L'enquesta electoral de diumenge 25-A del diari Público (1-"l'efecte zero")

Diumenge el diari Público donava a conèixer les dades de la seva enquesta en relació a les properes eleccions al Parlament de Catalunya.

Ja sigui perquè va coincidir amb la macro-onada de consultes sobiranistes, ja sigui perquè Público no és un diari de difusió massiva, els resultats no han estat excessivament comentats, però és interessant de fer-ho, perquè per una banda tenen dades que confirmen plenament algunes tendències, i per una altra banda també apunten lleugeres variacions.

D’entrada cal dir que és una enquesta important, amb una mostra de 2.500 persones entrevistades.

Els resultats que expressen l’enquesta són els següents (primer el vot directe, després l’estimació de vot i finalment l’assignació d’escons d’acord a l’estimació de vot):

CiU: (vd: 24.6 ) (ev: 38.8 ) (escons: 58-60)
PSC-PSOE: (vd: 20.1) (ev: 28.2) (escons: 41-43)
ERC: (vd: 5.7) (ev:9.0 ) (escons: 13)
ICV: (vd: 5.0) (ev: 7.7) (escons: 10-11)
PP: (vd: 4.3) (ev: 7.2) (escons: 10)
Ciutadans: (vd: 1.0) (ev: 1.9) (escons: 0)
Rcat + Laporta: (vd: 0.7) (ev: 1.2) (escons:0 )
UpyD: (vd: 0.4) (ev: 0.8) (escons: 0)
PxC: (vd: 0.3) (ev: 0.7) (escons: 0)

Els resultats que descriu l’enquesta són molt clars.

Confirmen la victòria clara de CiU, tot i que matisen “l’optimisme” de la darrera onada d’enquestes. Però una victòria clara que assegura CiU governar pràcticament com vulgui, tot i que si se situa en la banda baixa, pràcticament es podria descartar un govern en solitari.

Pel que fa al PSC-PSOE, aquesta enquesta trenca la tendència baixista que havien expressat les altres enquestes, apuntant una possible recuperació electoral que els convertiria en l’única força del tripartit que treu algun rèdit d’aquest invent.

Esquerra confirma la seva davallada en relació a les eleccions del 2006, però apunta una lleugera recuperació en relació a anteriors enquestes. Recordem que Esquerra s’ha mogut a les enquestes, en la seva clara davallada electoral, en una forquilla que oscil·la entre una assignació de 10-11 diputats en la franja baixa i 14-15 en la franja alta. Aquesta enquesta se situa al mig, però en relació a les últimes suggereix recuperació de l’electorat.

ICV-EUA és, curiosament, una de les formacions que en aquesta enquesta experimenta un comportament diferent a la resta, que havien sorprès per la solidesa, inamobilitat, de les seves expectatives electorals. En aquest cas s’apunta, quasi per primera vegada, una lleugera tendència a la baixa.

El mateix podem dir del PP, que fins ara havia expressat una sorprenent estabilitat en la intenció de vot, però que en aquest cas apunta una perceptible tendència a la baixa.

I fins aquí l’anàlisi de les forces que entrarien al Parlament de Catalunya. Malgrat el xup-xup que hi ha hagut els últims temps, d’acord a aquesta enquesta la resta de formacions que han expressat la seva voluntat de concórrer a les eleccions no tenen la més mínima possibilitat d’accedir al Parlament. Tampoc Plataforma per Catalunya, malgrat tot el que diguin de potencialitat de vot, té cap opció d'entrar al parlament, tal i com ja havíem anunciat en anteriors anàlisis d'enquestes electorals.

Una altra dada rellevant de l’enquesta és que per primera vegada des de fa força enquestes (de diferents mitjans), el tripartit treu el cap en les franges de possibilitat de reedició. És a dir, d’acord a aquesta enquesta, i tenint en compte el comportament electoral que normalment en la proximitat a les eleccions “suavitza” la seva distància en relació als partits governamentals, i tenint en compte els marges d’error amb què es pot treballar, crec que una de les conclusions que es poden treure és que el tripartit pot estar en condicions de reeditar-se. Així com altres enquestes pràcticament eliminaven aquesta possibilitat, des de qualsevol punt de vista, aquesta apunta la proximitat a la franja de la possibilitat de reedició. I això no deixa de ser una novetat que cal assenyalar.

Pel que fa a Ciutadans, perdria, clarament, la seva representació parlamentària, tal i com sistemàticament venen apuntant totes les enquestes. Tot i que en la seva “particular” disputa del seu segment de vot amb UpyD Ciutadans sempre és el clar guanyador, és evident que aquesta fragmentació els condemna inequívocament a l’extraparlamentarisme.

