Cau la vesprada sobre Barcelona. El sol
que es pon darrere Sant Pere Màrtir dóna una llum especial a la
pedra de les torres de la catedral, és tan suau que sembla les
acarona. Una mica més enllà s'endevina el Palau de la Generalitat.
En el silenci darrere els vidres del despatx tot sembla dins un temps
inconcret que ens obre a una finestra intemporal, per la que puc
circular fins a aquella ciutat tancada entre les muralles que
s'estenien fins el mar. És només un moment, perquè els dies que
s'escurcen en aquesta tardor tan mediterrània ràpidament deixen pas
a la fosca i l'única llum dels fanals.
Els mesos d'hivern, quan el brogit dels
turistes desapareix, de vegades m'aturo al costat de Ca l'Ardiaca,
davant la capella de Santa Llúcia. El carrer del Bisbe s'eleva
lleugerament pel Mont Tàber de la Barcelona romana. Al fons, el pont
passadís que comunica el Palau de la Generalitat amb els espais
arquebisbals que avui també formen part del conjunt del Palau de la
Generalitat. Després del pont hi ha la façana gòtica original del
Palau, ara “lateral”. Darrere els seus murs s'accedeix al
complexe del Palau. Pujant unes escales hi ha el Pati dels tarongers
i el claustre gòtic. Són espais en els que el silenci és dens, com
si s'hagués quedat atrapat pel pes de tanta història. Darrere
infinitat de portes, els despatxos del President i de tota
l´administració presidencial. El pati i el claustre que els envolta
s'erigeixen en testimonis silenciosos de la nostra història, un
record permanent del que som i uns vigilants exigents del que fem.
“Alguns es poden pensar fora d'aquí
que si aparten en Mas d'aquesta carrera han resolt el problema.
Tampoc en aquest sentit han entès res. Es pensen que, si a mi em
poden arribar a destruir o em poden arribar a desestabilitzar o em
poden fer ajupir el cap o em poden agenollar, es pensen que aleshores
el problema queda resolt perquè han trencat la baula més important
de la cadena. I es tornen a equivocar, perquè deixeu-me dir una cosa
que em sembla que s'entendrà molt bé. Encara que en algun moment
s'arribessin a pensar que a mi em poden arribar a apartar de tot això
i que em poden arribar a destruir, que no s'enganyin i que no
s'equivoquin, perquè després d'en Mas, com abans d'en Mas hi ha
hagut 128 presidents de la Generalitat, després d'en Mas n'hi haurà
molts més. I passarà una altra cosa: que si un dia es pensen que a
mi em poden arribar a destruir o apartar de tota aquesta gent, els
sortiran altra gent, com els Espadaler, com els Vila, com els Rafús,
com els García, com els López, com els Fernández que es faran
càrrec d'aquest país i també es posaran al davant. Tots aquests es
posaran al davant."
Són paraules del president Mas, 128è
President de la Generalitat de Catalunya.
I permeteu-me que en aquest punt faci
una falca personal, perquè em sembla important per al sentit del
post fer quatre traces del meu recorregut de militància per
l'independentisme. No per demostrar res, en cap as, simplement perquè
cada decisió que he pres en el passat ara em situa en aquest moment
històric
Ara fa dos anys, el 2010, vam tenir
eleccions al Parlament de Catalunya. De manera explícita, i des del
compromís independentista, però independent, vaig donar suport al
president Mas. Amb alguns companys blocaires vam posar en marxa una
experiència inèdita pel que implicava de barreja de compromís i
comunicació, a través de l'ABSOLUT MAS. Estàvem convençuts que
calia acabar urgentment amb la nefasta experiència del tripartit i
confiàvem que el candidat Artur Mas i CiU estaven en condicions de
liderar el “viatge a Itaca” amb què es metaforasejava el procés
cap a l'estat propi, a través del dret de decidir com a element
central del nou panorama polític i del sobiranisme català.
I per primer cop vaig votar a CiU.
