ABC no manipuló las palabras de Loquillo.

Tengo blog desde el 2006. No me había pasado nunca, tener que modificar por TERCERA vez un escrito. NO, ABC no manipuló las palabras de Loquillo.

Pero Loquillo SÍ nos quiso manipular a nosotros, acusando a ABC de manipulación vergonzosa.

La tristeza, por lo tanto, doble. Está vigente todo el contenido original del escrito, pero además tristeza porque no haya dado la cara e intentar matar al mensajero, al ABC. Primero faltarnos al respeto de una manera tan bestia a buena parte de sus seguidores. Y después esconderse acusando falsamente de manipulación. No te reconozco, Loco.

Como mínimo dar la cara, hombre. Dar la cara.

CLICANDO AQUÍ teneis el corte de audio de la entrevista que hizo público ABC cuando Loquillo acusó el diario de manipular vergonzosamente sus palabras.

Yo no tengo nada más que añadir. Penoso.

...................................................................................................

Loquillo: "No he dit això que publica l’ABC"

El cantant de rock desmenteix al diari espanyolista i assegura estar "emprenyat, al·lucinat i flipat"

Loquillo desmenteix el titular de l'ABC on compara la consulta amb el nazisme

Loquillo: "Estic a favor d'una consulta legal, i si he de votar, votaré" El cantant desmenteix les seves declaracions vinculant nazisme amb independentisme i es proclama seguidor de la tercera via

Esta mañana, 24 horas después de su publicación en ABC Loquillo ha desmentido rotundamente al diario madrileño, al que ha acusado de manipulación vergonzosa. "Estic emprenyat, al·lucinat i flipat", ha dit a can Basté, a RAC1.

Bien, hoy supongo que Loquillo se siente como nos sentimos todos nosotros con esta manipulación vergonzosa y diaria de los medios de comunicación de la caverna mediática madrileña.

No hace falta, por lo tanto, rectificar lo que no se ha dicho. La gravedad de lo que ABC ponía en boca de Loquillo es lo que me motivó a escribir este post. Por mi parte, satisfecho con la aclaración.

SEGUIMOS!

..............................................................................................................
ESCRITO ORIGINAL
Mira, Loco, he sido seguidor y fan tuyo desde siempre. Desde aquellos años que en el barrio, San Ildefonso, la ciutat trapera, empezamos a saber de ti y a correr cintas con tu música.

Tengo toda tu música. Crecí con ella. Banda sonara de mi vida y de mi ciudad. Y tus conciertos. Adrenalina pura. Pasión. Rock. Grande. El Loco. Loquillo.

Barcelona ciudad. Esas broncas por el centro, cuando las broncas simplemente eran broncas y nadie intentaba convertirlas en otra cosa que eso. El 124 heredado de mis padres, los rollitos y El Rompeolas. El coche propio, ya mi primer sueldo, y junto al Merbeyé. Después esa madurez rockera a la que he seguido atado, disfrutando, vibrando, viviendo.

Te fuiste a Madrid. Estabas disgustado y rajabas de muchas cosas. En algunas te daba la razón, en otras no. Eso no me importaba. Lo importante era compartir la música.

Está claro que tanto tiempo lejos de Barcelona y de Catalunya te ha hecho perder toda la capacidad que habías tenido de cantar nuestra ciudad y nuestras vidas, nuestras cosas.

Pero incluso en tu entrevista con Risto Mejido hablaste de votar "No". Correcto. Era tu opción. Pero respetabas que otros votásemos Sí, como mínimo eso me pareció entender.

El pasado verano estuvimos en el Poble Espanyol. Gran concierto. La semana pasada hablamos con los colegas de pillar entradas para tu concierto en Razzmatazz el 8 de mayo. Buena sala. Y si el Loco se dedica a lo suyo, al rock, pasaremos una gran noche con la banda sonora más querida de nuestras vidas. Rock, Friends, Harleys and beers.

Pero lo de hoy ha superado todo límite. No entiendo como has podido perder el respeto de esta manera a -como mínimo- buena parte de tu público. Si querías convertir tu concierto del Razz en un akelarre de facherío españolista, lo has hecho de puta madre. Pero a costa de insultar y de apartar de ti a buena parte de lo que hemos sido tu público fiel.

