No he fet mai un recompte, però intueixo que en aquest bloc tinc més articles amb crítiques que amb lloances als diferents aspectes de la nostra realitat, singularment en l'àmbit polític i en tot allò que té a veure amb l'independentisme i el procés independentista.
Avui, però, s'ha esdevingut una cosa que em dona clarament peu a una reflexió sobre el que és una de les fortaleses que té el procés, una de les coses que com a societat, com a majoria social per la independència, millor hem sabut fer, gestionar, en tota la nostra transversalitat i diversitat. Crec que és bon que en siguem conscients i maldem per preservar i protegir col·lectivament aquesta fortalesa.
Per fer-ho gràfic, es tracta de com hem assumit i interioritzat constructivament el KEEP CALM, és a dir, de la capacitat no resignada que tenim d'absorvir sense prendre mal l'impacte dels atacs i de processar-los constructivament, havent generat una capacitat bàsicament espontània de transformar-los en oportunitats, de fer-los rebotar, d'ajudar-nos a crèixer, a guanyar credibilitat, etc.
Els 300 anys d'ocupació i de vexacions i la manera com estem construint el nostre projecte polític i de nou país ens situen en una manera de fer molt poc reactiva. Ens hem immunitzat, i això fa que totes les provocacions de l'unionisme, estiguin abocades al fracàs. Estan dissenyades per fer-nos reaccionar i cometre errors, fer coses que ens costin cares, que ens facin perdre suports. Però no aconsegueixen, per més que ho intenten, per més barbaritats que fan i diuen, que reaccionem malament. Cada cop som més indiferents a tot això, cada cop tots som més conscients que és part de la guerra bruta i que la nostra victòria també depèn de la nostra capacitat de ser-ne immunes.
Per contra, aquesta fortalesa que hem desenvolupat l'unionisme no la té. I això els porta a cometre molts errors. I això ens va de conya.
Com us deia, avui els imprescindibles Jordi Borràs i Bernat Ferrer han documentat al Nació Digital una denúncia que simbòlicament és molt i molt rellevant. Gràcies a miserables «triquiñuelas» el PP va «colar» a Societat Civil Catalana entre els premiats pel Parlament Europeu a "activitats o accions d'associacions que han mostrat un compromís excepcional fomentant la millor comprensió mútua i la major integració entre ciutadans". Doncs bé, en Jordi Borràs i en Bernat Ferrer han aportat proves del President d'aquesta associació lloant a un insigne feixista com va ser Blas Piñar, genètica pura franquista, líder de la ultradreta espanyola més cavernícola que va derivar en moviments violents que van gaudir d'una impunitat vergonyosa durant els llargs anys del postfranquisme.
Com es pot premiar una presumpta exemplaritat ciutadana europea, amb tots els valors que tenim associats al que això representa, a qui és hereu i lloa líders i moviments genuïnament feixistes?
És, sens dubte, una autèntica vergonya. I estic segur que els nostres eurodiputats, començant per l'infatigable Ramon Tremosa, sabran gestionar aquesta informació i situació per desemmascarar l'engany i la vexació a la que el PP ha sotmès el PE amb aquest premi. I que ho sabran vincular al que està passant a Catalunya, al que estem vivint a Catalunya, un indecent «tot s'hi val» contra un moviment, el sobiranista, exemplarment democràtic, pacífic i cívic.
Tanmateix, la vergonya d'aquest premi al feixisme també toca de ple a tots els qui van córrer a felicitar els premiats. Fins a cert punt normal que ho fessin els qui també són hereus directes del franquisme, com el PP, però la indecència del muntatge és total quan també trobem tot de partits, líders, etc del bloc presumptament alineat amb la democràcia i que també van ser víctimes de la repressió franquista, com el PSC-PSOE.
Avui, però, s'ha esdevingut una cosa que em dona clarament peu a una reflexió sobre el que és una de les fortaleses que té el procés, una de les coses que com a societat, com a majoria social per la independència, millor hem sabut fer, gestionar, en tota la nostra transversalitat i diversitat. Crec que és bon que en siguem conscients i maldem per preservar i protegir col·lectivament aquesta fortalesa.
Per fer-ho gràfic, es tracta de com hem assumit i interioritzat constructivament el KEEP CALM, és a dir, de la capacitat no resignada que tenim d'absorvir sense prendre mal l'impacte dels atacs i de processar-los constructivament, havent generat una capacitat bàsicament espontània de transformar-los en oportunitats, de fer-los rebotar, d'ajudar-nos a crèixer, a guanyar credibilitat, etc.
