Des del 28-N fins el darrer Consell Nacional les hores per a Esquerra s’han fet pesades. I encara ho són, perquè aquesta certa instal·lació en la provisionalitat sempre posa pes a les ales i dibuixa un panorama complicat per als propers mesos i a tots els nivells. I després del consell nacional, cal afegir la qüestió del lideratge, després que en Puigcercós hagi renunciat a tornar-se a presentar per dirigir el partit al congrés de la tardor.
Sincerament, no m’acaba d’agradar la situació. ERC és massa important per al país com perquè entri en una espiral d’autodestrucció, de renúncia a exercir aquest lideratge polític en l’independentisme que encara li pertoca.
Tenim damunt la taula dues coses molt diferents, tot i que una acabi essent una conseqüència de la primera.
La primera és el fracàs de l’estratègia tripartita, un fracàs col·losal, sense paliatius. Per a molts ha estat la crònica d’un fracàs anunciat, des del primer dia. Em sap greu, molt de greu, que la gent d’ERC no escoltés, menyspreés, els arguments de “la seva gent”, dels que n’havíem format part, dels qui els votàvem, en contra d’aquesta estratègia suïcida. L’encegament de la direcció d’Esquerra va portar a que les crítiques es transformessin en distància. I el distanciament de molts és el que va generar el que en Cardús va batejar com “els sense nom”, un nou espai polític que ja no confiava en ERC, que no es volia fer còmplice, de cap manera, de la seva estratègia tripartita. ERC va observar tot això amb una supèrbia i un menyspreu polític inconcebibles, i, enrocada en un autisme atroç va portar la seva estratègia fins al final. I el final ha estat el 28-N.
Els resultats del 28-N són, d’alguna manera, el balanç de tot plegat. I crec que no hi ha ningú que es pugui sentir, des de l’independentisme, excessivament ufanós amb aquest balanç.
ERC, davant la rotunditat amb què s’ha expressat la ciutadania, i, específicament, davant la rotunditat amb què s’ha expressat l’independentisme, té, al meu entendre, dues coses molt importants a fer:
- analitzar adequadament, sincerament, sense autoenganys, sense apriorismes, sense corsés de prejudicis i fonamentalismes, el que ha passat. Una bona reflexió sobre el que ha passat és imprescindible per a no continuar-se equivocant.
- Un cop feta aquesta anàlisi indefugible, assumir que ERC continua essent la principal força independentista del nostre país, recuperar-se i treballar adequadament per poder liderar novament l’independentisme en aquest nou escenari polític post 28-N. Per força, per història, per tot… ERC té l’obligació de liderar l’independentisme. Caldrà fer les coses de diferent manera, caldrà entendre quin és aquest nou escenari, però caldria que ERC no abandonés massa ràpidament l’objectiu de ser el pal de paller de l’independentisme.
Dissortadament, tot el que he vist del 28-N ençà no em fa ser gaire optimista ni en relació a la primera qüestió (l’anàlisi), ni a la segona (gairebé totes les veus que s’han sentit s’encaminen no tant a tornar a ser el pal de paller de l’independentisme, sinó una opció esquerranista que és independentista).
La renúncia d’en Puigcercós tampoc no és una bona notícia, tot i que potser fós inevitable. Com a mínim em quedo amb el gest de responsabilitat de liderar el partit fins al congrés. Sincerament, ERC necessita en Puigcercós, crec que és l’únic líder que, en aquests moments, pot treure el partit del pou en el que s’ha ficat (del pou, no ens enganyem, en el que el mateix Puigcercós l’ha ficada, però al costat de tota la resta de la direcció, començant pel fariseu Carod).
ERC necessita la millor versió d’en Puigcercós per a aquests mesos tan difícils. Però no en té prou amb en Puigcercós, això és igualment evident. Necessiten renovar moltíssimes coses: l’anàlisi de la situació política, de la situació del partit i de com i perquè s’hi ha arribat, necessiten també nous lideratges, noves veus, noves idees; necessiten, urgentment, buscar i trobar la fórmula per a tornar a connectar amb molta gent que, heroicament (cal dir-ho així), estiguin disposats a donar la cara, a confiar i, si cal, treballar, per aquesta nova ERC que, per anar bé, hauria de sorgir de tot aquest procés. De fet estic pensant gairebé en una nova “Crida Nacional a ERC”. Però això només es podria donar si ERC assumeix i entén tot el que ha passat i treballa per una nova estratègia, per renovar aquest compromís històric d’actuar com a pal de paller de l’independentisme.
Tanmateix, no ens enganyem, la crisi és tan forta, i la situació és tan complexa i complicada que tot això em sembla gairebé utòpic, i, fins i tot si es fessin bé les coses, no tinc un total convenciment que se n’ensurtin…
Abans deia que no hi ha cap independentista que pugui sentir-se especialment content de tot el que ha passat aquests anys. La preocupació per ERC és encara més gran quan analitzem la situació de l’independentisme.
