Tríptic blocaire, segona part: I, avui, on som i com hi hem arribat?

Estem en un moment apassionant, dur, difícil i alhora amb les portes obertes de bat a bat a la nostra esperança d’un país lliure… com mai!

La idea de la independència ja no és, com quan vaig començar a militar, una cosa estranya i marginal que, com deia en Junqueras durant la presentacio del seu llibre, la volíem i defensàvem més perquè hi crèiem que perquè fós possible. La idea de la independència, el sobiranisme, ocupa ara mateix un espai central de la política catalana. Mai com ara s'havia configurat una majoria social tan favorable a la independència. Mai.

Alhora, ens trobem amb un país sumit en una crisi esgarrifosa, que en el nostre cas és espcialment greu perquè relliga tres crisis enormes: la crisis internacional, la crisis de l’autogovern per la pèssima gestió del tripartit, que ha deixat destrossat el país, i, finalment, la crisi amb Espanya, especialment cruenta per l’impacte, ja evident per a tothom, que té el demencial espoli fiscal que patim.

És una situació absolutament singular en el panorama internacional.

D’una banda tenim una crisi sobre la que en cap cas hi hauríem pogut fer res, que és la internacional, i que és la que ho fa esclatar tot.

D’una altra banda tenim una segona crisi sobre la que tenim tota la responsabilitat, i és la derivada de la pèssima gestió del tripartit; si enlloc d’aquest govern nefast n’haguéssim tingut un de raonable, l’impacte de la crisi internacional hauria estat menor; i no podem fugir d’estudi, tot el molt que deriva de la nefasta gestió dels 7 anys de tripartit és culpa exclusivament nostra. El tripartit va sumir el país en la devastació, endeutant-lo de manera demencial, gastant el que no es tenia i generant una bola tan descomunal que a hores d'ara el deute de la Generalitat de Catalunya és notablement superior al seu pressupost d'ingressos anual. Una autèntica demència que estem pagant molt cara, caríssima.

I, finalment, tenim la mare de totes les crisis, que és la provocada per l’espoli fiscal, en la qual nosaltres tenim una bona part de culpa, per no saber defensar millor el que és nostre i de justícia, però que també s’insereix, de ple, en el conflicte amb l’estat, entre dos parts, i per tant no és, com la segona, exclusivament nostra; és una crisi de conflicte, de col·lisió, caractarística que no tenen les dues crisis prèvies tipificades.

Tanmateix, i malgrat l’angoixa que ens provoca en el dia a dia la crisi, el cert és que el fet polític més rellevant d’aquest moment és que per primera vegada en la nostra història recent s’està configurant una majoria social favorable a la independència.

Respondre a per què es configura aquesta majoria seria molt llarg d’analitzar i només tenim algunes certeses, p.ex. que en la construcció d’aquesta majoria social hi conflueixen motius molt diversos i persones que provenen de tradicions i opcions polítiques molt diverses.

A hores d’ara, i gràcies a la informació aportada pel Centre d’Estudis d’Opinió que dirigeix en Jordi Argelaguet i els seus excel·lents treballs, sabem que a Catalunya la configuració de la majoria social independentista és lenta i es fonamenta –vet aquí la seva singularitat comparada- sobre un cos social de procedència política molt diversa.

Aquesta singularitat de la diversitat és un element del “on som” que requereix tota la nostra atenció i preocupació, per tal que la diversitat no faci d’aquesta majoria una majoria feble, líquida.

Però també tenim una altra certesa, i és que l’opció política cap a l’estratègia de la plena sobirania descansa, avui en dia, en tres grans grups polítics, que de fet són únicament dos.

En primer lloc tenim a Convergència i Unió. Sense Convergència no hi ha independència. CiU és, actualment, i a gran diferència, la gran força política del sobiranisme català. És la força que ostenta una clara i radical hegemonia.

L’hegemonia de CiU se sustenta, tanmateix, sobre un joc de tensions delicat i que cal entendre, comprendre, per predir el seu comportament i la seva estratègia. D’una banda, CiU assumeix amb claredat el dret a decidir sense límits, té un president –en Mas- que obertament s’ha declarat independentista, té una cúpula profundament sobiranista (només amb l’excepció d’en Duran) i la seva militància també comparteix majoritàriament aquests postulats. Des d’aquest punt de vista la seva hegemonia en el sobiranisme és clara, meridiana.

Però a l’altra banda també ens trobem que la seva hegemonia social, en termes de majoria electoral, no se sustenta exclusivament sobre aquesta base. La seva base electoral sobiranista representa tan sols el 55% del seu electorat. L’altre 45% no es manifesta favorable a la independència.

La gestió d’aquesta tensió és molt complicada, però CiU ho està fent amb una molt meritòria eficàcia, amb una estratègia que probablement no satisfagui plenament a cap dels dos grans grups de votants que té, però que alhora els satisfà suficientment com perquè hi confiïn i votin.

L’estratègia de CiU té uns eixos molt clars: fidelitzar la part no sobiranista del seu electorat a través d’una bona gestió i obra de govern, i avançar sobiranísticament en el dret a decidir sense límits a través d’elements que cohesionen socialment, com el pacte fiscal.

A l’altra banda de la balança de l’anàlisis que no podem perdre de vista tenim que si CiU s’equivoqués en el seu ritme, en la gestió d’aquesta tensió, ni tindria majoria, ni governaria, ni res de res. I això és un fet inqüestionable.

