Tic tac, tic tac…

Avui hem tingut nova onada d’enquestes: El Mundo, La Vanguardia i Antena 3. Ja hi ha poques coses noves a comentar, excepte cridar l’atenció per l’encara elevadíssim percentatge de votants indecisos (més del 30%) que poden fer alterar amb una certa significació el que repetidament van marcant les enquestes.

És potser per això que de manera imprudent em venen al cap ja lectures en clau política de tot el que està passant, anticipant el que pot passar diumenge i a partir de diumenge.

Encara hi ha una cosa molt clara, per a mi, i és la importància que té que CiU obtingui la majoria absoluta. Patriòticament és important per al país, gairebé necessari. Vet aquí el meu compromís, aquestes eleccions, amb CiU, i que, amb altres companys bloggaires independentistes i independents, hàgim volgut manifestar aquest suport amb l’ABSOLUT MAS.

Hi ha dues coses que són cabdals en aquesta aposta: la primera és la precària, lamentable situació del país. Qui governi es trobarà un país tan destruït que caldrà fer molta feina, prendre moltes decisions, i això, amics meus, només pot fer-se amb un govern sòlid, amb majoria absoluta. Sense aquesta majoria absoluta es poden fer moltes coses, també governar, però faltarà aquest punt que atorga la majoria absoluta i que és tan imprescindible en situacions excepcionals com la que vivim. Segon, CiU ha fet els deures, en aquest període; un fer els deures que s’ha explicitat amb l’inequívoc horitzó del dret a decidir sense límits, i amb l’estratègia del concert econòmic com a estació, en aquesta propera legislatura.

Sincerament: a algú se li acut com aprovarà CiU uns pressupostos terribles, com són els de l’any vinent, sense majoria absoluta? Qui voldrà cooperar en assumir les decisions que caldrà prendre per buscar la sortida d’aquest pou on ens ha enfonsat el tripartit? Penseu-hi, penseu-hi.

Aquest és, per tant, el meu gran desig i aposta per a aquestes eleccions: un canvi ABSOLUT MAS.

Les enquestes també ens estan explicant altres coses, en el món del sobiranisme. Començant per la més important: molts, en aquests últims temps, han donat per feta una majoria social inequívocament independentista, que, com aquell que diu, estaria segrestada pels partits polítics. No hi ha res més allunyat de la realitat que aquesta realitat de dibuixos animats que alguns ens han volgut vendre. El país és el que és, i excepte perquè CiU aconsegueix, pel que diuen les enquestes, rascar una mica de vot als sociates, la massa de votant sobiranista no presenta gaires variacions. Alerta, per tant, amb actuar frívolament. No confonguem un col·lectiu que tot el que ha passat els últims temps l’ha hipermobilitzat amb un increment decisiu d’aquest col·lectiu. Avui mateix a algunes enquestes podem veure com els partidaris de la independència ens situem en el 20%. La del CIS ens situava en una tercera part dels enquestats. Podria posar molts altres exemples. No per a tirar aigua al vi, sinó per a reclamar una cosa que és cabdal per al futur del nostre país: actuar correctament, conèixer el país, tenir estratègia, garantir compromisos i acció concertada en els temes de país. Evitar, en definitiva, aquesta certa sensació d’exèrcit de Pancho Villa sumit en la boira. I és que l’independentisme militant, en general, és qui menys o pitjor ha fet els deures.

Les enquestes assenyalen també una davallada molt important per a Esquerra. Ja veurem quina és, finalment, aquesta davallada, però tot sembla indicar que es mouran per sota de la línia que sempre he marcat dels 13 diputats. Esquerra, tanmateix, continuarà essent la principal organització explícitament independentista al Parlament. Esquerra és important per al país, i sobre Esquerra recaurà, l’endemà de les eleccions, la principal responsabilitat en liderar una refundació estratègica de l’independentisme, que cal, que és indispensable. Dissortadament, i pel que he pogut veure durant la campanya, a Esquerra sembla que no hagin acabat d’entendre el que està passant. Aquestes apel·lacions a situar en els altres la pròpia debacle és un exemple paradigmàtic del que dic, quan el més important de tot hauria estat, per a ells, interrogar-se sobre perquè només han aconseguit fidelitzar clarament un 35% del seu antic vot…

El primer pas que caldrà que faci Esquerra és analitzar seriosament, amb sinceritat interna, tot el que ha passat, i entendre-ho, assumir-ho. Més val tard que mai. Alguns ja fa molt que vam advertir que no s’anava en la direcció correcta, que s’anava cap al pedregal, que s’abocava el partit i el país al desastre… La major part de l’electorat, segons les enquestes, comparteixen aquest diagnòstic. I per això les enquestes pronostiquen el que pronostiquen.

Però, insisteixo, Esquerra és important per al país, i Esquerra està cridada a liderar la recomposició d’aquest espai, sobre altres fonaments, sobre uns fonaments molt diferents del que s’ha dit i fet aquests 7 anys (parlo en general, que també s’ha fet alguna cosa bé, no m’intenteu pillar per aquí). I crec que en Puigcercós, passi el que passi, és una de les persones que pot contribuir a aquest debat. No pot fer-ho, en canvi, i fora bo que callés la boca i s’apartés una llarguíssima temporada dels micròfons, gent com en Carod Rovira, té pebrots que estigui fent-s’ho ara d’aquesta estratègia “Banco Central”, d’intentar fugir entre la gent, com si ell no tingués res a veure amb el que està passant, amb el que ha passat a Esquerra. Quins pebrots! Em sembla demencial.

Finalment, les enquestes pronostiquen, amb pràcticament total seguretat, l’entrada de Solidaritat Catalana per la Independència, al Parlament. El dubte està en saber amb quina força, però crec que ja tots podem donar per descomptat que entraran. A mi que entrin, mentre això no tregui la majoria absoluta a CiU em sembla la mar de bé.

Tinc a SI molt bons amics, gent com cal. I és per a mi un orgull veure amb quin coratge estan treballant i com estan fent les coses. Ara no hem pogut compartir projecte, perquè com he explicat al principi, la meva prioritat és una altra. Però compartim projecte de país. Amics del Fòrum Maians, sou un autèntic exemple de patriotisme, capacitat i treball, estic molt orgullós de vosaltres.

Tanmateix, caldrà també que els solidaris facin els deures. Hi ha una part del seu discurs que no és correcta, i ells ho saben, forma part del passat, està lluny dels fonaments sobre els que s’ha de bastir el nou independentisme. És més, tenen alguns del pitjors vicis, com ara formular una proposta que s'estima més cremar i destruir el país només perquè això els afavoreixi electoralment.

Avui LV donava un 2.5% d’intenció de vot a SI, i 0-1 diputats. Això jo crec que implica que entren amb 1-4 diputats, probablement 3, vistes les coses, analitzades totes les enquestes amb què hem pogut treballar en aquest llarg període. Tenen una intenció de vot directa important, perquè és important estar a 7 dies de les eleccions amb un 2.5% d’intenció de vot. Aquesta anàlisi es veu acompanyada, i és poc científic però rellevant per a entendre-ho i poder assignar part del vot indecís a un partit sense record de vot, en l’espectacular èxit que està tenint SI a totes les seves presentacions, de la mà d’un lideratge popular i carismàtic com el d’en Jan Laporta.

L’entrada de SI al Parlament no serà, per tant, cap sorpresa, sinó el fruit de que aquesta força i aquesta gent, en un temps rècord, hagin aconseguit canalitzar mínimament aquell espai que en Cardús va batejar com “els sense nom”. Doncs bé, els sense nom ja en tenen, i és Solidaritat. I per mèrits propis, per aquesta voluntat de fer les coses correctament, per aquesta capacitat de conectar amb la gent d’aquest espai, etc.

Em resulta trist assistir al capteniment de qui va batejar aquest espai polític i electoral, en Salvador Cardús, en acusar els solidaris de no sé què. Aquest espai, fins a la sortida de Solidaritat, estava en encefalograma pla. Només la sortida de SI el reactiva, i, evidentment, el canalitza. No sé perquè el senyor Cardús s’entesta en uns laments democràticament incomprensibles envers la secta reagrupada. Reagrupament no té la més mínima opció de sortir a cap circumscripció, i aquesta és una magnífica notícia com a país, com a independentistes i com a demòcrates i persones morals. Una de les grans notícies del 29-N serà la desfeta del projecte autoritari, basat en la mentida, la calúmnia i la destrucció com a únic argument, que ha impulsat Joan Carretero.

Tant de bo la nit del 28-N, estiguem celebrant que CiU ha assolit la majoria absoluta que tant necessitem des de tots els punts de vista, i que Esquerra i SI siguin presents al parlament, que actuïn amb lleialtat i compromís patriòtic i que iniciïn aquest procés indispensable de repensament de l’estratègia independentista, on tots (evidentment excepte amb qui no comparteix els mínims democràtics) hi tenim un paper a jugar, on tots som indispensables, i on ningú no ha de repartir, mai més, carnets d’independentista. Perquè la primera lliçó de tot el que està passant és aquesta, que l’independentisme és plural, s’expressa pluralment, i l’important és l’estratègia que, lleialment, tots siguem capaços de traçar.

Visca la terra, mori el mal govern!

PS: ah! I si encara ets dels indecisos, no ho dubtis, el 28-N, aposta per un canvi ABSOLUT MAS!!!