Avui m'he llevat amb guardiolisme extrem, a les 05:00, per poder arribar a una reunió a Mórdor. Poc m'havia d'imaginar mentre l'AVE creuava la nit i la boira que la tornada no la faria en alta velocitat, sinó flotant.
Cap a migdia he començat a rebre guasaps i notícies que assenyalaven que alguna cosa estava passant. Quan he sortit de la reunió, passades les 14:00, el meu iphone estava encès. Tornant trucades gairebé he pogut seguir en directe la roda de premsa del MHP President Mas i de tots els líders polítics que, fent honor a l'alta responsabilitat que els hi ha conferit el poble de Catalunya, avui signaven un acord històric, absolutament històric, per a convocar-nos a tots els catalans a un referèndum d'autodeterminació el 9 de novembre.
Amb alguns dels partits polítics que avui lideraven el camí a la llibertat del poble de Catalunya hi tinc gran simpatia i proximitat, hi he militat -ERC- o he fet campanya al seu favor (CiU i ERC). Amb d'altres hi he tingut sempre molt repelús (ICV) i amb la CUP, tot i saber que compartim alguns objectius, i tot i venir també d'un àmbit de militància que en moltes ocasions hem compartit (p.ex. al Casal Independentista de Les Corts) també sóc conscient de la distància ideològica que hi tinc en molts plantejaments.
Però avui us haig de dir que m'he sentit molt i molt orgullós de tots ells. Avui hagués abraçat fraternalment el President Mas, els líders de CDC, els líders d'Unió, n'Oriol Junqueras, en Joan Herrera i en David Fernàndez. M'hagués agradat poder-los abraçar a tots i donar-los-hi personalment les gràcies per haver fet el que semblava tan difícil, en algun moment fins i tot impossible. Ens n'hem de sentir molt orgullosos. Hem d'aprendre a conviure amb les nostres diferències, però encara hem d'aprendre molt més a posar en valor la capacitat que podem tenir de fer camí junts. Un camí històric, perquè el que avui ha passat ens situa en la recta final del nostre democràtic camí cap a la independència.
Crec que en Josep Lluís Carod Rovira, en un tuit, ha definit millor que ningú el que és l'acord d'avui, quan ha dit "no és la pregunta que destijava, però em permet respondre el que volia"
Tots som molt savis, tots tenim moltes solucions, tots som entrenadors del primer equip, tots pensem que allò que nosaltres tenim al cap és el que hauria de ser. Però la realitat és la que és, i el valor de les coses creix quan sabem superar les dificultats d'aquesta realitat i les sabem convertir en un triomf, en una suma, en quelcom inesperat, sorprenent i cohesionador. Que és el que ha passat avui.
Us diré encara més. En el trajecte de tornada anava pensant en la pregunta plantejada, que no deixa de ser "singular"... I he arribat a BCN amb el convenciment absolut que és potser la millor de les solucions que teníem, i que ens aporta molt més que una solució de les que consideràvem més lògiques. Ens obliga a molt, però, sobretot, ens permet aspirar a tot i ens ho permet fer sumant, construïnt complicitats per a un trajecte final que serà molt i molt dur.
Per tot això, poble de Catalunya, cal que celebrem el dia d'avui. I cal que agraïm com cal als qui avui ho han fet possible. I perquè són els que hi eren i en última i definitiva instància ho han materialitzat, gràcies president Mas, gràcies CiU, gràcies Oriol Junqueras, gràcies ERC, gràcies Joan Herrera, gràcies ICV-EUA, gràcies David Fernàndez, gràcies CUP. Moltes gràcies!
SÍ i SÍ, YEAH & YEAH
GUANYAREM!
Cap a migdia he començat a rebre guasaps i notícies que assenyalaven que alguna cosa estava passant. Quan he sortit de la reunió, passades les 14:00, el meu iphone estava encès. Tornant trucades gairebé he pogut seguir en directe la roda de premsa del MHP President Mas i de tots els líders polítics que, fent honor a l'alta responsabilitat que els hi ha conferit el poble de Catalunya, avui signaven un acord històric, absolutament històric, per a convocar-nos a tots els catalans a un referèndum d'autodeterminació el 9 de novembre.
Amb alguns dels partits polítics que avui lideraven el camí a la llibertat del poble de Catalunya hi tinc gran simpatia i proximitat, hi he militat -ERC- o he fet campanya al seu favor (CiU i ERC). Amb d'altres hi he tingut sempre molt repelús (ICV) i amb la CUP, tot i saber que compartim alguns objectius, i tot i venir també d'un àmbit de militància que en moltes ocasions hem compartit (p.ex. al Casal Independentista de Les Corts) també sóc conscient de la distància ideològica que hi tinc en molts plantejaments.
Però avui us haig de dir que m'he sentit molt i molt orgullós de tots ells. Avui hagués abraçat fraternalment el President Mas, els líders de CDC, els líders d'Unió, n'Oriol Junqueras, en Joan Herrera i en David Fernàndez. M'hagués agradat poder-los abraçar a tots i donar-los-hi personalment les gràcies per haver fet el que semblava tan difícil, en algun moment fins i tot impossible. Ens n'hem de sentir molt orgullosos. Hem d'aprendre a conviure amb les nostres diferències, però encara hem d'aprendre molt més a posar en valor la capacitat que podem tenir de fer camí junts. Un camí històric, perquè el que avui ha passat ens situa en la recta final del nostre democràtic camí cap a la independència.
Crec que en Josep Lluís Carod Rovira, en un tuit, ha definit millor que ningú el que és l'acord d'avui, quan ha dit "no és la pregunta que destijava, però em permet respondre el que volia"
Tots som molt savis, tots tenim moltes solucions, tots som entrenadors del primer equip, tots pensem que allò que nosaltres tenim al cap és el que hauria de ser. Però la realitat és la que és, i el valor de les coses creix quan sabem superar les dificultats d'aquesta realitat i les sabem convertir en un triomf, en una suma, en quelcom inesperat, sorprenent i cohesionador. Que és el que ha passat avui.
Us diré encara més. En el trajecte de tornada anava pensant en la pregunta plantejada, que no deixa de ser "singular"... I he arribat a BCN amb el convenciment absolut que és potser la millor de les solucions que teníem, i que ens aporta molt més que una solució de les que consideràvem més lògiques. Ens obliga a molt, però, sobretot, ens permet aspirar a tot i ens ho permet fer sumant, construïnt complicitats per a un trajecte final que serà molt i molt dur.
Per tot això, poble de Catalunya, cal que celebrem el dia d'avui. I cal que agraïm com cal als qui avui ho han fet possible. I perquè són els que hi eren i en última i definitiva instància ho han materialitzat, gràcies president Mas, gràcies CiU, gràcies Oriol Junqueras, gràcies ERC, gràcies Joan Herrera, gràcies ICV-EUA, gràcies David Fernàndez, gràcies CUP. Moltes gràcies!
SÍ i SÍ, YEAH & YEAH
GUANYAREM!
S´ens gira feina.... ara no podem defallir. Els 300 Espartans s´han convertit amb un exércit que ho té molt clar i sap on vol arrivar. Com molt bé apuntes , ara més que mai necessitem unitat , disciplina i fermesa devant del que ens espera aquets propers mesos.
ResponEliminaUna abraçada !!!
Dia històric i any històric. Em sumo al teu agraïment per a tots els partits i líders.
ResponEliminaPS: I felicitats, company!
Ha estat sorprenent i inusual.
ResponEliminaI encertada la pregunta, que deixa el Pere Navarro i els federalistes (i confederalistes) de saló amb el cul enlaire.
Si ens la deixen fer, guanyem.
Si no ens la deixen fer, guanyem.
És perfecta, fins i tot sense ser formulada.