El segon gran grup polític és ERC. Esquerra Republicana de Catalunya va esdevenir el partit independentista de referència i, sobretot, l’opció independentista de referència a partir del desembarcament de la Crida Nacional a ERC. Va esdevenir, clarament, pal de paller. I va cobrir tot l’espectre electoral. Hi havia més independentisme més enllà d’ERC, però ni era rellevant ni s’hi enfrontava electoralment.

ERC, avui en dia, continua essent la principal força independentista del nostre país. Tant al Parlament de Catalunya com a nivell municipal. I a anys llum de qualsevol altra força, sigui la CUP o sigui Solidaritat Catalana per la Independència.

Amb la seva aposta tripartita, ERC va perdre aquesta posició de pal de paller, i de fet va deixar “orfes de referència política” a molts independentistes. És el que en Cardús va batejar com a “Els sense nom”.

De fet, els intents per ocupar aquest espai de “Els sense nom” són aquest precari tercer espai en clares vies de desaparició.

El buit generat primer va donar lloc a iniciatives de caràcter cívic, com p.ex. els 10 mil a Brusel·les! I fins i tot tot el tema de les consultes sobiranistes. Però també hi va haver intents de configurar una proposta política en aquest espai. D’entrada va ser Reagrupament qui ho va intentar, però quan ho tenia tot de cara el seu líder va embogir per una qüestió d’un afer sexual i va enviar a l’escorxador tot el moviment que s’havia generat al seu voltant.

Desarticulat Reagrupament per obra i gràcia del seu líder sectari, i quan ja tot semblava indicar que aquest espai electoral de “Els sense nom” no tindria cap concreció electoral, va sorgir Solidaritat Catalana per la Independència, que va agrupar tres elements que van esdevenir clau i van permetre que tingués un molt moderat èxit electoral, que obtingués una exígua representació parlamentària, tot cal dir-ho, en un temps rècord.

Per una banda, un lideratge mediàtic com el que oferia en Joan Laporta. Per una altra banda, la capacitat de relligar tota la història que van tenir n’Alfons López Tena i n’Uriel Bertran i, finalment, un enorme gruix de patriotes que havien sortit volant de la bogeria sectària de Reagrupament i que van aportar una enorme solidesa territorial i organitzativa.

I el fet és que SCI va ocupar, modestament, una part d’aquest espai de “Els sense nom”.

Aquest espai, tanmateix, ara té un problema de coherència, de sentit existencial. L’ERC renovada que capitaneja n’Oriol Junqueras ha tornat a ocupar de manera solvent i creïble l’ampli espectre independentista. Ha fet desaparèixer les motivacions ideològiques i estratègiques que hi havia en el sorgiment de l’espai de “Els sense nom”.

Sense aquest espai, per tant, el mapa polític queda reduït a dues formacions: CiU i ERC. Queda per resoldre què passarà amb SCI.

És evident que SCI ja no té oxigen per a crèixer, un espai propi on desenvolupar un projecte polític diferenciat.

I és igualment evident que en el cas de SCI ens trobem davant una situació políticament complicada de gestionar. Per una banda ens trobem amb una cúpula política embogida, la que representen n’Uriel Bertran i n’Alfons López Tena, que despleguen una acció política devastadora, que converteix en cendra tot el que toquen. Però per una altra banda ens trobem amb un no menyspreable gruix de militància de gent patriòticament impecable, entregada, bona gent… i que a més a més ha mantingut una coherència militant i ideològica absolutament lloable.

Per a l’espai decididament independentista, explícitament independentista, resoldre l’encaix d’aquesta militància patriòtica que ara mateix està SCI amb la nova ERC és un repte... tot i que, no ens enganyem, en un got d'aigua, ja que tothom visualitza o és conscient que en la mesura que la nova ERC desplegui la seva nova estratègia, els solidaris s'aniran sense espai o s'arraconaran en un espai cada cop més marginal. Tancar aquesta etapa requereix molta generositat i visió de futur per part de tothom.

Resumint. L’accés a la independència és més aprop que mai. La majoria social favorable a la independència es construeix d’una manera molt plural, i aquesta és una dada cabdal per a definir l’estratègia. Fins ara hi havia tres espais on el sobiranisme es manifestava amb més intensitat o amb plena intensitat: CiU, ERC i “els sense nom”.

A hores d’ara aquest espai, gràcies a la renovació que ha impulsat Oriol Junqueras a ERC, ha tornat a quedar en dues grans expressions: la convergent i l'explícitament independentista d’ERC.

En la tercera part del tríptic blocaire intentaré aportar una visió sobre el possible encaix d’estratègies de cara a assolir el nostre gran objectiu: una Catalunya lliure!

NO HABRÁ PAZ PARA LOS MALVADOS

Gran títol per a una película... i alguna cosa més: NO HABRÁ PAZ PARA LOS MALVADOS.

Estèticament i conceptualment és com si l’hagués parit jo.

Després de fer anar el tema dels Walking Dead, després d'aquella meravellosa imatge de Wako… la imatge que ara mateix més s’ajusta a uns temps que viurem fins a la fi dels nostres dies és aquesta: NO HABRÁ PAZ PARA LOS MALVADOS.