En relació a Reagrupament, tot i situar l’enquesta a Joan Laporta de cap de llista, continua la seva imparable debacle en les expectatives electorals, situant-se en un ridícul 0.7 d’intenció directa de vot, la més baixa fins ara. Aquesta tendència és absolutament clara en relació a totes les enquestes amb les que hem treballat. Tal vegada la novetat en aquest cas és que, per a dissort de les expectatives que raonablement podria tenir el sr. Joan Laporta, Reagrupament el condemna a l’extraparlamentarisme, confirmant la regla matemàtica que qualsevol número multiplicat per zero és igual a zero.

En aquest cas és evident que Reagrupament és ja i a tots els efectes un zero electoral, que arrossega el sr. Joan Laporta en les seves expectatives electorals. Si ens hi fixem una mica, l’enquesta revela l’enorme nivell de coneixement que té l’electorat en relació a Joan Laporta, però en canvi aquest coneixement no es tradueix en una intenció directa de vot. Si tirem mà d’altres dades d’altres enquestes, on en relació a la possibilitat de votar al sr. Joan Laporta, un percentatge interessant de persones manifesten que el podrien arribar a votar, el 0.7 d’intenció directa de vot només s’explica perquè està posant en relació les seves expectatives amb Reagrupament, és a dir, multiplica per zero, i tendeix, electoralment al zero. Crec que podem dir que Reagrupament està arrossegant al fracàs les opcions que tenia el sr. Joan Laporta com a candidat, llastra fatalment les seves expectatives electorals.

Aquesta és la descripció demoscòpica de l’actual situació.

Com a analista, puc afegir algunes coses, però ara ja són opinions personals:
- és una evidència meridiana que Reagrupament és ja una absoluta irrellevància electoral. A la vista de l’evolució de la intenció de vot, es ratifica l’anàlisi que estàvem fent que l’exabrupte totalitari del Dr. Carretero en la crisi del 30 de gener, i la desnaturalització absoluta del projecte, de les seves senyes d’identitat discurs i propostes ha comportat l’enterrament definitiu de les seves opcions electorals. El més difícil era franquejar A LA BAIXA la barrera de l’1%, però el Dr. Carretero ho ha aconseguit, li ha costat, però ha aconseguit convertir Reagrupament en una irrellevància. En un zero.

- Resulta fins a cert punt difícil d’entendre la baixa incidència electoral de Reagrupament amb un candidat potent, mediàtic i carismàtic com en Joan Laporta de cap de cartell. Això, com he dit abans, només té una possible explicació, i és la que apuntava més amunt, “l’efecte zero de Reagrupament”: qualsevol número multiplicat per zero és igual a zero. Des d’aquest punt de vista, Joan Laporta, que és un candidat amb evidents i reconegudes virtuts, que és conegut per més del 90% de l’electorat, i que d’acord a moltes enquestes, ofereix una potencialitat de vot alta (que no és mai intenció de vot, ja ho hem explicat moltes vegades)… és arrossegat letalment per Reagrupament cap al no-res electoral.

- Liquidat Reagrupament com a moviment polític, convertit en zero, el problema més greu és que el Dr. Carretero també s'està carregant l'espai electoral que volia ocupar, l’espai que el mateix Joan Laporta apuntava en l’entrevista al mateix diari Público el dia de Sant Jordi (entrevista molt recomanable, de les millors, políticament, que he llegit al Jan), i que jo també penso que existeix -existia?-. Ara mateix sembla que només pot catalitzar-se amb una opció basada en un projecte personal, que posi al cistell del carisma, magnetisme i recursos d’una persona com en Joan Laporta totes les opcions. I tot i així ara mateix les coses les tindria extraordinàriament complicades, d'acord a les dades que ens aporten les enquestes. Molt i molt complicades.

Samaranch = Judes

Avui hem assistit a un espectacle vergonyós, absolutament vergonyós, homenatjant un feixista que mai se’n va estar. Aquesta és la nomenklatura que patim, aquest és el país oficial que s’allunya cada cop més de la gent.

Hòstia! Crec que tenim tot el dret del món a sentir-nos legítimament insultats perquè s’hagi fet aquest panagíric inadmissible a un personatge tan fosc, tan orgullosament franquista, com en Samaranch.

Fins i tot admetent que podem intentar córrer una cortina sobre cert passat, estar aixecant el braç en alt l’any 1974 és prou eloqüent. I haver estat torpedinant totes les aspiracions nacionals catalanes en matèria esportiva, motiu suficient, més que suficient, per menysprear fins a l’infinit un personatge d’aquesta lamentable trascendència. Només la premsa internacional ha estat a l’alçada. Tot plegat, vergonyós, profundament, intensament, vergonyós.

