Una visió sobre Barcelona i la meva TRIAs

Aquesta setmana ha començat la campanya electoral de les eleccions municipals. La dialèctica habitual estableix que són unes eleccions marcades per coordenades molt diferents de les eleccions de caràcter més general. Però també que en les grans ciutats és on tenen una dimensió més “política”, on menys incidència poden tenir aquests altres factors que intervenen en la tria de l’elector.

Acceptant la part de certa que té aquest raonament, em sembla que aquestes eleccions municipals tenen unes coordenades específiques que les fan diferents. I això és singularment així a la ciutat de Barcelona.

Les eleccions del 22 de maig a Barcelona tenen, per primera vegada des que tinc memòria, una fascinant combinació d’elecció política (amb fortíssimes derivades polítiques), però també local, és a dir, de ciutat, de projecte de ciutat.

Després de la reunió d’aquesta setmana entre els senyors Iceta (PSC-PSOE), Puigcercós (Esquerra i escorrialles que concorren amb Esquerra) i Herrera (ICV-EUA i escorrialla de sigles que concorren amb ICV-EUA)… per a plorar el tripartit perdut a la Generalitat i animar-se mútuament a treballar arreu per tal de repetir-lo, la dimensió política d’aquestes eleccions és més que evident.

Només ha faltat avui mateix la reaparició fantasmagòrica del sr. Antoni Castells, responsable formal del desastre de les finances de la Generalitat de Catalunya, de l’autèntic col·lapse i fallida de l’autogovern, per a veure que fins i tot els nostres pitjors malsons amenacen amb reeditar-se.

Sí senyors, així són les coses. No contents amb haver ensorrat el país, amb haver-lo deixat erm, arruïnat, triturat, col·lapsat… els responsables d’aquesta situació volen aprofitar d’una manera fastigosa, indecent, que qui ha assumit intentar salvar la nau catalana és Convergència, per abraonar-s’hi a sobre i conspirar nostàlgicament per a reeditar on sigui possible la funesta experiència del tripartit.

Així les coses, aquestes eleccions tenen una inesperada dimensió de política nacional: tripartit sí, tripartit no. Està clar que les forces del tripartit i tota la cort mediàtica i opinadora que els hi dona suport s’estan esforçant en plantejar aquestes eleccions municipals com una mena de revalida de les eleccions al Parlament de Catalunya, una mena de plebiscit en el que esperen, sumant els seus resultats, reivindicar el tripartit i qüestionar políticament el govern d’Artur Mas.

Ningú pot, per tant, portar-se a engany: tots els vots al PSC-PSOE, a Esquerra i escorrialles i a ICV-EUA són vots a favor del tripartit, a favor dels tripartits locals, però també una mena de segona volta de les eleccions nacionals per reivindicar des del que consideren una “nova legitimitat”, l’opció del tripartit.

A Barcelona tenim un d'aquests tripartits, format fins l’últim moment, pels senyors del PSC-PSOE i d’ICV-EUA des del govern muncipal, i per Esquerra donant-los-hi suport incondicional des de fora. Un suport que és agraït a la seva vegada amb la participació d’Esquerra del repartiment de tots els beneficis de la gestió municipal.

El sr. Portabella ha estat, és i serà sempre que pugui, un membre nat i lleial del tripartit barceloní. I directament responsable de la lamentable política i gestió municipal.

A l’igual com el tripartit de la Generalitat de Catalunya ha ensorrat el país, el tripartit municipal ha ensorrat la ciutat de Barcelona.

Aquests dies potser m’estendré en el diagnòstic temàtic de la catastròfica gestió del tripartit barceloní (Hereu-Gomà-Portabella). Avui, per tal d’intentar no fer un post interminable, només ho apuntaré.

El primer gran problema que tenim al davant deriva de l’enquistament caciquil de la gestió municipal. El fet que el PSC-PSOE estigui governant la ciutat directament des de finals dels anys 70 ha generat tot de corrupteles, males pràctiques i gestió caciquil. Al llarg d’aquests anys són molts els casos que han anat sortint. Tanmateix, el que jo considero més greu, el que ha posat a la llum de tots el que és la punta de l’iceberg d’aquest enorme problema, és el vinculat a les pràctiques corruptes al districte de Ciutat Vella, a través de la concessió fraudulenta de llicències. Un problema que va voler abordar la regidora Itziar González, però que va derivar en amenaces gravíssimes contra la regidora, que va ser vilment abandonada per l’alcalde Hereu. El fet que li retiressin l’escorta és una evidència terrorífica del poder de les “màfies municipals” i de l’abast d’aquestes pràctiques.

Massa anys i massa desgovern han generat una situació insostenible. Les males pràctiques són esgarrifoses. I la tenalla que fan les corrupteles funcionarials, la desídia política (quan no la complicitat)… han acabat portant la ciutat de Barcelona a ser un exemple paradigmàtic de l’arbitrarietat, la mala gestió i el desgovern.

Un segon element del diagnòstic de la situació catastròfica de la ciutat és el que deriva del fet de no tenir cap mena de projecte de ciutat. Si bé és cert que els primers ajuntaments socialistes van representar una alenada d’aire fresc, idees i projectes ambiciosos per a la ciutat de Barcelona, i a tots els nivells, també és igualment cert que a hores d’ara ja no queda ni una sola idea (i les que poden quedar són idees absurdes, delirants), que l’aire és irrespirable i que no hi ha ni un sol projecte que tingui la més mínima capacitat de cohesionar la ciutat i impulsar-la cap al futur.

Després dels Jocs Olímpics de Barcelona la ciutat va caure en una delirant espiral de tonteria. L’èxit innegable dels Jocs i l’espectacular transformació urbanística que va experimentar la ciutat va donar pas a una mena d’espiral de bogeria en el que el ridícul era el mínim que portava associat.

El fòrum de les cultures n’és l’exponent màxim. Aquella ridícula campanya de “Des de Barcelona transformarem el món” encara ressona a les nostres orelles i ens avergonyeix. I aquell esperpent de la rua Carlinhos Brown amb l’alcalde Clos en samarreta ballant a sobre dels camions…

Però tot i el ridícul que va representar tot allò, no va ser ni de lluny el més letal per a la ciutat.

El primer i més greu de tot és el que per a mi ara mateix és el que requereix d’una intervenció immediata: l'haver perdut la identitat de la ciutat.

El tripartit municipal va convertir Barcelona en un laboratori experimental –del que hem estat víctimes tots els ciutadans de BCN- de les seves paranoies multiculturals i “bonistes”.

No es va tenir cura gens ni mica que l’expansió de la ciutat i el que implicava d’increment del turisme no derivés en una pèrdua d’identitat de Barcelona. Cap cura perquè la ciutat conservés els seus trets d’identitat. Despersonalització, impersonalització i transformació impúdica en un gegantí parc d’atraccions. Pura façana, que massacrava la identitat, els trets originals.

A l’hora, es van anar impulsant tota mena d’idees nefastes sobre la ciutat, prejudicis i tonteries. L’autorització del nudisme a la ciutat va ser la cirereta de totes aquestes polítiques. Però, un cop més, no la més letal: tots recordem el tripartit al capdavant de la reivindicació del "papers per a tothom".

L’ajuntament de la Barcelona tripartita ha estat un enemic del comerç tradicional. El tripartit va impulsar i emparar totes les més lamentables pràctiques, tòpics i altres desastres. L’incivisme va campar –i campa- a l’ample. Tota la ciutat era un clam pels problemes d’incivisme que hi havia, i el tripartit municipal no només ho negava, sinó que li treia importància i alentava. A Ciutat Vella els carrers es van transformar en un urinari públic a l’aire lliure. Ciclistes i vianants anàvem a hòsties pels carrers. Davant la pressió ciutadana finalment es va aprovar una ordenança municipal sobre civisme, però amb la precaució que “no s’aplicaria”. I així estem, envaïts pels bàrbars, a mans dels bàrbars.

Més greu encara és el tema de la inseguretat. Permanentment negada per l’Ajuntament tripartit, a Barcelona tenim un gravíssim problema d’inseguretat, que és, evidentment, un esglaó més, superior, al de l’incivisme. Els que treballem al centre de la ciutat ho sabem. Els que treballen en l’hosteleria ho saben. Ho sap tothom. I no s’ha fet res.

Negar l’evidència, negar la realitat, és sempre un símptoma clar de descomposició política. I això ha estat i és el llegat del tripartit municipal. Que ara volen reeditar els senyors Hereu, Portabella i Gomà.

Com poden negar l’evidència del desastre de seguretat que són els transports públics a Barcelona? Però si es cola tothom que vol i els carteristes van a l’ample!!!!!

Un tercer element crític d’aquesta anàlisi és l’econòmic. La ciutat no sap on va. Les polítiques municipals del tripartit únicament ens han encaminat a convertir-nos en una miserable ciutat de serveis sense valor afegit, prostituïda, al servei del turisme barato, al que s’ha de tolerar tot. I així hem entrat en un bucle de decadència econòmica inqüestionable. La necessitat de recuperar tremp econòmic, amb economia productiva, amb sectors econòmics d’alt valor afegit és urgent, vital per al nostre futur. Però això no està a l’agenda tripartita.

Finalment, la fractura entre catalanitat i govern tripartit municipal ha estat i és una altra característica d’aquests anys. També en aquest punt hem de superar la situació. La tonteria multiculti ha emparat la dramàtica desnacionalització de la ciutat, la seva descatalanització. N’hi ha per a escriure un llibre. I espero poder tractar aquest tema amb profunditat. Però ningú no pot negar que el tripartit municipal ha buscat permanentment allunyar els espais d’identitat de la ciutat de la catalanitat. Viure’n al marge, si no oposadament. I a tot això també cal dir prou.

Sincerament, només veig una opció política capaç de capgirar la situació, i aquesta opció és Xavier Trias i Convergència. És més, tinc una profunda satisfacció perquè al voltant d’en Xavier Trias hi hagi tot de gent que conec i em mereixen una confiança absoluta, total, tant pel seu compromís nacional, pel seu patriotisme, com per la seva eficàcia, vàlua. I hi ha tres noms que vull expressament esmentar: Joaquim Forn, Jaume Ciurana i Jordi Martí. Són companys que conec de l’època de la Universitat, amb els que no sempre hem compartit la mateixa visió de les coses, però sobre els que ara mateix no tinc el més mínim dubte que són una garantia total per a tots els qui ens estimem Barcelona i ens estimem el país.

Crec que és molt important que la candidatura que encapçala en Xavier Trias tingui un resultat que els permeti governar en solitari. És l’única solució bona per a la ciutat, és l’únic escenari que pot fer possible abordar amb diligència i contundència totes les reformes que requereix Barcelona, i fer-ho des de la lleialtat al país, des del patriotisme.

No és fàcil que això pugui passar. Per això, un cop més, i amb convenciment, em mullo i aposto per Xavier Trias. Hem d’evitar, com sigui, que es pugui produir un nou tripartit municipal, i no tingueu cap dubte que si Hereu, Portabella i Gomà sumen, el reeditaran.

El vot útil independentista a Barcelona és clarament el vot a Convergència, a Xavier Trias. I també ho és el vot útil ciutadà, de tots els ciutadans de Barcelona que clamem amb desesperació per un canvi en el govern de la ciutat i perquè hi hagi algú que realment vulgui abordar amb determinació els múltiples problemes que tenim.

Fem possible, entre tots, que hi hagi un canvi positiu a la ciutat de Barcelona. Si ho voleu, només hi ha una possibilitat: màxim suport a Trias i poder governar en solitari. Ara Trias… o tripartit d'Hereu, Portabella i Gomà!