Els 300 anys d'ocupació i de vexacions i la manera com estem construint el nostre projecte polític i de nou país ens situen en una manera de fer molt poc reactiva. Ens hem immunitzat, i això fa que totes les provocacions de l'unionisme, estiguin abocades al fracàs. Estan dissenyades per fer-nos reaccionar i cometre errors, fer coses que ens costin cares, que ens facin perdre suports. Però no aconsegueixen, per més que ho intenten, per més barbaritats que fan i diuen, que reaccionem malament. Cada cop som més indiferents a tot això, cada cop tots som més conscients que és part de la guerra bruta i que la nostra victòria també depèn de la nostra capacitat de ser-ne immunes.
Per contra, aquesta fortalesa que hem desenvolupat l'unionisme no la té. I això els porta a cometre molts errors. I això ens va de conya.
Com us deia, avui els imprescindibles Jordi Borràs i Bernat Ferrer han documentat al Nació Digital una denúncia que simbòlicament és molt i molt rellevant. Gràcies a miserables «triquiñuelas» el PP va «colar» a Societat Civil Catalana entre els premiats pel Parlament Europeu a "activitats o accions d'associacions que han mostrat un compromís excepcional fomentant la millor comprensió mútua i la major integració entre ciutadans". Doncs bé, en Jordi Borràs i en Bernat Ferrer han aportat proves del President d'aquesta associació lloant a un insigne feixista com va ser Blas Piñar, genètica pura franquista, líder de la ultradreta espanyola més cavernícola que va derivar en moviments violents que van gaudir d'una impunitat vergonyosa durant els llargs anys del postfranquisme.
Com es pot premiar una presumpta exemplaritat ciutadana europea, amb tots els valors que tenim associats al que això representa, a qui és hereu i lloa líders i moviments genuïnament feixistes?
És, sens dubte, una autèntica vergonya. I estic segur que els nostres eurodiputats, començant per l'infatigable Ramon Tremosa, sabran gestionar aquesta informació i situació per desemmascarar l'engany i la vexació a la que el PP ha sotmès el PE amb aquest premi. I que ho sabran vincular al que està passant a Catalunya, al que estem vivint a Catalunya, un indecent «tot s'hi val» contra un moviment, el sobiranista, exemplarment democràtic, pacífic i cívic.
Tanmateix, la vergonya d'aquest premi al feixisme també toca de ple a tots els qui van córrer a felicitar els premiats. Fins a cert punt normal que ho fessin els qui també són hereus directes del franquisme, com el PP, però la indecència del muntatge és total quan també trobem tot de partits, líders, etc del bloc presumptament alineat amb la democràcia i que també van ser víctimes de la repressió franquista, com el PSC-PSOE.
Què fa Iceta felicitant efusivament un feixista? Molt fàcil: exercir d'unionista pel damunt de tot. Aquest premi i tot el que l'envolta demostra fins a quin punt per la unitat d'Espanya alguns estan a sacrificar-ho tot, començant per la seva pròpia decència, i seguint pels més elementals valors democràtics.
Tot el que té a veure amb aquest premi deia abans que m'ha motivat una reflexió una mica més general perquè és paradigmàtic de la desesperació de l'unionisme.
Si abans lloava la nostra actitud d'haver construït un moviment no reactiu, que no cau en provocacions, etc. la realitat unionista ens situa en una actitud radicalment oposada a la nostra. Tot el que fa l'unionisme sempre és reactiu al que nosaltres fem. Tot el que fan sempre és un intent de contraprogramar-nos, de neutralitzar les nostres iniciatives.
I el més important, com que ho fan des de saber-se derrotats, amb la desesperació de qui sap ho està perdent tot en tots els fronts, la seva precipitació i els seus errors són constants.
Societat Civil Catalana sorgeix des de les clavegueres de l'estat via Delegación del Gobierno a Catalunya per, desesperadament, intentar generar un moviment cívic clarament unionista que, gràcies a l'extraordinària projecció que se'ls podia donar en termes de suport econòmic i mediàtic des dels aparells de l'estat, ajudés a visualitzar una societat, la catalana, fracturada. I, al mateix temps, intentar aconseguir la mobilització d'un unionisme que si bé té una molt important força electoral, havia perdut totalment el carrer.
A Catalunya l'únic unionisme militant de manera desacomplexada havia estat el de la ultradreta. Aquest fet havia allunyat de l'activisme unionista a la massa de votants unionistes, que no s'havien volgut barrejar mai amb aquests residus del franquisme i el neofeixisme.
I això passava mentre el sobiranisme anava creixent fins a fites espectaculars la seva capacitat de mobilització, la seva dimensió democràtica i popular, des d'una exemplaritat cívica que havia merescut l'atenció de tot el món.
Societat Civil Catalana és així un muntatge a la desesperada per intentar neutralitzar tot això i intentar oferir internament i al món una veu presumptament transversal que visualitzés una profunda divisió social mentre es victimitzaven i atribuïen, en una repugnant estratègia, la seva escassa força a la «repressió nacionalista», a una horrible opressió social que generava por i que feia que només uns pocs valents com ells s'atrevissin a desafiar el monstre sobiranista.
Però, què va passar, i per què és tan important la denúncia d'avui d'en Jordi Borràs i d'en Bernat Ferrer? Doncs que per posar en marxa aquest invent només van trobar voluntaris entre el món de la ultradreta franquista i neofeixista. Van poder reclutar quatre o cinc veus més de diferents sectors que es van prestar a intentar netejar la cara de l'engendre feixista, però que, com queda acreditat, només han fet de tontos útils.
Fa temps que en Jordi Borràs porta denunciant tota la trama ultra, franquista i neofeixista que hi ha al darrere de Societat Civil Catalana. Però fins ara no havia superat la informació als diaris digitals i la denúncia per les xarxes. Tanmateix aquesta vergonya del Premi del Parlament Europeu dona una nova dimensió a tot plegat. Perquè en el «tot s'hi val» contra Catalunya, aquest cop han arribat massa lluny, i han compromès el prestigi d'una de les més altes institucions emblemàtiques de la democràcia al món, el Parlament Europeu.
Si el Parlament Europeu no té res a dir al fet de premiar uns feixistes, tenim un problema. I si el Parlament Europeu, com espero, hi diu alguna cosa, els qui tindran un problema són els que han enganyat sense cap complexe, com a part de la seva manera de fer.
No hauríem de deixar passar aquesta oportunitat d'evidenciar davant tot el món el que està passant a Catalunya i a la involució tan antidemocràtica a què hem de fer front.
Perquè això passi caldrà també comprovar fins a quin punt una part molt important de la societat catalana no és presonera del pensament feble i no és còmplice d'aquesta vergonya. I m'estic referint directament al recorregut que tingui la notícia i denúncia que avui publica Nació Digital, un diari, com el seu propi nom indica, digital.
Saltarà la denúncia de la xarxa als mitjans de comunicació escrits? Se'n faran ressò les ràdios? Alguna TV en farà notícia? O, com fins ara, seguiran posant-se de perfil, fent veure que no passa res, que no hi ha res noticiable en tot això.
Fora de la xarxa el panorama comunicatiu a Catalunya és molt desolador. La pràctica totalitat de mitjans estan més preocupats d'intentar treure un ull a algú que d'informar. El rigor ha desaparegut per deixar pas a una manera nauseabundament carronyaire de fer periodisme, on també tot s'hi val i on l'agenda que es marca des dels ressorts de l'estat és la que se segueix acríticament.
Demà i els propers dies veurem fins on arriba la indecència i autisme que estan demostrant els mitjans convencionals. O bé hi ha encara un racó de coratge i sentit del compromís informatiu per denunciar tot el que està passant amb Societat Civil Catalana i aquest premi, però per a remuntar-se també al seu fosc origen. Estic segur que tant en Jordi Borràs com en Bernat Ferrer, adequadament citada la font, estaran encantats d'explicar-los-hi tot el que saben i que ja han publicat.
Jordi, Bernat... moltes gràcies pel vostre compromís amb una informació veraç i pel vostre coratge.
I a tots nosaltres, a tots els que estem implicats en el procés d'una manera o una altra, sentim-nos orgullosos d'aquesta nostra fortalesa: la capacitat que tenim de no caure en provocacions i de no ser absurdament reactius, sinó ser capaços de transformar en una oportunitat els atacs que rebem.
DONEC PERFICIAM
Tot el que té a veure amb aquest premi deia abans que m'ha motivat una reflexió una mica més general perquè és paradigmàtic de la desesperació de l'unionisme.
Si abans lloava la nostra actitud d'haver construït un moviment no reactiu, que no cau en provocacions, etc. la realitat unionista ens situa en una actitud radicalment oposada a la nostra. Tot el que fa l'unionisme sempre és reactiu al que nosaltres fem. Tot el que fan sempre és un intent de contraprogramar-nos, de neutralitzar les nostres iniciatives.
I el més important, com que ho fan des de saber-se derrotats, amb la desesperació de qui sap ho està perdent tot en tots els fronts, la seva precipitació i els seus errors són constants.
Societat Civil Catalana sorgeix des de les clavegueres de l'estat via Delegación del Gobierno a Catalunya per, desesperadament, intentar generar un moviment cívic clarament unionista que, gràcies a l'extraordinària projecció que se'ls podia donar en termes de suport econòmic i mediàtic des dels aparells de l'estat, ajudés a visualitzar una societat, la catalana, fracturada. I, al mateix temps, intentar aconseguir la mobilització d'un unionisme que si bé té una molt important força electoral, havia perdut totalment el carrer.
A Catalunya l'únic unionisme militant de manera desacomplexada havia estat el de la ultradreta. Aquest fet havia allunyat de l'activisme unionista a la massa de votants unionistes, que no s'havien volgut barrejar mai amb aquests residus del franquisme i el neofeixisme.
I això passava mentre el sobiranisme anava creixent fins a fites espectaculars la seva capacitat de mobilització, la seva dimensió democràtica i popular, des d'una exemplaritat cívica que havia merescut l'atenció de tot el món.
Societat Civil Catalana és així un muntatge a la desesperada per intentar neutralitzar tot això i intentar oferir internament i al món una veu presumptament transversal que visualitzés una profunda divisió social mentre es victimitzaven i atribuïen, en una repugnant estratègia, la seva escassa força a la «repressió nacionalista», a una horrible opressió social que generava por i que feia que només uns pocs valents com ells s'atrevissin a desafiar el monstre sobiranista.
Però, què va passar, i per què és tan important la denúncia d'avui d'en Jordi Borràs i d'en Bernat Ferrer? Doncs que per posar en marxa aquest invent només van trobar voluntaris entre el món de la ultradreta franquista i neofeixista. Van poder reclutar quatre o cinc veus més de diferents sectors que es van prestar a intentar netejar la cara de l'engendre feixista, però que, com queda acreditat, només han fet de tontos útils.
Fa temps que en Jordi Borràs porta denunciant tota la trama ultra, franquista i neofeixista que hi ha al darrere de Societat Civil Catalana. Però fins ara no havia superat la informació als diaris digitals i la denúncia per les xarxes. Tanmateix aquesta vergonya del Premi del Parlament Europeu dona una nova dimensió a tot plegat. Perquè en el «tot s'hi val» contra Catalunya, aquest cop han arribat massa lluny, i han compromès el prestigi d'una de les més altes institucions emblemàtiques de la democràcia al món, el Parlament Europeu.
Si el Parlament Europeu no té res a dir al fet de premiar uns feixistes, tenim un problema. I si el Parlament Europeu, com espero, hi diu alguna cosa, els qui tindran un problema són els que han enganyat sense cap complexe, com a part de la seva manera de fer.
No hauríem de deixar passar aquesta oportunitat d'evidenciar davant tot el món el que està passant a Catalunya i a la involució tan antidemocràtica a què hem de fer front.
Perquè això passi caldrà també comprovar fins a quin punt una part molt important de la societat catalana no és presonera del pensament feble i no és còmplice d'aquesta vergonya. I m'estic referint directament al recorregut que tingui la notícia i denúncia que avui publica Nació Digital, un diari, com el seu propi nom indica, digital.
Saltarà la denúncia de la xarxa als mitjans de comunicació escrits? Se'n faran ressò les ràdios? Alguna TV en farà notícia? O, com fins ara, seguiran posant-se de perfil, fent veure que no passa res, que no hi ha res noticiable en tot això.
Fora de la xarxa el panorama comunicatiu a Catalunya és molt desolador. La pràctica totalitat de mitjans estan més preocupats d'intentar treure un ull a algú que d'informar. El rigor ha desaparegut per deixar pas a una manera nauseabundament carronyaire de fer periodisme, on també tot s'hi val i on l'agenda que es marca des dels ressorts de l'estat és la que se segueix acríticament.
Demà i els propers dies veurem fins on arriba la indecència i autisme que estan demostrant els mitjans convencionals. O bé hi ha encara un racó de coratge i sentit del compromís informatiu per denunciar tot el que està passant amb Societat Civil Catalana i aquest premi, però per a remuntar-se també al seu fosc origen. Estic segur que tant en Jordi Borràs com en Bernat Ferrer, adequadament citada la font, estaran encantats d'explicar-los-hi tot el que saben i que ja han publicat.
Jordi, Bernat... moltes gràcies pel vostre compromís amb una informació veraç i pel vostre coratge.
I a tots nosaltres, a tots els que estem implicats en el procés d'una manera o una altra, sentim-nos orgullosos d'aquesta nostra fortalesa: la capacitat que tenim de no caure en provocacions i de no ser absurdament reactius, sinó ser capaços de transformar en una oportunitat els atacs que rebem.
DONEC PERFICIAM
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada