El primer que cal és fixar uns objectius, que han de ser coneguts, possibles, temporalitzats, concrets, coherents amb la finalitat de l’empresa, l’organització, etc. i, després, mesurar, en el temps, el seu assoliment, és a dir, poder saber fefaentment si els objectius proposats s’han acomplert o no. Només amb aquestes dues dades bàsiques podem analitzar qualsevol organització, empresa, etc.
Si els objectius estan ben formulats i podem mesurar el seu assoliment les organitzacions estan en condicions d’analitzar el seu funcionament i de poder prendre decisions. És la base de tot. Després hi ha més coses, però aquestes tan senzilles són el fonament de tot.
El problema és que tot i que pugui semblar elemental, i ho és, normalment les organitzacions tenen enormes dificultats per a formular adequadament els seus objectius. I més encara per a mesurar-los objectivament, de manera que afavoreixin la presa de decisions. És força habitual que les organitzacions derivin la seva anàlisi cap a paràmetres que, més que mesurar l’assoliment d’objectius de manera objectiva, tendeixin a “legitimar el que s’ha fet”. Però això l’únic que fa és falsejar el diagnòstic, autoenganyar-se.
crec que un dels grans problemes que té a hores d’ara l’independentisme català- i en general la política- és el de plantejar adequadament uns objectius, mesurar el seu assoliment… i prendre decisions sobre aquesta base. Avui, per tant, no entraré en el fons de les coses o les estratègies polítiques. Simplement faré un repàs d’aquesta inconsistència amb què es fa política al nostre país.
Els objectius no es formulen adequadament. O no n’hi ha, o són una simple expressió desiderativa (de desig), o són, directament pura demagògia, engany. Per al cas de l’independentisme això és més greu, perquè existeix un objectiu molt clar, que és la independència nacional, però es formula al marge de la realitat, i, entre aquesta –la realitat- i l’objectiu últim –la independència- no es plantegen ni formulen altres objectius coherents que ens hi duguin, que expressin de manera transparent quins són els objectius i fases que caldrà assolir i recórrer per poder-hi arribar.
Els últims temps, a més, i suposo que com a conseqüència de que les organitzacions independentistes hagin estat incapaces de formular aquests objectius que operativitzen una estratègia, s’ha incrementat el nombre d’independentistes que pensen que aquest objectiu final s’assolirà “perquè sí”, i tota la seva microdialèctica es basa en culpabilitzar els altres de que no s’assoleixi, com si el món fós un obstacle incomprensible al determinisme històric que ens té assegurada la independència.
A aquest bucle, que ja és suficientment greu per si mateix, hi hem d’afegir una altra lacra: la incapacitat de mesurar els resultats que s’obtenen amb l’actuació política.
Això passa per dos motius fonamentals: el primer perquè no havent estat adequadament formulats els objectius, costa més de mesurar-los. I, segon, perquè fins i tot quan es formulen objectius, a l’hora de fer balanç no es fa sobre el seu assoliment, sinó que se segueix la tàctica del calamar consistent en llençar tinta per a amagar aquell possible objectiu i en presentar-se davant la gent amb dades i valoracions demagògiques, que es van treient d’una mena de xistera dialèctica, com a conillets blanquets, amb l’única voluntat de legitimar-se i perpetuar-se, de diluir les responsabilitats, de llençar-les a uns altres o al món, o de fer-ne una lectura sobre uns nous objectius acabats “d’inventar”.
Les organitzacions independentistes catalanes són un exemple paradigmàtic de tot això. De la primera a l’última.
Comencem per Esquerra, que és la més important de totes.
Esquerra arriba exitosa al 2003, culminant un cicle de creixement en el que havia apostat per l’independentisme parlamentari i institucional. La seva força esdevé necessària per a qualsevol govern i, com ja tots sabem, aposta per fer un tripartit, per aliar-se amb els sociates.
El primer problema és que els objectius reals no eren transparents, eren ocults, s’amagaven. Mal començament. Havien “venut” l’equidistància, però el pacte amb els sociates ara ja tothom sap que per al primer i segon tripartit estava totalment cuinat. Per tant, engany. I si encara hi havia algú que ho dubtava, no hi ha millor prova que la confessió de part, que la va fer el sr. Portabella divendres en el seu article a l’Avui.