Corria el començament dels noranta quan aquest feixista presidia el CIO i va decidir modificar la Carta Olímpica per tal d’evitar que es poguessin fer realitat les legítimes aspiracions nacionals catalanes en matèria esportiva. Fins aleshores, és a dir, fins a la intervenció d’aquest personatge, Catalunya, si així ho volia, hauria pogut ser un subjecte de ple dret esportivament parlant, reconegut internacionalment. Ell, aquest nefast personatge, ho va impedir.

Dissabte s’ha anunciat un minut de silenci al Camp Nou. No el penso respectar. Encara més, avui, sopant amb els camarades, hem recordat quan, en aquell temps, vam saber que un partit del Barça en Samaranch acudiria a la llotja. Vam preparar una gran pancarta que deia “Samaranch = Judes”. La vaig penjar en solitari a la segona graderia, cap al lateral, mentre alguns companys provocaven una maniobra de distracció en una altra part de l’estadi. Aquella pancarta va fer mal, perquè tot i que els serveis de seguretat del club la van retirar al cap d’uns deu minuts, es va veure molt, i sabem que ens van estar buscant per tot l’estadi, molt cabrejats.

Penso que aquest “Judes” era i és del tot escaient. Una persona que va trair totalment les legítimes aspiracions catalanes. Per això avui el monarca parla dels grans serveis a Espanya. Per això, avui, tot el meu menyspreu i indignació.

És una anècdota, però com a mínim tinc aquesta petita satisfacció, de que li vaig fer menjar aquest “Samaranch = Judes” que va veure tot l’estadi, tota la llotja, començant per ell mateix. Que no descansi en pau.

Alguns sempre hem tingut aquesta voluntat manifesta i militant perquè cap feixista ni visqui ni descansi en pau. El feixisme té mil cares, algunes de ben properes i quotidianes, però les desemmascararem totes!

Que Sant Jordi ens acompanyi en aquesta lluita contra el drac del feixisme, del totalitarisme, de l’autoritarisme…

Arbeitsloser Marsch

La lletra és de Mordechaj Gerbitig, membre del partit socialista hebraic, Il Bund, a Galiicia (regió situada entre Polònia i Rússia). Va morir assassinat pels nazis al 1942, durant la Shoà. La música la va composar el dirigent socialista Julius Hofmann. És l’himne dels aturats, l’única cançó socialista del proletariat alemany, rus, polonès i hebraic en Yiddish. Ha estat cantada a tot el món, des de Rússia fins a Alemanya, a Europa, Sudamèrica... durant la revolta del Ghetto de Varsòvia. Per als països de llengua alemanya és una de les cançons de lluita més importants...

Visca la llibertat! A sac contra el feixisme, contra el nepotisme, contra l’autoritarisme, contra el totalitarisme! No hi ha treva...

Bella ciao! (la meva baixa de Reagrupament)

abril 2010, mail enviat a Reagrupament:
"Benvolgut,

he tramès la meva sol·licitud de baixa de Reagrupament al meu coordinador. Ja no és l'associació a la que vaig començar a treballar ni defensa allò en el que havia cregut, com la regeneració i qualitat democràtiques. Havíem criticat la falta de qualitat democràtica, el nepotisme, etc. i havíem dit que no seríem com "els altres". Això és l'únic cert: som terriblement pitjor, és la pitjor experiència associativa del catalanisme polític, una aberrant cultura autoritària sense precedents, una autèntica vergonya.

per tant, us prego em doneu de baixa."

S’acaba aquí la meva militància a Reagrupament. Com a patriota, com a independentista, i, el que és més important, com a demòcrata.

Vaig tenir el meu primer contacte amb el Dr. Carretero essent ell encara conseller de Governació. Va venir a sopar a casa meva amb altra gent, per parlar de política. Li vaig explicar els meus dubtes en relació amb el tripartit.

Després va venir el congrés d’Esquerra. El Dr. Carretero ja havia “sortit” del govern, i hi havia hagut “el manifest d’almoster” i altres iniciatives que qüestionaven la línia política oficial de la direcció d’Esquerra. Tot i no ser militant d’Esquerra, vaig pensar que calia donar-hi suport. I així ho vam fer, de moltes maneres. Des de la xarxa, generant la iniciativa de “Blocs amb estrella”. I políticament, amb moviments, contactes, xerrades, etc. en tot el que era l’entorn d’Esquerra, de cara a aquell congrés.

