que podria aconseguir amb la venda.”

Doncs això, els que han heredat un pis, els que han estalviat tota la vida i s’han comprat un pis per posar-lo en lloguer i completar els seus ingressos, o per deixar-lo al seus fills... són, per a la secta dels Comuns, el nou enemic al que culpabilitzar de tots els problemes de l’accés a l’habitatge.

I van decidir atacar a aquest terrible enemic, els rendistes, amb una nova política: la limitació del preu dels lloguers.

Tot plegat, ben barrejat, ja ens apropava al que el professor Germà Bel n’ha dit “Manicomi regulador”, per referir-se a totes les regulacions i restriccions en matèria d’habitatge que hi ha a Catalunya, que no hi són a cap altre país.

Quan Colau esdevé alcaldessa de Barcelona, a Barcelona hi havia uns 3.600 pisos buits. 8 anys després, 8 anys després de les demencials polítiques d’habitatge de la secta en Comú, n’hi havia més de 75.000, de pisos buits.

Les okupacions creixien un 77%, la construcció de nous habitatges havia caigut als nivells més baixos de la història de Barcelona, una Barcelona que creixia en més de 200 mil nous veïns, procedents de fluxes migratoris. Hi havia 10 mil pisos turístics, però s’havia provocat que hi hagués més de 75.000 pisos buits que abans no hi eren... i finalment, quan per perseguir als rendistes es van impulsar polítiques de limitació del preu dels lloguers, el nombre de nous lloguers a Barcelona va tocar fons: en 4 anys menys de 25.000 contractes de lloguer. Ni durant el Covid la xifra de nous contractes de lloguer havia estat tan baixa com aquest darrer any...

Però els de la secta en Comú, malgrat la contundència de les dades, que evidencien que ells i les seves polítiques de manicomi regulador, són directament els responsables de la més greu crisi d’habitatge que ha tingut mai el nostre país, segueixen endavant amb la seva única estratègia: buscar nous enemics als que fer-los responsables del problema que ells han creat, i aquest cop ha estat "la compra especulativa".

Aprofitant-se de la feblesa del Govern Illa, els Comuns han imposat aquest nou acord, en el que s’assenyala el nou enemic al que fer responsable de la crisi en l’accés a l’habitatge: la compra especulativa. Aquest concepte de “compra especulativa” sembla directament adaptat del concepte “consum malbaratador” de Mao Zedong, amb el que el dictador xinès va voler amagar la seva responsabilitat en unes polítiques agrícoles que van causar més de 30 milions de morts.

Si estalvies per comprar un pis i posar-lo en lloguer, ets el responsable de la crisi, perquè fas compra especulativa. Si després de tota una vida de treballar i estalviar la teva mare et deixa un pis o una casa al poble o un apartament en herència, t’està criminalitzant, perquè esdevens comprador especulatiu, i seràs perseguit sense pietat, perquè ets un rendista comprador especulatiu, lo pitjor.

Amb totes aquestes demencials regulacions Catalunya ha esdevingut, com diu el professor Germà Bel, un autèntic MANICOMI REGULATORI, que abocarà el nostre país a una crisi sense precedents, sense construcció d’obra nova, sense lloguer, sense res.

Els Comuns i la seva maldat intrínseca com a eina de gestió i posicionament polític han esdevingut el pitjor que li podia passar al nostre país, amb l’agravant que tot i les hòsties electorals que s’han fotut, encara tenen poder suficient per seguir imposant les seves polítiques en aquest àmbit. I amb les mesures ara adoptades seguirà empitjorant, i molt...

Així doncs, no he pogut evitar pensar en quin nou enemic estaran pensant els Comuns per presentar-nos-el, l’any vinent, com el responsable de tots els mals en matèria d’habitatge.

Ja han gastat la carta dels pisos turístics, dels grans tenidors, dels rendistes, de la compra especulativa... què serà el següent?

No voldria donar-los-hi idees, però penso que poden anar cap a escenaris que assenyalin a les nostres mares o pares, fins i tot àvies, que a la vellesa encara visquin al seu pis de tota la vida, acusant-los de rendistes succionadors, per estar cobrant una pensió i seguir al seu pis. La criminalització dels rendistes succionadors tindria per objectiu obligar-los a cedir el seu habitatge a les administracions i ingressar en albergs habilitats en poliesportius si volen seguir cobrant la seva pensió.

Una altra opció que poden estar treballant els Comuns pel nou enemic de l’any que ve és assenyalar a totes les persones propietàries d’un pis amb més habitacions que persones empadronades (p.ex. si vius sol al teu pis i té dues habitacions, o sou una parella amb un fill i teniu tres habitacions), que passaran a ser considerats com a grans tenidors habitacionals, i obligats a oferir lloguer regulat d’habitació a persones vulnerables.

Finalment, una última opció que se m’ha acudit poden estar treballant els Comuns podria ser regular per llei que els notaris, davant qualsevol compravenda d’habitatge que hagin pactat dos particulars, abans d’escripturar la transmissió, hagi de comunicar-ho a l’administració competent perquè pugui exercir  dret de tanteig i retracte, adquirint així l’administració la propietat i deixant amb un pam de nas als particulars que havien arribat a un acord per la compravenda... però.............ai, calla, que això ja ho fan!!!! I si no que li diguin al de la Casa Orsola, que entre tots li estem pagant la seva festa, regada amb Moët Chandon, que no falti de res. I és que no hi ha res com que et patrocinin tots aquests de la secta en Comú, sindicats de llogateres, etc. Mentre la resta de veïns de Barcelona quan se’ns ha acabat un contracte de lloguer ens hem buscat la vida, si et patrocinen els de la secta en Comú, sindicat de llogateres, Moët Chandon... l’Ajuntament t’ho arregla tot i ens passa la factura a la resta de veïns perquè li paguem la festa.

Anàlisi del molt interessant sondeig d’Opinió anual de l’ICPS (2025): com estem nacionalment i com es projecta l'escenari polític

Ara fa un parell de setmanes es van fer públiques les dades del Sondeig d’Opinió de l’any 2025 de l’Institut de Ciències Polítiques i Socials (ICPS, institut de recerca de la UAB).

Els que em seguiu sabeu, perquè sempre ho dic, que una de les coses més importants per analitzar una enquesta i projectar el valor de la realitat social, política i nacional que projecten les seves dades és que sigui un treball demoscòpic que permeti analitzar les seves dades al llarg del temps.

Saber on som en cada moment i d’on venim és clau per entendre la nostra realitat a cada moment, i que aquesta anàlisi es pugui fer amb una enquesta metodològicament estable en el temps és el que, a criteri meu, confereix més valor a una enquesta i motiva ficar-se a analitzar-la a fons,

I aquest és el cas de l’enquesta de l’ICPS, un institut de recerca de la Universitat Autònoma de Barcelona que fa molts i molts anys que cada any fa un sondeig d’opinió política, social, nacional que projecta quina és la situació política, social, nacional, del nostre país.

I és una enquesta que sempre ha plantejat qüestions importants des de perspectives sovint no “ortodoxes”, però que a l’analitzar-les, podem veure el gran valor que tenen. Això ho podrem veure ara, a l’analitzar les dades sobre el posicionament nacional de la nostra societat, del nostre país.

Som-hi, doncs, amb l’anàlisi del que he vist i com ho valoro de l’anàlisi que he estat fent d’aquest sondeig de l’ICPS.

Què ens explica l’CPS sobre el posicionament nacional del nostre país?

L’ICPS fa un plantejament de la qüestió nacional que apel·la a la “preferència”, a quin escenari nacional, preguntat de diverses maneres, es prefereix. Això és molt important tenir-ho en compte, perquè és un plantejament diferent per exemple al que es fa en altres treballs demoscòpics sòlids, com el BOP del CEO, en el que el que es planteja és què es votaria en un referèndum sobre la independència. Ja en el seu moment vam veure que hi havia una lleugera dissociació entre la preferència i el vot, de manera que hi havia una part de la nostra ciutadania que a nivell de preferència voldria seguir sent part d’Espanya, però que davant un referèndum, no votaria en contra de la independència.

Ara mateix l’ICPS reflecteix una societat que majoritàriament, en un 55,6% vol, prefereix, que Catalunya segueixi sent una part d’Espanya, mentre que per a un 38,1% la seva preferència és que Catalunya sigui un Estat Independent.

Només en els anys del procés l’ICPS va reflectir un empat entre totes dues preferències. A partir del 2019 els que prefereixen seguir sent una part d’Espanya han anat creixent fins arribar als actuals 17,5 punts de diferència pel damunt dels partidaris de la independència.

L’any 2018 l’ICPS preguntava sobre la preferència de ser un estat independent o seguir formant part d’Espanya, i un 46,1% deien estat independent i un 46,2% part d’Espanya. Però en la mateixa enquesta preguntava ICPS (ara no ho fa, és una llàstima), en cas d’un referèndum sobre la independència, què votarien, i un 47,9% deien votarien Sí i un 31,8% que votarien No. Un 46,2% preguntats sobre preferència, preferien seguir sent part d’Espanya, però només un 31,8% estava disposat a votar no a la independència. Una diferència de 14,4 punts.

Aquesta dada evidenciava la importància, per a la independència, d’un plantejament estratègic intel·ligent, com ho fou el del procés. Hi havia molta gent que no volia la independència, però que tampoc volia oposar-s’hi, per això el Sí esdevenia majoritari.

En un moment en el que la preferència per la independència i la preferència personal per seguir sent una part d’Espanya estaven empatades (46,1% i 46,2%), davant d’un referèndum el Sí a la independència era clarament majoritari, perquè el plantejament estratègic del procés independentista era prou intel·ligent, coneixedor de la nostra realitat, com per plantejar-ho d’una manera respectuosa als que no la volien per tal que no es mobilitzessin hostilment contra la independència. I es va aconseguir, tot i la guerra bruta dels aparells de l’estat i dels seus agents, com C’s.

Ara hem passat a un escenari on aquell empat s’ha trencat i els que prefereixen seguir sent una part d’Espanya són el 55%, 17 punts més que els que volen ser un estat independent.

Podríem atribuir al “fracàs” del procés, en el sentit que el procés que ens va dur més lluny que mai en la lluita per la independència, no ens hi va portar, no hi vàrem arribar. Però això no és directament així, perquè un any després de l’1-O les preferències seguien empatades i el Sí en un referèndum seguia guanyant.

A criteri meu crec que és com s’ha gestionat no arribar-hi aquell 1-O, amb aquest horrorós caïnisme destructiu, que només busca fer dels altres amb qui comparteixes voler la independència el principal enemic, i entrant en una fase en la que l’absència total de la més mínima estratègia compartida ens està portant a que des de l’independentisme s’aixequin veus i soflames que, tot i que minoritàries, en aquest moment caòtic tenen un terreny abonat per visualitzar la seva destrucció, odi, irresponsabilitat, incapacitat d’entendre el país que som... i això està portant a aquesta minorització de l’independentisme. 

Jo, ja ho sabeu els que em seguiu, sempre he defensat el procés, com el més intel·ligent i ambiciós que mai hem fet. Tot el que podem situar com a procés és el que ens ha permès arribar més lluny que mai des del 1714. I no entendreu-ho i encara pitjor, combatre-ho, ens porta al col·lapse.

Mireu, abans del procés, any 2007 el 59,5% volien que Catalunya seguís sent una comunitat autònoma, i només un 13,5% un estat independent. El procés podríem situar al voltant del 2012 el seu inici intens, com a tal, tot i que moltes de les coses sobre les que es va fonamentar venien d’abans (p.ex. mani contra la sentència nou estatut, manis de la Plataforma pel Dret a Decidir, etc). Doncs bé, en aquests 2-4 anys, el procés havia aconseguit que, l’any 2014 els que volien un estat independent fossin la majoria, un 42,1%, mentre que els que volien seguir sent CCAA només un 24,8%. Aquest 2025 els que volen que Catalunya sigui un estat independent són el 32,1%, els que volen sigui una CCAA un 30,1%, els que volen sigui un estat dins una Espanya federal un 21,8% i els que volen sigui una Regió d’Espanya el 8,4%.

L’independentisme va deixar de ser una opció residual perquè amb el procés es van fer les coses molt bé. No totes, evidentment, perquè tot i arribar més lluny que mai, no vam poder fer efectiva la independència. La independència només serà possible essent els que la volem, la majoria social i política del nostre país. No n’hi ha prou, com ja vam veure, però sense ser-ho, ni tan sols estarem en condicions de poder-la fer. Per tant el primer que hauríem de fer és recuperar una mínima unitat i estratègia compartida per evitar que l’independentisme segueixi perdent suports, com evidencien les dades que està passant.

Escenari polític del nostre país

L’escenari polític, entès com l’expressió de la voluntat popular és, en primera i decisiva instància, l’element determinant sobre el que es basteix el nostre futur, a tots els nivells, com a poble. L’enquesta ICPS no entra en un treball de les traduccions en escons que el comportament polític de la nostra societat, expressat amb el seu vot, projecta a l’enquesta. Però si analitzem les característiques de la intenció de vot que recull l’enquesta, sí podem trobar-hi moltes coses que expliquen com estan les coses i cap a on sembla podem anar.

El bloc independentista (Junts, ERC i CUP) està clarament estancat, amb algunes perceptibles fugues de vot i en un escenari en el que només ERC estaria en condicions d’atreure algun vot que les darreres eleccions no va votar independentista.

El bloc de l’espanyolisme constitucionalista (PSC-PSOE, PP i Comuns) tot i tenir dues de les seves formacions (PSC i Comuns) governant-ho tot, no sembla tampoc estigui en condicions de créixer, es mostra molt estable, fins i tot amb una certa tendència a patir desgast de vot.

El bloc de l’extrema dreta racista i xenòfoba (VOX i AC) sembla és l’únic que projecta un cert creixement, impulsat per una Aliança Catalana que clarament pot superar a VOX en el lideratge d’aquest bloc de l’extrema dreta racista.

Anàlisi del vot al bloc independentista:

En el bloc independentista ERC i CUP són les formacions que tenen una major fidelitat de vot, del 73,1% i del 73%, mentre que la fidelitat de vot entre els votants de Junts se situa en el 60,8%. En aquest bloc hi segueix havent transferència entre les diferents formacions: un 3,4% votants Junts votarien ERC, un 3,6% ERC a Junts, un 2,7% de vot CUP a Junts i un 8,1% a ERC.

En aquest bloc Junts i ERC també tenen una fuga del 4,4% del seu antic vot cap al bloc de l’espanyolisme constitucionalista, concretament cap al PSC, tot i que en balanç global la captura de vot d’ERC d’un 4,8% d’antic votant del PSC i, sobretot, d’un 17,5% del vot dels Comuns el 2024 fa que l’impacte de transvasament de vot entre aquests dos blocs sigui molt mínim, tot i que amb un balanç positiu per a ERC.

En el comportament electoral dels votants d’ERC hi ha una dada molt impactant, que és que només un 35,8% dels votants d’ERC vulguin que Oriol Junqueras sigui el President de la Generalitat. Fins i tot he pensat que no pogués ser un error de l’enquesta ICPS, i per intentar veure si era una dada fiable, he anat al darrer baròmetre del CEO, desembre 2025, amb un treball de camp fet en el mateix període que l’enquesta ICPS... i les dades són plenament coincidents: al CEO només un 32,2% dels votants d’ERC volen que Oriol Junqueras sigui el President de la Generalitat. És evident que ERC està en una situació convulsa, tant en estratègia política com en lideratge i posicionament electoral...

La CUP no sembla estar en condicions de millorar els resultats que va tenir el 2024 perquè no capta vot d’enlloc.

La principal fuga de vot del bloc independentista es produeix cap a l’extrema dreta racista i xenòfoba. En aquest sentit una part de l’antic votant independentista està reaccionant igual que els votants d’altres blocs, situant el racisme i la xenofòbia com els únics factors que decideixen el seu vot.

Anàlisi del vot del bloc de l’espanyolisme constitucionalista

Tot i que el PSC governa sense alternativa a Catalunya, Barcelona i Madrid, als principals ajuntaments i les diputacions, amb tot el que això implica de control social i mediàtic, no sembla estar capitalizant tot aquest immens poder que tenen per créixer en vot i majoria parlamentària. Té una important fidelitat de vot, del 75,9%, sense cap fuga significativa, només un 4,8% cap a ERC, amb dues transferències mínimament significatives, del 4,4% d’antic vot de Junts i d’ERC. Potser el més rellevant, però que atenent al fluix resultat que varen tenir el 2024 té un impacte limitat, seria el 12,3% d’antic vot dels Comuns que ara aniria al PSC.

En aquest bloc el major desgast clarament l’experimenten els Comuns, que només tenen un 52,6% de fidelitat de vot, i que experimenten fugues significatives en direccions molt diferents: un 17,5 cap al bloc indepe (ERC), un 12,3% dins del seu bloc de l’espanyolisme constitucionalista (cap al PSC) i un 7% cap al bloc de l’extrema dreta racista i xenòfoba (cap a AC).

Finalment, en aquest bloc, el tercer partit que en forma part, el PP, tampoc està per tirar coets, i evidencia un desgast significatiu, amb un 59,4% de fidelitat de vot, sense rebre vot de cap altra formació política, de cap dels dos altres blocs, i, en canvi, presentant fugues més que significatives cap als partits del bloc de l’extrema dreta racista: un 12,5% cap a VOX i un 7,8% cap a AC.

Anàlisi del vot del bloc de l’extrema dreta racista i xenòfoba

En aquest bloc és l’únic on les dades apunten canvis de l’escenari polític. Per una banda aquest bloc de l’extrema dreta racista i xenòfoba és l’únic que projecta creixement de vot i representació parlamentària, però per una altra banda també per l’evidència del relleu en el lideratge d’aquest bloc, que passaria de VOX a AC.

El creixement del bloc de l’extrema dreta racista i xenòfoba està liderat pel creixement de la intenció de vot d’AC, que s’ha posicionat clarament pel davant de VOX en el lideratge del discurs racista i populista i, conseqüència d’això, en captar tot el vot, provinent de pràcticament totes les formacions polítiques, que han aconseguit mobilitzar en clau racista i, alhora, visualitzar el seu lideratge en aquest àmbit per captar també vot de VOX.

De fet el vot provinent de VOX, és el més gran que té AC: un 20% del vot racista que havia tingut VOX el 2024 ara votarà AC.

Però el realment impactant és la capacitat d’atreure vot de tots els partits de la resta de blocs, mobilitzant-lo únicament en clau racista. AC capta un 20% de vot de VOX, és a dir, del seu bloc d’extrema dreta racista i xenòfoba, però també capta vot de totes les formacions del bloc de l’espanyolisme constitucionalista (un 7,8% d’antic votants del PP, un 3,2% del PSC i un 7% dels Comuns). Tanmateix el que més crida l’atenció és que també capta vot, i no poc, entre antics votants independentistes. Destaca en aquest sentit la visualització d’un 19,2% d’antic vot independentista que havia tingut Junts que ara votarà en clau racista a AC, i també el 6,8% d’antic vot independentista d’ERC.

Que AC rebi vot de VOX, del PP, del PSC, dels Comuns, de Junts i d’ERC és l’evidència més clara que ha funcionat l’estratègia del Règim del 78 per promoure el vot únicament en clau racista, que es voti només abraçant i aplaudint els posicionaments racistes i que sigui AC qui ho lideri. Per això un 44% dels votants d’AC volen que Catalunya segueixi formant part d’Espanya, fins i tot amb un 8% de votants d’AC que no volen ni tan sols seguir formant part d’Espanya com a Comunitat Autònoma, sinó que volen sigui rebaixada la cosa a ser una simple regió d’Espanya.

Finalment la fraternitat entre les formacions i votants d’aquest bloc d’extrema dreta racista i xenòfoba la veiem clarament en que només els votants d’AC i els de VOX valoren positivament, aprovant-la, a la líder d’AC, Sílvia Orriols.

A la vista de tot plegat, és evident que caldrà seguir molt d'aprop l'evolució de la nostra societat i el seu posicionament polític i nacional, tot i que les coses no apunten bé des d'un punt de vista patriòtic, independentista. Per vèncer cal anar-hi, anar-hi i anar-hi. I això és el que toca, és l'única esperança. Anar-hi