No és una amenaça. En cap cas. És simplement una constatació. En aquest país hi ha hagut gent que ha exhibit i fet argument polític de la seva maldat, de la seva capacitat per ser dolent i per transmetre la dolenteria a la seva gent, fins i tot per a transformar-los en malvats. En aquest país hi ha hagut gent que en nom del catalanisme i/o de l'independentisme ha convertit en argument i estratègia política la capacitat de destruir, a tots els nivells, l’altre. Per sort no se’n van ensortir, van fracassar. Però el testimoni de la seva maldat perdura entre nosaltres. Per això cal que ho sàpiguin: no tindran pau.

No és una amenaça. Però ja sigui finalment la seva pròpia consciència, ja sigui la justícia divina, que abasta l'eternitat, ens permeten assegurar que no tindran pau.

I això a mi m’assegura molta diversió i moltes satisfaccions…

PS: aquest post és un divertimento que no forma part del "tríptic" anunciat. Però és que quan he vist el cartell de la peli no me n'he pogut estar i l'he volgut aprofitar. Dilluns tindreu la segona part del tríptic!

Tríptic blocaire: Primera part, reflexió sobre la trajectòria -revisió?-...

(farem una mica de "pelegrinisme", allò del "de donde soy o de donde vengo", però rotllo polític. Un parell o tres de posts diferents, agafant-me immodestament a mi mateix com a fil conductor del que ha passat o està passant... per a acabar projectant una visió molt personal sobre com penso que aniran les coses o que podrien o que haurien d'anar. Us deixo amb el primer post d'aquest tríptic)

Em considero un espectador privilegiat de l’evolució de l’independentisme de mitjans dels 80 ençà.

Des dels moviments de base de l’Església (a la JOBAC, Cornellà de Llobregat), vaig aterrar a la Crida a la Solidaritat, vaig participar en la fundació de “Joves Independentistes” (organització per a joves de la Crida), vaig participar en la “Crida Nacional a ERC”, vaig estar amb diferents responsabilitats a la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya (FNEC), al Comitè Olímpic de Catalunya i al Casal Independentista de Les Corts. Això va ser un continu de militància intensíssima des d'abans dels 18 anys.

I vaig fer un parèntesi per tal de poder orientar el meu futur professional.

Anys després vaig reprendre el compromís entrant a la Fundació ESCACC (Espai Català de Cultura i Comunicació) i a l’Associació Patriòtica Catalunya 1640.

Però amb el segon tripi vaig fer una desconexió total. Només Barça.

Des d'aquesta desconexió radical poc a poc vaig entrar en el món dels blogs. Vaig posar-ne un en marxa sense cap mena de pretensió, però vaig acabar formant xarxa i finalment vaig participar en la posada en marxa de Blocs amb Estrella.

Després vaig entrar a Reagrupament, i a petició d’en Carretero vaig assumir les responsabilitats que em va demanar i que posteriorment em va conferir la militància. I quan en Carretero es va convertir en una caricatura irreconeixible d’ell mateix (de líder polític a líder del Club de la comèdia o de la mamada, segons les versions), vaig sortir disparat de la secta dels Walking Dead (com es diu popularment, pel sostre, amb centenars d’altres molt bons companys i amb totes les esperances que s’havien dipositat en aquesta proposta política).

Les últimes eleccions catalanes, vaig participar del projecte de diari blogaire de l’ABSOLUT MAS, i vaig donar suport desacomplexat a la proposta política que encapçalava n’Artur Mas.

Ara em miro les coses des d’una perspectiva que em resulta estranya. No estic enlloc, però tinc amics dels de debò gairebé a tot arreu. A Convergència, a ERC, a Solidaritat, a UNC i fins i tot a les CUP. I amb tots comparteixo coses! Ara mateix no hi ha cap proposta política que em motivi per a implicar-m’hi del tot, i alhora observo com les diferents propostes totes tenen coses interessants. I ajudo en el que puc a qui m'ho demana.

Bé, això de no estic enlloc és una mica hiperbòlic, perquè “cotitzo” a l’Associació Patriòtica Catalunya 1640, al Casal Independentista del Poblenou, a la Penya Barcelonista Creu Sant Jordi, al mateix Barça i al Casal de Corbera d’Ebre.

Però ja ens entenem, parlo de militància política intensa. Aquesta posició de no estar “casat” amb ningú és per a mi força insòlita. Però l’hi he trobat el gustet, i observo les coses a mig camí entre la distància organitzativa i la implicació patriòtica. Estic segur que és una fase transitòria, però m’està essent extraordinàriament constructiva. Em permet una distància analítica que fins ara no havia tingut.

Fa unes setmanes l’amic Pau, del Poblenou, m’interpelava críticament perquè creu m’apassiono i m’il·lusiono massa –i potser massa ràpid- per les coses, pels projectes. Sé que té raó. Però és la meva manera de ser. Sang calenta. I això, malgrat l’experiència militant que ja acumulo...

En Pau em fèia la reflexio arran d’un post meu llaudatori de les virtuds del meu amic Oriol Junqueras. La pregunta o resposta que jo li fèia era: si no creus i confies en els teus amics, en qui pots creure i/o confiar?

En la presentació estelar a Barcelona del llibre “Converses amb Oriol Junqueras”, del gran Bernat Ferrer, en Ramon Tremosa, que juntament amb en Raül Romeva ha prologat el llibre, reflexionava amb paraules de Plató. I ho feia, concretament, sobre les coses que Plató recomanava al seu interlocutor, que li havia manifestat el seu desig d’entrar en política. Del que ens explicava en Tremosa sobre les reflexions de Plató n’hi ha dues que em semblen cabdals i de total actualitat (de fet totes, però em vull referir a dues). La primera era que abans d’entrar en política havia d’haver demostrat alguna cosa fora de la política. La segona era que, si hi entrava, no ho fés sol, ho fés amb amics.