Una de les coses que en el context d’aquell congrés va permetre Joan Carretero ser el segon candidat més votat, darrere en Joan Puigcercós va ser la que va liderar n’Emili Valdero, vell i estimat amic de l’època de la Universitat. Vam sopar un dia a casa meva, amb el meu germà. L’Emili em va explicar com s’estava degradant el projecte tripartit, i que calia fer alguna cosa. I es va implicar en el projecte de Reagrupament, de cara al congrés d’Esquerra. I va generar un manifest explicant-ho, i generant adhesions. No tinc cap dubte, cap, que de no ser per la mobilització que va fer l’Emili, tots els contactes que va moure, tota la gent per la que va donar la cara, que va dinamitzar... Joan Carretero no hauria estat, en cap cas, el segon candidat més votat.

Després del congrés va venir un “impàs”, fins l’aparició de l’article publicat a l’Avui “Patriotisme i Dignitat”, signat per Joan Carretero, però escrit per l’amic Albert Pereira.

A aquell article va seguir una mobilització important, sobretot després de conèixer-se que Esquerra incoava expedient a Joan Carretero i aquest abandonava el partit. A petició expressa d’en Joan Carretero, vaig constituir el partit Reagrupament Nacional Català. I a petició directa d’en Joan Carretero, vaig assumir portar tots els temes d’Imatge i Comunicació. Ho vaig fer no perquè en sabés, d’aquests temes, sinó perquè en Joan Carretero confiava en mi per a constituir, amb total llibertat, un grup de treball que portés tots aquests temes.

Van ser uns mesos d’un treball intensíssim, per a muntar tota l’estructura de Reagrupament. Molta gent, molta il·lusió, etc. Tant l’Emili com jo vam desplegar una frenètica activitat, ell molt més que jo –a tot el territori, bastint l’organització-, que ens va portar a l’Assemblea Nacional del 3 d’octubre. Pel mig hi havia hagut un Onze de Setembre que molts recordarem, malgrat que va tenir un escàs impacte mediàtic, però que va donar carta d’identitat a una organització potent, que es va fer visible de manera inequívoca, en aquella Diada. L’Assemblea Nacional va anar molt bé, a nivell organitzatiu i mediàtic. I Reagrupament, com havíem planificat, amb aquella assemblea es va homologar com a referent polític.

L’elecció de la Junta Directiva va ser un punt i a part en aquella Assemblea. Al meu entendre, les coses no es van fer prou bé, malgrat la transparència de tot el procés, i que tothom va votar el que va voler, quan 2/3 parts de la Junta escollida era gent provinent d’Esquerra. Jo vaig ser el primer no provinent d’Esquerra més votat, i ho vaig ser crec recordar en el número 9.

En aquella Assemblea ja hi va haver algunes coses estranyes, com el fet que el Dr. Carretero fés servir persones interposades per demanar a certes persones que no es presentessin com a candidats a la Junta pel fet de venir d’Esquerra, mentre ell directament promovia a la Sra. Sandra Lomas, que també venia d’Esquerra, perquè s’hi presentés i demanava el seu vot. Això, està clar, ho he sabut després.

Però l’Assemblea va ser un èxit. Hi havíem arribat amb una organització potent, motivada, hiperactiva, i constituïda a pràcticament totes les comarques de Catalunya.

Pel que fa a la meva àrea, amb una sabata i una espardenya, penso que havíem fet una feinada brutal. S’havia constituït un grup de treball extraordinari, multidisciplinar, amb dissenyadors, periodistes, comunicadors, experts en xarxes socials, en audiovisuals, etc. Havíem fet un document estratègic d’imatge i comunicació, i teníem moltíssims projectes embastats: una nova web, un diari digital, una nova modelització dels actes, campanyes de promoció i captació de militància, iniciatives en l’àmbit de les xarxes socials, d’actes massius, etc

La primera sorpresa post Assemblea Nacional va ser que la Rut Carandell, d’acord amb en Joan Carretero, havien decidit liquidar-me, a mi i al grup de treball. I ho van fer. Sense previ avís, sense comentar-me res. I en dos actes, la primera junta directiva, a Reus, i la segona, a Vic. A mi em va saber molt de greu, perquè legítimament pensava –i penso- que havíem fet una feina molt bona, i que teníem idees, iniciatives i un grup de treball suficientment potent com per fer-ne moltíssimes més. N’havíem après molt i portàvem velocitat de creuer. Però res, la major part de la Junta va estar d’acord amb la meva liquidació i que tot el que portava a partir d’aleshores ho portés la Rut Carandell.

