Sóc del sud! En terra de ningú

Arribe del concert d’Obrint Pas al Fòrum, per les festes de la Mercè. Ja era hora que l’Ajuntament programés un grup com Obrint Pas, que lidere la flama de molts de natres, ciutadans de Barcelona, ni que els nostres orígens siguin diversos.

Mos vam fer fans absoluts dels Obrint Pas apenes no els coneixia ningú, però ja anaem als seus concerts amunt i avall del nostre país, dels nostres països. A Formentera vaig tenir l’ocasió de conèixer en Miquel i altres dels seus components, de xerrar i compartir.

Obrint Pas no són només un grup enorme, magnífic. Obrint Pas són, per tot el que diuen, canten, oferixen… un autèntic miracle que mos ve del nostre sud més sud. Aquest sud tan nostre i tan allunyat. Aquest sud amb qui molts compartim frontera de ser també sud. Aquest eix de l’Ebre des d’on gire el nostre país i agrane fronteres provincials, inútils, absurdes.

I sí, sempre pense com hi érem, els Obrint Pas, els amics de Formentera, natres, de les Terres de l’Ebre, de Barcelona… menjant un arròs vora Cala Saona, fent veritat que som una Nació, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó.

Obrint Pas, que saben de la dolçaina sobre els ritmes i les poesies. Com els Gra Fort, del meu poble, perduts tots a la Terra Alta, i d’on va sortir fer rock amb gralles i grallers. Reconeguem-los-ho.

Del Sud, d’este nervi nacional que es manifeste pel 25 d’abril, que omplie amb gent de tot el país la plaça de bous de València, i després el Campus dels Tarongers… i el que calgo.

Obrint Pas, i recollint la llaor d’un altre miracle, Al Tall, que mos hem criat amb les seues cançons, com a himnes. Del Sud. De molts suds. Com ara entendre que també són grans perquè han vingut a Gandesa, tots dos, Obrint Pas i Al Tall, i no importe els que hi fóssim, sinó que importe que hi fóssim i hi fossin. Amb el Correllengua. Cosint complicitats, cosint el país, ara sí, ara de veres. I no t’estranyos que els mestres del poble vinguin de pobles de Castelló. Som del Sud. Sense fronteres.

"Sóc del sud del meu cor,

sóc del sud del meu món,

sóc del sud del record,

d'uns països sense nom,

sóc del sud del sentiment,

sóc del sud de les arrels,

sóc del sud i porte als ulls

llàgrimes de lluita i futur"

Després Miquel Gil mos va cantar altres coses i altres poetes. L’amor és Déu en barca, cantae. I jo a voltes encara penso en la teua pell del sud com una cicatriu, com vinya arrencada.

Però avui (hui) el Fòrum estae ple, tot, fins al fons, com una mar de gent i d’il·lusió.

Existix este país. O este país existix perquè hi ha esta gent i esta il·lusió. I també molts i moltes més.

Si em mires el tatuatge de Jaume I al meu braç ho podràs entendre molt, però no tot. Altre cop Miquel Gil: Amaga l'arbre un riu...

"Amaga l'arbre un riu

sota l'escorça

al cor d'aquest desert

on el record sedeja

amaga l'arbre un bosc

sota l'escorça

i és en l'escletxa

que dius amor

on s'arrela i s'enlaira

al cor d'aquest país

on la memòria

s'encova al fons dels mots

i germina.

Sota del salze

s'eixampla la terra

i a dintre

un món de saba

creix amb el sol

i amb la lluna brolla. "

Jo afegixco dos versos que no sé d’on em venen: “dos palmeres són nàufrags, en la mar verda de l’horta”. Hi penso, com penso sempre en quan som més sud. I en com ser més sud i més natres. I en ballar jotes.

Hem d’eixamplar la terra. És lo que mos toque: “dintre un món de saba creix amb el sol i amb la lluna brolla”. Ni que em deixi en terra de ningú este eixamplar la terra.