Primer baròmetre del CEO de l'any 2015, la que, sense cap dubte, és la millor enquesta política que es fa a Catalunya.
Com sempre faig, deixeu-me compartir d'entrada una reflexió al voltant de les enquestes: des que s'han conegut els resultats del CEO hi ha hagut molt soroll. Alguns han magnificat els seus resultats, d'altres els han tergiversat, també he vist lectures tan parcials i incompletes que acabaven dient coses que l'enquesta no reflecteix i finalment també tenim el clàssic «matar el missatger». Quan el CEO va posar de manifest l'increment del suport social a l'independentisme, des de l'unionisme es va desacreditar de manera radical. Ara que expressa uns percentatges de vot contrari a la independència que no hi havia fa un any, l'unionisme calla i és part d'aquell independentisme que en el seu moment va fer bandera dels resultats del CEO qui se'l carrega.
No caiguem en aquests paranys. Una enquesta és això, una enquesta. I no substitueix a res. És un mitjà universal per conèixer opinions socials, i serveix i s'usa en tots els àmbits de la societat: el polític, el comercial, l'esportiu, etc etc etc
El CEO fa una enquesta -presencial- a una mostra -molt ben feta- de 2.000 persones, representativa a nivell de circumscripcions provincials de la nostra societat. Les dades que ens proporciona ens permeten aproximar-nos a com s'estan movent les opinions socials. I està sotmesa, evidentment, com totes les enquestes, a un marge d'error. Per tant, ni hem de sacralitzar el seu contingut ni hem de magnificar variacions que se situen dins dels marges d'error.
I també torno a advertir que estem en un moment tan enormement complexe i en el que estan passant tantes coses i tan importants, que tot pot canviar a una gran velocitat. Fer enquestes és, en aquests moments, una activitat que hauria de ser considerada d'alt risc. En aquest context és quan més important és la capacitat d'anàlisi que tinguem, de relacionar en una seqüència causa-efecte els resultats amb la nostra observació i coneixement de la realitat, perquè és el que ens permetrà donar credibilitat a uns resultats o bé deixar-los en quarentena a l'espera de tenir més dades.
Feta tota aquesta prèvia, anem a analitzar el CEO, la millor i més potent enquesta que es fa a Catalunya, perquè ens està explicant moltes coses que ens haurien d'estimular la reflexió, el debat i... L'ACCIÓ!
INTRODUCCIÓ: RETRAT D'UN PAÍS AMB MOLTS PAÏSOS
El primer impacte que vam tenir al conèixer els resultats del CEO va ser la dada que el % de NO a la pregunta dicotòmica sobre si els enquestats volien que Catalunya fos independent era del 48% i incrementava la diferència amb els partidaris del SÍ, que ens mantenim en el 44%. Aquesta és la dada que ha cridat més l'atenció. I reflecteix unes tendències que fa temps estem observant s'estan donant, reflecteix un país dividit al 50% entre partidaris i contraris a la independència.
Tanmateix el més rellevant d'aquest baròmetre, el que més m'ha impactat, és la claredat amb que s'hi reflecteixen molts països diferents. El gran repte que ens plantegen les dades del CEO no és aquesta dada davant una pregunta dicotòmica sobre la independència, sinó com podrem, com a país, gestionar el procés i aquesta convivència, dins la nostra societat, de tants països diferents. El gran repte és si malgrat ser un país amb molts països en el seu interior, seran «massa» països, en el sentit que dificultarà enormement no només el procés, sinó la pròpia governança i la capacitat d'assolir consensos sobre què volem fer i com voler-ho fer, o això simplement és una realitat amb la que ja ens hem acostumat a conviure i que sabrem gestionar, tant en el marc del procés independentista com en la resta.
En l'article d'avui em dedicaré, sobretot, a explicar tots aquests països que conviuen dins del nostre país i les característiques que tenen. I ja veureu com aquesta situació en el fons, reprodueix models de comportament polític que tenen sempre un mateix patró: els qui volen convertir les diferències en una oportunitat de conflicte, instrumentalitzar aquesta realitat per obtenir-ne rèdits polítics, i els qui s'hi aproximen des del respecte a la diversitat i amb voluntat de donar-hi respostes integradores que ens facin més forts, més justos i més lliures.
El país de les identitats compartides
Aquesta és una de les dades que major estabilitat tenen en les nostres enquestes, que més criden l'atenció de la nostra realitat i que més exemplifiquen la nostra diversitat com a societat i la complexitat polièdrica que té el procés polític independentista.
A Catalunya la major part de la gent es defineix dient que se senten tan espanyols com catalans (un 35,8%), després tenim un 26% que ens considerem «només catalans», seguit d'un 23,4% que se senten més catalans que espanyols. Únicament un 5,1% es defineix com a «només espanyol» i un 5,6% com a més espanyols que catalans.
No hi ha per tant una identitat que sigui homogènia ni dominant. De fet una lectura que podem fer és que el sentiment predominant, que comparteix al voltant d'un 65% de la població és el que combina, amb diferents intensitats, una identitat compartida catalana i espanyola.
Una altra lectura possible és que per a un 49,4% de la població el sentiment predominant, fort, és el de la catalanitat (els només catalans i els més catalans que espanyols). Però fixem-nos que, ni que sigui pels pèls, ni tan sols arriba al 50%.
Fins ara havíem fet una lectura d'aquesta realitat que desvinculava el sentiment de pertinença, la identitat, de la capacitat que teníem de bastir un projecte polític per a Catalunya, però els últims CEO introdueixen alguns elements que conviden a introduir matisos a aquesta lectura. Bàsicament que l'esforç que s'ha fet des de l'independentisme per bastir un projecte respectuós amb aquesta pluralitat d'identitats no ha estat suficient o no ha arribat prou o amb prou credibilitat, i la contrapropaganda unionista, d'un ferotge etnicisme, d'una repugnant enervació identitària ha fet forat i ha acabat mobilitzant aquest segment de la societat on la identitat espanyola pesa més o tant que la catalana. Després hi tornarem, sobre aquest tema, perquè és una de les claus d'aquest CEO.
La fiabilitat d'aquest enfocament la podem corroborar fent entrar la pregunta 52, quan veiem que aquell 49,4% de la població en els que predomina el sentiment d'identitat catalana coincideix pràcticament amb el 48,1% que s'identifiquen com a catalans que viuen a Catalunya. En canvi, en el grup majoritari de sentiment identitari (tant catalans com espanyols) gairebé el 80% s'identifiquen com a catalans que viuen a Espanya o com a espanyols que viuen a Catalunya.
És bo que retinguem aquestes dades, aquest 49,4% o aquest 48%, perquè situa d'alguna manera un dels murs socials amb què el procés s'ha trobat. És una realitat sobre la que hem de reflexionar com la gestionem perquè no sigui un obstacle definitiu a les nostres aspiracions.