El primer pensament va ser deixar la Junta. Entenia que si hi era, si els associats m’havien votat, era per la feina feta, i si la Junta pensava que jo no havia de fer-ho, el meu paper a la Junta esdevenia secundari. Vaig reflexionar-ho amb el meu equip, a qui vaig explicar molt per sobre la situació, i amb els meus amics i persones d’absoluta confiança. I vaig veure, em van convèncer, que no només hi era, a la Junta, per la feina feta, sinó pel pes polític que podia tenir, per les idees que tenia i per la confiança que mereixia als associats que m’havien votat. I vaig decidir romandre-hi. I no vaig assistir a un parell de Juntes, per deixar arrofredar la crisi, de la que evidentment ningú no se’n va assabentar –excepte perquè les coses van deixar de funcionar- en termes polítics.

I la primera Junta a la que torno a assistir és la Junta on esclata la crisi, on en Joan Carretero, en una maniobra absolutament irresponsable, nauseaubunda, vol obligar a 4 membres de la Junta a dimitir, i els amenaça que si no ho fan, ho farà ell. Aquesta crisi ha estat sobradament comentada, jo mateix ho he fet. És un acte miserable, que ens porta a una crisi descomunal, i en la que no hi ha cap rerefons polític, sinó purament personal, d’interessos personals, però no dels que es vol obligar a dimitir, sinó del sr. Joan Carretero. Ja he explicat anteriorment, també, que en aquesta nova etapa de Reagrupament es produeix una paràlisi atroç, fruit de la nova manera de dirigir l’organització que té Joan Carretero, de la seva mutació com a líder. Cap projecte, cap idea, cap pla... res!

Què havia passat? Una cosa que fa pujar els colors només d’explicar-ho, però que és l’única explicació, és la veritat. Una cosa, un afer personal, que envia a prendre pel cul el projecte més brutal que hi ha hagut per a reconstituir l’espai independentista al nostre país. No tinc cap dubte que Reagrupament era el projecte que necessitava el país. Teníem les idees necessàries. Teníem un lideratge convincent. Teníem tots els ingredients per poder ocupar un espai polític clar, rotund i important en el panorama polític català. Però tot això se’n va a norris.

Què va passar? Molt fàcil i molt vergonyós: el sr. Joan Carretero havia iniciat, mesos enrere, una relació sentimental amb la sra. Sandra Lomas. Nosaltres, Reagrupament, que havia fet bandera del combat al nepotisme, ens trobàvem, de cop i volta, atrapats en un relació sentimental que condicionava absolutament el dia a dia de l’organització, la seva estratègia, la seva manera de funcionar, la presa de decisions, etc. És a dir, la relació sentimental ho condicionava tot i influïa absolutament en tot. Amb el temps hem vist que es va començar a manifestar a l’Assemblea Nacional, quan en Joan Carretero demanava personalment el vot per a la sra. Lomas. I després, quan la presa de decisions passa a estar capturada per la parella Carretero-Lomas, amb l’amén assegurat de la Rut Carandell, executora de les decisions de la parella. Aquí comença la paràlisi de Reagrupament.

Però políticament encara estàvem vius, i continuàvem treballant. Fins que, a instàncies del mateix Joan Carretero, s’anuncia que es començarà el procés de primàries, per a escollir els candidats, etc. La manera de fer-ho ja havia estat aprovada a l’Assemblea Nacional, i molts pensàvem que no hi havia cap pressa en iniciar aquest procés, sobretot tenint en compte la “laportadependència” que s’havia anant generant amb el temps. En paral·lel a l’absurd, per innecessari, tret de sortida a aquest procés que havia fet en Joan Carretero, s’havia iniciat una segona campanya: promoure Sandra Lomas com a cap de llista per la circumscripció de Tarragona.

Això llavors no se sabia, però amb el temps tot se sap... el sr. Joan Carretero havia començat, en petits cercles, a dir que pensava que Sandra Lomas era qui havia d’encapçalar la candidatura a Tarragona. Però, “curiosament”, cada cop que ho esmentava, que sempre es feia en cercles de la seva més absoluta confiança, la reacció no era positiva. I menys encara en els cercles de les comarques de Tarragona.

A la vista del rebuig de la sra. Lomas com a candidata a Tarragona generava, Joan Carretero imprimeix un gir coperniquià al seu discurs, i comença a “deixar anar” que l’elecció dels candidats, enlloc de fer-se tal i com s’havia aprovat a l’Assemblea, pels associats de la circumscripció, es farà a nivell nacional, on tothom votarà tot. Ha arribat a aquesta conclusió després de veure que la seva “estimada”, que està promocionant com a cap de llista, no aplega cap suport al seu territori –per motius més que obvis!-. Substreure la votació de l’àmbit territorial és la manera que, pensa, pot assegurar que pugui “posar” la “seva” cap de llista, amb independència del que pensi, vulgui o defensi, el territori.

La Junta en què Joan Carretero explica que les coses aniran així jo no hi era, però sí que hi havia algunes persones que hi intervenen i fan veure que aquesta proposta va en contra de l’acordat a l’Assemblea i dels principis polítics de Reagrupament.

