Diumenge el diari Público donava a conèixer les dades de la seva enquesta en relació a les properes eleccions al Parlament de Catalunya.
Ja sigui perquè va coincidir amb la macro-onada de consultes sobiranistes, ja sigui perquè Público no és un diari de difusió massiva, els resultats no han estat excessivament comentats, però és interessant de fer-ho, perquè per una banda tenen dades que confirmen plenament algunes tendències, i per una altra banda també apunten lleugeres variacions.
D’entrada cal dir que és una enquesta important, amb una mostra de 2.500 persones entrevistades.
Els resultats que expressen l’enquesta són els següents (primer el vot directe, després l’estimació de vot i finalment l’assignació d’escons d’acord a l’estimació de vot):
CiU: (vd: 24.6 ) (ev: 38.8 ) (escons: 58-60)
PSC-PSOE: (vd: 20.1) (ev: 28.2) (escons: 41-43)
ERC: (vd: 5.7) (ev:9.0 ) (escons: 13)
ICV: (vd: 5.0) (ev: 7.7) (escons: 10-11)
PP: (vd: 4.3) (ev: 7.2) (escons: 10)
Ciutadans: (vd: 1.0) (ev: 1.9) (escons: 0)
Rcat + Laporta: (vd: 0.7) (ev: 1.2) (escons:0 )
UpyD: (vd: 0.4) (ev: 0.8) (escons: 0)
PxC: (vd: 0.3) (ev: 0.7) (escons: 0)
Els resultats que descriu l’enquesta són molt clars.
Confirmen la victòria clara de CiU, tot i que matisen “l’optimisme” de la darrera onada d’enquestes. Però una victòria clara que assegura CiU governar pràcticament com vulgui, tot i que si se situa en la banda baixa, pràcticament es podria descartar un govern en solitari.
Pel que fa al PSC-PSOE, aquesta enquesta trenca la tendència baixista que havien expressat les altres enquestes, apuntant una possible recuperació electoral que els convertiria en l’única força del tripartit que treu algun rèdit d’aquest invent.
Esquerra confirma la seva davallada en relació a les eleccions del 2006, però apunta una lleugera recuperació en relació a anteriors enquestes. Recordem que Esquerra s’ha mogut a les enquestes, en la seva clara davallada electoral, en una forquilla que oscil·la entre una assignació de 10-11 diputats en la franja baixa i 14-15 en la franja alta. Aquesta enquesta se situa al mig, però en relació a les últimes suggereix recuperació de l’electorat.
ICV-EUA és, curiosament, una de les formacions que en aquesta enquesta experimenta un comportament diferent a la resta, que havien sorprès per la solidesa, inamobilitat, de les seves expectatives electorals. En aquest cas s’apunta, quasi per primera vegada, una lleugera tendència a la baixa.
El mateix podem dir del PP, que fins ara havia expressat una sorprenent estabilitat en la intenció de vot, però que en aquest cas apunta una perceptible tendència a la baixa.
I fins aquí l’anàlisi de les forces que entrarien al Parlament de Catalunya. Malgrat el xup-xup que hi ha hagut els últims temps, d’acord a aquesta enquesta la resta de formacions que han expressat la seva voluntat de concórrer a les eleccions no tenen la més mínima possibilitat d’accedir al Parlament. Tampoc Plataforma per Catalunya, malgrat tot el que diguin de potencialitat de vot, té cap opció d'entrar al parlament, tal i com ja havíem anunciat en anteriors anàlisis d'enquestes electorals.
Una altra dada rellevant de l’enquesta és que per primera vegada des de fa força enquestes (de diferents mitjans), el tripartit treu el cap en les franges de possibilitat de reedició. És a dir, d’acord a aquesta enquesta, i tenint en compte el comportament electoral que normalment en la proximitat a les eleccions “suavitza” la seva distància en relació als partits governamentals, i tenint en compte els marges d’error amb què es pot treballar, crec que una de les conclusions que es poden treure és que el tripartit pot estar en condicions de reeditar-se. Així com altres enquestes pràcticament eliminaven aquesta possibilitat, des de qualsevol punt de vista, aquesta apunta la proximitat a la franja de la possibilitat de reedició. I això no deixa de ser una novetat que cal assenyalar.
Pel que fa a Ciutadans, perdria, clarament, la seva representació parlamentària, tal i com sistemàticament venen apuntant totes les enquestes. Tot i que en la seva “particular” disputa del seu segment de vot amb UpyD Ciutadans sempre és el clar guanyador, és evident que aquesta fragmentació els condemna inequívocament a l’extraparlamentarisme.
