20-N: de la transició espanyola a la transició catalana. Oportunitats i amenaces.

1. Introducció: de la transició espanyola a la transició catalana:

El president espanyol, en Zapatero, ha convocat eleccions per al 20 de novembre. A mig camí entre Mister Bean i l’entrenyable Frank Spencer de la inoblidable sèrie “N’hi ha que neixen estrellats”, aquí és on acabarà la seva frivolitat. Tot plegat fóra encara més per riure si al final del seu mandat no hagués deixat un estat amb cinc milions d’aturats i una economia i unes administracions en autèntica fallida.

El 20 de novembre de l’any 1975, amb la mort del dictador Franco, s’iniciava el que es va conèixer com a “la transició espanyola”. El 20 de novembre del 2011 podem iniciar una nova transició, la catalana, cap al dret a decidir sense límits i la llibertat, la independència.

Els pobles, les societats i els qui les representen o les lideren, des de tots els punts de vista, som, són, dinàmics. En aquests 36 anys han passat moltes coses. Ha canviat, i molt, el nostre país; ha canviat, i molt, la nostra societat i, en relació a les propostes i lideratges polítics, doncs alguns han canviat i evolucionat amb la societat i el país i d’altres s’han quedat ancorats en aquella societat i país de finals dels 70’s.

En aquella societat i país encara atenallat per la por de la dictadura, ofegat, vam tenir l’oportunitat de recuperar les nostres institucions polítiques i d’assolir significatives quotes d’autogovern. Però el sistema fa uns anys que va implosionar, va arribar al màxim que podia donar de si mateix, i la nostra societat i el nostre país s’ha manifestat clarament insatisfeta amb la situació creada, amb la nostra realitat, i molt especialment des d’un punt de vista del que representa patir l’espoli fiscal que patim.

Per a molts la gestió d’una autonomia ja no havia estat mai l’objectiu, sempre ho ha estat la independència, una Catalunya lliure. Però aquesta proposta política era clarament minoritària en aquells anys i els que van seguir. I, segurament amb més encerts que desencerts, el país i les propostes polítiques que recollien les seves aspiracions, es van centrar en recuperar el màxim d’autogovern i plantejar uns objectius polítics encaminats a reforçar el “ser” de la nació. D’alguna manera, vam proseguir el mandat d’en Prat de la Riba quan proclamava “l’important és ser, i després ja veurem”. Necessitàvem ser, amb això hi estàvem tots d’acord, i la majoria social apostava per enfortir aquest “ser” amb els nous instruments que després de la llarga nit del franquisme teníem al nostre abast.

Ara aquesta proposta política ja està clarament col·lapsada i superada. I, el que és més important de tot, no és que ho diguem els independentistes, sinó que ho veu una molt important majoria social.

A les portes del 20-N del 2011 la societat catalana situa el dret a decidir, és a dir, l’exercici de la nostra sobirania, com el principal repte i objectiu polític. Aquesta ambició es manifesta en dos grans propostes, que no són gens incompatibles, sinó que formen part d’un mateix nou frame nacional: el pacte fiscal com a prioritat immediata i la independència com a gran horitzó polític nacional.

Tot i que en els últims mesos ja n’hem parlat molt, d’aquest assumpte, crec que és necessari que hi tornem i deixem ben clares les coses. Sé que en alguns casos és un exercici inútil, però val la pena insistir-hi.

La independència és un objectiu. Som independentistes tots els que compartim aquest objectiu. Això és el que ens uneix. El que ens divideix són les diferents estratègies, legítimes, per a arribar-hi (també ens divideixen altres coses molt menys legítimes, però això és un altre tema).

Les eleccions del 20-N ens ofereixen l’oportunitat de convertir aquesta data en el tret de sortida a la nostra transició nacional. Això ho hem d’assumir i treballar en conseqüència.

Partint d’aquest diagnòstic, és a dir, del col·lapse de l’actual model i el clar decantament de la centralitat política cap al sobiranisme, l’escenari polític ofereix grans oportunitats i, dissortadament, també desafiaments o amenaces.

2. Les oportunitats (comencem l'anàlisi de manera optimista):

- En les oportunitats tenim un fet transcendent, i és que la principal força del nacionalisme català, que és Convergència i Unió, ha assumit de manera clara el dret a decidir com a eix de la seva proposta política per a la nostra Nació, i perquè de manera clara i ineludible s’ha compromès amb el seu electorat i amb el país a defensar davant el nou govern que surti de les eleccions espanyoles, el pacte fiscal a l’estil del concert econòmic.

- També en el terreny de les oportunitats ens trobem amb que la principal força independentista, que és Esquerra Republicana de Catalunya, després d’haver arribat al col·lapse com a conseqüència de la seva estratègia tripartita, ara està immersa en un molt esperançador procés de renovació interna i de reformulació de la seva proposta política i dels seus lideratges que crec està il·lusionant clarament a tots els independentistes. L’Oriol Junqueras és un dels posquíssims grans líders que té el nostre país, una persona íntegra, un patriota exemplar, un independentista inteligent, format i generós que pot recuperar la confiança en ERC a tots els nivells (intern, però sobretot, amb l’electorat independentista) i fer d’ERC la peça clau que molts pensem que ha de ser en el procés cap a la independència.

Una CiU que assumeixi íntegrament el dret a decidir, ni que sigui al seu ritme i a través de les seves fases, i una ERC renovada que lideri l’independentisme de manera constructiva ens permetrien parlar, el 20-N del 2011, si les seves propostes polítiques gaudeixen de l’aprovació ciutadana, i actuen amb coherència, de l’inici de la transició catalana, amb el dret a decidir com a eix vertebrador i cohesionador.

3. Els desafiaments o les amenaces (sobre aquest escenari n'hi ha d'importants) :

3.1: a Convergència i Unió. Que a aquestes alçades el seu cap de llista sigui el sr. Duran Lleida és quelcom incomprensible. Si no m’equivoco, el sr. Duran Lleida porta de diputat a Madrid des de l’any 1979. Només això hauria de fer caure la cara de vergonya a qualsevol demòcrata. Però és que a més a més, des d’un punt de vista patriòtic, el sr. Duran Lleida és un autèntic fòssil, algú que no ha evolucionat el més mínim o que, si ho ha fet, ha estat a pitjor, fins al punt d’esdevenir el gran referent de l’antiindependentisme a Catalunya. I és molt bèstia que hàgim arribat a aquesta situació.

El sr. Duran Lleida i els seus aduladors presumeixen que sigui sistemàticament el polític més ben valorat. Efectivament, ho és, però pels votants d’altres partits, pels votants del PP i del PSOE. No oblidem que en Duran té el dubtós récord de tenir, també sistemàticament, els pitjors resultats electorals de CiU. És evident que alguna cosa falla en aquesta equació...

La proposta política de CiU ha evolucionat. I això ha permès n’Artur Mas obtenir un rotund triomf electoral a les eleccions catalanes i, posteriorment, uns resultats espectaculars a les eleccions municipals. Però el sr. Duran Lleida no: la seva proposta, les seves maneres, el seu discurs, la seva indissimulada ambició personal xoca radicalment tant amb el país com amb la nova CiU i les seves propostes nacionals.

És una pena, però tot sembla indicar que en un context absolutament favorable per a CiU es pot trencar la cadena de bons resultats electorals, per la falta de coratge per una banda -per a rellevar en Duran com a cap de llista o perquè assumeixi el nou frame polític de la coalició-, i per una altra banda per la falta de responsabilitat democràtica del mateix Duran -per a apartar-se motu propio i afavorir el relleu i la renovació-…

3.2. A Esquerra Republicana de Catalunya

La situació d’ERC és una de les més apassionants que políticament podem tenir al davant, ja que en un temps récord ha de decidir què vol fer i ser: si l’organització que lideri i impulsi l’independentisme, que el faci fort i que la faci determinant en l’assoliment d’aquest objectiu… o continuar perdent bous i esquelles, abocada al desastre i esdevenint irreversiblement irrellevant.

El fracàs de l’estratègia política de l’ERC que es va fer dir Esquerra i que va impulsar els tripartits és una de les més grans hecatombes polítiques de les que hi ha constància. Ens hauríem de remetre al que va passar a Espanya amb aquell partit que es deia UCD o al que va passar a Itàlia amb la Democràcia Cristiana.

Tanmateix, Esquerra ofereix un cas únic en la politologia mundial i és que els responsables d’haver perdut més del 70% dels vots en dues eleccions, enlloc de retirar-se immediatament de l’escena política, de fer un pas enrere, volen continuar i persistir en l’extensió del desastre del que són directament responsables. Això realment és únic, perquè ni va passar amb la UCD espanyola ni va passar amb la DC italiana. Estem, per tant, davant un fenomen que desafia totes les lleis, regles i sentit comú polític del món mundial.

Però ERC (ERC, no Esquerra) i l’independentisme en general tenen una enorme sort: l’existència d’una persona com n’Oriol Junqueras i la seva determinació a liderar i renovar ERC.

La providència de vegades té aquestes coses. Un partit absolutament ensorrat troba de sobte una persona que s’ofereix per a, des de les cendres, intentar liderar el partit... i que probablement no, amb tota seguretat, és l’única que pot aconseguir tornar a fer d’ERC el partit fort que lideri l’independentisme, que traci un full de ruta polític coherent amb la situació del país i que converteixi l’històric pàrtit republicà en la força política que tant necessita el país en aquest moment transcendent.

Aquests dies s’ha sabut que n’Oriol Junqueras ha ofert encapçalar la llista d’ERC a les eleccions espanyoles al catedràtic de Ciència Política Ferran Requejo. Aquest notícia ha generat una mena de sisme polític en l’independentisme que ha fet que els telèfons per primera vegada en molt de temps sonessin per a expressar joia, enlloc de per a expressar lamentacions. No podem saber si finalment el Dr. Requejo serà el candidat, o ho serà un altre. En tot cas, sigui qui sigui, ha de ser un nou cap de llista que condensi amb plenitud els valors de la renovació que proposa n’Oriol Junqueras i el seu equip. No hi ha alternativa.

Les coses estan molt clares: si l’Oriol Junqueras aconsegueix, amb aquesta paciència i generositat infinita amb que actua, liderar ERC, renovar la seva proposta política i renovar els “cartells” electorals, ERC sobreviurà, reneixerà i esdevindrà el partit polític amb caràcter de moviment que el nostre país necessita per al procés independentista.

El gran interrogant que tenim és si n’Oriol Junqueras i el seu equip seran capaços de vèncer les resistències dels responsables de la catàstrofe.

Perquè dissortadament aquests dies també assistim a un espectacle inqualificable -entre el patetisme, l’egoïsme i la ceguesa- veient com el sr. Joan Ridao, que és un dels exponents màxim del fracàs dramàtic de l’estratègia d’Esquerra, està movent cel i terra per continuar de cap de llista a les eleccions espanyoles i continuar així massacrant-nos amb el seu missatge de derrota i d’enfonsament.

En un escenari polític com l’actual, amb el desplaçament del centre de gravetat polític de la nostra societat cap al sobiranisme, una ERC renovada, amb un Oriol Junqueras al capdavant i unes candidatures electorals renovades i que ofereixin a l’electorat confiança suficient, credibilitat… ERC podria aspirar clarament a reeditar el grup parlamentari. Amb un Ridao de cap de llista a les espanyoles ERC té assegurat quedar-se extraparlamentària.

4. Semblances sorprenents i valoració final:

En el fons Ridao i Duran són les dues cares de la mateixa moneda. Són dues persones únicament valorades pels que no són votants seus. Dues persones absolutament desplaçades del nou frame polític nacional, i que enlloc d’assumir les coses, s’hi resisteixen sense cap possibilitat d’èxit, únicament per fer mal, per despit.

Estem davant un escenari polític que planteja unes oportunitats úniques, però alhora existeixen serioses amenaces, que són internes (per tant en lògica d'anàlisi estratègica són punts febles, però ja m’heu entès…).

Podria ser que el candidat Duran condicionés a la baixa el resultat electoral de CiU, com ja apunten les enquestes (segons el CIS, CiU està passant d’un 3,3% a un 1,9%) Però és que és evident que aquest Duran que converteix una proposta política nacional com el pacte fiscal en una palanca per a les seves ambicions personals provocarà fuga de vots. I no en guanyarà cap! I, tanmateix, el país necessita que CiU obtingui un bon resultat, de fet, fóra perfecte que fós la primera força a Catalunya. Si des de CiU volen que això sigui possible hauran de treballar molt i molt i oferir alguna altra cosa que permeti superar la negativitat del seu cap de llista.

En canvi, sóc molt més optimista en relació a ERC. Crec que la majoria del partit ha entès les coses, ha entès el que ha passat i vol treballar per oferir un nova proposta política que serveixi per a recuperar la confiança massivament perduda amb l’electorat. L’Oriol i el seu equip ja estan treballant molt bé per fer-ho possible dins el partit. Ara cal, a més, és indispensable, no hi ha alternativa, que es renovi el cartell que presentaran a les eleccions generals. Si ho fan, si aconsegueixen una llista renovada, amb un candidat potent i creïble, l’escenari polític permetria aspirar a recuperar el grup parlamentari. No en tinc cap dubte. Ni el més mínim.

Hem de convertir el 20-N del 2011 en la data d’inici de la transició catalana. És un repte que ens hi implica a tots i una oportunitat d’or. No la desaprofitem!!!!