Simfonia amb organet del Toys’R’us

Avui hi ha hagut la concentració de la gent de Solidaritat per a autodonar-se recolzament en la cosa aquesta de la proposició de llei per la independència que van presentar fa unes setmanes i que es debatrà a mitjans abril.

A nivell de partit suposo que és una cosa que els hi ha anat bé. Després de la mesquina jugada d’en Laporta, una exaltació de l’autoestima, aquest trobar-se amb la seva gent, és una cosa positiva. D’alguna manera avui els solidaris s’han autoafirmat. I això, com quan som adolescents, i Solidaritat és un moviment molt inicipient, sempre és necessari i positiu.

Després tenim el problema d'aquesta, si m'ho permeteu, ridícula transcendència amb que els solidaris volen vestir els seus actes. Com si mai abans d’ells ningú no hagués estat independentista o com si, fins i tot acceptant que algú ho hagués pogut ésser, mai cap acte d’aquests indultats no hagués tingut ni l’extraordinària visió, potència i transcendència que tenen el que ells fan.

Mireu, ras i curt, això d’aquesta proposta de llei és un exercici impúdic d’onanisme polític sense precedents, amanit amb de vanitat i irresponsabilitat.

Crec que Convergència va fer molt bé en el seu moment votant perquè se’n pogués parlar, i ha mantingut una actitud serena i responsable amb tot aquest afer, suposo que a l’espera inútil que els seus promotors tinguessin un moment de lucidesa i l’acabessin retirant. Està clar que no ho faran. I està clar, claríssim, que aquesta proposta, evidentment, no prosperarà. I, en no prosperar, generarà un efecte “aigua al vi”.

I dic això malgrat que jo no tinc cap info directa del que farà o deixarà de fer Convergència. No ho sé perquè no en sóc i no n’he parlat amb cap persona amb mínimes responsabilitats polítiques. Però no cal ser algú amb informació privilegiada o un reputadíssim vident per intuir que Convergència no hi donarà suport.

Si Convergència no hi dona suport, la veritat és que com a independentista i com a votant de Convergència aquestes últimes eleccions em quedaré tan ample i tan tranquil. I, com jo, la immesa majoria d’independentistes.

Em sembla irresponsable jugar amb coses serioses de la manera com ho ha fet Solidaritat. La manera com s’assolirà i dissenyarà l’estratègia, necessàriament concertada, amb la qual es generi una majoria social per la independència, al parlament i a la societat… està A LES ANTÍPODES de la manera com ho han plantejat els solidaris.

Tenir tres diputats i presentar com s’ha presentat aquesta proposició de llei, sense encomanar-se a ningú, sense haver-ho parlat amb ningú, sense saber les possibilitats reals de prosperar, sense saber quina és l’estratègia i què pensen les forces que tenen major representació i són necessàries per a que prosperi, sense haver treballat amb la societat civil, sense res, sense absolutament res… és un exercici d’irresponsabilitat.

Pensar el contrari, donar-li un major significat polític a aquesta irresponsabilitat, és un exercici impúdic d’onanisme, és com pensar que t’estàs tirant una estrella de Hollywood perquè et tanques al bany amb el Playboy on surt en boles i fas les teves coses.

Aquesta proposta de llei només s’explica en clau de partit, mai en clau de país. És un simple exercici d’autolegitimació d’algú que necessita autoafirmar-se, dotar-se de legitimació. I aquí crec que els solidaris no l'encerten.

Com va dir el president Pujol en la imprescindible conferència de dimarts a la UPF, assolir la independència serà molt i molt difícil. Dificilíssim.

Però això els solidaris també ho saben. I els solidaris també saben perfectament que Convergència no donarà suport a aquesta proposta marciana. De fet, la irresponsabilitat rau en això, en presentar una cosa perquè no s’aprovi.

La voluntat dels solidaris no ha estat que aquesta proposició s’aprovés. Qui vol aconseguir un efecte així no es comporta ni actua tan unilateralment com ho han fet ells.

La voluntat dels solidaris, la seva idea, és que la presentació d’aquesta proposta serveixi per al que en diuen, des de les seves paranoies, “desemmascarar” els altres, perquè es retratin, com a traïdors, com a botiflers, com a grans pecadors nacionals. No presenten una proposta perquè sigui aprovada, sinó per a que permeti alimentar el seu discurset paranoïc. Si feu el que jo dic, sou bons, patriotes i independentistes, si no feu el que jo dic i de la manera que jo dic sou uns traïdors, uns impostors, uns farsants.

Convergència s’ha presentat a les eleccions amb una proposta molt clara, claríssima. L’estratègia convergent es basa en tres grans elements:

- atendre de manera urgent la necesssitat d’endreçar govern i país, a tots els nivells: institucional, econòmic, polític…

- la reivindicació del dret a decidir, com a motor ideològic del nou escenari nacional, i

- el plantejament del concert econòmic o pacte fiscal com a element catalitzador de la societat catalana, que permeti relligar els dos objectius previs i, sobretot, treballar per aconseguir i consolidar una majoria social favorable al dret a decidir, com a expressió dels nostres drets i de la nostra sobirania.

Amb aquesta proposta Convergència va guanyar claríssimament les eleccions. I sobre aquests reptes és sobre els que els que vàrem votar Convergència valorarem la seva actuació.