A hores d’ara també tothom és conscient que el gran objectiu “ocult” d’aquell pacte, però que era el realment central, era “destruir a Convergència”. PSC-PSOE i ERC pensaven que sense el lideratge d’en Jordi Pujol i allunyats de qualsevol esfera de poder, CiU es desintegraria i podrien repartir-se les seves despulles. Al cap i a la fi CiU era el gran factor diferencial de la política catalana que distorsionava els interessos particulars d’ambdues forces.
Si analitzem el que ha passat és evident el fracàs d’aquest gran objectiu central del tripartit. CiU no només no es va desintegrar, sinó que s’ha enfortit i ha assolit les majors cotes de poder de la seva història, amb la Generalitat, les 4 diputacions i 2 de les 4 capitals “provincials”, amén d’haver rebentat desenes d’autèntics búnquers sociates.
Entre els objectius “públics” que ens varen voler vendre en podem repassar alguns:
- traslladar l’eix polític de Catalunya del catalanisme/espanyolisme a esquerres/dretes. El fracàs en aquest punt és col·losal. Mai com ara la qüestió nacional de Catalunya havia estat tan central en l’escenari polític.
- Esquerra va voler vendre l’objectiu de convertir-se en la força referencial de “les esquerres” a Catalunya. Això tenia alhora diversos objectius. Un era que amb aquest pacte Esquerra aconseguiria penetrar en l’electorat sociata i anar-lo decantant cap al seu projecte. Un altre era que això els permetria penetrar amb força, homologar-se, a l’àrea metropolitana. També allò de “cosir” el PSC-PSOE al país… Bé, difícilment podem trobar un major fracàs en tot això. Esquerra ha desaparegut –literalment- de tota l’àrea metropolitana i de les grans capitals. I el PSC-PSOE continua absolutament al marge de les reivindicacions catalanes, votant persistentment i únicament amb els seus “jefes”, els sociates de Madrid.
- Van parlar també que aquest cicle situava en el milió de vots l’objectiu de suport electoral. Sobren els comentaris.
- Superar el “peixalcovisme”. Hem viscut l’etapa en la que pitjor s’han defensat els interessos de Catalunya. Una paràlisi absoluta del tripartit davant les agressions del govern de Madrid.
- Les famoses “polítiques socials”. Un desastre sense paliatius. La millor política social és la capacitat de creació de riquesa i de que el màxim de persones tinguin una feina. Amb el tripartit és quan més empreses s’han destruit i quan més atur, fins a límits astronòmics, s’ha generat.
Electoralment des del 2003 Esquerra va anar de reculada en reculada (salvant la singularitat de les generals del 2004, que no poden comptar pel seu especialíssim context). El 2006 es va perdre un significatiu percentatge de vot a les eleccions catalanes, en les que, malgrat això, una carambola lleidhondista va permetre que no es reflectís en una significativa pèrdua d’escons. El 2007 el sr. Portabella va perdre gairebé el 50% dels vots d’Esquerra a Barcelona. El 2008, a les eleccions espanyoles, passen de 8 a 3 diputats. El 2010, a les eleccions al Parlament es perden centenars de milers de vots. I el 2011, a les municipals, es queden amb 2 regidors a BCN (de 4) i esdesapareix pràcticament a totes les ciutats de més de cent mil habitants, amb una pèrdua mitjana del 70% dels vots en relació a l’inici del cicle, al 2003.
Missage in a bottle, que cantarien els mítics The Police. Missatge en els vots, que diríem qualsevol de nosaltres.
GAME IS OVER! Col·lapse absolut de l’estratègia. Incapacitat de fixar objectius, incapacitat de mesurar-los, incapacitat de valorar el que estava passant (autisme) i, finalment, divorci absolut amb bona part del seu electorat, que no s’ha empassat els enganys i el trilerisme polític de la direcció d’Esquerra i l’ha abandonada com a projecte polític (no tot el seu electorat, però sí la major part).