Ja no hi haurà més juntes, sinó una petició irresponsable de dimissió a les persones que han gosat defensar la legalitat de l’associació i els seus principis polítics. Curiosament, dues d’aquestes persones són, alhora, dues de les persones que tenen un major pes polític a Tarragona, en Jaume Renyer i n’Albert Pereira. El seu pecat? Defensar la legalitat de l’associació i ser, als ulls de Joan Carretero, uns líders-obstacle per poder imposar la sra. Lomas com a candidata a Tarragona.

Pel que fa a l’Emili, el seu únic pecat va ser també el de defensar la legalitat i els principis de l’associació. Però tenia un problema subjacent, i és que la Rut Carandell, de feia temps, el veia com a una amenaça personal. Realment no sé perquè, però la Rut sempre havia vist l’Emili com una amenaça per a ella i les seves aspiracions a Reagrupament o el que fós. Hi havia hagut antecedents, que ara no venen al cas. Però en aquell moment, en què en Joan Carretero només s’escoltava la sra. Lomas, la Rut va veure la gran oportunitat per ficar-hi al sac dels liquidats a l’Emili, i deslliurar-se d’aquesta amenaça. Era conegut que la Rut protestava perquè l’Emili feia “massa actes”. Això li ho havia comentat el mateix Joan Carretero a l’Emili quan les coses encara no s’havien tornat tan paranoïques.

I jo puc donar fe de la tensió que havia generat la Rut, que ja era força transparent al nivell de direcció de l’associació, perquè sóc testimoni que l’Emili li havia dit al Joan Carretero que n’estava fart d’aquesta gelosia destructiva, i que li signava, si calia davant notari, un compromís que ell sempre aniria, si arribava el cas, darrere la Rut a qualsevol llista que es plantegés, ja fós a l’interior de l’organització com a fora, que renunciava a tot el que calgués que pogués significar una amenaça per a la Rut i que l’únic que volia era poder treballar sense aquesta permanent tasca destructiva que protagonitzava la Rut. Aquesta conversa va tenir lloc a Balaguer, després d’un acte.

Endebades. La Rut va continuar la seva particular croada contra l’Emili, que fructifica, mercès a l’autisme “lomista” en el que s’havia sumit en Joan Carretero, amb la inclusió de l’Emili en la llista dels que havien de ser eliminats.

Tots aquests despropòsits expliquen la “desaparició” política de Reagrupament en el post-assemblea del 3 d’octubre. I expliquen també l’autisme del Dr. Carretero. I expliquen finalment, tot i que estic segur que ningú ho pot entendre, la seva decisió de fer plegar 4 membres de la junta democràticament escollits per l’Assemblea, i de modificar els acords presos.

La relació sentimental amb la Sra. Lomas porta Joan Carretero a aquesta situació absolutament incomprensible, i a fer el que va fer.

Però el problema greu, gravíssim, encara estava per arribar, i és que per a justificar la cacicada, el caprici personalista, es comença a generar un discurs que trenca radicalment amb el que havia fet Reagrupament fins aleshores.

Reagrupament havia sortit a l’escena política amb dues línies programàtiques molt clares: la independència, des d’una visió patriòtica, i la regeneració democràtica. Evidentment no dubto ni un milímetre del compromís independentista dels meus companys de Reagrupament, del primer a l’últim. Igual que tampoc no en dubto dels companys d’Esquerra, o del PRC, o de qualsevol altra organització que es proclami indepedentista. En relació al tema independentista, el diferencial de Reagrupament era la recuperació de la visió patriòtica i de la denúncia de l’estafa “tripartita”.

Però hi havia, lligat a l’objectiu independentista, una enorme aposta estratègica per la regeneració democràtica, per la qualitat democràtica. En un país col·lapsat per un sistema partidista que havia enervat la burocràcia dels partits als lideratges, i que estenia el seu poder a través de les xarxes clientelars i el nepotisme, Reagrupament entra en l’escena política amb un missatge clar i contundent en relació a la necessitat de canviar les coses.

Els estatuts de l’associació i el programa polític aprovat a l’Assemblea Nacional del 3 d’Octubre tenen, en tots els seus articles, aquesta empremta, aquesta marca, que té la seva màxima expressió en el punt 2.3 de la ponència ideològica, quan es diu que Reagrupament “practica l'ètica i la democràcia interna en el moviment mateix perquè pugui esdevenir exemple tangible del que es vol oferir a la societat."

