Dos relats d'un 20 de març 2015: el que hauria pogut ser i no és i... l'altre

1) Són les 21:00 de divendres 20 de març del 2015. Fa ja tres hores que omplim de gom a gom el Palau Sant Jordi per al míting final de «Ara és l'hora» de la campanya de les eleccions plebiscitàries que tindran lloc diumenge dia 22. Ha calgut habilitar la sala annexa amb una pantalla i molta gent s'ha quedat al carrer. I això que simultàniament també s'estan celebrant mítings amb els candidats de totes les circumscripcions a Lleida, Girona i Tarragona, i també se n'estan fent a Terres de l'Ebre, a Vic i a la regió pirinenca.

Hi hem pujat tota la família i amics. Ma mare, que ja ha fet els 70 anys, fa estona que no deixa de plorar d'emoció, com gairebé tothom. Mon germà petit hi ha vingut també amb la seva dona i els nens, que no paren de mirar arreu. Ens hem estat abraçant a tot de gent coneguda que ens hem anat trobant des que hem arribat. Els amics del poble envien guasaps des del míting de Terres de l'Ebre, també està a petar i just acaben de tocar els mítics Gra Fort.

Al Sant Jordi s'estan despedint, en mig d'una brutal ovació, els Alquimia Flamenco, i estan a punt de pujar a l'escenari un conjunt inèdit d'un munt de cantautors. Per una pantalla de tant en tant van connectant amb la resta de mítings que s'estan fent arreu del territori. A tot arreu ple a vessar, amb un ambient d'eufòria increïble. 

Ha estat l'ambient d'eufòria que no hem deixat de viure des del 9N i després que, arran la conferència del President Mas, oferint fer una candidatura central de país al marge dels partits, amb la societat civil i amb personalitats, que visualitzés el Sí en unes eleccions plebiscitàries, es va configurar la candidatura de «Ara és l'hora». 10 personalitats independents, de la societat civil, la ciència i la cultura encapçalen la candidatura a Barcelona, on la cap de llista és la Neus Català. El President Mas és el número 11 i l'Oriol Junqueras el número 12, Núria de Gispert la número 13 i Raül Romeva el 14.

S'hi ha implicat fins al moll de l'os tota la societat civil, i ningú ha rebutjat formar part de la llista. La CUP no hi ha participat, però ha configurat una candidatura pròpia que també assumeix els punts bàsics de la candidatura central de país de «Ara és l'hora» i, de comú acord tots, es va considerar que no calia forçar una opció que es presenta com a «antisistema» dins la candidatura central, i també es va creure que era estratègicament interessant que poguessin competir falcant a l'extrem de l'electorat, competint contra Podemos i altres opcions fantasmagòriques. Durant el míting del Sant Jordi en un moment donat també es connectarà amb el míting que està fent la CUP, per visualitzar tot el Sí.

La màgia del 9N, aquell acte extrem de desobediència i aquells gairebé 2 milions de vots per la independència havien esperonat l'acord de tots. I després que el President assumís fer les coses tal i com l'ANC ja havia proposat fer en el seu full de ruta d'abril del 2014, tot havia estat fàcil i constructiu. Oriol Junqueras, també va fer pocs dies després una conferència, donant suport a configurar una candidatura central de país pel Sí a la independència. Unió va fer una consulta als seus militants, i per àmplia majoria van aprovar participar també d'aquesta candidatura per la independència, tot i l'oposició d'en Duran, que finalment, acompanyat d'una trentena de militants, havia abandonat l'històric partit democratacristià, que renaixia així en plenitud i fidelitat al llegat de Carrasco i Formiguera. ICV-EUA, en canvi, no va voler-hi participar, i això va motivar la sortida de Raül Romeva i molts altres independentistes que es van sumar a la candidatura central de país.

No hi va haver el més mínim problema en que la candidatura l'encapçalessin 10 personalitats independents, a proposta de la societat civil, i que els «polítics», vinguessin després. Associacions de la societat civil i partits polítics van oferir tota la seva estructura, i a totes les localitats i barris es van constituir assemblees que unien els esforços de tots. Simbòlicament, totes les seus dels partits van posar damunt dels seus rètols de partit, un cartell comú «Ara és l'hora. Sí a la Independència».

Des del primer moment l'ambient va ser extraordinari. A l'igual que per al 9N tothom es va posar a treballar de manera infatigable i sense preguntar mai a qui tenien al costat si venia d'un partit o d'un altre, si tenia tal ideologia o tal altra, si era un veterà independentista o s'acabava de convèncer. Les xarxes socials bullien. I la candidatura va saber configurar un discurs molt potent que els milers i milers de voluntaris s'encarregaven de fer arribar a tot arreu. S'havia pogut editar un diari gratuït, que cada dia equips de voluntaris distribuïen als accessos de metro, FGC i rodalies RENFE. I s'ha pogut arribar fins a l'última fàbrica del país i a tot el teixit de la petita i mitjana empresa. La mobilització a les universitats ha estat excepcional. I a tots els pobles i barris s'han fet mítings, actuacions musicals, paradetes, encartellades, distribució d'octavetes i un porta a porta sense precedents.

Fer les coses tan ben fetes i l'ambient d'entusiasme que s'està vivint ha generat una onada d'entusiasme i de seguretat tal que cada enquesta fa créixer la intenció de vot pel Sí. Tots els grans mitjans de comunicació internacionals estan seguint la campanya. El govern espanyol segueix col·lapsat des del 9N. No han estat poques les veus que s'han aixecat a l'Estat Espanyol demanant la suspensió de les eleccions, aplicar la llei de partits a Ara és l'hora i suspendre també l'autonomia a Catalunya. Però la UE, a la vista dels esdeveniments, ha acabat fent una declaració a favor d'una sortida de la crisi a partir de l'exercici de la democràcia a Catalunya. I intel·lectuals, artistes i fins i tot líders polítics de tot el món han acabat recolzant el procés català i participant en actes de «Ara és l'hora», tant a Catalunya com en els que es van fer a Nova York, Washington, Londres, París, Berlín, Dublín, Vilnius, Tel-Aviv, Estocolm, Buenos Aires, Santiago de Xile i Mèxic DF.


Mas és el candidat a President de la candidatura de «Ara és l'hora», i Oriol Junqueras serà el vicepresident, i que un cop finalitzi aquest procés constituent, Mas es retirarà i ell serà, amb tota seguretat, el primer president de la Catalunya independent. S'oferirà també entrar al govern a la CUP o, simbòlicament, la Presidència del Parlament.

La campanya pel Sí s'ha plantejat totalment en positiu, per explicar perquè volem la independència i perquè només la independència ens permetrà fer aquest país nou, més just i més pròsper que tant desitgem. També s'han explicat els riscos i el cost brutal que tindria per a Catalunya seguir a l'estat espanyol. I no s'ha entrat en cap retret amb la resta de forces polítiques, tot i que els atacs hagin estat incessants. De fet la bogeria en la que han caigut la resta de partits els ha anat fent cada cop més petits i davant la serenitat, la unitat i la solidesa de les propostes de Ara és l'hora, la decantació de vot s'ha generalitzat a tot l'arc parlamentari, i ja arriba vot fins i tot des d'antics votants del PP. Costa molt resistir-se a aquest ambient d'il·lusió col·lectiva, és elèctric i és contagiós. I des de l'inici de la campanya que no ha parat de sortir gent «de l'armari» i de dir públicament que votarien a favor de la independència.

Al Sant Jordi acaben de sortir a l'escenari, agafats de les mans, la Carme Forcadell, la Muriel Casals, n'Eduardo Reyes, el President Mas, n'Oriol Junqueras, la Núria de Gispert i en Raül Romeva. El Sant Jordi, dempeus, retrona amb crits de «IN-INDE-INDEPENDÈNCIA!»
(----------------------------------------------------------------------------------)

2) És divendres, 20 de març del 2015. Plou, i diumenge juga el Barça contra el Madrid. La setmana ha transcorregut amb polèmiques sobre què pot passar a la final de Copa davant la presumible xiulada massiva a l'himne espanyol. Políticament, el de sempre. Segueixen els retrets entre CDC i ERC. ERC no perd oportunitat de llençar insídies o dubtes sobre el compromís del President Mas i de CDC. Duran continua enredant com de costum, i desgastant de manera permanent al President Mas i les seves opcions electorals. Això és aprofitat sense pietat per la xarxa per qüestionar el compromís de CiU amb la independència. I CDC no sap com resoldre el tema d'Unió, Duran i la seva participació a les eleccions. Les navalles segueixen volant, tot i que amb menor intensitat que la que va seguir a la guerra civil del desembre del 2014. Però hi ha morts per tot arreu.