Seguim per Solidaritat Catalana per la Independència (SI):
SI sorgeix com a projecte polític davant el que ja era perceptible per a tothom menys per a ells mateixos (Esquerra): que els tripartits havien provocat que molt votant d’Esquerra se’n distanciés i quedés orfe de referents, en allò que brillantment en Salvador Cardús va batejar com a “els sense nom”.
“Els sense nom” era una evidència política que existien, que hi eren, i SI formula, a correcuita, una proposta electoral per a cobrir aquest espai a partir d’un diagnòstic encertat de la situació i amb la confluència de 3 elements, que els hi van permetre assolir representació parlamentària i, per tant, assolir mínimament l’objectiu que tenien (convertir-se en un referent per a “els sense nom”, canalitzar un vot que havia abandonat Esquerra, i obtenir representació parlamentària).
El diagnòstic solidari de la situació que facilita la seva entrada en escena té dues dimensions:
- per una banda la certesa de l’existència d’aquest nou espai polític de “els sense nom”
- per una altra banda l’evidència que Reagrupament, que havia estat el primer projecte polític construït per a ocupar aquest espai, estava abocat al fracàs més absolut després de la seva crisi sectària de gener del 2010. Reagrupament passa d’intentar catalitzar independència i regeneració democràtica a convertir-se en la pitjor experiència del catalanisme polític, amb un sectarisme i una idolatració al líder de caràcter pràcticament totalitari. Des de la crisi del gener del 2010 la degradació i davallada dels reagrupats és implacable, fins a convertir-se en un factor polític residual i tòxic.
En aquest context, SI catalitza, contrarellotge, 3 elements que són els que li han permès obtenir representació al Parlament de Catalunya i, per tant, ser el segon gran actor en l’escenari independentista:
- el lideratge mediàtic d’en Joan Laporta.
- l’astúcia del tàndem López Tena i Uriel Bertran, que quan veuen com els Walking Dead han menyspreat en Laporta li ofereixen encapçalar un nou projecte, el solidari.
- I, finalment, l’estructura organitzativa i territorial que hi aporten els centenars d’antics militants de Reagrupament que l’havien abandonat després de la crisi sectària i que se sumen al projecte solidari. Tot i que és del que menys se n’ha parlat, els que coneixem les coses des de dintre sabem que aquest va ser un dels factors clau de l’èxit solidari, atès que va proporcionar, de la nit al dia, un cuixí militant organitzat i experimentat, de gent que es conexien entre ells, de centenars de militants i, del que encara és més important, de desenes de microlideratges territorials, a partir de la incorporació d’antics responsables territorials de Reagrupament i dels seus equips.
Analitzem els objectius i mesurem el seu èxit o fracàs:
- Pel que fa a l’ocupació de l’espai de “els sense nom” és evident l’èxit solidari, atès que és l’única nova formació política explícitament independentista que obté representació parlamentària, amb 4 diputats. Tanmateix, i en relació a aquest objectiu, simplement s’assoleixien els mínims, ja que a Barcelona estan tota la nit fregant el zero en la representació parlamentària, i que no s'aconsegueix fer grup parlamentari.
- Quan els srs. López Tena i Uriel Bertran llencen la seva proposta política expressen la intenció de sumar-hi tot el moviment sobiranista que ha estat participant en les diferents consultes sobiranistes i que s’ha mobilitzat en la megamanifestació del 10-J. És evident que cap d’aquests objectius l’assoleix. Pel que fa a la gent de les consultes, són molt comptats els qui s’hi afegeixen, i pel que fa a erigir-se en els canalitzadors del milió de persones que 10-J ens estàvem manifestant a BCN, el fracàs és igualment contundent.