L’obnuvilació del sr. Joan Carretero per la seva relació amb la sra. Sandra Lomas el porta a “mutar” absolutament en relació a aquest discurs i a generar una nova praxi política i un nou discurs a Reagrupament absolutament a les antípodes dels valors de qualitat democràtica que havíem proclamat defensar.

Democràcia interna???? Si en una Junta Directiva de 19 persones no es pot “conviure” amb una possible visió crítica de 4 dels seus membres... de què collons estem parlant?

Quina regeneració democràtica? Quina lluita contra el nepotisme??? Si es desencadena una crisi organitzativa brutal simplement per a intentar aplanar el camí a la persona amb qui es manté una relació sentimental perquè sigui la cap de llista d’una circumscripció, i no la persona que decideixin els associats de la circumscripció????

Quina manera de funcionar, quina regeneració, si qualsevol qüestió que es plantegi s’acaba amb l’amenaça de “si no es fa com jo dic, plego”????

I exemples, mil. Tots els que volgueu. Un autèntic desastre. Un despropòsit.

Però el pitjor encara no havia arribat... Un cop passa el que va passar el 30 de gener, amb la dimissió no-dimissió, etc...en el si de l’organització, en el si de Reagrupament, es desencadena una autèntica onada de messianisme, d’adulació a l’autoritarisme... que fa posar els pèls de punta.

Vam passar de la reivindicació de la democràcia interna, de la participació, etc. a l’enervació de la voluntat del líder com a única font, de la que tot emana, i de la que, sense ella, no existeix res. Se sacralitza la voluntat única del líder fins a límits autènticament sectaris, absolutament incomprensibles. La por a l’absència del líder, la por a discutir al líder, la por a plantejar qualsevol cosa que pugui incomodar al líder... acaba convertint Reagrupament en l’organització més antidemocràtica i autoritarista del catalanisme polític. Aquells dies de la dimissió/no-dimissió van inocular en una part de l’organització el virus del totalitarisme, de l’autoritarisme més atroç: “sense el líder no hi ha res, per tant, hem de fer tot el digui el líder, no ho hem de valorar, ho hem d’aplaudir acríticament, perquè sense ell no hi ha res”.

Es desposseix el projecte polític de tota la seva dimensió política, i esdevé un moviment de seguidors d’un líder.

Durant la segona Assemblea, el 21 de març, ho vaig acabar de veure clar. Molta gent se m’atançava i em deia que no compartia el que havia dit el líder, però que com que sense ell no hi ha res, només es pot fer el que ell digui. Amén.

Aquests encara eren els més raonables... Dissortadament també vaig poder comprovar com s’havia degradat el moviment i les persones que en formàvem part quan, de manera reiterada, vaig anar sentint “jo sóc independentista, i si per a la independència necessitem una dictadura, doncs una dictadura”.

Són expressions que em van gelar l’ànima. Tants anys, tants segles, el catalanisme polític reivindicant una pàtria lliure d’homes lliures per a acabar aplaudint les expressions més atroces d’autoritarisme que mai s’havien sentit en un acte catalanista... Tants anys, tants segles, de lluita per la democràcia, tants morts, tants empresonats per causa de la llibertat... i acabem aplaudint, si cal, la dictadura, com a mal menor, com a peatge...

Doncs no. Ho sento molt, però no. El meu convenciment és que només podem aspirar a la nostra llibertat des del compromís amb la llibertat, l’honestedat, la decència. No puc formar part d’una organització que aplaudeix tot el que fa el líder, les seves barbaritats, el seu nepotisme, etc. simplement perquè és el líder, i mirar a una altra banda.

Vam començar a Reagrupament perquè volíem ser “una altra cosa”. Teníem molta il·lusió, patriòtica i democràtica, per poder fer les coses d’una altra manera i per poder oferir a la societat un projecte diferent, que superés l’actual oferta política, tan podrida... però Reagrupament ha esdevingut el moviment polític més autoritari, despòtic, nepotista... que mai ha conegut el catalanisme polític. Havíem de ser “una altra cosa”, però per a millorar, no per a ser tan manifestament pitjors, no per a acabar essent aquesta vergonya política que és l’actual Reagrupament.

Aquest moviment d’arrel autoritària, gairebé sectària, aquesta promoció d’un fanatisme jihadista, que només havia vist en les brigades bolivarianes chavistes o els guardians de la revolució islamista iraniana... ja no és, ni de lluny, el meu moviment. Me n’avergonyeixo, i molt.

I jo, per la meva pròpia dignitat política i personal, i per la memòria de tots els catalanistes que ens han precedit en la lluita per una terra lliure, per la llibertat, per la fidelitat al seu llegat de lluita, compromís i valors democràtics, no puc continuar formant part de Reagrupament. Per això me n’he donat de baixa.

Visca la terra, mori el mal govern i el despotisme!!!! Bella ciao!

PS: a tots i totes qui lluiten per la llibertat i que creuen en la llibertat!

Cornella Decideix es presenta a Sant Ildefons!

Demà divendres dia 9 d'abril es presenta Cornellà Decideix al barri de Sant Ildefons, al centre cívic. I allà hi serem. Fent costat a la causa i al meu germà, que hi intervindrà en nom de Cornellà Decideix.

Com diu l’himne del Barça, “són molts anys que han estat”. La meva infància i primera adolescència van transcórrer al barri de Sant Ildefons, on els meus pares eren mestres. El meu germà encara hi viu. I són molts, molt diversos i bons, els records que en tinc.

Sant Ildefons era llavors allò que se’n deia una “ciutat dormitori”, formada amb l’allau de l’emigració espanyola, especialment andalusa, dels anys 60 i començaments dels 70. Un lloc mancat de tot, un lloc d’urbanització demencial, desmesurada. Un lloc que va esdevenir alguna cosa per la voluntat dels seus veïns.

Ara ha canviat molt. No només perquè és un barri molt més ordenat –dintre de les seves possibilitats-, i amb serveis. També ha canviat demogràficament. Ara és realment un mosaïc al·lucinant de races, cultures i religions. Aquell Sant Ildefons predominantment andalús s’ha transformat en un Sant Ildefons en el que hi viuen també molts llatinoamericans i magrebins. N’hi ha prou amb passejar-s’hi i veure els comerços, les places, la mainada a la sortida de les escoles, els partits de futbol i de bàsquet dels dissabtes, etc.

Per això, per aquesta realitat que també forma part de la nostra realitat nacional, és molt important la feina que està fent Cornellà Decideix. I encara és més important la feina que s'està fent a barris com Sant Ildefons. I si m’ho permeteu, encara hi ha un encara més, per a tota la gent que hi està donant suport, com els que intervindran també demà: el president de l’Associació de Veïns, un representant de la comunitat llatinoamericana i un treballador social amazic. S’està parlant amb tots els col·lectius d’immigrants, i se’ls hi està explicant la consulta, que poden votar, etc. S’està fent una feina que no s’havia fet mai.

Demà divendres, a més, a l’acte de Sant Ildefons, hi participarà una persona molt important: en Justo Molinero. Crec que és un fet del tot destacable, del tot remarcable. És una persona d’una enorme ascendència i penetració, per la seva enorme dimensió mediàtica i popular, en una part molt important de la societat catalana, provinent d’aquella immigració dels anys 60 i començament dels 70…

A més a més, i si em permeteu aquest apunt personal, n’estic especialment content perquè el fet que se l'hagi convidat és fruit d’una conversa amb el meu germà. Aquests dies n’hem parlat molt, de les coses que es podrien fer, i un dia, parlant de les persones que hi podrien participar, ens va sortir el nom d’en Justo Molinero. I dit i fet, el meu germà s’hi va posar en contacte, i va acceptar participar-hi. Entendreu, per tant, la meva doble satisfacció…

Un cop coneguda la seva participació, s’ha difós la notícia. I avui, a El Periódico, n’han publicat una entrevista. I em sembla que com en Justo Molinero ha explicat perquè hi participarà és la síntesi exacta de la motivació de les consultes i de la importància de la feina que s’està fent a llocs com Sant Ildefons. Ha dit: “No aniré a demanar ni el ‘sí’ ni el ‘no’, sinó que la gent tingui el dret de decidir”. Bravo!

En el nostre “microclima” independentista hi ha molt tarat que viu en un permanent estat l’alienació mental i política. Per això és tan important aquesta feina que fa gent com la de Cornellà Decideix, la seva empenta, el seu coratge, la seva increïble dedicació i compromís. En termes evangèlics, la feina que estan fent, la llavor que estan sembrant... cau en terra fèrtil, i germinarà. No és com la llavor que cau sobre la roca o la llavor que cau al marge del camí i se la mengen les males herbes. Ningú pot esperar ni somiar en collites futures sense sembrar adequadament, sense fer-ho bé, sense parlar molt, sense trencar molts tòpics, sense estar tan i tan arran d’aquesta part de la nostra realitat, del nostre país, com ho està fent la gent de Cornellà Decideix.

Vagi per tant el meu reconeixement a tots els companys de Cornellà Decideix, a la seva feina, i a tota la gent que, d’orígens tan diversos, s’hi estan implicant i hi estan donant suport.

I el meu reconeixement i agraïment especial al sr. Justo Molinero, perquè hi participi, i perquè ho hagi dit amb aquestes paraules tan clares, que subscriuria el més estimat dels nostres poetes.

Visca la terra!