En relació a Reagrupament, tot i situar l’enquesta a Joan Laporta de cap de llista, continua la seva imparable debacle en les expectatives electorals, situant-se en un ridícul 0.7 d’intenció directa de vot, la més baixa fins ara. Aquesta tendència és absolutament clara en relació a totes les enquestes amb les que hem treballat. Tal vegada la novetat en aquest cas és que, per a dissort de les expectatives que raonablement podria tenir el sr. Joan Laporta, Reagrupament el condemna a l’extraparlamentarisme, confirmant la regla matemàtica que qualsevol número multiplicat per zero és igual a zero.
En aquest cas és evident que Reagrupament és ja i a tots els efectes un zero electoral, que arrossega el sr. Joan Laporta en les seves expectatives electorals. Si ens hi fixem una mica, l’enquesta revela l’enorme nivell de coneixement que té l’electorat en relació a Joan Laporta, però en canvi aquest coneixement no es tradueix en una intenció directa de vot. Si tirem mà d’altres dades d’altres enquestes, on en relació a la possibilitat de votar al sr. Joan Laporta, un percentatge interessant de persones manifesten que el podrien arribar a votar, el 0.7 d’intenció directa de vot només s’explica perquè està posant en relació les seves expectatives amb Reagrupament, és a dir, multiplica per zero, i tendeix, electoralment al zero. Crec que podem dir que Reagrupament està arrossegant al fracàs les opcions que tenia el sr. Joan Laporta com a candidat, llastra fatalment les seves expectatives electorals.
Aquesta és la descripció demoscòpica de l’actual situació.
Com a analista, puc afegir algunes coses, però ara ja són opinions personals:
- és una evidència meridiana que Reagrupament és ja una absoluta irrellevància electoral. A la vista de l’evolució de la intenció de vot, es ratifica l’anàlisi que estàvem fent que l’exabrupte totalitari del Dr. Carretero en la crisi del 30 de gener, i la desnaturalització absoluta del projecte, de les seves senyes d’identitat discurs i propostes ha comportat l’enterrament definitiu de les seves opcions electorals. El més difícil era franquejar A LA BAIXA la barrera de l’1%, però el Dr. Carretero ho ha aconseguit, li ha costat, però ha aconseguit convertir Reagrupament en una irrellevància. En un zero.
- Resulta fins a cert punt difícil d’entendre la baixa incidència electoral de Reagrupament amb un candidat potent, mediàtic i carismàtic com en Joan Laporta de cap de cartell. Això, com he dit abans, només té una possible explicació, i és la que apuntava més amunt, “l’efecte zero de Reagrupament”: qualsevol número multiplicat per zero és igual a zero. Des d’aquest punt de vista, Joan Laporta, que és un candidat amb evidents i reconegudes virtuts, que és conegut per més del 90% de l’electorat, i que d’acord a moltes enquestes, ofereix una potencialitat de vot alta (que no és mai intenció de vot, ja ho hem explicat moltes vegades)… és arrossegat letalment per Reagrupament cap al no-res electoral.
- Liquidat Reagrupament com a moviment polític, convertit en zero, el problema més greu és que el Dr. Carretero també s'està carregant l'espai electoral que volia ocupar, l’espai que el mateix Joan Laporta apuntava en l’entrevista al mateix diari Público el dia de Sant Jordi (entrevista molt recomanable, de les millors, políticament, que he llegit al Jan), i que jo també penso que existeix -existia?-. Ara mateix sembla que només pot catalitzar-se amb una opció basada en un projecte personal, que posi al cistell del carisma, magnetisme i recursos d’una persona com en Joan Laporta totes les opcions. I tot i així ara mateix les coses les tindria extraordinàriament complicades, d'acord a les dades que ens aporten les enquestes. Molt i molt complicades.
Ja sigui perquè va coincidir amb la macro-onada de consultes sobiranistes, ja sigui perquè Público no és un diari de difusió massiva, els resultats no han estat excessivament comentats, però és interessant de fer-ho, perquè per una banda tenen dades que confirmen plenament algunes tendències, i per una altra banda també apunten lleugeres variacions.
D’entrada cal dir que és una enquesta important, amb una mostra de 2.500 persones entrevistades.
Els resultats que expressen l’enquesta són els següents (primer el vot directe, després l’estimació de vot i finalment l’assignació d’escons d’acord a l’estimació de vot):
CiU: (vd: 24.6 ) (ev: 38.8 ) (escons: 58-60)
PSC-PSOE: (vd: 20.1) (ev: 28.2) (escons: 41-43)
ERC: (vd: 5.7) (ev:9.0 ) (escons: 13)
ICV: (vd: 5.0) (ev: 7.7) (escons: 10-11)
PP: (vd: 4.3) (ev: 7.2) (escons: 10)
Ciutadans: (vd: 1.0) (ev: 1.9) (escons: 0)
Rcat + Laporta: (vd: 0.7) (ev: 1.2) (escons:0 )
UpyD: (vd: 0.4) (ev: 0.8) (escons: 0)
PxC: (vd: 0.3) (ev: 0.7) (escons: 0)
Els resultats que descriu l’enquesta són molt clars.
Confirmen la victòria clara de CiU, tot i que matisen “l’optimisme” de la darrera onada d’enquestes. Però una victòria clara que assegura CiU governar pràcticament com vulgui, tot i que si se situa en la banda baixa, pràcticament es podria descartar un govern en solitari.
Pel que fa al PSC-PSOE, aquesta enquesta trenca la tendència baixista que havien expressat les altres enquestes, apuntant una possible recuperació electoral que els convertiria en l’única força del tripartit que treu algun rèdit d’aquest invent.
Esquerra confirma la seva davallada en relació a les eleccions del 2006, però apunta una lleugera recuperació en relació a anteriors enquestes. Recordem que Esquerra s’ha mogut a les enquestes, en la seva clara davallada electoral, en una forquilla que oscil·la entre una assignació de 10-11 diputats en la franja baixa i 14-15 en la franja alta. Aquesta enquesta se situa al mig, però en relació a les últimes suggereix recuperació de l’electorat.
ICV-EUA és, curiosament, una de les formacions que en aquesta enquesta experimenta un comportament diferent a la resta, que havien sorprès per la solidesa, inamobilitat, de les seves expectatives electorals. En aquest cas s’apunta, quasi per primera vegada, una lleugera tendència a la baixa.
El mateix podem dir del PP, que fins ara havia expressat una sorprenent estabilitat en la intenció de vot, però que en aquest cas apunta una perceptible tendència a la baixa.
I fins aquí l’anàlisi de les forces que entrarien al Parlament de Catalunya. Malgrat el xup-xup que hi ha hagut els últims temps, d’acord a aquesta enquesta la resta de formacions que han expressat la seva voluntat de concórrer a les eleccions no tenen la més mínima possibilitat d’accedir al Parlament. Tampoc Plataforma per Catalunya, malgrat tot el que diguin de potencialitat de vot, té cap opció d'entrar al parlament, tal i com ja havíem anunciat en anteriors anàlisis d'enquestes electorals.
Una altra dada rellevant de l’enquesta és que per primera vegada des de fa força enquestes (de diferents mitjans), el tripartit treu el cap en les franges de possibilitat de reedició. És a dir, d’acord a aquesta enquesta, i tenint en compte el comportament electoral que normalment en la proximitat a les eleccions “suavitza” la seva distància en relació als partits governamentals, i tenint en compte els marges d’error amb què es pot treballar, crec que una de les conclusions que es poden treure és que el tripartit pot estar en condicions de reeditar-se. Així com altres enquestes pràcticament eliminaven aquesta possibilitat, des de qualsevol punt de vista, aquesta apunta la proximitat a la franja de la possibilitat de reedició. I això no deixa de ser una novetat que cal assenyalar.
Pel que fa a Ciutadans, perdria, clarament, la seva representació parlamentària, tal i com sistemàticament venen apuntant totes les enquestes. Tot i que en la seva “particular” disputa del seu segment de vot amb UpyD Ciutadans sempre és el clar guanyador, és evident que aquesta fragmentació els condemna inequívocament a l’extraparlamentarisme.
En relació a Reagrupament, tot i situar l’enquesta a Joan Laporta de cap de llista, continua la seva imparable debacle en les expectatives electorals, situant-se en un ridícul 0.7 d’intenció directa de vot, la més baixa fins ara. Aquesta tendència és absolutament clara en relació a totes les enquestes amb les que hem treballat. Tal vegada la novetat en aquest cas és que, per a dissort de les expectatives que raonablement podria tenir el sr. Joan Laporta, Reagrupament el condemna a l’extraparlamentarisme, confirmant la regla matemàtica que qualsevol número multiplicat per zero és igual a zero.
En aquest cas és evident que Reagrupament és ja i a tots els efectes un zero electoral, que arrossega el sr. Joan Laporta en les seves expectatives electorals. Si ens hi fixem una mica, l’enquesta revela l’enorme nivell de coneixement que té l’electorat en relació a Joan Laporta, però en canvi aquest coneixement no es tradueix en una intenció directa de vot. Si tirem mà d’altres dades d’altres enquestes, on en relació a la possibilitat de votar al sr. Joan Laporta, un percentatge interessant de persones manifesten que el podrien arribar a votar, el 0.7 d’intenció directa de vot només s’explica perquè està posant en relació les seves expectatives amb Reagrupament, és a dir, multiplica per zero, i tendeix, electoralment al zero. Crec que podem dir que Reagrupament està arrossegant al fracàs les opcions que tenia el sr. Joan Laporta com a candidat, llastra fatalment les seves expectatives electorals.
Aquesta és la descripció demoscòpica de l’actual situació.
Com a analista, puc afegir algunes coses, però ara ja són opinions personals:
- és una evidència meridiana que Reagrupament és ja una absoluta irrellevància electoral. A la vista de l’evolució de la intenció de vot, es ratifica l’anàlisi que estàvem fent que l’exabrupte totalitari del Dr. Carretero en la crisi del 30 de gener, i la desnaturalització absoluta del projecte, de les seves senyes d’identitat discurs i propostes ha comportat l’enterrament definitiu de les seves opcions electorals. El més difícil era franquejar A LA BAIXA la barrera de l’1%, però el Dr. Carretero ho ha aconseguit, li ha costat, però ha aconseguit convertir Reagrupament en una irrellevància. En un zero.
- Resulta fins a cert punt difícil d’entendre la baixa incidència electoral de Reagrupament amb un candidat potent, mediàtic i carismàtic com en Joan Laporta de cap de cartell. Això, com he dit abans, només té una possible explicació, i és la que apuntava més amunt, “l’efecte zero de Reagrupament”: qualsevol número multiplicat per zero és igual a zero. Des d’aquest punt de vista, Joan Laporta, que és un candidat amb evidents i reconegudes virtuts, que és conegut per més del 90% de l’electorat, i que d’acord a moltes enquestes, ofereix una potencialitat de vot alta (que no és mai intenció de vot, ja ho hem explicat moltes vegades)… és arrossegat letalment per Reagrupament cap al no-res electoral.
- Liquidat Reagrupament com a moviment polític, convertit en zero, el problema més greu és que el Dr. Carretero també s'està carregant l'espai electoral que volia ocupar, l’espai que el mateix Joan Laporta apuntava en l’entrevista al mateix diari Público el dia de Sant Jordi (entrevista molt recomanable, de les millors, políticament, que he llegit al Jan), i que jo també penso que existeix -existia?-. Ara mateix sembla que només pot catalitzar-se amb una opció basada en un projecte personal, que posi al cistell del carisma, magnetisme i recursos d’una persona com en Joan Laporta totes les opcions. I tot i així ara mateix les coses les tindria extraordinàriament complicades, d'acord a les dades que ens aporten les enquestes. Molt i molt complicades.
I a qui coi votarem!?
ResponEliminaEn les darreres entrevistes al Laporta he vist que refredava més que mai la seva possible participació. Així, no s'ha estat de puntualitzar i remarcar que ell i els seus assessors estaven estudiant el panorama, però que no tenien res clar.
ResponEliminaDes del meu punt de vista hi ha un espai per a Reagrupament, segurament, però la pregunta és quin és aquest espai? Aquest espai es nodriria de diferents procedències, CIU, ERC i abstenció, principalment. Hores d'ara dubto que Reagrupament faci algun forat a CIU, i poc a l'abstenció. D'una banda Carretero no ha sapigut aprofitar i gestionar les seves oportunitats, i de l'altra, penso que l'electorat de CIU és molt fidel (si bé una part de l'electorat de CIU va castigar-la votant ERC el 2003 pel pacte CIU-PP, aquests hi van tornar ben aviat, de la mateixa manera que ho van fer part d'electors del PSC). Els electors més sobiranistes de CIU han retornat a aquesta federació com els més sobiranistes del PSC han tornat a aquest partit.
Així, sembla que Reagrupament es nodrirà de l'escissió d'ERC i potser amb poques procedències significatives més. Així, possiblement els sondejos de Laporta l'indicarien que no fa forat ni a CIU ni a l'bastenció, i ell anuncia que només es presentaria si pogués ser determinant (un 1% no ho és). El fet que parli d'aquest tema amb condiconal sembla indicar que els números que té a les seves mans no li donen les raons que buscava per a presentar-se.
Salutacions,
Jordi
Jo no he tingut mai clara la relació Política-presidència del Barça. I encara menys en les actuals circumstàncies, on l'electorat està una mica cansat d'experiments.
ResponEliminaComparteixo en bona mesura l'error polític que fou la crisi de Reagrupament. Justament pel mateix motiu. Ha generat inseguretat aquesta forma de solucionar els problemes, pel votant que s'ho mira de lluny i que no entra en qüestions domèstiques amb molta facilitat.
Crec que Laporta ha comès un errors (a part de no desmarcar-se de reagrupament quan el Dr. Xiflado va premer el botó d’autodestrucció). Per mi, està trigant massa a presentar-se. Es evident que el Barça és molt important, però hauria d’haver pres la decisió de “sacrificar” les eleccions al Barça i anunciar la seva candidatura fa mesos, quan va començar a bullir l’olla. La precampanya fa mesos que ha començat i és ara quan s’està venent el peix i quan s’està debaten. Si Laporta espera arribar a l’últim minut i “moldre” està molt equivocat.
ResponEliminaCom que això és tant evident i no ho ha fet, jo crec que és la prova que al final Laporta no es presentarà.