Algunes claus polítiques per a l'anàlisi de l'enquesta d'El Periódico (avenç)

Taula d'estiraments

Avui diumenge dia 9 de març El Periódico ha fet públics els resultats del baròmetre GESOP, que  proporciona algunes dades políticament interessants. 

Consideracions metodològiques prèvies.

- L'enquesta té una mostra de 800 persones. És el mínim. Queda lluny de les enquestes més importants que es fan al país, com la del CEO, amb 2.500 enquestats. Però també d'altres que es mouen en mostres de 1.000-1.200 persones. No ens permet afinar tot el que voldríem en algunes qüestions perquè a mesura que anem segmentat la mostra cada cop és més petita i fa que les conclusions no siguin tan robustes.

- Els titulars que ha “permès” periodísticament elaborar l'enquesta són evolucions tan petites que fins i tot estan dins del marge d'error de l'enquesta. Alerta, per tant, en treure conclusions massa precipitades. Crec que estem més en possibles apunts de tendències (que tenen valor, per això els analitzarem) que no pas en conclusions demoscòpiques. És important, en aquesta situació, ajudar-se de la coherència de les dades amb altres possibles enquestes o dades que puguem fer servir.

- Finalment, dir que El Periódico i GESOP acostumen a fer públic un document amb moltes més dades sobre l'enquesta de les que tenen cabuda en el diari. Per això avui parlo d'avenç i de claus polítiques, que són les lectures que ens permeten les dades conegudes avui.

CLAUS POLÍTIQUES LATENTS EN ELS RESULTATS DE L'ENQUESTA:

1. Lectura dels resultats en clau de projecció electoral centrada en els partits VS lectura dels resultats en clau del procés.

Ja ho he dit en anteriors anàlisis. És una pèrdua de temps analitzar en termes de projecció de resultats electorals dels partits polítics les enquestes. El moment històric que estem vivint és tan intens que tot el que avui puguem dir en relació a expectatives de vot  pot ser no res en funció de com evolucioni el procés.

Si tot va com ha d'anar, les properes eleccions al Parlament de Catalunya seran ja unes eleccions constituents, que escolliran el Parlament d'un nou país, d'un nou estat sobirà. I això farà canviar el mapa polític i els seus eixos de manera radical. Si les coses es torcen i no es pogués fer la consulta, és evident que ens encaminarem a unes eleccions plebiscitàries, i és impossible de dir ara mateix com hi concorreran els diferents partits. Per tant en qualsevol dels dos grans escenaris possibles per a les pròximes eleccions, siguin quan siguin, la situació del país serà tan diferent que les anàlisis de vot d'avui en dia són autèntic paper mullat.

Sí que té en canvi molt de sentit fer-ne una lectura centrada en el posicionament respecte el procés. Perquè és el que ens permet valorar els suports que els diferents posicionaments tenen, el seu impacte en el procés, fortaleses i febleses i, finalment, fer-ne una lectura de coherència amb els resultats que s'obtenen en les preguntes directes sobre la consulta.

2. En termes de procés els resultats de l'enquesta són molt positius.  

El Sí a la independència és, amb total rotunditat, l'opció majoritària de la societat catalana. Es mostra, a més, molt robust: no només no perd suports, sinó que en guanya. Totes les estratègies de desgast, de por, d'erosió, etc estan fracassant de manera evident.

Democràticament el Sí a la independència no té competència. I tant si ho mirem en les respostes directes a la pregunta de la consulta acordada el desembre com si ho mirem en termes de representació electoral dels partits que defensen el Sí/Sí.

2.1. El Sí/Sí com a opció clarament majoritària en la pregunta del referèndum.

D'acord a les dades de l'enquesta, un 53,4% sobre vot volen un estat propi. I d'aquest 53,4% un 86,4% volen que sigui un estat independent.

A partir d'aquí El Periódico i GESOP ens fan una mica de trampes. Projectat sobre cens l'enquesta assenyala que aquest 53,4% de Sí a l'estat és un 49,6%. A diferència del treball que van fer per a 8TV, han tingut la decència de no sumar l'abstenció declarada al NS/NC. Així sabem que segons l'enquesta hi ha una abstenció declarada, ferma, de l'11,5%.

