Informació, identitat, estat propi... i Chacón

Diàriament prenem infinitat de microdecisions a partir de la nostra experiència i dels nostres propis sistemes d'informació. Tenim informació del que triguem en arribar a la feina, i això determina l'hora a la que ens aixequem. Si agafem el metro sempre que podem ens situem en una part de l'andana, que és la que considerem millor, ja sigui perquè és la que ens deixa més aprop de la nostra sortida i ens estalvia cues o perquè ens situa en una part del comboi en la que sabem és més fàcil seure. Tenim informació i prioritats, i actuem en base això.

Això és així en tots i cadascun dels actes que fem al llarg del dia. Però és així també en decisions domèstiques no quotidianes, més transcendents, com p.ex. fixar la nostra residència.

També passa això en l'àmbit polític. Tenim els nostres objectius individuals, personals, familiars, col·lectius, tenim les nostres idees, els nostres posicionaments... I diàriament ens arriba una quantitat ingent d'informació formulada a nivells molt diferents: des de les declaracions dels polítics a les tertúlies, als mitjans de comunicació, les xarxes socials, el nostre entorn, etc. I totes elles les passem pel sedàs de la nostra formació i experiència.

Una dada que és constant en totes les enquestes dels grans centres i instituts d'opinió és que el nivell formatiu dels enquestats determina una major variabilitat en la presa de decisions polítiques. Dit d'una altra manera, el col·lectiu d'enquestats «sense formació» és qui manté uns postulats més inamovibles en els seus posicionaments, el que expressa un nivell més elemental de decisió, que tot sovint se situa en un «perquè és el que sempre he votat» per a explicar la seva decisió de vot.

En canvi el col·lectiu d'enquestats amb estudis superiors és el que exposa una major «indecisió», els que sotmeten la seva decisió a més inputs, els que percentualment més poden arribar a canviar el seu vot i els que, en última instància, més tard el decideixen.

Així, per al col·lectiu sense formació que pren les seves opcions perquè «és el que sempre ha fet» disposar d'informació no és rellevant. En canvi, en l'altre extrem, el col·lectiu amb estudis superiors introdueix en la seva decisió una quantitat enorme d'informació.

Les decisions en temes nacionals també segueixen un patró amb alguns paral·lismes interessants a la decisió de vot a partits polítics.

La situació de Catalunya té algunes cacterístique que jo diria que la fan del tot singular en el context internacional, i és que projecte polític i identitat nacional no transcorren en paral·lel. Hi ha una «promiscuïtat» de sentiment nacional, d'identitat nacional, de tal manera que l'opció de ser favorable o contrari a un estat propi només hi apareix vinculada en part, parcialment.

A la pregunta sobre el sentiment d'identitat dels enquestats, que va des del només espanyol al només català, passant per una part central mixta, de tant català com espanyol, més espanyol que català i més català que espanyol, el percentatge de resposta global no guarda CAP correspondència a la resposta global al Sí o al No en relació a un estat propi.

Cal, però, matisar. Allà on el sentiment d'identitat és molt marcat, és a dir, en els dos extrems (només català o només espanyol), les opcions són unívoques. Els només catalans volen al 100% l'estat propi i els només espanyol el rebutgen al 100%.

En la resta d'opcions la cosa es diversifica, i tot i que la identitat múltiple continua present, les decisions ja no hi apareixen vinculades. És a dir, en els col·lectius que viuen la seva identitat de manera múltiple o compartida -que són els majoritaris- la decisió sobre estat propi sí o no s'alimenta d'altres inputs, motivacions. I, per tant, informació.

En la mesura que fem més complexe el nostre arbre de decisions, necessitem més informació. I les nostres decisions són més variables.

Això explica moltes coses. En voldria tocar només dues.

Una primera és que, a l'igual com el col·lectiu de persones sense estudis de la nostra societat és el menys susceptible a canviar el seu vot, també és el col·lectiu menys permeable a canvis sobre  projecte polític.
Sigui pel que sigui, aquest col·lectiu sense estudis és el que expressa una major identitat espanyola i l'únic que vincula a aquesta identitat el seu posicionament sobre el projecte polític, fins al punt de ser, amb molta diferència, el col·lectiu més contrari a l'estat propi.