Tanmateix, la situació dels solidaris, a l’igual que la d’Esquerra, requereix, per a la seva anàlisi, del coneixement d’altres objectius ocults que es plantejaven. Els solidaris tenien el que ja tothom coneix com a “l’estratègia Armagedon”. En paraules de l’il·lustre notari, l’objectiu per a les eleccions del 2010 era “destruir” a Esquerra i erigir-se així com la força hegemònica de l’independentisme, i des d’aquesta força assolida desplegar una estratègia a 4 anys vista per a “destruir a Convergència”. Així les coses, en 4 anys SI hauria d’haver esdevingut la força hegemònica sobiranista. Bé, a hores d’ara ja és una evidència palmària que SI no va aconseguir “destruir Esquerra” i que ni tan sols no està en condicions de disputar-li l’hegemonia en l’independentisme. Més evident és encara que malgrat el mal estil solidari de fer política, no aconsegueixen ni immutar el gegant sobiranista convergent. Per tant, i des d’aquest punt de vista, un fracàs important.
Les CUP
Les CUP són una proposta política de molt difícil encaix i anàlisi, atès que els seus objectius queden col·lapsats per la combinació d’una dispersió força radical de diferents CUP en l’àmbit local (moltes personalitats i moltes diferències) i per aquest frame que comparteixen ancorat en l’ortodòxia antisistema del marxisme i del comunisme més obsolets.
Les CUP van prendre en el seu moment la decisió de no participar en les eleccions al Parlament de Catalunya, i limitar-se a oferir una proposta electoral municipal. No tenim manera, per tant, de mesurar els seus objectius en aquest àmbit. Tanmateix, en l’àmbit local, el seu creixement ha estat important, sobretot per la projecció que els hi ha donat entrar amb certa força en diferents ciutats, incloses capitals “provincials” com ara Girona.
Malgrat aquest creixement, és molt difícil saber quins eren els seus objectius reals i poder mesurar el seu assoliment. Des d’un punt de vista d’objectius ideològics per a les CUP no es concep la independència nacional sense la revolució social. Independència i comunisme són per tant dues cares de la mateixa moneda i de la seva aposta política. I al meu entendre tot plegat els aboca, més enllà de la seva configuració anti-tot, al testimonialisme en la política catalana. Un testimonialisme que, paradoxalment, xoca amb la seva sòlida implantació territorial i activisme local.
Democràcia Catalana i/o Joan Laporta
L’experiència política més insòlita de totes és la que ha protagonitzat Joan Laporta i aquest fantasmagòric partit seu de “Democràcia Catalana”.
Què és “Democràcia Catalana”? No ho sap ningú. És, això sí, un partit legalment constituït, però del que no es coneix ni militància, ni cap congrés, ni res de res.
Les sigles de DC només emergeixen com a cortina de fum i “paraigües” instrumental per a les al·lucinants aventures polítiques del sr. Joan Laporta.
Aquesta setmana el sr. Joan Laporta expressava la seva satisfacció pels resultats assolits per DC, que els havien permès tenir un diputat –ell- i un regidor a la ciutat de BCN –ell-.
És evident que estem davant d’un dels deliris més atòmics de la política catalana. Un deliri que, tanmateix, em resulta molt útil per a exemplificar la tesi que estic mantenint en aquest llarguíssim article: sense objectius clars i sense capacitat de mesurar-los no hi ha res a fer.
Joan Laporta ha estat, probablement, el millor president de la història del Barça. El seu ascens a la presidència del FC Barcelona i la seva gestió, globalment d’un èxit sense precedents en tots els camps (esportiu, econòmic, social, catalanista…), li van conferir una dimensió mediàtica i popular inqüestionable.
Ell mateix, amb comportaments inaudits, va manllevar part d’aquest prestigi assolit. Però encara gaudia d’un important aval social, i el sr. Joan Laporta va començar a treballar per fer el salt a la política, des de posicions independentistes.
El Reagrupament previ a la crisi sectària del gener del 2010 s’estava preparant per oferir-li una adequada pista d’aterratge, que generés un efecte multiplicador a la proposta política que fins aleshores s’estava treballant. Rebentat el projecte polític, Joan Laporta esdevenia l’única possibilitat per a la secta de tenir viabilitat política. Però la follia descontrolada en la que havien entrat va fer que les converses amb en Laporta naufraguessin, quan ho tenien tot a favor. Cal dir-ho ben clar: si Joan Laporta no va encapçalar la candidatura reagrupada per BCN va ser única i exclusivament perquè la direcció reagrupada ho va fer impossible, menystenint-lo, enredant-lo permanentment, etc.
