Gestionar el futur en la crisis de les certeses, avançar cap a l'estat propi

Jo no he llegit Francis Fukuyama. Només sé d'ell que pel que diuen interpreta tot el que ha passat i està passant en la nostra societat, en el món, i en dedueix la fi de les ideologies, que ja no són necessàries i que haurien estat substituïdes per l'Economia.

Com a aproximació i a la vista de tot el que està passant els nostres dies, amb aquesta crisi monumental i la implosió de tota una sèrie de conceptes exclusivament econòmics, penso que potser no li falta raó a l'home.

A un nivell molt més domèstic, del nostre petit país, de vegades he pensat que també vivim una particular adaptació d'aquesta teoria Fukuyama.

Potser no hi ha ningú que hagi teoritzat sobre la fi de les ideologies a la Catalunya sobiranista del s. XXI, però sí tenim un Salvador Cardús que, en el seu moment, va teoritzar sobre els “sense nom”, per a explicar el divorci creixent entre una majoria social sobiranista i unes elits partidistes que no recollien ni sabien interpretar aquest desig.

Al meu entendre, a Catalunya sí que vam viure una situació que d'alguna manera va provocar que estiguem en un terreny político-social que es pot caracteritzar per la fi de les ideologies.

Em refereixo,és clar, al tripartit. El descomunal fracàs de l'aposta de laboratori del tripartit, una compinxada de les elits dels partits al marge de la militància i l'electorat va precipitar una certa fi de les ideologies. A diferència de l'escenari descrit per Fukuyama, en el nostre cas no han estat substuïdes per l'Economia, sinó pel Sobiranisme. A Catalunya, la fi de les ideologies es precipita no només pel seu fracàs, sinó per l'emergència del Sobiranisme com a eix central i motor de la política catalana, fet que eclipsa qualsevol altra consideració.

Sembla que fa molt temps d'això, però no fa més de cinc anys del segon tripartit, potser un dels últims experiments d'arrel semitotalitària viscuts a l'Europa Occidental, ja que va buscar -mitjançant un pacte entre les elits dels partits- subvertir la voluntat popular i les majories expressades per les urnes i, mitjançant l'engany i l'ocultació al propi electorat, blindar una majoria governamental únicament cohesionada per l'objectiu d'eliminar la força política majoritària del país, CiU, per a, un cop assolit aquest objectiu, repartir-se les seves despulles electorals.

El fracàs del tripartit va ser veritablement colossal. No només va fracassar en el seu objectiu principal de destruir CiU (després de 7 anys de tripartit i de polítiques únicament inspirades en la destrucció de CiU és la força hegemònica a tots els nivells en el nostre país), sinó que el seu fracàs es va estendre a tots els racons del país i les seves estructures. 

El país que deixa el tripartit és un país absolutament arruïnat, amb un endeutament dement que deriva directament de la seva irracional i irresponsable gestió. A més a més, el tripartit va voler vestir el seu govern de tot de polítiques absurdes, desarrelades del país, amb una única finalitat ideologitzant, de fer canviar la manera de pensar de la gent, d'intervenir en la gent i en la seva manera de pensar i de fer. A hores d'ara, sortosament, encara no dos anys després de la fi de l'experiment, no en queda res de les seves polítiques.

I, com a darrera dimensió d'aquest fracàs, el de les elits que el van impulsar. Radical.

D'alguna manera el fracàs i la fi del tripartit va propiciar a Catalunya un escenari polític caracteritzat per una certa fukuyamització, de fi de les ideologies. I on les ideologies han estat substituïdes pel sobiranisme.

Efectivament, el sobiranisme és a hores d'ara l'element central del panorama polític a Catalunya. Res del que passa no s'explica si no és en clau de discurs al voltant del sobiranisme. I la gestió del sobiranisme és l'únic element que permet pensar pot condicionar les expectatives electorals dels diferents partits. 

Fins i tot en mig d'una crisi econòmica i financera sense precedents qualsevol debat sobre la sortida catalana d'aquesta crisi passa per un debat sobiranista. Un 80% de la ciutadania de Catalunya considera que el nostre país està profundament maltractat a tots els nivells des del govern central i desitja un pacte fiscal que dipositi la sobirania tributària en la Generalitat de Catalunya.

El sobiranisme està condicionant discursos, programes i propostes polítiques. I, no cal dir-ho, expectatives electorals. Els partits que a hores d'ara encara mantenen posicions ambigües o contràries en relació al desig de sobirania de la ciutadania de Catalunya pateixen, enquesta rere enquesta, una minva significativa en la seva intenció de vot. I el govern de CiU, que és un dels que amb més rigor i seriositat està forçant uns ajustos inevitables, és l'únic govern de l'Europa Occidental que desafia el desgast que han patit la resta, i ofereix una insòlita fortalesa en les seves expectatives electorals.

Tot això només té una lectura possible, i és que CiU, més enllà de les doloroses i dramàtiques polítiques que s'ha vist obligada a desplegar, és valorada en aquests moments com a la principal força per a canalitzar el desig de sobirania del poble de Catalunya.

Els ciutadans no estan valorant només el seu govern, sinó també la seva capacitat de gestionar i conduir un desig de sobirania, ja sigui expressat a través del dret a decidir, del pacte fiscal o de la transició nacional.

I això malgrat que en relació a aquest objectiu i desig, CiU s'ha vist obligada a pactes realment violents i desagradables, que han estat demagògicament ampliats i sobredimensionats pel conjunt de la classe política i opinadora d'aquest país. És cert que en moltes ocasions CiU ha fet coses i pactes de molt difícil explicació, però, enquesta rere enquesta, el país demostra una fortalesa d'esperit i patriòtica que fa que tot això sigui entès com a pedres en el camí, però que no manlleven la confiança final.

En el fons la gent és/són/som molt més previsibles i racionals del que molts analistes i aprenents de bruixot poden albirar o entendre.

CiU ha personificat tots els mals del país i a tots els nivells (morals, econòmics, nacionals, etc.). I qualsevol indocumentat incapaç d'obtenir la més mínima i miserable representació parlamentària s'ha vist capaç de tractar d'idiotes els votants de CiU.

I de ben segur que a CiU no tothom és un santet, que han fet i fan coses malament (o que a alguns no ens agraden), això és més que evident. Com també ho és que la seva estratègia de vegades ens sumeix en la confusió. O que les tensions entre els objectius estratègics i la crueltat de la gestió del dia a dia infernal del govern provoquen contradiccions doloroses, i fins i tot que la dieta de “gripaus” en ocasions amenaça de col·lapsar el nostre metabolisme.

Però el cert és que CiU, malgrat tots els malgrats, conserva gairebé intactes els seus suports electorals, conforma una enorme majoria social a favor del pacte fiscal i aconsegueix anar desplaçant el seu electorat cap a opcions cada cop més independentistes, fent pujar gairebé 10 punts els electors convergents favorables a la independència, fet determinant en l'assoliment d'aquesta majoria social favorable a la independència que va posar de manifest l'últim baròmetre del CEO.

Si no estiguéssim visquent en primera persona tots aquests fets, si ens ho expliquessin, pensaríem que ens estan enredant, no entendríem res. Si no veiéssim dia a dia el que està passant, el que s'està fent i el que s'està dient... pensaríem que tot plegat sembla cosa de màgia.

I no, és realitat. És política.

I els fonaments d'aquesta situació no són febles, sinó molt i molt sòlids.

I el suport que té CiU no surt d'una espantosa multitud de traïdors, desinformats, imbècils, corruptes, panxacontents, covards, etc. que, malgrat la seva idiotesa, són/som capaços de confabular-se i assolir clares majories.

I això malgrat els incessants intents dels bons independentistes, dels purs, dels que no s'equivoquen mai, dels que sempre són coherents, dels que sempre tenen la raó, per més que ningú no els ho reconegui...

Si tenim un problema és aquest anticonvergentisme tan irracional i tan estès al nostre país. CiU és dimonitzada des de Ciutadans i PP per independentistes, des de PSC-PSOE i ICV-EUA per ser uns sàdics antisocials, per l'amalgama SI i CUP per ser el dimoni espanyolista i burgès que assetja el poble, pels digitals i opinadors alineats en les files del sobiranisme perquè mai fan allò que ells pensen que s'ha de fer des de la seva docta, immaculada i irrefutable opinió, etc.

De tota aquesta follia, en aquest país i en aquests moments només se'n salva la nova ERC d'Oriol Junqueras. 

L'Oriol ha estat capaç de mantenir una línia política que no dimonitza CiU, però hi manté una tensió política d'alta exigència que és molt positiva per al país. L'Oriol no insulta, busca convéncer. L'Oriol s'esforça per fer pedagogia del que a ell li sembla que és millor per al país, però s'esforça igualment en entendre l'altre i en allargar la mà, tantes vegades com calgui, per al dia que l'altre decideixi avançar (d'acord al criteri de l'Oriol). L'Oriol assenyala les diferències, però no les converteix en abismes. L'Oriol no pràctica el mourinhisme polític, aquest estar permanentment pendent del que pugui fer o dir l'altre per a abraonar-se a sobre d'ell a destruir-lo, a ficar-li el dit a l'ull i treure-li. L'Oriol tracta com a adults els ciutadans, i s'esforça no en destruir l'altre, sinó en explicar el que ell creu que és millor per a Catalunya. No en amagar les coses, sinó en fer pedagogia de la complexitat. No en enganyar, sinó en formar.

Ja com a eurodiputat va promoure i participar en infinitat d'accions conjuntament amb aquests altres dos grandíssims, excepcionals, eurodiputats, en Ramon Tremosa i en Raül Romeva. Per això ha estat capaç d'atreure cap a posicions favorables al pacte fiscal a CCOO i UGT. Per això és capaç de ser alcalde de Sant Vicenç dels Horts amb CiU i amb ICV-EUA.

Per tot això l'Oriol és un dels més grans actius polítics que té aquest país. Per tot això és que també s'ha convertit en blanc de les infàmies habituals dels miserables habituals d'aquest país.

El procés cap a l'estat propi té en aquest delirant anticonvergentisme una de les seves més grans amenaces. 

En aquests moments, i en aquest país, la visió majoritària del sobiranisme és que estem en un moment absolutament crític i amb un procés sobiranista iniciat, en marxa. Que pot tenir arrencades i frenades, desconcerts, salts endavant, etc. Tot el que vulgueu. Però crec que la visió majoritària és que estem dins un procés sobiranista que ens pot portar a la creació d'un estat propi en un període breu de temps. Un procés que no es podria donar sense els diputats de CiU i sense els votants de CiU.

Essent això així, en aquests moments hi ha dues estratègies diferents en relació al que implica aquesta situació, el lideratge de CiU i el paper del món de CiU.

Per una banda estem els que pensem que CiU representa inequívocament la nova centralitat política sobiranista de Catalunya i que l'evolució de CiU és també l'evolució del seu electorat, que es mouen aparelladament i amb una gran fidelitat.

Els que ho veiem així pensem que CiU com a força hegemònica i majoritària té tot el dret del món a plantejar la seva estratègia de la manera que li sembli més adequada i amb els tempos que li semblin més convenients. I, pel que diuen sistemàticament totes les enquestes, aquesta estratègia és refrendada totalment pel seu electorat, que és qui presenta un percentatge més alt de fidelització.

Així les coses, els qui així ho veiem, tot i que potser hauria de parlar només en singular, perquè només parlo per mi, fem confiança a CiU, malgrat tots els malgrats que puguin haver-hi en el seu camí, malgrat que, com deia abans, ens condemni a una dieta excessivament alta en “gripaus” que tot sovint amenaça el nostre metabolisme.

A l'altra banda estan els qui defensen la tesi que l'única manera d'avançar decididament cap a l'objectiu de la creació d'un estat propi passa per la destrucció de CiU i per un desplaçament massiu del seu electorat cap a opcions inequívocament independentistes. Tot i que els “gestors” polítics d'aquesta tesis tenen un suport electoral pràcticament testimonial, alimenten tot un discurs de dimonització de CiU i tot el que representa, i que gaudeix de molt suport en els mitjans digitals i entre l'activisme més ferotge de la xarxa.

Hi ha tot un eixam polític-mediàtic-ciberactivista que troba la seva raó de ser en exercir de manera implacable l'anticonvergentisme. El seu modus operandi és molt bàsic: tots els mals venen de CiU i tot s'hi val contra CiU, perquè l'important no és el que faci, sinó la seva destrucció.

Aquesta estratègia, tanmateix, xoca sistemàticament amb la realitat. Per més que s'hi dediquen amb passió, cap enquesta no els hi dóna els fruits desitjats. I CiU continua gaudint d'un amplíssim i molt majoritari suport electoral.

Els qui avalem l'estratègia convergent no ho fem ni cegament ni acríticament. Però sí pensem que tal i com estan les coses, si el procés sobiranista ha d'avançar ràpid i la creació d'un estat propi no pot demorar-se més enllà del que queda de legislatura i una altra, sabem perfectament que res d'això no serà possible sense CiU. Tinc confiança en que CiU farà el que crec que farà. Però no en tinc cap garantia.

Només sé una cosa: ara mateix, només de la mà de CiU és possible la creació d'un estat propi. I crec que el meu compromís militant passa per fer-los-hi confiança. O és amb ells o, ara en els propers anys, no serà. Per tant, més val que sigui amb amb ells. Crec que, a la seva manera i ritme, no ens decebran.

Perquè si, finalment arribem a un punt que l'estratègia de CiU es col·lapsa i fracassen, tinc claríssima una cosa: la creació d'un estat propi haurà d'esperar molt. Perquè en cap cas no hi haurà un procés automàtic de substitució i de creació d'una nova majoria. Això no passarà, ni per col·lapse de l'estratègia convergent, ni perquè els anticonvergents hagin aconseguit afeblir-la.

Per tant, i com que sóc dels qui també té pressa, més val que CiU no ens falli. El meu compromís patriòtic em mena de manera natural a donar suport a l'estratègia de CiU, a confiar-hi (pel damunt de la dieta excessiva de gripaus), de la mateixa manera que dono suport, ple suport, a l'estratègia de l'ERC de l'Oriol Junqueras.

Que no s'enganyi ningú: si en els propers anys tenim la més mínima oportunitat d'assolir l'estat propi, això passa i això serà gràcies al president Mas i el seu lideratge i el món convergent per una banda i a l'Oriol Junqueras i la seva ERC per una altra. Mas i Junqueras, CiU i ERC són la clau per tenir l'estat propi. Si són forts i s'entenen, el tindrem. I jo crec que el tindrem, i més ràpid del que ens pensem, i els hi estarem eternament agraïts, per això anticipo el meu reconeixement.

Els qui no militem en cap partit tenim una gran oportunitat i una obligació, i és la d'ajudar tothom i bastir tots els ponts que calguin en la construcció d'aquest “nosaltres” inclusiu, ple, ferm i compromès.

No hem de ser presoners de cap passat ni dels nostres prejudicis. I molt menys de tacticismes partidistes que només fan que debilitar el “nosaltres”.

Tothom té el dret i l'obligació de defensar amb honestedat els seus plantejaments, estratègies i tempos, i fins i tot, està clar, d'assenyalar les diferències amb els altres.

S'autoenganyen molt, moltíssim, els qui pensen que treuran cap rèdit d'aquest exercici implacable i ferotge d'odi i de persecució contra tot allò que fa tuf de “convergent”. S'equivoquen molt, moltíssim, els qui dediquen tota la seva acció política a gratar, remenar i esperar la més mínima (o no tan mínima) oportunitat per a abraonar-se contra CiU. La seva obsessió anticonvergent els ha fet perdre ja qualsevol credibilitat. El seu odi desproporcionat contra tot el que és, fa i representa Convergència ha estat precisament el millor antídot en el món convergent, immunitzat ja del tot contra tot aquest desplegament i gesticulació.

El fracàs d'aquest maccarthisme político-mediàtic-digital contra CiU és d'una evidència total. De la mateixa manera que ho és la necessitat de comptar amb CiU i el seu lideratge per a la creació de l'estat propi.

En aquests moments i tal i com estan les coses, si l'estratègia de CiU fracassa (pels motius que siguin -externs, interns, induïts...-) la creació d'un estat propi haurà d'esperar una altra generació.

Per això, perquè tinc pressa, perquè el país té pressa, hem de fer confiança, cadascú des del seu posicionament i les seves legítimes preferències, al president Mas i a CiU i a l'Oriol Junqueras i a ERC. No són iguals, no representen el mateix i no ho volen de la mateixa manera, però són les dues grans forces i lideratges nacionals que, un cop parlin les urnes, poden ser capaces de, plegats, portar-nos cap a l'estat propi.

Tindrem l'estat propi, i el tindrem molt d'hora, i hi arribarem de la mà de CiU i d'ERC. Endavant!