Indignem-nos contra l'espiral de demagògia dels "indignats". DENUNCIEM-LOS!

En el període 2007-2010 el tripartit va generar a les finances de la Generalitat un "forat" (cràter) de 29.756 milions d'euros. Durant aquests anys, 1 de cada 4 euros que es gastaven, no es tenien, eren dèficit i generaven endeutament. Fins arribar a acumular aquests demencials 30 mil milions d'euros d’endeutament.

El pressupost d'ingressos de la Generalitat per al 2010 va ser 23.921 milions d'euros, mentre “s’assolia” la xifra rècord de 31.325 milions d'euros de despesa. NOMÉS EL 2010 L'ENDEUTAMENT VA SER PER VALOR D'ENTRE 7.404 i 8.400 milions d'euros.

Per al 2011 el pressupost de despesa no financera ha estat de 28.138 milions d'euros. Amb una previsió d'ingressos de 22.515. És a dir, malgrat la rebaixa de pressupost de despesa (les famoses “retallades”), encara es necessitarà cobrir 5.623 milions d'euros del pressupost amb endeutament. 5.623 milions d’euros que caldrà afegir als 30 mil milions d’euros d’endeutament acumulat en el període 2007-2010.

A això cal afegir-hi la burrada de milions d'euros que estem pagant d’interessos pel demencial endeutament generat en aquest període negre del 2007-2010.

A tots aquests espavilats que avui han sortit al carrer, m’agradaria que em diguessin si això els hi sembla normal. Si creuen que els diners surten d’una fàbrica i hom pot gastar ilimitadament diners que no té. COM ES POT SER TAN HIPÒCRITA, TAN NECI?

Perquè és clar, si aquesta mobilització fós perquè els recursos que generem els catalans es gastessin a Catalunya, ho entendria. De fet, el 75% dels catalans pensem que el nostre país necessita un pacte fiscal com el concert econòmic.

Però no, aquesta gentola que avui es manifestava pel centre de Barcelona no defensen això. Fan un exercici de cinisme i d’hipocresia que a qualsevol persona decent l’hauria de sublevar.

No, senyors. Aquí hi va haver un govern fatídic que es va gastar el que no tenia, i ho va fer de manera conscient, acumulant un deute demencial que, irresponsablement, pensava que “endosava” al govern següent, que tothom sabia que seria d’un partit diferent, quan de fet l'única realitat és que l’estava endosant al país.

El nou govern intenta que el país no entri en fallida, que no “quebrem”. La gent s’ho mira displicent, però estem com Grècia. És així de dramàtica, la situació.

I ara com ara només es pot fer el que s’està fent:

1) administrar amb rigor els recursos disponibles, evitar la fallida, és a dir, evitar que el país no pugui fer front als seus compromisos de manera generalitzada (amb funcionaris, amb empreses, amb proveïdors, amb pensionistes, amb primis...)

2) preparar el país, cohesionar el país per a intentar assolir un pacte fiscal just, amb una reivindicació compartida pel 75% dels catalans.

Les coses no es poden fer en un plis plas. Cal fer-les bé, i al ritme que requereixen. Ara ens toca uns anys de sacrifici molt important. Però un sacrifici que EN CAP CAS fa perillar de cap manera les garanties de l’estat del benestar assolit. Menteixen els qui ho diuen. Menteixen com a rates. Tothom i arreu s’haurà d’estrènyer una mica i passar amb menys. Però el poc menys que tot el que depèn dels pressupostos públics poguem fer serà el que permetrà mantenir el bé comú.

I, sobretot, aquest sacrifici, aquest ajustament, que TOT el sector públic està obligat a fer, és el que permetrà mantenir la cohesió social i atendre les creixents necessitats assistencials a què ens aboca l’enorme crisi econòmica que patim.

Aquesta setmana la senyora Mònica Terribes escrivia un article sobre el tema del finançament de TV3 i en general la Corporació Catalana de Mitjans de Comunicació. Tots compartim els objectius que expressa la senyora Terribas, però també la Corpo s’haurà d’estrènyer el cinturó (i potser no podrem tenir la F1 ni sous milionaris per a alguns presentadors, vés quina pena). Els sector de la sanitat s’ha revoltat i amenaça amb vagues, fent ús d’una demagògia impròpia de persones responsables; menteixen, ja que l’assistència sanitària queda garantida en tots els seus extrems. És evident que essent la principal despesa que té el nostre país, la sanitària, és inviable un ajustament de la despesa com requereix el país si no es practica, també, en sanitat. I ningú quedarà per ser atès. Potser, com a molt, es generaran alguns inconvenients o no es tindran tantes comoditats, però es garanteix el que és bàsic. També en ensenyament, educació i universitats no es pot mantenir el ritme de despesa que hem tingut, i caldrà que entre tots mirem de garantir la màxima qualitat sense els mateixos recursos. I així podríem dir de tots els àmbits d’actuació pública.

El sector sanitari pensa, egoïstament, que es pot retallar de tot arreu excepte en sanitat. El sector educatiu pensa el mateix en relació a ells mateixos. La sra. Terribas en relació als mitjans de comunicació públics. I així, tothom.

Però el cert és que només reduïnt una mica de tot podem evitar la fallida. Sí, ens hem equivocat molt. Fa pocs dies en Xavier Roig denunciava, en un article imprescindible al Nació Digital que “hem estat uns suïcides”. I ho sento, però és així. Més enllà de la que jo crec és delictiva irresponsabilitat comesa pel govern tripartit (extrem també denunciat valentment pel Miquel Giménez en un article al seu bloc, en el que exigia Responsabilitats públiques), en gastar el que no tenia, tenim la irresponsabilitat en la gestió dels recursos.

La crisi té un element de gran dolor nacional, social i econòmic. Però també és una oportunitat, com a país, d’endreçar-nos. Si hem de fer 4 quilòmetres per ser atesos d’urgències, els fem. No podem tenir urgències per a atendre una o dues persones per nit. Senzillament, no es pot. L’altre dia llegia unes soflames apocalíptiques perquè es tancaven les urgències d’un CAP de barri... quan hi ha un hospital a ple funcionament a menys d’un quilòmetre.

És el moment de la responsabilitat. És el moment de denunciar la farsa indignada, de denunciar la manipulació i demagògia egoïsta. És el moment d’entendre que el país està passant un moment duríssim i que hi ha gent que ho està passant extremadament malament, amb més de 600 mil aturats i cada cop més gent en risc d’exclusió social. Davant aquesta situació, el sector públic, tot el sector públic, està obligat a estrènyer-se el cinturó, a intentar mantenir el màxim nivell amb recursos NOMÉS UNA MICA inferiors, menors.

Només així ens n’ensortirem, aquests dies, evitarem la fallida i el col·lapse de tot el sistema. Perquè si féssim cas d’aquest personal demagògica l’únic que tindríem garantit, i això ho sabem tots del cert, és EL COL·LAPSE, la catàstrofe.

I dit això, i evitat el col·lapse, treballar tots junts, tots plegats, de debò, perquè el govern del nostre país i el nostre Parlament tinguin al darrere tota la força del país, de la societat, en la defensa d’un pacte fiscal que ens permeti administrar-nos els nostres recursos i no patir mai més l’espoli fiscal que ara mateix patim.

Per sort, la majoria del país ho entèn així. Ho hem pogut veure en les enquestes del CEO i del diari ARA. Però no per això, les persones decents i responsables d’aquest país hem de deixar de denunciar la demagògia suïcida dels “indignats”. PROU!