Quan en Laporta pren consciència de la demència reagrupada decideix no presentar-se amb ells.
És en aquest moment –i no abans-, quan hàbilment els srs. López Tena i Uriel Bertran decideixen aprofitar aquesta oportunitat i plantegen al sr. Laporta el projecte solidari. I hi ha acord.
El resultat electoral no satisfà les aspiracions del sr. Laporta. De fet el sr. Laporta està bastant fora de control, ja que la seva manera de fer xoca amb el projecte de radicalitat democràtica que vol impulsar SI. Aprofitant aquesta confusió, el sr. Portabella entra en escena oferint-li un pacte “salvaculista”. No hi ha res de nou en aquest pacte, es tracta simplement de posar d’acord uns quants perdedors (ell mateix, en Portabella, que ve de perdre gairebé el 50% dels seus votants) i els Walkind Dead reagrupats, que s’han fotut una hòstia apoteòsica a les eleccions catalanes, amb una personalitat ambiciosa com en Laporta. Políticament no s’ofereix res, però l’operació es maquilla com si s’hagués assolit una unitat l’absència de la qual s’assenyala infantilment com l’origen de tots els mals.
Aquesta rastrera maniobra salvaculista fracassa estrepitosament, no salva cap cul, es continuen perdent vots a milers i converteix tots els actors que hi intervenen en irrellevants. No han enganyat ningú.
Quins objectius perseguia el sr. Laporta amb tot això? Cap d’explícit o conegut. Podríem dir que ambicionava convertir-se en el nou líder de l’independentisme, però fracassa. Podríem dir que volia posar el seu carisma i projecció mediàtica al servei electoral de l’independentisme, però fracassa i acaba dilapidant, en pocs mesos, el ganxo que podia haver tingut. De possible líder a personatge atrapat en una imatge de transfuguista i d'inconsistència, ja sense cap crèdit personal.
Estirant diferents declaracions d’aquestes eleccions municipals sí que podem trobar-hi l’explicitació d’alguns objectius: treure entre 6 i 8 regidors i ser indispensables per a governar: doncs no pinten res i han acabat perdent el 70% dels vots en relació al 2003.
Resulta curiós, després d’aquesta autèntica debacle, veure el sr. Laporta treient pit pels resultats de DC i erigint-se en “frontissa” entre CiU i ERC. El cert és, però, que l’aritmètica parlamentària li confereix aquest protagonisme, i això pot donar molt de joc a la política catalana.
Walking Dead (Reagrupament)
Quina mandra que fa parlar d’aquests zombis… però en fi, com que encara n’hi ha uns quants d’aquests que es passegen fantasmagòricament entre nosaltres, cal fer-hi referència.
És l’anàlisi més fàcil. Reagrupament sorgeix amb dos objectius molt clars: ocupar aquest espai polític independentista del que ja n’hem parlat, de “els sense nom” i fer-ho enarborant la bandera de la regeneració democràtica.
El resultat de tots dos objectius és clar: FAIL!
En el que era la cita cabdal electoralment, les eleccions al Parlament de Catalunya, Reagrupament queda absolutament escombrat, evidentment sense obtenir representació parlamentària.
Tanmateix, i essent descomunal el seu fracàs electoral, encara és més gran el seu fracàs en relació a l’objectiu de regeneració democràtica. Un cop més, la crisi del 30 de gener assenyala un punt d’inflexió radical, a partir del qual aquest moviment, que feia bandera de la regeneració democràtica, es converteix en la pitjor experiència política del catalanisme polític.
No és només que fracassi en l’intent de traslladar a la societat un missatge convincent sobre aquesta tan necessària regeneració política, és que esdevé la seva antítesi. No cal recrear-s’hi. Des de la crisi sectària del 30 de gener tot el moviment –el que queda d’ell- es transforma en un moviment sotmès absolutament al dictat del líder, el conegut com a Dr. Muerte, que fa i desfà al marge de qualsevol criteri democràtic. El despotisme, el nepotisme i la mentida i l’insult com a manera de fer política es converteixen de la nit al dia en l'ADN polític de Reagrupament interioritzant-ho organitzativament fins a aquests nivells sectaris que hem denunciat reiteradament i convertint els associats que hi queden en autèntics zombis que van repetint les mentides, els insults i les consignes de la direcció. Fins llavors no s’havia conegut res d’igual en el catalanisme polític.
En la seva deriva, el descomunal fracàs del 28-N els porta, no pas a acceptar-lo i assumir la realitat, sinó a mutar, amb un únic propòsit: aconseguir visualitzar-se al preu que sigui. Així, aquest moviment de zombis pacta electoralment per a les municipals del 22-M indistintament amb tot el ventall polític, ERC, CUP, CiU, SI…
No hi ha cap objectiu polític, no hi ha res al darrere. Únicament aquesta força interior zombi pera intentar visualitzar-se a qualsevol preu.
L’aposta més contundent i mediàtica és el pacte amb en Portabella a BCN. Això els va proporcionar un cert protagonisme polític, els va fer sentir-se encara una mica vius. Però evidentment tot era un miratge i l’únic que van aportar a Portabella és el seu “factor zero”, és a dir, que qualsevol cosa multiplicada per zero és igual a zero.
Després d’aquest nou fracàs, els zombis han intentat fer veure que han assolit un gran èxit aconseguint entrar “a les institucions”, i que ho han fet amb “48 regidors”, en un nou exercici miserable, en el que compten com a propis tots els regidors de candidatures “associades”. Un dels casos més acollonants és el de Bellver Cerdanya, ja que s’imputin els 7 regidors de la candidatura d’Endavant Cerdanya encapçalada per una persona com cal, en Xavier Porta. La seva dona, la Cristina, donava resposta als reagrupats, els ho deixava ben clar al facebook: “Em sap greu però els regidors i alcaldes d'Endavant Cerdanya no s'haurien de comptar com si fossin de Reagrupament. EC és un partit independent que no té res a veure amb R. (tret que algunes persones a títol individual hi poden estar associades). No hem rebut cap recolçament de R. i és una sorpresa molt desagradable que un altre partit s'apropiï del nostre esforç. La realitat és la que és, no la que voldríem que fos.”
en aquesta permanentment negació de la realitat, els Walking Dead curiosament no esmenten en cap cas les descomunals patacades que s’han fotut alguns dels més significats líders de la secta, com qui va ser cap de llista per Lleida, el sr. Jaume Fernández, que era alcalde de Rosselló de Segrià i que ha estat literalment escombrat per CiU, amb majoria absoluta.
Cap novetat, Walking Dead en estat pur: mentida, manipulació, vampirisme... i res al darrere.
A tall de conclusions:
Si es vol que l’independentisme explícit pugui generar un nou projecte polític que guanyi i mereixi la confiança de la ciutadania, cal actuar d’una altra manera radicalment diferent a com s’ha fet.
No es pot seguir ni un minut més amb aquest trilerisme polític en el que els veritables objectius romanen ocults (estafant així a l’electorat i a la militància), i els objectius coneguts són sistemàticament tapats, ignorats, per les direccions polítiques, que únicament s’esforcen en intentar trobar arguments per a “legitimar-se” i perpetuar-se en el poder.
És hora de dissenyar com cal les estratègies, d’establir objectius adequadament formulats, i de disposar d’unes direccions polítiques que retin comptes sobre el progrés en l’assoliment d’aquests objectius. L’independentisme necessita urgentment de lideratges i direccions polítiques que treballin bé, que formulin bé els seus objectius, que es guanyin la confiança de la gent simplement actuant sense enganys i que sàpiguin prendre les decisions a partir d’anàlisis coherents, fonamentats i transparents.
En tot aquest període se’ls hi ha enviat milions d’ampolles amb missatges, i no n’han fet cap cas. Ara han estat els votants els qui han llençat un missatge claríssim i definitiu. Prou enganys!!! A veure si algú, o millor, alguns, és i són capaços de recollir-lo, entendre’l i actuar com cal.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada