Anàlisi d’urgència del -fantàstic- resultat de les eleccions

D’entrada, la meva satisfacció pels excel·lents resultats de CiU i n’Artur Mas. N’Artur Mas havia fet els deures, i molt ben fets, i li hem reconegut. Ha fet una campanya extraordinària, boníssima, de les millors que, després de tants anys de militància política, he vist.

CiU podrà governar en solitari. Només caldrà treballar intensament per a l’aprovació dels pressupostos anuals, que seran molt complicats, duríssims, i que per tant serà difícil que tinguin el suport de cap altre grup. Però cal apel·lar a la responsabilitat de tots plegats per a entendre la dramàtica situació del país, i la duresa de les decisions que caldrà prendre. Per la resta, no preveig problemes. Al Parlament la majoria de lleis s’aproven amb força consens. I, en tot cas, l’oposició és massa diversa com perquè no es puguin aconseguir suports o plantegin un frontisme obstaculitzador.

CiU ha sabut recollir perfectament la necessitat de canvi que expressava el país. El fatal govern tripartit ha esgotat el país, i això ha provocat una extraordinària mobilització de vot cap a CiU, fins al punt d’assolir uns resultats espectaculars en nombre de vots i en diputats.

CiU, a més, és la força que millor ha sabut conectar amb l’esperit nacional que emana de l’escenari polític post-sentència del TC, inclosa la mani del 10-J. Clarament, perquè la defensa inequívoca del dret a decidir ha linkat perfectament amb aquella mani (recordem: Som una Nació, nosaltres decidim).

Com a independentista, fins i tot com a militant independentista, però, sobretot, com a patriota, estic molt feliç amb aquest resultat de CiU. Estic, a més, molt content de la feina que hem fet des de l’ABSOLUT MAS, aquesta nova iniciativa blocaire que vam desplegar per donar suport al Mas. Crec que hem sabut encarar perfectament l’anàlisi de la compatibilitat desacomplexada entre la nostra militància independentista i el suport a l’Artur Mas. I ens n’hem ensortit. Hem estat capaços, crec, de traslladar un discurs de qualitat en relació a aquest suport polític, les seves motivacions i l’anàlisi de la situació del país. És evident que el mèrit d’aquests extraordinaris resultats és exclusiu d’en Mas i de la gent de CiU, però com a independentistes independents estem contents d’haver pogut contribuir, en el que sigui, a aquesta victòria. Crec, a més, que amb el nostre compromís i desacomplexament hem contribuit, també, a obrir les finestres perquè es ventili l’espai dialèctic i estratègic de l’independentisme.

Una altra cosa que el resultat electoral ha posat de manifest és justament la necessitat que l’independentisme més militant faci una reflexió profunda sobre quin és el seu paper, quina ha de ser l’estratègia i quin el discurs perquè, com a espai polític, sigui realment útil per a l’assoliment de l’objectiu que persegueix.

Els resultats d’Esquerra han sigut molt dolents. Crec, fins i tot, que han tingut un càstig excessiu. Però, en tot cas, tot plegat és conseqüència de l’enorme error de la seva aposta estratègica tripartita i del seu posterior autisme. M’ha agradat el discurs que ha fet avui en Puigcercós. Realment ha fet honor a l’eslògan de la campanya i ha fet un discurs valent. Esquerra no pot defugir una anàlisi profunda del que ha passat, de perquè s’ha arribat a aquesta situació. Confio que aquesta anàlisi no sigui una carnisseria interna. Esquerra és massa important per al país com perquè aquest debat necessari no el plantegin adequadament. I des del punt de vista de compromís amb el país avui en Puigcercós ha estat a l’alçada, ha estat valent. Deixar sentat aquest voler ajudar, aquest voler ser constructius és un exemple del compromís patriòtic que haurien de tenir totes les forces polítiques, especialment les independentistes.

Dissortadament això ja sabem, a hores d’ara, que no serà així. Solidaritat Independentista ja ha deixat clar avui, per boca del “listillo” Uriel, que aquest compromís patriòtic no va amb ells. No m’estranya, l’Uriel ja va ser un dels màxims defensors del tripartit, i ara continua instal·lat en aquest mateix esquema mental de l’Esquerra del 2003 i del 2006. Aquesta és la part negativa dels solidaris. La part positiva és que me n’alegro molt pels molts amics que hi tinc, que hagin entrat al parlament. Sobretot per l’Emili Valdero, que ha fet una feinada increïble, però també per tots els companys del Fòrum Maians. Tinc claríssim que si SI ha entrat al parlament ha estat per la combinació del ganxo electoral d’en Laporta i per la massiva implicació del Fòrum Maians, que és qui ha proporcionat l’autèntica estructura organitzativa i territorial.

SI també pot fer coses importants per al país. Però cal que reflexionin sobre el seu discurs i sobre com enfoquen el seu paper polític. Tenen un objectiu polític molt clar, la independència, però no tenen compromís patriòtic. L’han defugit des del primer dia. I això no és bo ni per a ells ni per al país. Em sap molt de greu el discurs que ha fet “el listillo”, ha estat una de les coses més lamentables i execrables que he sentit en els últims temps. A veure nois, amb 4 diputats el que no podeu fer és voler imposar res, el que cal que feu, des de la legítima defensa d’uns objectius, és tenir una actitud constructiva, de suport en tot allò que necessiti el país, en tots els ordres. Si us heu de passar la legislatura amb aquesta actitud fatxenda de desemmescaradors de traïdors no anem gens bé. I és que és com si ho veiés, com que no han pogut superar Esquerra, estic segur que es dedicaran tota la legislatura a demonitzar-la, i a intentar aprofitar l’actitud constructiva que pugui tenir Esquerra, per a assenyalar-los com a malvats col·laboradors de “l’autonomisme”. Tant de bo m’equivoqui!

A més a més resulta especialment irritant veure com certs personatges que han estat autèntics llepaculs del tripartit, que han actuat d’autèntics mamporreros del tripartit, ara vulguin donar lliçonetes als que ja ens hi vam oposar des de l’inici. S’ha de ser molt farsant per haver gaudit de totes les prevendes del tripartit i ara fer segons quins discursets i, encara, pretendre donar lliçonetes…

Tornant a l’escenari dels resultats electorals, és evident que el sobiranisme en surt molt reforçat, amb aquest extraordinari resultat de CiU, però també amb la força d’Esquerra i de SI.

Des d’un punt de vista d’independentisme explícit, caldrà veure com actuen Esquerra i SI. Crec que és indispensable que parlin. La situació creada, un cop eliminada i enterrada l’amenaça i aposta tripartita, té un cert punt d’absurda i afebleix, clarament, les expectatives futures.

Una bona notícia que ha tingut l’independentisme és que la secta reagrupada no hagi entrat al Parlament. No ha estat cap sorpresa, ja ho havíem dit sempre, des d’aquest bloc, que no entrarien. I avui n’hem tingut la total confirmació. Això és una molt bona notícia com a independentistes, però també com a demòcrates i éssers morals. L’experiència sectària i autoritària de Reagrupament és la pitjor proposta que mai ha existit en el catalanisme polític. La seva previsible desaparició és una magnífica notícia. Caldrà cel·lebrar la seva disolució, que no crec trigui gaire, i passar ràpidament pàgina, oblidar-los per a sempre, que només en quedi un llunyà rastre d’aquest malson.

Pel que fa a la gent reagrupada, crec que els haurem de deixar una bona temporada en quarentena, fins que es desintoxiquin de totes aquestes males pràctiques que han caracteritzat la seva militància reagrupada. Caldrà tenir certes mesures profilàctiques, però al cap i a la fi, i en un cert futur, caldrà que tots siguem capaços d’actuar amb generositat i poder treballar plegats…

Una de les altres magnífiques notícies de la nit electoral ha estat el brutal “descalabro” dels sociates. Uf! Això sí que ha estat una sorpresa autèntica! Els socialistes tenen, ara mateix, un problema molt i molt greu. Estan col·lapsats i no es preveu cap escenari que els pugui ajudar a sortir d’aquest col·lapse. Tot el contrari, la proximitat de les municipals pot acabar de fer entrar en una crisi definitiva el projecte del socialisme espanyol per a Catalunya. I d’això ens n’hem d’alegrar!

En canvi, l’ascens del PP fa una mica de mal. Però no ens enganyem, aquest públic existeix, i des d’una situació de crisi com la que patim, és fins a cert punt normal que hagi canalitzat el vot de descontentament d’arrel espanyolista. Ciutadans, per contra, es queda com estava, que ja és molt i més del que voldríem, però en fi…

PxC ens ha donat, durant bona part de la nit, un autèntic ensurt. Han obtingut un resultat realment preocupant. Ja sé que no és gran cosa, però és que fins i tot han quedat per sobre dels reagrupats! Durant la inacabable hora que apareixia en pantalla amb 3 diputats la cosa no era gens divertida.

Haver vist aquestes orelles al monstre demagògic de la ultradreta a ca nostre em provoca dues reflexions:

Si el PP no hagués endurit el seu discurs anti-immigració… podríem haver assistit a un escenari en el que el PP no hagués tingut tants suports, però que en canvi hagués habilitat l’entrada d’Anglada al Parlament?
La tàctica de la criminalització dels debats no és bona. Amagar el debat dels problemes que perceben els nostres conciutadans no serveix de res, és contraproduent. Cal, per tant, parlar també de la immigració, i fer-ho o poder-ho fer sense demagògies i sense que, només per plantejar-ho, es sigui etiquetat de “xenòfob”.

En definitiva, crec que ha passat el millor que podia haver passat per al país i per poder avançar com cal cap al dret a decidir sense límits. Cal fer la feina ben feta, cal saber escoltar el país i cal plantejar estratègies que parteixin de la realitat i no d’experiments de laboratori d’uns il·luminats. La feina per fer és brutal. I cal començar per on cal, per treure el país del pou on és. I això només CiU i n’Artur Mas s’han postulat a fer-ho, vet aquí el seu triomf.

El nou mapa polític reflecteix, amb força claredat, el que ja ens estaven dibuixant les enquestes quan plantejaven els temes del nostre futur nacional. CiU ha fet els deures, i ha sintonitzat amb les necessitats del país i amb el que es va expressar el 10-J. L’independentisme encara té pendents aquests deures, i no pot defugir analitzar adequadament la situació. Caldrà fer-ho des de les organitzacions, perquè la situació d’Esquerra és delicada i perquè els resultats de SI, tot i meritoris, no deixen d’assenyalar-los com a una força testimonial, que xoca repetidament contra la realitat fins a -quan fa segons quins discursos de grandiolocuència tronada redemptista- fregar el grotesc. Però més enllà d’aquesta necessària reflexió que han de fer les organitzacions, cal una reflexió serena sobre el moviment en general, la seva situació i la necessitat d’una nova estratègia que optimitzi la seva força i empenta de manera útil per als objectius que es persegueixen.