Jo era un ferm convençut de
la bondat d'una candidatura conjunta. En moments excepcionals, propostes
excepcionals.
No va ser possible, va tenir un punt frustrant, decebedor. Però ja hem passat el dol. I ara hem de treballar amb totes les nostres forces perquè les candidatures sobiranistes, singularment CiU i ERC, tinguin un resultat excepcional.
Personalment, aquestes eleccions del 25-M treballo, desitjo i somio perquè passin dues
coses:
- que CiU i ERC siguin les dues
primeres forces, les que tinguin més vots a Catalunya, i que superin el 50% dels vots emesos.
- que CiU sigui la força més votada,
tant pel reconeixement que això implicaria de la feina feta per
Ramon Tremosa, com per la importància estratègica que té per al
procés un bon resultat de CiU, que indubtablement transcendeix el
candidat Tremosa i hi implica el MHP Mas. I crec que el President
Mas, per tot el que està fent i per tot el que està cridat a fer,
es mereix sentir en forma de recolzament electoral el nostre suport.
Em fa una certa
mandra abordar el tema de perquè no hi ha hagut candidatura conjunta, però crec que, per honestedat política dels meus plantejaments, haig d'explicar la meva visió. Perquè no m'ha
agradat el que ha passat, i tot i que podria optar per callar, em sembla
millor explicar com he vist les coses. Perquè, sobretot, penso
si aprenem la lliçó això ens hauria de permetre d'ara fins
el final del procés estar preparats per fer les coses d'una altra manera.
1) Només podíem
aspirar a tenir una candidatura conjunta i no una
candidatura unitària. Dissortadament els nostres partits
polítics, el conjunt del sistema, va encara força passes pel
darrere del que és la societat civil. Pesa molt, massa, el postureo i la dialèctica de fer-se fort en la diferència i no
enfortir el conjunt a partir del que ens uneix.
Des del primer moment ICV-EUA i CUP es
van desmarcar del que la societat civil, p.ex. a través de
l'ANC o del CCN, demanava. També Unió, o més ben dit, Duran i Lleida s'hi va
posar totalment de cul.
Així les coses, gairebé mai va ser un
escenari viable una candidatura unitària de tots els partits
catalans que defensen el dret a decidir. Hauria estat possible, però
la força centrífuga de les estratègies dels partits ho va fer
impossible gairebé des del primer minut. Quan ens fixem en les
diferències i no en el molt que compartim i
l'excepcionalitat del moment, i no entenem la grandesa que
significaria un gest d'aquesta naturalesa, no hi ha res a fer. I no
hi va haver res a fer.
2) COSTA MOLT FER EL QUE NO S'HA FET MAI... El fracàs de la candidatura conjunta
Quan parlem de candidatura conjunta ens
referim a una candidatura que aplegués les dues grans forces del
sobiranisme, que són les que inequívocament estan liderant el
procés: CDC i ERC.
Tot i que ja no fos una candidatura
unitària, aquesta candidatura conjunta al meu entendre hauria tingut
una potència extraordinària, i s'hauria enquadrat perfectament, per
grandesa, per projecció i per impacte, al moment històric que
vivim.
Contra aquesta candidatura només he
sentit un argument digne de ser considerat. Des d'un cert entorn
d'ERC s'assenyalava que estaríem llençant un missatge negatiu, de
ser cada cop menys, si a cada foto n'anaven caient partits dels que
prèviament formaven part del consens. Assenyalaven que en la primera
votació al Parlament hi havia el PSC, però que ja no hi va ser en
l'acord de data i pregunta. I que si ara dels partits que estaven en
aquell acord en queien UDC, ICV-EUA i CUP, això no era un missatge
positiu.
Entenc l'argument. Però tot i
valorar-ne tot el que implica, posat en una balança, els arguments a
favor d'una candidatura conjunta pesaven molt més, els beneficis
sempre eren infinitament superiors.
Si hagués d'ordenar els factors que han dificultat la candidatura conjunta, en primer lloc situaria la
poca experiència que tenen CiU i ERC de treballar plegats. Encara es mantenen malfiances i encara no s'ha generat aquell clima de confiança que facilita el que és difícil, que permet fer el que no s'ha fet mai.
A partir d'aquí ja tot és més
confús. He tingut inputs de totes dues bandes, i m'he fet la meva
personal composició de lloc sobre quins altres factors van influir en aquest fracàs.
Crec que es van donar dues coses
negatives en l'entorn d'ERC. Per una banda que el seu candidat,
designat amb certa precipitació, no semblava veure gens clara la
cosa i no ho va posar fàcil, dit d'una altra manera, que no es va
posar al servei de la candidatura. #findelacita
Però per una altra banda no puc
estar-me de dir que crec que en un moment donat a ERC es van posar
estupendus amb la possibilitat de quedar primera força. Espero que
no se m'enfadin els amics d'ERC, però crec que en algun fatal moment
van valorar com a positiu aprofitar-se del desgast del govern en
solitari de CiU per fer un cop de força electoral i posicionar-se
com a primera força política en aquestes eleccions, menystenint les
implicacions i conseqüències, per a mi cap de bona, que això pot
tenir sobre el procés, la capacitat d'articular majories i de no
afeblir lideratges indispensables.
De tot el que ha passat, això és el que més em preocupa, perquè apunta més a posicionar-se en un hipotètic post 9-N que en abocar-s'hi sense condicions, assumint tots els sacrificis que calguin, a fer-lo possible.
De tot el que ha passat, això és el que més em preocupa, perquè apunta més a posicionar-se en un hipotètic post 9-N que en abocar-s'hi sense condicions, assumint tots els sacrificis que calguin, a fer-lo possible.
Per la banda convergent crec que, més
enllà del President Mas, la cadena de mando està “tocada”. Això
podria haver fet feixuc gestionar les dificultats intrínsiques que tenia articular una cosa així i generat incerteses en el procés negociador.
Hi ha una altra qüestió que en
cap cas es podia “despatxar” frívolament: la por a que aquesta
candidatura no obtingués un resultat excepcional, a l'alçada de
l'excepcionalitat de la candidatura, a l'alçada de l'excepcionalitat
del moment. L'entenc.
Com vaig explicar en l'anterior post en
les últimes eleccions europees a Catalunya PSC-PSOE i PP van sumar
el 54% dels vots emesos. Qualsevol resultat de la candidatura
conjunta que no s'hagués situat en aquest marge o per sobre hauria
estat un fracàs. Això era un risc, i hi havia una legítima por a
un escenari així.
Però, per a mi, també això era
insuficient. Encara més: injustificat. Si estem a menys de 200 dies
del 9-N i no ens veiem amb prou coratge, amb suficient seguretat com
per pensar que una candidatura excepcional, que unís excepcionalment
CDC i ERC, que comptés amb suports excepcionals de personalitats
independents del país... si pensem que amb tot això no
aconseguiríem generar una il·lusió excepcional, provocar una
mobilització excepcional i assolir uns resultats excepcionals... és
que som perillosament presoners d'inseguretats sobre tot plegat.
La tessitura:
Així, al final del procés
deliberatiu de CDC i d'ERC, la candidatura conjunta oferia dos
possibles visions:
- la visió en la que pesava més el risc d'oferir una imatge minvant del suport al procés i de que no s'asseguraven uns resultats a l'alçada de l'excepcionalitat de la candidatura, i que abocava a no fer la candidatura conjunta.
- la visió que situava la candidatura conjunta en una cadena de valor de fets excepcionals, com van ser la mani de l'Onze 2012, la Via Catalana, l'acord de data i pregunta i en general tot el procés que desemboca al 9-N i que a més a més desarticulava les amenaces més greus que pot tenir aquesta convocatòria electoral.
Va guanyar la primera. Disgust. Però oblidem el dol, perquè no ens ho podem permetre i...
3) SEGUIM!
Treballem perquè el 25-M sigui, com deia en l'anterior post,
una oportunitat que no desaprofitem.
Per assolir aquest
objectiu cal que tots ens esforcem en PENSAR
EN POSITIU, treballar pel que sabem ens fa forts i tenir capacitat d'aïllar els factors o elements que podrien ser
desincentivadors o afeblir la nostra posició. Hem de ser
intel·ligents. Hem de demostrar que sabem agafar les curves que té
el procés amb seguretat, sense por, i sense derrapar. Això, en relació a les candidatures de CiU i d'ERC implica tenir present sempre el que tenen de positiu i aïllar els factors de desgast:
- En el cas de la candidatura que
encapçala Ramon Tremosa hem de pensar i valorar que és un
excel·lent candidat, el millor candidat d'aquestes eleccions. Que ha
fet una feina excepcional. Que ha sabut treballar amb n'Oriol
Junqueras i en Raül Romeva quan era més difícil fer-ho. I que és
la candidatura que, amb més seguretat i certesa, aferma el President
Mas al capdavant del govern i el procés. El del President Mas és un
lideratge excepcional i IMPRESCINDIBLE. Sense ell és impossible
arribar al 9-N. És la figura clau en el taulell d'escacs del procés
d'ara i fins el 9-N. Insubstituïble.
Al mateix temps, en el cas de CiU cal que tots tinguem suficient sentit estratègic de les
coses com per poder aïllar el factor destructiu Duran.
La capacitat
destructiva d'en Duran rau únicament en el cas que li fem. Si parlem de fets, és un zero
a l'esquerra. En fets, no pot parar el procés. No ha pogut parar el
govern Mas i l'acord CiU-ERC. No ha pogut impedir que el seu partit, Unió, en el seu darrer congrés, aprovés que el sentit confederal de
l'estat propi és amb Europa i no amb Espanya, com tramposament ell
fa anar. No va poder evitar l'acord de data i pregunta. I no ha pogut
impedir tampoc que Salvador Sedó no sigui el candidat d'Unió, i que
en el seu lloc hi vagi Francesc Gambús, un candidat fermament
compromès amb el procés català, el dret a decidir i els valors
històrics d'Unió, de la Unió de Carrasco i Formiguera.
L'únic recurs desestabilitzador d'en
Duran és l'impacte que aconsegueix amb les seves declaracions, amb
les seves rajades. No el menystinc. Tots sabem que és intel·ligent
i que té una gran cobertura mediàtica. Pot fer mal i intentarà fer
mal. S'estarà tota la campanya esperant el millor moment per llençar
una atzagaiada contra les opcions electorals de Ramon Tremosa i de
CiU. El seu objectiu és que el que digui desmobilitzi possibles
votants i que, així, CiU tingui el pitjor resultat possible i que
afebleixi el màxim possible al President Mas.
- En el cas d'ERC i de la candidatura
que encapçalen -crec que ho podem dir així- Terricabres i Maragall,
crec que s'ha de posar en valor l'esforç del partit republicà per
obrir la candidatura a diferents sectors, per trencar les costures
dels seus votants tradicionals. Això és bo per a tots. Crec que
serà bo per a ERC, però, el més important, també serà bo per al
procés. ERC està fent bé les coses. Ha demostrat lleialtat i fiabilitat.
I cal aplaudir l'enorme esforç pedagògic d'Oriol Junqueras en
relació a la situació del país i el procés. El de l'Oriol
Junqueras també és un lideratge indispensable per al procés, a
preservar, protegir i recolzar tot el que puguem.
Si abans demanava aïllar el factor
Duran de les nostres decisions en relació al vot a CiU, també
demano aïllar el que ha passat en tot el tema de la candidatura
conjunta pel que fa a ERC. Si en el cas d'en Duran fora millor que no
existís, en el cas d'ERC també fora millor que no hagués passat el
que ha passat en el tema de la candidatura conjunta.
Sapiguem aïllar les coses negatives que hi pugui haver i sapiguem posar en valor el molt de bo
que tenen, tant la candidatura de Ramon Tremosa i CiU com la
candidatura de Josep Maria Terricabres, Ernest Maragall i ERC.
Pensem en clau de país. Pensem en clau
de procés. Pensem que en menys de 200 dies estarem votant si volem
ser un estat independent o no. Centrem-nos en això. Sabem que CiU i
ERC són les peces bàsiques a nivell polític de tot plegat.
Enfortim-los. Donem-los-hi el suport que es mereixen.
Fem que CiU i ERC tinguin més del
50% dels vots a Catalunya. Que voti tothom! Omplim de vots per l'estat propi, la
independència, les urnes. Omplim de vots a Ramon Tremosa i CiU i a
Terricabres i ERC les urnes de tot el país.SOM-HI!
DONEC PERFICIAM!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada