No havia dit res encara des de les eleccions del 20-N.
La veritat és que els esdeveniments em superen, i prou faig seguint-los una mica a través del feisbuc.
El primer que haig de fer és reconèixer que no la vaig encertar gens ni mica, en els pronòstics que feia. La vaig marrar des de dos punts de vista:
- En l’anàlisi de les enquestes, atès que el que vaig pronosticar o em temia que passaria no va passar, ni tan sols s’hi va acostar
- En l’olfacte, atès que tampoc vaig percebre els moviments de fons de l’electorat a partir de l’experiència personal, de la pròpia percepció.
I el segon és dir que me n’alegro enormement de no haver-la encertat i de que els resultats electorals fossin els que finalment van ser.
En honor a la veritat, dels dos pronòstics que vaig fer un el vaig encertar: que ERC aturaria la seva caiguda i seria capaç, en contra del que assenyalaven totes les enquestes el mes de juliol, de mantenir els tres diputats.
El que més alegria ens va proporcionar la nit electoral va ser l’extraordinari resultat de CiU, que va aconseguir guanyar, per primera vegada a Catalunya, unes eleccions generals. Aquest fet cal qualificar-lo directament com a gesta, i va permetre disfrutar a l’ensems, de l’ensorrada socialista (tremenda) i de l’irrellevant creixement i paper del PP a Catalunya, relegat a una humiliant tercera posició en un context de clara hegemonía hispánica.
El mapa electoral del 20-N, amb tot el que és Espanya de blau pepero, i amb únicament dues zones “rebels”, el País Basc i Catalunya, va ser pedagògicament insuperable.
La gran cosa és què va passar amb CiU perquè finalment obtingués el resultat que va obtenir, aquest triomf històric que cap enquesta vaticinava, ni tan sols apuntava.
Vaig abominar de la campanya convergentiunista que va protagonitzar en Duran Lleida. És evident que no la vaig encertar gaire, i que els resultats no van ser -per sort- els que pronosticava. Tanmateix, i hom només pot parlar a partir de la seva experiencia directa, sense cap estudi o enquesta que ens aporti una visió més científica, tampoc crec que la meva anàlisi fós una quimera sense fonament. Ben al contrari. Crec que vaig encertar en els problemes que va tenir la campanya duranista, però vaig fallar en l’anàlisi sociòlogic de la situación del país, del posible electorat convergent i de la seva capacitat de mobilització.
Perquè aquesta ha estat la clau d’aquestes eleccions: la capacitat de mobilització del potencial electoral convergent, d’aquesta centralitat del país que acut a CiU des de diferents sensibilitats i amb diferents requeriments.
Que CiU ha guanyat clarament la centralitat política i electoral és, a hores d’ara, després de les eleccions al Parlament de Catalunya, de les municipals i de les generals, un fet inqüestionable i inèdit en el panorama polític català.
Haver obtingut aquesta posició és conseqüència tant dels mèrits propis (un govern seriós, amb un president impressionant i amb una política sense concessions, orientada al rescat del país, a evitar caure en l’abisme) com dels demèrits dels altres, una autèntica ensorrada política i de projecte dels socialistes (entre d’altres).
A la vista del que va passar el 20-N hi ha una cosa que potser sí caldrà reconèixer a en Duran, i és que va evitar fuga de vots cap al PP. Cap vot convergent es va decantar cap al PP, com d’alguna manera alguns temíem que passés. Però tampoc ho va fer –això ja era més previsible- cap a altres opcions. Tot el contrari, sembla que la centralitat va atreure votants diversos…
Suposo que la gran sorpresa del 20-N va ser que CiU, malgrat en Duran de cap de llista, aconseguís retenir una enorme massa de votant sobiranista. Fins i tot fer-la crèixer.
En Duran és, als ulls dels sobiranistes, el pitjor candidat que podía presentar CiU si aspirava a festejar amb aquest electorat. I, tanmateix, aquest electorat finalment, i de manera sorprenent per a tothom, va tornar a confiar en CiU com ho havia fet a les eleccions catalanes.
Jo només puc parlar del que conec, i és de la gent sobiranista que va votar CiU. I pels molts que conec i per la molta gent amb qui he parlat, en aquest petit o no tan petit univers, he observat unes pautes polítiques molt clares:
- El vot a CiU es va decidir molt en l’últim moment. Molt! Per això les enquestes no el van detectar. Es va mobilitzar en l’últim moment.
- Es va mobilitzar en l’últim moment i ho va fer com a expressió de suport al govern d’en Mas. Donar suport a la titànica tasca del govern Mas va ser un factor clau en la mobilització d’una part molt important de votants cap a CiU.
- I, finalment, es va mobilitzar malgrat en Duran. Si no estava mobilitzat i si compartia l’acció de govern, però no tenia decidit el vot, era pel factor Duran, per l’angúnia que provocava votar algú com en Duran. Tanmateix, en aquest últim moment, va ser moltíssima la gent que va primar el vot al projecte pel damunt fins i tot del personalisme excloent que significava en Duran.
Potser abans no vam ser capaços de veure-ho, però és evident que el triomf de CiU en aquestes eleccions ha estat una victoria nacional, un fet sense precedents que ha afermat les nostres aspiracions , la nostra autoestima.
He intentat imaginar-me el nostre escenari nacional i polític si CiU no hagués guanyat, i m’entra vertigen. Imaginar-me que hagués guanyat la Chacón o la Camacho ens hauria situat en un escenari fregant l’apocalipsis político-nacional.
L’èpica victoria de CiU contribueix a uns fonaments sòlids en l’escenari polític, imprimeix seguretat a l’hegemonia política sobiranista que representa CiU i assegura una gestió sòlida del seu projecte.
Ara tot està obert com mai. El pacte fiscal, el dret a decidir, la geometria variable en els pactes, etc. Tothom té una actitud més positiva. No sabem fins on arribarà, però hi ha converses a tots els nivells i amb tothom i les passes immediates sabem que no comprometran escenaris futurs. Hem entrat en una altra etapa política, que s’anirà manifestant poc a poc, no sense ensurts o disgustos, però oferint cada cop més mostres d’aquest nou escenari que apenes s’intueix, però s’endivina.
L’hegemonia convergent acabarà decantant cap als seus posicionaments i cap a la seva estratègia la resta de forces polítiques. No pot ser d’una altra manera.
Entre la resta de forces polítiques, m’alegro especialmente dels resultats d’ERC. Confirmen i afiancen el projecte de renovació que va emprendre n’Oriol Junqueras.
I els posicionaments polítics que ha fet l’Oriol confirmen la bona direcció. Ara només cal que no s’equivoqui en relació al que ha estat la seva gran equivocació aquestes eleccions, el tractar de tu a tu als Walking Dead. Tot fa preveure que els ignorarà radicalment. I això li ha de permetre crèixer en tots els sentits, sense portar pilars de ciment lligats als turmells.
El país s’aboca a un escenari molt complicat. Gestionar la indescriptiblement letal herència del tripartit ens atenalla, ens situa permanentment a tocar de l’abisme. Però aquest escenari també ha permès emergir amb una inusitada força el lideratge d’en Mas. El país és feble, molt feble. Ho podem veure permanentment, a cada cosa que passa. Els crits del feisbuc o del twitter no són més que ecos de la nostra impotència. Però la fermesa convergent i la predisposició patriòtica que exhibeix la nova ERC de l’Oriol Junqueras apunten un futur ple d’esperança.
Estem davant un periode històric. Cal una estratègia comuna davant l'imperialisme espanyol.Front patriòtic ja!! Guanyarem!!
ResponEliminaQue han conquerit el centre és clar (i meritori). La gran pregunta és la següent: pensen quedar-s'hi i descansar (gestió autonomista) o l'han fet seu per desplaçar-lo cap a la llibertat? De moment, portem un any d'immobilitat nacional... (si no comptem coses com el desballestament de les ambaixades o deixar Cultura de la Diputació a mans del PP).
ResponEliminaBona anàlisi. Bona i sincera. Bé. No es que no la comparteixi, es que crec que s'hi podrien, com sempre, matissos. Per exemple:
ResponEliminaa)- El tema d'en Duran. Bé, la seva molt bona valoració pot no ser compartida, però és la que és. No es cap invent. I per alguna cosa serà.
Quan a CDC hi ha un lideratge fort, com va ser el d'en Jordi Pujol, i com es confirma (ja no queden escèptics , com al començament) que el lideratge de l'Artur Mas és també un lideratge fort -per la confiança que s'sha guanyat-, nítid, i sense cap boira per a la bona gent de Catalunya, que no viu pendent dels petits o grans embolics de les sigles , tothom confia en el lideratge, i comparteix que la centralitat, el pal de paller dels 80's, no pot ser, per definició, monolític , sinó plural, sense caure en la frivolitat. I en Duran, i UDC, aporta vots i sensibilitats a la federació nacionalista, i impedeix clarament que els "blaus" arribin a superar el 20%, cosa que mereix un agraïment sincer. I la gent ha entés, gràcies a Artur Mas i a Duran, que poden tenir visions diferents sobre ritmes i sobre questions -beneït pluralisme- però que es manté i es guarda, sincerament, una gran lleialtat política al proiecte nacionalista de CiU. I els crítics, els qui van anunciant coses que no pasen, els qui televisaven fa anys, poquets, poquuets, no el 2003, el 2007, i el 2008 i el 2009,... que aquella nit s'acabaria CiU, alguns "lletraferits" gairebeprofessionals voldrien, no un suposat "més purisme", sinò obrir un forat per a que se'n colessin uns altres, que no ho van voler el 1974, ni el 1977, ni el 1984, ni el xxxx.
b)- La credibilitat d'en Mas i de CiU. Això, en el nivell en que ho han sapigut guanyar, no ho ha tingut ni ho té cap altra opció, de cap cantonadaa o cantó. Es una credibilitat a la societat, al territori, perque els mèdia segueixen tant infiltrats i esbojarrats com sempre. I la credibilitat la tenen perque, com ara en Mas, també en altres moments dificils, no s'ha enganyat al pais, s'ha dit el que hi havia, els greus problemes que hi havia, i que el camí de l'esforç, el rigor, la competència, i del sacrifici era i es es inevitable i imprescindible.
Es allò de la gran, i creixent diferència, entre l'opinió publicada i l'opinió pública, que veiem cada dia, fa anys i panys, a Catalunya, però que també es dona entre les receptes i invents del professor Franz de Copenhaguen que corrren majoritàriament per això que han batejat, crec que erròniament, com a "xarxes socials" i les opinions majoritàries, lliurement indicades, ben clares, de tot el poble, en eleccions lliures si democràtiques.
Sortosament, una societat madura, com la catalana, no ha caigut en la tentació tertuliana futbolera frívola, la de que tot val, i sobretot el canvi, recanvi, i nou canvi d'opinions, on la majoria de tertulians són hooligans amb altres etiquetes externes. Les coses molt serioses no es poden abordar frívolament i això, la societat catalana, maoritàriamenntt, ho té molt i molt clar. I encara més en temps de crisi...i de demostració, pels fets, del desastre sagnant que ha estat l'etapa tripartita de les "autodenominades esquerres" al front de la Generalitat.
I entre les coses serioses que la majoria de la gent té, crec, ben assumit, és que han de governar i marcar sempre l'agenda política els guanyadors electorals, no pas la 3a., 4a. 5a. o 6a. força política del pais. Com passa arreu. I els qui s'han equivocat, s'equivoquen, o s'equivoquin en sortiran malament parats. Políticament. Com va passar, a la realitat de les urnes, amb aquell proiecte tant maco, perfecte, plé de grans personalitats de la cultura, d'Acció Catalana, el primer terç del sege passat. La teoria ho suporta tot, però la realitat de les urnes és la màxima i més vàlida realitat democràtica.
Cordialment,
Andreu
Andreu, està clar que Mas no ha enganyat mai el país. No va fer-ho el 23 de gener de 2006 quan va sortir de la mà de Duran i ZP a la porta de la Moncloa amb les restes mortals de l'Estatutet encara calentes i amb el dèficit fiscal incòlume...
ResponEliminaPer cert, tot i que ara blasmis tant les xarxes socials, encara trobo a faltar el vostre bloc.
ResponEliminaTot no pot ser, noi! Coses que pasen!
ResponEliminaI menys discutir amb desconeguts! Jo tamabé tinc dret i capacitat de decidir.
Bon dia tingueu!
Cordialment,
Andreu
Sou mes de monoleg...
ResponEliminaBon anàlisi. Bona aportació la d'Andreu.
ResponEliminaAra s'ha de fer pinya amb l'objectiu del "pacte fiscal". Que no va a ser gens fàcil.
Quant a ERC val la pena recordar que pel 1995, quan l'Àngel Colom era el seu secretari general, aquest partit va iniciar la campanya temàtica del concert econòmic "els nostres impostos a Catalunya". Només ERC feia campanya sobre això i ja hem arribat on hem arribat.
Ara però, ERC ha de plantejar-se seriosament l'objectiu de la independència, i això requereix assumir dues obvietats: una, que sense i contra CiU no hi haurà independència; dos, que el PSC és el gran obstacle a la independència i hem de reduir la seua dimensió.
ERC ha d'aplicar-se a construir una socialdemocràcia forta, que no confonga l'estat del benestar amb l'estat del subsidi, que pose l'accent en el compliment dels deures per ser creditor de drets, que preserve la cultura i tradició pròpia front a la forana i, sobretot, hauria de fer una campanya adreçada als catalans d'origen castellà-andalús i fer-los veure com el PSC no els vol catalans, com divideix la societat catalana i els utilitza per mantenir les seues quotes de poder. Aquesta és una gran tasca pendent.