Scottish lessons

Dimarts passat vaig marxar cap a Escòcia, fins diumenge; 6 grans dies vivint de prop el seu referèndum per la independència. A Escòcia només hi havia estat per temes futboleros. Ha estat una experiència molt interessant, com versejava Kavafis, plena de coneixences.

He ordenat algunes idees en relació al que hi ha passat i el que estem fent a Catalunya, que vull compartir amb tots vosaltres perquè penso val la pena hi reflexionem críticament, per si poden ser d'utilitat en el nostre procés.

1. Un referèndum es pot perdre

Tot sovint els que estem implicats o vivim el procés amb intensitat estem instal·lats en una posició -les circumstàncies manen- en la que ens centrem en el que sens dubte és el nostre repte més immediat, poder fer la consulta, i no prestem prou atenció a la necessitat de fer pedagogia sobre perquè volem la independència.

Més enllà de les circumstàncies, les majories parlamentàries i les enquestes ens han instal·lat en una mena de confiança que som majoria, que el tenim guanyat, i això no ho hauríem de donar per fet. Malgrat les incerteses sobre la consulta del 9N, crec que hauríem d'estar treballant intensament els arguments del Sí +Sí. Perquè tot i que jo estic molt convençut que el 9N podrem votar, fins i tot en el cas que finalment no ho puguem fer, és una simple qüestió de temps que votem, i m'és igual que sigui via plebiscitàries + consulta, i m'és igual que sigui ara mateix o d'aquí un any. Si una cosa està molt clara és que votarem. Per tant, cal també dedicar esforços no només a poder votar, sinó a defensar el sentit del vot.

Com vaig dir en un post anterior, la consulta és un mitjà, l'objectiu és la independència. Si ens quedem mirant el dit de la consulta no veiem la lluna, que és la independència. I com s'ha demostrat en el cas escocès, un referèndum és un procés democràtic molt obert en el que pot passar qualsevol cosa, fins i tot perdre'l.

2. Hegemonies, partits, pluralitat i unitat en la construcció de la majoria social per la independència  

Als escocesos no els ha servit de res tenir un partit independentista amb majoria absoluta. Això ha estat insuficient per a configurar una majoria social que assegurés el Sí. Ho tinc escrit també, en posts anteriors, quan havia reflexionat al voltant de les diferències entre el cas escocès i el nostre. Resumidament, explicava que a Escòcia el procés tenia un lideratge hegemònic, el del SNP i Àlex Salmond, que facilitava la direcció del procés, la presa de decisions, etc. Això contrastava amb el desassossec amb que vivim a casa nostra el procés, perquè no hi ha un lideratge hegemònic, sinó plural, i que això fa més lenta i més feixuga la presa de decisions, fins i tot trasllada unes innegables incerteses sobre el mateix procés. Però, alhora, aquest lideratge compartit és el que facilita que nosaltres partim amb una majoria social més sòlida, a diferència del que passava a Escòcia, com dissortadament va quedar acreditat en el seu referèndum.

El fet que en el Sí+Sí a Catalunya hi hagi des de socialcristians fins a l'extrema esquerra, passant per lliberals, socialdemòcrates, verds, etc ens proporciona un punt de partida òptim per configurar la majoria social per la independència, i aquest és el principal valor a preservar en el procés, aquesta pluralitat en la que sabem que tots som necessaris, per no dir imprescindibles.

La visió sobre la preservació de la pluralitat com a valor clau del procés fins i tot va més enllà d'això que també és clau i sempre exigim de la “unitat”. La unitat és necessària, però assumir la pluralitat del procés és imprescindible, perquè és l'únic que ens permet confiar en tenir aquesta majoria social per la independència.

Assumir la pluralitat vol dir assumir l'altre i el seu valor. Des de les nostres posicions sovint tendim a menysprear l'altre, o a criticar-lo, pensem que no fa prou, que pot tenir posicions egoistes, o que condiciona massa per la força que té, i un llarg etcètera de situacions. Però el cert és que el que hem de pensar que és gràcies a que hi siguem tots que podem tenir majoria social. Tot el que invertim en posar en valor la pluralitat i en preservar la unitat forma part del cercle virtuós del procés. Que ningú es pensi mai en un “ells sols” o en un “sense aquells” com a fórmula de gestió del procés, perquè només seria gestionar un fracàs.

3. SEGMENTAR per treballar eficaçment

Aquesta és també una de les grans lliçons escoceses. Tots haureu pogut veure aquest gràfic del vot pel Sí i pel No per franges d'edat en el referèndum escocès. I tots heu pogut veure com en la franja d'edat de la gent gran és on tothom situa que s'ha perdut el referèndum, perquè pràcticament un 80% de la població major de 65 anys ha votat en contra de la independència.

Seria una temeritat per part meva valorar la campanya del Yes Scotland, el que han fet bé i el que no han fet bé. Senzillament perquè ho desconec gairebé tot, del que han fet. Tanmateix, no desconec, com cap de vosaltres, aquest resultat entre la gent gran, i la importància decisiva que ha tingut en relació al resultat final. És només partint d'aquest punt que m'atreveixo a dir que alguna cosa no hauran fet bé en relació a aquest col·lectiu, alguna cosa ha fallat en la configuració d'un missatge a favor del Sí que convencés aquest segment tan important de la població, que eliminés les seves pors, etc.

Per tant, i quan pensem en el nostre procés, és cabdal segmentar el treball que es faci per convèncer pel Sí, i en el nostre cas, a més, això és doblement important, perquè la nostra societat és molt més complexa que l'escocesa. Cada element dels que configura la nostra societat ha de ser tingut específicament en compte per dissenyar campanyes específiques, amb els atributs que facin possible un treball més eficaç sobre cada col·lectiu, d'acord a les seves pròpies característiques: això és el que se'n diu SEGMENTACIÓ. Que és una paraula clau que hauríem d'incorporar al nostre vocabulari i que totes les organitzacions que treballen pel Sí + Sí haurien d'interioritzar i aplicar a la seva feina.

Com s'ha vist a Escòcia, l'edat és un atribut que cal contemplar per segmentar adequadament el missatge del Sí. No és igual treballar sobre un públic jove, a partir dels 16 anys i fins els 25, que treballar sobre un públic gran, de més de 65 anys. Cada col·lectiu té les seves pròpies inquietuds, esperances i pors, i cal segmentar el missatge, el discurs, per poder ser més eficaços i respondre adequadament a aquestes esperances i pors.

És evident que no podem fer una segmentació excessiva, perquè això atomitzaria el missatge, però sí cal fer una feina prèvia que permeti definir els diferents elements clau que ens permetran posar en pràctica aquesta segmentació.

L'origen n'és un altre. Aquesta qüestió a Escòcia pràcticament no ha tingut pes, perquè la societat escocesa és, des del punt de vista d'origen, molt compacta, a diferència de la catalana, on pràcticament el 75% de la població o ha nascut fora de Catalunya o ho ha fet algun dels seus progenitors. Súmate és potser el cas més paradigmàtic d'èxit en el nostre procés, i ho és a partir d'una segmentació. Súmate s'adreça específicament a aquesta part de la nostra societat que o hem nascut a Espanya o ho han fet els nostres pares, i que conserva un del tot legítim sentiment d'identificació espanyola. La feina que fa Súmate és extraordinària, i és d'una qualitat excepcional. És un referent clau en el procés. En aquesta mateixa línia, el treball que fan des de “Nous Catalans”, és igualment meritori i transcendent, i és una altra experiència d'èxit de “segmentació”

Hi ha altres elements amb els que podem pensar, i en poso només un altre exemple: en una societat amb un 25% d'atur i amb un atur juvenil en xifres vergonyoses, aquest és un fet clau que ens obliga a segmentar.

Quan parlem de segmentar no és únicament l'elaboració d'un discurs específic a partir de la identificació dels elements clau en la decisió (esperances i pors) de cada col·lectiu. De fet aquest discurs i aquestes respostes les podem trobar en multitud de treballs que s'han fet, des del Consell Assessor per a la Transició Nacional fins al Col·lectiu Wilson.

La segmentació requereix també d'un estudi intens de caràcter previ no només del missatge, sinó dels mitjans, formats, etc per fer-lo arribar. Missatge i "missatger" comparteixen el mateix rang en una anàlisi d'aquesta naturalesa.

La gent gran està afectada, de manera radical, pel que coneixem com “fractura digital”. Totes les enquestes evidencien que és la part de la nostra societat amb un menor perfil de formació (en un percentatge molt gran pràcticament sense formació), que no accedeix a cap dels mitjans que configuren la societat 2.0 (correu electrònic, premsa digital, twitter, facebook, etc), i que en termes d'informació són els que menys accés a la informació tenen i sempre via mitjans convencionals.

Des d'aquest punt de vista, la identificació de les característiques de les relacions socials de cada col·lectiu en el que pensem podem segmentar el nostre treball és clau. Tornant al cas de la gent gran, identificar els “prescriptors” a través dels quals se socialitzen i accedeixen a la informació, és una feina tan o més important que la mateixa configuració del missatge.

A la vista dels resultats escocesos, és evident que alguna cosa va fallar en la segmentació -si és que hi fou- del seu missatge, de la seva campanya. Insisteixo que segmentar no és incorporar “respostes” o punts específics a un missatge general. La segmentació va molt més enllà, i se situa gairebé en campanyes específiques, amb missatges específics, amb materials específics, amb persones entrenades específicament per fer-ho, amb mitjans d'accés específics, etc etc etc Sensu contrario, l'èxit de Yes Scotland entre el jovent també pot tenir fonament en la brillant campanya per les xarxes que han fet.

SEGMENTACIÓ és una paraula clau a incorporar urgentment al nostre activisme a favor de la independència, és el que ens permetrà que el nostre treball sigui eficaç.

4. L'enorme poder dels estats

Fins i tot un procés de secessió com l'escocès, en una societat paradigmàticament democràtica, s'ha vist afectat per l'enorme poder que tenen els estats, i que quan el fan entrar en joc configura una maquinària de propaganda formidable. No menystinguem MAI aquest fet. I estiguem preparats, perquè caldrà estar-ho, i no només de boquilla.

Dimecres a la nit hi va haver a Edimburgh, en un parc, un míting popular de Yes Scotland. Molta gent i molta il·lusió. Era singular la cosa, perquè més que oradors, hi havia persones que pujaven a explicar a la resta perquè votarien Sí. Es va desfermar una certa eufòria, i d'allà vam anar, creuant la ciutat, fins davant el Parlament. És el moment que més il·lusió vaig veure dels dos dies de campanya que hi vaig ser. Doncs bé, els concentrats van fer crits crítics contra la BBC “BBC, where are you?”

Malgrat l'enorme prestigi mundial que té la BBC com a mitjà de comunicació públic, el cert és que quan l'estat va entrar en joc, la BBC va ser un formidable mecanisme per combatre el YES. I s'hi va posar, sense manies. Va ser paradigmàtic que la BBC no informés de la V de Barcelona de l'Onze. No ho va fer perquè pensava que podia motivar el Yes, de manera que van silenciar la notícia. Els escocesos amb els que vam parlar no donaven crèdit, era el primer que ens deien.

Doncs bé, també això és una lliçó per al nostre procés. Per a mi enllaça amb un dels punts que assenyalava en el penúltim post en aquest punt, que el moment de trencar amb la legalitat espanyola, que sabem arribarà en un procés forçosament unilateral com el nostre (per la negativa a negociar de l'estat espanyol), cal que el decidim nosaltres, i que ho fem quan estiguem preparats per a les conseqüències que comportarà, perquè només tindrem una oportunitat de trencar amb aquesta legalitat, i no podem fallar.

Hem de valorar molt bé els nostres mitjans i la nostra situació, perquè amb aquests mitjans caldrà fer front a l'ofensiva descomunal de l'estat contra nostre.

Perquè l'estat juga i jugarà. Amb tots els seus mitjans, que no admeten cap comparació amb els nostres. Per algun lloc he llegit que ofensives com la viscuda a Escòcia o com la que en el seu moment es va viure al Quebec acaben afectant a un 5% dels votants, que basculen, afectats per les campanyes de la por, cap a posicions statusquoistes. És bo saber-ho i és bo que ho tinguem present.

I així acabo, perquè aquest punt em permet enllaçar amb el primer. Un referèndum es pot perdre. I no tenim res guanyat. L'estat és poderosíssim. I nosaltres només tenim una oportunitat, que hem de saber aprofitar, i per fer-ho, cal que fem molt i molt bé les coses, començant per segmentar la nostra campanya a favor del Sí+Sí.

SOM-HI! SEGUIM!