9N: "Censos, mentides i eleccions anticipades"

El que estem fent és extraordinari, no existeixen precedents. El repte que tenim pel davant és d'una dificultat i exigència colosals. Per això valoro tantíssim no només el que estem fent nosaltres, tots els ciutadans de Catalunya compromesos d'una manera o altra amb el procés, sinó també tot el que estan fent els que hi són des de la direcció política i des de la direcció cívica. No seríem on som sense haver-hi estat tots.

I hi som malgrat la precarietat dels nostres mitjans i de tenir al davant un estat molt poderós com és l'Estat Espanyol. No hauríem d'oblidar mai, quan fem i valorem les coses, que ens enfrontem a un estat putrefacte, demofòbic i dominat per una casta hereva directa de les elits franquistes, que controla tots els ressorts del poder (polític, judicial, mediàtic, empresarial) i que aboca a combatre la nostra revolució democràtica tot el seu enorme poder. Un estat, a més, homologat internacionalment, que participa de totes les institucions supraestatals i que té una descomunal capacitat per bloquejar possibles suports internacionals a la nostra causa.

Com va dir en una expressió inoblidable el mestre Salvador Cardús, “només la confiança obliga”. I jo tinc plena confiança en nosaltres, en el poble de Catalunya, i en els lideratges polítics i cívics que ens han dut fins aquí. I maldo perquè recuperem la manera de fer i la confiança que ens hi ha permès arribar.

Des de la publicació de l'últim article he rebut comentaris o indicacions sobre si era “oportú” que ho fes. Crec que ho era, i molt perquè era un secret a veus en molts ambients, des del periodístic fins el patriòtic, d'aquest cert entorn d'ERC que pot estar alimentant marcs mentals destructius que acaben tenint conseqüències polítiques, que poden ser d'efectes devastadors. Al meu entendre he fet un servei a ERC i al procés. Està per veure si servirà de res.

Tenia la confiança que després de la irresponsable patinada que va fer ERC amb el seu posicionament en relació al 9N s'haurien anat ressituant poc a poc. Dissortadament no és així.

I em sap molt de greu perquè això ja ha estat un cop a punt de fer saltar pels aires tot el procés.

La primera espiral destructiva del discurs d'ERC, que pel que estem veient s'ha propagat, la vaig analitzar a l'anterior article: el que diuen sobre el 9N no és veritat. 

Ni era cert que el Govern havia renunciat al 9N, com van dir al començament de la crisi -de fet és el que la fa esclatar-, ni és cert que entre el format inicial i l'actual hi hagi CAP diferència sobre els resultats polítics assolibles. Cap ni una. El fonament de legitimitat democràtica del format inicial i de l'actual és el mateix, idèntic, i el que es podia assolir en un i altre format també és IDÈNTIC!

Faré un esquema per si algú encara no ho té clar, amb els atributs del model inicial i l'actual.

ATRIBUTS 9N	INICIAL	ACTUAL
Jurídicament vinculant?	NO	NO
Fonament legitimitat	Participació alta	Participació alta
Resultats assolibles	Mandat democràtic, expressió de la voluntat del poble de Catalunya sobre el seu futur polític	Mandat democràtic, expressió de la voluntat del poble de Catalunya sobre el seu futur polític
Conseqüències directes	No	No
Necessitat de DUI posterior	Sí	Sí

Les úniques diferències entre model inicial i actual són estríctament tècniques (bàsicament cens previ vs cens configurat a partir d'inscripció en el moment de la votació), i EN CAP CAS afecten ni al fonament de legitimitat ni als resultats i mandat democràtic assolibles.

Tot aquest merder per la configuració del puto cens?

Em sembla al·lucinant com s'ha tergiversat en relació a tot això. L'acord era votar el 9N? Sí, i es votarà. L'acord era plantejar la pregunta sobre la independència? Sí, i és el que es pregunta. Hi haurà urnes? Sí, hi seran. Hi haurà garanties democràtiques? Sí, hi seran. El que es pot assolir amb una i altra és el mateix? Sí, idèntic.

Així doncs, per què la valoració política que se'n fa és tan diferent? Per què ara s'exigeixen coses que abans no s'exigien?

D'aquest punt arrenca la segona espiral destructiva en la que està atrapada ERC: l'exigència d'eleccions plebiscitàries com a tota estratègia.

Tothom sabia, el President Mas el primer, que al 9N li seguirien unes eleccions de caràcter plebiscitari, en les que els partits polítics es presentessin amb un posicionament explícit sobre la independència i que, si de les eleccions se'n derivava una majoria parlamentària favorable a la independència, llavors es faria una DUI, una Declaració d'Independència.

Ho vaig escriure en el seu moment. La via per assolir la independència en un procés unilateral requereix que sigui democràtica per ser reconeguda. I la via democràtica ho és tant la consulta com unes eleccions plebiscitàries. I que nosaltres havíem triat la via més difícil, començar amb la consulta, però que acabaríem amb una DUI, de la mateixa manera que si haguéssim començat per una DUI necessàriament l'hauríem d'haver sotmès a referèndum.

Quan l'estat espanyol va començar la seva campanya per dir que no tolerarien la consulta, ni amb la llei catalana, al President Mas, en totes les entrevistes, li preguntaven sobre quin era el Pla B si finalment la consulta no es podia celebrar. Inicialment el President responia que votar sempre es votaria, i feia referència a la via de les plebiscitàries. Era l'arma que ningú no ens podia treure, i ho sabia tothom.

Amb encert, ERC, i molt especialment n'Oriol Junqueras, van fer veure al Govern que parlar de plans B només podia fer que devaluar el 9N, i que per tant, no s'havia de fer. Hi havia un pla, que és el de votar el 9N, el de posar les urnes al carrer i el de convocar la població a participar-hi i obtenir un mandat democràtic.

Això es va assumir perfectament pel President Mas i pel Govern, de manera que es va deixar de parlar de les plebiscitàries. I tot es va centrar en fer possible el 9N.

I l'estat espanyol va llençar tota la seva formidable maquinària contra el Decret inicial de convocatòria del 9N. Suspesa la convocatòria pel TC, només teníem dues alternatives, descartada com estava pels acords previs la sortida via plebiscitàries: desobeir i anar al xoc (amb totes les incerteses i riscos greus que implicaven en relació a un acte que en cap cas no s'havia plantejat com a definitiu) o desobeir intel·ligentment activant una previsió que ja s'havia incorporat a la llei i que permetria obrir una nova via per fer la consulta, que era l'objectiu de l'acord. L'acord no era per anar a buscar directament el conflicte amb l'estat, sinó per votar el 9N. I això és el que amb una jugada mestra es va activar dimarts al matí. I això és el que permet que, per ara, la consulta segueixi endavant amb idèntic valor polític. Idèntic.

Però ERC queda atrapada en la seva totalment errònia valoració del que estava passant (recordem, “el govern renuncia al 9N”) i engega un discurs delirant, venint d'on veníem, de que el 9N no serveix de res i que cal anar immediatament a unes eleccions plebiscitàries.

Aquest posicionament és molt dolorós, perquè és perjudicial per a tot i per a tothom. El 9N serveix ara pel mateix que servia abans. ERC, amb encert, va exigir que davant el 9N no es parlés mai de plebiscitàries. I ara resulta que són ells els que no parlen del 9N i que només parlen -exigeixen- convocar eleccions.

L'ús dialèctic de confrontació que li està donant ERC a les plebiscitàries és, al meu entendre, un altre error, ja que només fa que complicar-ho tot i, de retruc, carregar-se el 9N. Molt m'hauran de demostrar els companys d'ERC que estic equivocat, i no em serveixen tuits dient que s'han fet voluntaris del 9N. Quan en una entrevista a Catalunya Ràdio no es diu ni una paraula sobre el 9N o quan en un Consell Nacional tampoc s'hi fa cap referència i tot s'enfoca al tema de les plebiscitàries, no només no cola, sinó que alimenta gratuïtament la cerimònia de la confusió i és irracionalment incoherent amb tot el que s'ha vingut fent i demanant fins ara.

Encara hi ha una cosa que ho fa tot plegat més absurd i incomprensible: el Decret de convocatòria de la consulta, segons aquest model que ara s'evoca com si fos la panacea, fonamentava la seva legitimitat jurídica en que la votació servia per recollir l'opinió del poble de Catalunya perquè, d'acord al resultat, el Govern iniciés un procés davant l'estat de modificació dels marcs legals per bla bla bla. En termes estríctament literals únicament anàvem a veure si iniciàvem un procés de modificacions legislatives, inclosa la constitucional. Però, amb encert, ningú no en va fer causa, d'aquesta “justificació”, perquè tothom sabia i compartia que, amb independència de com ho vestíssim, si del 9N en sortia un èxit de participació que li proporcionés suficient legitimitat democràtica i un Sí clar a la independència, això representava un mandat democràtic que seria el que habilitaria els propers passos a fer i transferiria davant tota la comunitat internacional una legitimitat inqüestionable al que a partir de llavors faríem.

Doncs bé, per ara la configuració de l'actual via per la que votarem el 9N s'ha estalviat tot aquest bla bla bla amb el que abans tothom estava d'acord. I mantenint-se els fonaments de l'acord sobre el que anàvem a fer i el que n'obtindríem, resulta especialment feridor veure com s'ha canviat tan absurdament de discurs i com es persisteix en l'error de devaluar-ho o intranscendentitzar-lo.

Hem de reconèixer que des d'ERC han estat hàbils en la instrumentalització i propagació d'aquesta farsa. El fet que a Plaça Catalunya s'exigís l'avançament electoral i es vinculés al 9N em sembla, com ja ha dit en Partal i hi estic d'acord, un error. Per què vinculen ara el 9N a una exigència al President perquè convoqui eleccions? Per què ho exigeixen ara i no ho deien abans, quan el 9N es manté en els seus trets substancials (l'esperable de demandat democràtic i el fonament de la seva legitimitat) idèntic, invariable?

Aquest vespre ERC i ICV-EUA s'han aliat en l'exigència d'eleccions anticipades. Es configura així un frontisme antigovernamental que no pot ser preludi de res bo. Han tornat els vells esquemes, les mentides i aquest anticonvergentisme tronat que dona l'esquena a la complexitat del país i al molt que s'ha avançat fins ara, per tornar a esquemes de partidisme, de càlcul de rèdit partidista. Si tal cosa desgasta a CiU, fem-ho, ja en traurem alguna cosa.

Una part de la direcció d'ERC seria sensible a una visió segons la qual “només arribarem a la independència si la liderem nosaltres”. Si aquesta visió fos la que ara explica tot el que està fent ERC, estaríem davant un altre error gravíssim.

Crec que ahir a l'espectacular marxa motard i a Plaça Catalunya no s'estava per a històries de partidismes ni de maniqueismes. El mandat popular és clar. La necessitat d'unitat, una evidència. Perquè no hi pot haver independència sense ser-hi tots, sense anar-hi tots a una.

M'agradaria que els amics d'ERC reflexionessin sobre el que he escrit. No és cap atac. És una resposta i un prec. Tot és massa complicat com per complicar-ho encara més de manera gratuïta. .

Així les coses, tinc la sensació que a mesura que passen els dies no estem més a prop d'una solució, sinó més lluny. I això no és gens bo. Vull creure que encara estem a temps de no decebre'ns a nosaltres mateixos i de ser capaços d'estar a l'alçada del moment. Vull creure que serem capaços de posar en valor el que realment ens ha fet avançar.