Tot el blat venut. Convergència ha tret un molt bon resultat, però insuficient. L’onada de canvi no disminueix, però no creix amb força.
A Barcelona, en Xavier Trias serà el nou alcalde. Fins i tot hi ha la possibilitat de treure de la diputació de Barcelona als sociates, que seria un dels exercicis d’higiene democràtica més atòmics que haurem conegut mai.En termes democràtics, estem parlant d'una fita històrica, absolutament històrica. Que en l'actual context de crisi i ajustaments CiU hagi pogut treure aquests magnífics resultats és extraordinari. Estem parlant de que una força nacionalista i sobiranista com CiU ha pogut assaltar i guanyar l'autèntic pinyol del poder del PSOE a Catalunya: ajuntament i diputació de Barcelona. Avui, realment, amb el gran resultat obtingut per CiU contra tots els elements, manipulacions i enorme poder mediàtic del socialisme a Catalunya, però, sobretot, contra una enorme xarxa clientelar teixida en acer durant desenes d'anys, podem dir que hi haurà un abans i un després i que el procés de regeneració nacional que va començar el 28-N amb la victòria de n'Artur Mas ja arriba fins l'últim poble de Catalunya i té un recolzament inqüestionable, malgrat les enormes dificultats a les que ha hagut de fer front.
El problema, tant a nivell de Barcelona com de diputació, serà a quin preu… En un i altre escenaris el resultat electoral pot abocar, segons quina sigui la reacció i posicionament de les diferents forces polítiques, a un escenari indesitjable, en el que només sigui possible governar amb el PP. Ja ho veurem. El PSC té davant seu una responsabilitat enorme que no pot defugir. Convergència està clar que té pel davant una digestió molt complicada de l’escenari representatiu que han escollit, amb llibertat, els ciutadans. No podrem treballar des dels apriorismes. Només es podrà treballar des d’uns resultats molt concrets, expressió clara de la voluntat popular. M’hagués agradat i desitjava un triomf molt més clar de Convergència, que permetés governar sense hipoteques. Això no serà possible, de fet era pràctiicament una empresa impossible. Vet aquí el gran mèrit d'aquesta gran victòria convergent.
Però anem a pams en l’anàlisi sobiranista dels resultats.
Convergència i Unió: continua l’onada favorable al canvi. L’antic tripartit s’ha esforçat de manera indecent en desgastar el govern Mas perquè intenta solucionar els demencials problemes gestats per ells mateixos, pels tripartits. Han fracassat. Convergència i l’onada de canvi tiren endavant.
S’han assolit i a molts i molts llocs (alguns absolutament inèdits, com BCN, Reus, Girona…) grans objectius, incloses les diputacions. Però en aquesta anàlisi hi ha una altra cosa que pesa tant com tot això i que és cabdal per a analitzar el nostre futur com a poble: Convergència, com a partit majoritari del sobiranisme català, ha marcat encara molta més distància en relació a les altres forces polítiques que es mouen en aquest espectre. De fet, a molts llocs, Convergència serà l'única força sobiranista!
El principal repte al que haurà de fer front CiU és la gestió d’aquests resultats, les polítiques de pactes, etc. No serà fàcil De fet serà molt complicat i condicionarà molt el futur polític del nostre país, o quedarà tot molt condicionat pel futur polític del país.
Esquerra: PATACADA MONUMENTAL. Hauríem de pensar en termes d’allò que va ser a Espanya la UCD o el CDS per a trobar un referent de debacle política i representativa similar. En el cas d’Esquerra hi ha dues anàlisis de la patacada que conflueixen.
Per una banda, la davallada general a tot el país d’Esquerra. Una debacle sense paliatius, espectacular. Una constatació important perquè molts havien volgut tirar terra a sobre dels resultats del 28-N com si no hagués passat res. I aquest enorme error d’anàlisi estratègic ha dut l’històric partit republicà a un resultat catastròfic en aquestes eleccions municipals, i arreu (només se n’han salvat indrets molt concrets per la personalitat dels alcaldables, com és habitual en aquest tipus d’eleccions).
Però per l’altra banda ens trobem en el que és el fracàs més significatiu políticament, i és el s’ha donat a Barcelona. A la ciutat de Barcelona es donaven algunes circumstàncies que feien singulars aquestes eleccions, i on el fracàs de l’aposta salvaculista dels senyors Portabella, Laporta i Carretero té més implicacions polítiques.
Per a analitzar el que ha passat amb Esquerra a Barcelona el primer que cal tenir en compte és que el sr. Portabella, l’any 2007, ja va perdre gairebé el 50% dels seus antics votants del 2003.
És a dir, el sr. Portabella i la seva política de tripartit municipal ja havia anticipat, el 2007 ,el que seria la gran patacada electoral a nivell de tot Catalunya d’Esquerra el 28-N del 2010.
Com ja vaig tenir ocasió d’analitzar, Esquerra sempre acaba perdent a Barcelona més vots dels que ha obtingut per les eleccions al Parlament. I aquesta tendència s’ha confirmat plenament. O agreujat…
En el seu moment ja vaig denunciar el pacte impresentable de “salvaculisme” del sr. Portabella amb el sr. Joan Laporta i amb els Walking Dead, i vaig dir que en cap cas arribarien als 40 mil vots (s’han quedat amb 33 mil i pico), i que es mourien entre els 2-3 regidors: se n’han quedat amb només 2.
No calia ser un endeví ni tenir poders sobrenaturals. Simplement calia tenir la capacitat d’analitzar el comportament electoral independentista i conèixer una mica (o molt) l’independentisme com per poder vaticinar aquests resultats.
Sincerament, el descomunal fracàs del sr. Portabella és bo per a l'independentisme. Hauria d’haver plegat el 2007 i no ho va fer. El seu resultat va ser el preludi de la catàstrofe posterior d’Esquerra i ningú no en va fer cas.
En aquest escenari el sr. Portabella, que fins ara ha pogut gaudir del “toc” propi dels supervivents, va dissenyar una estratègia políticament vomitiva per a intentar salvar el seu cul. Va anar a buscar dos “socis” tan afamats de protagonisme i de salvar el seu cul com ell mateix: el sr. Joan Laporta, per a qui el Parlament i les mesures d’higiene democràtica en les percepcions dels diputats havien esdevingut un veritable problema vital, i els Walking Dead de Reagrupament, una gent que només havien aconseguit la irrellevància electoral i que veien en l’opció de pacte amb en Portabella la possibilitat de figurar (figurar com a sinònim d’impedir ser declarats formalment morts).
Al marge del partit, el sr. Portabella va ser prou espavilat i hàbil com per fer encaixar les exigències “salvaculistes” pròpies, d’en Laporta i dels Walking Dead… i de presentar-ho com si allò fós la gran panacea que havia de treure l’independentisme de la crisi en que semblava sumit des del 28-N.
De fet el que acabava de fer el sr. Portabella, únicament mogut pel seu interès personal, era dinamitar les opcions d’Esquerra a nivell nacional. El Sr. Portabella, per salvar el seu cul, havia tallat la digestió dels resultats del 28-N, havia impedit una anàlisi rigurosa i creativa, assumir responsabilitat i intentar traçar un nou full de ruta que permetés l’històric partit començar a recuperar la confiança del seu electorat perdut (massivament perdut).
La jugada salvaculista del sr. Portabella tenia, a més, una altra dimensió: si la cosa sortia bé, si aconseguien entabanar el personal, això el permetria erigir-se com un pes pesat del partit de cara al futur congrés de la tardor.
En el seu moment ja ho vam denunciar: tot plegat era una jugada indigna. I vam dir, a més, que l’únic que feia era amagar o intentar amagar les causes de la patacada d’Esquerra, així com amagar la responsabilitat del sr. Portabella en el tripartit municipal i en la brutal patacada prèvia que s’havia fotut el 2007.
Si, pel que fós, l’estratagema salvaculista dels senyors Portabella, Laporta i dels Walking Dead hagués donat resultat… això hauria estat un greu, gravíssim, problema per a l’independentisme.
Però el votant independentista, òbviament, no s’ha deixat entabanar pels cants de sirena del tripartidista Portabella, del transfuguista Laporta o dels patètics Walking Dead.
La demencial patacada electoral d’aquesta coalició realment freak té una conseqüència política molt positiva per a l’independentisme: d’un cop de ploma electoral ens hem tret del davant uns elements tan tòxics i tan nocius com el sr. Portabella i la seva camarilla, el sr. Laporta i els seus ídems i, per si algú encara tenia dubtes, els arrossegats Walking Dead de Reagrupament.
El millor que podrien fer és dimitir de tot, plegar de tot, anar-se’n a casa i no tornar a aparèixer mai més. Prou mal han fet. Ja tenen el seu resultat: la debacle més absoluta.
L’enorme patacada electoral d’Esquerra arreu del país, però molt especialment a Barcelona, fa que en aquests moments, per a l’històric partit republicà, ja només existeixi una alternativa política i de lideratge: ORIOL JUNQUERAS.
Els actuals responsables, ideòlges, directors, gestors, d’Esquerra i de l’estratègia que els ha dut a aquesta acollonant pèrdua de suport popular… només tenen una alternativa: PLEGAR, facilitar el pas a la renovació.
Esquerra necessita urgentíssimament una reflexió a fons sobre la seva estratègia, sobre el que ha fet (tripartidisme) i sobre el que ha implicat.
I aquesta reflexió només pot tenir una conseqüència: canvi de rumb. Assumir els errors i entendre’ls i dissenyar un nou full de ruta, una nova estratègia, una nova proposta i contracte social i electoral amb l’independentisme.
Però Esquerra necessita també, urgentíssimament, renovar la seva direcció, deixar pas a noves persones i maneres que facin creïble el nou full de ruta.
Ja no serveixen les antigues receptes ni les antigues veus. Receptes noves, full de ruta nou i veus noves… és l’únic argument de futur per a ERC.
I per a mi això només hi ha una persona que ho pot oferir: ORIOL JUNQUERAS. Potser amb aquest post li estic fent un pèssim favor. No ho sé. No és la meva intenció. Si fós així seria una constatació de la malaltia en la que tot plegat s’ha instal·lat. Dic tot això perquè n’Oriol es va postular i va assumir el repte de liderar la recuperació del partit. Tot el que ha passat previ aquestes eleccions ha acabat difuminant la reflexió que plantejava i el seu oferiment de lideratge.
Però ara ja és indefugible per a la militància d’Esquerra. O assumeixen tot el que ha passat aquests anys, els errors estratègics que s’han produit i aposten per un full de ruta nou, renovat, i per un nou lideratge, o les hores d’Esquerra estan comptades.
El més important de tot, tanmateix, és que n’Oriol Junqueras és bo per a Esquerra i és bo per al país. Hi ha, en aquest dissortat país nostre, poques persones del talent, l’entrega, la capacitat, la intel·ligència i el compromís patriòtic de n’Oriol Junqueras.
Acabats els experiments depriments d’en Portabella, acabada la incomprensible il·lusió per part de l’actual direcció d’ERC de que el que va passar el 28-N podia haver estat una cosa aïllada i per tant calia continuar com si res…. Acabat i clarificat tot això… el meu únic desig i crida a tots els militants d’Esquerra és que assumeixin definitivament a la realitat, i treballin per dotar-se d'un nou full de ruta polític i amb un nou lideratge.
Jo, des de fora, però amb la complicitat de qui ha dit les coses no perquè volgués que passessin, sinó perquè veia que passarien, faig una crida a tota la gent d’Esquerra perquè s’apleguin al voltant de n’Oriol Junqueras, que li donin confiança, que li permetin treballar en aquest nou full de ruta i en una nova direcció.
Militants, afiliats, seccions locals, direcció… heu de fer un acte valent de confiança en l’Oriol, li heu de deixar liderar aquest procés, i no heu de resistir-vos-hi. De debò que us ho dic, i a fi de bé: si us estimeu Esquerra, si creieu que Esquerra encara pot ser un instrument útil per al país i, sobretot, si us estimeu la idea que molts compartim de país… deixeu pas a l’Oriol, deixeu-lo treballar, no us hi oposeu, no plantegeu estèrils batalles internes. Tots ho sabeu, tots ho sabem: tal i com estan les coses, per a Esquerra l’Oriol Junqueras és l’última oportunitat.
Per a l’independentisme en general també seria providencial que n’Oriol Junqueras esdevingués el nou líder d’Esquerra.
Aquestes eleccions ja hem tingut un exemple del fracàs radical de les estratègies alternatives, com la proposada pel sr. Portabella, de no modificar res el discurs ni l’estratègia, però inventar una enorme estratègia de màrqueting per intentar fer creure que unir persones desesperades sense tocar programar podia obtenir rèdits.
Doncs no. El que han fet en Portabella, en Laporta i els Walking Dead passarà a la història de l’independentisme com un dels més descomunals fraus.
Els independentistes estem dilapidant a passes agegantades el capital acumulat en el cansament popular davant l’opressió espanyola. Hem denunciat bé la insostenible situació catalana, tant a nivell polític com econòmic, però hem fracassat sense paliatius en oferir una opció que clarament pugui vehicular aques sentiment a nivell electoral.
Molts independentistes militants, així les coses, estem optant per Convergència, perquè és l’opció que planteja d’una manera més seriosa la possibilitat d’anar avançant cap al futur de llibertat que volem.
I el temps i les diferents eleccions ens estan donant la raó en moltes coses. Però això no vol dir que ens hi conformem.
Hi ha un punt de partida que sí tots compartim: mai com ara hi havia hagut a Catalunya tants independentistes.
A partir d’aquest punt comencen les divergències.
La primera és entre els que creuen que ja tenim una majoria social sobrada favorable a la independència i la dels qui pensem que això no està gens clar.
Al meu entendre enquesta rere enquesta i elecció rere elecció queda palès que aquesta majoria no existeix. És un autoengany letal pensar-se que existeix. Per a molts, entre els que m’hi incloc, treballar per aquesta majoria social i perquè sigui sòlida és el primer objectiu del nostre activisme.
La segona diferència és entre els qui creiem que el procés independentista només podrà tirar endavant des d’amplis consensos, treballats en silenci, des de complicitats tàctiques i estratègiques… i entre els qui pensen que aquesta majoria s’originarà després d’un procés de denúncia i destrucció de tots els altres que faci emergir una nova força política hegemònica i majoritària que lideri el procés, (l’estratègia Armaggedon independentista).
Al meu entendre l’estratègia Armagedon l’exemplifiquen els solidaris, que alimenten permanentment un discurs insuportable de bons i dolents, de patriotes (només ells) i de traïdors (tota la resta del món mundial). La meva posició al respecte és molt clara: la majoria social per a la independència només l’assolirem des del concert polític, la capacitat de sumar realment i d’integrar discursos i propostes polítiques diverses i amb tempos diversos. Això passa, evidentment, pel respecte democràtic a la força majoritària del sobiranisme i pel disseny d’estratègies coherents de confiança mútua i de creixement polític nacional.
La tercera diferència és entre els qui pensen i veuen el panorama polític català no en l’eix Catalunya/Espanya sinó Dretes/Esquerres. Aquesta ha estat l’estratègia de l’Esquerra tripartita que va ensorrar-se el 28-N i que ha acabat de ser sepultada aquest 22-M. Això s’ha acabat. La situació nacional de Catalunya converteix en absolutament obsolet qualsevol discurset al voltant dels eixos dretes/esquerres. L’electorat així ho ha vist i certificat. Si a sobre hi afegim els demencials posicionaments sobre la catastròfica gestió tripartita i les implicacions sobre l’actual govern… arribem a un punt de col·lapse en podríem dir moral, que va molt més enllà del polític.
Arribats a aquest punt es fa necessari analitzar els resultats obtinguts per altres forces sobiranistes i/o independentistes en aquestes eleccions i la seva repercussió política.
Hi ha, al meu entendre, dues forces que s’han erigit directament en disputadores de l’hegemonia política del discurs independentista que fins ara havia mantingut, d’una manera o una altra, Esquerra. Estem parlant de Solidaritat Catalana per la Independència (SI) i de les Candidatures d’Unitat Popular (CUP).
Solidaritat representa una posició política sòlida. Quan d’aquí a molts anys algú analitzi aquest període polític, i observi la pèrdua de suports d’Esquerra a partir de la seva aposta tripartita… Solidaritat s’erigirà en la resposta política a aquesta situació.
Aquest és un fenomen interessant d’analitzar. El que explica la “caòtica” situació política de l’inpendentisme és la ruptura de bona part de l’independentisme amb l’estratègia tripartita d’Esquerra i amb la “gestió” interna de l’accés al poder de la mà dels sociates. En el segon tripartit la trencadissa amb bona part de la seva base electoral es va fer evident, i va anar molt més enllà des de dos punts de vista: primer amb el sorgiment d’alternatives cíviques independentistes (PDD; 10 mil…) i, segon, amb el sorgiment d’alternatives electorals en l’àmbit de l’independentisme.
El sorgiment d'alternatives electorals: En aquest segon punt hi ha, alhora, dues variables. La primera és la que representa una formulació política exnovo que directament ataca la massa electoral d’Esquerra, tot i que no únicament. Estem parlant del primer Reagrupament (abans de la crisi sectària i faldillera provocada pel seu políticament difunt líder, Joan Carretero) i de la que posteriorment va capitalitzar aquest espai que en Salvador Cardús va definir en el seu moment com “els sense nom”: Solidaritat Catalana per la Independència. Reagrupament, convertit en una autèntica secta política, arriba a les eleccions del 28-N però fracassa radicalment, mentre que SI, de la mà d’un equip sòlid provinent de l’antic Reagrupament i dels lideratges de n’Alfons López Tena i, sobretot, d’en Jan Laporta, aconsegueix representació parlamentària (4 diputats).
La segona variable en aquest escenari eren les CUP. Tot i que tothom coneixia l’espai deixat per Esquerra -“els sense nom”- les CUP, que venien d’assolir una digna representació municipal allà on s’havien presentat, van descartar fer el salt a la política nacional. Un cop les CUP van decidir no presentar-se a les eleccions al Parlament de Catalunya, el pastís indepe perdia una de les potes amb les que calia comptar i que podia recollir un cert suport.
Ja hem vist que aquest 22-M Esquerra s’ha fotut una nata descomunal. Però també hem pogut veure com cap de les alternatives polítiques en l’independentisme militant no ha recollit la part del pastís electoral que presumiblement els hi podia tocar.
Si mirem el que ha passat a BCN, com a comportament polític més homologable nacionalment, veurem que el sr. Portabella i Esquerra, sense cap competència política en l’independentisme explícit, va obtenir, l’any 2007, 53.707 vots. En aquestes eleccions del 2011, si sumem ERC (més Laporta i walking Dead), i CUP i SI… no s’arriba a aquests 53 mil vots (poc més de 52 mil)!!!
Però encara més, si la suma de vots el 2011 d’ERC (més escorriales), CUP i SI no arriba als resultats que va tenir ERC tota sola el 2007… QUEDA A ANYS LLUM DEL RESULTAT OBTINTGUT PER ERC EL 2003: 97.000 VOTS!!!!!!!!!!
Des d’un punt de vista independentista la pregunta que cal fer-se és com el sr. Portabella passa de gairebé cent mil vots a poc més de cinquata mil… I NO PASSA RES!!!!
Tot el que ha vingut a partir de llavors és intrascendent. El salt dramàtic és el que passa entre 2003 i 2007.
Els solidaris, a nivell global, han patit aquestes eleccions municipals un sever correctiu. És cert que el fet que el seu cap de cartell, en Laporta, s’abonés al transfuguisme més impresentable a les primeres de canvi no els ha ajudat gens.
Tanmateix, i tot i que jo ja sé que això no entra en el diccionari polític solidari, crec que en la seva pèrdua de suports electorals hi ha molta més teca. Ni tan sols han pogut “salvar la cara”, i d’obtenir una representació mínima però significativa de 4 diputats, han passat a una autèntica patacada en nombre de vots. De 20 mil vots a BCN a poc més de 6 mil…Malgrat tot, és evident que els solidaris són un nou agent ineludible i important del nou escenari i paradigma independentista.
Quan dic que hi ha més teca és perquè la seva pèrdua de vots per la marxa del líder no ha implicat que el pressumpte líder (Laporta) s’emportés aquests vots. De fet Esquerra treu a Barcelona, a les eleccions del 28-N, més de 46 mil vots, i aquestes municipals 33 mil i pico.
Podríem pensar que els vots solidaris se n’han anat a la CUP, però ni així. Les CUP han tret 11.800 vots, de manera que ni que tots els vots perduts pels solidaris haguessin anat a la CUP no es cobriria la seva pèrdua total. Per tant, hi ha més coses. Més coses que afecten directament a la manera de fer política dels solidaris, que crec ha rebut una important desautorització.
Si tornem a l’anàlisi independentista i ho posem en relació amb els gairebé 100 mil vots d’Esquerra el 2003 es veu clarament que tot plegat no és un problema de sigles, sinó de missatge, de discurs, de proposta política.
Estem davant una pèrdua MASSIVA de vots de les opcions explícitament independentistes. Que no es compensa en cap cas pel ball de sigles electorals en aquest espai, i ni tan sols en relació a CiU.
Les CUP, a BCN, han tret un meritori 1.95% dels vots. Però mirem-ho bé: 1.95%!!! És a dir, res. Les CUP han obtingut alguns bons resultats locals, però poca cosa més. S’ha evidenciat com un nou possible nou agent polític a Catalunya, però molt em temo que més efectista que real. En el millor dels escenaris per a les CUP ens mouríem en el llindar del 3% de representació. Més escorrialles.
Amb un afegit pervers: les CUP se situen políticament en un escenari independentista per al que tan important com la independència ho són les més aberrants i demencials polítiques socials, directament ancorades en el comunisme més atroç i en la destrucció dels compromisos socials de què ens hem dotat com a civilització occidental (p.ex. la família. La consigna “destruïm l’heteropatriarcat ens evoca i aboca a societats estalinistes que prenen a Korea del Nord com a únic exemple mundial). És a dir, que molt em temo que difícilment sumaran en la construcció d'aquesta majoria social que necessitem, més aviat espantaran!
Arribats a aquest punt és inevitable girar altre cop els ulls cap a Esquerra.
La desarticulació del vot independentista ni tan sols pot trobar explicació en el vot útil sobiranista a CiU, que també existeix i s’ha produït, però que no és, ni de lluny, el que explica el creixement de la coalició nacionalista. Segons totes les dades i enquestes de què disposem, el creixement en el vot de CiU es produeix, bàsicament, per la captura de vot del PSC.
És cert que existeix un vot útil de la militància independentista cap a CiU, entre el que m’hi incloc, però ni de lluny expliquem el creixement de CiU ni la “desaparició” massiva d’aquest vot indepe que fins el 2003 va tenir ERC.
I això, a més a més, es produeix en un context en el que, segons totes les enquestes, el sentiment i l’opció independentista té més suports que mai.
Aquesta situació fa que hàgim d’apel·lar directament a la necessitat d’un nou full de ruta polític per a l’independentisme polític, i a nous lideratges capaços de conectar novament amb l’electorat.
Com ja he dit molts cops, Convergència ha fet els deures, i ha situat el Dret a Decidir en l’epicentre de la política a Catalunya. Sense Convergència no hi haurà independència. Però només amb Convergència probablement tampoc.
Des d’aquest punt de vista, l’independentisme militant necessita analitzar, urgentment, el seu paper, la seva estratègia… i assumir amb humilitat la fallida estratosfèrica de l’estratègia tripartita. El 28-N va situar un punt de no retorn. Les estratègies salvaculistes d’uns per una banda i les acomodatícies d’uns altres per una altra ens han abocat a l’escenari del 22-M, en el que no només s’ha confirmat la debacle, sinó que s’ha fet insondablement fonda.
La pèrdua de suports electorals de l’independentisme militant és dramàtica. La falta d’anàlisi i avaluació de perquè ha passat, tràgica.
Avui, més que mai, cal que l’independentisme explícit es doti d’un nou lideratge i d’un nou full de ruta. I això, a hores d’ara, només ho pot oferir n’Oriol Junqueras.
N’Oriol Junqueras ha esdevingut, clarament, l’única opció per a Esquerra, per a l’independentisme en general i fins i tot per al país. Inevitablement el procés de regeneració ha de començar i passar per Esquerra. Després estic convençut que s'encomanarà constructivament a la resta de l’independentisme. I, finalment, esdevindrà la peça clau, que ara ens falta, per a la construcció de la majoria social pel dret a decidir i per a la independència.