La següent dada que ens donen és que aquest 86,4% de Sí/Sí es correspon a un 42,9% de partidaris de la independència sobre cens.

Però no ens dona quina és la dada del Sí Sí sobre el total del vot, és a dir, descomptat aquest 11,5% d'abstencionistes declarats. Ja us la dono jo, que he fet alguns números...

En un escenari d'una abstenció de l'11,5% (que mai s'ha donat a Catalunya, mai hem tingut una abstenció tan baixa), i tenint en compte que els resultats d'un referèndum no recullen ni el vot en blanc ni el vot nul, el Sí/Sí sobre vot vàlid emès als efectes del referèndum s'enfila al 54%.

La trampeta que fan EP/GESOP que no puc justificar de cap manera és sumar el NO de la primera pregunta amb el NO de la segona. Home, no fotem... Però és igual, el NO de la segona és tan petit que l'impacte és mínim. Només serveix per maquillar que el Sí/Sí està 10 punts per sobre del NO.

Per tant, tenim que

• un 53,4% sobre vot són partidaris de que Catalunya sigui un Estat
• un 86,4% d'aquests és partidari que sigui un estat independent, 
• que això representa que el Sí/Sí arriba al 42,9% sobre cens (1,9 punts més que l'anterior baròmetre)
• que el Sí/Sí sobre vot arriba pràcticament al 49% en un escenari improbable de participació del 88,5% 
• que aquest percentatge s'enfila al 54% si descartem, com es descarta als referèndums per a determinar el resultat final, el vot en blanc i el vot nul..

Una altra dada interessant: entre els partidaris de la independència no “existeix” l'abstenció. En l'anterior anàlisi d'enquestes que vaig fer, arran l'enquesta de 8TV, algú em va voler qüestionar aquestes dades. Doncs bé, les dades de l'enquesta d'El Periódico són concloents, perquè ho creuen explícitament: el 99,4% dels que volen la independència anirien a votar, que és tant com dir el 100%.

És obvi, tot això: els partidaris de la independència són els més motivats en tota aquesta història, i per tant ni que sigui en ambulància tots anirem a votar. Així les coses, només que la participació fos del 80% (la més alta que mai hi ha hagut a Catalunya), el Sí a la independència s'enfilaria cap al 60% sobre vot...

2.2. El Sí/Sí des del punt de vista de la representació parlamentària.

Les dades de l'enquesta en la pregunta directa de la consulta són coherents amb les dades de l'enquesta que projecten els resultats electorals de les diferents forces polítiques.

Sobre escons, només CiU i ERC ja sumen entre 69 i 71 diputats, majoria absoluta assegurada. El Sí/Sí més explícit s'enfila a la forquilla dels 75-77 diputats si hi afegim la CUP i podríem especular fins als 84 només que el 50% dels diputats d'ICV-EUA es comportessin com el seu electorat (un 50% dels quals vota Sí/Sí).

En termes de suport a l'acord de desembre de data i pregunta, parlamentàriament ens enfilem als 89-92 diputats, és a dir, 2/3 parts del Parlament. Suport inqüestionable, abassegador.

3. La irrellevància ABSOLUTA de la tercera via.

La realitat sempre s'acaba imposant. La tercera via només existeix en la ment manipuladora de certs mitjans de comunicació i de certs polítics. És un invent de l'establishment per erosionar l'independentisme, una espectacular operació de màrketing polític de l'establishment, a través de tots els seus enormes mitjans, abocant-hi tot el seu enorme poder, per combatre l'independentisme i el seu suport social, i fer-ho no des del NO, sinó des del desgast de la proximitat, des d'una oposició no frontal, però tan falsa que no resisteix ni una sola dada.

Segons les dades de l'enquesta d'EP un 53,4% vol que Catalunya sigui un Estat, i d'aquests el 86,4% vol que sigui un estat independent. Tan sols un ridícul 8,3% d'aquest 53,4% votaria No a la segona pregunta. I per a major desesperació dels dels despatxos, és un percentatge minvant, que hauria perdut gairebé 3 punts des del darrer baròmetre (de l'11,1% al 8,3%).

