PRIMER EIX: LA TOTAL CERTESA DE "L'AMENAÇA" SOBIRANISTA CATALANA
L'estratègia
“Ramius” parteix d'una evidència que ho és jo diria que
per a tot el món excepte per als mateixos catalans o bona part
d'ells o una part d'ells.
Per primera vegada des de la
restauració de la Generalitat hi ha un govern suportat per una
majoria parlamentària que obertament es declara sobiranista, amb un
President que diu que votaria sí en un referèndum independentista i
que ha declarat per activa i per passiva, i des del Parlament fins a
tots els mitjans de comunicació internacionals de major impacte, que
la situació de Catalunya és insostenible, que aposta per un pacte
fiscal que impliqui que Catalunya gestiona íntegrament els seus
impostos i que, si això fracassa, Catalunya té la via oberta per
iniciar un procés autodeterminacionista.
En aquest primer eix també s'hi
recullen altres elements de la realitat catalana que són de gran
importància: demoscòpicament està més que clara la descomunal
saturació catalana, de la ciutadania. El PROU! Davant una
situació insostenible d'espoli fiscal i empobriment ja arriba a
pràcticament la totalitat de la ciutadania, amb independència del
que votin. Més d'un 80% de la ciutadania catalana expressa amb
contundència la seva irritació amb el tracte que rep Catalunya i
exigeix un pacte fiscal a l'estil del concert econòmic. I en aquesta
opció hi ha, i no és poc, la pràctica totalitat de votants
convergents i d'Esquerra, i més de la meitat dels socialistes i
iniciativeros. Però és que aquesta reivindicació fins i tot és
compartida per un de cada tres votants del PP. En aquest punt, per a
Espanya, és evident que hi ha un problema i que és mol greu.
Encara n'hi ha més. Tot i que
encara des d'unes bases no tan sòlides com les que fan referència
al tema fiscal, a Catalunya també s'està configurant, per primera
vegada, una majoria social favorable a la independència. No és
una majoria social sòlida, però sí estem davant una situació en
la que, per primera vegada, a una pregunta binària (Sí/No), la
majoria de la població catalana es mostra favorable a la
independència, i d'una manera força clara (més del 40% en totes
les enquestes dels últims dos anys).
Ja he explicat moltes vegades per què
en aquest punt no estem davant una majoria sòlida. D'una banda, en
aquestes mateixes enquestes, quan es planteja una pluralitat
d'opcions de configuració política Catalunya-Espanya, l'estat propi
només és la tercera opció d'aquesta mateixa mostra que en resposta
binària sí/no es mostra favorable a la independència. Però encara
més, quan preguntem sobre sentim d'identitat, el “només catalans”
és també la tercera opció, darrere del “tant catalans com
espanyols” i el “més catalans que espanyols”.
I en una qüestió com aquesta,
aquestes dades de la nostra realitat social poden ser les que, de no
tenir-se en compte, acabin configurant o decantant les majories.
El diagnòstic espanyol de la situació
en relació a aquest primer eix és, per tant, molt clar: hi ha un
problema que es pot convertir en una amenaça real.
SEGON EIX DE L'ESTRATÈGIA “RAMIUS”:
LA FEBLESA CATALANA
Aquest segon eix situa simultàniament
a la situació político-social de fortalesa sobiranista descrita en
el primer dels eixos, una altra Catalunya extremadament feble i del
tot vulnerable.
Sobre quins elements es
diagnostica la nostra feblesa? Jo diria que els podríem
agrupar en tres o quatre grans grups:
- una situació econòmica dantesca
- una situació político-institucional feble
- un context social totalment immadur a molts nivells.
1. La catastròfica situació econòmica
i financera és la que té un major impacte o incidència, la que més
afecta. La Generalitat no té un duro i no té el més mínim marge
de maniobra. Cap.
A aquesta situació s'hi ha arribat,
com ja també he dit en anteriors posts, per la confluència de tres
factors, que, units, han format una tempesta perfecta amb efectes
devastadors sobre el nostre present i les opcions de futur:
a- l'espoli fiscal insostenible que ha
anat creixent any a any i que ha dut Catalunya a un empobriment
injust i a una pèrdua de competivitat. La manca total d'autonomia
financera i tributària, i espoli fiscal sostingut són una
combinació letal per al nostre país i autogovern.
b- la dement, irresponsable,
incomprensible... gestió del tripartit. L'endeutament generat durant
el segon tripartit és una càrrega tan insuportable que arrossega el
país a l'abisme a una velocitat vertiginosa. La càrrega financera,
només en interessos, que ha de gestionar l'actual govern de la
Generalitat és tan bèstia que ens té lligats de mans, peus, tòrax,
de tot. Fins i tot sense tocar res de l'espoli fiscal que patim, si
el segon tripartit no hagués actuat amb la frivolitat i
irresponsabilitat que ho va fer, en aquests moments la situació no
seria la que és i la Generalitat, el govern de Catalunya tindria
molts més instruments per fer el que li toca fer i vol fer, més
marge de maniobra i no aquesta vulnerabilitat extrema i indefensió
absoluta.
c- la crisi global. És evident que la
crisi també ha afectat Catalunya, les seves finances i la seva
economia. La crisi econòmica, afegida a l'espoli i l'endeutament
generat pel tripartit situa el país al punt del col·lapse.
Vull emfatitzar una cosa: si el
tripartit no hagués fet les barbaritats que va fer ara no estaríem
així, el país no estaria en aquesta situació de vulnerabilitat
extrema que està.
No entenc que des del govern de la
Generalitat no s'hagi dut als responsables d'aquesta gestió tan
irresponsable davant dels tribunals. Crec que van fer el que van fer
sabent-ho perfectament, que van prevaricar amb una gravetat
extraordinària i que són responsables de la ruïna del país.
Hauria entès que això (portar-los als
tribunals) no hagués passat si els partits responsables de la
situació creada haguessin arribat a una mena d'acord amb el govern
de que assumeixen la seva responsabilitat i actuen en conseqüència,
és a dir, afavorint una unitat en la gestió de la crisi que intenta
fer el govern. Però no, els irresponsables que van fer el que van
fer i ens van abocar a l'abisme encara es permeten el luxe de donar
lliçons i de fer anar una demagògia nauseabunda, vomitiva, en
relació a la situació i les mesures que sense cap alternativa ha
hagut de prendre el govern. I a això no hi ha dret. El conseller
d'Economia, sr. Castells, l'expresident Montilla i els responsables
polítics del tripartit haurien d'estar a la presó o encausats.
Però bé, no hi són, i el país està
com està, és a dir, en fallida, sense recursos propis, endeutat
fins al moll de l'òs, amb un espoli fiscal dramàtic, etc. En termes
de país i de finances som uns autèntics homeless. Pitjor,
impossible.
Al costat d'aquesta situació
econòmica financera dantesca, el país també té una segona i molt
important feblesa: la político-institucional.
Els eixos d'aquesta feblesa
político-institucional se situen en les següents coordenades:
- un govern suportat amb una majoria parlamentària molt important, però sense majoria absoluta. Va ser una autèntica desgràcia per al país que CiU no assolís la majoria absoluta. Aquesta situació l'obliga a una gestió de geometries polítiques variables que sempre té grans costos, ja sigui en termes polítics (només el PP actua amb una mínima responsabilitat per a poder fer el que el govern ha de fer) o de país (qualsevol altra força política actua amb un miserable interès mesquí i curtterminista, ignorant sistemàticament els interessos i necessitats del país i propagant una demagògia i una irresponsabilitat tan bèstia que arribar-hi a acords vols dir sacrificar el país per poder satisfer necessitats d'algun partit polític concret).
- No hi ha cap força política, al marge de CiU, que assumeixi la gravetat de la situació i, encara menys, la seva responsabilitat en la situació creada. I això és un drama. La feblesa político-institucional és tan greu perquè justament els actors polítics estan únicament preocupats de la seva quota electoral.
Finalment, en el capítol de les
nostres febleses, un context social profundament immadur. I en
alguns casos definir la situació com d'immaduresa és realment
practicar el bonisme. A veure, per a ser una societat forta camí de
la independència ens calen molts coses. I en moltes ni tan sols hi
hem entrat, no tenim res. De quina societat civil parlem quan parlem
de societat civil?? De la de l'acte de l'IESE pel tema aeroportuari?
Dels empresaris? De poder financer? Si el teixit empresarial català,
si el teixit finacer (el que queda), etc no es comprometen de manera
decidida i desacomplexada amb el país, tenim un problema. Els
partits poden avançar, però és la societat en general, tota,
transversalment, que ho ha de fer. I mitjans de comunicació? Quina
és la nostra fortalesa? Hem parlat molt de l'espai català de
comunicació, però excepte en la ràdio, no tenim res. Quina
responsabilitat tenen o exhibeixen els mitjans digitals? Cap, o molt
poca, tot sovint fent de palmeros d'indignats i antisistema i
incapaços d'entendre la situació del país, només acaben
alimentant un estat de follia que és el nostre principal enemic.
Parlem de sindicats? Cal? O ens hi
pixem directament?
Més enllà d'això, realment què fa o
pot fer la societat civil -subvencionada o no-? Acompanya, vol
liderar, vol criticar, vol denunciar i posar-se a repartir carnets?
Què vol fer? També en aquest punt, i malgrat les iniciatives molt
meritòries que de tant en tant sorgeixen, som molt febles.
L'ESTRATÈGIA “RAMIUS”
En aquest context, a partir d'aquests
dos eixos, jo crec molt evident que el govern espanyol ha adoptat l'estratègia Ràmius: posar proa al conflicte per a fer-lo saltar abans
no estiguem mínimament preparats.
Podrien precipitar la intervenció de
Catalunya (financerament seria molt fàcil), però sense un paraigües
polític això podria encara alimentar més les posicions
sobiranistes.
La tàctica és vexar i humiliar
Catalunya com ho estan fent, perquè esclatem. La tàctica és poder
mantenir aquest xantatge vil sobre la Generalitat de no transferir
fins hores abans els diners necessaris per poder pagar les nòmines.
La tàctica és un pressupost estatal sense cap inversió a
Catalunya, mentre per Espanya es continuen mantenint les inversions
dements d'AVES i idioteses vàries que bàsicament paguem els
catalans.
Que tenim tota i tota la raó, i més,
per a rebel·lar-nos, per a dir que PROU!?? Sí.
És més que evident. I aquí està la
qüestió. Si no som capaços de gestionar aquest PROU, si no som
capaços de gestionar el quan, perdrem.
Necessitem que el nostre projecte de
secessió tingui una preparació i uns fonaments mínims que ens
permetin acometre'l amb unes garanties mínimes.
I jo tinc clar que el que diu el
president Mas és la garantia mínima: una Hisenda pròpia
articulada. No estem parlant d'una broma. No estem parlant d'un
compte corrent. Estem parlant d'una estratègia amb un paraigües
legal i operatiu que garanteixi moltes coses. I per poder-ho fer
així, perquè realment el que fem ho fem bé i sigui eficaç en una
situació de conflicte... cal temps. Potser un any o un any i mig.
Menteix o enganya qui digui el contrari, i ja no sé si per pura
maldat o per incompetència o desconeixement. O tot plegat.
El nostre torpede, la nostra garantia
de que el procés català autodeterminacionista, de decidir el nostre
futur, tindrà èxit, pot tenir èxit, és disposar de recursos
propis suficients per a aguantar el pols amb l'estat. La ruïna del
govern és la nostra principal vulnerabilitat. Superar-la requereix
temps. I això és el que no ens volen donar els espanyols, tot el
contrari, per això l'estratègia Ramius, de precipitar el conflicte
abans no estiguem preparats.
L'estratègia Ramius del govern espanyol
també els hi és útil i eficaç davant les altres necessitats a
cobrir per la causa catalana en un procés així: la configuració de
la majoria social sòlida, l'articulació d'un front
político-institucional sòlid, el dimensionament internacional, la
implicació final màxima d'una societat civil transversal a tots els
nivells, etc.
Com vaig comentar en un post anterior
l'exemple Salmond i SNP és molt clar: en contra del calendari que
voldria imposar Londres (seguint també una similar tàctica Ramius),
Salmond i l'SNP diuen que el calendari, el tempo, el marcaran ells, i
que l'acte de sobirania (sigui referèndum o el que sigui) es farà
quan ells creguin que s'ha de fer, no Londres. Cal seguir d'aprop el
que passa a Escòcia, perquè és clau per al nostre èxit.
No sé si l'ofec, humiliació, vexació,
a què ens sotmet Espanya ens permetran disposar d'aquest temps que
necessitem. És evident que tenim pressa, perquè la situació és
insostenible. Però el que cal, sobretot, és fer les coses bé,
preparar-les. Jo també tinc pressa, però tinc pressa perquè poguem
guanyar temps al temps per fer el que hem de fer per poder tenir èxit
en aquest que serà el més gran repte que mai hàgim viscut.
Creuo els dits i faig vots perquè les
coses comencin a entendre's, perquè tothom comenci a assumir la
responsabilitat que la ciutadania de Catalunya ha transferit a les
diferents forces polítiques i perquè tots, del primer a l'últim de
tots nosaltres, siguem conscients dels sacrificis i el compromís
patriòtic que el procés en el que estem ens demanarà i ens
exigirà.
Muntaner ha dit...
ResponElimina1 Els seus post tenen força. Teòricament ben analitzats.
2. Però s'oblida del context social en què vivim, tant a Catalunya com a la resta del món.
3. No cal analitzar coneixe a grans intel · lectuals del segle XIX que ja van escriure el que esdevindria: L'actual "societat liquida"-Zygmunt Baumant-que suposa individualisme i falta de compromís col · lectiu.
4. Partint del punt anterior és l'única forma en què pot analitzar correctament qualsevol acció o estratègia política i vostè no ho fa.
5. L'estratègia "Ramius", només la aguanta el paper.
6. En qualsevol cas "Ramius" té una forta component teòrica que aguantaria una important modificació després de ser analitzada i modificada per un equip multidisciplinari.
Però l'SNP i Salmond ja han plantejat directament l'objectiu de la independència (amb una realitat demoscòpica molt pitjor que la catalana, per cert). És justament la marrada en projectes irrealitzables dins Espanya (Pacte fiscal, Hisenda pròpia) amb el pretext de cohesionar i reforçar allò que ens afebleix més i el que permetrà a Espanya etzibar-nos l'estocada mortal.
ResponEliminaFaia temps que no em deixaba caure pel teu bloc i he quedat gratissimament sorpres.
ResponEliminaA partir d'ara ho faré més sovint.