El procés està trinxat i el desànim és una evidència miris on miris. Hi ha cert voluntarisme en intentar aixecar el cap a veure si es remunta, però no hi ha manera, tot ha quedat triturat des que ERC va rebutjar la proposta del full de ruta de l'ANC d'abril 2014 i la conferència del President Mas.

No és que no se sumi, és que no hem deixat de restar, des de llavors. CiU segueix sense recuperar intenció de vot i ERC no només ha tocat sostre, sinó que retrocedeix clarament en la intenció de vot que havia arribat a tenir. Tothom es mira de reüll i ningú no desaprofita cap oportunitat d'apunyalar l'altre per marcar terreny i diferència a veure si així rasca algun vot per al seu partit a les eleccions de setembre. Raül Romeva ha plegat d'ICV, però no sabem què farà. Les eleccions municipals són més una amenaça que una oportunitat, i tothom sap que si es perdés Barcelona el procés podria quedar tocat de mort definitivament. Ningú no creu que el sobiranisme millori les seves posicions en relació a les municipals de fa 4 anys. L'unionisme s'ha enfortit i mentre nosaltres ens continuem barallant progressa i aquesta mateixa setmana es consumarà l'operació dels Lara per quedar-se Radio Teletaxi i convertir-la, conjuntament amb l'entrada que ja havien fet a El Periódico, en la muralla mediàtica metropolitana per bunqueritzar-la i impedir l'entrada de les idees independentistes.

L'agenda política fa dies que no la marca l'independentisme. Propostes no n'hi ha enlloc. Prou difícil és mantenir la precària treva vigent des del 14G.

Tothom és conscient que amb el que va passar es va deixar escapar una oportunitat històrica de fer una cosa històrica i meravellosa, irrepetible, guanyadora. Bé, no sé si tothom, potser n'hi ha que continuen pensant que Oriol Junqueras i ERC van estar molt encertats fent saltar pels aires qualsevol opció per configurar, tal i com recollia el full de ruta de l'ANC d'abril 2014 i hi va donar suport el President, una candidatura central de país pel Sí en unes eleccions inequívocament plebiscitàries. Potser encara n'hi ha que pensen que el millor era que hi hagués la lluita de partits de sempre. Potser encara n'hi ha que creuen que la millor manera de sumar és llençant tota mena de dubtes sobre els altres i aprofitant qualsevol escletxa que es presenti per intentar obrir en canal l'altre. Potser sí. 

Abans he fet un relat literari, que tristament només és ficció perquè algú va malbaratar l'oportunitat que les coses fossin així, perquè la intenció era que estigués passant el que he narrat, i en aquests termes, configurant una candidatura extraordinària que deixés al marge els partits polítics, on el protagonisme, fins i tot en la prelació de llocs a la llista fos de la societat civil i les personalitats, i que aquestes eleccions fossin aquest diumenge 22 de març.

Si ERC no hagués malbaratat l'oportunitat històrica que vam tenir en el post 9N, el relat que he fet seria el que amb tota seguretat estaria passant en aquests moments, i jo no estaria escrivint aquest post, ni lamentant-me amargament de com estan les coses, i tots estaríem al Sant Jordi, o a Tarragona, o a Terres de l'Ebre, o a Girona... abraçats, aplaudint, cridant INDEPENDÈNCIA i sabent que diumenge tot el món sabria que, amb la victòria per majoria absoluta de Ara és l'hora, Catalunya havia votat en unes eleccions lliures i plurals, Sí a la independència, i que ja estava trucant a la porta per entrar a formar part del món de les nacions lliures.