Pel que fa a la primera d’aquestes qüestions, sempre l’he tinguda clara, claríssima. I gràcies a Déu! Com deia al començament, després d’haver estat molt implicat des de molt jove, crec que vaig tenir la lucidesa i el suport familiar i d’amics adequat per a parar i dedicar-me a canalitzar la meva vida professional. És una de les decisions que mai he pres de les que més orgullós i satisfet em sento. Vaig completar la meva formació universitària de llicenciat en Dret amb un diploma de postgrau en Adminstració Pública i un màster en Dret Públic i Organització Administrativa i això m’ha estat de gran ajuda per a consolidar un perfil professional entenc que prou sòlid i competitiu (tot i que evidentment avui en dia el procés de formació és continu, abasta tota la vida i, per exemple, més endavant vaig haver de fer un altre Màster, etc.)

Només després d’aquesta etapa em vaig reenganxar en l’activisme cívico-polític. Això que vaig fer jo, aquesta experiència, he intentat sempre explicar-la i traslladar-la a tots els joves amb els qui he tingut l’ocasió de parlar i reflexionar sobre la seva militància i el seu futur.

Pel que fa a la segona de les qüestions, la veritat és que sempre, tot el que he fet, ho he fet amb amics. Gairebé podria dir que l’única ocasió de cert “salt en el buit” va ser quan vaig entrar en contacte amb La Crida. Ho vaig fer de la mà d’un company (l'EM) del nostre institut, l'Emperador Carles, perquè vam decidir apuntar-nos, sense conèixer ningú, a una proposta que feia la Crida per a muntar paradetes de material el dia de Sant Jordi. Dit i fet. Però des d’aleshores tot el que he fet ha estat amb amics, entre amics i/o d’acord amb amics.

Bé, tot no. Quan ERC, convertida en Esquerra, va decidir fer president en Montilla, el segon tripartit, vaig prendre la decisió de desconectar-me de tot. I ho vaig fer. I ho vaig fer en solitari. Aquest episodi em provoca encara molt desassossec. Per una banda, em vaig sentir molt sol. Els meus amics no entenien la meva actitud, i encara menys la compartien. Curiosament, amb el temps, gairebé tots m’han acabat donant la raó, no només ho han entès, sinó que ho han compartit i actuat en conseqüència.

Vaig fer el que creia que calia fer, i n’estic orgullós, amb la satisfacció, també, que el temps et doni de manera tan clara la raó. Però en canvi no estic gens orgullós de com ho vaig fer. Crec que em vaig equivocar. Ho vaig assumir massa com una qüestió personal i la voluntat de “desconexió” la vaig portar, clarament, al terreny de l’excés. En fi. Són coses que passen. Orgullós com estic de la meva decisió, si ara fós, prendria la mateixa decisió, però no ho faria com ho vaig fer, em vaig equivocar.

Fins avui. Que hem continuat enriquint-nos amb moltes experiències i coneixences. I puc dir que, citant el poeta, ara sóc molt més ric que abans: “ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí, sense esperar que et doni més riqueses.”

I, avui, on som i on sóc?

Això ho analitzaré en el proper post. Si responc bé em convideu tots a una birra, com a mínim els qui us agradi la resposta.

Allegro ma non tropo: dels idiotes, els estúpids i els superestúpids

Aquest Onze de Setembre el Dr. Carretero, també conegut pels ambients independentistes com a Dr.amb diferents paraules que comencen per “M” i segueixen amb vocals com la “U” o la “E”, va etzibar que “a qui digui que és independentista i vota CiU li podem dir que és idiota”.

Bé, tothom sap que el Dr. Carretero i els seus ja escassísims deixebles sectaris són uns zombis polítics, “Walking Dead”.

Per tant, el que digui o deixi de dir aquest home és totalment intranscendent, i de fet així ha estat. Perquè és clar, algú que després d’anys de taladrar el personal i, com diu ell mateix, haver fet milers de quilòmetres, es presenti a unes eleccions, no arribi a 40 mil vots, no passi de l’1,28% de votants… i encara vagi donant lliçons i sermonejant és que es tracta d’algú que no hi és tot, d’algú atrapat en un ego malaltís i absolutament allunyat de la realitat.

Tanmateix, i com també tothom sap, a mi m’hi uneix una tira còmica –de la qual pel que sembla encara no està escrita ni vista l’última paraula ni vinyeta- que fa que no pugui estar-me d’aprofitar l’ocasió per a repartir alguna merescudíssima galeta… amb l’objectiu que tots disfrutem una estoneta.

Tot i que no s’ho mereix, comencem per la cosa sèria. En la macroenquesta del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) publicada aquest passat juliol, i en relació al posicionament de la ciutadania de Catalunya davant l’opció de votar a favor o en contra de la independència, vam poder observar i analitzar que la majoria social favorable a la independència es construïa amb ciutadans que votaven una gran disparitat d’opcions polítiques.