Em sap greu dir-ho, però crec que l’independentisme "explícit i organitzat" està fatal, molt i molt malament. Porto reflexionant-hi tots aquests dies, observant els diferents moviments, i tot plegat és molt depriment, és profundament desalentador. I això em porta a pensar que l’independentisme “organitzat o explícit” encara no ha tocat fons.
Sincerament, tinc la sensació que s’ha entrat en una fase de bogeria total, d’una inconsistència esgarrifosa, i que, en aquests anys, des de la crisi que desencadena ERC amb la seva aposta tripartita, s’ha generat una mena de “nou independentisme”, de nous dirigents i de nous militants que són, totalment, carn de psiquiatra. Potser és només que, per les circumstàncies que ens ha tocat viure, o per les noves eines de comunicació de què gaudim, la txaladura aquesta abans quedava eclipsada, invisible, en les tradicionals formes de militància, que inequívocament passaven pel sedàs amortirdor de l’activisme sobre el terreny i amb la gent, i ara té un protagonisme insòlit, que proporciona visibilitat a la buidor i a l’onanisme polític més dement.
I aquí els lideratges hi tenen molt i molt a jugar i a fer. Perquè poden alimentar aquest estat de les coses, o poden contribuir a canalitzar constructivament tantes energies com s’estan desplegant arreu del territori.
I sí, vull posar noms i cognoms. Perquè, al marge d’ERC, aquí, en la resta de l’independentisme explícit i organitzat, també hi ha moltes coses a criticar.
Comencem pels qui tenen representació parlamentària, per Solidaritat. Sincerament, no els entenc. La meva confiança en Solidaritat ha anat minvant dia a dia, fins a estar clarament en negatiu, pitjor impossible. I ni tan sols la quantitat de bons amics que hi tinc no poden fer variar aquesta impressió tan negativa que en tinc. L’asilvestrament total del tàndem López-Tena i Uriel Bertran, convertits en els únics estrategues, ideòlegs i tàctics els ha abocat a un discurs tan extraordinàriament pobre que me’n faig creus. Si tot el que volen fer és aquesta política del “numeret”, estem arreglats. I em sembla que va per aquí. Des de la mateixa nit del 28-N tot el que han sapigut fer és “fer el numeret”.
Ja ho vaig dir i em ratifico: tenir un objectiu polític molt clar (la independència) està molt bé. Però sense compromís patriòtic, no hi ha res a fer, s’està condemnat a la irrellevància. I a Solidaritat no hi podem trobar el més mínim compromís patriòtic (no parlo, evidentment, de la gent, Déu me’n guard, sinó de la direcció i la seva estratègia política).
Però bé, que facin el que vulguin, en el fons és el seu problema. El que per a mi és més greu i denunciable és la indecència amb que el tàndem López Tena-Uriel Bertran, acompanyats sempre per n’Héctor López Bofill, es dedica a assenyalar el que és independentisme i el que no ho és. I per aquí no passo. Em resulta execrable aquesta actitud i discurs polític de “repartidor de carnets d’independentista”. Per aquí no passo, i per aquí no hi hauria d’haver cap independentista que hi passés.
En això estan agermanats als reagrupats. Bons altres, aquests també. Tal i com ja vaig pronosticar, estaven abocats a la irrellevància més absoluta, i així va ser el 28-N, no van passar el tall del contrast amb la realitat. Van ser Wako. I ara són uns autèntics zombis polítics. Reagrupament és res, i serà menys que zero. Però també són uns altres que de manera indecent s’han dedicat a reivindicar-se com els únics, com els ungits, i a repartir carnets. Però bé, finalment només es recordarà que han estat els responsables d’inundar la xarxa i l’espai polític de mentides, insults, aberrants teories de conspiracions, etc. Netejar tanta merda com han deixat en l’independentisme els reagrupats costarà molt, però per sort ja només se’n parla en pretèrit.
Si reprenem el fil de la reflexió que estic fent sobre la situació d’ERC i de l’independentisme, el que per a mi és més important que s’entengui és que, tal i com ja venien assenyalant totes les enquestes, el 28-N ens ha deixat un escenari més obert que mai pel que fa a com s’expressa electoralment aquest independentisme.
Una de les farses que he sentit i llegit aquests dies són aquestes afirmacions de l’òrbita solidària que diuen que “per fi” hi ha 4 diputats independentistes al Parlament. Aquest menyspreu insultant cap a ERC és insuportable i inassumible. També ho és, tot i que no és el tema d’aquesta llarga reflexió, en relació a moltíssims diputats de CiU. No és un problema de noms. És un problema d’actitud.
Permeteu-me que us expliqui una anècdota personal per a il·lustrar la repugnància que aquest tipus d’expressions em provoca.
Vaig conèixer en Puigcercós quan la Crida a la Solidaritat. Vam entrar junts a ERC amb la Crida Nacional a ERC. Després ja res, fins a aquesta distància política sideral que es va generar amb el segon tripartit. L’últim cop que ens vam veure va ser de casualitat, perquè ens vam creuar al carrer de la Ciutat quan jo anava cap al casament del meu germà petit, a la basílica dels Sants Just i Pastor. Ens vam saludar i prou.