El país que no sap què vol ser o el país que li falta una mica de força per poder ser
En els últims anys l'independentisme ha experimentat un creixement que fins ara havia estat imparable. Ha passat de ser pràcticament testimonial a convertir-se en la voluntat política majoritària dins la societat catalana. Fa menys de 10 anys només un 14% responia que volia ser un estat independent (en pregunta de resposta múltiple), mentre que ara ja és l'aspiració d'un 40% de la població, un creixement de 26 punts. Però sembla que hem tocat sostre. Fins i tot si mirem enquestes de fa dos anys, hauríem perdut un petit % de partidaris, ja que vam arribar a ser el 48,5%, és a dir, vam estar a punt de passar la barrera del 50%.
Seguim analitzant la pregunta 30, que planteja als enquestats «Creu que Catalunya hauria de ser...» i els hi ofereix una resposta múltiple:
una regió d'Espanya: el 3,4%
una comunitat autònoma d'Espanya: 24%
un estat dins una Espanya federal: 26,1%
un estat independent: 39,1%
Només un 5,3% diu que no ho sap i un 2% no contesta
Com podem veure els partidaris que Catalunya sigui un estat independent som els que concentrem de manera més clara més suports, és l'opció amb més suports. Però tot i que va estar a punt de passar la barrera del 50%, ara ha perdut lleugerament alguns suports.
Els partidaris de l'status quo o la involució, que venen a ser el mateix, no arriben al 30%, i ara semblen estabilitzats en aquest percentatge, però són dues de les opcions que en els últims anys, mentre l'independentisme creixia, més suports perdien. Els partidaris de ser una CA han passat d'estar en el 40% a aquest 24%.
Per tant, l'status quo a Catalunya té un suport minoritari. Aquestes dades queden plenament confirmades quan les posem en relació amb una altra pregunta, la 29, que planteja als enquestats si, en les relacions Catalunya-Espanya «Creu que Catalunya ha assolit...» i només un 23,9% diuen un nivell suficient d'autonomia, als que podem afegir el 3,9% que diuen que massa. Aquest és el sostre de l'status quo, de l'unionisme més militant. Són la quarta part de la població de Catalunya.
En aquesta pregunta, en canvi, un 64,1% responen que hem assolit «un nivell insuficient d'autonomia».
Al posar en relació aquestes dues preguntes, la 29 i la 30 tenim ja una de les pistes més importants del que està passant, ens comença a emergir una realitat. Fixem-nos que un 39% volem un estat independent, però un 64,1% creu que tenim un nivell insuficient d'autonomia. La diferència està en els que volen que Catalunya sigui un Estat dins una Espanya federal. Explico una altra cosa i després tornem sobre aquest tema, perquè és un dels clau.
Després d'aquestes dues preguntes (29 i 30), que plantegen respostes múltiples apelant al que l'enquestat prefereix, finalment arribem a la pregunta 31, en la que se li planteja directament una pregunta dicotòmica: vostè «vol que Catalunya esdevingui un estat independent?» que només admet respondre Sí o No.
I la resposta que s'ha obtingut en aquesta pregunta és el que més ens ha inquietat a tots. Per primera vegada un 48% dels enquestats diuen que NO, quatre punts per sobre dels qui responen SÍ, que ens mantenim en el 44,1%. Més enllà del que deia al començament, que totes les enquestes tenen un marge d'error, i que aquest marge d'error pot fer que el Sí o el No estiguin, sempre pels pèls, un pel davant i un altre pel darrere, el que clarament reflecteix el CEO són dues coses:
- El NO s'ha mobilitzat. No és que l'independentisme perdi suports (que potser una miqueta sí, però molt poc). La clau és que el procés ha acabat comportant el posicionament d'una part de la societat que abans no ho estava, i ho han fet pel No.
- La mobilització del no s'alimenta d'un segment molt concret, dels qui es defineixen com a «federalistes». Fixem-nos que en la resposta múltiple un 39,1% diuen directament que volen un estat independent. Al passar a la resposta dicotòmica arribem al 44,1, és a dir, que només «captem» un 5% més de suports. Si l'status quo se situava en aquest 27% dels de la CA i la regió, la diferència fins al 48% surt de la bossa de federalistes, dels qui diuen en pregunta múltiple que volen un Estat dins una Espanya federal, però que quan és cosa de caixa o faixa, trien Espanya, i és el vot que s'ha mobilitzat i que ho ha fet abraçant-se a l'unionisme, al No a la independència. Això explica que se situïn en aquest dolorós 48%.
Aquí hi ha, per tant, un dels grans elements de reflexió. I ho dic amb certa desesperació, perquè tot plegat no se m'acut com gestionar un col·lectiu amb aquesta capacitat d'autoenganyar-se o de deixar-se prendre's el pèl.
Reconstruïm el perfil del votant susceptible de decantar-se cap al Sí: Es tracta d'una gent que ens diu que Catalunya té un nivell insuficient d'autonomia. Que ens diuen també que ells volen que Catalunya sigui un Estat dins una Espanya Federal. Però que quan li pregunten entre seguir com ara i la independència, ara ja no dubten o no s'ho callen i diuen que votarien No, voten status quo.
En aquests mesos horribilis que hem passat es va posar en circulació la collonada dels indecisos. I ho vaig criticar severament, perquè era una farsa. Era un discurs trampós, sense cap fonament analític al darrere, i que únicament per interessos de partit s'havia convertit en dogma. Si reviseu els meus escrits deia que no hi havia indecisos, sinó gent susceptible de decantar el seu vot cap a un vot independentista. Però que la condició era fer-ho bé. És a dir, tot el contrari del que hem estat fent aquests mesos.
On estem perdent la batalla és en l'evident decantació d'aquest segment de població insatisfet amb el nivell d'autonomia que tenim i que es defineixen com a partidaris de tenir un estat, però que sigui dins d'una Espanya federal. On estem perdent la possibilitat de ser clarament hegemònics és que quan s'obliga a aquestes persones a sortir del seu món dels lunis, opten per l'status quo, opten per l'unionisme.
De manera que ens trobem que els independentistes som els que tenim el projecte polític clarament majoritari d'entre tots els possibles, però tot sembla que no tenim un suport suficient perquè aquesta proposta sigui la inqüestionablement hegemònica socialment.
Fixeu-vos, doncs, que aquesta situació pot acabar bloquejant qualsevol sortida per al nostre país. Tenim un 27% de clarament statusquistes, que no tenen CAP proposta per a Catalunya que no sigui continuar sent l'ase dels cops. Tenim aquest 40% d'independentistes (podeu pujar el que volgueu, que en cap escenari ni combinació per ara arribem al 50%), que sí sabem el que volem però que podria ser que ens falta una mica de força. I després tenim aquest 26% que són els que bloquegen qualsevol sortida per al nostre país, els que viuen en aquesta ficció de l'Estat federal com a subterfugi, pel que sembla, per tranquil·litzar la seva mala consciència pel seu unionisme inconfessable.
Perquè en el fons el que estem veient és que aquesta quarta part de la nostra societat bloqueja la resta. No tenen cap proposta, però s'amaguen en aquesta ficció per gestionar la seva consciència i la seva insatisfacció amb la situació actual, que en cap cas els mena, però, a atrevir-se a fer el pas cap a la independència. És evident que aquesta situació té uns responsables amb noms i cognoms. Tota aquesta comèdia sociata del federalisme i tota aquesta presa de pèl d'ICV-EUA de l'estat associat i bla bla bla en el fons el que amaga és un quedar-nos com estem.
Cal bastir estratègies que ens permetin créixer des d'on podem créixer, d'aquesta bossa que creuen que tenim un nivell d'autogovern insuficient, però que no han arribat a apostar per la independència. Aquí hi ha una de les grans claus sobre les que cal reflexionar i elaborar discurs, estratègies, etc.
Una de les preguntes del CEO, la 45, ens pot ajudar en aquesta reflexió, ja que planteja als enquestats si senten independentistes. Un 24,1% diuen que sí, de tota la vida i un 18,3% diuen que Sí, però que s'hi han tornat els últims anys. Fixem-nos que tornem a estar en aquest 40 i poc % en el que sempre ens movem (39,1 d'estat independent, 44% de Sí...). Un 54,4% responen que no, que no se senten independentistes. Alerta, perquè és un percentatge superior fins i tot al % de vot No (48): la diferència és la gent que davant un referèndum podria acabar votant Sí, la que podem fer bascular.
Com sempre faig, deixeu-me compartir d'entrada una reflexió al voltant de les enquestes: des que s'han conegut els resultats del CEO hi ha hagut molt soroll. Alguns han magnificat els seus resultats, d'altres els han tergiversat, també he vist lectures tan parcials i incompletes que acabaven dient coses que l'enquesta no reflecteix i finalment també tenim el clàssic «matar el missatger». Quan el CEO va posar de manifest l'increment del suport social a l'independentisme, des de l'unionisme es va desacreditar de manera radical. Ara que expressa uns percentatges de vot contrari a la independència que no hi havia fa un any, l'unionisme calla i és part d'aquell independentisme que en el seu moment va fer bandera dels resultats del CEO qui se'l carrega.
No caiguem en aquests paranys. Una enquesta és això, una enquesta. I no substitueix a res. És un mitjà universal per conèixer opinions socials, i serveix i s'usa en tots els àmbits de la societat: el polític, el comercial, l'esportiu, etc etc etc
El CEO fa una enquesta -presencial- a una mostra -molt ben feta- de 2.000 persones, representativa a nivell de circumscripcions provincials de la nostra societat. Les dades que ens proporciona ens permeten aproximar-nos a com s'estan movent les opinions socials. I està sotmesa, evidentment, com totes les enquestes, a un marge d'error. Per tant, ni hem de sacralitzar el seu contingut ni hem de magnificar variacions que se situen dins dels marges d'error.
I també torno a advertir que estem en un moment tan enormement complexe i en el que estan passant tantes coses i tan importants, que tot pot canviar a una gran velocitat. Fer enquestes és, en aquests moments, una activitat que hauria de ser considerada d'alt risc. En aquest context és quan més important és la capacitat d'anàlisi que tinguem, de relacionar en una seqüència causa-efecte els resultats amb la nostra observació i coneixement de la realitat, perquè és el que ens permetrà donar credibilitat a uns resultats o bé deixar-los en quarentena a l'espera de tenir més dades.
Feta tota aquesta prèvia, anem a analitzar el CEO, la millor i més potent enquesta que es fa a Catalunya, perquè ens està explicant moltes coses que ens haurien d'estimular la reflexió, el debat i... L'ACCIÓ!
INTRODUCCIÓ: RETRAT D'UN PAÍS AMB MOLTS PAÏSOS
El primer impacte que vam tenir al conèixer els resultats del CEO va ser la dada que el % de NO a la pregunta dicotòmica sobre si els enquestats volien que Catalunya fos independent era del 48% i incrementava la diferència amb els partidaris del SÍ, que ens mantenim en el 44%. Aquesta és la dada que ha cridat més l'atenció. I reflecteix unes tendències que fa temps estem observant s'estan donant, reflecteix un país dividit al 50% entre partidaris i contraris a la independència.
Tanmateix el més rellevant d'aquest baròmetre, el que més m'ha impactat, és la claredat amb que s'hi reflecteixen molts països diferents. El gran repte que ens plantegen les dades del CEO no és aquesta dada davant una pregunta dicotòmica sobre la independència, sinó com podrem, com a país, gestionar el procés i aquesta convivència, dins la nostra societat, de tants països diferents. El gran repte és si malgrat ser un país amb molts països en el seu interior, seran «massa» països, en el sentit que dificultarà enormement no només el procés, sinó la pròpia governança i la capacitat d'assolir consensos sobre què volem fer i com voler-ho fer, o això simplement és una realitat amb la que ja ens hem acostumat a conviure i que sabrem gestionar, tant en el marc del procés independentista com en la resta.
En l'article d'avui em dedicaré, sobretot, a explicar tots aquests països que conviuen dins del nostre país i les característiques que tenen. I ja veureu com aquesta situació en el fons, reprodueix models de comportament polític que tenen sempre un mateix patró: els qui volen convertir les diferències en una oportunitat de conflicte, instrumentalitzar aquesta realitat per obtenir-ne rèdits polítics, i els qui s'hi aproximen des del respecte a la diversitat i amb voluntat de donar-hi respostes integradores que ens facin més forts, més justos i més lliures.
El país de les identitats compartides
Aquesta és una de les dades que major estabilitat tenen en les nostres enquestes, que més criden l'atenció de la nostra realitat i que més exemplifiquen la nostra diversitat com a societat i la complexitat polièdrica que té el procés polític independentista.
A Catalunya la major part de la gent es defineix dient que se senten tan espanyols com catalans (un 35,8%), després tenim un 26% que ens considerem «només catalans», seguit d'un 23,4% que se senten més catalans que espanyols. Únicament un 5,1% es defineix com a «només espanyol» i un 5,6% com a més espanyols que catalans.
No hi ha per tant una identitat que sigui homogènia ni dominant. De fet una lectura que podem fer és que el sentiment predominant, que comparteix al voltant d'un 65% de la població és el que combina, amb diferents intensitats, una identitat compartida catalana i espanyola.
Una altra lectura possible és que per a un 49,4% de la població el sentiment predominant, fort, és el de la catalanitat (els només catalans i els més catalans que espanyols). Però fixem-nos que, ni que sigui pels pèls, ni tan sols arriba al 50%.
Fins ara havíem fet una lectura d'aquesta realitat que desvinculava el sentiment de pertinença, la identitat, de la capacitat que teníem de bastir un projecte polític per a Catalunya, però els últims CEO introdueixen alguns elements que conviden a introduir matisos a aquesta lectura. Bàsicament que l'esforç que s'ha fet des de l'independentisme per bastir un projecte respectuós amb aquesta pluralitat d'identitats no ha estat suficient o no ha arribat prou o amb prou credibilitat, i la contrapropaganda unionista, d'un ferotge etnicisme, d'una repugnant enervació identitària ha fet forat i ha acabat mobilitzant aquest segment de la societat on la identitat espanyola pesa més o tant que la catalana. Després hi tornarem, sobre aquest tema, perquè és una de les claus d'aquest CEO.
La fiabilitat d'aquest enfocament la podem corroborar fent entrar la pregunta 52, quan veiem que aquell 49,4% de la població en els que predomina el sentiment d'identitat catalana coincideix pràcticament amb el 48,1% que s'identifiquen com a catalans que viuen a Catalunya. En canvi, en el grup majoritari de sentiment identitari (tant catalans com espanyols) gairebé el 80% s'identifiquen com a catalans que viuen a Espanya o com a espanyols que viuen a Catalunya.
És bo que retinguem aquestes dades, aquest 49,4% o aquest 48%, perquè situa d'alguna manera un dels murs socials amb què el procés s'ha trobat. És una realitat sobre la que hem de reflexionar com la gestionem perquè no sigui un obstacle definitiu a les nostres aspiracions.
El país que no sap què vol ser o el país que li falta una mica de força per poder ser
En els últims anys l'independentisme ha experimentat un creixement que fins ara havia estat imparable. Ha passat de ser pràcticament testimonial a convertir-se en la voluntat política majoritària dins la societat catalana. Fa menys de 10 anys només un 14% responia que volia ser un estat independent (en pregunta de resposta múltiple), mentre que ara ja és l'aspiració d'un 40% de la població, un creixement de 26 punts. Però sembla que hem tocat sostre. Fins i tot si mirem enquestes de fa dos anys, hauríem perdut un petit % de partidaris, ja que vam arribar a ser el 48,5%, és a dir, vam estar a punt de passar la barrera del 50%.
Seguim analitzant la pregunta 30, que planteja als enquestats «Creu que Catalunya hauria de ser...» i els hi ofereix una resposta múltiple:
una regió d'Espanya: el 3,4%
una comunitat autònoma d'Espanya: 24%
un estat dins una Espanya federal: 26,1%
un estat independent: 39,1%
Només un 5,3% diu que no ho sap i un 2% no contesta
Com podem veure els partidaris que Catalunya sigui un estat independent som els que concentrem de manera més clara més suports, és l'opció amb més suports. Però tot i que va estar a punt de passar la barrera del 50%, ara ha perdut lleugerament alguns suports.
Els partidaris de l'status quo o la involució, que venen a ser el mateix, no arriben al 30%, i ara semblen estabilitzats en aquest percentatge, però són dues de les opcions que en els últims anys, mentre l'independentisme creixia, més suports perdien. Els partidaris de ser una CA han passat d'estar en el 40% a aquest 24%.
Per tant, l'status quo a Catalunya té un suport minoritari. Aquestes dades queden plenament confirmades quan les posem en relació amb una altra pregunta, la 29, que planteja als enquestats si, en les relacions Catalunya-Espanya «Creu que Catalunya ha assolit...» i només un 23,9% diuen un nivell suficient d'autonomia, als que podem afegir el 3,9% que diuen que massa. Aquest és el sostre de l'status quo, de l'unionisme més militant. Són la quarta part de la població de Catalunya.
En aquesta pregunta, en canvi, un 64,1% responen que hem assolit «un nivell insuficient d'autonomia».
Al posar en relació aquestes dues preguntes, la 29 i la 30 tenim ja una de les pistes més importants del que està passant, ens comença a emergir una realitat. Fixem-nos que un 39% volem un estat independent, però un 64,1% creu que tenim un nivell insuficient d'autonomia. La diferència està en els que volen que Catalunya sigui un Estat dins una Espanya federal. Explico una altra cosa i després tornem sobre aquest tema, perquè és un dels clau.
Després d'aquestes dues preguntes (29 i 30), que plantegen respostes múltiples apelant al que l'enquestat prefereix, finalment arribem a la pregunta 31, en la que se li planteja directament una pregunta dicotòmica: vostè «vol que Catalunya esdevingui un estat independent?» que només admet respondre Sí o No.
I la resposta que s'ha obtingut en aquesta pregunta és el que més ens ha inquietat a tots. Per primera vegada un 48% dels enquestats diuen que NO, quatre punts per sobre dels qui responen SÍ, que ens mantenim en el 44,1%. Més enllà del que deia al començament, que totes les enquestes tenen un marge d'error, i que aquest marge d'error pot fer que el Sí o el No estiguin, sempre pels pèls, un pel davant i un altre pel darrere, el que clarament reflecteix el CEO són dues coses:
- El NO s'ha mobilitzat. No és que l'independentisme perdi suports (que potser una miqueta sí, però molt poc). La clau és que el procés ha acabat comportant el posicionament d'una part de la societat que abans no ho estava, i ho han fet pel No.
- La mobilització del no s'alimenta d'un segment molt concret, dels qui es defineixen com a «federalistes». Fixem-nos que en la resposta múltiple un 39,1% diuen directament que volen un estat independent. Al passar a la resposta dicotòmica arribem al 44,1, és a dir, que només «captem» un 5% més de suports. Si l'status quo se situava en aquest 27% dels de la CA i la regió, la diferència fins al 48% surt de la bossa de federalistes, dels qui diuen en pregunta múltiple que volen un Estat dins una Espanya federal, però que quan és cosa de caixa o faixa, trien Espanya, i és el vot que s'ha mobilitzat i que ho ha fet abraçant-se a l'unionisme, al No a la independència. Això explica que se situïn en aquest dolorós 48%.
Aquí hi ha, per tant, un dels grans elements de reflexió. I ho dic amb certa desesperació, perquè tot plegat no se m'acut com gestionar un col·lectiu amb aquesta capacitat d'autoenganyar-se o de deixar-se prendre's el pèl.
Reconstruïm el perfil del votant susceptible de decantar-se cap al Sí: Es tracta d'una gent que ens diu que Catalunya té un nivell insuficient d'autonomia. Que ens diuen també que ells volen que Catalunya sigui un Estat dins una Espanya Federal. Però que quan li pregunten entre seguir com ara i la independència, ara ja no dubten o no s'ho callen i diuen que votarien No, voten status quo.
En aquests mesos horribilis que hem passat es va posar en circulació la collonada dels indecisos. I ho vaig criticar severament, perquè era una farsa. Era un discurs trampós, sense cap fonament analític al darrere, i que únicament per interessos de partit s'havia convertit en dogma. Si reviseu els meus escrits deia que no hi havia indecisos, sinó gent susceptible de decantar el seu vot cap a un vot independentista. Però que la condició era fer-ho bé. És a dir, tot el contrari del que hem estat fent aquests mesos.
On estem perdent la batalla és en l'evident decantació d'aquest segment de població insatisfet amb el nivell d'autonomia que tenim i que es defineixen com a partidaris de tenir un estat, però que sigui dins d'una Espanya federal. On estem perdent la possibilitat de ser clarament hegemònics és que quan s'obliga a aquestes persones a sortir del seu món dels lunis, opten per l'status quo, opten per l'unionisme.
De manera que ens trobem que els independentistes som els que tenim el projecte polític clarament majoritari d'entre tots els possibles, però tot sembla que no tenim un suport suficient perquè aquesta proposta sigui la inqüestionablement hegemònica socialment.
Fixeu-vos, doncs, que aquesta situació pot acabar bloquejant qualsevol sortida per al nostre país. Tenim un 27% de clarament statusquistes, que no tenen CAP proposta per a Catalunya que no sigui continuar sent l'ase dels cops. Tenim aquest 40% d'independentistes (podeu pujar el que volgueu, que en cap escenari ni combinació per ara arribem al 50%), que sí sabem el que volem però que podria ser que ens falta una mica de força. I després tenim aquest 26% que són els que bloquegen qualsevol sortida per al nostre país, els que viuen en aquesta ficció de l'Estat federal com a subterfugi, pel que sembla, per tranquil·litzar la seva mala consciència pel seu unionisme inconfessable.
Perquè en el fons el que estem veient és que aquesta quarta part de la nostra societat bloqueja la resta. No tenen cap proposta, però s'amaguen en aquesta ficció per gestionar la seva consciència i la seva insatisfacció amb la situació actual, que en cap cas els mena, però, a atrevir-se a fer el pas cap a la independència. És evident que aquesta situació té uns responsables amb noms i cognoms. Tota aquesta comèdia sociata del federalisme i tota aquesta presa de pèl d'ICV-EUA de l'estat associat i bla bla bla en el fons el que amaga és un quedar-nos com estem.
Cal bastir estratègies que ens permetin créixer des d'on podem créixer, d'aquesta bossa que creuen que tenim un nivell d'autogovern insuficient, però que no han arribat a apostar per la independència. Aquí hi ha una de les grans claus sobre les que cal reflexionar i elaborar discurs, estratègies, etc.
Una de les preguntes del CEO, la 45, ens pot ajudar en aquesta reflexió, ja que planteja als enquestats si senten independentistes. Un 24,1% diuen que sí, de tota la vida i un 18,3% diuen que Sí, però que s'hi han tornat els últims anys. Fixem-nos que tornem a estar en aquest 40 i poc % en el que sempre ens movem (39,1 d'estat independent, 44% de Sí...). Un 54,4% responen que no, que no se senten independentistes. Alerta, perquè és un percentatge superior fins i tot al % de vot No (48): la diferència és la gent que davant un referèndum podria acabar votant Sí, la que podem fer bascular.
La pregunta 45 té un apartat en el que, adreçant-se exclusivament als enquestats que han respost que sí se senten independentistes però que s'hi han tornat els últims anys, els hi demana pels motius que els han portat a fer-se independentistes. I crec que aquí tenim una informació a aprofitar: el que ha servit per fer independentistes forma part de l'argumentari que cal fer servir per seguir-ho intentant.
Un 42% ho han fet per l'actitud del govern central cap a Catalunya, seguit d'un 13% pel tema espoli fiscal. No hi ha cap motiu de caràcter identitari: només un 2,5% per idioma i cultura catalana. Això també hauria de servir a molt hiperventilat que circula per reflexionar sobre els posicionament que faciliten fer indepes i els que ho dificulten.
Crec que està més que clar que el tracte del govern espanyol cap a Catalunya sempre és el mateix, i l'única diferència és que uns ens enculen amb un somriure i «talante zapateril» i els altres ho fan directament a base d'hòsties. Però el resultat sempre és el mateix. De la mateixa manera que sempre és el mateix l'espoli fiscal que patim, governi qui governi a Espanya. Com va dir Xavier Sala Martín, hi ha dues constants a l'univers: la velocitat de la llum i l'espoli fiscal a Catalunya.
És la meva humil opinió, però sembla que el vot que tenim més possibilitat de fer bascular és el que diu que tenim nivell insuficient d'autonomia i que aspira a alguna cosa més que ser una comunitat autònoma. Hem de treballar més en desmuntar la farsa federalista, tots aquests enganys. I tenim arguments suficients per fer-ho.
El país del 27S: entre la incertesa plebiscitària i la ingovernabilitat
El baròmetre del CEO fa evident la consolidació d'algunes de les tendències que es venien observant pel que fa al comportament electoral:
- CiU frena la seva caiguda i ERC frena la seva pujada. I això, per ara, els deixa més o menys a tots dos amb la mateixa força al Parlament. D'aquí al 27S poden passar moltes coses, però aquesta tendència ara mateix sembla sòlida.
- Podemos irromp amb força al Parlament i C's consolida el seu creixement, de manera que a dia d'avui són les dues forces que es disputarien ser la tercera i la quarta del nou Parlament.
- PSC, PP i ICV-EUAsegueixen perdent suports i segueixen instal·lats en una tendència fortament baixista.
- La CUP manté la seva tendència alcista, fins al punt que aquest CEO projecta el seu millor resultat des que estan al Parlament
Per evitar convertir aquest post en inacabable, l'anàlisi del comportament electoral i les fluctuacions de vot i les seves causes ho tractaré en un altre article. Avui només analitzaré el panorama que aquesta projecció electoral ens aproxima des del punt de vista del caràcter plebiscitari de les eleccions i de la governabilitat del país.
Des del punt de vista del caràcter plebiscitari de les eleccions del 27S i tal i com estan avui les coses, els partidaris de la independència, de que les eleccions del 27S permetin mesurar el recolzament al Sí a la independència, assolirien entre 71 i 74 escons. Es corresponen a la suma de CiU, ERC i la CUP. En l'actual parlament aquestes tres forces sumen 74 escons.
Així doncs, en escons, ens quedaríem com estem o en perdríem algun, però tindríem assegurada la majoria absoluta independentista per engegar el procés en els termes pactats en el full de ruta.
Des del punt de vista dels vots, passaríem de concentrar el 47,9% dels vots a tenir-ne el 45,7%. I aquest és un dels reptes de legitimació que tenim pel davant. Sigui com sigui, la mobilització de vot a les opcions que portaran el Sí en el seu programa hauríem d'intentar que arribessin a sumar el 50,1% dels vots emesos. Però això a hores d'ara sembla bastant complicat...
En aquest cas, el fet que un partit com ICV-EUA no participi del caràcter plebiscitari del 27S i no se sumi al bloc del Sí ens va molt a la contra, atès que dels votants que encara tenen intenció de votar-los un 24,3% votaria sí en cas de referèndum. I aquest vot el perdem, no el podrem comptabilitzar.
Per tant, si arribéssim al 27S amb els resultats que projecta el CEO estaríem davant una lectura no pacífica en termes plebiscitaris de les eleccions, amb una majoria absoluta del Sí (però menor que la majoria exigida per reformar l'Estatut, per situar fins a quin punt estem en el límit) i sense arribar al 50% dels vots emesos.
La projecció electoral ens dibuixa un panorama encara més complicat des del punt de vista de governabilitat del país. Si per configurar una majoria parlamentària pel Sí a la independència sembla clara la suma de CiU, ERC i CUP, això no està gens clar a l'hora de formar govern. Una de les grans febleses del parlament sortint, tal i com ja estan projectant gairebé totes les enquestes serà que CiU i ERC no faran majoria absoluta, i sense això no podrem garantir un govern sòlid i fort. I això amics meus, pot ser un drama, i dels forts.
I no se m'acut quina pot ser la sortida. Quedarem dramàticament en mans de la CUP, en aquest punt. O no hi haurà Govern. I sense Govern tampoc no hi haurà procés. Estem, per tant, davant d'un dels elements més crítics del procés.
El país de Podemos
Una altra de les dades més sorprenents i impactants de l'enquesta del CEO ha estat que Podemos és de manera clara la força política que té una major intenció de vot directe al Congrés dels Diputats, un al·lucinant 20% d'intenció directa de vot. Perquè us situeu, darrere vindria ERC amb un 13,5% i CiU amb un 12,6%
Aquesta dada coincideix amb algunes altres enquestes que hi ha hagut en els últims mesos. I en qualsevol cas ratifica la fortalesa de la irrupció d'aquesta proposta política que és el més similar a una experiència esotèrica i de Cuarto Milenio que mai haurem vist.
Quin és el país de Podemos i d'on surten els vots de Podemos?
Una primera dada que ens proporciona el CEO i que crida molt l'atenció -i si ens hi fixem pot explicar moltes coses- és que Podemos concentra el vot dels més insatisfets amb la seva vida des d'un punt de vista personal. La pregunta 17 a planteja als enquestats «En una escala de 0 a 10, en la qual 0 significa molt poc satisfet i 10 molt satisfet, fins a quin punt diria que, en línies generals, està vostè satisfet/a de la seva vida actual». Doncs bé, els votants de Podemos són els més insatisfets amb la seva vida de tots els votants de tots els partits polítics de Catalunya.
Alerta, que no estem parlant d'insatisfacció amb l'economia, la política, la democràcia, sinó purament personal. Podemos per tant sembla tenir una base de caràcter prepolític, vehiculant frustracions personals, canalitzant el ressentiment personal.
Pel que fa a la procedència d'aquest vot, en l'àmbit del Parlament, el 50% és transferència de PSC-PSOE (29,2%) i d'ICV-EUA (20%). Després, en importància de transferència, vindrien un bloc que formen C's (9,8%), CUP (9,2%) i PP (9%). Això ja configura pràcticament el 80% del seu vot, que acaba completant-se amb vot provinent d'altres partits extraparlamentaris, del vot en blanc i de l'abstenció. Un 4,5% del votant de CiU diu que ara votaria Podemos, el que no deixa de ser un exotisme que caldrà confirmar. I el que ja està confirmat del tot és una cosa que ja vaig denunciar en el seu moment: tots recordeu que per justificar no participar en una candidatura de país ERC va mostrar-se histèrica, fregant el col·lapse, per la irrupció de Podemos, i va convertir l'amenaça de Podemos en un mite a partir del qual justificar la seva posició. En el seu moment ja vaig dir que això també era fals, que no hi havia res que ho fonamentés. El CEO ho confirma: la transferència de vot d'ERC a Podemos és del 0,8%, és a dir, zero.
Encara resulta més revelador veure l'origen de la transferència de vot que té Podemos a les eleccions al Congrés de Diputats on, recordem el CEO els dona un 20% d'intenció directa de vot, la més alta amb diferència. Confirma, agegantant-la, la tendència que s'observa en l'anàlisi fet per al Parlament de Catalunya, fins al punt que massacra a ICV-EUA i li «roba» un 41,6% del vot que va tenir i al PSC, de qui s'emporta un 37,1%. Brutal. Després ja ve C's amb una gens menyspreable transferència del 22,5% del seu vot.
Aquest és el nostre particular país Podemos i el que explica la fortalesa de la seva irrupció.
El país on només creuen que la convivència serà pitjor els qui tenen per única estratègia política fracturar-lo al preu que sigui
Ja per a acabar aquesta primera anàlisi del baròmetre del CEO, una dada poderosa: la immensa majoria dels enquestats creuen que si Catalunya fos un país independent la convivència entre els catalans seguiria igual que ara o milloraria. Així s'expressen majoritàriament els votants de CiU, d'ERC i de la CUP, però també, tot i que no tan intensament, els del PSC, ICV-EUA i Podemos.
Els únics que creuen que la convivència entre catalans seria pitjor que ara són els que basen tota la seva estratègia política en fer tot el que calgui per aconseguir fracturar la nostra societat: PP i C's. Sí, els que permanentment treballen per generar un conflicte lingüístic inexistent, els que han generat un delirant relat basat en una inexistent persecució o ofec social dels sobiranistes als unionistes, els que han fet i faran tot el possible per impedir que els catalans poguem votar i expressar-nos en llibertat, els que menteixen una vegada i una altra sobre la nostra realitat social, els que alimenten un posicionament polític un repugnant discurs de caràcter etnicista i identitari, aquests són els únics que pensen que la convivència seria pitjor. PP i C's.
A tall de resum
Com haureu vist si heu tingut la paciència d'arribar fins aquí, el CEO ens dibuixa un país molt complexe. Fa visible un país que es converteix en molts països diferents segons com el mirem. Un país que té en la independència el seu projecte majoritari, però que hauria tocat sostre i això ens impedeix arribar a tenir tota la força que caldria. Un país, també, que no té cap projecte alternatiu a la independència. Un país d'identitats compartides que fins ara no han tingut excessiu impacte, però que ara podrien estar apuntant posicionaments contra la independència que abans no hi eren. Un país que s'encamina cap a unes eleccions plebiscitàries del que sembla en sortirà un Parlament en el que l'independentisme serà explícitament la força majoritària, però sense àmplies majories ni arribar al 50% dels vots. Un país en el que la dispersió del vot ens pot abocar a una ingovernabilitat estructural que pot tenir conseqüències nefastes.
Un país, en definitiva, on ens ho estem jugant tot en pocs molts metres, gairebé dins l'àrea petita, i on caldrà treballar amb molta intel·ligència i estratègia per aconseguir, d'aquí al 27S, els suports que farien el procés imparable.
SOM-HI!
Un 42% ho han fet per l'actitud del govern central cap a Catalunya, seguit d'un 13% pel tema espoli fiscal. No hi ha cap motiu de caràcter identitari: només un 2,5% per idioma i cultura catalana. Això també hauria de servir a molt hiperventilat que circula per reflexionar sobre els posicionament que faciliten fer indepes i els que ho dificulten.
Crec que està més que clar que el tracte del govern espanyol cap a Catalunya sempre és el mateix, i l'única diferència és que uns ens enculen amb un somriure i «talante zapateril» i els altres ho fan directament a base d'hòsties. Però el resultat sempre és el mateix. De la mateixa manera que sempre és el mateix l'espoli fiscal que patim, governi qui governi a Espanya. Com va dir Xavier Sala Martín, hi ha dues constants a l'univers: la velocitat de la llum i l'espoli fiscal a Catalunya.
És la meva humil opinió, però sembla que el vot que tenim més possibilitat de fer bascular és el que diu que tenim nivell insuficient d'autonomia i que aspira a alguna cosa més que ser una comunitat autònoma. Hem de treballar més en desmuntar la farsa federalista, tots aquests enganys. I tenim arguments suficients per fer-ho.
El país del 27S: entre la incertesa plebiscitària i la ingovernabilitat
El baròmetre del CEO fa evident la consolidació d'algunes de les tendències que es venien observant pel que fa al comportament electoral:
- CiU frena la seva caiguda i ERC frena la seva pujada. I això, per ara, els deixa més o menys a tots dos amb la mateixa força al Parlament. D'aquí al 27S poden passar moltes coses, però aquesta tendència ara mateix sembla sòlida.
- Podemos irromp amb força al Parlament i C's consolida el seu creixement, de manera que a dia d'avui són les dues forces que es disputarien ser la tercera i la quarta del nou Parlament.
- PSC, PP i ICV-EUAsegueixen perdent suports i segueixen instal·lats en una tendència fortament baixista.
- La CUP manté la seva tendència alcista, fins al punt que aquest CEO projecta el seu millor resultat des que estan al Parlament
Per evitar convertir aquest post en inacabable, l'anàlisi del comportament electoral i les fluctuacions de vot i les seves causes ho tractaré en un altre article. Avui només analitzaré el panorama que aquesta projecció electoral ens aproxima des del punt de vista del caràcter plebiscitari de les eleccions i de la governabilitat del país.
Des del punt de vista del caràcter plebiscitari de les eleccions del 27S i tal i com estan avui les coses, els partidaris de la independència, de que les eleccions del 27S permetin mesurar el recolzament al Sí a la independència, assolirien entre 71 i 74 escons. Es corresponen a la suma de CiU, ERC i la CUP. En l'actual parlament aquestes tres forces sumen 74 escons.
Així doncs, en escons, ens quedaríem com estem o en perdríem algun, però tindríem assegurada la majoria absoluta independentista per engegar el procés en els termes pactats en el full de ruta.
Des del punt de vista dels vots, passaríem de concentrar el 47,9% dels vots a tenir-ne el 45,7%. I aquest és un dels reptes de legitimació que tenim pel davant. Sigui com sigui, la mobilització de vot a les opcions que portaran el Sí en el seu programa hauríem d'intentar que arribessin a sumar el 50,1% dels vots emesos. Però això a hores d'ara sembla bastant complicat...
En aquest cas, el fet que un partit com ICV-EUA no participi del caràcter plebiscitari del 27S i no se sumi al bloc del Sí ens va molt a la contra, atès que dels votants que encara tenen intenció de votar-los un 24,3% votaria sí en cas de referèndum. I aquest vot el perdem, no el podrem comptabilitzar.
Per tant, si arribéssim al 27S amb els resultats que projecta el CEO estaríem davant una lectura no pacífica en termes plebiscitaris de les eleccions, amb una majoria absoluta del Sí (però menor que la majoria exigida per reformar l'Estatut, per situar fins a quin punt estem en el límit) i sense arribar al 50% dels vots emesos.
La projecció electoral ens dibuixa un panorama encara més complicat des del punt de vista de governabilitat del país. Si per configurar una majoria parlamentària pel Sí a la independència sembla clara la suma de CiU, ERC i CUP, això no està gens clar a l'hora de formar govern. Una de les grans febleses del parlament sortint, tal i com ja estan projectant gairebé totes les enquestes serà que CiU i ERC no faran majoria absoluta, i sense això no podrem garantir un govern sòlid i fort. I això amics meus, pot ser un drama, i dels forts.
I no se m'acut quina pot ser la sortida. Quedarem dramàticament en mans de la CUP, en aquest punt. O no hi haurà Govern. I sense Govern tampoc no hi haurà procés. Estem, per tant, davant d'un dels elements més crítics del procés.
El país de Podemos
Una altra de les dades més sorprenents i impactants de l'enquesta del CEO ha estat que Podemos és de manera clara la força política que té una major intenció de vot directe al Congrés dels Diputats, un al·lucinant 20% d'intenció directa de vot. Perquè us situeu, darrere vindria ERC amb un 13,5% i CiU amb un 12,6%
Aquesta dada coincideix amb algunes altres enquestes que hi ha hagut en els últims mesos. I en qualsevol cas ratifica la fortalesa de la irrupció d'aquesta proposta política que és el més similar a una experiència esotèrica i de Cuarto Milenio que mai haurem vist.
Quin és el país de Podemos i d'on surten els vots de Podemos?
Una primera dada que ens proporciona el CEO i que crida molt l'atenció -i si ens hi fixem pot explicar moltes coses- és que Podemos concentra el vot dels més insatisfets amb la seva vida des d'un punt de vista personal. La pregunta 17 a planteja als enquestats «En una escala de 0 a 10, en la qual 0 significa molt poc satisfet i 10 molt satisfet, fins a quin punt diria que, en línies generals, està vostè satisfet/a de la seva vida actual». Doncs bé, els votants de Podemos són els més insatisfets amb la seva vida de tots els votants de tots els partits polítics de Catalunya.
Alerta, que no estem parlant d'insatisfacció amb l'economia, la política, la democràcia, sinó purament personal. Podemos per tant sembla tenir una base de caràcter prepolític, vehiculant frustracions personals, canalitzant el ressentiment personal.
Pel que fa a la procedència d'aquest vot, en l'àmbit del Parlament, el 50% és transferència de PSC-PSOE (29,2%) i d'ICV-EUA (20%). Després, en importància de transferència, vindrien un bloc que formen C's (9,8%), CUP (9,2%) i PP (9%). Això ja configura pràcticament el 80% del seu vot, que acaba completant-se amb vot provinent d'altres partits extraparlamentaris, del vot en blanc i de l'abstenció. Un 4,5% del votant de CiU diu que ara votaria Podemos, el que no deixa de ser un exotisme que caldrà confirmar. I el que ja està confirmat del tot és una cosa que ja vaig denunciar en el seu moment: tots recordeu que per justificar no participar en una candidatura de país ERC va mostrar-se histèrica, fregant el col·lapse, per la irrupció de Podemos, i va convertir l'amenaça de Podemos en un mite a partir del qual justificar la seva posició. En el seu moment ja vaig dir que això també era fals, que no hi havia res que ho fonamentés. El CEO ho confirma: la transferència de vot d'ERC a Podemos és del 0,8%, és a dir, zero.
Encara resulta més revelador veure l'origen de la transferència de vot que té Podemos a les eleccions al Congrés de Diputats on, recordem el CEO els dona un 20% d'intenció directa de vot, la més alta amb diferència. Confirma, agegantant-la, la tendència que s'observa en l'anàlisi fet per al Parlament de Catalunya, fins al punt que massacra a ICV-EUA i li «roba» un 41,6% del vot que va tenir i al PSC, de qui s'emporta un 37,1%. Brutal. Després ja ve C's amb una gens menyspreable transferència del 22,5% del seu vot.
Aquest és el nostre particular país Podemos i el que explica la fortalesa de la seva irrupció.
El país on només creuen que la convivència serà pitjor els qui tenen per única estratègia política fracturar-lo al preu que sigui
Ja per a acabar aquesta primera anàlisi del baròmetre del CEO, una dada poderosa: la immensa majoria dels enquestats creuen que si Catalunya fos un país independent la convivència entre els catalans seguiria igual que ara o milloraria. Així s'expressen majoritàriament els votants de CiU, d'ERC i de la CUP, però també, tot i que no tan intensament, els del PSC, ICV-EUA i Podemos.
Els únics que creuen que la convivència entre catalans seria pitjor que ara són els que basen tota la seva estratègia política en fer tot el que calgui per aconseguir fracturar la nostra societat: PP i C's. Sí, els que permanentment treballen per generar un conflicte lingüístic inexistent, els que han generat un delirant relat basat en una inexistent persecució o ofec social dels sobiranistes als unionistes, els que han fet i faran tot el possible per impedir que els catalans poguem votar i expressar-nos en llibertat, els que menteixen una vegada i una altra sobre la nostra realitat social, els que alimenten un posicionament polític un repugnant discurs de caràcter etnicista i identitari, aquests són els únics que pensen que la convivència seria pitjor. PP i C's.
A tall de resum
Com haureu vist si heu tingut la paciència d'arribar fins aquí, el CEO ens dibuixa un país molt complexe. Fa visible un país que es converteix en molts països diferents segons com el mirem. Un país que té en la independència el seu projecte majoritari, però que hauria tocat sostre i això ens impedeix arribar a tenir tota la força que caldria. Un país, també, que no té cap projecte alternatiu a la independència. Un país d'identitats compartides que fins ara no han tingut excessiu impacte, però que ara podrien estar apuntant posicionaments contra la independència que abans no hi eren. Un país que s'encamina cap a unes eleccions plebiscitàries del que sembla en sortirà un Parlament en el que l'independentisme serà explícitament la força majoritària, però sense àmplies majories ni arribar al 50% dels vots. Un país en el que la dispersió del vot ens pot abocar a una ingovernabilitat estructural que pot tenir conseqüències nefastes.
Un país, en definitiva, on ens ho estem jugant tot en pocs molts metres, gairebé dins l'àrea petita, i on caldrà treballar amb molta intel·ligència i estratègia per aconseguir, d'aquí al 27S, els suports que farien el procés imparable.
SOM-HI!
El deute públic espanyol es compra a tipus d'interès zero (amb una qualificació propera al bo escombraria). Curiós, no?
ResponEliminaDit això, jo discrepo i molt de la teva anàlisi. Jo penso que les dades del CEO són molt positives.
Justament perquè encara no s'ha fet la feina de sumes i restes del projecte independentista. Quan això passi, veuràs com els federalistes i algun unionista intel·ligent corren en massa a votar independència.
Josep
La transferència de vot d'ERC a Podemos és 0,8 %. OK? Però és una transferència d'un partit autònom, que va sol i que és vist com a nítidament d'esquerres. Enlloc es pregunta quina seria la pèrdua de vots en cas de coalició d'ERC amb la dreta de CiU? Per tant menys trampes, que ja ens coneixem!
ResponEliminaMalauradament hem perdut varies oportunitats d'or gracies al sectarisme infantil d'ERC I de les CUP, I ara no sembla que tinguem bona peca al teller pel 27S. Els exemples d'Escocia I de Quebec confirmen que, si no hi vas amb una majoria aplastant abans del plebiscit, un cop hi arribes molta gent s'arronsa davant el risc del cami desconegut (sobretot els mes febles: els mes grans, els culturalment menys afavorits, els immigrants recents) I el resultat es favorable al statu quo. A Eslovenia I a les Republiques Baltiques els resultats van ser aclaparadors, perque I aixi varen guanyar la seva llibertat. L'any passat les enquestes semblaven anar en la bona direccio, de tal manera que era concebible que arribessin a la majoria que necessitavem en relativament poc temps... Pero si ara el que volem es transformar el que ara es una derrota tecnica en una victoria aclaparadora (perque si no ja sabem el que passa al moment de la veritat, de la votacio decisiva) es que necessitem molt mes dels sis mesos que van d'aqui al 27S, particularment si encara es preten guanyar un plebiscit sense una llista de pais (perque els xupiguais d'ERC, I no diguem la CUP encara van amb aquesta idea). Temo molt que aquesta hagi estat una nova oportunitat perduda, I aquest cop ni tan sols tindrem el consol de poder culpar-ne l'adversari...
ResponEliminaAl Jordi: aquests talibans d'ERC que mai votarien una proposta electoral en que s'ensumessin que hi ha algú de CiU encara que ERC també hi participés, es passarien per lógica pura a la CUP i no a Podemos.
ResponEliminaQuan penso en la dinámica positiva que ara tindriem si s'hagués acceptat la proposta del president Mas em poso de molt mala hostia.
Excel.lent anàlisi.
ResponEliminaReflexionant sobre les teves conclusions he imaginat un acord entre independentistes i federalistes sobre un model satisfactori per la majoria del 65% que no se senten còmodes amb l'estatu quo, de tal manera, que si l'Estat el posés sobre la taula els independentistes el votarien a favor i si no arribés o estigués per sota els federalistes votarien independència.
El subscriuríes?
Salutacions cordials.