Es configuren com un subconjunt de persones grans, que no han tingut accés a la formació, que tenen una marcada identitat espanyola i que és molt poc permeable a la informació, no només per la fractura digital, sinó perquè els seus referents d'informació són gairebé inexistents, i es limiten a la TV i cadenes espanyoles (TVE sobretot). Igual que en el vot a partits vota «als de sempre», en relació a l'estat propi s'hi mostra contrari «perquè és espanyol». I fin de la cita.

A l'altra banda hi tornem a trobar el col·lectiu amb estudis superiors. És qui manifesta una major identitat catalana i un percentatge més alt de favorables a l'estat propi, superior al 60%.

La segona qüestió és que la majoria favorable a l'estat propi, a la independència, s'assoleix en les zones d'identitat mixta o compartida. Els qui expressen la seva identitat com a «únicament catalans» estan al voltant del 25% dels entrevistats, mentre els favorables a l'estat propi superen el 50%. Aquest més de 25% de favorables a l”estat propi, que és la majoria dels favorables a l'estat propi, sorgeix en les zones d'identitat mixta: més catalans que espanyols i tan catalans com espanyols, bàsicament.

Estem, per tant, davant un col·lectiu -el que fa possible la majoria independentista- que no pren les seves decisions per raons identitàries, sinó complementàriament o fins i tot al marge d”aquestes.

I aquesta és la nostra gran fortalesa i això és el que, de manera persistent, l'unionisme busca destruir. L'única opció de l'unionisme passa per convertir el projecte d”estat propi en un projecte d'arrel identitària, reduït a aquells que se senten únicament catalans.

Però aquí han fracassat. Primer, perquè el projecte d'estat propi no ha estat mai identitari, tot el contrari, és enormement respectuós i integrador de les diferents identitats. Però, segon, i molt important, perquè el conjunt d'ítems a partir del qual els col·lectius amb identitat compartida prenen les seves decisions s'ha situat en altres esferes: l'econòmica, la social, etc.

Resumidament, els partidaris de l'estat propi hem explicat amb suficient transparència i convicció la realitat de les conseqüències per a Catalunya i per als catalans de la dependència d'Espanya.


La informació. Vet aquí com la informació esdevé clau també en una societat per a la presa de les seves decisions.
Anecdòticament avui ha tornat de Miami la senyora Carme/-n Chacón. Ella ens havia dit que hi anava a donar classes. Però pel que sembla hi ha anat a fer un doctorat avançat en història de Catalunya.

Perquè avui ens ha dit que tot el que està passant a Catalunya és perquè hem falsejat la història, perquè el país i la seva gent s'aixequen sobre una gran fal·làcia històrica.

Això és molt i molt greu. I hem d'exigir explicacions. La senyora Chacón és frívola i intranscendent, però no és idiota. S'ha format a tots els nivells de l'escola catalana i a la Universitat catalana, i va estar fent cosetes per universitats canadenques.

En aquests mesos a Miami ha degut descobrir uns fets i unes dades d'un valor històric incalculable perquè faci una afirmació d'aquesta mena. I tenim dret a saber quines són aquestes dades, aquests fets, aquestes dates, aquestes persones que ha trobat en la seva investigació i que l'han portada a la conclusió que la historiografia catalana és una enorme estafa, és falsa.

Tenim dret a saber perquè -per posar un referent contemporani- des de Vicens Vives, tots els historiadors que han ocupat les càtedres de les nostres universitats, i als que tanta confiança hem fet, són,segons la sra. Chacón, uns farsants.

Tenint en compte que el MHP Mas està al govern de Catalunya des de novembre del 2010, és a dir, encara no tres anys, i que abans el van precedir dos presidents del PSC (Maragall i Montilla), tenim dret a saber perquè el seu propi partit també va col·laborar en aquesta monumental estafa, i va falsejar la nostra història.

No ho dic de broma ni amb ironia. El que ha dit la Carme Chacón és suficientment greu com perquè totes les universitats del nostre país, totes les càtedres d”història, l'IEC, etc. exigeixin conèixer les dades i els fets en els que basa l'acusació que la Chacón els ha fet de falsejar la nostra història.

Perquè estem davant del que serà la nova estratègia unionista. Fracassada l'estratègia de la fractura identitària, ara aniran a dir que hem falsejat la informació amb la qual els ciutadans de Catalunya han anat prenent decisions i s'han posicionat políticament.