És ridícul haver-ho de recordar, però a la vista de les tonteries que estem sentint, val la pena fer-ho. Convergència guanya aquestes eleccions de la manera clara com ho va fer amb aquesta proposta, que recull el suport MAJORITARI dels independentistes catalans. S’han acabat els carnets d’independentista. No n’hi ha. Solidaritat, Esquerra, si m’apureu també els Walking Dead de Reagrupament, es van presentar a les eleccions amb propostes inequívocament independentistes, de les que posaven la paraula independència sempre i a tot arreu i amb el cos de lletra més gran que permetien les pancartes… I quin ha estat el seu resultat, el seu suport? Quatre diputats per als solidaris, dels que en queden tres, deu per a Esquerra i zero per als walking dead.

Vol dir aquest resultat de les forces d’aquest independentisme “explícit” que la seva exígua representació és la representació d’una exígua força social de l’independentisme? En cap cas. Vol dir que l’independentisme es planteja les qüestions amb uns paràmetres polítics que CAP d’aquestes forces no ha aconseguit recollir de manera significativa.

Convergència va treure 1.200.000 vots. Solidaritat en va treure 102.000. Entra al cap d’algú que no estigui presoner d’una supèrbia i d’una vanitat extremes que aquests tres diputats i cent mil vots puguin imposar l’estratègia als més d’un milió de votants i més de 60 diputats de Convergència?

Convergència ha recollit la major part del vot independentista, i ho ha fet sense enganyar absolutament a ningú. La proposta i les regles eren molt clares. La mateixa claredat amb la que hem d’assumir que a Convergència l’han votada centenars de milers de ciutadans que no són independentistes. Totes les enquestes i treballs d’anàlisi política situen entre un 54 i un 60 per cent els votants de convergència alineats amb les tesis independentistes. Això vol dir que com a mínim un 40% per cent no ho estan. I sense aquest 40% mai Convergència hauria pogut guanyar les eleccions, i ara tindríem el PSC-PSOE continuant governant Catalunya.

Quin és o hauria de ser el nostre GRAN OBJECTIU NACIONAL? Doncs molt fàcil, treballar perquè a Catalunya existeixi una majoria social sòlida favorable a la independència. Ara mateix no hi és. Es fan trampes als solitaris els qui volen fer veure el contrari.

Quina és la majoria social política a Catalunya? La que expressa el resultat del 28-N o la que es va expressar, fa encara no tres anys, a les eleccions espanyoles, quan PSOE i PP van obtenir més de 2.200.000 vots i CiU i Esquerra 1.000.000 de vots???? Sí, més d’un milió dos-cents mil vots a favor de partits espanyolistes….

Des d’un cert independentisme sempre es vol carregar les tintes de les culpes de tot sobre Convergència. És una manera molt barata d’amagar la realitat.

No. No tenim cap constància, cap prova, res, que ens permeti afirmar que existeix una majoria social sòlida a favor de la independència. Sí tenim constància que aquesta majoria, poc a poc, es va conformant, va creixent. Però és urgent que assumim que ara com ara no existeix. I dic que és urgent assumir-ho perquè això ens hauria de permetre, a tots, treballar prioritàriament per fer crèixer aquesta majoria i fer-la sòlida.

Convergència ha triat un camí des de la claredat i alhora la necessària prudència a la que obliga la diversitat dels seus suports. I aquesta via és el dret a decidir i el concert econòmic o pacte fiscal com a element catalitzador.

D’altres es pensen que aquesta majoria es generarà impulsant iniciatives “per a desemmascarar traïdors”. Conec els solidaris, i no pensar de debò que això ajudi nacionalment a construir aquesta majoria. Per això dic que el que fan és irresponsable, perquè ho fan no per l’objectiu que persegueixen, sinó pels seus interessos de partit, per a autolegitimar-se i per a satisfacció de la parròquia.

M’agradaria que, un cop es debati al parlament. Un cop tinguin aquesta enorme satisfacció amb la que semblen estar esperant el no suport de Convergència… tinguin el seny suficient per a retirar-la abans no surti derrotada del Parlament. Estalviem-nos donar peixet als enemics reals de la nostra causa, donant-los-hi un titular tipus “el Parlament de Catalunya vota contra la independencia”. Tots sabem que això no és així. Estalviem-nos portar el numeret fins al final. Però bé, si arriba fins al final tampoc no passa res.

De la mateixa manera que caldria estalviar-se pensar que els concentrats avui a la Plaça Sant Jaume és tot el suport que pot aconseguir la independència. Quants han estat avui? 800? 1.000? 3.000 en els recomptes més favorables? No fotem, que els solidaris heu invocat moltes vegades l’esperit del 10-J, que hi havia més d’un milió de persones al carrer. Ja em sembla bé que es plantegin mobilitzacions, activisme, etc. però mirem de no caure en certs paranys.

(també haig de dir que prefereixo aquest cert onanisme solidari que els pantalons al turmell d'Esquerra davant els sociates...)

En definitiva, no pretenguem armar una simfònica amb un organet d’aquests del Toys ‘R’us. Ok, cadascú fa el que pot i vol per a visualitzar-se... Però hi ha coses de país que són massa importants com per no actuar amb més responsabilitat. Tothom sap que l’estratègia cap a la independència requereix de molta prudència per ser capaços de concertar i concretar tots els suports que necessita, i a tots els nivells: parlamentaris, polítics, socials, intel·lectuals, internacionals…

I tothom sap, a més, que aquesta estratègia no té cap mena de sentit plantejar-la, mai, contra la força majoritària i decisiva del sobiranisme català. Que es presentin les coses i propostes que es vulguin, però, per responsabilitat, no ens equivoquem en les valoracions i en sobredimensionar-les.