En un article a La Vanguardia, el professor Salvador Cardús recollia l’anàlisi que anteriorment jo mateix havia fet d’aquest fenomen, en els següents termes: “Les noves dades del CEO aporten, entre d’altres, dues constatacions molt interessants. Primer, que hi ha votants independentistes a tots els partits. Segons una observació que dec a Francesc Abad, CiU aporta el 37,6% i el PSC un 8,4% al conjunt dels sí al referèndum. Però també que els partits explícitament independentistes només hi afegeixen el 17,2%, i un 12,6% de favorables a la independència resulta que són habitualment abstencionistes. Per tant, es referma la idea que la independència és cosa de tots.”

No deixa de ser francament sorprenent, malgrat la ja coneguda deriva del del Puigcerdà, que per intentar colar un titular en la seva patètica existència política, només se li acudeixi fer-ho insultant al gruix majoritari de catalans que construeixen aquesta majoria social per la independència per la que tants estem treballant des de tants llocs. Que no se li acudeixi cap altra cosa que atacar aquesta evidència que deia en Cardús de que “la independència és cosa de tots”.

Dels votants de CiU, un 55% es manifesta independentista. I aquest 55% representa al voltant del 40% del conjunt de favorables a la independència.

Doncs segons el líder dels Walking Dead tots aquests catalans són, sou o som uns idiotes.

Si aquest bocamoll fós algú o hagués demostrat mai res, que no ho ha fet, hom podria mirar-s’ho o valorar-ho en termes polítics.

Però és que aquest exabrupte surt d’algú que té una NUL·LA contribució a la independència.

Els partits explícitament independentistes només aporten un 17,2% al total. D’aquest 17,2% de “contribució independentista” ERC és la força majoritària, amb un 13,1% del total de favorables a la independència. I després ja ve Solidaritat, que té un 4,1% del total.

De tal manera que la secta que dirigeix el de Puigcerdà té una aportació, com ja hem vist, que amb prou supera el 0%.

No és la primera vegada ni serà l’última que aquest personatge exhibeix tan impúdicament el seu auto-odi, la seva rancúnia contra tot quant independentista no l’ha secundat en el seu projecte sectari i totalitari, que per sort som la pràctica totalitat d’independentistes.

Aquest estiu n’hi va haver una altra de formidable que va tractar brillantment en Sebastià Alzamora en un article al diari ARA: “Amb la clarividència habitual, el líder de Reagrupament, el senyor Joan Carretero, ha abundat en una idea força recurrent dins les files de l'independentisme català, i que alguna vegada ja hem comentat aquí. "Per a Catalunya és millor que guanyi el PP amb majoria absoluta"”

N’Alzamora socarrimava l'argumentació paranoïca del personatge: “De fet, el que més li convé a Catalunya és que Espanya aboleixi l'Estatut i la Generalitat, que es promulgui novament el Decret de Nova Planta, que tornin els tancs per la Diagonal i que ens facin portar distintius grocs damunt la roba. Ja veuries com caurien les caretes i quedarien les coses ben clares. Proclamaríem la independència l'endemà mateix, a trenc d'alba des del Fossar de les Moreres.

És una alegria comprovar que el sobiranisme català continua comptant amb ments preclares com la del Sr. Carretero. Endavant les atxes i que Déu hi faci més que nosaltres.”

Aquesta Diada hem pogut tornar a constatar que aquestes “ments preclares” continuen essent el pitjor enemic del procés polític cap a la independència.

En comptes d’interrogar-se perquè ningú en aquest país no el recolza, no li dóna suport, o ho fa amb una insignificància que l’hauria de fer avergonyir, el gurú es dedica a insultar a la majoria dels independentistes. Coherent amb la seva estratègia vital aquests últims anys de predicar l’independentisme intentant destruir-lo.

I és que l’abuelete i la seva exígua tropa representen amb claredat un dels problemes que tenim en aquest procés que serà tan complicat: el de la bogeria independentista. Dissortadament no són els únics, tot cal dir-ho.

No entendre que el vot independentista es manifesta pluralment. No entendre que no hi ha una única estratègia per a arribar a la independència. No entendre que l’independentisme majoritari ha fet una aposta per l’estratègia del dret a decidir sense límits, amb l’estació concert. No entendre que si la gent no dóna suport a un personatge com ell és perquè la gent fuig d’aquesta mena d’il·luminats totalitaris, perquè no són una proposta política sinó un cas de psiquiatria… No entendre això ratifica el diagnòstic que el tractament que cal és el del divan, rotllo “siéntese y hábleme sobre su infancia….”

Tot i que podria acabar aquí l’article, i seria més que suficient, no puc estar-me de comentar una altra dimensió en què s'emmiralla l’idiotisme que predica el de Puigcerdà.

Té collons que la persona que es va carregar tot un moviment polític per una escalfada salvatge de bragueta s’atreveixi a qualificar ningú d’idiota.

De la “transició” a ençà, l’independentisme polític ha tingut dos moments i/o projectes que haurien pogut generar una expressió política sòlida en termes de representació parlamentària i lideratge en el procés.

Primer va ser ERC, el partit independentista que havia esdevingut un autèntic pal de paller a començaments del 2.000 i que el 2.003 i el 2006 esdevé clau per a la governabilitat a Catalunya. L’aposta pel tripartit liquida aquell projecte d’ERC. I avui en dia tenim que el tripartidisme ha costat a ERC perdre pràcticament el 70% dels suports que havia rebut. Un desastre.

El segon projecte que hauria pogut ser alguna cosa important és el de Reagrupament, que plantejava una proposta política independentista lligada a la regeneració democràtica. Reagrupament va començar a ocupar amb solvència i credibilitat aquell espai que en Salvador Cardús va batejar com de “els sense nom”, i que s’havia generat entre l’independentisme justament arran l’aposta tripartita d’ERC.

Tal i com el primer Reagrupament plantejava les coses, treballava i estava creixent… estic absolutament convençut que hauria entrat al Parlament de Catalunya amb una força molt significativa, d’entre 9 i 10 diputats. I sense descartar haver fet el “sorpasso” a l’Esquerra tripartita.

Tot això hauria esta possible si el de Puigcerdà no s’hagués xalat, no hagués embogit.

Sobtadament, gairebé sense que ningú se’n pogués adonar, qui havia de ser el líder de la regeneració democràtica es va transformar en un patètic dèspota sectari, que l’únic que plantejava era “si no es fa el que jo dic, plego”.

Segons comenta n’Albert Pla al diari ARA a la Grècia clàssica “Hi havia els polites, els ciutadans políticament actius, i els idiotes, que es limitaven a ocupar-se dels seus afers privats”

Per tant, el gran idiota de tota aquesta història és el Dr. Carretero, que, liderant un moviment en creixement espectacular, va passar únicament a ocupar-se dels seus afers privats, de naturalesa sentimental, però als que buscava donar un “paraigües polític”.

La crisi que desencadena la idiotesa carreteril el gener del 2010 liquida Reagrupament. Va liquidar el gruix de l’estructura que l’havia organitzat i dotat de corpus ideològic i discursiu, però, sobretot, va fulminar davant tota l’opinió pública tota la credibilitat personal i del moviment. Fins esdevenir la pitjor experiència política del catalanisme al llarg de la seva història, un moviment, el dels reagrupats, que va treure el pitjor que portaven a dintre les persones, seguint cegament l’exemple del seu líder, una mala persona (realment es van convertir en la gent més dolenta que mai he conegut).

Malgrat tot, crec que l’adjectiu que més s’escau al de Puigcerdà no és el que fa servir ell, sinó el que brillantment va descriure el professor Carlo M. Cipolla en el seu assaig Allegro ma non tropo, sobre l’estupidesa humana: ESTÚPID O SUPERESTÚPID. Segons el reconegut acadèmic italià, “Estúpids són els que amb les seves accions perjudiquen els altres i a si mateixos. Les seves accions absurdes fan mal sempre als altres sense que ells hi guanyin res: al contrari, molt possiblement ells també en sortiran perjudicats: són els que Cipolla classifica com a superestúpids.”

Està clar, no???

Apa, enjoy it!!!

Prou Ridao! (crònica d'un frau exemplificat en "l'històric" nou finançament)

Avui, dimecres dia 31 d’agost, en Joan Ridao ha intervingut a RAC1. Una entrevista penosa que ha condensat els pitjors vicis de l’Esquerra catastròfica que ell representa.

Em fa molta mandra entrar en temes així, però és que al final a un se li onflen les boles.

Situem les coses: el sr. Joan Ridao està a l’executiva nacional d’Esquerra des de l’any 1990!!!! I a més a més, en el que el venerable patriota Jordi Carbonell ha definit com els anys de la “catàstrofe” d’Esquerra, el sr. Ridao n’ha estat Secretari General i cap de llista i líder al Congrés dels diputats.

Pel mig de tot això ha estat regidor i diputat al Parlament de Catalunya una bona munió d’anys.

És a dir, el sr. Ridao porta en la direcció d’Esquerra des de l’any 1990 (fa més de vint anys) i a més a més ha estat un dels màxims responsables i cara visible de l’estratègia i les polítiques que han portat a ERC a perdre el 70% dels suports que en un moment donat havia tingut.

La política, ho he dit més d’un cop, és fàcil. L’èxit t’impulsa i el fracàs et treu de circulació. El sr. Ridao va tenir el seu moment d’èxit i de glòria, fins arribar a la secretaria general del partit i a encapçalar la llista al congrés de diputats, però també és la cara visible, inequívocament visible, del fracàs d’Esquerra i d’aquesta pèrdua del 70% dels suports rebuts.

En qualsevol país o partit això implicaria directament un pas enrere i afavorir la renovació.

I això és així al món mundial excepte en el cas del sr. Ridao (bé, no únicament, però gairebé, només penques de la seva talla com el nostre Dr. Muerte de Puigcerdà són equiparables).

Parlem de fets: Esquerra Republicana de Catalunya ha perdut el 70% dels suports que havia assolit. Davant la magnitud de la tragèdia, de la debacle, gairebé tothom a Esquerra va entendre que calia parar i renovar.

Renovar vol dir dues coses:

- una nova direcció, cares noves i proposta políca i estratègica nova, amb un projecte, unes idees i unes persones que facin visible aquesta renovació com a pas ineludible per a la recuperació de la confiança electoral

- uns nous caps de cartell electorals que superin la fase de la “catàstrofe”, que la facin oblidar.

Nou missatge, nou full de ruta, noves propostes, nous lideratges, nous caps de cartell. Senzill. Implacable. Inqüestionable. Indiscutible.

Per a tothom excepte per al sr. Ridao, que es deu pensar que és d’una altra fusta i que tot això que ha passat, tota la catàstrofe en la que ha sumit Esquerra no va amb ell. De debò que és incomprensible. De debò que no en volia parlar. Però de debò que tanta cara dura al final onfle les boles i no me’n puc estar.

