Dies de fúria

1) Molt més greu del que sembla 2) no pot ser que hàgim de començar de nou 3) necessitem una força cívica

2012-01-14T18:42:00.000-08:00

Aquesta setmana s'han esdevingut uns fets molt greus, gravíssims. Probablement de molta més repercussió de la que seus imbècils impulsors puguin sospitar.

En una absurda protesta laboral els representants sindicals del cos de Mossos d”Esquadra van decidir que només farien servir el castellà i van rebre el president de la Generalitat de Catalunya amb banderes espanyoles i al crit de «Viva España!»

Això és gravíssim. Són fets d'una gravetat extrema. Que la nostra policia decideixi humilar la llengua catalana, la llengua del poble al que han de servir és un fet que trenca absolutament totes les regles de joc. Que a més rebessin el president de la Generalitat de Catalunya, davant de qui sempre s'haurien de quadrar respectuosament, al crit de Viva España i amb banderes espanyoles converteix els policies que hi han participat en autèntiques rates espanyolistes, éssers menyspreables.

El que ha passat amb els Mossos té molta més repercussió de la que pugui semblar. En què podem confiar, en aquest país de merda?

Mireu. Sempre, sempre, he defensat el cos de Mossos d'Esquadra. Un país necessita una policia al servei del seu poble. I sempre he cregut que aquesta policia eren els Mossos d”Esquadra. Sempre els he defensat. Sempre he cregut en l'ordre i en el compliment de la llei. Sóc, a més, partidari de la mà dura, de la disciplina, de la intolerància davant els delinqüents i davant els aprofitats.

La meva defensa del cos de Mossos d'Esquadra és pública i notòria.

Ja ho he explicat en alguna ocasió. La defensa del cos no objecta que no hi hagi actituds individuals reprobables. En una ocasió vaig ser víctima d'un abús policial per part d'uns mossos. El que van fer va ser greu falsejar uns fets. Em van acusar d”una sèrie de coses que no havia comès. La seva denúncia em va portar a judici, i, evidentment -i gràcies a Déu- vaig ser absolt. Els podria haver denunciat, però no ho vaig fer. I no ho vaig fer per respecte al Cos de Mossos d'Esquadra, a la nostra policia. El que vaig fer va ser presentar una queixa davant el Síndic de Greuges, en la que explícitament demanava CAP càstig, però sí una reprensió de les conductes que havien portat a aquella situació. Explícitament dèia al Síndic que el meu respecte pels Mossos d'Esquadra impedia que inciés cap acció penal, que no volia cap acció contra els mossos implicats que no fós que entenguessin que agents de la nostra policia no podien actuar d'aquella manera.

Haig de reconèixer que vaig ser un il·lús presentant la queixa al Síndic de Greuges. El comunista Rafael Ribó quan va veure que no volia iniciar accions contra els mossos va dir que ell tampoc pensava fer res...

Explico això només com a mostra del meu respecte ABSOLUT pel cos de Mossos d'Esquadra, per la nostra policia. Sempre la defensaré, fins i tot quan injustament han actuat en contra meu.

Però... com a català, després del que han fet aquests dies els Mossos... quina confiança podem tenir en ells? Jo hi creia. Però ara... quina confiança podem tenir en ells? és molt greu el que han fet, molt.

La cosa menor és que la nostra policia, en una situació extrema, dramàtica, per al nostre país, es pensi que això de la crisi no va amb ells. Aquest egoïsme, aquesta miopia, és inadmissible.

Però la cosa major, la més greu és el que aquests fillsdeputa de sindicalistes de Mossos han posat al descobert: quins valors té la nostra policia????

I aquí, sincerament, se m'ha ensorrat la cosa. Sempre havia cregut que la inversió en la construcció d'una policia nacional, del cos de Mossos d'Esquadra, malgrat els errors que s'haguessin pogut produir, era això, una aposta nacional, una fita nacional, una cosa de la que sentir-nos-en molt i molt orgullosos.

Tenir una policia pròpia. Una policia democràtica. Una policia amb valors, que assumís ser la policia d¡un poble.

Fins ara ho havien aconseguit. Sí. Ho havíem aconseguit. Malgrat possibles comportaments individuals condemnables, com del que jo vaig ser víctima, el nostre Cos de Mossos d'Esquadra era una de les coses de les que més orgullosos ens podíem sentir en aquest país. Jo me'n sentia.

Però això que han fet ho posa tot en qüestió. De fet, han quedat al mateix nivell que la xusma que va assetjar el nostre Parlament. I això és molt trist.

La nostra policia pensàvem que més enllà de la seva professionalitat, compartia uns valors amb el poble que porten gravat a les seves insígnies, Catalunya. Ara hem vist que això no està clar. Ara hem vist el seu menyspreu per la nostra llengua. Ara hem vist el seu menyspreu per la nostra bandera. Ara hem vist el seu menyspreu per tot el que som.

I si pel que som manifesten aquest menyspreu... què podem esperar d'ells pel que volem ser????

Un cop més, digueu-me il·lús, però jo confiava que el cos de Mossos d'Esquadra, arribat el moment, seria un dels pilars sobre els que podríem bastir el nostre procés secessionista. Fins ara s'havia comportat com un cos modèlic en la seva obediència a la Generalitat de Catalunya i en el seu respecte al poble de Catalunya i les seves institucions. El que han fet aquests dies llença dramàticament per la borda el prestigi del cos de Mossos d'Esquadra.

Per poder arribar a ser independents necessitem que es donin moltes coses a favor nostre: una majoria social favorable, una majoria parlamentària, un poder econòmico-financer, etc. Però una de les coses que de manera clara també caldrà que hi sigui és l'ordre, la seguretat, la garantia d'ordre i la garantia de seguretat. Il·lús de mi, pensava que amb l'enorme inversió feta en el cos de Mossos d'Esquadra, aquesta era una de les coses que més clares teníem.

Tampoc he pensat mai que els Mossos poguessin per si sols garantir la seguretat interna i externa en un moment de conflicte, però sí que serien el pal de paller de la nostra seguretat.

Ara, a la vista del que han fet, ja no ho tinc clar. I aquest és el nou drama en el que ens han ficat aquest sindicalistes de merda. I podrem generalitzar en la mesura que no siguin desautoritzats. Espero i confio que el conjunt de Mossos, en els que continuo creient, els desautoritzint i ens donin mostres que com a poble, podem confiar en ells.

Fins ara els Mossos ens havien donat mostres que podíem confiar en ells. Ens havíem solidaritzat amb ells quan tenien uns comandaments ecocomunistes que no creien en ells i que els menaven al ridícul permanentment. Ens havíem solidaritzat amb ells quan havien fet un ús escàs i insuficient de la força davant la barbàrie, p.ex. indignada. Però no ens podem solidaritzar amb ells quan neguen la llengua, la bandera i el poble al que han de servir.

El problema és que la nostra independència necessita garantir l”ordre. I si no tenim els Mossos, com ho podem fer?

En termes de seguretat interna, el procés independentista té dues grans amenaces de caràcter polític: l'espanyolisme militant (tota la cosmologia ultradretana i espanyolista que prolifera en el nostre país) i la subversió anarco-comunista (com per exemple la que van assajar en el setge al Parlament de Catalunya el 15-M).

Hi ha una tercera amenaça en termes de seguretat interna, que no té caràcter polític, i és la purament delinqüent: el saqueig, el caos en la seguretat ciutadana. Aquesta situació només es pot produir si els dos agents que en aquests moments constitueixen la principal amenaça política en termes de seguretat se n'ensurten. Si l'espanyolisme i l'anarco-comunisme del 15-M fracassen aquesta amenaça directament «kinki» no té cap opció.

Llavors, en la situació en la que ens hem quedat després de la depravació sindical dels Mossos, què és el que es pot fer?

Al meu entendre només tenim una oportunitat, i és la creació i formació d'una autèntica força cívica catalana, que tingui com a preferència garantir l'ordre en tot moment i preservar la llibertat individual i col·lectiva davant les amenaces espanyolistes i anarco-comunistes (com l'assetjament al Parlament).

Sempre havia pensat que una força d'aquesta mena seria important com a recolzament al cos de Mossos d'Esquadra en moments decisius. Ara crec que sense aquesta força no hi ha res a fer.

TIC TAC, TIC TAC...

2012-01-12T15:39:00.000-08:00

Ahir CiU va votar al Congrés espanyol a favor de les mesures econòmico-financeres-tributàries impulsades pel govern Rajoy.

Si fa uns mesos ens haguessin preguntat a qualsevol de nosaltres què faria CiU amb el primer paquet de mesures del nou govern PP, tots hauríem dit que votar-hi a favor. Fins i tot hauríem pogut dir que ho farien per coherència amb la seva tradició parlamentària, perquè CiU sempre hi és en el moment de la responsabilitat. Com hi va ser quan ZP i el PSOE, davant la imminent intervenció del directori europeu, va tallar amb la dinàmica dement amb què actuava el seu govern i va impulsar el primer paquet de mesures per fer front a la crisi. Es van aprovar gràcies a la responsabilitat de CiU. Tota Europa, en aquell moment, va mirar la Catalunya carolíngia i va reclamar a CiU que actués amb responsabilitat europea. I ho va fer.

Jo com a mínim hauria pensat això si m'ho haguessin preguntat fa un mes i... sense conèixer les mesures. El gran problema, la gran cosa, sorgeix quan això -el vot favorable- passa després de conèixer les mesures i de les declaracions prèvies que hi havia hagut des del govern català -de CiU-.

Perquè és clar, després de conèixer el paquet de mesures, dilluns al matí, a RAC1, el megaconseller Andreu Mas-Colell declarava que aquestes mesures podien convertir en «asfixiant» la situació de Catalunya, l'espoli fiscal que patim. I es coneixia a més que aquestes mesures, més els increments d'IRPF aprovats durant el tripartit, convertien Catalunya en el tercer territori amb una més alta pressió impositiva sobre la renda, amb Suècia i Aruba. Descomptada Aruba, que és un exotisme tropical, estar a la par de Suècia en pressió impositiva no és precisament un motiu de satisfacció... sobretot perquè MAI hem tingut els serveis suecs...

Per tant, que després d'aquestes declaracions CiU votés a favor de les mesures al congrés... resulta incomprensible. I en política jo crec que les línies vermelles se situen en fer allò que no ets capaç d'explicar, o, dit d”una altra manera, fer coses que com que no ets capaç d'explicar-les la teva gent és incapaç d'entendre-les. I em sembla que clarament en aquesta situació, amb això que ha passat, estem en una d'aquestes situacions. És molt difícil d'entedre aquest vot favorable venint d”on veníem, és a dir, de les declaracions del Dr. Mas Colell i l'asfíxia que descrivia. Com es pot votar a favor de que t'ofeguin? Incomprensible.

Jo no ho entenc. I, com jo, em sembla que molta gent. Crec que hagués estat molt més fàcil i raonable, arribats el cas, i per motius de la immediatesa de necessitats de la Generalitat i la precarietat en la que ens va deixar instal·lats el tripartit, que CiU s'hagués abstingut. Però... votar a favor? I mal explicar-ho com es va explicar? És evident que no es pot explicar bé el que no té explicació o el que té motivacions que no es poden explicar. Crec que el balbuceig d'en Sànchez-Llibre, quan parlava de «valentia», de fet es referia a això: que de vegades cal fer coses les motivacions de les quals no es poden explicar. Que no vol dir que no hi siguin.

Però per a mi aquesta no és una bona manera de fer política. I crec que sotmet a un desgast molt fort a CiU, que s'hauria pogut o hauria hagut d”estalviar-se.

Ok, doncs. No entenc el que ha passat i no ho comparteixo.

Fins aquí crec que de tant obvi que em sembla tot, ni m”hauria posat a escriure res.

Però, dit tot el que he dit, hi ha una altra cosa que volia comentar, i és la que en el fons em sembla més remarcable o que té més recorregut.

Tots els actes, tot el que fem o tot el que fan els partits polítics, inclòs, evidentment, CiU, és jutjable, és valorable. Fas això, opino això o ho valoro així.

Però el que de cap manera pot ser és estar permanentment esperant que es produeixi una cosa concreta per a qualificar tota una estratègia. Això és especialment greu en relació a CiU. Aquest país, en molts sectors, té en el pim pam pum contra CiU l'esport nacional. I el que no pot ser és que a CiU se l'estigui jutjant permanentment per tots i cadascun dels actes que fa. Això no s'hi val. I axí no es pot viure ni es pot fer res ni arribar enlloc.

Després del debat d'investidura d”en Rajoy vaig fer un post en el que lloava el discurs d'en Duran (va ser un gran discurs) i el vot negatiu de CiU. Em va semblar bé i ho vaig valorar bé. Fins i tot molt bé, atès que em va sorprendre el to i nivell del discurs i el vot en contra. A més a més, el vaig trobar coherent amb l”estratègia que defensa i segueix CiU, del pacte fiscal.

Ara no entenc ni comparteixo el vot favorable al paquet de mesures, i així ho dic.

Però crec que si som una mica raonables, tots convindrem que ni el vot contrari de CiU a la investidura la convertia en un partit més extremista que Amaiur (que es va abstenir), ni el vot favorable al paquet de mesures la converteix en l”apèndix del PP i implica un “nou Majèstic”, com molt ràpidament alguns digitals es van afanyar a titular.

No ens beguem l”enteniment.

No és normal estar permanentment escrutant cada acte polític buscant la prova definitiva d'una estratègia. Una estratègia està conformada a partir d'una sèrie d”objectius i d'una tàctica. I en una estratègia, mai una part, mai una sola cosa, la pot explicar ni pot servir ni per a defensar-la ni per a condemnar-la.

Hi ha molt de fariseu independentista en aquest país que lluny de voler que CiU faci passos, avanci, en la seva estratègia del dret a decidir, l'únic que volen, l'únic que esperen, l'únic que desitgen, és que alguna de les seves actuacions (com per exemple el vot favorable de l'altre dia) els permeti sortir i posar-se al mig de la plaça gesticulant amb totes les seves forces i cridant “ho veieu?! ho veieu?!”. El seu triomf no és que CiU avanci, el seu miserable triomf és poder exhibir alguna cosa o coseta que els permeti exhibir-se dient que ells sempre han tingut raó, i que CiU són una colla de botiflers, de traïdors, que són un àpendix del PP (abans del PSOE), que són un obstacle, que només esperen reeditar el Majèstic, etc.

Per a questa mena de fariseïsme independentista l'important és tenir alguna cosa a la que agafar-se i que els permeti exhibir-se impúdicament reclamant la seva raó. Això els satisfà enormement. De fet, en molts casos és el que justifica la seva existència.

En el post sobre el discurs d'en Duran i el vot en contra de la investidura ja ho dèia, que era una actuació satisfactòria, però que en aquests anys en veuríem d”altres que no ens agradarien «La travessia serà molt complicada. I hi haurà moments de tot i situacions per a tot, dificultats, disgustos, zotzobra.»

El vot favorable al paquet de mesures no s'entén, o com a mínim jo no l'entenc ni el comparteixo. Però ja està. Això, i menys en la situació dramàtica que està el país com a conseqüència de l'herència tripartita, no condiciona gaires més coses.

A veure, siguem una mica analítics. El PP hauria tirat endavant sense el més mínim problema el paquet de mesures, perquè té una majoria absolutíssima. El vot de CiU era GENS necessari.

Malgrat no compartir o entendre el vot, enlloc de llençar-me a la iugular i a rebentar-ho tot el més raonable em sembla que és expressar la incomprensió i discrepància. Però això no m'impedeix, no hauria d'impedir ningú, pensar que si s'ha fet potser també és per alguna cosa. Fins i tot per coses que poden costar d”explicar i d”entendre, com a mínim ara.

I també per a això hi ha arguments.

Europa, no ens enganyem, també té un ull clavat a Catalunya. Europa (les institucions europees i les forces vives que aguanten Europa en aquests moments, és a dir, Alemanya) va trucar CiU en aquell moment crític zapateril per a demanar responsabilitat. L'estat espanyol, i també Catalunya, continua en una situació crítica. I des d”Europa es mira tant a Madrid com a Barcelona. Sap greu dir-ho així, però Catalunya també necessita fer gestos “d'obediència” a les directrius europees. Tothom sap que aquest paquet de mesures no és iniciativa del PP, sinó conseqüència dels requeriments dels qui poden salvar l'estat espanyol i Catalunya d'una intervenció que encara seria més dolorosa i lesiva que la situació actual. No posar-s'hi de cul és una manera de que continuin confiant en nosaltres, sobretot de cara a la necessitat de comprensió que necessitarem en el futur.

Hi pot haver més arguments. La penúria immediata de la Generalitat és tal que no ens podem permetre res. Sí, sap molt de greu, fins i tot té un punt d'humiliant, aquest paper de bon escolanet. Però ja vam veure la que es va liar quan la Generalitat va dir que no tenia prou diners per poder pagar el sou i la paga extra del desembre, i que s”ajornava el pagament del 20%. Per favor! si semblava que s”acabava el món! Un cop més, va haver de sortir una entitat financera catalana al rescat de la Generalitat. I és que en aquesta situació dramàtica, fins i tot poder pagar té un punt d'heroïcitat. Aquesta és l'herència del tripartit...

Per tant entenc -tot i que pugui no compartir-ho- que des de CiU es facin gestos que impliquen tragar gripaus per a evitar una fallida precipitada que tindria conseqüències dramàtiques per al nostre país.

Quan el president Mas va dir que els sacrificis que s'estaven fent tenien com a objectiu evitar la fallida del país, evitar caure pel precipici i, finalment, ser intervinguts, no van faltar les veus que van veure aquesta responsabilitat com una mostra més de col·laboracionisme. No van faltar les veus, sobretot des d'una determinada concepció de l'independentisme, que el que desitjaven era justament això, que fóssim intervinguts. Com si aquesta intervenció hagués de ser el detonador que faria aixecar-se definitivament en revolta el poble català i que aquest aixecament popular seria l'inici de la subversió davant el règim constitucional espanyol, que ens portaria directament a la independència.

Realment de vegades m'admiro que les nostres fantasies oníriques, tan escassament fonamentades sobre res, i menys sobre la realitat, esdevinguin desitjos polítics, esdevinguin autèntiques propostes polítiques....

Si ara mateix ja som un país salvatgement afeblit per la crisi, per l'espoli fiscal i per la desastrosa herència del tripartit, perdre el poc o molt que conservem no sé com pot ser bo per a assolir els nostres objectius.

Però no ens n'adonem que els nostres objectius són una empresa titànica i que per a acometre-la necessitem ser forts, molt forts???

Fa uns tres mesos em va arribar, d'una font molt i molt solvent, una informació que, evidentment, no tinc manera de contrastar, però sobre la que vaig pensar-hi i, finalment, vaig acabar assumint -amb dolor- que probablement fós certa. A Espanya han estudiat molt més que nosaltres mateixos els possibles escenaris polítics a Catalunya. Un d'aquests escenaris ha estat, evidentment, el de la intervenció de Catalunya, quan la fallida institucional del nostre país semblava inevitable (insisteixo, per la letal herència tripartita). Què passaria a Catalunya si hagués de ser intervinguda? El que la meva font em traslladava era que l'escenari que en els cercles del poder més «poderós» de l'estat preveien era que només un màxim d'un 20% de la població mantindria una posició obertament hostil. Que la resposta «activa» seria d'un percentatge encara molt més inferior, i que en tot cas aquesta resposta activa no duraria més enllà de 4 mesos. I que el cost de tot plegat era perfectament assumible per l'estat en tots els sentits: econòmic, d'imatge, democràtic i polític.

Jo veig aquest escenari com a molt versemblant. Històricament, a més, també ha estat així. Només ens cal acudir al desastre del 34. Sofocat el 6 d”octubre, la «intervenció» de la Generalitat republicana va donar pas a un període sense contestació. Que no vol dir que no passessin coses.

Per tant, m'agradaria que els amics que sembla que desitgen la fallida de la Generalitat perquè siguem intervinguts amb l'esperança que això aixecarà no sé què ni qui... que facin un petit exercici de responsabilitat i de mirar la nostra realitat, no amb ulls de fantasies oníriques, sinó del que realment estem en condicions de fer...

Sincerament, jo no crec que estiguem en les més mínimes condicions per a aguantar cap pols a l'estat. En les més mínimes. La intervenció no seria qüestionada en termes democràtics (no seria un cop d”estat, evidentment), garantiria el funcionament de totes les administracions, garantiria el cobrament de tots els sous i entraria amb la tisora, aquesta sí, sobre totes aquestes coses que ara amb tanta precarietat maldem per conservar (començant per TV3, tot i que no seria la més important: cultura, ensenyament, seguretat, infraestructures...).

Però tornem al tema central del post. El 2012 serà, simultàniament, un any de grans sacrificis -l'any dels més grans sacrificis- i l”any en que, si no passa cap catàstrofe internacional, el rigor pressupostari començarà a donar els seus fruïts i permetrà que el 2013 les coses comencin a tenir un altre color, amb més esperança.

Pel que fa a CiU i a Catalunya l'any 2012 serà l'any del TIC TAC, TIC TAC. Podria ser un any en que la precarietat instal·lés dramàticament la política convergent damunt una autèntica bomba de rellotgeria, d'un fer bondat per a no fer fallida. O podria ser també un any en el que el TIC TAC fós del compte enrere nacional, si l'estratègia convergent en relació al pacte fiscal i el dret a decidir es manté ferma i el Parlament de Catalunya configura una majoria nacional sòlida en la seva defensa.

Jo confio en CiU. Crec, a més, que el món convergent és plenament conscient que tal i com està el país no hi ha pactes d'engrunes que el puguin reanimar, que el pacte fiscal és irrenunciable, i que, com ja ha dit ben clarament el president Mas, si el pacte fiscal fracassa, estarem davant un escenari totalment diferent (i s”entén tot).

Però també admeto que les coses puguin no anar així. Seria una gran decepció, però també admeto que, tot i que no ho crec, puguin acabar en un escenari diferent...

El que no puc admetre de cap manera és que s'estigui permanentment escrutant amb lupa qualsevol acte o gest de CiU per a treure l'artilleria. No és just, no és raonable i no ens aporta res de cara al futur.

Com he dit més amunt, ni el NO de CiU en la investidura els convertia en més radicals que Amaiur, ni el Sí de CiU al paquet de mesures és un Majèstic-2. Fóra bo que tothom es calmés una mica. Que es valoressin les coses pel que són i no pel que volem que representin per a legitimar les nostres opinions. Fóra bo que s'acceptés que hi ha un context prou complicat i una estratègia prou ambiciosa com perquè hi hagi moments de tota mena i posicionaments tàctics que poden semblar incomprensibles -i poden ser-ho- però que només podrem valorar-los de debò en la seva justa mesura i significació amb perspectiva estratègica.

La història ens demostra que gestos que en un moment donat poden semblar heroïcs, analitzats amb perspectiva estratègica no han estat més que una patositat i un ridícul extrem. I a l'inrevés, actuacions que en un moment donat ens poden semblar impresentables i indefensables, vistes amb perspectiva estratègica adquireixen sentit i valor.

Tot és molt complicat. Defugim els simplismes, és l'últim que necessitem! I treballem des d'un enfocament polític més estratègic. No anticipem res. No bastim escenaris polítics des de la necessitat de liquidar l”altre, sinó des de la comprensió de la necessitat de l'altre.

Poitiers, Carlemany, Sant Esteve i... (un article del 23 de desembre del 2006)

2011-12-26T01:32:00.000-08:00

(avui, Sant Esteve, us deixo amb aquest article d'Elies115, escrit el desembre del 2006, on s'explica el per què els catalans cel·lebrem aquesta festivitat i d' altres, l'endemà de cada Pàsqua).

D'un temps ençà els cursis i els ridiculistes del políticament correcte obvien "Bon Nadal" a les seves felicitacions nadalenques i circumvalen la dimensió religiosa, tot desitjant, en el millor dels casos, un pressumptament neutral "bones festes" o bé un bon any nou.

Quan veig aquestes "nadales" laïques, que eviten qualsevol referència al sentit d'aquestes dates, tan profundament religiós, adoptant aquest to burocràtic i funcionarial, com si tot es limités a una acumulació administrativa de dies de festa, d'assumptes propis en terminologia funcionarial, sento una barreja de pena i de vergonya aliena.

Nadal és una de les festes catòliques més boniques i emotives. La Nativitat del Senyor, el Crist fet home, un nadó nascut en una establia, humil, pur, innocent. Per als qui creiem és, amb el Diumenge de Resurrecció, una data cabdal. Déu es fa home per donar-nos esperança. I cada any, quan cel·lebrem el neixement d'aquest nadó que és el Crist, tenim una oportunitat de renovar-nos, d'atendre la crida de Déu perquè el seguim, perquè tinguem en el seu Fill aquell home bo, net, pur, de referència... el nostre Messies.

Fins i tot per als qui no creuen aquestes dates són una magnífica oportunitat de renovació espiritual i vital. És el triomf de la vida, de la llum, del dia, que s'imposa sobre la fosca i les tenebres, sobre les nostres misèries i angoixes.

Nadal no és, per tant, un dia més marcat de vermell en el nostre calendari. I desitjar un Bon Nadal és molt més que desitjar passar-s'ho bé un dia que tenim festa.

I a més a més, després de Nadal cel·lebrem Sant Esteve. L'emperador Carlemany va establir que l'endemà de cada Pàsqua seria festiu. I els pobles de la cristiandat carolíngia preservem aquest llegat, l'endemà de la Pàsqua de la Nativitat del Senyor, l'endemà de la Pàsqua de la Resurrecció del Senyor... És un tret diferencial i identitari clau, que es remonta als orígens de la nostra nació, de la nostra gènesis com a poble. I, sens dubte, a les arrels cristianes d'Europa.

L'any 732 de Nostre Senyor, a la batalla de Poitiers o de Tours els exèrcits francs van derrotar els exèrcits islamistes; segons els historiadors, les tropes de Carles Martell, amb un màxim de 75.000 homes, van derrotar un exèrcit musulmà de 400.000 efectius, invicte fins alhesores. Es tracta d'un esdeveniment d'importància macrohistòrica, pel fet que va aturar la invasió d'Europa per part dels musulmans i preservat el cristianisme com la fe dominant durant un període en què l'islam estava arrassant les restes dels antics imperis romà i persa.

L'any 768 va ser coronat emperador Carlemany, els exèrcits del qual arribaven als Pirineus, i que, amb posterioritat a aquesta data ajuda els comtats catalans en la recuperació de les terres al sud dels Pirineus. En aquest període té lloc l'edicte imperial segons el qual en les seves terres cristianes l'endemà de cada Pàsqua seria festiu. I d'aleshores fins ara. Per això és festa Sant Esteve, i per això a Espanya no.

Però ara és Nadal. Gaudirem del seu profund significat i de l'ocasió de retrobament i comunió familiar que representa. Assistirem als actes litúrgics més populars del calendari catòlic, com la Missa del Gall. I atravessarem els segles, fins a l'Edat Mitjana, escoltant el Cant de la Sibil·la.

Gran discurs d'en Duran. La col·lisió no és d'estratègies, sinó amb la realitat.

2011-12-20T12:06:00.000-08:00

Ahir en Duran va fer un gran discurs. Grandíssim. Avui CiU ha votat en contra de la investidura d'en Rajoy. I ho ha fet, davant el discurs d’en Rajoy, per coherència amb el que han estat els seus compromisos electorals. Jo me'n sento molt orgullós i satisfet. Sincerament, no m'hagués pensat mai que en Duran pogués fer un discurs com el d’ahir. I igualment de sincer: m'encanta que una persona de la preparació i talla d'en Duran basculi cap a discursos del pes sobiranista que va fer ahir.

Lamento que encara hi hagi gent que no dóna cap credibilitat a res, que sempre s’ho mira tot des d’una suficiència estúpida, com si algú els hagués habilitat per a anar donant lliçonetes de res. Per sort som molts, moltíssims, els que valorem el gir polític de CiU i confiem en les seves propostes. N’hi ha que continuen presoners dels seus prejudicis i apriorismes. Per a aquests sempre tot és mentida i no té cap valor (això en el millor dels casos, en d’altres tot és covardia i traïció. Què hi farem, n’hi ha que tenen un faristol o una tribuna periodística quan els hi aniria millor el divà d’un psiquiatra).

Les coses són molt complicades i la gestió de l’actual escenari és terrible. I malgrat pot passar qualsevol cosa, crec que CiU està donant sobrades mostres que podem confiar en la seva proposta política. Des de la conferència d’en Mas al Palau de Congressos, quan va situar el Dret a Decidir al centre del debat polític, amb l’estació concert o pacte fiscal, totes les coses que fa CiU, començant pel seu govern, són coherents i dignes d’elogi. Cal molt coratge per fer el que s’està fent des del govern per treure el país de l’abisme en el que l’havia sumit el tripartit. I cal també molt coratge per a plantejar de la manera que s’està fent, és a dir, estratègicament, el pacte fiscal.

Agradarà o no. Però hi ha una estratègia i hi ha uns compromisos, i CiU, que és la força sobiranista hegemònica, està essent coherent i fidel a aquesta estratègia i als compromisos que va adquirir davant l’electorat.

Com a força hegemònica, CiU està habilitada a fer i tirar endavant la seva estratègia. És legítim discrepar-ne. Però el que no és legítim, de fet és antipatriòtic, és dedicar-se sistemàticament a menystenir-la, insultar-la o intentar rebentar-la. Això és patètic i molt poc patriòtic. Això de bombardejar la pròpia flota que surt cap a la batalla abans no surti de port pot ser molt grat als ulls de la psicopatia sociòpata, però no aporta res.

Atacar l’estratègia convergent del pacte fiscal no té cap sentit. I fer-ho és no entendre o no voler entendre res. Quantes vegades caldrà repetir que si CiU és hegemònica no ho és pel seu independentisme, sinó perquè té la capacitat de sumar vot independentista (un 55% del seu vot) amb vot que no ho és (un 45%). Liderar aquesta hegemonia requereix per tant una estratègia de síntesi entre el que aquestes dues masses enormes de votants convergents volen.

Insisteixo, és legítim, plenament legítim, que es plantegin altres estratègies, però si la societat no els hi dóna suport o el suport que els hi dóna és minoritari, residual, el que no poden pretendre els residuals o minoritaris és imposar la seva estratègia (cas que en tinguin cap) a l’hegemònic. Això no va així. Primer es guanya l’hegemonia, el respecte de la societat i de l’electorat i després s’assumeix la responsabilitat. Actuar des de la irresponsabilitat de la residualitat amb l’únic objectiu d’intentar rebentar-ho tot, enlloc d’assumir compromisos patriòtics que ajudin a avançar forma part d’aquest independentisme sociòpata, incapaç de valorar res ni d’entendre res.

Però tornem al que és important. El discurs d’ahir d’en Duran, el vot negatiu de CiU d’avui i també, perquè no dir-ho, els pressupostos que avui ha presentat el megaconseller Andreu Mas-Colell.

Vaig dir-ho en un post anterior. A Catalunya patim i vivim tres crisis superposades que fan que la nostra situació sigui crítica: la crisi internacional (sobre aquesta no hi podíem fer gaire cosa), la crisi tripartita (és a dir, la crisi derivada de la demencial gestió del tripartit, i aquesta és cosa exclusivament nostra) i la crisi derivada de l’espoli fiscal que patim.

Sense els efectes de la crisi derivada de la demencial gestió tripartita la situació no seria tan crítica, i podríem abordar la crisi derivada de l’insostenible espoli fiscal des d’una posició de força. Ara, fruït de l’endeutament dement en què va deixar el país el tripartit, la situació és de gran precarietat. Per fer front a una lluita com la que implica el pacte fiscal cal ser i estar forts. I això és el que aquest govern està fent: enfortir el país.

El país està fent grans sacrificis. Però ho estem fent ordenadament, raonablement. Ningú no pot dir que les mesures del govern no siguin raonables, no tinguin un objectiu, no estiguin fonamentades. De la mateixa manera que ningú no pot negar tampoc que són mesures que impliquen sacrifici. Però després dels ajustaments de l’any passat, enguany es podrà mantenir la despesa en sanitat, en educació i en benestar social. Com a societat hem de continuar assumint que som un 20% més pobres del que ho érem fa quatre anys. I la crisi ens impacta a tots i a tot arreu. Crec que el govern ho està fent prou bé en aquest context. I desitjo que poguem atendre com cal tota la part de la nostra societat que està patint i necessita de la nostra ajuda. Aquest ha de ser un objectiu prioritari, i en aquests pressuspostos ho és.

També vull dir una altra cosa. Alerta amb els números que estem fent. És evident que patim espoli fiscal, i és evident, com deia ahir en Duran, que Espanya ens empobreix. Però també ens ha empobrit la nostra pròpia gestió. També.

Que ningú es pensi que en aquest país tornarem a lligar res amb llonganisses. Res. Ni tan sols en un país independent. O algú es pensa que la independència no té costos? Volem ser lliures i estem convençuts que la independència és el millor per al país. Però que ningú no es pensi que serà xauxa. Podem ser independents i ser totalment viables. Però que ningú no s’enganyi, la independència també té costos (i molts!) i només una bona gestió, una acurada gestió, com la que ara s’està fent, garanteix la nostra viabilitat com a país.

Torno per on començava: CiU s’està mostrant del tot coherent amb el nou projecte que representa, i amb el que ha obtingut aquesta extraordinària confiança de l’electorat a les eleccions catalanes, municipals i espanyoles. El gran vaixell que és CiU, de difícil maniobralitat pel seu volum, té un rumb que ningú no pot negar, i el discurs d’ahir d’en Duran i la votació d’avui a la investidura d’en Rajoy són dues fites que tampoc ningú no hauria ni d’ignorar ni de menystenir.

La travessia serà molt complicada. I hi haurà moments de tot i situacions per a tot, dificultats, disgustos, zotzobra. Tot i que sigui irrellevant, no deixa d’entristir observar amb estupefacció com hi ha qui fa de negar l’evidència el seu únic discurs. Si això passa ara, no vull ni pensar què poden dir quan hi hagi zotzobra, que n’hi haurà. Si això passa ara, quan de fet l’únic compromís que a la seva irresponsabilitat i irrellevància els hi seria exigible és un mínim compromís patriòtic, no vull ni imaginar-me què poden oferir quan el país requereixi molt de tots nosaltres. L’electorat, per sort, sí que ho veu, i els condemna a la irrellevància. Tot això només fa que confirmar el diagnòstic que feia en el post anterior: l’independentisme friqui i l’independentisme sociòpata són una de les principals amenaces per al procés d’emancipació. Des dels Walking Dead que assenyalen com a “idiotes” els independentistes que voten CiU i no ho han fet a ells (té collons la cosa!) fins als qui proclamen amb grans estirabots que els pressupostos del conseller Mas Colell són “africanistes”.

I no estem davant un problema de “col·lisió d’estratègies”, estem únicament davant un problema, d’alguns, de col·lisió amb la realitat, de negació de la realitat. No reconèixer el que està fent CiU i negar legitimitat a la seva estratègia és el gran problema d’un cert independentisme. La gran virtut, en canvi, de l’independentisme diguem-ne que explícit seria (en la mesura que la seva estratègia no sigui la majoritària) plantejar-se com pot ajudar i empènyer decisivament en l’èxit de l’estratègia hegemònica, a través de les fases en què s’ha plantejat i s’està defensant coherentment.

Contra l’independentisme sociòpata

2011-12-16T15:53:00.000-08:00

Avui, en un altre magnífic article al Nació Digital, en Salvador Cardús dèia: “Si d’alguna se’m pot acusar, és d’haver estat especialment dur amb allò que considero que és l’independentisme friqui, entre arrauxat i pitarresc. He escrit, sobre aquesta mena d’independentisme, que era el principal adversari de la independència. Que cada vegada que obria la boca, es perdien adeptes. Que només d’imaginar-los davant d’un govern, t’agafaven ganes de ser súbdit de sa majestat la reina d’Anglaterra.”

Modestament, jo també fa temps que estic alertant sobre aquest fet. Fa temps. He escrit al voltant de l’efecte pervers que, a l’ensems de l’enorme potencial que tenen, estan ocasionant les xarxes socials. No és per remetre’s a batalletes, però sí a actituds. Abans de les xarxes socials la militància independentista es desenvolupava sobre el terreny, dins organitzacions, en un territori, i amb uns objectius polítics. La militància era participació real, presencial, opinió, debat i decisió. I era també activisme, és a dir, tot allò que fèiem per dur a terme els nostres objectius, després de debatre-ho i després d’aprovar-ho. De tal manera que les idees de bombero, després de ser debatudes, eren abandonades, i els bocamolls quedaven en evidència davant l’imperatiu militant. La militància, la constància, l’aportació d’idees i el treball era el que definia un compromís real i atorgava credibilitat. I també era el que permetia estructurar les coses i els projectes.

Aquesta coherència militant ha saltat pels aires amb les xarxes socials. És evident l’enorme potencial que han aportat políticament i socialment, és a la vista de tots i ara no cal que ens hi referim, tots en som conscients, ho valorem i n’abusem. El problema són els efectes perversos o fins i tot contraproduents que han generat. D’entrada, han catapultat el que sempre havia existit però que la militància real, la força del compromís del dia a dia, sepultava: el friquisme, en qualsevol de les seves expressions.

En Cardús apunta al que diu és “independentisme friqui”, que s’ha convertit en el principal adversari de la independència. Hi estic d’acord.

Que n’hàgim de parlar és per la “presència” que tenen a les xarxes socials i per la força que el seu friquisme extrem fa aparentar que tenen. És evident que estem en un context de persones amb una manifesta escassa o nul·la cultura militant i política o, de vegades, de persones a les que les xarxes han sobredimensionat el seu perfil militant anterior.

Dissabte passat, després de la gloriosa victòria del FC Barcelona davant el Real Madrid, els comentaristes de Punto Pelota estaven destrossats. El món s’havia ensorrat als seus peus. Aquests tertulians havien edificat un discurs exclusivament a partir del seu desig. No havien analitzat la realitat i n’havien estret conclusions. Res d’això. Simplement havien fet un vestit a mida del seu desig sense cap correspondència amb la realitat. Com si el simple fet de concretar i repetir fins a l’esgotament el seu desig l’hagués de fer realitat.

Després de tres anys de parlar de “fin de ciclo”, aquell periodista francès, dissabte, estava ensorrat, incrèdul. El problema no era que la seva anàlisi hagués fallat, el problema és que el seu desig s’havia frustrat; el problema era que el seu desig no s’hagués fet realitat. La preocupació del periodista francès no era estudiar en què s’havia equivocat en la seva anàlisi, sinó no poder entendre, assumir, que el seu desig no s’hagués fet realitat. El seu problema era del tot vital: havia d’entendre que els seus desitjos no tenen perquè esdevenir realitat, per molt que ho desitgi intensament, per molt que el defensi a crit pelat.

Entenc que el que en Cardús denuncia és que un cert independentisme està instal·lat en aquest mateix marc mental que el periodista francès de Punto Pelota. Les coses han de passar no perquè hàgim analitzat la realitat i hàgim arribat al convenciment de que poden passar, que es donen les circumstàncies perquè passin. No. Les coses han de passar perquè “jo” desitjo que passin. Evidentment, aquesta dissociació de la realitat és el que genera frustració, irritació, violència verbal, etc.

Aquest independentisme “friqui” no és letal en tant que independentista, sinó en tant que la incomprensió en relació al funcionament de les coses, al desconeixement de la realitat, i, per tant, a no entendre que els seus desitjos no tenen perquè convertir-se en realitat perquè ells ho desitgin, els aboca a considerar la resta de la humanitat, culpables d’aquesta frustració. I aquí és on es desencadena el seu efecte letal sobre l’independentisme.

Els periodistes frustrats del Punto Pelota no han fet front a la qüestió vital de que els seus desitjos no tenen perquè convertir-se en realitat. Aquests periodistes el que han fet és buscar culpables arreu de que això no passi: que si villarato, que si dòping, que si jugar contra 10, que si UNICEF, etc. Si no passa el que jo desitjo que passi, la culpa és de la resta de la humanitat.

Igual s’esdevé amb els nostres “independentistes friquis” que en diu el Cardús. Si no passa el que ells desitgen que passi, cal anar a trobar els culpables. Perquè hi són. És evident que si no passa el que desitgen que passi és perquè tota la resta del món ho impedeix. Per tant, culpables. A per ells!

I és en aquest punt on hem entrat en una perillosa espiral en què l’independentisme friqui es transforma en un independentisme sociòpata.

I així assistim, perplexos, a un espectacle de cacera de bruixes davant el qual el macarthisme és un infantil joc de nens. Aquí, en aquest punt, és on el qualificatiu de “friqui” ja no pot definir el que està passant. En paraules d’en Cardús “Que només d’imaginar-los davant d’un govern, t’agafaven ganes de ser súbdit de sa majestat la reina d’Anglaterra”.

Aquest punt és el que els converteix en letals. Quan el que diuen i fan es converteix en objecte de temor. Quan ja no fa gràcia ni pena ni vergonya. Quan ja hem entrat en la fase en la que de sobte penses “Déu meu, si aquests mai tinguessin el més mínim poder!”.

Aquest punt, que es propaga com la pòlvora per tot el país és el que és letal per a l’independentisme, perquè si ens glaça la sang als que som militants independentistes, què no ha de provocar en els que no són independentistes, o pitjor encara, en tota aquesta massa social que des de posicions no-independentistes estan assumint la independència com una sortida política possible a l’actual situació?

Per això crec –i no sóc ningú per a interpretar-lo- que en Cardús diu que són el pitjor adversari de la independència, perquè la seva follia esdevé una barrera infranquejable per a moltíssima gent que cal que vinguin amb nosaltres, que s’acostin a la idea de la independència i l’acabin fent seva.

No em cansaré de repetir-ho, perquè crec que tinc raó i perquè crec que només podem bastir una estratègia guanyadora cap a la independència si ho tenim en compte: encara no hi ha al nostre país una majoria sòlida favorable a la independència. Hi estem avançant, però encara no hi és.

I aquesta majoria que s’està bastint no es construeix, en cap cas, des de posicions d’un independentisme a prova de bombes. Tot el contrari. Si la idea de la independència té la més mínima possibilitat de triomfar és des de la transversalitat, des d’un cert eclecticisme. Bo i acceptant que a la pregunta “independència Sí, Independència No”, ja hi ha una majoria que s’hi manifesta a favor, el cert és que la diversitat política i sociològica des de la que es construeix aquesta majoria la fa fràgil. I aquest independentisme amb tics sociòpates és la principal amenaça que té aquesta majoria, el que pot engegar a la merda la majoria fràgil.

Fixem-nos en un parell de coses que ja he explicat alguna vegada. Quan la pregunta que es fa als ciutadans té resposta múltiple (no dicotòmica com la de independència sí/no), el seu desig polític no atorga preferència o majoria a la independència, ans al contrari, llavors només és la tercera opció, darrere de “un estat dins una Espanya federal” i “una comunitat autònoma d’Espanya”..

I encara més. Quan preguntem sobre el sentiment d’identitat, els qui només ens sentim catalans som també la tercera opció, darrere dels que se senten “tan catalans com espanyols” i “més catalans que espanyols”.

Ens hem de flagelar perquè aquest sigui l’escenari, perquè aquesta sigui la nostra realitat? No! En cap cas! Simplement això forma part de la realitat, i l’hem de conèixer. Perquè aquest coneixement és l’únic que ens permetrà bastir estratègies amb possibilitat d’èxit.

Però si la cridòria friqui acabés imposant un marc basat no en el coneixement i l’anàlisi d’aquesta realitat, sinó en el desig, el fracàs estaria anunciat.

I si a sobre, desrprés del fracàs del friquisme, el que ens trobem és amb un comportament pràcticament sociòpata, de puntopeloteros polítics, acusant a tothom d’autèntiques barbaritats i proposant autèntiques barbaritats, llavors és quan, lluny de treballar per fer possible la independència, el que s’està fent és treballar contra la independència.

No per cridar més vegades independència i fer-ho a pulmó es treballa de manera efectiva i eficient per la independència. Es pot desitjar la independència i convertir l’infern de la pròpia frustració per la incomprensió de la realitat en una autèntica trituradora de possibles independentistes. Es pot desitjar amb tota la força del món la independència i ser, alhora, un autèntic fre o adversari per a la independència.

I això no ens ho podem permetre! Alerta, doncs, i mirem, entre tots, de posar-hi seny, que tots som necessaris i ens necessitem!!!

RESSACA POSTELECTORAL I NACIONAL... I EL MOTOR DEL PAÍS

2011-12-09T17:31:00.000-08:00

No havia dit res encara des de les eleccions del 20-N.

La veritat és que els esdeveniments em superen, i prou faig seguint-los una mica a través del feisbuc.

El primer que haig de fer és reconèixer que no la vaig encertar gens ni mica, en els pronòstics que feia. La vaig marrar des de dos punts de vista:

- En l’anàlisi de les enquestes, atès que el que vaig pronosticar o em temia que passaria no va passar, ni tan sols s’hi va acostar

- En l’olfacte, atès que tampoc vaig percebre els moviments de fons de l’electorat a partir de l’experiència personal, de la pròpia percepció.

I el segon és dir que me n’alegro enormement de no haver-la encertat i de que els resultats electorals fossin els que finalment van ser.

En honor a la veritat, dels dos pronòstics que vaig fer un el vaig encertar: que ERC aturaria la seva caiguda i seria capaç, en contra del que assenyalaven totes les enquestes el mes de juliol, de mantenir els tres diputats.

El que més alegria ens va proporcionar la nit electoral va ser l’extraordinari resultat de CiU, que va aconseguir guanyar, per primera vegada a Catalunya, unes eleccions generals. Aquest fet cal qualificar-lo directament com a gesta, i va permetre disfrutar a l’ensems, de l’ensorrada socialista (tremenda) i de l’irrellevant creixement i paper del PP a Catalunya, relegat a una humiliant tercera posició en un context de clara hegemonía hispánica.

El mapa electoral del 20-N, amb tot el que és Espanya de blau pepero, i amb únicament dues zones “rebels”, el País Basc i Catalunya, va ser pedagògicament insuperable.

La gran cosa és què va passar amb CiU perquè finalment obtingués el resultat que va obtenir, aquest triomf històric que cap enquesta vaticinava, ni tan sols apuntava.

Vaig abominar de la campanya convergentiunista que va protagonitzar en Duran Lleida. És evident que no la vaig encertar gaire, i que els resultats no van ser -per sort- els que pronosticava. Tanmateix, i hom només pot parlar a partir de la seva experiencia directa, sense cap estudi o enquesta que ens aporti una visió més científica, tampoc crec que la meva anàlisi fós una quimera sense fonament. Ben al contrari. Crec que vaig encertar en els problemes que va tenir la campanya duranista, però vaig fallar en l’anàlisi sociòlogic de la situación del país, del posible electorat convergent i de la seva capacitat de mobilització.

Perquè aquesta ha estat la clau d’aquestes eleccions: la capacitat de mobilització del potencial electoral convergent, d’aquesta centralitat del país que acut a CiU des de diferents sensibilitats i amb diferents requeriments.

Que CiU ha guanyat clarament la centralitat política i electoral és, a hores d’ara, després de les eleccions al Parlament de Catalunya, de les municipals i de les generals, un fet inqüestionable i inèdit en el panorama polític català.

Haver obtingut aquesta posició és conseqüència tant dels mèrits propis (un govern seriós, amb un president impressionant i amb una política sense concessions, orientada al rescat del país, a evitar caure en l’abisme) com dels demèrits dels altres, una autèntica ensorrada política i de projecte dels socialistes (entre d’altres).

A la vista del que va passar el 20-N hi ha una cosa que potser sí caldrà reconèixer a en Duran, i és que va evitar fuga de vots cap al PP. Cap vot convergent es va decantar cap al PP, com d’alguna manera alguns temíem que passés. Però tampoc ho va fer –això ja era més previsible- cap a altres opcions. Tot el contrari, sembla que la centralitat va atreure votants diversos…

Suposo que la gran sorpresa del 20-N va ser que CiU, malgrat en Duran de cap de llista, aconseguís retenir una enorme massa de votant sobiranista. Fins i tot fer-la crèixer.

En Duran és, als ulls dels sobiranistes, el pitjor candidat que podía presentar CiU si aspirava a festejar amb aquest electorat. I, tanmateix, aquest electorat finalment, i de manera sorprenent per a tothom, va tornar a confiar en CiU com ho havia fet a les eleccions catalanes.

Jo només puc parlar del que conec, i és de la gent sobiranista que va votar CiU. I pels molts que conec i per la molta gent amb qui he parlat, en aquest petit o no tan petit univers, he observat unes pautes polítiques molt clares:

- El vot a CiU es va decidir molt en l’últim moment. Molt! Per això les enquestes no el van detectar. Es va mobilitzar en l’últim moment.

- Es va mobilitzar en l’últim moment i ho va fer com a expressió de suport al govern d’en Mas. Donar suport a la titànica tasca del govern Mas va ser un factor clau en la mobilització d’una part molt important de votants cap a CiU.

- I, finalment, es va mobilitzar malgrat en Duran. Si no estava mobilitzat i si compartia l’acció de govern, però no tenia decidit el vot, era pel factor Duran, per l’angúnia que provocava votar algú com en Duran. Tanmateix, en aquest últim moment, va ser moltíssima la gent que va primar el vot al projecte pel damunt fins i tot del personalisme excloent que significava en Duran.

Potser abans no vam ser capaços de veure-ho, però és evident que el triomf de CiU en aquestes eleccions ha estat una victoria nacional, un fet sense precedents que ha afermat les nostres aspiracions , la nostra autoestima.

He intentat imaginar-me el nostre escenari nacional i polític si CiU no hagués guanyat, i m’entra vertigen. Imaginar-me que hagués guanyat la Chacón o la Camacho ens hauria situat en un escenari fregant l’apocalipsis político-nacional.

L’èpica victoria de CiU contribueix a uns fonaments sòlids en l’escenari polític, imprimeix seguretat a l’hegemonia política sobiranista que representa CiU i assegura una gestió sòlida del seu projecte.

Ara tot està obert com mai. El pacte fiscal, el dret a decidir, la geometria variable en els pactes, etc. Tothom té una actitud més positiva. No sabem fins on arribarà, però hi ha converses a tots els nivells i amb tothom i les passes immediates sabem que no comprometran escenaris futurs. Hem entrat en una altra etapa política, que s’anirà manifestant poc a poc, no sense ensurts o disgustos, però oferint cada cop més mostres d’aquest nou escenari que apenes s’intueix, però s’endivina.

L’hegemonia convergent acabarà decantant cap als seus posicionaments i cap a la seva estratègia la resta de forces polítiques. No pot ser d’una altra manera.

Entre la resta de forces polítiques, m’alegro especialmente dels resultats d’ERC. Confirmen i afiancen el projecte de renovació que va emprendre n’Oriol Junqueras.

I els posicionaments polítics que ha fet l’Oriol confirmen la bona direcció. Ara només cal que no s’equivoqui en relació al que ha estat la seva gran equivocació aquestes eleccions, el tractar de tu a tu als Walking Dead. Tot fa preveure que els ignorarà radicalment. I això li ha de permetre crèixer en tots els sentits, sense portar pilars de ciment lligats als turmells.

El país s’aboca a un escenari molt complicat. Gestionar la indescriptiblement letal herència del tripartit ens atenalla, ens situa permanentment a tocar de l’abisme. Però aquest escenari també ha permès emergir amb una inusitada força el lideratge d’en Mas. El país és feble, molt feble. Ho podem veure permanentment, a cada cosa que passa. Els crits del feisbuc o del twitter no són més que ecos de la nostra impotència. Però la fermesa convergent i la predisposició patriòtica que exhibeix la nova ERC de l’Oriol Junqueras apunten un futur ple d’esperança.

Qui privatitza TV3? (article dels amics de Hasbara-ts)

2011-12-02T05:50:00.000-08:00

(reprodueixo íntegrament l'extraordinari article dels amics de HASBARA-TS, indispensable en un moment en el que el soroll de la demagògia es converteix, per moment, en la principal amenaça que tenim. Article de lectura OBLIGADA I DE DENÚNCIA DOCUMENTADA I NECESSÀRIA)

Catalunya ha de tenir una televisió i una ràdio públiques. Sempre ho hem defensat i, a més, hem afirmat que la seva creació va ser un dels encerts més remarcables del president Pujol i que suposa una de les joies del nostre país. Ens oposarem sempre que es privatitzi o es desnaturalitzi. Però ¿de quantes maneres es pot privatitzar una televisió pública?

L'actual govern de la Generalitat ha decidit aplicar un ajust als pressupostos de la Corporació catalana de mitjans audiovisuals (CCMA) a causa de la crisi econòmica i del deute manicomial heretat dels governs del Tripartit. A més, a aquesta retallada cal afegir-li els prop de 20 milions d'euros que la CCMA va gastar de més l'any passat. I això la nomenklatura exquisida de la Corporació no s'ho esperava. Estaven acostumats a passar-se de pressupost sense gaire problemes i a rebre els diners amb alguna queixa més o menys protocolària de les institucions polítiques. L'any 2007 el segon Tripartit va eixugar un dèficit de la Corporació de 1.047 milions d'euros que suposem que no compten quan proclamen que TV3 només ens costa 40 euros a l'any a cada català. Això s'ha acabat. Senzillament no pot ser. Tot el sector públic ha hagut de sotmetre's a severs ajustos i fiscalitzacions. Per més que la directora de TV3 i els gestors de la CCMA al·leguin que han baixat, i molt, els ingressos per publicitat i que l'any passat van veure reduïts els seus salaris, els pressuposts s'han de complir. S'ha fet amb Sanitat i Ensenyament i, sobretot, hi ha centenars de milers d'aturats, una munió de catalans amb problemes gravíssims d'habitatge, de diners, d'alimentació. I d'angoixa i por per la incertesa que tots percebem.

L'anunci de la retallada comunicat al Parlament divendres passat per Francesc Homs en nom del Govern no va agafar per sorpresa a Mònica Terribas ni a la direcció de la CCMA. Se'ls havia informat dies enrere, com és natural. Per això tenien els seus discursos preparats i van passar a l'acció conscients que el seu poder mediàtic és descomunal i que com més soroll facin més poden pressionar el Govern, que ha demostrat amb escreix fins a quin punt els tem. Hem sentit declaracions proclamant que aquest pressupost ajustat "trenca el model", i el cert és que no té per què impedir el bon funcionament d'uns mitjans de qualitat. Però pot suposar l'inici de la fi d'uns privilegis intolerables.

També hem pogut sentir les declaracions inqualificables del diputat socialista Joan Ferran, que va afirmar que es tractava d'un "intent de cop d'estat a la CCMA". És lògic que els socialistes estiguin nerviosos, perquè des del dia de la seva estrepitosa derrota electoral han provat de forçar com fos que la Corporació que van imposar modificant irregularment una llei no es toqués. Curiós que aquest personatge que sí va donar un escandalós cop d'estat acusant la televisió i la ràdio públiques d'exccés de "crosta nacionalista", iniciant una purga i imposant contertulians i consignes ara s'escandalitzi d'un ajust pressupostari del 13% per a l'any vinent quan el seu partit va dur el país a un dèficit que haurem de pagar durant generacions.

Mònica Terribas va afirmar al Parlament que amb aquesta dotació els drets del futbol s'havien acabat, cosa que ella no pot decidir i que en tot cas caldrà plantejar l'any vinent. ¿Potser pensava que els catalans sortiríem al carrer amb la falç i la destral perquè no podríem veure el Barça per TV3 de tant en tant? Els informatius d'aquell dia i dels següents van ser un deliri i una legió de suposats admiradors de TV3 va iniciar una ofensiva en tota regla als apartats de comentaris de tots els diaris digitals denunciant que la retallada en realitat amagava una mena de conspiració per privatitzar TV3 o per ferir-la de mort amb la intenció d'afavorir 8TV. ¿Per què els fa tanta por 8TV, perquè pot ser un refugi mediàtic de CiU quan no governi o perquè temen que aconsegueixi el mateix que el seu canal de ràdio, Rac1, que els passa la mà per la cara amb menys pressupost i personal i amb excel·lents professionals, molts dels quals destituïts i maltractats per la Corporació?

Tots aquests escarafalls, ¿de debò tenen per objecte la defensa dels mitjans públics de comunicació o més aviat el manteniment de la privatització selectiva de TV3 a favor de certes elits de la Casa?

A mitjans dels anys 90 Catalunya Ràdio i TV3 s'havien consolidat i havien crescut considerablement en audiència, prestigi, dotació, personal i mitjans tècnics. Va iniciar-se aleshores un assalt imparable capitanejat per autèntics depredadors que van fer-se amb les regnes de la Corporació. La corrupció era políticament d'allò més transversal. El xantatge a les empreses de doblatge a canvi d'un percentatge i de favors personals per part d'un directiu convergent de TV3 va facilitar que s'instaurés una mena d'omertà que va acabar desembocant en el que tenim ara. La jugada mestra de la desvergonya va ser la pèrdua accidental per un suposat descuit administratiu dels drets d'emissió del futbol que, casualment, van acabar a mans del professional de TV3 que havia de vetllar per la seva renovació : Jaume Roures, el trotskista que a partir d'aleshores s'ha fet d'or amb els nostres impostos cobrant una fortuna per l'emissió del futbol i la Fórmula 1. Va ser en aquells anys que, juntament al buidatge econòmic, va iniciar-se l'assalt als serveis informatius liderat per un nucli ideològicament dogmàtic i amb indissimulada tendència a l'agitprop que no va tenir manies a l'hora d'arraconar els companys que no compartien les seves consignes. Els defensors de la demonització d'Israel, de la democràcia parlamentària i de l'economia de mercat havien guanyat la partida. Això sí que va ser un cop d'estat.

Profusió de productores de directius de la casa, augment descontrolat de personal malgrat la informatització, contractes blindats sense cap autorització administrativa, adjudicacions a dit, explotació de becaris, cobrament de sobresous a través de productores per alguns professionals de la plantilla...

Amb l'excusa de contribuir a l'enfortiment de la indústria audiovisual la direcció de TV3 reparteix discrecionalment programes a productores d'antics directius i treballadors assegurant-se així un lloc de treball privilegiat en el futur. Tal com ha dictaminat repetidament la Sindicatura de Comptes, la falta de transparència, l'absència de procediments legals d'adjudicació i el bloqueig d'informació, fins el punt que no se sap quines productores estan homologades ni per quin procediment i mèrits, ha disparat la despesa, obliga a la inactivitat a molts bons professionals de la plantilla i ha estat contestat per les autoritats de la Unió Europea. Però, pel que sembla, les decisions d'una camarilla estan per damunt de la llei i, fins i tot, de la política internacional. Aquests detalls també minen el crèdit internacional de Catalunya.

Potser per això ni Mònica Terribas ni cap directiu de la CCMA ni els informatius de TV3 o de Catalunya Ràdio no van esmentar en les seves irades protestes els advertiments que Francesc Homs va fer en seu parlamentària sobre aquestes irregularitats, especialment quan va demanar "una major transparència en els processos de contractació de la producció associada".

TV3 està obligada legalment a invertir el 6% en la indústria audiovisual per mitjà de la coproducció de cinema, animació i documentals, però enguany hi ha invertit el 20% del seu pressupost total i el 36% del destinat a producció. Seixanta milions d'euros sobre un total de 300 han anat a parar a productores en la seva major part per a elaborar sèries i programes que hauria de produir TV3. Com hem dit, l'adjudicació d'aquestes externalitzacions de facto es concedeixen amb total opacitat i discrecionalitat i la majoria de les empreses agraciades pertanyen directament o indirecta a personal que és o ha estat fixe o eventual a TV3. Seria un detall que Mònica Terribas, entre proclama i proclama, ens expliqués per què 'Divendres', un magazine diari presentat per professionals de la casa i emès des dels estudis de TV3 ha de ser coproduït per El Terrat, la productora del senyor Buenafuente. Pot entendre's que, per exemple, un programa com 'El convidat', ideat, desenvolupat i protagonitzat per un professional que no pertany a la plantilla i que a més requereix un equip reduït disposat a treballar fora de l'horari i la dinàmica laboral usuals aconselli la coproducció; però el magazine de la tarda, per què? El Terrat, Mediapro, Diagonal i un seguit de petites productores amb programes aprovats per l'anterior director de TV3, Francesc Escribano, i en les quals el mateix Escribano hi té interessos, formen una xarxa clientelar fora de control.

Precisament perquè una televisió pública no és el mateix que una fàbrica estatal de salsitxes, el cas és més inquietant i va més enllà de la col·lusió, especialment en una nació sense estat. TV3 hauria de jugar un paper fonamental com a referent, com a instrument de normalització lingüística i com a motor de l'audiovisual català. Però amb el temps TV3 s'ha convertit en la responsable quasi absoluta del sector amb més visibilitat de la política cultural de Catalunya : l'audiovisual, la gran eina i l'aparador que actualment defineix cada societat davant de sí mateixa i davant la resta del món. La seva dotació econòmica i el fet d'haver-se convertit gairebé en client únic del cinema català dota els seus directius d'un poder cultural, social, econòmic i polític inaudits. En gran mesura la responsabilitat d'aquesta anomalia rau en l'excepcionalitat cultural de Catalunya i en la incúria de la classe política, que sovint delega decisions de gran abast sense ni tan sols ser-ne plenament conscient. Sovint, doncs, es triangulen els ajuts (CDA-ICIC-TV3) i es fan recaure en aquells productes que interessen a un grup reduït de buròcrates i de directius amb escassa responsabilitat aparent. Amb freqüència aquests mateixos buròcrates imposen, bé directament bé mitjançant amables suggeriments, el director, els guionistes, el càsting, l'equip tècnic, etc. Decideixen quins temes cal tractar i amb quin to, quines productores o quins professionals cal potenciar i quins cal vetar. Potser això explicaria en part la pràctica inexistència del cinema català al món essent Catalunya un país amb una capacitat creativa tan immensa i, també, la lluita contra-corrent que durant anys ha hagut de mantenir la productora que finalment ha aconseguit que una pel·lícula catalana i en català hagi estat nominada per l'Oscar a la millor pel·licula estrangera.

Per acabar-ho d'adobar, TV3 disposa d'un Departament de Vendes absolutament inoperant incapaç de gestionar la immensa quantitat de drets d'explotació que administra. Si TV3 paga coproduccions que es reserva i és incapaç de vendre-les, o bé són d'ínfima qualitat o bé no té cap interès en comercialitzar-les. Algú ho hauria d'explicar.

Una altra greu conseqüència de l'externalització és la vulneració dels drets i garanties laborals i legals que freqüentment pateixen els treballadors d'algunes d'aquestes productores, fruit d'una doble moral social intolerable. Així, tenim que uns sindicats aparentment irreprotxables negocien uns convenis que regulen molt favorablement tota mena de drets laborals i econòmics dels treballadors de la Corporació mentre es desentenen de la precarietat i l'abús, que coneixen perfectament, imposats per algunes productores als seus treballadors. Quan TV3 contracta directament un professional eventual està obligada a signar contractes i a complir i exigir unes prestacions. Quan contracta una producció aliena no se'n responsabilitza. Professionals treballant sense contracte o amb addendes il·legals, preus rebentats, feines que no es cobren, condicions laborals impresentables, coaccions, indefensió absoluta,... La subcontractació té aquestes coses; a TV3 també tenen els seus tallers d'esclaus que enriqueixen amics, parents i saludats. Són les sentines de tanta progressia i tanta conquesta social.

Aquest és el resum de la part fosca de la Corporació i, especialment, de TV3. El conflicte més greu no és l'ajust del pressupost sinó els privilegis, la manipulació informativa, la hipocresia social, l'abús sistemàtic i l'apropiacio -amb conseqüències nefastes- de la política cultural que hauria de suposar més projecció nacional i internacional. Catalunya, TV3 i molts dels excel·lents professionals que la conformen mereixen uns mitjans públics de comunicació dignes, efectius, decents i innovadors.

Per això ens demanem qui està privatitzant TV3, la indústria audiovisual i la cultura de Catalunya.

Balanç final d'una campanya patètica

2011-11-17T16:03:00.000-08:00

A 24 hores del final de la campanya electoral de les eleccions al Congrés i Senat espanyols, l’únic que em demana el cos és estampar un labordetià “a la merda”.

Ja vaig dir que aquestes eleccions eren una merda, però ara, pràcticament consumida la campanya, també hi afegeixo aquesta valoració escatalògica: quina campanya de merda! Quin patetisme! Quina manera de convertir el que hauria de ser un exercici de proximitat i de complicitat amb els possibles electors, en un permanent insult a la inteligència, en un autèntic “foragitador de votants”.