Som una societat madura que pren les seves decisions a partir de la informació de què disposa. La credibilitat d'aquesta informació és fonamental en el procés. Per això no n'hem de deixar passar ni una. Cal que, començant per la senyora Chacón, exigim amb vehemència totes les dades amb les que fonamenten els seus discursos amb els que combaten la nostra informació i credibilitat.

Si la senyora Chacón diu que hem falsejat la història, no hem de cessar fins que expliqui en què es basa per dir això i fins que no sotmeti la seva informació i conclusions a un contrast amb «altres» (permeteu-me la ironia, ja em perdonaran els afectats) especialistes, p.ex. un parell de catedràtics d”universitats catalanes i un parell de catedràtics que coneguin la Història de Catalunya de qualsevol universitat del món. Fins i tot si no volem fer-ho tan formal, estic segur que en Basté estarà encantat de convocar la sra. Chacón i el sr. Junqueras perquè tinguin un debat sobre la nostra història, un debat en el que la sra. Chacón pugui situar amb precisió tots els fets en els que fonamenta la seva denúncia de falsejament de la nostra història, i on l'Oriol Junqueras pugui, si és el cas i en sap prou, rebatre els arguments. Necessitem saber.

De la mateixa manera quan -ehem- donin a conèixer les dades de les balances fiscals de l'estat espanyol, no hem de cessar en l'exigència de contrastar la informació amb la que a Catalunya han treballat els nostres economistes, des del nostre Conseller, el catedràtic Mas-Colell, fins a qualsevol altre que considerem adequat per a confrontar les dades amb les ministerials.

Ens juguem la credibilitat en la informació. Per més bajanades que ens puguin semblar algunes expressions, no les hem de deixar passar. Això serà, a partir d'ara, el terreny de joc.

Per tant, recordeu: la majoria social favorable a l'estat propi s'aixeca sobre una majoria de ciutadans catalans que expressen un sentiment identitari compartit. És una majoria social formada, que es posiciona a partir de la informació que li arriba, que és el que li permet prendre decisions. La informació esdevé així, com ja passa en el nostre dia a dia més quotidià, la base de tot el procés. Siguem exigents, amb nosaltres mateixos i amb els que s'oposen al nostre projecte polític per a Catalunya i tots els catalans.

SÚMATE: por convicción, por origen y, sobre todo, por compartir un futuro

Ayer se presentó en Bellvitge Súmate, en un acto masivo, emotivo y de enorme transcendencia.

Súmate da carta de naturaleza a otro enfoque social del independentismo en el que los protagonistas tienen en el castellano su lengua habitual y exhiben este compromiso con el proyecto político y social de un estado propio para Catalunya desde la complejidad de querer, legítimamente, mantener una mayor o menor identidad de origen o cultural española.

Esta es la grandeza del proceso soberanista catalán: que como surge de la gente, es integrador y superador de las diferentes identidades que conviven en una sociedad tan plural como la catalana. Las respeta, no las violenta ni cuestiona en ningún caso, pero enerva el compromiso colectivo que implica compartir la creación de un nuevo estado, de la independencia.

El gran fracaso del discurso unionista es que siempre han acusado a los partidarios del estado propio de «dividir», cuando la realidad demuestra que es todo lo contrario. Si hay un proyecto que moviliza toda una sociedad, que la ilusiona, que es transversal, que une sin atender a orígenes, culturas o clases sociales... este proyecto es la independencia. Hasta el punto que me atrevo a decir que el proyecto independentista es el que en estos tiempos de terrible crisis económica vertebra la sociedad, la mantiene unida y le proporciona una esperanza sana, creible, real, de un futuro mejor para nosotros y nuestros hijos.

He asistido al acto de Súmate por convicción pero también como homenaje a mi padre (EPD). Sin duda él hubiera asistido. Se habría implicado desde el inicio de Súmate y habría expresado sin complejo su testimonio.

Como ya sabeis los lectores habituales de este blog, mi padre nació en Murcia, en La Algaida, una pedanía de Archena, al pié de la cual serpentea entre la huerta un exhausto río Segura. A comienzos de siglo mi abuelo paterno ya había emigrado, por unos pocos años, a Catalunya, a l”Hospitalet. Cuando mi padre decidió emigrar a Catalunya no sé si lo hizo para quedarse o para ver como le iba. Pero ya se quedó. Para siempre.