A finals d’agost d’enguany vaig assistir a un acte de Solidaritat Independentista a Badalona, i després vam anar a sopar. Un dels que exercia d’amfitrió era n’Uriel Bertran. Per a estupefacció meva no va parar de repetir que en Puigcercós no era independentista.
He tingut i tinc moltes diferències amb ERC i amb els seus dirigents sobre la seva estratègia. Moltíssimes i molt dures. Però mai, mai, no he dubtat ni de l’independentisme ni del patriotisme d’en Joan Puigcercós ni de cap altre dels dirigents d’ERC (bé, potser d’algun sí, però m’ho he callat). No trobareu cap línia en el meu bloc en aquest sentit. Una cosa és criticar l’estratègia i una altra és dubtar del compromís nacional, de l’independentisme o del patriotisme. Tot i que evidentment hi ha independentistes que no saben el que és el patriotisme.
Entendre això, i actuar d’acord amb això i tot el que implica és un primer pas indefugible per a tot l’independentisme.
Però permeteu-me que us expressi el meu escepticisme, perquè cada cop que Solidaritat obre la boca no puc evitar que em vinguin arcades. Crec que són un autèntic problema, amb la seva bogeria fatxenda, irresponsabilitat i impresentabilitat.
Per sort la irresponsabilitat de Solidaritat és irrellevant. Per sort, també, l’evolució de l’independentisme ens ha situat en unes altres coordenades, incomprensibles per als solidaris, en un context on, per primera vegada s’apunta una majoria social favorable a la independència. No és una dada sòlida ni estable. Cal treballar molt, encara, perquè en el nostre país tinguem aquesta majoria sòlida i estable que necessitem per assolir la independència. Cal entendre, també, que aquesta majoria independentista es configura des d’una pluralitat complexa, i que, políticament, s’expressa de moltes maneres. Cal abandonar, definitivament, la idea que arribarem a la independència de la mà de la majoria que proporcionarà una única força política que aplegui tot l’independentisme. Això no serà així.
El resultat de les eleccions del 28-N ha posat de manifest el que molts ja sabíem, el que és un secret a veus: “sense Convergència no hi ha independència”. Però també tots sabem que “només amb Convergència no hi haurà independència”.
L’independentisme explícit i organitzat ha de treballar intensament per a fer de la seva actuació, proposta i estratègia l’element catalitzador de la situació política, que permeti orientar l’escenari polític cap a aquesta, per a nosaltres, única sortida política: la independència. Però, per ara, els únics que estan treballant adequadament són els convergents. Voldria que ERC assumís el paper que li pertoca. I, sincerament, ja renuncio a esperar res de Solidaritat que no sigui vergonya aliena.
Sincerament, no m’acaba d’agradar la situació. ERC és massa important per al país com perquè entri en una espiral d’autodestrucció, de renúncia a exercir aquest lideratge polític en l’independentisme que encara li pertoca.
Tenim damunt la taula dues coses molt diferents, tot i que una acabi essent una conseqüència de la primera.
La primera és el fracàs de l’estratègia tripartita, un fracàs col·losal, sense paliatius. Per a molts ha estat la crònica d’un fracàs anunciat, des del primer dia. Em sap greu, molt de greu, que la gent d’ERC no escoltés, menyspreés, els arguments de “la seva gent”, dels que n’havíem format part, dels qui els votàvem, en contra d’aquesta estratègia suïcida. L’encegament de la direcció d’Esquerra va portar a que les crítiques es transformessin en distància. I el distanciament de molts és el que va generar el que en Cardús va batejar com “els sense nom”, un nou espai polític que ja no confiava en ERC, que no es volia fer còmplice, de cap manera, de la seva estratègia tripartita. ERC va observar tot això amb una supèrbia i un menyspreu polític inconcebibles, i, enrocada en un autisme atroç va portar la seva estratègia fins al final. I el final ha estat el 28-N.
Els resultats del 28-N són, d’alguna manera, el balanç de tot plegat. I crec que no hi ha ningú que es pugui sentir, des de l’independentisme, excessivament ufanós amb aquest balanç.
ERC, davant la rotunditat amb què s’ha expressat la ciutadania, i, específicament, davant la rotunditat amb què s’ha expressat l’independentisme, té, al meu entendre, dues coses molt importants a fer:
- analitzar adequadament, sincerament, sense autoenganys, sense apriorismes, sense corsés de prejudicis i fonamentalismes, el que ha passat. Una bona reflexió sobre el que ha passat és imprescindible per a no continuar-se equivocant.
- Un cop feta aquesta anàlisi indefugible, assumir que ERC continua essent la principal força independentista del nostre país, recuperar-se i treballar adequadament per poder liderar novament l’independentisme en aquest nou escenari polític post 28-N. Per força, per història, per tot… ERC té l’obligació de liderar l’independentisme. Caldrà fer les coses de diferent manera, caldrà entendre quin és aquest nou escenari, però caldria que ERC no abandonés massa ràpidament l’objectiu de ser el pal de paller de l’independentisme.