El sr. Ridao és directament responsable de la catàstrofe. El millor que podria fer és fer un pas enrere, retirar-se i desparèixer, i permetre que el seu partit es renovi i recuperi la confiança de l’electorat, com a pas previ per ser útil als objectius que persegueix el partit, que no és cap altre que la independència de Catalunya.

Però no.

I amb un agreujant. Com deia abans, a qualsevol país del món una persona que és responsable d’haver perdut el 70% dels suports hauria plegat motu propio, i si no ho fés la gent, tota la gent, opinadors, periodistes, l’assenyalarien com a un ésser abjecte i el criticarien.

Això passaria a tot el món mundial excepte a Catalunya. Aquí, entre un determinat segment d’opinadors, periodistes o fins i tot polítics, el que s’ha imposat és “sortir en la defensa del candidat Ridao”. Amb arguments absolutament falaços com “és un molt bon diputat”, o que és un bon jurista, o que és una persona preparada.

MENTIDA! Com que ja n’estic fins als ous ho diré ben clar, el sr. Joan Ridao és un dels més grans fraus del nostre miserable ecosistema polític.

Com a jurista el sr. Ridao és un desastre. La seva participació al nou Estatut de Catalunya és un dels ridículs més tronats de que tenim constància. Un autèntic coladero, un submís als arguments dels sociates, un incompetent jurídic i un pèssim negociador. No en va veure ni una. NI UNA!

Com a polític, el sr. Ridao ha estat un dels grans defensors del tripartit i del que es coneixia com a “bloc social”. Un altre frau i fracàs. Que amb ell com a secretari general del partit Esquerra hagi patit la debacle electoral que ha patit seria, únicament per això, motiu més que suficient per a marxar en silenci.

Però el gran fracàs del sr. Ridao es produeix amb el tema del nou finançament de Catalunya. Ara, últim quatrimestre del 2011 ja tothom és conscient de l’estafa i fracàs del que es va vendre com a “acord històric”. Alguns, en el seu dia, ja vam denunciar que era una estafa.

A mi m’agradaria que tots aquests opinadors i articulistes que parlen d’en Ridao com d’un gran parlamentari, ens expliquessin com ens mengem l’autèntic frau, l’enganyifa descomunal que va representar aquest acord de finançament.

A finals de juliol del 2009 el sr. Ridao tenia la barra de dir: “els càlculs d'Esquerra que indiquen que el nou finançament aportarà almenys 3.550 milions d'euros el 2012 es van fer de forma 'transparent i honesta' tenint en compte que l'economia no creixerà els pròxims anys. Però en funció del creixement que experimenti l'economia, creu que es podria arribar als 5.000 milions d'euros.”

La realitat és que no només no ens aporta aquests 3.550 milions d’euros que Esquerra va calcular de forma “transparent i honesta”, sinó que la Generalitat haurà de pagar 325 milions d’euros a l’estat per sobrefinançament!!!!

Una autèntica bogeria. Ja no entro en aquesta promesa de què si l’economia creixés tindríem 5.000 milions d’euros. Un personatge com en Ridao, que surt defensant obtenir 3.550 milions d’euros d’increment, i que al final resulta que hem de pagar 325 milions d’euros, el que hauria de fer és amagar-se sota les pedres.

Però és que a més a més això se sabia!!!!! Tothom sabia que els càlculs del nou finançament eren una estafa! Eren un frau!!!! (llegiu l’informe complementari a aquest post)

Però també s’haurien d’amagar sota les pedres tots els periodistes i les periodistes que el defensen com “un gran diputat”.

Per tant, ja n’hi ha prou. Sembla mentida que algú que ha provocat aquesta catàstrofe a Esquerra continuï perseverant en dur Esquerra a l’escorxador d’aquesta manera, impedint la indispensable renovació, obstaculitzant la generació d’una nova proposta independentista, renovada, creïble, inclusiva.

El bo de l’Oriol li ha ofert anar de dos. Per a mi un greu error. L’incompetent ho ha rebutjat. Cap problema. Les bases d’Esquerra tenen a les seves mans triar entre aprofundir en la catàstrofe (i immolar-se) o donar suport a un procés de renovació que faci d’ERC el partit independentista que necessita la nostra societat.

Però que ningú em parli d’en Ridao com a “gran parlamentari o gran jurista”. La seva incompetència ha estat radical i impressionant. Un autèntic frau.

PS: Si un tema permet mesurar la perícia o el fracàs d’en Ridao com a parlamentari és el tema del nou finançament. I ha estat un fracàs anunciat. No només això. Ha estat un engany al que la direcció d’Esquerra s’hi va prestar i va actuar, amb mala fe, en la difusió de l’engany. Tothom sabia que allò era un frau, però alguns es van esforçar fins al límit en enganyar-nos.

Aquí us deixo l’informe complet sobre el frau perpetrat en el tema de l’acord de finançament:

INFORME SOBRE LA LIQUIDACIÓ DEL FINANÇAMENT AUTONÒMIC 2009: CRÒNICA D’UN GRAN ENGANY DEL QUE HAVIA DE SER “EL MILLOR FINANÇAMENT DE LA HISTÒRIA”

Aquest estiu el Ministerio de Economía y Hacienda va publicar el document de liquidació del sistema de finançament autonòmic corresponent a l’exercici 2009.

De l’anàlisi de les dades que proporciona queda clar que quan es va signar i vendre com un gran acord de finançament per part del Conseller d’Economia (sr. Castells), el govern en general i Esquerra en singular, amb aquelles compareixences de Puigcercós (en prime time a TV3 diumenge) i Ridao assegurant un guany que quantificaven en 2.151 milions d’euros... ja se sabia que tot plegat era un frau, fals.

I els resultats són tan lesius per a Catalunya que no només no hi ha guany, sinó que el saldo és negatiu. No només no hem guanyat res, sinó que hi hem perdut!!

Fins fa uns mesos a la web de la Generalitat encara hi havia la informació del nou finançament autonòmic. Segons les dades llavors publicades, la Generalitat havia obtingut un guany de finançament addicional de 2.151 milions d'euros. El nou finançament suposava afegir aquesta quantitat als ingressos de la Generalitat. Ara bé, si per l'any 2009 l'Estat afirma que la Generalitat li ha de tornar 2.478 milions d'euros, resultaria que el guany anunciat, pactat i compromès per l'Estat amb la Generalitat no existiria, encara seria negatiu. Cal recordar-ho + 2.151 milions del nou finançament pel 2009 contra - 2.478 milions de la liquidació del finançament del 2009, 327 milions menys encara a pagar per la Generalitat.

EL QUE ÉS POLÍTICAMENT GREU ÉS QUE AIXÒ SE SABIA:

El finançament autonòmic resulta d’una bestreta sobre el pressupost o previsions d’ingressos que fa l’Estat a la llei de pressupostos, la participació definitiva de les autonomies en els ingressos tributaris que gestiona l’Estat es fa al cap d’un any i mig de l’acabament de l’exercici, un cop s’han comptabilitzat tots els ingressos i fetes les operacions de càlcul corresponent.

Quan es va pactar l’acord que incloia l’obligació de retornar les bestretes, l’estat ja disposava d’informació ben fiable amb la recaptació de l’any 2008 per preveure com seria la recaptació de l’any 2009. Era clar que si els ingressos tributaris l’any 2008 havien estat baixos, pel 2009 havien de ser similars o pitjors.

Si l’any 2007 es va recaptar un total de 200.000 milions d’euros i l’any 2008 173.453 milions, era clar que l’any 2009 la situació no podia millorar i la recaptació total va ser de 144.023 milions, certament un 17% menys i un 25% menys que el 2007.

En termes de finançament autonòmic l’Estat va fer com si aquesta informació no existís i va preveure ingressos alts que va compensar amb un alt deute públic, les autonomies ho van acceptar sabent que la liquidació l’hauria d’afrontar un nou govern a partir de la informació que es publicaria el juliol del 2011. Això és el que ha passat.

Una explicació més detallada:

De la informació publicada pel MEH resulta que la Generalitat deu a l’Estat un total de 2.478 milions d’euros per “sobrefinançament” de l’any 2009. És a dir, que la recaptació final, d’acord amb les fórmules de càlcul del nou sistema de finançament, resulta que l’Estat va fer bestretes a Catalunya per un import superior en 2.478 milions. La dada és sorprenent en relació amb la de l’any 2008, en què aquest sobrefinançament va ser de 690 milions d’euros, per tant, l’any 2009 la diferència és de 1.788 milions més que l'any anterior, molt superior a la diferència del 17% en ingressos tributaris de l’Estat, ara bé, comprensible si es té en compte el nivell d’ingressos del 2007. És a dir, si per l’any 2009, el govern de l’Estat i el de la Generalitat van preveure uns ingressos similars al del 2007 aleshores s’entén que la quantitat a tornar sigui tan alta.

Si la xifra per Catalunya és alta, representa el 13,2 % del sistema, que és d’uns 18.738 milions a tornar a l’Estat per les autonomies. Amb 4.637 milions per Andalusia, 1.707 milions pel País Valencià, 1.439 per Castilla León, 1.336 per Madrid, o 1.033 per Castilla la Mancha.

Si hom recorda quan es va pactar el finançament autonòmic a mitjans de 2009, quan se sabia perfectament quina era l’evolució dels ingressos, es va pactar que la devolució -segura- de les bestretes es faria a partir de l’any 2011 i de forma periodificada. Amb les dades actuals, la Generalitat deu a l’Estat un total de 3.168 milions d’euros, l’equivalent al 14,20% dels ingressos no financers pressupostats per enguany.

On queda l’execució de l’any 2009 dels pressupostos de la Generalitat? És a dir, quins ingressos va tenir la Generalitat aleshores si li restem els 2.478 que descompta l’Estat, i en proporció a la despesa? D’acord amb les dades d’Economia, la Generalitat va ingressar l’any 2009 un total de 32.778 milions d’euros. D’aquests, 5.428 eren deute públic i ara resulta que 2.478 els ha de tornar a l’Estat, per tant tindríem un total d’ingressos sense deute ni bestretes a tornar de 24.872 milions, encara superiors als 22.304 previstos per 2011. Si tenim en compte que les despeses de l’any 2009 totals van ser de 35.502 milions, dels quals no financeres van ser 34.141 milions, resultaria que el forat o dèficit no financer de l’any 2009 va ser de 9.269 milions, equivalent al 4,6% del PIB català i un 26% de la despesa.

Pel que fa a l’any 2010 la liquidació es coneixerà a mitjans de 2012, però no és previsible que hi hagi saldo negatiu per la Generalitat. Amb tot, de la situació actual queda molt compromesa pel Govern de Catalunya en termes d’asfíxia: pagaments a l’Estat, pagaments d’interessos de deute i amortització de deute, és una factura de despesa molt alta en relació al total.