O casi. Aunque yo nací aquí por aquel entonces mis padres, por un azar, estaban trabajando en Lora del Río (Sevilla, patria de los Miuras). Después ya nos trasladamos a Cornellà de Llobregat. Y crecí, por lo que me explicaba mi abuela, con tal acento andaluz que no era capaz de pronunciar la "S". Los largos veranos en la Terra Alta, con mis abuelos maternos, supongo que sin darme cuenta me permitieron aprender el catalán.

En Cornellà recuerdo usar familiarmente indistintamente castellano y catalán. De toda la EGB en el Colegio San Ildefonso únicamente hablaba en catalán con un amigo que vivía tres bloques más allá en mi calle. Con el resto de compañeros y amiguetes del cole siempre siempre en castellano.

Cuando empezé el BUP, ya en Barcelona, era un completo analfabeto en catalán. No había recibido ni una sola clase ni en catalán ni de catalán. El primer día el profesor de llengua catalana nos hizo explicar lo que habíamos hecho durante el verano. Nunca olvidaré el pánico que sentí ante la hoja en blanco, las palabras que me venian a la cabeza pero que no tenía ni la más remota idea de como se escribían.

El ambiente de Barcelona, en el barrio de Les Corts, no tenía nada que ver con lo que hasta el momento había vivido en Cornellà. .

Si explico todo esto es únicamente para hacer visible el gran valor que tiene lo vivido en Bellvitge, de la mano de los amigos de Súmate.

La complejidad de la sociedad catalana es también, en ocasiones, un cierto desconocimiento mútuo de nuestras circunstancias. Para alguien que haya nacido y crecido en un entorno catalanoparlante le puede resultar difícil de entender la dificultad de acceso al conocimiento del catalán para ciertas generaciones, entre las que incluyo la mía.


La aparición de Súmate es, desde todos los puntos de vista, un hecho determinante para la configuración de la mayoría social favorable a un estado propio, a la independencia. Durante mucho tiempo el independentismo tuvo -no sé si decir de manera lógica o natural- una raiz de identificación nacional, cultural y lingüística. En ningún caso excluyente, pero sí edificada alrededor de este tipo de configuración y de propuesta.

El independentismo previo a la actual hegemonía social ya había sido inclusivo en cuanto a orígenes, culturas y clases sociales. Dicho de otro modo, las filas del independentismo integraban sin ninguna dificultad ni complejo a catalanes «de socarrel» y a una infinidad -creo que éramos los más- de hijos de la immigración.

Súmate propone y trabaja por ir más lejos. De ahí su enorme valor. Si hasta ahora era la gente la que «llegaba» al independentismo (por un proceso individual de concienciación, etc.), Súmate lo que propone es que el independentismo llegue a toda la gente.

Súmate asume la complejidad de la sociedad catalana y cataliza una propuesta que se plantea como reto trabajar desde la diversidad y la pluralidad para llegar hasta el último rincón de nuestras ciudades y barrios. Y hacerlo con lo que sin duda es el gran acierto, la gran verdad, del independentismo hegemónico de hoy en día: con una propuesta de futuro, de ilusión, de hacer a todos partícipes de la construcción de un nuevo estado.

Súmate lleva a la calle de todos nuestros barrios la palabra precisa y en la lengua precisa -que es también la lengua de todos- para explicar hasta qué punto nos afecta a cada uno de nosotros, con independencia de cuál sea nuestra lengua o nuestro sentimiento identitario, el actual status quo de Catalunya y España.

Decía Eduardo Reyes, presidente de Súmate, que el incesante estar «puteando a Catalunya» por parte del Estado Español es un diario «estarnos puteando a todos y cada uno de nosotros».

Lo he dicho infinidad de veces y no me cansaré de repetirlo. La independencia de Catalunya es viable y será un hecho porque la sociedad catalana asume sin complejos que identidad (sentimiento identitario, lengua) y proceso político son dos esferas diferentes de nuestra realidad.

El unionismo se desespera cuando en todas las encuestas personas que manifiestan un mayor o menor grado de identidad o identificación española no dudan en posicionarse a favor de un estado propio para Catalunya, de la independencia.

Súmate normaliza en términos asociativos este hecho, esta realidad.

Y el enorme potencial de lo que hoy hemos vivido es justamente que con la normalización de una realidad se hace más fácil poder llegar todavía a mucha más gente, extender aún más la complicidad con el único proyecto que hoy en día une y vertebra la sociedad catalana, con independencia de nuestro origen y de nuestra lengua materna.

Gracias, Eduardo! Gracias a toda la gente de Súmate! De verdad, muchas gracias!