Dissortadament, tot el que he vist del 28-N ençà no em fa ser gaire optimista ni en relació a la primera qüestió (l’anàlisi), ni a la segona (gairebé totes les veus que s’han sentit s’encaminen no tant a tornar a ser el pal de paller de l’independentisme, sinó una opció esquerranista que és independentista).
La renúncia d’en Puigcercós tampoc no és una bona notícia, tot i que potser fós inevitable. Com a mínim em quedo amb el gest de responsabilitat de liderar el partit fins al congrés. Sincerament, ERC necessita en Puigcercós, crec que és l’únic líder que, en aquests moments, pot treure el partit del pou en el que s’ha ficat (del pou, no ens enganyem, en el que el mateix Puigcercós l’ha ficada, però al costat de tota la resta de la direcció, començant pel fariseu Carod).
ERC necessita la millor versió d’en Puigcercós per a aquests mesos tan difícils. Però no en té prou amb en Puigcercós, això és igualment evident. Necessiten renovar moltíssimes coses: l’anàlisi de la situació política, de la situació del partit i de com i perquè s’hi ha arribat, necessiten també nous lideratges, noves veus, noves idees; necessiten, urgentment, buscar i trobar la fórmula per a tornar a connectar amb molta gent que, heroicament (cal dir-ho així), estiguin disposats a donar la cara, a confiar i, si cal, treballar, per aquesta nova ERC que, per anar bé, hauria de sorgir de tot aquest procés. De fet estic pensant gairebé en una nova “Crida Nacional a ERC”. Però això només es podria donar si ERC assumeix i entén tot el que ha passat i treballa per una nova estratègia, per renovar aquest compromís històric d’actuar com a pal de paller de l’independentisme.
Tanmateix, no ens enganyem, la crisi és tan forta, i la situació és tan complexa i complicada que tot això em sembla gairebé utòpic, i, fins i tot si es fessin bé les coses, no tinc un total convenciment que se n’ensurtin…
Abans deia que no hi ha cap independentista que pugui sentir-se especialment content de tot el que ha passat aquests anys. La preocupació per ERC és encara més gran quan analitzem la situació de l’independentisme.
Em sap greu dir-ho, però crec que l’independentisme "explícit i organitzat" està fatal, molt i molt malament. Porto reflexionant-hi tots aquests dies, observant els diferents moviments, i tot plegat és molt depriment, és profundament desalentador. I això em porta a pensar que l’independentisme “organitzat o explícit” encara no ha tocat fons.
Sincerament, tinc la sensació que s’ha entrat en una fase de bogeria total, d’una inconsistència esgarrifosa, i que, en aquests anys, des de la crisi que desencadena ERC amb la seva aposta tripartita, s’ha generat una mena de “nou independentisme”, de nous dirigents i de nous militants que són, totalment, carn de psiquiatra. Potser és només que, per les circumstàncies que ens ha tocat viure, o per les noves eines de comunicació de què gaudim, la txaladura aquesta abans quedava eclipsada, invisible, en les tradicionals formes de militància, que inequívocament passaven pel sedàs amortirdor de l’activisme sobre el terreny i amb la gent, i ara té un protagonisme insòlit, que proporciona visibilitat a la buidor i a l’onanisme polític més dement.
I aquí els lideratges hi tenen molt i molt a jugar i a fer. Perquè poden alimentar aquest estat de les coses, o poden contribuir a canalitzar constructivament tantes energies com s’estan desplegant arreu del territori.
I sí, vull posar noms i cognoms. Perquè, al marge d’ERC, aquí, en la resta de l’independentisme explícit i organitzat, també hi ha moltes coses a criticar.
Comencem pels qui tenen representació parlamentària, per Solidaritat. Sincerament, no els entenc. La meva confiança en Solidaritat ha anat minvant dia a dia, fins a estar clarament en negatiu, pitjor impossible. I ni tan sols la quantitat de bons amics que hi tinc no poden fer variar aquesta impressió tan negativa que en tinc. L’asilvestrament total del tàndem López-Tena i Uriel Bertran, convertits en els únics estrategues, ideòlegs i tàctics els ha abocat a un discurs tan extraordinàriament pobre que me’n faig creus. Si tot el que volen fer és aquesta política del “numeret”, estem arreglats. I em sembla que va per aquí. Des de la mateixa nit del 28-N tot el que han sapigut fer és “fer el numeret”.
Ja ho vaig dir i em ratifico: tenir un objectiu polític molt clar (la independència) està molt bé. Però sense compromís patriòtic, no hi ha res a fer, s’està condemnat a la irrellevància. I a Solidaritat no hi podem trobar el més mínim compromís patriòtic (no parlo, evidentment, de la gent, Déu me’n guard, sinó de la direcció i la seva estratègia política).
Però bé, que facin el que vulguin, en el fons és el seu problema. El que per a mi és més greu i denunciable és la indecència amb que el tàndem López Tena-Uriel Bertran, acompanyats sempre per n’Héctor López Bofill, es dedica a assenyalar el que és independentisme i el que no ho és. I per aquí no passo. Em resulta execrable aquesta actitud i discurs polític de “repartidor de carnets d’independentista”. Per aquí no passo, i per aquí no hi hauria d’haver cap independentista que hi passés.
En això estan agermanats als reagrupats. Bons altres, aquests també. Tal i com ja vaig pronosticar, estaven abocats a la irrellevància més absoluta, i així va ser el 28-N, no van passar el tall del contrast amb la realitat. Van ser Wako. I ara són uns autèntics zombis polítics. Reagrupament és res, i serà menys que zero. Però també són uns altres que de manera indecent s’han dedicat a reivindicar-se com els únics, com els ungits, i a repartir carnets. Però bé, finalment només es recordarà que han estat els responsables d’inundar la xarxa i l’espai polític de mentides, insults, aberrants teories de conspiracions, etc. Netejar tanta merda com han deixat en l’independentisme els reagrupats costarà molt, però per sort ja només se’n parla en pretèrit.
Si reprenem el fil de la reflexió que estic fent sobre la situació d’ERC i de l’independentisme, el que per a mi és més important que s’entengui és que, tal i com ja venien assenyalant totes les enquestes, el 28-N ens ha deixat un escenari més obert que mai pel que fa a com s’expressa electoralment aquest independentisme.
Una de les farses que he sentit i llegit aquests dies són aquestes afirmacions de l’òrbita solidària que diuen que “per fi” hi ha 4 diputats independentistes al Parlament. Aquest menyspreu insultant cap a ERC és insuportable i inassumible. També ho és, tot i que no és el tema d’aquesta llarga reflexió, en relació a moltíssims diputats de CiU. No és un problema de noms. És un problema d’actitud.
Permeteu-me que us expliqui una anècdota personal per a il·lustrar la repugnància que aquest tipus d’expressions em provoca.
Vaig conèixer en Puigcercós quan la Crida a la Solidaritat. Vam entrar junts a ERC amb la Crida Nacional a ERC. Després ja res, fins a aquesta distància política sideral que es va generar amb el segon tripartit. L’últim cop que ens vam veure va ser de casualitat, perquè ens vam creuar al carrer de la Ciutat quan jo anava cap al casament del meu germà petit, a la basílica dels Sants Just i Pastor. Ens vam saludar i prou.
A finals d’agost d’enguany vaig assistir a un acte de Solidaritat Independentista a Badalona, i després vam anar a sopar. Un dels que exercia d’amfitrió era n’Uriel Bertran. Per a estupefacció meva no va parar de repetir que en Puigcercós no era independentista.
He tingut i tinc moltes diferències amb ERC i amb els seus dirigents sobre la seva estratègia. Moltíssimes i molt dures. Però mai, mai, no he dubtat ni de l’independentisme ni del patriotisme d’en Joan Puigcercós ni de cap altre dels dirigents d’ERC (bé, potser d’algun sí, però m’ho he callat). No trobareu cap línia en el meu bloc en aquest sentit. Una cosa és criticar l’estratègia i una altra és dubtar del compromís nacional, de l’independentisme o del patriotisme. Tot i que evidentment hi ha independentistes que no saben el que és el patriotisme.
Entendre això, i actuar d’acord amb això i tot el que implica és un primer pas indefugible per a tot l’independentisme.
Però permeteu-me que us expressi el meu escepticisme, perquè cada cop que Solidaritat obre la boca no puc evitar que em vinguin arcades. Crec que són un autèntic problema, amb la seva bogeria fatxenda, irresponsabilitat i impresentabilitat.
Per sort la irresponsabilitat de Solidaritat és irrellevant. Per sort, també, l’evolució de l’independentisme ens ha situat en unes altres coordenades, incomprensibles per als solidaris, en un context on, per primera vegada s’apunta una majoria social favorable a la independència. No és una dada sòlida ni estable. Cal treballar molt, encara, perquè en el nostre país tinguem aquesta majoria sòlida i estable que necessitem per assolir la independència. Cal entendre, també, que aquesta majoria independentista es configura des d’una pluralitat complexa, i que, políticament, s’expressa de moltes maneres. Cal abandonar, definitivament, la idea que arribarem a la independència de la mà de la majoria que proporcionarà una única força política que aplegui tot l’independentisme. Això no serà així.
El resultat de les eleccions del 28-N ha posat de manifest el que molts ja sabíem, el que és un secret a veus: “sense Convergència no hi ha independència”. Però també tots sabem que “només amb Convergència no hi haurà independència”.
L’independentisme explícit i organitzat ha de treballar intensament per a fer de la seva actuació, proposta i estratègia l’element catalitzador de la situació política, que permeti orientar l’escenari polític cap a aquesta, per a nosaltres, única sortida política: la independència. Però, per ara, els únics que estan treballant adequadament són els convergents. Voldria que ERC assumís el paper que li pertoca. I, sincerament, ja renuncio a esperar res de Solidaritat que no sigui vergonya aliena.