Sobre cens, la tercera via és un patètic 4,15% dels entrevistats, una opció absolutament marginal, testimonial. Per comparar-ho en termes representatius, la CUP té un 4,5% d'intenció de vot. És a dir, que la tercera via té menys suports que la CUP, que és la formació que tanca la representació parlamentària. Aquesta és la veritable dimensió de la tercera via: menys suports que la CUP.

Com a societat ens hauríem de preguntar com podem tolerar, què és el que està fallant perquè una opció tan clarament marginal en relació a la nostra realitat acapari i ocupi tant espai, tanta opiníó i tanta farsa al seu voltant. És vergonyós. Però ens assenyala la veritable naturalesa del nostre procés: un procés popular, que neix i creix de la gent, i que és en aquests moments un referent èpic de revolució democràtica, pacífica, civilitzada, contra tot el poder de l'establihsment: un estat, un entorn internacional que d'entrada sempre "protegeix" a aquest estat, una gran patronal que s'enriqueix ilegítimament dels favors que obté del BOE, uns mitjans de comunicació al servei d'aquest poder i una cohort de periodistes, opinadors i polítics “comprats” per aquest poder i al servei d'aquest poder. Aquests són els enemics del nostre procés. Contra tot això estem lluitant.

4. La projecció de resultats electorals dels diferents partits.

4.1. L'aposta dels aparells de l'estat per C's i Albert Rivera perquè liderin l'unionisme està donant els seus fruits.

La sobredimensionada presència mediàtica de tot el que té a veure amb C's no és una casualitat. Forma part d'una operació perfectament orquestrada, en la que se sacrifica tot el que calgui per donar protagonisme a l'unionisme que pot tenir més projecció, que pot ser més eficaç en combatre la majoria sobiranista.

Per què Albert Rivera i C's? Molt fàcil, per dos grans motius:

- no han tingut mai cap responsabilitat de govern. Això els permet una demagògia sense límits en relació a tot el que ens envolta. Mai han hagut de prendre una decisió. Mai han fet res ni cap altra cosa que no hagi estar néixer i créixer exclusivament per a combatre el sobiranisme. El PP i l'Alicia Sánchez Camacho estan molt cremats, tant per la seva acció de govern a tots els nivells com per tots els escàndols que des del poder han protagonitzat. I Pere Navarro i el PSC, malgrat la seva deriva demencial cap a l'unionisme radical, venen d'una tradició que no és aquesta, hi acaben d'arribar i, ni són de fiar ni la seva participació en el poder (també a tots els nivells) ni la feblesa o el ridiculisme extrem del seu lideratge permet comptar amb ells per cap altra cosa que no sigui “que facin el que puguin”. Descartats PP i PSC, Camacho i Navarro, la gran carta unionista sempre ha estat Albert Rivera i Ciutadans.

- no han tingut mai cap escrúpol en basar tota la seva política en atiar el conflicte civil, lingüístic i d'arrel identitària per fer-se un espai polític. C's neix i creix amb un únic objectiu, amb una única idea: combatre el catalanisme. I ho fa fent el que fins aquell moment ningú, ni tan sols el Partit Popular a Catalunya s'havia atrevit: promovent la fractura social, el conflicte civil com a eina. Els partits tradicionals, entre els que incloc tant a PSC com PP no havien mai passat de certes línies. Ciutadans neix per actuar sense cap línia ni límit. Així, tot el que és C's, des del seu entorn d'”intelectuals” que han edificat el seu esquemàtic cos ideològic fins els seus dirigents i tota la munició que li han pogut prestar els aparells de l'estat, en forma de presència mediàtica, actuacions judicials i regulació normativa, tot, absolutament tot, està orientat a promoure la fractura social a Catalunya.

Els aparells de l'estat saben perfectament que l'única opció que tenen per aturar el sobiranisme, per aturar un procés d'impecable arrel democràtica i popular com el català és promoure una fractura social que mai ha existit. Aquests aparells de l'estat, dels que C's només en són braç executor saben que només si aconsegueixen presentar el procés català com un procés que sigui expressió d'un conflicte social, en el que s'estableixen dos bàndols en funció d'elements de caràcter identitari (origen, llengua, etc.), poden 1) mobilitzar un NO que mai fins ara han aconseguit mobilitzar 2) Treure legitimitat democràtica a un procés fins ara exemplar, tant a nivell intern com, sobretot, a nivell internacional. La seva aspiració és, en aquest punt, aconseguir, com a mínim, sembrar el dubte en la comunitat internacional perquè ens neguin o qüestionin el caràcter democràtic i inclusiu del nostre projecte.

Doncs bé, tota aquesta operació de guerra bruta, d'intoxicació i de projecció mediàtica d'un projecte polític sense cap mena de correspondència amb la seva representativitat ja està donant els seus fruits.

El PPC assoleix mínims històrics en fidelitat de vot: només un 28,1% dels votants que va tenir el 25-N el votarien ara mateix. Curiosament, el mateix percentatge, un 28,1% de votants del PPC el 25-N que ja tenen decidit votar C's. Un partit que només té un 28,1% de fidelitat de vot és un partit en radical fallida.

L'altra pota de l'unionisme és el PSC-PSOE i el dement lideratge de Pere Navarro i els seus acòlits. És molt difícil, i aquí cal reconèixer el mèrit de la seva eficàcia, desnaturalitzar un partit dels seus trets d'identitat històrics com ho ha fet Pere Navarro en relació al PSC. La seva dedicació ja està tenint resultats, i només un 32,1% dels votants del PSC el 25-N tenen clar a hores d'ara continuar votant PSC. És una fidelitat de vot també espectacularment baixa. A diferència del PPC, la fuga de vots massiva que pateix el PSC no té un únic destí, i apareix p.ex com a principal destí ICV-EUA, amb un 8,9. La dispersió d'antics votants del PSC cap a altres forces es produeix en totes direccions. Estem davant un cas clar d'un lideratge tan pervers, el de Navarro i els seus, que enduts pel seu objectiu de desgastar el sobiranisme, d'intentar rebentar el sobiranisme, no han dubtat ni un moment en sacrificar el seu partit, el PSC, no han dubtat ni un instant en convertir-lo en un instrument per a la seva missió i no per al compromís històric que havien tingut amb els seus electors i fins i tot militància.

4.2. CiU comença a recuperar expectatives electorals.

En aquest bloc he analitzat àmpliament com el desgast electoral que va patir CiU el 25-N i el que ha patit amb posterioritat i que han anat reflectint les diferents enquestes es devia pràcticament íntegrament al deliberat desgast a que de manera incessant ha sotmès l'actuació política d'en Duran i Lleida al MHP Mas i CiU.

Duran i Lleida forma part de la relació de polítics al servei de l'establishment de què parlàvem en el punt 3 d'aquest post. Així, la seva activitat política mai ha tingut per objectiu Catalunya, ni la fidelitat o lleialtat al MHP Mas, ni a les sigles, l'ideari i l'exemple fins al martiri dels líders d'UDC, i molt menys encara als electors de CiU. Duran està al servei del poder. Aquest és el seu objectiu, servir a l'establishment. 

No podem negar-li eficàcia. El 25-N va aconseguir, contra tot pronòstic, que CiU perdés suports electorals. I del 25-N ençà ha seguit la seva incessant tasca de desgast, també amb notable eficàcia, d'acord al que han evidenciat les enquestes.

L'enquesta d'El Periódico té el valor que per primera vegada des del 25-N ens assenyala una situació d'enorme transcendència: s'inverteix la tendència a la baixa de CiU i recupera percentatge de vot. De manera molt modesta si voleu, però això és la primera vegada que passa.

Hi ha dues dades fonamentals per a entendre o donar valor a aquest canvi de tendència, per més modest que sigui.

D'una banda, la credibilitat reforçada del MHP Mas després de l'acord de data i pregunta. Amb tot el que estava passant, amb tot el que estava fent i dient en Duran, com a portaveu de l'operació político-mediàtica de l'establishment de la tercera via, hi havia seriosos dubtes que s'assolís. I es va assolir. I tothom ha valorat l'enorme paper i lideratge que va tenir-hi el President Mas.

I, d'una altra banda, la tan aparatosa com monumental derrota de Duran i Lleida via Salvador Sedó en la configuració de la candidatura europea de CiU. Fixem-nos en una dada d'enorme transcendència per fer aquesta anàlisi: El treball de camp de l'enquesta està fet entre el 26 i el 28 de febrer del 2014, és a dir, just la setmana després del dissabte 22 de febrer, el dia en què Duran i Lleida, davant tots els mitjans de comunicació, va haver de fer retirar el seu candidat al Parlament europeu, Salvador Sedó, i buscar-ne un altre, d'un perfil que no té absolutament res a veure amb el del seu protegit i que tan bons serveis li havia prestat al Parlament europeu desgastant el procés i el MHP Mas.

La derrota de Duran i Lleida en l'afer Salvador Sedó és la seva primera gran derrota pública. I tothom n'ha fet la lectura correcta: és la primera de la cadena de derrotes que patirà a partir d'ara. L'aïllament de Duran és total. La seva irrellevància a CiU, també. Té capacitat de desgastar, de fer mal, d'escopir la seva ràbia i la seva ira contra el MHP Mas, contra CiU i contra el procés, però ja no pot fer res més. Duran va sortir del Consell Nacional d'UDC del 22 de febrer amb més cara de Berlusconi que mai, amb un missatge molt clar: no desafiïs el President perquè no et seguirem; no intentis que UDC vagi contra el procés, perquè no ho permetrem.

Estic totalment convençut que l'assoliment de l'acord de data i pregunta i la derrota crepuscular de Duran en el cas Salvador Sedó són els dos grans factors clau que expliquen que en una enquesta feta la setmana següent de la derrota de Duran, les expectatives electorals de CiU hagin millorat.

4.3. ERC continua molt forta. 

Frec a frec amb CiU. Em resulta incomprensible els titulars de “s'estanca” o “perd força” per a un partit al qual l'enquesta projecta passar del 13,6% de vot el 25-N a un 21,7%. És flipant.

El lideratge d'Oriol Junqueras és sòlid, i el posicionament responsable que ha tingut ERC del 25-N ençà estan en l'arrel d'aquesta tan positiva projecció electoral.

Caldrà veure quin impacte té tot el que ha passat amb les eleccions europees. Crec que per primera vegada des que n'Oriol Junqueras lidera ERC tothom té la sensació que en el fracàs de la possibilitat de candidatura conjunta hi tenen més pes factors partidistes i personalistes que de país. Això és la primera vegada que passa. I no sabem quins efectes podrà tenir.

4.4. ICV-EUA segueix postposant fer front a la realitat, i com a mínim això li assegura que a curt termini no sembla hagi de patir desgast electoral. Però tot això és no res davant la magnitud del que fins ara ha aconseguit evitar. La seva presència en l'acord de data i pregunta va ser molt i molt important pel país, i crec que majoritàriament el seu electorat així ho ha avalat. Està per veure què passarà amb l'espectacle que ha donat també en relació a les eleccions europees amb posterioritat al treball de camp de l'enquesta i aquest repugnant brot d'antisemitisme del Joan Herrera. 

I, sobretot, què faran en el futur? Com resoldran tenir més d'un 50% del seu electorat abocades al Sí/Sí amb unes cúpules -Romeva a banda- tan refractàries al Sí/Sí, tan incòmodes fins i tot amb el procés?

4.5. La CUP es mou més o menys per on està. En una enquesta de 800 persones és molt difícil que la seva evolució es reflecteixi amb precisió. En tot cas, la seva presència en l'acord de data i pregunta és avalada i recompensada per l'electorat, d'acord a l'enquesta.

5. Pues eso es todo... Que, a l'espera dels moments decisius, anem força bé. Que ens mantenim molt i molt ferms, inalterables i fins i tot apuntant tendència a creixement, ja sigui des del punt de vista de les preguntes directes sobre l'enquesta o des de la projecció dels resultats electorals. La independència és l'opció clarament majoritària de la nostra societat, i així ho expressem cada cop que tenim oportunitat, ja sigui al carrer, ja sigui a les urnes ja sigui en enquestes. És molt difícil combatre la democràcia i aquest desig tan inclusiu de fer un país nou entre tots.

GUANYAREM!