“En Cataluña quieren que votemos para acabar con la democracia. Lo mismo que pedían las SA nazis”

Pero qué coño dices??? Pero como puedes decir una barbaridad así???

Qué tristeza.

Mira, Loco, piensa como quieras. Defiende las ideas en las que creas. Yo lo respeto. Pero hoy has cruzado todas las lineas rojas existentes, posibles o imaginables.

Pero como te atreves a faltar al respeto así a tu gente? Porque sí, porque nosotros también somos tu gente. Los chavales de barrio, ahí, en San Ildefonso. Sí, los que también tenemos memorias de jóvenes airados. Qué pasa? Que todos nos teníamos que convertir en unos españolistas para poderte seguir? Que esa es ya toda tu audiencia, la única que quieres?

No podemos tener opinión propia y que la respetes? Pero esto qué es?

No tienes ni puta idea de lo que sentimos, vivimos o queremos. Y no te interesa saberlo. Y, lo que es peor de todo, no sólo no lo respetas, como te hemos respetado nosotros, sinó que nos insultas gravemente. Porque eso sí que lo sabes, que llamarnos nazis es lo que más nos ofende. Porque si un país ha combatido el fascismo y ha sido víctima del nazismo somos nosotros. Porque si un pueblo se ha construido a partir del respeto a los orígenes y a partir de vertebrarse en valores democráticos somos nosotros.

Pero como te atreves a decir que queremos acabar con la democracia? Nosotros, los que siempre hemos caído ante las botas del fascismo defendiendo la democracia?

Nosotros, que hasta ahora no formamos parte, y hemos decidido dejar de seguir al margen, de vivir en un alambre. (te suena, verdad?)

Por eso nos insultas de esta manera? Por eso nos faltas al respeto tan indecentemente? Qué pena. Qué tristeza. Qué desilusión.

De verdad, ojalá hubieras seguido haciéndonos felices con tu música. Ojalá hubieras seguido con tus ideas, las que sean, pero respetándonos.

No lo has hecho. Y duele. Ya ni te digo que ojalá hubieras hecho algo por entender lo que somos, lo que sentimos y lo que queremos. Sí, lo que queremos todos aquellos chavales del extraradio que crecimos con tu música. Los que nos hemos abierto camino en la vida a machetazos.

No, Loco. Lo siento, pero hasta aquí hemos llegado. Me gustaría que rectificaras. Por respeto. No aspiro a nada más. Pero tampoco no merecemos nada menos.

Y ojalá tuvieras esa pizca de integridad para intentar comprender lo que está pasando aquí. Me ofrezco a hacerte de guía. A acompañarte por los barrios de Barcelona, A dar una vuelta en las Harleys, a que te pases por nuestro Club. A poder hablar de como nos sentimos. De como vivimos sin problemas en nuestra diferencia. Pero, sobre todo, de como compartimos un sueño. Y lo que soñamos. No para convencerte, pero sí para que sepas porqué vale la pena que nos respetes, como nosotros te hemos querido a ti y respetado a tus ideas.

No, lo siento, lo de hoy no es de un “Loco”. Lo de hoy es de un tarao. 

 

199 dies de glòria

Quan escric aquest post falten 199 dies pel 9 de Novembre del 2014. La data més decisiva de les nostres vides. Els 199 dies més decisius de les nostres vides.

A manera d'inventari desordenat:

1 - Fa un moment, i gairebé simultàniament, hem tingut una entrevista al MHP Mas a TV3 i una altra a l'Oriol Junqueras a 8TV. Una primera constatació: QUINA SORT TENIM DE COMPTAR AMB DOS LIDERATGES COM ELS DEL PRESIDENT MAS I EL DE L'ORIOL JUNQUERAS.

Podríem haver remenat, esperat, confabulat, conspirat, calculat, programat... tot el que vulgueu. Però mai hauríem ensopegat amb aquesta confluència! Que en aquest moment històric per al nostre poble conflueixin dos lideratges del nivell, la categoria, la preparació, la qualitat humana, la dignitat política, la responsabilitat patriòtica com els del MHP Mas i de l'Oriol Junqueras... això ni en el més humit dels nostres somnis polítics ho podríem haver imaginat. Ho supera tot. És una de les més grans garanties que tenim.

