Tríptic blocaire: Primera part, reflexió sobre la trajectòria -revisió?-...

(farem una mica de "pelegrinisme", allò del "de donde soy o de donde vengo", però rotllo polític. Un parell o tres de posts diferents, agafant-me immodestament a mi mateix com a fil conductor del que ha passat o està passant... per a acabar projectant una visió molt personal sobre com penso que aniran les coses o que podrien o que haurien d'anar. Us deixo amb el primer post d'aquest tríptic)

Em considero un espectador privilegiat de l’evolució de l’independentisme de mitjans dels 80 ençà.

Des dels moviments de base de l’Església (a la JOBAC, Cornellà de Llobregat), vaig aterrar a la Crida a la Solidaritat, vaig participar en la fundació de “Joves Independentistes” (organització per a joves de la Crida), vaig participar en la “Crida Nacional a ERC”, vaig estar amb diferents responsabilitats a la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya (FNEC), al Comitè Olímpic de Catalunya i al Casal Independentista de Les Corts. Això va ser un continu de militància intensíssima des d'abans dels 18 anys.

I vaig fer un parèntesi per tal de poder orientar el meu futur professional.

Anys després vaig reprendre el compromís entrant a la Fundació ESCACC (Espai Català de Cultura i Comunicació) i a l’Associació Patriòtica Catalunya 1640.

Però amb el segon tripi vaig fer una desconexió total. Només Barça.

Des d'aquesta desconexió radical poc a poc vaig entrar en el món dels blogs. Vaig posar-ne un en marxa sense cap mena de pretensió, però vaig acabar formant xarxa i finalment vaig participar en la posada en marxa de Blocs amb Estrella.

Després vaig entrar a Reagrupament, i a petició d’en Carretero vaig assumir les responsabilitats que em va demanar i que posteriorment em va conferir la militància. I quan en Carretero es va convertir en una caricatura irreconeixible d’ell mateix (de líder polític a líder del Club de la comèdia o de la mamada, segons les versions), vaig sortir disparat de la secta dels Walking Dead (com es diu popularment, pel sostre, amb centenars d’altres molt bons companys i amb totes les esperances que s’havien dipositat en aquesta proposta política).

Les últimes eleccions catalanes, vaig participar del projecte de diari blogaire de l’ABSOLUT MAS, i vaig donar suport desacomplexat a la proposta política que encapçalava n’Artur Mas.

Ara em miro les coses des d’una perspectiva que em resulta estranya. No estic enlloc, però tinc amics dels de debò gairebé a tot arreu. A Convergència, a ERC, a Solidaritat, a UNC i fins i tot a les CUP. I amb tots comparteixo coses! Ara mateix no hi ha cap proposta política que em motivi per a implicar-m’hi del tot, i alhora observo com les diferents propostes totes tenen coses interessants. I ajudo en el que puc a qui m'ho demana.

Bé, això de no estic enlloc és una mica hiperbòlic, perquè “cotitzo” a l’Associació Patriòtica Catalunya 1640, al Casal Independentista del Poblenou, a la Penya Barcelonista Creu Sant Jordi, al mateix Barça i al Casal de Corbera d’Ebre.

Però ja ens entenem, parlo de militància política intensa. Aquesta posició de no estar “casat” amb ningú és per a mi força insòlita. Però l’hi he trobat el gustet, i observo les coses a mig camí entre la distància organitzativa i la implicació patriòtica. Estic segur que és una fase transitòria, però m’està essent extraordinàriament constructiva. Em permet una distància analítica que fins ara no havia tingut.

Fa unes setmanes l’amic Pau, del Poblenou, m’interpelava críticament perquè creu m’apassiono i m’il·lusiono massa –i potser massa ràpid- per les coses, pels projectes. Sé que té raó. Però és la meva manera de ser. Sang calenta. I això, malgrat l’experiència militant que ja acumulo...

En Pau em fèia la reflexio arran d’un post meu llaudatori de les virtuds del meu amic Oriol Junqueras. La pregunta o resposta que jo li fèia era: si no creus i confies en els teus amics, en qui pots creure i/o confiar?

En la presentació estelar a Barcelona del llibre “Converses amb Oriol Junqueras”, del gran Bernat Ferrer, en Ramon Tremosa, que juntament amb en Raül Romeva ha prologat el llibre, reflexionava amb paraules de Plató. I ho feia, concretament, sobre les coses que Plató recomanava al seu interlocutor, que li havia manifestat el seu desig d’entrar en política. Del que ens explicava en Tremosa sobre les reflexions de Plató n’hi ha dues que em semblen cabdals i de total actualitat (de fet totes, però em vull referir a dues). La primera era que abans d’entrar en política havia d’haver demostrat alguna cosa fora de la política. La segona era que, si hi entrava, no ho fés sol, ho fés amb amics.

Pel que fa a la primera d’aquestes qüestions, sempre l’he tinguda clara, claríssima. I gràcies a Déu! Com deia al començament, després d’haver estat molt implicat des de molt jove, crec que vaig tenir la lucidesa i el suport familiar i d’amics adequat per a parar i dedicar-me a canalitzar la meva vida professional. És una de les decisions que mai he pres de les que més orgullós i satisfet em sento. Vaig completar la meva formació universitària de llicenciat en Dret amb un diploma de postgrau en Adminstració Pública i un màster en Dret Públic i Organització Administrativa i això m’ha estat de gran ajuda per a consolidar un perfil professional entenc que prou sòlid i competitiu (tot i que evidentment avui en dia el procés de formació és continu, abasta tota la vida i, per exemple, més endavant vaig haver de fer un altre Màster, etc.)

Només després d’aquesta etapa em vaig reenganxar en l’activisme cívico-polític. Això que vaig fer jo, aquesta experiència, he intentat sempre explicar-la i traslladar-la a tots els joves amb els qui he tingut l’ocasió de parlar i reflexionar sobre la seva militància i el seu futur.

Pel que fa a la segona de les qüestions, la veritat és que sempre, tot el que he fet, ho he fet amb amics. Gairebé podria dir que l’única ocasió de cert “salt en el buit” va ser quan vaig entrar en contacte amb La Crida. Ho vaig fer de la mà d’un company (l'EM) del nostre institut, l'Emperador Carles, perquè vam decidir apuntar-nos, sense conèixer ningú, a una proposta que feia la Crida per a muntar paradetes de material el dia de Sant Jordi. Dit i fet. Però des d’aleshores tot el que he fet ha estat amb amics, entre amics i/o d’acord amb amics.

Bé, tot no. Quan ERC, convertida en Esquerra, va decidir fer president en Montilla, el segon tripartit, vaig prendre la decisió de desconectar-me de tot. I ho vaig fer. I ho vaig fer en solitari. Aquest episodi em provoca encara molt desassossec. Per una banda, em vaig sentir molt sol. Els meus amics no entenien la meva actitud, i encara menys la compartien. Curiosament, amb el temps, gairebé tots m’han acabat donant la raó, no només ho han entès, sinó que ho han compartit i actuat en conseqüència.

Vaig fer el que creia que calia fer, i n’estic orgullós, amb la satisfacció, també, que el temps et doni de manera tan clara la raó. Però en canvi no estic gens orgullós de com ho vaig fer. Crec que em vaig equivocar. Ho vaig assumir massa com una qüestió personal i la voluntat de “desconexió” la vaig portar, clarament, al terreny de l’excés. En fi. Són coses que passen. Orgullós com estic de la meva decisió, si ara fós, prendria la mateixa decisió, però no ho faria com ho vaig fer, em vaig equivocar.

Fins avui. Que hem continuat enriquint-nos amb moltes experiències i coneixences. I puc dir que, citant el poeta, ara sóc molt més ric que abans: “ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí, sense esperar que et doni més riqueses.”

I, avui, on som i on sóc?

Això ho analitzaré en el proper post. Si responc bé em convideu tots a una birra, com a mínim els qui us agradi la resposta.