Ara també ho faré. Votaré CiU,
donaré el meu suport, entusiasta, al president Mas. No en tinc cap
dubte. Cap. En tinc un absolut convenciment. Com mai!
300 anys des de la derrota de l'Onze de
setembre i la liquidació política de Catalunya com a subjecte
polític. En 300 anys, només uns breus parèntesis de petites dosis
de llibertat i autogovern. En 300 anys, però, una resistència
heroica del nostre poble, per la seva llengua, per la seva dimensió
nacional, pel seu futur. I molta lluita. Molta. I molt patiment.
Molt. Generació rere generació ens hem transmès el relleu de la
voluntat de ser i de la necessitat de lluitar per poder ser. Aquesta
voluntat de ser ens ha permès arribar fins on ara som.
Jo vaig començar a militar en
l'independentisme als 18 anys. Era l'any 1984. I ho vaig fer a la
Crida a la Solidaritat. Des d'aquest primer contacte, no hem parat,
amb un breu parèntesis per la necessitat que tenia de dedicar-me a
la consolidació del meu futur professional. De la Crida vaig passar
a ERC, amb la Crida Nacional a ERC que va encapçalar l'Àngel Colom.
A la Universitat, a la Federació Nacional d'Estudiants de Catalunya
(FNEC). Després al Casal Independentista de Les Corts. I molts
altres projectes i iniciatives: el Comitè Olímpic de Catalunya, un
centre d'arts marcials compromès amb el país com era el Centre Budo
Sant Jordi, la Fundació ESCACC (Espai Català de Cultura i
Comunicació) i més endavant experiències repugnants com va ser la
dels Walking Dead. I a banda de tot això, pertànyer a entitats com
Òmnium Cultural o ser soci del FC Barcelona i la Penya Barcelonista
Creu de Sant Jordi.
Més de 25 anys de militància en
diferents àmbits, sempre amb un únic objectiu: un país fort que
ens permetés assolir la independència. Una militància en la que
he fet de tot, m'ha tocat fer de tot i que m'ha proporcionat un
enorme bagatge a tots els nivells del que n'estic extraordinàriament
orgullós. Vitalment, personalment, políticament, viure tot el que
he viscut, haver treballat tot el que he modestament he pogut
treballar per una causa com la nostra llibertat m'ha enriquit
extraordinàriament. Ha estat un privilegi poder viure i fer tot el
que he fet, des de la feina més pesada i anònima, com encartellar o
aixecar-se d'hora per muntar paradetes fins a gaudir de la confiança
dels companys assumint les responsabilitats que calguessin, que no
han estat poques. I continuo disposat a fer tot el que calgui fer per
aquests objectius. Ni un pas enrere.
Dit això, us convido a seguir caminant
amb mi pel carrer del Bisbe. Arribarem a la Plaça Sant Jaume. Ja en
el seu moment epicentre de la Barcino romana. Els ulls es perden cap
a la magnífica façana renaixentista. Serena. Amb les portalades
dels finestrals, el balcó central i les ombres o reflexes de la
història que, si us atureu una estona i us el quedeu mirant, encara
s'hi poden veure. Tancar els ulls i veure-hi el president Macià,
aquell 14 d'abril del 1931. O el president Companys, assetjat per les
tropes del general Batet el 6 d'Octubre del 1934. O el president
Tarradelles, tornant de l'exili. O el president Pujol, saludant la
plaça plena de gent aquell dia de la infàmia de Banca Catalana.
Ara més recentment, el president Mas,
tornant de Madrid, després de l'entrevista amb el president espanyol
en la que li va traslladar l'acord del Parlament de Catalunya per un
pacte fiscal.
Potser em direu que aquest dia de la
tornada del president Mas no està al mateix nivell històric dels
altres esmentats. I potser tindreu raó, però només per una cosa:
perquè el president Mas i la plaça Sant Jaume no passaran a la
història per aquell dia. La foto que passarà a la història encara
s'ha de fer. Però tots sabem que es farà.