Jo me'n sento molt orgullós. Jo hi confio PLENAMENT. Jo sento un agraïment infinit perquè hi siguin i per tot el que estan fent.

2 - Hi ha dos lideratges que també resulten extraordinaris en aquest moment, i en aquest cas corresponen a dues dones: el de la Carme Forcadell al capdavant de l'ANC i el de la Muriel Casals al capdavant d'Òmnium. Elles representen la fortalesa i la vitalitat d'aquesta societat civil que ha estat la decisiva per empènyer el procés.

Hem parlat durant molts i molts anys de la societat civil. Hem conegut de les seves fortaleses i de les seves mancances, fins i tot misèries. I és també, per tant, providencial que arribem a aquest moment històric amb una ANC i un OC tan forts, més forts que mai, més actius que mai, més representatius que mai.

3 - La gent. El lideratge polític i la societat civil organitzada hi fan molt, tenen un paper determinant. Però aquest paper no seria res sense que al darrere hi hagués una societat, una gent, que ha decidit dir PROU i que ha assumit el seu poder.

Estem en un escenari absolutament inèdit des de tots els punts de vista: Catalunya, la gent de Catalunya, està protagonitzant una de les primeres grans revolucions democràtiques del s. XXI. La gent és la veritable protagonista, el principal actor, de tot el que està passant:

• la gent, perquè hem assumit que l'actual statusquo ha arribat i ultrapassat el límit del que és suportable, que hi podem fer alguna cosa, i que aquesta cosa és la independència, l'estat propi.
• la gent, perquè hem assumit que la independència ens obre una finestra d'oportunitat única a les nostres vides: fer un nou país. La gent volem fer un nou país.
• la gent, perquè hem assumit que la nostra mobilització, determinació, unitat, manera de fer, ens dona una força única. Ens hem retrobat com a poble en la unitat. Hem viscut a flor de pell els versos del poeta “no seràs res si no ets poble”. I ens hem sentit més poble que mai. Més forts que mai. I més units que mai, pel damunt dels nostres orígens, de la nostra llengua, de la nostra posició social, de la nostra formació, de la nostra edat... per damunt de tot això ens hem retrobat i redescobert en la unitat de ser poble. I ens hem agradat.

4- Perquè els que no hi són no els trobem a faltar. Ens hem agradat molt perquè en aquesta unitat els únics que no hi participen són dos tipus de col·lectius: els que sempre s'han aprofitat del seu poder (les elits extractives) o els que sempre han volgut instrumentalitzar la nostra diversitat (l'unionisme etnicista) per impedir que fem el que estem fent.

• No hi són les elits que s'han beneficiat indecentment de la dependència d'Espanya, les classes dominants que ho han estat perquè han aconseguit ser-ho a través dels privilegis que els ha concedit el poder al que han estat servils, i contra la resta del poble, contra la resta de tots nosaltres, contra el 99% restant, que som els que protagonitzem o podem ser protagonistes d'aquest projecte de fer un nou país.
• Tampoc hi són els que sempre han mirat de treure rèdits de la diversitat, no per a construir, sinó per a dividir, per a impedir que cuallés un projecte col·lectiu que superés la diversitat interna de la societat catalana. Sí, la societat catalana actual és d'una complexitat fascinant, pels orígens, llengües, cultures, etc tan diversos dels que la formem i alhora per la seva capacitat d'integració pacífica. Aquesta és la realitat. I contra aquesta realitat n'hi ha que sempre han esgrimit arguments de caràcter etnicista per fomentar la divisió, i aquests són els que tampoc no formen part de la nostra unitat.

Si em permeteu una reflexió, pensant sobre el que impulsa a aquests dos col·lectius a mantenir-se al marge del procés, fins i tot a que no els vulguem en la nostra unitat, voldria citar (no és el primer cop que ho faig) el professor Claudio M Cipolla i les seves regles de l'estupidesa humana.

Cipolla feia una classificació dels humans i del nostre comportament en quatre grans grups, a partir de dos eixos: l'eix de benefici col·lectiu i l'eix de benefici individual. Així, els “bons” serien aquells que són capaços, amb el seu comportament, amb el que fan, de realitzar un benefici per al col·lectiu i per a si mateixos. Els incauts serien aquells que fan un benefici per al col·lectiu causant-se un perjudici a sí mateixos. I els altres dos grups encaixarien amb els dos col·lectius que estan al marge de la unitat civil que exhibeix el procés:

Per a Cipolla els malvats són els que es procuren un benefici propi causant un perjudici a la col·lectivitat. Això és el que han fet les elits. Això és el que ha fet el Pont Aeri. Això és el que han fet les empreses que viuen i s'enriqueixen dels privilegis que els hi concedeix el poder via BOE. Però com a mínim sabem que no hi són perquè saben que si el nostre procés tira endavant ells deixaran d'enriquir-se il·legítimament, tramposament, com ho han fet fins ara. Fixem-nos que el nostre procés no es planteja, en la seva transversalitat, contra el capitalisme, ni contra els rics, ni res de tot això. Aquestes elits que estan en contra del procés ho estan perquè el seu enriquiment és il·legítim, no es basa en el que fan, inventen, produeixen, etc, sinó en els privilegis que els atorga formar part de l'statuquo. Per això sempre estaran contra el procés, i ho entenc.

Finalment, el professor Cipolla estableix una quarta classificació: ELS ESTÚPIDS. Per a Cipolla, en els dos eixos en que ordena el comportament humà, els estúpids són els que causen un perjudici col·lectiu infringint-se a si mateixos un altre perjudici. I justament aquests són el segon col·lectiu que no forma part de la unitat civil, el dels etnicistes, els que sempre han procurat convertir la nostra diversitat en barrera per a la nostra unitat. I aquests, amics meus, no només són, efectivament, estúpids, sinó que també són menyspreables, repugnants.

La societat catalana és única per la capacitat d'integració positiva que ha tingut de la seva diversitat interna. Això, que hauria de ser motiu d'orgull per a tots, és el que combaten sense cap mena d'escrúpol els contraris al procés per motius etnicistes. Així com els malvats són contraris al procés perquè “se'ls hi acaba el xollo”, els etnicistes ho són simplement perquè són estúpids.

L'unionisme etnicista basa tot el seu comportament en convertir la diversitat en divisió, en que la diversitat no se superi, sinó que sigui la barrera que impedeixi la unitat civil, que impedeixi que siguem i actuem com un poble. Això ens perjudica a tots, però també els perjudica a ells mateixos. Vet aquí la seva estupidesa i la seva repugnància moral.

4- El compromís dels grans sindicats del nostre país amb el dret a decidir. El fet que tant Comissions Obreres com la Unió General de Treballadors apostin de manera inequívoca pel dret a decidir confereix una força extraordinària a tot el procés. Insubstituïbles.

5- El que és revolucionari és la unitat. Calmantenir la unitat en la diversitat de les forces polítiques. És el que ens dona la força que necessitem. El que ens dona la força és la unitat. Només amb CiU i ERC el procés no podria tirar endavant. Per això és cabdal que també hi siguin ICV-EUA i les CUP, així com elements crítics del PSC.

Si tenim suficient maduresa per admetre les nostres diferències i per saber edificar un projecte comú respectant-les, serem invencibles. Si ens perdéssim en lluites partidistes nosaltres mateixos ho engegaríem tot a dida.

Veure, com vam veure, els representants del Parlament de Catalunya de CiU, d'ERC i d'ICV-EUA defensant el dret a decidir al Congreso espanyol ens va omplir a tots d'orgull. Veure, com hem vist, el testimoni de CDC, UDC, ERC, ICV, EUA i les CUP en la pàgina web de http://www.cataloniavotes.eu/inici/ és magnífic. Si sabem cooperar així per aquest objectiu històric, guanyarem!

6. Hem mantingut el compromís davant les amenaces i atacs. Ara cal saber si serem capaços de mantenir el compromís en l'hostilitat, que hi serà. No estem, en aquests 199 dies que falten fins el 9 de Novembre, en un passeig triomfal ni en un joc de nens o vitual. Estem davant el repte més gran que mai tindrem a les nostres vides. No serà fàcil. Però no podem fallar. I no fallarem!

7. Guanyarem!
Perquè tenim al MHP Mas i a n'Oriol Junqueras. Perquè tenim una societat civil compromesa i mobilitzada. Perquè la fe que tenim en fer un nou país abraça tots i cadascun dels membres de la nostra societat. Perquè ens sabem un sol poble en la nostra diversitat. Perquè no hi ha espai en el nostre procés per a les elits que s'han enriquit a costa de tots nosaltres ni per als etnicistes que han volgut fer de la nostra diversitat, divisió i fractura. Perquè el gruix de les forces polítiques i sindicals assumeixen amb responsabilitat i compromís el dret a decidir.

Guanyarem, en definitiva, perquè la il·lusió i confiança en fer un nou país és massa intensa perquè cap amenaça, cap hostilitat, ens en pugui privar. No deixarem que ens robin el futur, no deixarem que guanyin els despatxos de les elits, no deixarem que guanyin els etnicistes que volen fer de la nostra diversitat divisió perquè no siguem res i no puguem fer res. Ens hem guanyat un futur millor. I no ens el deixarem prendre! 

Per tot això, guanyarem.
199 dies de glòria! SOM-HI!

El Barça i jo. Passió, antinuñisme, GLÒRIA i, de nou, l'eterna derrota. Fem alguna cosa?

Quan el meu pare va arribar a Catalunya, procedent de Múrcia, era Atlético, del Atlético de Madrid, abans Atlético Aviación.

I tot i que sempre va tenir su “corazoncito” atlético, amb els anys va esdevenir un apassionat culé, fins al punt de fer-se soci del FCB i fer-nos-en als tres germans.

Jo la veritat és que al barri de Sant Ildefons, a Cornellà, durant l'EGB, el tema Barça no el vaig viure amb gaire intensitat. Només cal que us expliqui que a classe de gimnàstica, quan havíem de fer dos equips per jugar a futbol, a una banda sempre els del Real Madrid i a l'altra els que érem del Barça, de l'Atlético de Madrid, del Betis, del Sevilla, de l'Atlhetic... Ens havíem d'aplegar tots per poder formar un equip.

Va ser ja un cop a l'Institut i vivint a BCN, al barri de Les Corts, just davant d'on hi havia hagut l'històric camp de Les Corts del FC Barcelona, que va començar a despertar-se la febrada futbolera.

És curiós, però recordo amb la mateixa intensitat la passió pel Barça i aquell declarat “antinuñisme” que professàvem tant jo com tot el meu entorn d'amics amb els que vivíem el Barça.

El meu primer disgust d'hinxa militant va ser amb la final de la Copa d'Europa de Sevilla. Vam anar a reservar bitllet de tren i entrada amb una agència que ho venia així. I ens van donar pel cul, i no vam tenir entrades...

Final Copa 2014 a València

Des d'aleshores poquíssimes, per no dir cap, finals m'he perdut. Des de la final de la Recopa a Berna contra la Sampdòria fins l'última Champions al nou Wembley. En aquest trajecte de “militància” culé ho he viscut gairebé tot.Tot i de tot.

L'any 1993 vam decidir fundar la Penya Barcelonista Creu de Sant Jordi, una penya que es defineix per la seva intensitat barcelonista i pel seu patriotisme. Vivim Barça i país amb passió, des d'un compromís actiu.

Com a soci, com a barcelonista, sempre he tingut un profund menyspreu per tot el que representava el nuñisme. En el seu moment -llavors encara érem uns joves universitaris- ens vam implicar molt a fons en les primeres eleccions que pensàvem podien treure aquella caspa nuñista del capdavant del nostre Club, i ho vam fer donant suport i participant en la campanya en suport de Sixte Cambra. Vam perdre. I molts d'aquella candidatura -no tots!- es van acabar incorporant al nuñisme.

Una altra constant del meu barcelonisme és que sóc un incondicional ABSOLUT de Johan Cruyff.

Com a jugador, i sobretot després com a entrenador -que és l'etapa que vaig viure-, Johan Cruyff va canviar la història del nostre Club. Sempre havíem estat “més que un Club”, però no és fins el Johan Cruyff entrenador que ens convertim en un Club guanyador. Un Club amb un estil propi, inconfusible, únic, desacomplexat i guanyador.

La meva admiració es va tornar devoció amb la final de la Copa d'Europa de 1992, al mític Wembley. Vam anar-hi amb autocar. Els xicots que l'havien fletat havien tingut la paciència d'anar a gravar declaracions de jugadors i cos tècnic, i els hi demanaven paraules de coratge per a l'afició, pensant en aquella burrada d'hores que era el viatge. També van anar a buscar al Johan. I mai oblidaré les seves paraules “Como? Animar a los chicos que van al final? No entiendo. Pero si un final es un fiesta!!!!”

Doncs això, “un fiesta”. I quan vam arribar a Londres ens vam beure el Tàmesis. I allò va ser una festa, de principi a fi. I allò ja va impregnar la meva manera de viure el barcelonisme. Com “un fiesta”. Havíem d'estar sempre orgullosos dels nostres colors, del nostre Club, del nostre equip, dels nostres jugadors, i saber disfrutar de tot el que ens donaven. I va ser molt, el que ens van donar.

El nuñisme era la caspa, la cosa resclosida, fosca, poruga, plorona, covarda, cretina. I el cruyffisme era l'aire nou, el no tenir por, el disfrutar de les coses, la confiança en la victòria, la seguretat en nosaltres mateixos, etc.

El nuñisme, per a nosaltres, també era un Congrés de Penyes Barcelonistes a l'hotel Princesa Sofia, en ple mes d'agost, intervenir per demanar que el congrés es pogués desenvolupar en català i haver d'abandonar-lo enmig l'escridassada generalitzada d'aquella guàrdia de corps nuñista que eren les penyes, mentre el franquista Mussons, directiu emblemàtic del nuñisme, es permetia també escridassar-nos des de la tribuna dient-nos “ustedes no saben lo que es el Barça”. Ell sí ho sabia, és clar, no portava l'americana blanca del Movimiento Nacional, però sí ens escridassava amb aquella mateixa autoritat condemnatòria de la que estaven investits els jerifaltes feixistes que durant tota la dictadura havien fet i desfet com havien volgut.

Els 3 artífexs del Barça GLORIÓS

El meu clímax com a barcelonista va arribar amb la victòria de Joan Laporta i el seu equip.

Oh! Allò va ser massa! Un paio com en Jan Laporta, jove, patriota, i envoltat d'una directiva jove, desacomplexada, i amb en Johan Cruyff beneint el projecte esportiu!!!!!

El començament de Frank Rijkaard, que culmina amb la Champions de París. El disgust de veure que quan tots pensàvem que aquella final era el començament d'un cicle triomfant, de fet era el punt final d'un projecte esportiu que ja estava en descomposició.

I després, oh després!!! El més gran que mai hem viscut. Un Pep Guardiola al capdavant del projecte esportiu que va portar el nostre Club als més alts cims de l'èxit. A LA GLÒRIA!

Aquella glòria, però, va generar entre un sector de la massa social del FCB i, sobretot, de l'establishment de la ciutat, un enorme ressentiment, barreja d'enveja, por i impotència perquè no podien controlar el que estava passant al Club.

L'establishment va reaccionar amb una impresentable violència contra aquell moment gloriós del nostre Club, contra la seva Junta, contra el President Laporta i contra en Pep Guardiola.

Tinc gravada una imatge que explica fins a quin punt aquella Junta del Barça era foc nou, aire nou, i fins a quin punt -potser ignorant fatalment el seu poder- van “passar” d'aquest establishment. És un partit de Champions. El Barça juga a camp del Chelsea. Hi han anat molt culers. Molts. El Barça està en un moment apoteòsic, és al cim de la glòria. Les càmeres de TV3 enfoquen l'afició barcelonista que omple la seva grada del camp del Chelsea. Tothom està dempeus, agitant les bufandes i cantant. Bé, tothom no. Enmig la gent del Barça la càmera es deté en tres persones assegudes, amb sengles gorres calades fins les celles, visiblement incòmodes, visiblement “marcianos” en relació a tot el que els envolta. Quan la càmara s'hi acosta es veu clarament qui són: Josep Antoni Duran i Lleida, Màrius Carol i el mismíssimo Conde de Godó.

Pel que sembla el Conde hauria expressat al seu majordom, en Màrius, que volia anar a veure aquell partit. El majordorm, incomodat perquè ja llavors el Grupo Godó estava mantenint un pols constant amb la directiva Laporta, enlloc de trucar al Club per gestionar unes entrades, va trucar al seu empleat, en Duran i Lleida. Aquest, endut pel seu servilisme ràpidament va veure-hi una oportunitat de fer-se mereixedor dels afalacs de l'amo.

De manera que l'empleat Duran va dir al Majordom Carol que no patís, que ell se n'encarregava de tot. I així ho va fer. Va trucar al Club i va demanar, com només saben demanar la gent dels despatxos, unes entrades per al partit. Segons ràdio macuto hi va haver un problema de protocol, un “equívoc”. Així, després de volar amb l'avió privat de El Conde, només van poder entrar amb entrades “de gol”, res de llotja o tribuna. I allà estaven, exposats a la humiliació de les càmeres enmig el gruix de l'afició del Barça, dels de “dempeus”, dels working class....

Diu la llegenda, també, que des d'aquell dia el Grupo Godó no va parar fins fer-lo fora i intentar esborrar de la història del FCB qualsevol rastre d'aquella insòlita “independència” o “insolència” davant el poder.

L'establishment culmina la seva obra ficant Sandro Rosell com a President del FCB.

Ho fa, a més, tot s'ha de dir, enmig de la pròpia i impresentable descomposició de tot el que havia estat la renovació laportista. Gairebé per mèrits propis. Un desastre.

Amb en Rosell va tornar la caspa al Club. Es van tancar les finestres. I va tornar aquella olor de ranci... i de mòmies nuñistes i de l'establishment arreu.

El començament del mandat Rosell, del neonuñisme, va estar marcat per no atrevir-se a desmuntar un equip i un cos tècnic triomfant, de manera que va seguir en Pep Guardiola i l'estructura de l'equip que tants èxits estava donant al Barça.

El neonuñisme es caracteritza també per una altra cosa: els seus protagonistes, els seus actors, són males persones. Són gent que viu instal·lada en la rancúnia permanent, infeliços, i totalment presoners d'una mesquinesa que els aboca a gestionar tot el que toquen de manera miserable.

El primer que van fer va ser començar a enderrocar els pilars exteriors del projecte més gloriós que mai havia viscut el Barça. I ho van fer amb dues mesures. Per una banda vexant l'artífex esportiu i espiritual d'aquell projecte, en Johan Cruyff, via treure-li la Presidència Honorífica que ostentava. I per una altra banda, via “mamporreros”, iniciant accions de responsabilitat patrimonial contra la Joan Laporta i la seva Junta. D'una manera indigna. Absolutament indigna, tramposa i mesquina.

En una segona fase, van començar a fer la vida impossible a l'entrenador del primer equip, Pep Guardiola, fins que aquest va decidir marxar.

I aquesta compulsiva obsessió per desmuntar l'equip més gloriós de la història del Barça ha culminat finalment amb la “cacera” de l'estrella indiscutible d'aquell equip, en Leo Messi, menyspreant-lo, qüestionant-lo, encabritant-lo i, finalment, convertint-lo en diana de la debacle generalitzada.

Avui, 20 d'abril del 2014, podem dir que el neonuñisme ha assolit els seus últims objectius. S'ha carregat l'herència rebuda, el millor equip de futbol del món, i hem tornat a ser el Club de "l'eterna derrota"

I ho ha fet, a més, embolcallat en els més estimats arguments del nuñisme: el victimisme i els projectes patrimonials com a cortina de fum.

Una Junta amb el president electe dimitit per les gravíssimes acusacions que tenia a sobre d'ell, imputada a l'Audiència Nacional per “distracció de fons” (que és la manera amable de dir que ha desaparegut pasta i ningú sap ni com ni cap a on) i condemnada per la FIFA per males pràctiques i pèssima gestió... una junta que, en aquesta situació, en comptes de fer front al que passa delira parlant de conspiracions i menteix indignament fent populisme i posa la Masia com a escut per les hòsties que estan rebent únicament i exclusivament per la seva INUTILITAT I MALA GESTIÓ!

Desmuntada, desfeta, l'herència esportiva rebuda, sense cap projecte esportiu a oferir que sigui mínimament engrescador o creïble, abocats per tant, altre cop, com en els millors anys del nuñisme, a la misèria esportiva, a l'eterna derrota, aquesta Junta ha fet el mateix que feia el nuñisme: refugiar-se en temes patrimonials.

El projecte de reforma de les instal·lacions és un projecte improvisat com a cortina de fum. És absolutament contradictori amb tot el que varen dir durant la campanya electoral, el que figura en el seu programa. Van parlar de la urgència de la reforma del Palau Blaugrana, i en 4 anys no han fet res. Van criticar el projecte Foster de la directiva Laporta perquè pujava a 215M€, i presenten un projecte de més de 600M€. Van dir que allò que era important i que farien seria remodelar el Camp Nou per fer-lo més comfortable per al soci (escales, accessos, serveis, neteja)... i plantegen una reforma que “sacrifica” a 20 mil socis, que perdran les seves localitats.

No expliquen com es podran pagar les obres, però ja tots sabem que aquesta bogeria acabarà convertint el nostre Club en la puta de la dictadura islamista, despatrimonialitzat-lo, i expulsant els seus socis més modestos, fins fer-los fora o confinar-los lluny de les seves actuals localitats per oferir-les a empreses, rics, VIPS i turistes.

No ha estat una consulta democràtica. Ha estat un enorme frau caciquil amb simple aparença democràtica, amb la complicitat vergonyant dels mitjans de comunicació controlats per l'establishment, en la que el Club s'ha gastat una quantitat indecent de diners de tots els socis en propaganda i el NO ni tan sols ha tingut l'oportunitat d'estar present al recompte de vots, ja no diguem de fer arribar els seus arguments a la massa social.

Ha estat una nova i penosa constatació del cretinisme d'una part molt significativa de la massa social del FCB. Són els que són: els que van fer guanyar eleccions al Núñez, els que van votar la moció de censura contra Laporta, els que van votar Rosell i els que ara han votat l'estafa patrimonial que ha promogut la directiva.

Hi són. Sabem que hi són. I sabem que sempre hi van.

També sabem que no són, ni de lluny, el gruix de la massa social del FCB, però sí de la que es mou. Ells fan el que han de fer. El que em pregunto és perquè la gent que no vivim el Barça com ells i que no volem que el Barça sigui allò en el que ells el volen convertir... no som capaços de fer alguna cosa més del que estem fent, que és prou patètic.

Crec que la majoria de socis del Barça volem viure el nostre club des dels valors, des del respecte a una història, a una tradició i una proposta esportiva i uns referents que són els que ens ha donat la glòria. Crec que som majoria, però que som incapaços de treballar plegats.

Aquesta directiva ja ha aconseguit desfer el projecte esportiu més gloriós de la nostra història. Aquesta directiva ja s'ha carregat tots els referents sobre els que aquest projecte s'edificava. Aquesta directiva ja ha aconseguit que tornem a ser aquell club perdedor, caòtic, sense rumb i victimista que va caracteritzar el nuñisme. Aquesta directiva ja ha aconseguit l'aval d'una massa social entabanada amb poca cosa més que un plat de mongetes amb botifarra per despatrimonialitzar el Club, vendre'l a les dictadures islamistes i sacrificar 20.000 abonats a major glòria de rics, VIPS, empreses i turistes.

O ens mobilitzem i aconseguim tornar el nostre estimat Club als valors que ens han fet grans i referència, a aquest Barça de la gent, popular, estimat i compromès... o el que en quedarà serà una caricatura lucrativa per a uns quants. 

O aconseguim que hi hagi eleccions a final de temporada o el Club s'instal·larà en l'eterna derrota.