Hi ha gent que ja es va adonar de tot aixó
ResponEliminaCarta del 07-11-2010 d’un Ex-Solidari enviada a un solidari explicant breument el perquè de la seva decisió de donar-se de baixa
Hola ,
Les raons per donar-me de baixa són diverses però s’alimenten les unes amb les altres. Penso que no esteu preparats. SCI no està preparada per ser la unitat política que lideri el procés d’independència. Potser en dues legislatures serà una unitat de combat petita (4-6-12 escons), potser mitjana (14-18-22-26 escons) si no fa disbarats, però mai, amb els actius que té ara per ara, no aconseguirà ser un partit de majories que arrossegui el país al seu darrera. És una qüestió de capacitat, d’aptitud en l’exercici de l’acció política en un país que està lliurant una guerra moral duríssima.
És a dir, no qüestiono el patriotisme o el sistema ètico-moral honest o no dels seus membres, sinó la seva capacitat, de si estan (esteu) o no preparats per fer política. I per mi no n’esteu, de preparats. No en sabeu prou i, personalment, no deixaria el futur del país en les vostres mans. Al menys, fins a dia d’avui, i pel que he vist. De fet, em vaig apuntar (no només, però bàsicament) per ‘testar-vos’, per fer un ‘test’ a veure si hi havia respostes que em duguessin a concloure que aquest projecte polític sap el que es fa. Però les respostes no han estat les d’equilibri, capacitat i control, sinó altres coses que valoro com a negatives i d’incapacitat. I el temps que m’he donat per veure la tendència de fons ha estat de ben bé dos mesos. I per mi no és positiva.
No deixaria el país, per descomptat, a la calamitat d’Esquerra, però tampoc als altres partits extraparlamentaris. La veritat és que tots aquests grups de ‘bons’ patriotes són això, gent amb bons sentiments, però a nivell POLÍTIC SÓN TOTS UN DESASTRE. No ho valoro a nivell personal atès que hi ha persones honestes, raonables, de bons sentiments, en definitiva, bones persones.
D’altra banda, penso que en Laporta és una bona persona, té collons i és un home valent per haver fet el que ha fet amb el Barça. És un bon patriota. Però no en sap de política, i s’ha envoltat de gent com ell (amb aquests atributs que t’he descrit) o de gent incapaç políticament. I es deixa guiar per aquesta gent que el portarà cap al desastre polític, una carrera molt diferent de la que va fer amb el Barça quan va saber escoltar i seguir els consells dels qui més en sabien (Cruijff, Txiqui, Sala-i-Martín, Oliver, etc.).
Una cosa que va fer bé en Laporta va ser NO pactar amb en Carretero. Des d’un punt de vista POLÍTIC, d’interessos POLÍTICS, en Laporta no podia pactar amb en Carretero: era l’abraçada de l’ós. Si arriba a pactar hagués quedat atrapat i podria ser acusat, en un futur, de desagraït, i llavors li haguessin pogut fer el llit, com molt bé ha passat en el passat amb altres polítics. Li haurien pogut dir que tots els diputats que hagués tret eren obra dels militants de base, i de l’esforç i del treball d’arrelament al territori que portava fent RCat al llarg de més d’un any. Era una trampa, i suposo que en López Tena o potser en Bertran li van fer veure. Per això ara confia tant en ells. Però és un segon error perquè ambdós (nobles o no, honestos o no) no en saben, d’alta política; política i no de dret entès com justícia (hi ha el dret entès com poder legítim, com força legítima damunt del cos social) i de referèndums i d’organitzar això i allò.
oooooooooooooooooooo Si s’haguessin fet les coses bé des del principi, i no ara és clar, podriem parlar de 14-18 escons al Parlament nacional enlloc dels 3, 4 ó 5 que potser assolirà el 28N un partit que avui no té representació parlamentària. Si ooooooooooooooo, avui s’estaria parlant d’una altra cosa: no de si algun nou partit entra o no, sinó de com forta podria ser la influència d’un nou partit independentista damunt del partit nacionalista majoritari al Parlament nacional. Per desgràcia de tots, no ho sabrem mai.
De nou, et desitjo a tu personalment el millor.
Cordialment,
ooooooo
Referent als nous independentistes, ja des del principi de Reagrupament vaig ser una de les poques veus que deia que en aquell moment no tocaba, que s'havia d'esperar a bastir un partit politic explicitament independentista inmediatament després d'unes eleccions que desallotgessin el tripartit de la Generalita, i per aixó vaig rebre un munt de critiques. Segueixo pensant el mateix, crec que ara és arribat el moment de fer aquest pas, hi ha quatre anys de coll i per tant hi ha marge per fer les coses ben fetes, amb gent de vàlua reconeguda, amb cara i ulls, sense improvisacions i amb un altre clima politic al Pais. Que SI hagi entrat al parlament és una pessima noticia perqué entorpirà que aixó succeeixi.
ResponEliminaReferent a ERC, crec que és del tot irrecuperable, malgrat en estar d'acord en que és una llàstima. Li pronostico la mateixa fi que al PSUC, i de fet, la seua tendencia autodestructiva segueix les mateixes pautes...desorientació que els porta a errar en l'analisi de la realitat i que per salvar els mobles els empeny a pactes estrambòtics que els portaran a la dissolució en un magma de lletres de dificil pronunciació. Aquesta autodestrucció ja ha començat amb la tactica d'associar-se amb altres forces per concorrer a les municipals. Mal fil al teler.
Benvolgut,
ResponEliminaAquest debat està desfasat, però deixa'm dir-te que tu pots dir que ets blanc i jo pensar que ets negre. I no cal esquinçar-se les vestidures.
El debat, ara, és un altre.
és més, puc pensar que vola un borinot i no esquinçar-me les vestidures. Tot és possible...
ResponEliminaCom a solidari m'he sentit ofès amb aquest escrit i creu-me que sap molt de greu, tanmateix no vull entrar en cap mena de polèmica, però no crec que tu siguis el més indicat d'examinar del meu patriotisme. salut, sort i llibertat !!!
ResponEliminaEl teu article, és, com molts d'altres que has escrit, un bon punt de partida per el debat intel·ligent i serè, d'una ment ben moblada vaja. T'haig de dir d'entrada que respecte aquesta llosa que uns estem vivint en primera persona des de fa uns 3 anys, una llosa que jo anomeno independentisme express, no puc sinó estar al 100% d'acord amb tu amb tot el que dius. Costa molt a hores d'ara veure un article que digui les coses pel seu nom sobre aquest perillós món del sense sentit, que al final en comptes de sumar, simplement restarà.
ResponEliminaNomés una dada més sobre aquest sinistre personatge anomenat Uriel: Resulta que entre altres tonteries que diu, una que un amic meu va sentir en boca d'ell, va ser que el seu objectiu era fer desaparèixer ERC. Et pots arribar a imaginar fins a quin punt ha arribat la bojeria, i el mal que això pot arribar fer al país??
Pel que fa a ERC, ja saps que malgrat el pèssim resultat jo segueixo pensant que l'estratègia d'obrir el meló del federalisme era i és bona i tot i que no s'ha aconseguit del tot, algú ho havia de fer, i aquest algú ha estat ERC.
Respecte al futur, ERC ha de continuar intentar crear l'esquerra nacional, puix en un país normal hi ha d'haver dos partits nacionals forts que representin tot l'espectre ideològic, i sobretot posar pau al partit. I et puc assegurar que hi ha gent que treballa incansablement perquè el partit ressorgeixi en la línia que tu exactement dius. El Puigcercós no estar mort, i no deixarem que ho estigui en el futur.
Gràcies doncs per pensar que ERC ha de ser part important d'aquest dissortat país. Sense aquest punt de partida no es pot construïr res, i és precisament en això on certa gent ha perdut completament el senderi.
salut i pàtria!
A aquest pas -on "aquest pas" significa el suport irracional i injustificat al Govern- hauràs de canviar el Dies de Fúria per Dies de sucre, elies.
ResponEliminaPel que llegeixo aquests dies, l'etapa de Zaragoza no haurà estat debades, i la defensa del nou govern es centra en defugir qualsevol dada o compromís i en atacar l'oposició -amb l'excepció del president, que un cop més va bastant per damunt que els seus partidaris-. No trigarem gaires mesos en començar amb l'auto-crítica del "ho fem de puta mare, però tenim un problema de comunicació".
Coincideixo amb el de més amunt en la conveniència de l'aposta republicana per exterminar el dit sector catalanista del PSC, per bé que s'haurien d'haver retirat quan el vergonyós acord de finançament que un any després té la generalitat a tocar de la fallida.
En aquest sentit, em semblen molt raonables les crítiques a la Soli i a l'independentisme express. Com pot veure qualsevol persona alfabetitzada, la única cosa que funciona express aquí és el nacionalisme espanyol excloent. Ara ha vingut la STC de la immersió, però seguirà amb les lleis de consum i cinema, amb ordenances i reglaments iinstitucionals, uns mitjans públics on es parlin tots els idiomes del país, etc. Des que el Reino, que és el que té el poder, va entrar a l'euro, s'ha acabat el bròquil. Han llençat per les escales a tots els catalanistes que havien mantingut la camama del federalisme que molts ens havíem empassat, han llençat per les escales al PNB del moderat Urkullu i llençaran per les escales al govern convergent. Són ells que tenen el poder, són ells que manen, i són ells els que decideixen.
En aquest marc, el sobiranisme de marxa-enrera i de l'"acato que envïin els catalans a un camp de concentració tot i que no ho comparteixi" tindrà, sens dubte, problemes amb la Soli.
Salut,
El socialista Mascarell, a cultura. L'home que volia escriptors en espanyol a Frankfurt. L'home que va fer el desastrós Fòrum Universal de les Cultures on l'única cultuda absent, vedada, va ser la nostra. Profetitzo meravelles: l'art lleidatà en litigi serà regalat a l'Aragó; la llei del cinema passarà a dormir el son dels justos; l'impuls a la recuperació de patrimoni històric a tot el territori s'estroncarà. Els pseudoindepes absolutmasistes podeu anar a dormir ben orgullosos, aquesta nit!
ResponEliminaPopota, el que és irracional és que parlis de "A aquest pas -on "aquest pas" significa el suport irracional i injustificat al Govern-" quan encara no hi ha govern.
ResponEliminaEm sembla que si poseu el carro davant els bous no fareu gaire camí amb aquestes pressumptes brometes per a atacar-me...
Per a l'anònim, em sembla que en Mascarell, en aquest context de govern, serà un magnífic conseller de Cultura. Per a mi és una jugada mestra, la seva incorporació.
Jo, tal com ho veig, és que cal deixar treballar els de Solidaritat perquè creixin i facin sòlid el seu projecte. Perquè, ho sento per tu, Dies de Fúria, però CiU NO (repeteixo: NO) ens farà avançar cap a la independència. Que dins CiU hi ha independentistes? Sí. Però la praxi política de CiU al Govern no serà d'anar cap a la independència. Es pot criticar la direcció d'ERC d'haver sigut cega en l'evolució de la política catalana (i ara ho paguen), però em sembla que no veure que CiU NO (repeteixo: NO) ens farà avançar cap a la independència és el mateix (exactament el mateix) mal que ha patit la direcció d'ERC. Em diràs que a Solidaritat potser no ho fan bé... D'acord, però CiU NO (repeteixo: NO) ens farà avançar cap a la independència. Pensar una altra és, simplement, no tocar de peus a terra (tu que demanes sempre que tothom toqui de peus a terra).
ResponEliminaXavi, ara ens instal·lem en els prejudicis i fem de profetes???
ResponEliminaem sembla que la reflexió que pertoca a una persona com tu, acostumada a interrogar-se sobre les coses i buscar evidències, el més normal sense aquests prejudicis fora valorar en el que representa el que s'està proposant.
I el que s'està proposant i dient és molt i molt interessant. Si no es vol veure o s'actua encegadament per prejudicis, és un altra cosa.
Em sembla que ho dic ben clar, en el post: sense convergència no hi ha independència, però només amb convergència tampoc. Tot i que aquesta última expressió no la tinc tan clara, podria ser que sí, qualsevol proposta independentista que vulgui ser útil per als objectius que diu defensar requereix d'un compromís patriòtic i d'una inteligència política que no veig per enlloc a Solidaritat. I creu-me que em sap greu...
Elies,
ResponEliminaNo hi ha cap voluntat d'atacar-te. Dit això, CiU ja estan fent coses -si rellegeixes el teu article veuràs que no només en fan sinó que t'agraden.
A la Soli ja s'ha pres nota de l'efectiva manera com ERC ha aconseguit acabar amb la farsa federalista del PSC, i de l'errada que fou quedar-s'hi quan els van negociar a sobre l'acord de finançament.
Dit això, en els països civilitzats governs sense majories estables com el nostre tenen cent dies per mirar d'implementar les mesures més sucoses abans de veure's arrossegats per l'inèrcia. Veurem.
Popota, xato, tu has dit "suport irracional i incondicional al govern" i això, senzillament, sí que és irracional per impossible.
ResponEliminaEl que acabo de defensar al post és com s'ha gestionat la investidura, i em sembla que de manera racional, no irracional.
Els cent dies s'ha de donar a tothom, tingui majories estables o no les tingui. En l'actual situació, tanmateix, em temo que amb cent dies no n'hi haurà prou. I això no vol dir que els qui així ho considereu, critiqueu tot el que considereu criticable, només faltaria!
Però en termes d'escenari polític, em sembla que entre la crisi immobilitzadora, les eleccions del maig i les eleccions espanyoles... no deixarem d'estar en escenaris força condicionats.
I no només en relació al nou govern i a CiU, sinó també en relació al que surti, a les propostes que surtin, del rosari de congressos que hi haurà l'any vinent, començant per Solidaritat, seguint pel PSC-PSOE i acabant per ERC.
Un panorama políticament força interessant...
Com dius tu, veurem.
Un aclariment: quan esmento els 100 dies no em refereixo al període de gràcia. Em refereixo a que governs que actuen en minoria -com el que tindrem, o com el que s'ha fet els USA- tenen, en les democràcies occidentals, moltíssims problemes per impulsar mesures controvertides més enllà dels primers 100 dies.
ResponEliminaNo cal ser profeta per veure que amb CiU no s'avança cap a la independència. Que no en vas tindre prou amb els anys 90? La gent, al 2003, va deixar de votar CiU i va votar ERC perquè feia 20 anys (20 anys!!!!) que CiU deia que volien avançar en el dret a decidir, que érem un poble que podíem exercir la sobirania... i no feia absolutament res per a avançar en aquest camí. Que ara la gent hagi deixat de votar ERC i hagi votat CiU en part s'explica per les ganes de treure's del damunt el Tripartit, però atenció, també perquè ERC va fer el mateix que CiU: prometre avançar cap a la independència i, quan ha tingut poder, no fer res. En Mas no es mourà, ho saps perfectament, i no cal ser profeta, només cal tocar de peus a terra. És que et calen més bozals per a veure-ho?
ResponElimina