Tanmateix, sí que crec que aquell dia,
amb el president Mas sortint a saludar per la porta principal -que
no el balcó- la multitud aplegada a la Plaça Sant Jaume, és un dia
històric.
Aquell dia, com a exemple d'aquells
dies que s'inicien l'Onze, és el que fa que avui hàgim tingut
portades tan repugants com la del diari El Mundo. O que de manera
absolutament intolerable s'estigui parlant dels catalans com a nazis.
O dels intents permanents de generar un conflicte civil a partir de
la instrumentalització dels temes de la llengua.
Per això el president Mas va dir el
que va dir a Vic, en el seu discurs: “si un dia es pensen que a mi
em poden arribar a destruir o apartar, els sortiran altra gent”.
Tocant els murs del Palau de la
Generalitat. Aixecant la vista al cel. Recordant aquests 300 anys de
resistència i tota la lluita que ha calgut per arribar fins on ara
som i el patiment que hi ha hagut. Ara, avui, tenim tan aprop el
nostre somni!
I sí. El president Mas encarna ara
mateix el nostre somni. I un recolzament extraordinari al president
Mas és la clau del nostre futur. No n'hi ha una altra.
Totes les opcions són legítimes.
Totes les opcions ens permetran continuar lluitant pels segles dels
segles. Però només n'hi ha una que, ara i avui, ens pot permetre
guanyar, que és el president Mas i un recolzament extraordinari cap
al seu lideratge, la consulta i l'estat propi.
Prat de la Riba va somniar segurament
molts moments en aquest desvetllar de Catalunya. Però només va
poder treballar per al que era el seu primer objectiu: enfortir-nos
(“siguem forts, després ja veurem”). Macià va intentar-ho,
primer amb la revolta de Prats de Molló, que no va poder passar
d'intent, i després amb la proclamació de la República Catalana
que en tres dies va convertir-se en Generalitat i Estatut
d'Autonomia. Més tard Companys proclamà l'Estat Català, el 6
d'octubre, que no va passar d'hores i va sucumbir davant la força de
l'exèrcit espanyol.
Ara, per primera vegada en 300 anys,
tenim una oportunitat històrica, se'ns ha obert l'Stategate que ens
ha de permetre assolir l'estat propi. La força interna i el context
internacional ho fan possible. Serà molt difícil, però per primera
vegada en aquests 300 anys tenim una oportunitat veritable per a
iniciar un procés democràtic, l'autodeterminació, que ens permeti
la creació de l'estat propi, l'estat català.
I quin és l'únic requeriment que té
a hores d'ara aquest procés? Molt fàcil i molt evident per a
tothom: que el president Mas, als ulls de tot el món, tingui un
recolzament extraordinari. Sense aquest recolzament, no només tot el
procés es fa pràcticament inviable, sinó que Catalunya entrarà en
una etapa de convulsió que ens arrossegarà a una dramàtica
decadència i col·lapse.
Alguns podeu pensar que això no és
així i que exagero. Jo, sincerament, crec que no. Mai fins ara
havíem tingut un lideratge que de manera tan clara i tan rotunda
tracés el camí cap a l'estat propi. Que hi arribem només depèn de
que tingui recolzament.
Entenc, tot i que no ho comparteixo,
que hi ha gent, molt bons patriotes, que creuen que això no és
l'important, que l'important són altres coses. Ja sigui quedar segon
en unes eleccions, ja sigui obtenir representació parlamentària. I,
en d'altres sectors, que el govern sigui castigat per les retallades
o que no hi pot haver res de tot això si no va acompanyat d'una
revolució social. Tots són arguments legítims que eleven a
categoria matís o que converteixen en categoria el que no és
l'estat propi. L'important, d'acord a aquest pensament, no és el què
sinó el matís al què o l'alternativa al què.
Si amb tot el que ha fet i dit i el
compromís que ha adquirit el president, encara se li discuteix el
suport que necessita, és que no estem preparats en cap cas, de cap
de les maneres, per a iniciar el procés.
És legítim que hi hagi qui pensi que
no l'ha d'encapçalar el president Mas i que no s'hi pot arribar en
un context en que la força política que tingui la responsabilitat
de tirar-lo endavant sigui CiU.
Si aquestes tesis tenen prou suport
popular i democràtic, i el president Mas no té el recolzament que
necessita, el procés es col·lapsa. No avançarem. No podrem
avançar, ni tindrem cap credibilitat internacional, ni un govern
estable, ni res del que es necessita. Ni tan sols si hi ha una
majoria parlamentària favorable a l'autodeterminació. Això,
aquesta majoria, sense un recolzament extraordinari al president Mas,
no serveix de res, no té cap mena de credibilitat internacional, no
serà articulable, res no serà gestionable. I això és així. I ho
sabem tots. Col·lapsat el procés en el primer repte, el que passi
després és un gran interrogant del que no en podem esperar res de
bo. A criteri meu, entraríem en fase de descomposició interna,
col·lapse i decadència inexorable.
Les enquestes d'avui diumenge no
indiquen que CiU s'estigui apropant a la majoria absoluta. I això és
un greu problema. Com deia en Barbeta avui a LV (jo també ho vaig
escriure fa unes setmanes) “El Govern espanyol i l'aparell de
l'Estat han arribat a la conclusió que per dinamitar el procés
sobiranista han d'impedir com sigui la majoria absoluta de CiU”
D'ara fins el 25-N, per tant, crec que
hem d'aconseguir una enorme mobilització que garanteixi el suport
extraordinari que necessita el president Mas per a liderar un procés
tan extraordinari com el que hem iniciat, la construcció de l'estat
propi!
Us convido a què hi penseu. A que
penseu en aquests 300 anys. A que, si encara dubteu de votar el
president Mas, poseu el recolzament explícit a la magnitud del repte
al costat dels matisos que us poden fer dubtar. Us convido a reflexionar si el vostre objectiu és “continuar
lluitant” (pels segles dels segles o fins que la força que amb
convicció recull el vostre matís tingui majoria absoluta) o si
voleu donar una oportunitat a l'estat propi, si voleu guanyar, si el
voleu assolir, i ara.
Sé, perquè són molts anys de
militància, que per a molta gent arribar així a l'estat propi té
un punt de frustrant. Amb CiU? Amb en Mas? Sé que molts preferiu que
el procés no tiri endavant si ha de ser liderat pel president Mas i
amb CiU. Bé, esteu en el vostre dret. Jo ho respecto. No ho
comparteixo, però no puc fer-hi més que convidar-vos a la reflexió.
Fins i tot a dir-vos que en l'hipotètic cas que tinguéssiu raó en
el vostre menyspreu i en els vostres dubtes, en dos anys els tindreu
resolts. I què són dos anys quan portem 300 anys de lluita? Perquè
suposo que sí que estareu d'acord amb mi que ara, en aquesta
oportunitat que tenim, o és amb CiU i el president Mas, o no és.
Jo us convido, si realment voleu un
estat propi ara, a que “presteu” el vostre vot al president. Sé
que no us n'empenedireu. Però que fins i tot si ens n'empenedíssim,
perquè les coses no van com jo estic dient que aniran, només haurem
invertit dos anys en això. I que llavors ja podrem posar en pràctica
el vostre pla i la vostra estratègia, i jo us donaré suport.
Penseu-hi. Després de 300 anys, una
oportunitat única que només requereix d'una cosa, aquí i a
Escòcia, la majoria absoluta de qui ho lidera. Crec que val molt i
molt la pena intentar-ho. Jo ho faig amb convenciment. Però fins i
tot si no n'estigués convençut i realment volgués assolir l'estat
propi, també ho provaria, faria aquest “préstec”. Jo no sé si
podria viure la resta dels meus dies amb aquest dubte, no sé si no
m'acabaria maleïnt per no haver donat una oportunitat al Mas, no sé
com podrem explicar als nostres fills que vam tenir l'oportunitat,
però el nostre poble va decidir no aprofitar-la, no donar la majoria
que necessitava el president. La feinada que tindríem per a
explicar-ho a les futures generacions, per a intentar-los-hi fer
veure que teníem raons per a no confiar-hi i no donar-li suport.
I, com a justa compensació per aquesta
invitació a la reflexió que us faig, em comprometo públicament a
que si d'aquí dos anys la cosa no ha anat com estic convençut que
anirà, em poso al vostre costat a treballar per una alternativa.
Però no treballem ja des d'ara per una alternativa sense donar
aquesta oportunitat. Jo ho trobo de bojos. Però legítim, això sí.
Ens veiem en l'estat català d'aquí
dos anys o en la lluita per l'estat català fins que no hi hagi una
nova oportunitat i tinguem la maduresa i l'encert d'aprofitar-la.
#totsambelpresident
Has de pensar, en tot cas, que el fet que molts independentistes desconfiïn d'en Mas (o de CiU) s'ho han ben guanyat a pols ells mateixos durant 30 anys. Aconseguir ara, en tan sols dos anys, la seva confiança no és pas una tasca fàcil. Què qui ha estat fent de "tap" s'erigeixi ara com l'única alternativa possible per tal que el procés fructifiqui ho considero un menyspreu, tant pel procés en sí, com pels que han treballat durant amys de forma incansable. La meva aspiració és una majoria de diputats sobiranistes al parlament que treballin cos a cos i defensant-se els uns als altres per fer el referèndum. Que la comunitat internacional ens tingui en compte o no, no penso que depengui del resultat de CiU sinó del que expressem els catalans en el referèndum. Aquell serà el dia clau.
ResponEliminaFins i tot admetent els dubtes, jo no voldria per res del món deixar passar l'oportunitat de facilitar el procés.
ResponEliminaSi no hi ha majoria absoluta, com a mínim la gestió del procés es complica i molt, moltíssim.
Facilitar el procés o complicar el procés fins al punt de portar-lo al col·lapse. Aquesta és la pregunta a respondre.
I jo me l'he respost. Per res del món penso deixaré d'intentar aprofitar al màxim aquesta oportunitat que tenim. I de fer un vot que sigui facilitador.
Jo , ara no votaré en clau "independentista".... com fins ara. Votaré en clau de Pàtria. No vull mes dia de la Marmota (Diputats soberanistes de diferents partits , discutint a la curta volada punts i comas estratègiques , Mooooolttt importants dels seus vols gallinacis partidistes), fent bona la dita de : Dos catalans = tres partits politics.
ResponEliminaVoto al nostre President , que ara es diu Artur Mas.
Al indecisos caldria deixar-els-hi ven clar que el Mundo ho te clarissim: El candidat a batre es en Mas.
ResponEliminaI el cotó no enganya: Si l'unic que li poden retreure es un paper de treball d'un policia espanyol, es que està net com una patena.
Ahir vaig posar el vot al sobre i avui ja l'he enviat cap a Catalunya. No hi ha marxa enrera. Va ser una desicio molt dificil on vaig haver de decidir entre el que crec i el que voldria que passes. Tanmateix, al final va ser la tesi que defenses el que em va fer decantarme per CiU. No confio en en Mas, no enganyare ningu, pero realment crec que un resultat de CiU amb no nomes amb minoria de CiU, sino amb quasi els mateixos resultats que els actuals, es tirar-nos un tret al cap. Directament. Jo si fos en Mas i em quedes amb 62-64 escons m'ho pensaria dos cops abans de continuar amb un perfil independentista. Es mes, un govern en minoria o en coalicio ens pot portar a fer-nos la traveta constantment. I si, fa rabia. A mi molta. Pero les batalles es guanyen amb el cap, no amb el cor.
ResponElimina