1) CiU, DE LA MÀ DE DURAN, UNA CAMPANYA PÈSSIMA:

En Duran ha continuat eixamplant el seu forat negre al llarg de tota la campanya. Feia temps que no veia res igual. Quina manera de no saber què fer, ni què dir, ni res de res. Quina manera d’anar donant bandades, com si, ebri de la valoració tan enormement enganyosa que li donen les enquestes, en Duran es pensés que és una mena de “pare de la pàtria” al voltant del qual corren a aplegar-se les ovelles perdudes de tot signe i color!!!!

Sincerament, jo crec que aquest home té algun problema, alguna cosa no carbura prou bé. Hi deu fer, suposo, que anticipa el que possiblement sigui el seu tercer fracàs consecutiu -el més greu de tots perquè es pot produir en un context en el que CiU estava en una etapa d’hegemonies electorals-.

El que més em preocupa és que en Duran sembla estar definitivament fora de control. No entenc perquè ha tensionat tant el discurs amb què CiU s’ha presentat les últimes eleccions. Ha donat hòsties a totes les bandes dels seus possibles electors i després ha intentat construir argumentaris que estaven mancats de tota credibilitat.

Fins i tot intueixo que algunes de les coses que ha dit han pogut ficar en greus compromisos al nostre govern, que se n’ha ensortit com ha pogut, tot intentant no contradir-lo en plena campanya.

El botó de mostra: la proposta del govern de concentració:

Un cas força significatiu ha estat el d’aquell “exabrupte” del govern de concentració. Allò no venia a tomb de res, no lligava absolutament amb res del que s’estava plantejant a la campanya, i pum, ho deixa anar i alimenta així fins a extrems grotescos la seva fama de desesperat per pillar cadira a Madrid. El portantveu del govern, en Francesc Homs se’n va ensortir com va poder, de fet de l’única manera que podia, és a dir, apelant a la gravetat de la situació i dient que un escenari de govern de concentració tampoc no seria descartable a Catalunya, després de les eleccions i quan partits com el PSC-PSOE s’hagués aclarit una mica.

Va ser el Molt Honorable Jordi Pujol, que està incomensurable, qui finalment va dir que aquesta proposta del Duran no portava enlloc. I llavors és quan la desorientació i pèrdua de papers d’en Duran esdevé més evident. En comptes de deixar córrer aquest tema, de no continuar remenant la merda que ell solet havia dipositat enmig la campanya de CiU, surt i fa unes declaracions fent-se l’ofès amb el MH, i li retreu que “teòricament m’ha d’ajudar en aquesta campanya”. Increïble. Com s’atreveix?!

És a dir, el MH s’està deixant la pell per tot el país demanant el vot per a CiU, i intentant posar una mica d’ordre conceptual en el caos discursiu d’en Duran, i va aquest i s’atreveix a dir-li que “teòricament”, com si a la pràctica no fós així. I encara més, s’atreveix a dir “m’ha d’ajudar”, com si fós només una cosa seva, personalíssima, aquestes eleccions.

El naufragi d’en Duran aquestes eleccions, aquesta campanya, és dels que fa època. Suposo que sap que ja no hauria d’haver estat el candidat, que amb 29 anys a Madrid ja n’hi ha més que prou, que hauria calgut una renovació, que hauria calgut un perfil molt més ajustat al nou marc polític de CiU i a les exigències del seu electorat.

I suposo que tot això i més coses l’han abocat a que hagi acabat fent aquesta campanya tan patètica.

2) A ERC LES COSES NO HAN ANAT GAIRE MILLOR.

Tot i que inicialment semblaven plantejar la seva proposta política des d’una certa coherència, a partir de l’eix i la fortalesa de la renovació del projecte, des que es va concretar la seva proposta electoral tot ha anat de mal en pitjor.

2.1.) Els actius tòxics dels Walking Dead:

Com vaig dir en l’anterior post, l’acord “de tu a tu” amb els Walking Dead ha estat terroríficament limitador de les expectatives que hauria pogut tenir ERC. De fet han tingut un efecte devastador sobre una molt important massa de possibles votants, que no entenen –entenem- res.

Fixem-nos una cosa. Fa uns dies l’Oriol Junqueras, en un miting, demanava que l’electorat "fes fora en Duran de la política".

Molt bé, Oriol, ja hi estem d’acord. Però… amb quin coi de coherència pots demanar que l’electorat faci fora ningú si tu has agafat un farsant com en Carretero i una secta com els Walking Dead, als que per activa i per passiva l’electorat no només havia fet fora, sinó que havia oblidat, arraconat, humiliat… i els ressuscites, i els hi dones logo, i hi pactes d’igual a igual, i els converteixes en cartell i foto dels mítings????

És tremendo, incomprensible.

2.2) Les bandades en el discurs:

A un nivell polític més de discurs, ERC també ha fotut unes bandades tremendes aquesta campanya. Va començar molt centrada, assumint un paper de garant i fortalesa davant el repte nacional del Concert Econòmic, del Pacte Fiscal, però en relació a aquest tema al final ja no hi ha ningú que sàpigui quina és la posició d’ERC.

Hi estan d’acord o pensen que és una presa de pèl? Pensen que és una estació del camí de conformació de la majoria social i nacional o també se sumen a la campanya de bombardejar la pròpia flota abans que surti de port per a aquesta batalla???

Un altre tema desconcertat ha estat la posició davant la gravíssima situació del país i l’enverinada herència tripartita, amb un país en fallida, endeutat fins al capdamunt i que si no hagués estat per la responsabilitat i seriositat del govern Mas ja hauria esclatat en mil bocins. Per un moment va semblar que ERC, de tots els socis del tripartit, era el primer que feia un acte de contricció i, sense que calgués tampoc representar un acte sacramental, es comprometia amb el país i es mostrava disposada a no alimentar la demagògia “anti-retallades” i ajudar a tirar endavant. Però ara ja hem passat al pim pam pum favorit d’aquest país, la demagògia, els mítings aixecant unes tisores convertides en l’autèntica representació del dimoni, d’un govern malvat i sàdic que és “feble amb els poderosos i dur amb els febles”. Sí, un govern de la sempre amenaçant i terrible “dreta”, que frueix fent el que fa, perquè és intrínsecament pervers, que vol desmantellar els serveis socials, les ambaixades, la sanitat, la cultura, l’educació… TV3!!!!!! Uf!

2.3) I només faltava el pollastre del vot, el no vot, el vot nul i...

Però on ERC tindrà aquestes eleccions un dels seus fronts més molestos i en el que, sincerament, crec que no té, o com a mínim en el moment inicial no tenia, la més alta responsabilitat, és amb tot el tema aquest de l’independentisme davant les eleccions: votar, no votar o votar nul o blanc. Perquè ha acabat esdevenint molt desagradable.

El dia del tret de sortida a les eleccions l’independentisme tenia tres propostes damunt la taula:

- la que lidera ERC, amb aquesta coalició amb els Walking i això de Catalunya Sí

- la de SI, que semblava donava llibertat de vot

- la de les CUP, que des del primer moment, molt abans de les eleccions van dir que això no anava amb ells i que per tant cridaven a l’abstenció.

La posició de les CUP ha estat sempre molt clara. No han enganyat ningú i no han volgut fer escenetes de sofà ni coses estranyes. Em sembla, la seva, una opció legítima que han defensat amb moderació, prudència i claredat.

El pollastre el tenim entre ERC i SI i els seus entorns o part dels seus entorns. Però per veure el que està passant hem de tirar unes quantes setmanes abans del començament de la campanya.

Després que el titànic procés de renovació d’ERC que lidera n’Oriol Junqueras superés amb nota alta el desafiament continuista i conservador d’en Ridao, i un cop l’independent Alfred Bosch proclamat candidat, ERC va obrir un procés de diàleg i negociació amb tot un seguit de partits, organitzacions i personalitats independents.

Que això passés ja va ser, per a mi, un èxit, atès el punt de partida d’enfrontament i distància que hi ha entre tots plegats.

Els Walking Dead, que venien d’acumular fracassos i havien estat jubilats per l’electorat, van acceptar ràpidament. Com deia l’escriptor Xavier Serrahima, van tornar ràpidament “amb la cua entre cames” al primer xiulet.

Solidaritat, que té un projecte polític més estructurat, amb representació parlamentària i, agradi o no, amb un cert discurs propi que ha anat seguint amb més o menys encerts, però amb coherència (per exemple en tots els temes de democràcia interna i regeneració democràtica), va plantejar més dificultats. Fins al punt que no hi va haver acord.

Per a mi, ja ho he dit moltes altres vegades, no acceptar la proposta d’ERC va ser, per part dels solidaris, un gravíssim error. Però no crec que el fracàs sigui 100% imputable als solidaris, crec que per part d’ERC no hi va haver la suficient cintura o flexibilitat per haver buscat el pacte amb una miqueta més de convicció.

En el fons estic segur que ni per part d’ERC ni per part de SI hi havia una veritable voluntat d’entesa. Per això, perquè cap dels dos no va visualitzar els beneficis del pacte per sobre de les dificultats, que no n'hi va haver. Per part d’ERC la presència solidària els hi era incòmoda, encara hi ha moltes ferides obertes, i, també (no els hi retrec als d’ERC, els entenc perfectament), la bogeria política amb la que els solidaris despleguen la seva activitat els fa poc fiables i perillosos com la nitroglicerina. Per part dels solidaris crec que són víctimes d’un cert autisme polític i d’una greu dissociació amb la realitat. Tenen una letal i ridícula tendència a pensar i actuar com si abans d’ells l’independentisme no hagués existit i com si, ara, ells fossin els únics independentistes.

Un còcktel fatal.

Sense acord, els solidaris van gesticular uns quants dies, van dir les seves coses, però tot semblava que quedaria més o menys raonable després que el seu màxim òrgan de direcció col·legiada emetés un comunicat en el que deien que no es presentaven a les eleccions i donaven llibertat de vot:

“4. SI ha donat llibertat als adherits i als partits que integren la coalició per fer la campanya que considerin adient entre les opcions abstenció, vot estelada, vot blanc, o votar una candidatura.”

El cert és que des de l’entorn solidari, particularment actiu a través de les xarxes socials, la cosa va anar degenerant i degradant-se força fins a convertir-se en una autèntica campanya perquè es votés nul, perquè es votés estelada.

Val a dir que també em sembla una opció legítima i defensable des de l’independentisme. El que ja no em sembla tan legítim ni tan bé és erigir-se en guardià de no sé quines essències i fer anar, farsàriament com ho han fet, certs arguments.

Dos exemples molt clars. Per una banda, l’argument aquest de que “a Espanya no hi hem d’anar a fer res”. Collons, han estat fins l’últim dia intentant un acord per presentar-s’hi i, si no hi ha acord, llavors és que a Espanya no s’hi ha d’anar a fer res. Home, no s’hi val… Estireu els arguments fins on volgueu, però això no és de rebut.

I després ha vingut tota la comèdia aquesta de la llibertat de vot. Si ho haguessin deixat aquí i així... haurien quedat, dintre del que cap, com uns senyors. Pus no, un cop més, tot ha estat una comedieta pueril. Perquè des de l’entorn solidari i des de la direcció de SI s’ha estat promovent el vot nul, això de l’estelada. Va home, no fotem. Val a dir que no és el cas de tots els solidaris, però sí de les seves veus més actives o públiques. Un nou error.

Dit això, tanmateix, també haig de dir que no m’estranya que finalment els solidaris hagin anat “in crescendo” amb la seva campanya. De fet, si la resta de l’independentisme hagués anat a la seva, és a dir, si ERC i el seu entorn haguessin anat a la seva, no fent-ne cas, crec que la campanya solidària no hagués passat d’anecdòtica. Però això tampoc no ha estat així, i hi ha hagut una autèntica criminalització d’altres opcions que no siguin la de votar ERC, específicament contra el vot nul. I això tampoc no s’hi val. Això també alimenta el despropòsit de campanya en el que estem ficats.

Per a acabar-ho d’adobar els covards dels Walking Dead han vist, en aquest escenari, l’oportunitat de, a l’ombra protectora de l’Oriol Junqueras i de les sigles d’ERC, llençar la seva particular campanya indigna i revantxista contra els solidaris. Covardament amagats entre les cames del “primo zumosol” els walking s’han llençat a “passar comptes” amb els solidaris.

No m’estranya, per tant, que els solidaris s’hagin acabat encenent més del que ho estaven. Perquè és clar, declaracions com les que va fer la sra. Rut Carandell de que “Solidaritat i els que no votin Esquerra treballen a favor d’Espanya” són d’una indecència política absolutament inadmissible, fins al punt que crec que algú d’ERC hauria d’haver sortit a donar la cara.

Ja ho havia dit, que la incorporació dels Walking només portaria que problemes. Vet aquí, acusant a tothom que no pensa com ells (típic comportament sectari) de treballar a favor d’Espanya. I ja hi som tots, aquí, cuperos, solidaris, gent que s’abstindrà, gent que votarà en blanc, o nul, o vés a saber què, tots treballant a favor d’Espanya. Increïble.

Tot plegat, penós. Tot plegat explica perquè, a 24 hores del final de la campanya, hi hagi tantíssima gent que no sap què fer, què votar. I que n’hi hagi molta altra que votarà amb una pinça al nas.

El més trist de tot plegat és que les coses haurien pogut ser diferents, molt més engrescadores i molt més positives. I que la campanya l’únic que ha fet és superar els pitjors presagis, fins a acabar directament atrapada en el patetisme.

En fi, que Déu hi faci més que nosaltres! Malgrat tot, continuarem confiant en el país i treballant per la nostra llibertat. El futur és nostre. I, passi el que passi diumenge, serà una anècdota en la nostra història. Com deia Prat de la Riba, l’important és ser –ser forts- i després ja veurem…

Coses que saben greu (una manera fina de dir que aquestes eleccions són una merda)

2011-11-09T15:57:00.000-08:00

INTRODUCCIÓ: país, renovació d’ERC i atzucac convergent.

De tots és coneguda la meva amistat amb l’Oriol Junqueras. Podria afegir-hi la meva admiració profunda, que frega la devoció. L’Oriol és únic i és providencial. Si mirem enrere, només uns mesos, podem veure com la figura de l’Oriol ha estat providencial per a ERC, per a l’independentisme i per al país. De fet, crec que no hi havia ningú més que pogués fer el que ha fet, està fent i, n’estic convençut, farà.

El procés de renovació d’ERC que lidera l’Oriol Junqueras té el meu suport. Me’l crec i hi confio. Això no vol dir cap altra cosa que aquesta, que me’l crec i que hi confio. I que desitjo que li surti bé. Perquè està plantejat sobre fonaments sòlids que comparteixo. Des de molts punts de vista. De la mateixa manera que crec i confio en el procés polític iniciat per Convergència ara fa uns anys, a partir de la famosa conferència de n’Artur Mas al Palau de Congressos de Catalunya, en la que va situar el Dret a Decidir com l’eix del futur polític de Catalunya.

És necessari per al país que tots dos projectes es consolidin. És l’única manera que té el país de, a partir d’un lideratge compartit, d’un respecte a les hegemonies democràtiques, es pugui avançar decisivament en la construcció d’aquesta majoria social sòlida que necessitem per poder abordar amb èxit el nostre procés d’emancipació nacional.

Ningú ha dit que sigui fàcil. Ningú no ha dit que tot sigui perfecte. Ningú no ha dit que no patim, en aquest procés, crisis i desenganys. Tot és molt complicat, molt complexe, i aquesta és una de les coses que hem d’assumir amb urgència si no volem cagar-la. Defugir les solucions i les receptes simplistes. Perquè de senzill, de simple, en aquest procés, no hi haurà res. Res.

En aquest context, i des del meu punt de vista, les eleccions espanyoles són una autèntica putada. Tal i com està el país, tal i com estan les propostes poltíques que ens interessen, hi ha molt poc a guanyar i molt a perdre.

EL PROJECTE CONVERGENT, DISSORTADAMENT CAPTIU D’EN DURAN

Des del punt de vista de CiU és una evidència que la candidatura Duran és un error. No ha estat cap sorpresa, però durant la campanya, a més, el forat negre Duran s’ha anat eixamplant. Costa d’entendre com s’està en aquesta situació. En Duran és un polític obsolet, superat per la realitat i la nova situació política de Catalunya. No és només que hagi estat incapaç d’assumir el nou marc polític que va dibuixar en Mas en aquella conferència, situant el Dret a decidir en el centre de la proposta política, és que enlloc de dissimular, s’hi mostra, dia a dia, hostil.

En aquest període les declaracions d’en Duran, els seus posicionament polítics, s’han caracteritzat per una quixotesca obsessió en combatre el sobiranisme. En Duran no s’ha enterat que el nostre país no té res a veure amb el país que ell va conèixer aquell 1979, quan es va presentar a diputat al congrés per primera vegada.

El sobiranisme, el desig de llibertat, la insatisfacció amb Espanya i el col·lapse de tot el sistema, amb l’epicentre en l’espoli econòmic que patim és en aquests moments el centre del debat polític a Catalunya, l’autèntic motor socio-polític. En Duran no té un pèl de tonto (no és una broma fàcil), crec que és un polític inteligent, de raça… per això resulta més incomprensible encara aquesta numantina resistència a adaptar-se al nou marc polític. Li hauria estat fàcil. Però ha optat per combatre’l. I com que és intel·ligent, com que estic segur que sap el que es fa, la conclusió encara és més sagnant: fa el que fa per convenciment, i diu el que diu perquè és del tot coherent amb el que pensa i vol. El problema no és seu. El problema és de CiU, d’haver deixat que una persona com ell encapçali novament la proposta política de la coalició. I això, n’estic dissortadament segur, tindrà una repercussió negativa a les urnes.

En Duran impedirà que la proposta política de CiU continuï el cicle de creixement i d’hegemonia que ha liderat el president Mas, perdent, a més, una gran oportunitat en aquestes eleccions, davant la previsible ensorrada socialista. Perquè n’Artur Mas s’està demostrant com un enorme president per a Catalunya, i el seu govern està actuant amb una responsabilitat sense concessions per treure Catalunya del pou on el tripartit la va deixar, a un pas de l’abisme.

Crec que l’hispanocentrisme del discurs d’en Duran no té res a veure amb la proposta política de fons que defensa CiU. Les declaracions de dimecres, tornant a apel·lar a un govern de concentració, les va rematar pegant un parell trets als peus dels seus dient que la federació nacionalista hauria d’oblidar “els seus interessos”… incomprensible.

Malgrat tot això, malgrat totes aquestes reflexions, desitjo equivocar-me. Tant de bo en Duran finalment no sigui obstacle, se l’ignori, i moltíssims conciutadans confiïn, malgrat ell, en el projecte polític que representa CiU. Per al país és molt important que CiU tregui un resultat molt i molt bo, que pogués ser la principal força política a Catalunya. Simplement pel que significa de ser país, de convenciment de país. No per res de tot això de “ser decisius i influir” a Madrid, sinó únicament pel que representaria de reafirmació nacional, de solidesa. Per tot això i perquè només des d’una fortalesa de les opcions nacionals podem aspirar a construir alguna cosa. Com diu avui en Toni Aira a El Singular Digital, “la guerra pel pacte fiscal a Madrid serà dura, amb majoria absoluta del PP o sense ella. Però serà del tot impossible si aquí el 20N la part catalana no ha plantat una mínima batalla.”

LA POSICIÓ D’ERC: ENCERTS I ERRORS

Abans deia que cap dels dos projectes d’obediència nacional que es presenten a aquestes eleccions (CiU i ERC) ho tenen fàcil.

Però en honor a la veritat cal reconèixer que la posició d’ERC, electoralment, és més fàcil i agraïda. Un cop assumit massivament el lideratge de n’Oriol Junqueras i, amb ell, l’aposta decidida per la renovació estratègica en tots els fronts, fins i tot aconseguint situar un candidat independent i renovador com n’Alfred Bosch al capdavant (superant un incomprensible desafiament del conservador continuïsta d’en Ridao), les perspectives d'ERC són bones:

- la brutal pèrdua de suport electoral d’ERC s’havia produït pel suport incondicional al tripartit. La renovació impulsada per l’Oriol Junqueras ha aconseguit arraconar, en un temps rècord, aquesta deriva política, renovant proposta, l'estratègia, el discurs, etc. Fets aquests deures, el camí es presenta molt més pla per a començar a recuperar la confiança perduda de l’electorat.

- La debacle electoral d’ERC havia estat tan forta que abans de l’estiu es presentava a aquestes eleccions amb la possibilitat certa, més que probable, de perdre tota la seva representació. En el supòsit més optimista s’hauria mogut en el 0-1. Per tant, a poc que es fés, els resultats es millorarien, no es continuaria perdent suports a dojo.

- En aquest context, a més, un candidat com en Duran encapçalant la llista de “la competència” més immediata, era una garantia de poder recollir fruïts i suports sense un excessiu desgast, sense haver de fer grans gestes.

Per tant, si situem els objectius més primaris d’ERC en aquestes eleccions en començar a recuperar la confiança perduda de l’electorat, frenar la debacle electoral anunciada i mantenir la representació… podem dir que ERC se n'ensortirà.

Tanmateix, crec que aquesta ERC liderada per Oriol Junqueras hauria pogut aspirar a alguna cosa més i, sobretot, hauria pogut evitar, clarament, caure en alguns errors que, també sense cap mena de dubte, passaran factura.

Els amics no estem només per a actuar de palmeros. Per això, tot i que em sap greu, no puc deixar d’abordar el que considero un error comès per l’Oriol: crec que en el plantejament d’aquestes eleccions no ha estat del tot fidel a ell mateix. I és una llàstima, perquè aquesta enredemaneta el compromet innecessàriament, inútilment.

Em refereixo, evidentment, a l’incomprensible pacte amb els Walking Dead.

En el magnífic llibre d’en Bernat Ferrer “Converses amb Oriol Junqueras”, ja cap al final, en Bernat li planteja la següent qüestió: “Al llarg de tota la conversa, has donat molta importància als valors de la persona. Per què?”

I l’Oriol respon:

“Sí, perquè, si no, no hi ha res. La primera condició per fer qualsevol cosa amb algú més és que aquest algú sigui bona persona. Després, que sigui útil i de profit”

Aquest és l’Oriol que jo conec. Aquest és l’Oriol que admiro. Per això em sap tan de greu que no hagi aconseguit mantenir-se fidel a aquesta convicció que expressava amb aquesta rotunditat en el llibre.

el pacte amb els Walking Dead era del tot innecessari, gratuït. No eren res, i ara ja eren menys que zero. No aporten res, tot el contrari, espanten gent. L’altre dia l’escriptor Xavier Serrahima feia aquesta reflexió (en el marc d'una reflexió més àmplia que en alguns punts no comparteixo) sobre la manera indigna que els reagrupats s’havien llençat, amb perill d’escanyar-lo, als braços de l’Oriol: “Crida ... que acollí amb els braços esbatanats Reagrupament, aquella fracassada formació política on s’havien reunit les seves ovelles negres esgarriades. Talment com si, després de la seva espectacular esfondrada electoral, Joan Carretero i els seus n’haguessin tingut prou amb un estentori i temptador xiulet del seu vell pastor per a retornar, amb la cua entre cames, a la cleda que fins fa tot just quatre dies tant els engavanyava.”

Més clar l’aigua: “fracassada formació política”, “espectacular esfondrada electoral”, etc.

A més a més amb un problema gravíssim afegit, un nou i colosal error: com s’hi ha pactat. Tothom en l’independentisme sabia que els Walking Dead estaven desarticulats, que després del seu fracàs monumental no eren res, i que només esperaven la manera d’oficiar el seu sepeli sense més ridículs, de manera discreta. Com diu en Serrahima, esperaven el més lleu xiulet per a retornar “amb la cua entre cames”. La manera com l’Oriol, o la seva gent, o ERC ha pactat amb els Walking Dead és incomprensible: els han ressuscitat, els hi han donat un protagonisme inaudit, en igualtat de condicions de marca amb ERC, els han situat en les fotos, en els actes, amb el logo (fins i tot a la papereta electoral!!!).

Sense que ningú no ho pugui entendre, ERC ha devaluat la seva marca en ple procés de recuperació de la seva hegemonia independentista, de recuperació de les confiances, per a pactar amb algú que no li aporta absolutament res. Elevar a la categoria d’igual a igual als Walking Dead no té cap explicació. ERC té grup parlamentari al Parlament de Catalunya, té representació a Madrid, té representació a Brusel·les, té més de 1.200 regidors arreu del país… i de sobte agafa aquests cadàvers, que no passen d'uns pocs centenars d'associats arreu, que no tenen la més mínima o significativa representació enlloc… i els tracten d’igual a igual. Increïble.

Però de tot plegat el més greu és que crec que amb aquest pacte l’Oriol no ha estat fidel a ell mateix. Tothom sap que els Walking Dead, començant pel seu líder, són la pitjor experiència ètica i moral que mai ha conegut el catalanisme polític.

Els Walking Dead són, per damunt de tot, males persones. Començant, un cop més, pel seu líder, però seguint per tota la seva estructura de caràcter sectari. Si hi ha una cosa que caracteritza la penosa i letal existència dels Walking Dead és la seva manca de valors, la seva manca d’ètica, la seva immoral actuació política. L’independentisme no havia conegut mai res igual i, per sort, crec que podem dir que difícilment coneixerà res igual. La bogeria que van traslladar a l’independentisme, la seva absoluta i contrastada manca de valors democràtics, la mentida com eix argumental de la seva existència, el messianisme aberrant acompanyat del linxament personal com a única estratègia política, etc. els van convertir en una esgarrifosa amenaça d’autoritarisme sectari guiada per un farsant vanitós.

No, Oriol: Si “la primera condició per fer qualsevol cosa amb algú més és que aquest algú sigui bona persona”, malament, perquè has anat a ensopegar amb les pitjors pesones que circulen per l’independentisme.

I si a sobre després pretenies que aquestes persones “siguin útils i de profit”, la cagada és doble, perquè són uns inútils i no aporten cap profit, tot el contrari.

Vol dir això que se’ls hauria d’haver impedit aquest “retornar amb la cua entre cames”. No. La idea de “Catalunya SÍ”, com a plataforma que eixoplugés tothom que volgués donar suport a ERC (partits polítics, associacions, personalitats independents…) hauria pogut ser una excel·lent manera de gestionar-ho. Però mai, mai, fer el que s’ha fet, un pacte d’igual a igual, que devalua perillosament la marca ERC en un moment que s’estava recuperant i compromet seriosament el projecte. La foto del míting central d’aquest diumenge, amb Junqueras, Bosch i Homer “Carretero” Simpson és LETAL, nauseabunda.

Doncs així estan les coses, quan el país, més que mai, necessitava una demostració de força nacional, de solidesa, ens trobem atrapats entre el Duran i els Walking Dead.

Una bona merda.

Tanmateix, sort a CiU i a ERC. Malgrat tot, els necessitem, i els necessitem forts. Llàstima que ens ho posin tan difícil i, podent-ho fer bé, s’hagi fet el desastre que s’ha fet.

Llegir el CEO (II): LA QÜESTIÓ DE LA INDEPENDÈNCIA, I EL DESIG I EL SENTIMENT DELS CATALANS

2011-11-03T00:13:00.000-07:00

Una de les dades de l’enquesta del CEO que més titulars ha provocat és la resposta dels enquestats a la pregunta “si demà es fes un referèndum per a decidir la independència de Catalunya, vostè que faria?”

Un 45,4% dels enquestats votarien a favor, un 24,7 en contra, un 23% s’abstindria o no aniria a votar i únicament un 4,6% diu que no ho sap.

És evident que són unes dades magnífiques i que confirmen el que des de fa temps apunten totes les enquestes, que davant d’un referèndum, l’opció majoritària dels catalans cada cop està més decantada cap a la independència.

Però la pregunta que sempre em faig i que estem obligats a fer-nos és si, atenent a totes les altres dades que ens proporciona el CEO, aquesta majoria social que s’està configurant és sòlida.

I us haig de dir que jo crec que les coses estan força més verdes del que aparentment sembla indicar la resposta a aquesta pregunta.

Primera qüestió: crec que el biaix de la mostra, que hem pogut analitzar al començament de l’article, aquí ens genera un resultat erroni. Lamento dir-ho, però aquest percentatge del 45,6%... no es correspon amb la realitat.

Hem pogut veure que els votants del PP estan infrarepresentats en 5,5 punts, i aquests votants són els que d’una manera més clara es manifesten contraris a la independència, que votarien que no: un 73% dels votants del PP votaria no. El segon partit els votants del qual votarien contra la independència d’una manera majoritària és el PSC-PSOE, amb un 40,4% dels seus votants. El PSC-PSOE també està infrarepresentat a la mostra en 5 punts.

Per tant, aquesta infrarepresentació de 10,5 punts dels partits espanyolistes (els dos partits per als votants dels quals el vot contra la independència és el majoritari) crec que afecta significativament a la distància entre els favorables i els contraris.

Si a això hi sumem que els tres partits els votants dels quals es mostran més favorables a la independència estan sobrerepresentats en un 5%, la distància encara s’escurça més.

Lamento si algú s’emporta una desil·lusió, però, creieu-me, no estem en aquest 45,6, estem significativament més avall, i la distància entre favorables i contraris és molt menor. Malgrat que sí crec convençudament que els partidaris de la independència en aquesta hipòtesi d’un referèndum som majoria, no crec ni de lluny que siguem la majoria sòlida i suficent que necessitem, que reclama un procés d’aquestes característiques.

INDEPENDÈNCIA, IDENTITAT, SENTIMENT I DESIG

Quan va sortir l’enquesta del CEO tothom es va fixar en aquesta dada de possibles votants en un hipotètic referèndum per la independència.

L’anterior baròmetre del CEO em va permetre analitzar com es construïa aquesta majoria favorable. Vam veure i vam poder comprovar que una de les principals característiques que tenia era la seva transversalitat. La majoria favorable emergia rascant de tots els partits polítics: des d’ERC fins al PP, de tots els partits polítics sorgien persones que, arribat el cas, votarien sí a la independència. I una de les conclusions a les que es va arribar fou que aquesta transversalitat obligava, exigia, d’una gestió específica del procés, d’una estratègia molt pensada i inclusiva.

Avui analitzaré altres informacions que ens aporta l’enquesta i que necessàriament hem de fer entrar en joc per a ser conscients de com som, el que volem i, atenent a la nostra realitat (no al nostre desig o somni), plantejar estratègies que ens menin de manera inteligent i solvent cap a la independència.

1) La primera qüestió que hem de fer entrar en joc és la de la identitat.

És una dada que també surt molt als papers. Pràcticament un 40% dels enquestats diuen sentir-se tan catalans com espanyols; és el sentiment majoritari. Al voltant del 30% se senten més catalans que espanyols, mentre que “tan sols” un 20,5% diu sentir-se “només català”.

L’espanyolisme, entès com a les opcions únicament espanyols i més espanyol que català és francament residual, no cal perdre-hi ni un segon ni més de dos línies.

Els favorables a la independència mirem a una altra banda quan ens presenten aquestes dades. I en canvi, per als contraris, són una prova irrefutable de la “bogeria” nacionalista i de que en el fons a Catalunya la gent se sent, majoritàriament, espanyola i, en conseqüència, no té cap sentit “l’aventura” independentista.

Evidentment els espanyolistes s’equivoquen de mig a mig amb les seves conclusions, però els independentistes també ens equivoquem ignorant aquestes dades.

Per a mi són unes dades importantíssimes, que ens obliguen a la reflexió. Són unes dades que s’alinien amb la reflexió i les conclusions a les que vàrem arribar observant la procedència del vot dels favorables a la independència.

Aquest 40% que se sent tan espanyol com català, i aquest 30% que, tot i sentint-se més català, hi integra una cert sentiment d’espanyolitat el que ens estan assenyalant clarament és que la independència és un procés polític que s’ha de plantejar radicalment al marge de la identitat. Perquè no s’arribaria mai al 45,6% que diu el CEO hi ha de favorables a la independència sense que una bona part de la gent que es manifesta en aquests termes de concurrència de sentiment identitari, aposti per la independència.

No hi pot haver independència si aquest procés el plantegem com un atac o un menyspreu al sentiment d’identitat compartida que tenen molts dels nostres conciutadans. Per tant, qualsevol proposta política, qualsevol estratègia de caràcter independentista no només ha de ser respectuosa amb aquesta realitat, sinó que ha d’actuar de manera integradora sobre fonaments polítics no identitaris. És un terreny aquest molt complicat, de difícils equilibris. Ja hi ha força precedents que han assenyalat aquesta necessitat (entre d’altres, és just reconèixer-ho, en Carod Rovira).

És possible generar una majoria sòlida partidària de la secessió d’Espanya des d’un context social on el sentiment d’identitat espanyola no és rebutjat, en diferents graus, per un 70% de la població? La resposta ha de ser necessàriament que sí. O no hi haurà independència.

Sé que això, per a aquest 20% que només ens sentim catalans, pot resultar desconcertant. Però cal assumir-ho i incorporar-ho a l’estratègia. No n’hi ha una altra. El futur Estat Català no serà mai un estat amb un sentiment identitari homogeni. Garantirà la catalanitat. Però no ha d’agredir mai la identitat compartida.

Aquest recorregut que ens exigeix la independència, el procés sececionista, ha de ser la nostra gran plataforma des de la que oferir garanties suficients a aquest 70% de que la independència no és un procés que desembocarà en una cacera de bruixes contra tot el que sigui sospitós.

Crec que és bo que identifiquem en quins àmbits s’han d’oferir aquestes garanties, aquesta mena de compromisos socials i nacionals perquè la independència sigui possible des d’un sentiment identitari escassament homogeni o majoritàriament compartit. Jo en tinc un de molt clar: la llengua. El castellà forma part del nostre país i continuarà formant-ne part, com a llengua oficial, i amb totes les garanties per als castellanoparlants. Però n’hi ha molts i molts d’altres sobre els que, ens agradi o no, hem de reflexionar i hem d’incorporar a aquest enorme compromís social per la independència.

2) Desig polític en respostes múltiples

Una altra dada importantíssima a tenir en compte de l’enquesta del CEO i a relacionar tant amb l’anterior com amb la pregunta sobre la independència, és l’escenari que dibuixen els resultats a la qüestió “Creu que Catalunya hauria de ser…” i que ofereix a l’enquestat una resposta múltiple, no dicotòmica (sí/no) com és el cas de la independència.

Quan mirem les preferències o els desitjos de concreció política de Catalunya, davant diverses possibilitats, ens trobem que una lleugera majoria, un 30,4% desitjaria un estat dins una Espanya federal, en segon lloc de preferències un 30,3%, opta per continuar essent “una comunitat autònoma d’Espanya”, i, finalment, un 28,2, un estat independent.

Estem, altre cop, davant un nou escenari de la complexitat político-nacional de Catalunya. És una altra dada rellevant que hem de tenir en compte a l’hora de bastir una estratègia independentista guanyadora.

Reconec que tot és molt confús, fins i tot líquid, que es diu ara. Reconec que aquesta necessitat de tenir en compte tants factors diversos i d’entrada contradictoris pot resultar o resulta esgotador. Gestionar un escenari complexe és sempre molt més complicat i difícil que gestionar un escenari homogeni, estructurat cartesianament. No és el nostre cas, ja ho hem vist. I si hi insisteixo tant és perquè veig que no és possible cap estratègia independentista que no tingui en compte aquesta complexitat i que només ofereixi que simplisme.

Quan oferim alternatives diverses per a l’encaix Catalunya-Espanya o el desencaix, el posicionament de la població té matisos significatius. D’aquest paquet de tres opcions que recullen la voluntat del 90% dels catalans, podem fer-ne vàries lectures.

La més important de totes, per a mi, és doble: per una banda l’opció independència, com a preferent, se situa en un meritori 28%. Aquest pràcticament 30% d’independentistes polítics (fixem-nos que hi ha gairebé 8 punts de diferència en relació als que identitàriament només se senten catalans!!) constitueixen l’autèntic pinyol, gruix, independentista. Per anar bé, quan ens interroguem sobre la solidesa de la majoria social favorable a la independència és aquest l’indicador preferent a consultar, és aquest el que hem de fer crèixer.

Però si hi sumem el 30% que voldrien que Catalunya fos un estat dins una Espanya federal, també podem convenir que els partidaris de l’estat català són pràcticament el 60%.

Aquest subconjunt majoritari dels qui compatibilitzen un anhel de molta més llibertat (un estat) amb alguna determinada vinculació a Espanya (dins una Espanya federal) és on crec jo que ens estem jugant les garrofes de la majoria social per la independència.

Haig de reconèixer el meu desconcert que, a aquestes alçades i amb tot el que ha caigut, encara hi hagi un 30% de conciutadans que mantinguin cap creença en això de l’Espanya federal. És més, dubto que si preguntéssim a aquest 30% en què consisteix una federació o una Espanya federal, ens sapiguessin donar una resposta coherent.

Però no per això desacredito la seva opció. Al contrari, és una invitació a pensar què s’hi amaga al darrer. I crec que acollint-se a aquesta fòrmula manifesten la seva coherència personal, individual, de voluntat de voler compartir un mínim grau d’identitat espanyola (recordem que el 70% se senten igual d’espanyols que de catalans o més catalans que espanyols).

En definitiva, l’escenari cap a la independència té una sèrie de punts forts molt clars. Forma part central del debat polític a Catalunya i s’està configurant una majoria favorable a la independència. Però també hi ha una sèrie de punts febles, o millor dit, d’interrogants que no estan solucionats. D’una banda, no hi ha encara una majoria social favorable a la independència. No existeix. D’una altra banda, la majoria social es configura des d’una pluralitat de sentiments identitaris i de preferències que fa que l’estratègia independentista necessàriament s’hagi de plantejar tenint en compte, abordant amb valentia, aquesta complexitat, no ignorant-la.

Llegir el CEO. Entendre el que passa (primera part)

2011-10-27T15:02:00.000-07:00

Aquesta setmana hem tingut un nou i inesperat lliurament del baròmetre del CEO. Un cop més, interessantíssim. Són dos grans grups d’informació la que mereixen la meva atenció:

- les perspectives electorals per a les eleccions generals

- la qüestió de la independència, la identitat i el desig i el sentiment dels catalans (que publicaré en un segon post, per a no sobrecarregar aquest)

Estem davant una enquesta molt ben plantejada i que aporta una informació valuosíssima.

Això sí. Cal llegir-la amb atenció, saber llegir-la -o com a mínim intentar-ho-. I, a l’hora d’extreure’n conclusions, cal no deixar-se arrossegar per un titular fàcil, per la dada que ens sembla ja és definitiva, i fer l’exercici de posar tota la informació a l’abast en relació per intentar entendre millor, més fidedignament i més encertadament en quin escenari polític i nacional estem.

Davant la polèmica que s’ha generat interessadament per part del PP, a la que s’hi han sumat de manera francament desvergonyida alguns mitjans i personatges com el director de La Vanguardia, sr. José Antich, amb una esceneta inclosa de trencar l’enquesta davant les càmeres que l’hauria de fer avergonyir… lloar la gran feina que està fent en Jordi Argelaguet al capdavant del CEO. Tot el meu suport, Dr. Argelaguet.

Sens dubte, els productes que ara mateix ens ofereix el CEO són molt millors dels que teníem abans. MOLT. I ens aporten una informació molt més rica com a país, com a societat, que ens permet conèixer-nos una mica millor, saber què pensem, com veiem les coses, quines contradiccions tenim, etc.

Entenc, tot i que no comparteixo -i així m'he expressat reiteradament-, la política del CEO de no corregir els resultats que ofereixen les enquestes. Pel que sembla és una decisió/acord dels partits polítics per a evitar això que està tan injustament perseguit de la “cuina”.

Si entenem per “cuina” la manipulació barroera i acientífica d’unes dades, cal peseguir-la. Però si entenem la cuina com l’aplicació d’uns criteris i correccions a l’enquesta, de manera científica i transparent, seria un exercici saludable i positiu que encara la milloraria més, la faria més fiable.

També entenc que, fins i tot mantenint-se el criteri de “no fer cuina” i oferir les dades únicament a partir de les respostes directes obtingudes, potser fóra bo, en la presentació de les enquestes, a manera d’introducció o d’avís per a navegants, oferir als lectors, societat en general, una sèrie de consideracions sobre la mateixa, que incloguessin o alertessin sobre possibles biaixos que s’haguessin donat a partir de la inevitable imprecisió de la mostra.

Finalment, no em puc estar d’alertar l’amic Argelaguet, que en aquest baròmetre hi he trobat uns biaixos provocats per la infrarepresentació de dues determinades forces polítiques (PP i PSC-PSOE) que caldria corregir. Entenc que els biaixos de la mostra, en aquest cas, ens menen a resultats i conclusions que no són correctes. Tenim la informació suficient per a filtrar-ho. Però crec que, en l’autoexigència de transparència i d’intentar oferir la màxima consistència a resultats i conclusions, això caldria esmenar-ho.

I atès que aquests biaixos tenen el seu impacte en la meva anàlisi posterior dels resultats i les conclusions, és la primera qüestió a què em referiré:

Anàlisi dels ossibles biaixos en la mostra:

Per a mi és un fet que en la mostra de l’enquesta el Partit Popular i el PSC-PSOE estan significativament infrarepresentats. CiU, ERC i ICV-EUA estan lleugeríssimament sobrerepresentats (però tan poc que aïlladament podríem considerar-ho irrellevant demoscòpicament).

No voldria equivocar-me amb els càlculs que he fet, crec que m’ho he mirat prou bé:

Si observem la taula 34 de l’enquesta del CEO, que posa en relació el record de vot sobre el cens, i ho comparem amb els resultats que es van produir el 2008 (dades del Ministeri de l'Interior) ens trobem que el PP té un record de vot (sempre sobre cens) del 6,0%, mentre el 2008 els seus vots sobre cens van significar un 11,46. Hi ha per tant una infrarepresentació pepera de 5,5 punts. Pel que fa al PSC-PSOE, el record de vot els situa amb un 26,8%, mentre els seus resultats sobre cens van ser del 31,74% (5 punts d’infrarepresentació).

Sumats PP i PSC ens trobem que les opcions espanyolistes a Catalunya estan infrarepresentades en un 10,5%, mentre que les opcions catalanistes (CiU+ERC+ICV-EUA) estan sobrerepresentades al voltant de 5 punts.

Per tant, a l’analitzar els resultats de l’enquesta del CEO caldrà que, necessàriament, tinguem presents aquests -10 i aquests +5.

Comentant aquestes dades amb l’amic Pau, m’apunta que aquesta situació es pot estar generant pel tradicional vot ocult que té el PP a Catalunya. Fixem-nos que gairebé un 17% dels enquestats es refugien en les opcions “no ho recorda” o “no contesta”. I hi estic d’acord. Aquests percentatges de no resposta o no recordatori poden servir de refugi, entre d’altres, per al vot pepero. Però això requeriria confrontar paral·lelismes de comportament en les respostes, i cal molt de temps per a confirmar aquesta tesi.

LA PROJECCIÓ ELECTORAL

La intenció de vot directe que ens ofereix la macroenquesta del CEO té com a principal novetat el fet que, contra la tendència de les últimes enquestes que s’han conegut, CiU apareix com a la principal intenció de vot dels catalans.

Descomptats els marges dels biaixos de la mostra, CiU encara conserva la posició hegemònica, tot i que el PSC-PSOE se situa aprop seu. Pel que fa al PP, estaria en tercera posició.

Tot i que no m’atreveixo a parlar de percentatges de vot, sí que estic absolutament convençut que no seran els que expressa en vot directe l’enquesta, però en canvi per primera vegada veig plaussible que estiguem en un escenari en el que CiU pugui guanyar les eleccions a Catalunya, fer el tan necessari sorpasso al PSC-PSOE, que clarament s’ensorra en les seves expectatives electorals. Pel que fa al PP, treurà el seu millor resultat.

L’altra dada patriòticament rellevant és la clara recuperació de la intenció de vot d’ERC. Les dades del baròmetre del CEO de juny-juliol situaven ERC amb una altíssima probabilitat de perdre tota la seva respresentació parlamentària. Com a molt podríem haver parlat d’un 0-1, clarament més aprop del zero que de l’u.

El procés de renovació d’ERC que ha liderat n’Oriol Junqueras, aquest nou full de ruta polític i estratègic que han ofert a la societat ha capgirat la tendència baixista de l’antiga Esquerra, estratègies salvaculistes com la de Portabella+Walking Dead a BCN incloses, fins a situar-se en el 5% (passant en escassos mesos del 3,2 al 5).

En el terreny del comentari polític, crec que l’amenaça més greu que ara mateix té ERC són, precisament, les males companyies de què s’ha envoltat, el protagonisme absurd i letal que estan tenint els Walking Dead (fotos, presència del logo, donar tribuna i micròfon al Dr. Muerte, i una llarga cadena d’errors). Tothom sap i està demostrat que aquesta tropa, que són la pitjor experiència política i ètica del catalanisme, són l’efecte zero. En el millor dels casos sumen zero, en el pitjor dels casos indueix un efecte similar al de multiplicar qualsevol quantitat per zero, en termes polítics, arrossegar cap al zero.

Encara en l’àmbit de l’independentisme, cal fer referència a la sorprenent resistència electoral dels solidaris. Tot i que sobre percentatges tan baixos és molt difícil afinar, el cert és que tot apunta que conserven al voltant del 50% del vot obtingut a les eleccions al Parlament de Catalunya. Es confirma el diagnòstic que SI s’ha quedat sense espai, però alhora és també una evidència que ha retingut una part significativa dels seus votants.

Això ens aboca a una doble reflexió. D’entrada, confirmar el que per a mi va ser un error clamorós de SI, rebutjant la porta oberta al pacte que va fer ERC i les condicions, que eren justes. De sortida, tot i que les condicions ofertes per ERC eren justes i raonables, potser hagués calgut una miqueta més de generositat per a assolir el pacte i fer-se així amb aquest no menyspreable (tot i que improductiu) conjunt de vots.

Tanmateix, l’error és fonamentalment de SI. Per a SI acceptar el pacte ofert era fer una inversió. Saben perfectament que s’han quedat sense espai. Saben perfectament que les relacions no eren gens bones. No ho saben, però ja els hi dic jo i ho veu tot el país, que la seva actuació i actitud polítiques i parlamentàries són un autèntic despropòsit. Saben perfectament que ni podien presentar-se a aquestes eleccions i que, cas de fer-ho, mai haurien tret res. En aquestes condicions, acceptar l’oferta d’ERC hauria estat una magnífica INVERSIÓ: per a recomposar des de la confiança i el compromís les relacions trencades i les confiances inexistents; per a visualitzar-se com el soci preferent d’ERC, la segona força –aquesta real- de la coalició; per a poder arraconar, com a mínim visualment, els letals Walking Dead. Però, sobretot, si encara confien –els solidaris- en les seves forces, per a intentar treballar amb l’objectiu del tercer diputat a Barcelona. Dos diputats semblen gairebé assegurats. Si realment aporten alguna cosa els solidaris i tota aquesta mandanga de la unitat, si realment es creien això de l’efecte Bildu, enlloc de mendingar rotacions haurien d'haver acceptat el 3 confiats que el seu discurs no era una comèdia barata, un enganyabobos, i tot plegat podia aportar a ERC un valor afegit que sense ells no tindrien. No ha estat així, i el cert és que això els ha deixat en evidència, un cop més, de la seva política d'aparador i numeret. Una pena.

Tornant al CEO, hi ha una altra dada a tenir en compte en la intenció de vot, i és l'important volum -encara- d'indecisos: un 17,7%.

Quin sigui el comportament d'aquest volum d'indecisos pot acabar condicionant les eleccions. Per això és important veure on se situa "la indecisió". En aquests moments el partit que ofereix més flancs a la indecisió és el PSC-PSOE. Per una banda un 8,2% d'electors indecisos (sobre el 100% d'indecisos, s'entén), dubta entre PSC i PP; és el dubte majoritari. En segona posició estan els que dubten entre PSC-PSOE i ICV-EUA. CiU o ERC és el tercer dubte, amb un 4,3%. Tanmateix els indecisos absolutament indecisos, incapaços d'identificar la seva indecisió són el 50% d'aquest 17,7%.

Una altra dada interessant és el creuament de record de vot a les últimes eleccions espanyoles i intenció de vot actual. El partit que té una major fidelitat de vot entre els seus electors és el PP, amb un 86%; a més a més, el PP recull un 10% del vot que abans s'havia abstingut o votat en blanc, mentre que des de diferents partits tan sols ens trobem -decidit- un 5 i pico dels socialistes i un 4 de CiU. Convergència i Unió és justament el segon partit amb una major fidelitat de vot, un 80%; en aquest cas crec que val la pena recordar que les eleccions del 2008 el sr. Duran va liderar un dels pitjors resultats electorals de CiU; tanmateix, a hores d'ara, i segons l'enquesta del CEO, trobem un -per a mi sorprenent- 17,6% d'antics votants d'Esquerra al 2008 que ara votaran CiU, i un gens menyspreable 11,4% de votants socialistes (per volum, la dada amb més impacte electoral) que també ho faran. Són dades per a pensar-hi una miqueta...

La mala notícia de l'enquesta del CEO per a ERC és que, malgrat consolidar la tendència a l'alça de les seves expectatives electorals, continua amb una baixa fidelització del seu vot: tan sols un 57% dels qui van votar Esquerra el 2008 tenen decidit votar ERC ara. El repte per al candidat Bosch i l'equip de l'Oriol és aprofitar que un 20% dels seus antics votants encara no tenen decidit el vot, el percentatge més alt de tots els partits. ERC també hauria d'atendre a la pèrdua de vots que pateix cap al vot en blanc i l'abstenció, aproximadament del 5% en tots dos casos.

Finalment, i només pel valor que té la dada en un lideratge acabat d'estrenar, n'Oriol Junqueras ha esdevingut el tercer polític més ben valorat a Catalunya. Gaudeix d'una mitjana que frega el 7 entre els votants d'ERC, d'un significatiu 6,4 de mitjana entre els votants de SI i d'una valoració fregant l'aprovat entre els convergents (4,99). El candidat Bosch, tanmateix, té una primera i radical assignatura pendent en el seu escàs coneixement per l'electorat, inclòs el propi d'ERC.

Com a valoració final i general de l’enquesta del CEO, crec que ens convida a un mínim d'optimisme nacional. En aquestes eleccions des d’un punt de vista patriòtic hi ha dues coses que són importants: que guanyi CiU (que aquest triomf sigui l’expressió d’un suport majoritari del poble de Catalunya al pacte fiscal, una denúncia inequívoca de l’espoli que patim, i tot això malgrat el pèssim candidat que és en Duran) i, segon objectiu, que s’evidenciï la recuperació de confiança electoral independentista cap a ERC, cap a la nova ERC i el procés de renovació a tots els nivells que està liderant n’Oriol Junqueras. Si, com a poble, som capaços d’assolir aquests dos objectius jo ja estaré més que content.

(continuarà amb un segon post, també a partir de l’enquesta del CEO, analitzant LA QÜESTIÓ DE LA INDEPENDÈNCIA, LA IDENTITAT, EL DESIG I EL SENTIMENT DELS CATALANS)

Indignem-nos contra l'espiral de demagògia dels "indignats". DENUNCIEM-LOS!

2011-10-15T16:38:00.000-07:00

En el període 2007-2010 el tripartit va generar a les finances de la Generalitat un "forat" (cràter) de 29.756 milions d'euros. Durant aquests anys, 1 de cada 4 euros que es gastaven, no es tenien, eren dèficit i generaven endeutament. Fins arribar a acumular aquests demencials 30 mil milions d'euros d’endeutament.

El pressupost d'ingressos de la Generalitat per al 2010 va ser 23.921 milions d'euros, mentre “s’assolia” la xifra rècord de 31.325 milions d'euros de despesa. NOMÉS EL 2010 L'ENDEUTAMENT VA SER PER VALOR D'ENTRE 7.404 i 8.400 milions d'euros.

Per al 2011 el pressupost de despesa no financera ha estat de 28.138 milions d'euros. Amb una previsió d'ingressos de 22.515. És a dir, malgrat la rebaixa de pressupost de despesa (les famoses “retallades”), encara es necessitarà cobrir 5.623 milions d'euros del pressupost amb endeutament. 5.623 milions d’euros que caldrà afegir als 30 mil milions d’euros d’endeutament acumulat en el període 2007-2010.

A això cal afegir-hi la burrada de milions d'euros que estem pagant d’interessos pel demencial endeutament generat en aquest període negre del 2007-2010.

A tots aquests espavilats que avui han sortit al carrer, m’agradaria que em diguessin si això els hi sembla normal. Si creuen que els diners surten d’una fàbrica i hom pot gastar ilimitadament diners que no té. COM ES POT SER TAN HIPÒCRITA, TAN NECI?

Perquè és clar, si aquesta mobilització fós perquè els recursos que generem els catalans es gastessin a Catalunya, ho entendria. De fet, el 75% dels catalans pensem que el nostre país necessita un pacte fiscal com el concert econòmic.

Però no, aquesta gentola que avui es manifestava pel centre de Barcelona no defensen això. Fan un exercici de cinisme i d’hipocresia que a qualsevol persona decent l’hauria de sublevar.

No, senyors. Aquí hi va haver un govern fatídic que es va gastar el que no tenia, i ho va fer de manera conscient, acumulant un deute demencial que, irresponsablement, pensava que “endosava” al govern següent, que tothom sabia que seria d’un partit diferent, quan de fet l'única realitat és que l’estava endosant al país.

El nou govern intenta que el país no entri en fallida, que no “quebrem”. La gent s’ho mira displicent, però estem com Grècia. És així de dramàtica, la situació.

I ara com ara només es pot fer el que s’està fent:

1) administrar amb rigor els recursos disponibles, evitar la fallida, és a dir, evitar que el país no pugui fer front als seus compromisos de manera generalitzada (amb funcionaris, amb empreses, amb proveïdors, amb pensionistes, amb primis...)

2) preparar el país, cohesionar el país per a intentar assolir un pacte fiscal just, amb una reivindicació compartida pel 75% dels catalans.

Les coses no es poden fer en un plis plas. Cal fer-les bé, i al ritme que requereixen. Ara ens toca uns anys de sacrifici molt important. Però un sacrifici que EN CAP CAS fa perillar de cap manera les garanties de l’estat del benestar assolit. Menteixen els qui ho diuen. Menteixen com a rates. Tothom i arreu s’haurà d’estrènyer una mica i passar amb menys. Però el poc menys que tot el que depèn dels pressupostos públics poguem fer serà el que permetrà mantenir el bé comú.

I, sobretot, aquest sacrifici, aquest ajustament, que TOT el sector públic està obligat a fer, és el que permetrà mantenir la cohesió social i atendre les creixents necessitats assistencials a què ens aboca l’enorme crisi econòmica que patim.

Aquesta setmana la senyora Mònica Terribes escrivia un article sobre el tema del finançament de TV3 i en general la Corporació Catalana de Mitjans de Comunicació. Tots compartim els objectius que expressa la senyora Terribas, però també la Corpo s’haurà d’estrènyer el cinturó (i potser no podrem tenir la F1 ni sous milionaris per a alguns presentadors, vés quina pena). Els sector de la sanitat s’ha revoltat i amenaça amb vagues, fent ús d’una demagògia impròpia de persones responsables; menteixen, ja que l’assistència sanitària queda garantida en tots els seus extrems. És evident que essent la principal despesa que té el nostre país, la sanitària, és inviable un ajustament de la despesa com requereix el país si no es practica, també, en sanitat. I ningú quedarà per ser atès. Potser, com a molt, es generaran alguns inconvenients o no es tindran tantes comoditats, però es garanteix el que és bàsic. També en ensenyament, educació i universitats no es pot mantenir el ritme de despesa que hem tingut, i caldrà que entre tots mirem de garantir la màxima qualitat sense els mateixos recursos. I així podríem dir de tots els àmbits d’actuació pública.

El sector sanitari pensa, egoïstament, que es pot retallar de tot arreu excepte en sanitat. El sector educatiu pensa el mateix en relació a ells mateixos. La sra. Terribas en relació als mitjans de comunicació públics. I així, tothom.

Però el cert és que només reduïnt una mica de tot podem evitar la fallida. Sí, ens hem equivocat molt. Fa pocs dies en Xavier Roig denunciava, en un article imprescindible al Nació Digital que “hem estat uns suïcides”. I ho sento, però és així. Més enllà de la que jo crec és delictiva irresponsabilitat comesa pel govern tripartit (extrem també denunciat valentment pel Miquel Giménez en un article al seu bloc, en el que exigia Responsabilitats públiques), en gastar el que no tenia, tenim la irresponsabilitat en la gestió dels recursos.

La crisi té un element de gran dolor nacional, social i econòmic. Però també és una oportunitat, com a país, d’endreçar-nos. Si hem de fer 4 quilòmetres per ser atesos d’urgències, els fem. No podem tenir urgències per a atendre una o dues persones per nit. Senzillament, no es pot. L’altre dia llegia unes soflames apocalíptiques perquè es tancaven les urgències d’un CAP de barri... quan hi ha un hospital a ple funcionament a menys d’un quilòmetre.

És el moment de la responsabilitat. És el moment de denunciar la farsa indignada, de denunciar la manipulació i demagògia egoïsta. És el moment d’entendre que el país està passant un moment duríssim i que hi ha gent que ho està passant extremadament malament, amb més de 600 mil aturats i cada cop més gent en risc d’exclusió social. Davant aquesta situació, el sector públic, tot el sector públic, està obligat a estrènyer-se el cinturó, a intentar mantenir el màxim nivell amb recursos NOMÉS UNA MICA inferiors, menors.

Només així ens n’ensortirem, aquests dies, evitarem la fallida i el col·lapse de tot el sistema. Perquè si féssim cas d’aquest personal demagògica l’únic que tindríem garantit, i això ho sabem tots del cert, és EL COL·LAPSE, la catàstrofe.

I dit això, i evitat el col·lapse, treballar tots junts, tots plegats, de debò, perquè el govern del nostre país i el nostre Parlament tinguin al darrere tota la força del país, de la societat, en la defensa d’un pacte fiscal que ens permeti administrar-nos els nostres recursos i no patir mai més l’espoli fiscal que ara mateix patim.

Per sort, la majoria del país ho entèn així. Ho hem pogut veure en les enquestes del CEO i del diari ARA. Però no per això, les persones decents i responsables d’aquest país hem de deixar de denunciar la demagògia suïcida dels “indignats”. PROU!

WAR WITHOUT END AGAINST THE WALKING DEAD

2011-10-08T17:32:00.000-07:00

(primer llegiu el post, després cliqueu la foto per a accedir al vídeo i banda sonora d'aquesta lluita i el seu per què, com diuen alguns, una imatge exemplifica més que mil paraules)

Els Walking Dead són la pitjor experiència política del catalanisme en la seva centenària existència.

El seu únic mèrit en la seva penosa -i no per minúscula menys devastadora- trajectòria ha estat la capacitat de convertir-se en zombies i sobreviure a la seva mort política.

Convertits ens zombies, supervivents de la seva pròpia mort, el seu perill s'ha multiplicat exponenciament, i propaguen la devastació i la mort en tot el que toquen.

Alguns hem decidit, desafiant la mort i el perill que sempre els envolta, cavalcar el que calgui fins a eliminar-los i tornar-los, si cal d'un en un, a la tomba política de la que mai haurien d'haver sortit.

No us fieu gens ni mica del que de lluny pot semblar una cara d'inocència -que ara més que mai veureu propagada per les xarxes socials-. No baixeu la guàrdia davant el que podien haver estat rostres coneguts. Són mort i tot el que toquen ho converteixen en mort.

WAR WITHOUT END AGAINST THE WALKING DEAD

Per la supervivència de la civilització, la moral i els valors del catalanisme polític!

Tríptic blocaire, segona part: I, avui, on som i com hi hem arribat?

2011-09-27T15:48:00.000-07:00

Estem en un moment apassionant, dur, difícil i alhora amb les portes obertes de bat a bat a la nostra esperança d’un país lliure… com mai!

La idea de la independència ja no és, com quan vaig començar a militar, una cosa estranya i marginal que, com deia en Junqueras durant la presentacio del seu llibre, la volíem i defensàvem més perquè hi crèiem que perquè fós possible. La idea de la independència, el sobiranisme, ocupa ara mateix un espai central de la política catalana. Mai com ara s'havia configurat una majoria social tan favorable a la independència. Mai.

Alhora, ens trobem amb un país sumit en una crisi esgarrifosa, que en el nostre cas és espcialment greu perquè relliga tres crisis enormes: la crisis internacional, la crisis de l’autogovern per la pèssima gestió del tripartit, que ha deixat destrossat el país, i, finalment, la crisi amb Espanya, especialment cruenta per l’impacte, ja evident per a tothom, que té el demencial espoli fiscal que patim.

És una situació absolutament singular en el panorama internacional.

D’una banda tenim una crisi sobre la que en cap cas hi hauríem pogut fer res, que és la internacional, i que és la que ho fa esclatar tot.

D’una altra banda tenim una segona crisi sobre la que tenim tota la responsabilitat, i és la derivada de la pèssima gestió del tripartit; si enlloc d’aquest govern nefast n’haguéssim tingut un de raonable, l’impacte de la crisi internacional hauria estat menor; i no podem fugir d’estudi, tot el molt que deriva de la nefasta gestió dels 7 anys de tripartit és culpa exclusivament nostra. El tripartit va sumir el país en la devastació, endeutant-lo de manera demencial, gastant el que no es tenia i generant una bola tan descomunal que a hores d'ara el deute de la Generalitat de Catalunya és notablement superior al seu pressupost d'ingressos anual. Una autèntica demència que estem pagant molt cara, caríssima.

I, finalment, tenim la mare de totes les crisis, que és la provocada per l’espoli fiscal, en la qual nosaltres tenim una bona part de culpa, per no saber defensar millor el que és nostre i de justícia, però que també s’insereix, de ple, en el conflicte amb l’estat, entre dos parts, i per tant no és, com la segona, exclusivament nostra; és una crisi de conflicte, de col·lisió, caractarística que no tenen les dues crisis prèvies tipificades.

Tanmateix, i malgrat l’angoixa que ens provoca en el dia a dia la crisi, el cert és que el fet polític més rellevant d’aquest moment és que per primera vegada en la nostra història recent s’està configurant una majoria social favorable a la independència.

Respondre a per què es configura aquesta majoria seria molt llarg d’analitzar i només tenim algunes certeses, p.ex. que en la construcció d’aquesta majoria social hi conflueixen motius molt diversos i persones que provenen de tradicions i opcions polítiques molt diverses.

A hores d’ara, i gràcies a la informació aportada pel Centre d’Estudis d’Opinió que dirigeix en Jordi Argelaguet i els seus excel·lents treballs, sabem que a Catalunya la configuració de la majoria social independentista és lenta i es fonamenta –vet aquí la seva singularitat comparada- sobre un cos social de procedència política molt diversa.

Aquesta singularitat de la diversitat és un element del “on som” que requereix tota la nostra atenció i preocupació, per tal que la diversitat no faci d’aquesta majoria una majoria feble, líquida.

Però també tenim una altra certesa, i és que l’opció política cap a l’estratègia de la plena sobirania descansa, avui en dia, en tres grans grups polítics, que de fet són únicament dos.

En primer lloc tenim a Convergència i Unió. Sense Convergència no hi ha independència. CiU és, actualment, i a gran diferència, la gran força política del sobiranisme català. És la força que ostenta una clara i radical hegemonia.

L’hegemonia de CiU se sustenta, tanmateix, sobre un joc de tensions delicat i que cal entendre, comprendre, per predir el seu comportament i la seva estratègia. D’una banda, CiU assumeix amb claredat el dret a decidir sense límits, té un president –en Mas- que obertament s’ha declarat independentista, té una cúpula profundament sobiranista (només amb l’excepció d’en Duran) i la seva militància també comparteix majoritàriament aquests postulats. Des d’aquest punt de vista la seva hegemonia en el sobiranisme és clara, meridiana.

Però a l’altra banda també ens trobem que la seva hegemonia social, en termes de majoria electoral, no se sustenta exclusivament sobre aquesta base. La seva base electoral sobiranista representa tan sols el 55% del seu electorat. L’altre 45% no es manifesta favorable a la independència.

La gestió d’aquesta tensió és molt complicada, però CiU ho està fent amb una molt meritòria eficàcia, amb una estratègia que probablement no satisfagui plenament a cap dels dos grans grups de votants que té, però que alhora els satisfà suficientment com perquè hi confiïn i votin.

L’estratègia de CiU té uns eixos molt clars: fidelitzar la part no sobiranista del seu electorat a través d’una bona gestió i obra de govern, i avançar sobiranísticament en el dret a decidir sense límits a través d’elements que cohesionen socialment, com el pacte fiscal.

A l’altra banda de la balança de l’anàlisis que no podem perdre de vista tenim que si CiU s’equivoqués en el seu ritme, en la gestió d’aquesta tensió, ni tindria majoria, ni governaria, ni res de res. I això és un fet inqüestionable.

El segon gran grup polític és ERC. Esquerra Republicana de Catalunya va esdevenir el partit independentista de referència i, sobretot, l’opció independentista de referència a partir del desembarcament de la Crida Nacional a ERC. Va esdevenir, clarament, pal de paller. I va cobrir tot l’espectre electoral. Hi havia més independentisme més enllà d’ERC, però ni era rellevant ni s’hi enfrontava electoralment.

ERC, avui en dia, continua essent la principal força independentista del nostre país. Tant al Parlament de Catalunya com a nivell municipal. I a anys llum de qualsevol altra força, sigui la CUP o sigui Solidaritat Catalana per la Independència.

Amb la seva aposta tripartita, ERC va perdre aquesta posició de pal de paller, i de fet va deixar “orfes de referència política” a molts independentistes. És el que en Cardús va batejar com a “Els sense nom”.

De fet, els intents per ocupar aquest espai de “Els sense nom” són aquest precari tercer espai en clares vies de desaparició.

El buit generat primer va donar lloc a iniciatives de caràcter cívic, com p.ex. els 10 mil a Brusel·les! I fins i tot tot el tema de les consultes sobiranistes. Però també hi va haver intents de configurar una proposta política en aquest espai. D’entrada va ser Reagrupament qui ho va intentar, però quan ho tenia tot de cara el seu líder va embogir per una qüestió d’un afer sexual i va enviar a l’escorxador tot el moviment que s’havia generat al seu voltant.

Desarticulat Reagrupament per obra i gràcia del seu líder sectari, i quan ja tot semblava indicar que aquest espai electoral de “Els sense nom” no tindria cap concreció electoral, va sorgir Solidaritat Catalana per la Independència, que va agrupar tres elements que van esdevenir clau i van permetre que tingués un molt moderat èxit electoral, que obtingués una exígua representació parlamentària, tot cal dir-ho, en un temps rècord.

Per una banda, un lideratge mediàtic com el que oferia en Joan Laporta. Per una altra banda, la capacitat de relligar tota la història que van tenir n’Alfons López Tena i n’Uriel Bertran i, finalment, un enorme gruix de patriotes que havien sortit volant de la bogeria sectària de Reagrupament i que van aportar una enorme solidesa territorial i organitzativa.

I el fet és que SCI va ocupar, modestament, una part d’aquest espai de “Els sense nom”.

Aquest espai, tanmateix, ara té un problema de coherència, de sentit existencial. L’ERC renovada que capitaneja n’Oriol Junqueras ha tornat a ocupar de manera solvent i creïble l’ampli espectre independentista. Ha fet desaparèixer les motivacions ideològiques i estratègiques que hi havia en el sorgiment de l’espai de “Els sense nom”.

Sense aquest espai, per tant, el mapa polític queda reduït a dues formacions: CiU i ERC. Queda per resoldre què passarà amb SCI.

És evident que SCI ja no té oxigen per a crèixer, un espai propi on desenvolupar un projecte polític diferenciat.

I és igualment evident que en el cas de SCI ens trobem davant una situació políticament complicada de gestionar. Per una banda ens trobem amb una cúpula política embogida, la que representen n’Uriel Bertran i n’Alfons López Tena, que despleguen una acció política devastadora, que converteix en cendra tot el que toquen. Però per una altra banda ens trobem amb un no menyspreable gruix de militància de gent patriòticament impecable, entregada, bona gent… i que a més a més ha mantingut una coherència militant i ideològica absolutament lloable.

Per a l’espai decididament independentista, explícitament independentista, resoldre l’encaix d’aquesta militància patriòtica que ara mateix està SCI amb la nova ERC és un repte... tot i que, no ens enganyem, en un got d'aigua, ja que tothom visualitza o és conscient que en la mesura que la nova ERC desplegui la seva nova estratègia, els solidaris s'aniran sense espai o s'arraconaran en un espai cada cop més marginal. Tancar aquesta etapa requereix molta generositat i visió de futur per part de tothom.

Resumint. L’accés a la independència és més aprop que mai. La majoria social favorable a la independència es construeix d’una manera molt plural, i aquesta és una dada cabdal per a definir l’estratègia. Fins ara hi havia tres espais on el sobiranisme es manifestava amb més intensitat o amb plena intensitat: CiU, ERC i “els sense nom”.

A hores d’ara aquest espai, gràcies a la renovació que ha impulsat Oriol Junqueras a ERC, ha tornat a quedar en dues grans expressions: la convergent i l'explícitament independentista d’ERC.

En la tercera part del tríptic blocaire intentaré aportar una visió sobre el possible encaix d’estratègies de cara a assolir el nostre gran objectiu: una Catalunya lliure!

NO HABRÁ PAZ PARA LOS MALVADOS

2011-09-23T18:06:00.000-07:00

Gran títol per a una película... i alguna cosa més: NO HABRÁ PAZ PARA LOS MALVADOS.

Estèticament i conceptualment és com si l’hagués parit jo.

Després de fer anar el tema dels Walking Dead, després d'aquella meravellosa imatge de Wako… la imatge que ara mateix més s’ajusta a uns temps que viurem fins a la fi dels nostres dies és aquesta: NO HABRÁ PAZ PARA LOS MALVADOS.

No és una amenaça. En cap cas. És simplement una constatació. En aquest país hi ha hagut gent que ha exhibit i fet argument polític de la seva maldat, de la seva capacitat per ser dolent i per transmetre la dolenteria a la seva gent, fins i tot per a transformar-los en malvats. En aquest país hi ha hagut gent que en nom del catalanisme i/o de l'independentisme ha convertit en argument i estratègia política la capacitat de destruir, a tots els nivells, l’altre. Per sort no se’n van ensortir, van fracassar. Però el testimoni de la seva maldat perdura entre nosaltres. Per això cal que ho sàpiguin: no tindran pau.

No és una amenaça. Però ja sigui finalment la seva pròpia consciència, ja sigui la justícia divina, que abasta l'eternitat, ens permeten assegurar que no tindran pau.

I això a mi m’assegura molta diversió i moltes satisfaccions…

PS: aquest post és un divertimento que no forma part del "tríptic" anunciat. Però és que quan he vist el cartell de la peli no me n'he pogut estar i l'he volgut aprofitar. Dilluns tindreu la segona part del tríptic!

Tríptic blocaire: Primera part, reflexió sobre la trajectòria -revisió?-...

2011-09-21T16:27:00.000-07:00

(farem una mica de "pelegrinisme", allò del "de donde soy o de donde vengo", però rotllo polític. Un parell o tres de posts diferents, agafant-me immodestament a mi mateix com a fil conductor del que ha passat o està passant... per a acabar projectant una visió molt personal sobre com penso que aniran les coses o que podrien o que haurien d'anar. Us deixo amb el primer post d'aquest tríptic)

Em considero un espectador privilegiat de l’evolució de l’independentisme de mitjans dels 80 ençà.

Des dels moviments de base de l’Església (a la JOBAC, Cornellà de Llobregat), vaig aterrar a la Crida a la Solidaritat, vaig participar en la fundació de “Joves Independentistes” (organització per a joves de la Crida), vaig participar en la “Crida Nacional a ERC”, vaig estar amb diferents responsabilitats a la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya (FNEC), al Comitè Olímpic de Catalunya i al Casal Independentista de Les Corts. Això va ser un continu de militància intensíssima des d'abans dels 18 anys.

I vaig fer un parèntesi per tal de poder orientar el meu futur professional.

Anys després vaig reprendre el compromís entrant a la Fundació ESCACC (Espai Català de Cultura i Comunicació) i a l’Associació Patriòtica Catalunya 1640.

Però amb el segon tripi vaig fer una desconexió total. Només Barça.

Des d'aquesta desconexió radical poc a poc vaig entrar en el món dels blogs. Vaig posar-ne un en marxa sense cap mena de pretensió, però vaig acabar formant xarxa i finalment vaig participar en la posada en marxa de Blocs amb Estrella.

Després vaig entrar a Reagrupament, i a petició d’en Carretero vaig assumir les responsabilitats que em va demanar i que posteriorment em va conferir la militància. I quan en Carretero es va convertir en una caricatura irreconeixible d’ell mateix (de líder polític a líder del Club de la comèdia o de la mamada, segons les versions), vaig sortir disparat de la secta dels Walking Dead (com es diu popularment, pel sostre, amb centenars d’altres molt bons companys i amb totes les esperances que s’havien dipositat en aquesta proposta política).

Les últimes eleccions catalanes, vaig participar del projecte de diari blogaire de l’ABSOLUT MAS, i vaig donar suport desacomplexat a la proposta política que encapçalava n’Artur Mas.

Ara em miro les coses des d’una perspectiva que em resulta estranya. No estic enlloc, però tinc amics dels de debò gairebé a tot arreu. A Convergència, a ERC, a Solidaritat, a UNC i fins i tot a les CUP. I amb tots comparteixo coses! Ara mateix no hi ha cap proposta política que em motivi per a implicar-m’hi del tot, i alhora observo com les diferents propostes totes tenen coses interessants. I ajudo en el que puc a qui m'ho demana.

Bé, això de no estic enlloc és una mica hiperbòlic, perquè “cotitzo” a l’Associació Patriòtica Catalunya 1640, al Casal Independentista del Poblenou, a la Penya Barcelonista Creu Sant Jordi, al mateix Barça i al Casal de Corbera d’Ebre.

Però ja ens entenem, parlo de militància política intensa. Aquesta posició de no estar “casat” amb ningú és per a mi força insòlita. Però l’hi he trobat el gustet, i observo les coses a mig camí entre la distància organitzativa i la implicació patriòtica. Estic segur que és una fase transitòria, però m’està essent extraordinàriament constructiva. Em permet una distància analítica que fins ara no havia tingut.

Fa unes setmanes l’amic Pau, del Poblenou, m’interpelava críticament perquè creu m’apassiono i m’il·lusiono massa –i potser massa ràpid- per les coses, pels projectes. Sé que té raó. Però és la meva manera de ser. Sang calenta. I això, malgrat l’experiència militant que ja acumulo...

En Pau em fèia la reflexio arran d’un post meu llaudatori de les virtuds del meu amic Oriol Junqueras. La pregunta o resposta que jo li fèia era: si no creus i confies en els teus amics, en qui pots creure i/o confiar?

En la presentació estelar a Barcelona del llibre “Converses amb Oriol Junqueras”, del gran Bernat Ferrer, en Ramon Tremosa, que juntament amb en Raül Romeva ha prologat el llibre, reflexionava amb paraules de Plató. I ho feia, concretament, sobre les coses que Plató recomanava al seu interlocutor, que li havia manifestat el seu desig d’entrar en política. Del que ens explicava en Tremosa sobre les reflexions de Plató n’hi ha dues que em semblen cabdals i de total actualitat (de fet totes, però em vull referir a dues). La primera era que abans d’entrar en política havia d’haver demostrat alguna cosa fora de la política. La segona era que, si hi entrava, no ho fés sol, ho fés amb amics.

Pel que fa a la primera d’aquestes qüestions, sempre l’he tinguda clara, claríssima. I gràcies a Déu! Com deia al començament, després d’haver estat molt implicat des de molt jove, crec que vaig tenir la lucidesa i el suport familiar i d’amics adequat per a parar i dedicar-me a canalitzar la meva vida professional. És una de les decisions que mai he pres de les que més orgullós i satisfet em sento. Vaig completar la meva formació universitària de llicenciat en Dret amb un diploma de postgrau en Adminstració Pública i un màster en Dret Públic i Organització Administrativa i això m’ha estat de gran ajuda per a consolidar un perfil professional entenc que prou sòlid i competitiu (tot i que evidentment avui en dia el procés de formació és continu, abasta tota la vida i, per exemple, més endavant vaig haver de fer un altre Màster, etc.)

Només després d’aquesta etapa em vaig reenganxar en l’activisme cívico-polític. Això que vaig fer jo, aquesta experiència, he intentat sempre explicar-la i traslladar-la a tots els joves amb els qui he tingut l’ocasió de parlar i reflexionar sobre la seva militància i el seu futur.

Pel que fa a la segona de les qüestions, la veritat és que sempre, tot el que he fet, ho he fet amb amics. Gairebé podria dir que l’única ocasió de cert “salt en el buit” va ser quan vaig entrar en contacte amb La Crida. Ho vaig fer de la mà d’un company (l'EM) del nostre institut, l'Emperador Carles, perquè vam decidir apuntar-nos, sense conèixer ningú, a una proposta que feia la Crida per a muntar paradetes de material el dia de Sant Jordi. Dit i fet. Però des d’aleshores tot el que he fet ha estat amb amics, entre amics i/o d’acord amb amics.

Bé, tot no. Quan ERC, convertida en Esquerra, va decidir fer president en Montilla, el segon tripartit, vaig prendre la decisió de desconectar-me de tot. I ho vaig fer. I ho vaig fer en solitari. Aquest episodi em provoca encara molt desassossec. Per una banda, em vaig sentir molt sol. Els meus amics no entenien la meva actitud, i encara menys la compartien. Curiosament, amb el temps, gairebé tots m’han acabat donant la raó, no només ho han entès, sinó que ho han compartit i actuat en conseqüència.

Vaig fer el que creia que calia fer, i n’estic orgullós, amb la satisfacció, també, que el temps et doni de manera tan clara la raó. Però en canvi no estic gens orgullós de com ho vaig fer. Crec que em vaig equivocar. Ho vaig assumir massa com una qüestió personal i la voluntat de “desconexió” la vaig portar, clarament, al terreny de l’excés. En fi. Són coses que passen. Orgullós com estic de la meva decisió, si ara fós, prendria la mateixa decisió, però no ho faria com ho vaig fer, em vaig equivocar.

Fins avui. Que hem continuat enriquint-nos amb moltes experiències i coneixences. I puc dir que, citant el poeta, ara sóc molt més ric que abans: “ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí, sense esperar que et doni més riqueses.”

I, avui, on som i on sóc?

Això ho analitzaré en el proper post. Si responc bé em convideu tots a una birra, com a mínim els qui us agradi la resposta.

Allegro ma non tropo: dels idiotes, els estúpids i els superestúpids

2011-09-14T10:45:00.001-07:00

Aquest Onze de Setembre el Dr. Carretero, també conegut pels ambients independentistes com a Dr.amb diferents paraules que comencen per “M” i segueixen amb vocals com la “U” o la “E”, va etzibar que “a qui digui que és independentista i vota CiU li podem dir que és idiota”.

Bé, tothom sap que el Dr. Carretero i els seus ja escassísims deixebles sectaris són uns zombis polítics, “Walking Dead”.

Per tant, el que digui o deixi de dir aquest home és totalment intranscendent, i de fet així ha estat. Perquè és clar, algú que després d’anys de taladrar el personal i, com diu ell mateix, haver fet milers de quilòmetres, es presenti a unes eleccions, no arribi a 40 mil vots, no passi de l’1,28% de votants… i encara vagi donant lliçons i sermonejant és que es tracta d’algú que no hi és tot, d’algú atrapat en un ego malaltís i absolutament allunyat de la realitat.

Tanmateix, i com també tothom sap, a mi m’hi uneix una tira còmica –de la qual pel que sembla encara no està escrita ni vista l’última paraula ni vinyeta- que fa que no pugui estar-me d’aprofitar l’ocasió per a repartir alguna merescudíssima galeta… amb l’objectiu que tots disfrutem una estoneta.

Tot i que no s’ho mereix, comencem per la cosa sèria. En la macroenquesta del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) publicada aquest passat juliol, i en relació al posicionament de la ciutadania de Catalunya davant l’opció de votar a favor o en contra de la independència, vam poder observar i analitzar que la majoria social favorable a la independència es construïa amb ciutadans que votaven una gran disparitat d’opcions polítiques.

En un article a La Vanguardia, el professor Salvador Cardús recollia l’anàlisi que anteriorment jo mateix havia fet d’aquest fenomen, en els següents termes: “Les noves dades del CEO aporten, entre d’altres, dues constatacions molt interessants. Primer, que hi ha votants independentistes a tots els partits. Segons una observació que dec a Francesc Abad, CiU aporta el 37,6% i el PSC un 8,4% al conjunt dels sí al referèndum. Però també que els partits explícitament independentistes només hi afegeixen el 17,2%, i un 12,6% de favorables a la independència resulta que són habitualment abstencionistes. Per tant, es referma la idea que la independència és cosa de tots.”

No deixa de ser francament sorprenent, malgrat la ja coneguda deriva del del Puigcerdà, que per intentar colar un titular en la seva patètica existència política, només se li acudeixi fer-ho insultant al gruix majoritari de catalans que construeixen aquesta majoria social per la independència per la que tants estem treballant des de tants llocs. Que no se li acudeixi cap altra cosa que atacar aquesta evidència que deia en Cardús de que “la independència és cosa de tots”.

Dels votants de CiU, un 55% es manifesta independentista. I aquest 55% representa al voltant del 40% del conjunt de favorables a la independència.

Doncs segons el líder dels Walking Dead tots aquests catalans són, sou o som uns idiotes.

Si aquest bocamoll fós algú o hagués demostrat mai res, que no ho ha fet, hom podria mirar-s’ho o valorar-ho en termes polítics.

Però és que aquest exabrupte surt d’algú que té una NUL·LA contribució a la independència.

Els partits explícitament independentistes només aporten un 17,2% al total. D’aquest 17,2% de “contribució independentista” ERC és la força majoritària, amb un 13,1% del total de favorables a la independència. I després ja ve Solidaritat, que té un 4,1% del total.

De tal manera que la secta que dirigeix el de Puigcerdà té una aportació, com ja hem vist, que amb prou supera el 0%.

No és la primera vegada ni serà l’última que aquest personatge exhibeix tan impúdicament el seu auto-odi, la seva rancúnia contra tot quant independentista no l’ha secundat en el seu projecte sectari i totalitari, que per sort som la pràctica totalitat d’independentistes.

Aquest estiu n’hi va haver una altra de formidable que va tractar brillantment en Sebastià Alzamora en un article al diari ARA: “Amb la clarividència habitual, el líder de Reagrupament, el senyor Joan Carretero, ha abundat en una idea força recurrent dins les files de l'independentisme català, i que alguna vegada ja hem comentat aquí. "Per a Catalunya és millor que guanyi el PP amb majoria absoluta"”

N’Alzamora socarrimava l'argumentació paranoïca del personatge: “De fet, el que més li convé a Catalunya és que Espanya aboleixi l'Estatut i la Generalitat, que es promulgui novament el Decret de Nova Planta, que tornin els tancs per la Diagonal i que ens facin portar distintius grocs damunt la roba. Ja veuries com caurien les caretes i quedarien les coses ben clares. Proclamaríem la independència l'endemà mateix, a trenc d'alba des del Fossar de les Moreres.

És una alegria comprovar que el sobiranisme català continua comptant amb ments preclares com la del Sr. Carretero. Endavant les atxes i que Déu hi faci més que nosaltres.”

Aquesta Diada hem pogut tornar a constatar que aquestes “ments preclares” continuen essent el pitjor enemic del procés polític cap a la independència.

En comptes d’interrogar-se perquè ningú en aquest país no el recolza, no li dóna suport, o ho fa amb una insignificància que l’hauria de fer avergonyir, el gurú es dedica a insultar a la majoria dels independentistes. Coherent amb la seva estratègia vital aquests últims anys de predicar l’independentisme intentant destruir-lo.

I és que l’abuelete i la seva exígua tropa representen amb claredat un dels problemes que tenim en aquest procés que serà tan complicat: el de la bogeria independentista. Dissortadament no són els únics, tot cal dir-ho.

No entendre que el vot independentista es manifesta pluralment. No entendre que no hi ha una única estratègia per a arribar a la independència. No entendre que l’independentisme majoritari ha fet una aposta per l’estratègia del dret a decidir sense límits, amb l’estació concert. No entendre que si la gent no dóna suport a un personatge com ell és perquè la gent fuig d’aquesta mena d’il·luminats totalitaris, perquè no són una proposta política sinó un cas de psiquiatria… No entendre això ratifica el diagnòstic que el tractament que cal és el del divan, rotllo “siéntese y hábleme sobre su infancia….”

Tot i que podria acabar aquí l’article, i seria més que suficient, no puc estar-me de comentar una altra dimensió en què s'emmiralla l’idiotisme que predica el de Puigcerdà.

Té collons que la persona que es va carregar tot un moviment polític per una escalfada salvatge de bragueta s’atreveixi a qualificar ningú d’idiota.

De la “transició” a ençà, l’independentisme polític ha tingut dos moments i/o projectes que haurien pogut generar una expressió política sòlida en termes de representació parlamentària i lideratge en el procés.

Primer va ser ERC, el partit independentista que havia esdevingut un autèntic pal de paller a començaments del 2.000 i que el 2.003 i el 2006 esdevé clau per a la governabilitat a Catalunya. L’aposta pel tripartit liquida aquell projecte d’ERC. I avui en dia tenim que el tripartidisme ha costat a ERC perdre pràcticament el 70% dels suports que havia rebut. Un desastre.

El segon projecte que hauria pogut ser alguna cosa important és el de Reagrupament, que plantejava una proposta política independentista lligada a la regeneració democràtica. Reagrupament va començar a ocupar amb solvència i credibilitat aquell espai que en Salvador Cardús va batejar com de “els sense nom”, i que s’havia generat entre l’independentisme justament arran l’aposta tripartita d’ERC.

Tal i com el primer Reagrupament plantejava les coses, treballava i estava creixent… estic absolutament convençut que hauria entrat al Parlament de Catalunya amb una força molt significativa, d’entre 9 i 10 diputats. I sense descartar haver fet el “sorpasso” a l’Esquerra tripartita.

Tot això hauria esta possible si el de Puigcerdà no s’hagués xalat, no hagués embogit.

Sobtadament, gairebé sense que ningú se’n pogués adonar, qui havia de ser el líder de la regeneració democràtica es va transformar en un patètic dèspota sectari, que l’únic que plantejava era “si no es fa el que jo dic, plego”.

Segons comenta n’Albert Pla al diari ARA a la Grècia clàssica “Hi havia els polites, els ciutadans políticament actius, i els idiotes, que es limitaven a ocupar-se dels seus afers privats”

Per tant, el gran idiota de tota aquesta història és el Dr. Carretero, que, liderant un moviment en creixement espectacular, va passar únicament a ocupar-se dels seus afers privats, de naturalesa sentimental, però als que buscava donar un “paraigües polític”.

La crisi que desencadena la idiotesa carreteril el gener del 2010 liquida Reagrupament. Va liquidar el gruix de l’estructura que l’havia organitzat i dotat de corpus ideològic i discursiu, però, sobretot, va fulminar davant tota l’opinió pública tota la credibilitat personal i del moviment. Fins esdevenir la pitjor experiència política del catalanisme al llarg de la seva història, un moviment, el dels reagrupats, que va treure el pitjor que portaven a dintre les persones, seguint cegament l’exemple del seu líder, una mala persona (realment es van convertir en la gent més dolenta que mai he conegut).

Malgrat tot, crec que l’adjectiu que més s’escau al de Puigcerdà no és el que fa servir ell, sinó el que brillantment va descriure el professor Carlo M. Cipolla en el seu assaig Allegro ma non tropo, sobre l’estupidesa humana: ESTÚPID O SUPERESTÚPID. Segons el reconegut acadèmic italià, “Estúpids són els que amb les seves accions perjudiquen els altres i a si mateixos. Les seves accions absurdes fan mal sempre als altres sense que ells hi guanyin res: al contrari, molt possiblement ells també en sortiran perjudicats: són els que Cipolla classifica com a superestúpids.”

Està clar, no???

Apa, enjoy it!!!

Prou Ridao! (crònica d'un frau exemplificat en "l'històric" nou finançament)

2011-08-31T16:06:00.000-07:00

Avui, dimecres dia 31 d’agost, en Joan Ridao ha intervingut a RAC1. Una entrevista penosa que ha condensat els pitjors vicis de l’Esquerra catastròfica que ell representa.

Em fa molta mandra entrar en temes així, però és que al final a un se li onflen les boles.

Situem les coses: el sr. Joan Ridao està a l’executiva nacional d’Esquerra des de l’any 1990!!!! I a més a més, en el que el venerable patriota Jordi Carbonell ha definit com els anys de la “catàstrofe” d’Esquerra, el sr. Ridao n’ha estat Secretari General i cap de llista i líder al Congrés dels diputats.

Pel mig de tot això ha estat regidor i diputat al Parlament de Catalunya una bona munió d’anys.

És a dir, el sr. Ridao porta en la direcció d’Esquerra des de l’any 1990 (fa més de vint anys) i a més a més ha estat un dels màxims responsables i cara visible de l’estratègia i les polítiques que han portat a ERC a perdre el 70% dels suports que en un moment donat havia tingut.

La política, ho he dit més d’un cop, és fàcil. L’èxit t’impulsa i el fracàs et treu de circulació. El sr. Ridao va tenir el seu moment d’èxit i de glòria, fins arribar a la secretaria general del partit i a encapçalar la llista al congrés de diputats, però també és la cara visible, inequívocament visible, del fracàs d’Esquerra i d’aquesta pèrdua del 70% dels suports rebuts.

En qualsevol país o partit això implicaria directament un pas enrere i afavorir la renovació.

I això és així al món mundial excepte en el cas del sr. Ridao (bé, no únicament, però gairebé, només penques de la seva talla com el nostre Dr. Muerte de Puigcerdà són equiparables).

Parlem de fets: Esquerra Republicana de Catalunya ha perdut el 70% dels suports que havia assolit. Davant la magnitud de la tragèdia, de la debacle, gairebé tothom a Esquerra va entendre que calia parar i renovar.

Renovar vol dir dues coses:

- una nova direcció, cares noves i proposta políca i estratègica nova, amb un projecte, unes idees i unes persones que facin visible aquesta renovació com a pas ineludible per a la recuperació de la confiança electoral

- uns nous caps de cartell electorals que superin la fase de la “catàstrofe”, que la facin oblidar.

Nou missatge, nou full de ruta, noves propostes, nous lideratges, nous caps de cartell. Senzill. Implacable. Inqüestionable. Indiscutible.

Per a tothom excepte per al sr. Ridao, que es deu pensar que és d’una altra fusta i que tot això que ha passat, tota la catàstrofe en la que ha sumit Esquerra no va amb ell. De debò que és incomprensible. De debò que no en volia parlar. Però de debò que tanta cara dura al final onfle les boles i no me’n puc estar.

El sr. Ridao és directament responsable de la catàstrofe. El millor que podria fer és fer un pas enrere, retirar-se i desparèixer, i permetre que el seu partit es renovi i recuperi la confiança de l’electorat, com a pas previ per ser útil als objectius que persegueix el partit, que no és cap altre que la independència de Catalunya.

Però no.

I amb un agreujant. Com deia abans, a qualsevol país del món una persona que és responsable d’haver perdut el 70% dels suports hauria plegat motu propio, i si no ho fés la gent, tota la gent, opinadors, periodistes, l’assenyalarien com a un ésser abjecte i el criticarien.

Això passaria a tot el món mundial excepte a Catalunya. Aquí, entre un determinat segment d’opinadors, periodistes o fins i tot polítics, el que s’ha imposat és “sortir en la defensa del candidat Ridao”. Amb arguments absolutament falaços com “és un molt bon diputat”, o que és un bon jurista, o que és una persona preparada.

MENTIDA! Com que ja n’estic fins als ous ho diré ben clar, el sr. Joan Ridao és un dels més grans fraus del nostre miserable ecosistema polític.

Com a jurista el sr. Ridao és un desastre. La seva participació al nou Estatut de Catalunya és un dels ridículs més tronats de que tenim constància. Un autèntic coladero, un submís als arguments dels sociates, un incompetent jurídic i un pèssim negociador. No en va veure ni una. NI UNA!

Com a polític, el sr. Ridao ha estat un dels grans defensors del tripartit i del que es coneixia com a “bloc social”. Un altre frau i fracàs. Que amb ell com a secretari general del partit Esquerra hagi patit la debacle electoral que ha patit seria, únicament per això, motiu més que suficient per a marxar en silenci.

Però el gran fracàs del sr. Ridao es produeix amb el tema del nou finançament de Catalunya. Ara, últim quatrimestre del 2011 ja tothom és conscient de l’estafa i fracàs del que es va vendre com a “acord històric”. Alguns, en el seu dia, ja vam denunciar que era una estafa.

A mi m’agradaria que tots aquests opinadors i articulistes que parlen d’en Ridao com d’un gran parlamentari, ens expliquessin com ens mengem l’autèntic frau, l’enganyifa descomunal que va representar aquest acord de finançament.

A finals de juliol del 2009 el sr. Ridao tenia la barra de dir: “els càlculs d'Esquerra que indiquen que el nou finançament aportarà almenys 3.550 milions d'euros el 2012 es van fer de forma 'transparent i honesta' tenint en compte que l'economia no creixerà els pròxims anys. Però en funció del creixement que experimenti l'economia, creu que es podria arribar als 5.000 milions d'euros.”

La realitat és que no només no ens aporta aquests 3.550 milions d’euros que Esquerra va calcular de forma “transparent i honesta”, sinó que la Generalitat haurà de pagar 325 milions d’euros a l’estat per sobrefinançament!!!!

Una autèntica bogeria. Ja no entro en aquesta promesa de què si l’economia creixés tindríem 5.000 milions d’euros. Un personatge com en Ridao, que surt defensant obtenir 3.550 milions d’euros d’increment, i que al final resulta que hem de pagar 325 milions d’euros, el que hauria de fer és amagar-se sota les pedres.

Però és que a més a més això se sabia!!!!! Tothom sabia que els càlculs del nou finançament eren una estafa! Eren un frau!!!! (llegiu l’informe complementari a aquest post)

Però també s’haurien d’amagar sota les pedres tots els periodistes i les periodistes que el defensen com “un gran diputat”.

Per tant, ja n’hi ha prou. Sembla mentida que algú que ha provocat aquesta catàstrofe a Esquerra continuï perseverant en dur Esquerra a l’escorxador d’aquesta manera, impedint la indispensable renovació, obstaculitzant la generació d’una nova proposta independentista, renovada, creïble, inclusiva.

El bo de l’Oriol li ha ofert anar de dos. Per a mi un greu error. L’incompetent ho ha rebutjat. Cap problema. Les bases d’Esquerra tenen a les seves mans triar entre aprofundir en la catàstrofe (i immolar-se) o donar suport a un procés de renovació que faci d’ERC el partit independentista que necessita la nostra societat.

Però que ningú em parli d’en Ridao com a “gran parlamentari o gran jurista”. La seva incompetència ha estat radical i impressionant. Un autèntic frau.

PS: Si un tema permet mesurar la perícia o el fracàs d’en Ridao com a parlamentari és el tema del nou finançament. I ha estat un fracàs anunciat. No només això. Ha estat un engany al que la direcció d’Esquerra s’hi va prestar i va actuar, amb mala fe, en la difusió de l’engany. Tothom sabia que allò era un frau, però alguns es van esforçar fins al límit en enganyar-nos.

Aquí us deixo l’informe complet sobre el frau perpetrat en el tema de l’acord de finançament:

INFORME SOBRE LA LIQUIDACIÓ DEL FINANÇAMENT AUTONÒMIC 2009: CRÒNICA D’UN GRAN ENGANY DEL QUE HAVIA DE SER “EL MILLOR FINANÇAMENT DE LA HISTÒRIA”

Aquest estiu el Ministerio de Economía y Hacienda va publicar el document de liquidació del sistema de finançament autonòmic corresponent a l’exercici 2009.

De l’anàlisi de les dades que proporciona queda clar que quan es va signar i vendre com un gran acord de finançament per part del Conseller d’Economia (sr. Castells), el govern en general i Esquerra en singular, amb aquelles compareixences de Puigcercós (en prime time a TV3 diumenge) i Ridao assegurant un guany que quantificaven en 2.151 milions d’euros... ja se sabia que tot plegat era un frau, fals.

I els resultats són tan lesius per a Catalunya que no només no hi ha guany, sinó que el saldo és negatiu. No només no hem guanyat res, sinó que hi hem perdut!!

Fins fa uns mesos a la web de la Generalitat encara hi havia la informació del nou finançament autonòmic. Segons les dades llavors publicades, la Generalitat havia obtingut un guany de finançament addicional de 2.151 milions d'euros. El nou finançament suposava afegir aquesta quantitat als ingressos de la Generalitat. Ara bé, si per l'any 2009 l'Estat afirma que la Generalitat li ha de tornar 2.478 milions d'euros, resultaria que el guany anunciat, pactat i compromès per l'Estat amb la Generalitat no existiria, encara seria negatiu. Cal recordar-ho + 2.151 milions del nou finançament pel 2009 contra - 2.478 milions de la liquidació del finançament del 2009, 327 milions menys encara a pagar per la Generalitat.

EL QUE ÉS POLÍTICAMENT GREU ÉS QUE AIXÒ SE SABIA:

El finançament autonòmic resulta d’una bestreta sobre el pressupost o previsions d’ingressos que fa l’Estat a la llei de pressupostos, la participació definitiva de les autonomies en els ingressos tributaris que gestiona l’Estat es fa al cap d’un any i mig de l’acabament de l’exercici, un cop s’han comptabilitzat tots els ingressos i fetes les operacions de càlcul corresponent.

Quan es va pactar l’acord que incloia l’obligació de retornar les bestretes, l’estat ja disposava d’informació ben fiable amb la recaptació de l’any 2008 per preveure com seria la recaptació de l’any 2009. Era clar que si els ingressos tributaris l’any 2008 havien estat baixos, pel 2009 havien de ser similars o pitjors.

Si l’any 2007 es va recaptar un total de 200.000 milions d’euros i l’any 2008 173.453 milions, era clar que l’any 2009 la situació no podia millorar i la recaptació total va ser de 144.023 milions, certament un 17% menys i un 25% menys que el 2007.

En termes de finançament autonòmic l’Estat va fer com si aquesta informació no existís i va preveure ingressos alts que va compensar amb un alt deute públic, les autonomies ho van acceptar sabent que la liquidació l’hauria d’afrontar un nou govern a partir de la informació que es publicaria el juliol del 2011. Això és el que ha passat.

Una explicació més detallada:

De la informació publicada pel MEH resulta que la Generalitat deu a l’Estat un total de 2.478 milions d’euros per “sobrefinançament” de l’any 2009. És a dir, que la recaptació final, d’acord amb les fórmules de càlcul del nou sistema de finançament, resulta que l’Estat va fer bestretes a Catalunya per un import superior en 2.478 milions. La dada és sorprenent en relació amb la de l’any 2008, en què aquest sobrefinançament va ser de 690 milions d’euros, per tant, l’any 2009 la diferència és de 1.788 milions més que l'any anterior, molt superior a la diferència del 17% en ingressos tributaris de l’Estat, ara bé, comprensible si es té en compte el nivell d’ingressos del 2007. És a dir, si per l’any 2009, el govern de l’Estat i el de la Generalitat van preveure uns ingressos similars al del 2007 aleshores s’entén que la quantitat a tornar sigui tan alta.

Si la xifra per Catalunya és alta, representa el 13,2 % del sistema, que és d’uns 18.738 milions a tornar a l’Estat per les autonomies. Amb 4.637 milions per Andalusia, 1.707 milions pel País Valencià, 1.439 per Castilla León, 1.336 per Madrid, o 1.033 per Castilla la Mancha.

Si hom recorda quan es va pactar el finançament autonòmic a mitjans de 2009, quan se sabia perfectament quina era l’evolució dels ingressos, es va pactar que la devolució -segura- de les bestretes es faria a partir de l’any 2011 i de forma periodificada. Amb les dades actuals, la Generalitat deu a l’Estat un total de 3.168 milions d’euros, l’equivalent al 14,20% dels ingressos no financers pressupostats per enguany.

On queda l’execució de l’any 2009 dels pressupostos de la Generalitat? És a dir, quins ingressos va tenir la Generalitat aleshores si li restem els 2.478 que descompta l’Estat, i en proporció a la despesa? D’acord amb les dades d’Economia, la Generalitat va ingressar l’any 2009 un total de 32.778 milions d’euros. D’aquests, 5.428 eren deute públic i ara resulta que 2.478 els ha de tornar a l’Estat, per tant tindríem un total d’ingressos sense deute ni bestretes a tornar de 24.872 milions, encara superiors als 22.304 previstos per 2011. Si tenim en compte que les despeses de l’any 2009 totals van ser de 35.502 milions, dels quals no financeres van ser 34.141 milions, resultaria que el forat o dèficit no financer de l’any 2009 va ser de 9.269 milions, equivalent al 4,6% del PIB català i un 26% de la despesa.

Pel que fa a l’any 2010 la liquidació es coneixerà a mitjans de 2012, però no és previsible que hi hagi saldo negatiu per la Generalitat. Amb tot, de la situació actual queda molt compromesa pel Govern de Catalunya en termes d’asfíxia: pagaments a l’Estat, pagaments d’interessos de deute i amortització de deute, és una factura de despesa molt alta en relació al total.

ORIOL JUNQUERAS, L’HEROI

2011-08-01T15:01:00.000-07:00

Segons la Viquipèdia, un heroi és la persona que sobresurt de la mitjana per les seves característiques morals, usualment relatives al valor.

Avui, quan a través de diferents mitjans hem sabut que les restes de l’aparell d’Esquerra havien aconseguit reventar la proposta de l’Oriol Junqueras perquè una personalitat independent i de prestigi encapçalés la llista d’Esquerra a les eleccions espanyoles, he pensat en l’Oriol com en una representació de l’heroi clàssic.

Certament, en les circumtàncies actuals, perquè algú accepti i es comprometi en el repte de liderar Esquerra i tornar a generar il·lusió i confiança i fer d’aquest històric partit el referent independentista que tant necessita el país... cal sobresortir de la mitjana.

I l’Oriol clarament ho fa, sobresurt per les seves característiques morals i pel seu valor. Cal molt de valor per acceptar assumir el lideratge d’un partit en autèntica fallida, que ha naufragat sense paliatius en la seva estratègia i que per la ceguesa i enquistament en l’error de la seva direcció ha perdut pel camí el 70% dels suports que havia arribat a tenir. Cal molt de coratge i valor per agafar aquest partit en una situació així.

Però el més fotut de tot no és això. El més fotut és que alguns o bona part dels responsables d’haver ensorrat el partit, d’haver triturat la seva credibilitat i d’haver-se emportat pel davant també bona part de la confiança ciutadana en l’independentisme... continuen maniobrant com si res no hagués passat, i continuen amb la seva dinàmica d’intrigues, de conspiracions i d’enervació dels interessos personals pel damunt dels interessos del partit, de l’independentisme i del país.

La crònica que en feia el diari digital Directe.cat era del tot reveladora del que ha passat:

“Un sector de l'antiga direcció d'ERC dimitida oficialment de les seves funcions però que encara controla òrgans decisius del partit com el Consell Nacional -que té el poder d'escollir el candidat a Madrid el proper 3 de setembre- s'ha oposat frontalment al procés d'obertura a nous sectors i personalitats de la societat civil que pretenia engegar Oriol Junqueras i ha aconseguit tombar el primer intent renovador: que el catedràtic de ciència política de la Pompeu Fabra, Ferran Requejo, fos el cap de cartell d'ERC a Madrid en les eleccions del 20N.

Requejo ha argumentat a Junqueras motius personals i professionals però fonts coneixedores de la decisió asseguren que ha volgut evitar una batalla amb una part de l'antiga direcció d'ERC després de les turbulències de les darreres setmanes i al fet que Joan Ridao estigui recollint els avals perquè el Consell Nacional de la formació l'entronitzi de nou com a cap de llista d'ERC a Madrid.

Requejo ha traslladat a Junqueras el seu suport al procés renovador que vol iniciar el futur president dels republicans a partir de l'1 d'octubre quan previsiblement serà escollit número 1 d'ERC.”

És a dir, el sr. Joan Ridao, dimitit que no ha plegat de Secretari General del partit i responsable del naufragi de la política d’Esquerra a Catalunya, però també molt especialment a Madrid (directament responsable i còmplice de la descomunal estafa que va representar el nou model de finançament pactat el juliol del 2009), enlloc d’assumir íntegrament la responsabilitat en la debacle del partit, el que fa és conspirar i dinamitar tots els intents per intentar reflotar i renovar el partit, proposant un nou full de ruta i lideratge que permetin recuperar la confiança de l’electorat i ser útil al país i a l’objectiu de la independència.

Insisteixo, la debacle d’Esquerra només és comparable, a l’Europa Occidental, amb la debacle de la UCD a Espanya o de la Democràcia Cristiana a Itàlia. Només hi ha una diferència, tant en el cas de la UCD com de la DC els responsables del naufragi col·losal van plegar. En el cas d’ERC, pel que sembla, persisteixen en la seva voluntat d’enfonsar la nau costi el que costi i pel damunt de qui sigui.

Amb la notícia que avui recullen els mitjans sobre la negativa del Dr. Requejo, l’aparell, l’immobilisme, els responsables de la debacle d’Esquerra, sembla que haurien obtingut un triomf... que se’m representa més pírric que mai.

Amb la seva maniobra els sectors responsables de la catàstrofe independentista d’ERC han aconseguit dissuadir una personalitat independent que semblava estar a prop d’acceptar assumir aquest repte compartit de renovació i lideratge amb l’Oriol Junqueras.

Però tothom sap, i sobretot ho sap la majoria dels militants d’Esquerra, que no hi ha alternatives. Aquell “renovar-se o morir” es conjuga, per a l’actual Esquerra, amb un imperatiu absolutament emfàtic.

I davant d’aquesta dificultat és on, un cop més, em torna a aparèixer la figura de l’Oriol Junqueras com a heroi.

L'heroi clàssic, el de la mitologia, -viquipèdia dixit- sovint segueix un mateix patró en el seu camí. Aquest camí de l'heroi té cinc etapes fonamentals: l'heroi és cridat a l'aventura, que pot acceptar d'entrada o refusar fins veure's obligat a participar-hi; les proves o episodis on l'heroi va triomfant i aprenent; l'arribada a l'objectiu inicial, que suposa sempre un autoconeixement o revelació de la veritat oculta; el retorn al món ordinari; com reacciona el món a la troballa de l'heroi.

Clarament l’Oriol Junqueras és l’heroi que està en una d’aquestes etapes: ha estat cridat a “l’aventura”, l’ha acceptada, es veu obligat a participar-hi... i ara estem davant les proves o episodis on l’heroi ha de triomfar.

Aquest desafiament de l’aparell del partit no admet, en el camí de l’heroi, una derrota. Això seria la seva fi i la fi del projecte de renovació. L’heroi, l’Oriol Junqueras, ha de triomfar en aquesta prova a la que ha estat sotmès.

I tots els independentistes i patriotes de bona fe estem cridats a donar-li suport.

PS: Us juro que en aquesta reflexió i anàlisi no hi ha tingut cap influència el fet de que en la pàgina 26 de l’imprescindible llibre “Converses amb Oriol Junqueras”, de l’amic Bernat Ferrer, a la pregunta de “Amb quines persones vas fer amistat –a l’època de la Universitat, de la FNEC-“, l’Oriol respongués “Amb molta gent que després va anar cap a ERC, com Sergi de los Ríos, amb l’actual eurodiputat de CiU, l’independent Ramon Tremosa, amb gent que continua vinculada a la universitat, com Albert Lamarca o Francesc Abad...”