La majoria de nosaltres havíem anat al Gol Sud del Barça com a primer espai de trobada col·lectiva amb gent que tenia els colors del Barça i la independència en el seu ideari. Del gol sud primera graderia ens van enviar a la tercerca graderia. I de la tercera graderia vam tornar al gol sud. Del Gol Sud General Dempeus vam passar al Gol Sud amb seients sense numerar, i finalment al Gol Sud amb seients numerats... i envoltats de guiris.
Amb alguns dels camarades que compartíem tots aquests sentiments i vivències l'any 1993, tornant de la final de Wembley, la nostra primera Copa d'Europa, vam fundar la Penya Barcelonista Creu de Sant Jordi. La primera penya que en els seus estatuts es definia com a barcelonista i patriota, i que posàvem com a objectius donar suport al nostre club i treballar per la llibertat i la independència del nostre país.
Per a molts de nosaltres el Barça no només era un sentiment i uns colors, sinó també un espai de trobada i de compartir. Havíem viscut el Barça i els seus valors, associats, sempre, a la catalanitat, i ens en proclamàvem i ens proclamem, hereus de tot aquest llegat.
No hem estat mai violents. Però no hem reculat mai. Suposo que s'entén el matís. En tants anys de PB Creu de Sant Jordi mai hem protagonitzat cap acció violenta o agressiva, però tampoc mai no ens hem deixat trepitjar, faltar al respecte ni res que s'hi assembli. Hi ha una gran diferència entre ser violent i ser fort. Nosaltres sempre hem procurat ser forts. Prou forts perquè ningú, davant nostre, faltés al respecte a cap de nosaltres, als nostres colors, al nostre Club o a la nostra Pàtria. Prou forts per ser respectats sense haver de recórrer a la força, però també prou forts per recórrer a la força quan no quedava cap altre remei.
El Barça ens ha cohesionat, però el nostre patriotisme ens ha donat la nostra identitat com a Penya. No hem concebut mai la nostra militància barcelonista desagregada de la independentista. Barça i Catalunya són els dos eixos sobre els que pivota la nostra Penya. I ho hem portat fins a l'extrem.
En ple nuñisme vam ser expulsats d'un congrés de penyes, a l'hotel Princesa Sofia, per demanar que es desenvolupés en català. No podré oblidar mai el falangista Mussons cridant-nos des de la tribuna «vostès no saben el que és el Barça» mentre penyistes d'arreu de l'estat ens increpaven. Només hi érem dos, aquell dia, per tema acreditacions, però ens sobraven collons per plantar cara a aquella directiva infame del nuñisme i a tots els insults dels penyistes d'arreu de l'estat envalentonats i esperonats per l'actitud de la directiva. Vam marxar, més per fàstic que per cap altra cosa. Però ho vàrem fer d'una manera tan desafiant que vàrem ser la notícia d'aquell congrés de penyes.
El 1992, a Wembley, quan encara no érem penya, hi vàrem anar, com a col·legues, i amb molts altres amics, en autocar. Hi vam dur estelades i una preciosa bandera de la Creu de Sant Jordi. Molta gent en aquella època es pensava ho fèiem per mimetisme amb el hooliganisme british. Va costar molt de temps incorporar la bandera amb la creu de Sant Jordi al nostre ideari col·lectiu. I encara ara no sé si tothom sap el significat que té en la història de Catalunya, el que representa. No és només que formi part de l'escut del Barça, és que és la nostra primera bandera, fins i tot abans de la quatribarrada. La Creu de Sant Jordi i Catalunya són un tot, estan unides des de les nostres més profundes arrels en la història.
Des de llavors hem anat a totes les finals que hem jugat: Atenes, París, Roma i altre cop Londres. Les finals europees són les finals que més ens agraden, tot i que tampoc hem deixat de donar suport al nostre Club a finals de Copa, per posar un altre exemple.
Dissabte 6 de juny serem a Berlín. Ens és igual si tenim entrades o no. Però 26 companys de la nostra Penya ja hem pillat vol i hotel per a aquell cap de setmana. I hi serem.
A hores d'ara, personalment, m'agradaria molt que la final la juguéssim contra el Real Madrid.
Els hi tinc moltes ganes. En ple procés d'independència com estem, una final Barça-Madrid visualitzaria davant tot el món que representem dos països diferents. El país de les banderes espanyoles i el país de les senyeres i estelades. En termes de procés, crec que seria una visualització excepcional del conflicte, que quedaria acreditat als ulls de tot el món, en una de les retransmissions esportives amb més audiència que existeixen.
És evident també que tot el que envolti una hipotètica final Barça-Madrid serà molt «complicat» de gestionar. Tinc pocs dubtes que hi haurà enfrontaments i xocs entre totes dues aficions. El conflicte entre l'estat espanyol i Catalunya és tan bèstia, és tan evident, tan a flor de pell, que Berlín serà escenari d'aquesta tensió entre dos països en conflicte. I jo crec que això pot ser bo per al procés.
Conec la gent del Barça. Som pacífics i tranquils de mena. Però també sé com viu el barcelonisme el procés nacional. Cada minut 17:14 l'estadi trenca amb crits de IN INDE INDEPENDEN CI A
El nostre país frega el col·lapse, davant un estat espanyol que ens saqueja, espolia i empobreix. El nostre país està indignat davant un estat espanyol que ens nega els nostres més elementals drets democràtics i que ens nega també com a subjecte polític. El nostre país i la seva gent, i també, evidentment, tota la gent del Barça, sap que l'estat espanyol persegueix judicialment el President Mas per posar urnes.
Cap barcelonista, a Berlín, ignorarà ni estarà al marge del nostre compromís amb Catalunya i amb la causa de la llibertat. Per això, si el Real Madrid arriba a la final -com espero- Berlín serà l'escenari on tot aquest conflicte es visualitzi als ulls del món.
La independència de Catalunya formarà part de la final de Berlín i la ratificarem a les eleccions plebiscitàries del 27S.
Sempre i quan, evidentment, la darrera aposta de la casta unionista, la senyora Colau i tots els seus hipersubvencionats amics, no guanyin les eleccions a l'Ajuntament de Barcelona i no aconsegueixin, així, rebentar el procés.
També contra aquesta amenaça de la Colau i els seus amics lluitarem des de la Creu de Sant Jordi A la nostra Penya hi té cabuda qualsevol personal que estigui per la llibertat de Catalunya, i per tant, qualsevol persona que voti CiU, ERC o CUP. Però no hi ha espai per al quintacolumnisme botifler de la Colau & friends. D'una manera cega treballem i confiem per veure a la llotja de l'estadi de Berlín a Xavier Trias i Alfred Bosch.
BARÇA I PÀTRIA! DONEC PERFICIAM
Amb alguns dels camarades que compartíem tots aquests sentiments i vivències l'any 1993, tornant de la final de Wembley, la nostra primera Copa d'Europa, vam fundar la Penya Barcelonista Creu de Sant Jordi. La primera penya que en els seus estatuts es definia com a barcelonista i patriota, i que posàvem com a objectius donar suport al nostre club i treballar per la llibertat i la independència del nostre país.
Per a molts de nosaltres el Barça no només era un sentiment i uns colors, sinó també un espai de trobada i de compartir. Havíem viscut el Barça i els seus valors, associats, sempre, a la catalanitat, i ens en proclamàvem i ens proclamem, hereus de tot aquest llegat.
No hem estat mai violents. Però no hem reculat mai. Suposo que s'entén el matís. En tants anys de PB Creu de Sant Jordi mai hem protagonitzat cap acció violenta o agressiva, però tampoc mai no ens hem deixat trepitjar, faltar al respecte ni res que s'hi assembli. Hi ha una gran diferència entre ser violent i ser fort. Nosaltres sempre hem procurat ser forts. Prou forts perquè ningú, davant nostre, faltés al respecte a cap de nosaltres, als nostres colors, al nostre Club o a la nostra Pàtria. Prou forts per ser respectats sense haver de recórrer a la força, però també prou forts per recórrer a la força quan no quedava cap altre remei.
El Barça ens ha cohesionat, però el nostre patriotisme ens ha donat la nostra identitat com a Penya. No hem concebut mai la nostra militància barcelonista desagregada de la independentista. Barça i Catalunya són els dos eixos sobre els que pivota la nostra Penya. I ho hem portat fins a l'extrem.
En ple nuñisme vam ser expulsats d'un congrés de penyes, a l'hotel Princesa Sofia, per demanar que es desenvolupés en català. No podré oblidar mai el falangista Mussons cridant-nos des de la tribuna «vostès no saben el que és el Barça» mentre penyistes d'arreu de l'estat ens increpaven. Només hi érem dos, aquell dia, per tema acreditacions, però ens sobraven collons per plantar cara a aquella directiva infame del nuñisme i a tots els insults dels penyistes d'arreu de l'estat envalentonats i esperonats per l'actitud de la directiva. Vam marxar, més per fàstic que per cap altra cosa. Però ho vàrem fer d'una manera tan desafiant que vàrem ser la notícia d'aquell congrés de penyes.
El 1992, a Wembley, quan encara no érem penya, hi vàrem anar, com a col·legues, i amb molts altres amics, en autocar. Hi vam dur estelades i una preciosa bandera de la Creu de Sant Jordi. Molta gent en aquella època es pensava ho fèiem per mimetisme amb el hooliganisme british. Va costar molt de temps incorporar la bandera amb la creu de Sant Jordi al nostre ideari col·lectiu. I encara ara no sé si tothom sap el significat que té en la història de Catalunya, el que representa. No és només que formi part de l'escut del Barça, és que és la nostra primera bandera, fins i tot abans de la quatribarrada. La Creu de Sant Jordi i Catalunya són un tot, estan unides des de les nostres més profundes arrels en la història.
Des de llavors hem anat a totes les finals que hem jugat: Atenes, París, Roma i altre cop Londres. Les finals europees són les finals que més ens agraden, tot i que tampoc hem deixat de donar suport al nostre Club a finals de Copa, per posar un altre exemple.
Dissabte 6 de juny serem a Berlín. Ens és igual si tenim entrades o no. Però 26 companys de la nostra Penya ja hem pillat vol i hotel per a aquell cap de setmana. I hi serem.
A hores d'ara, personalment, m'agradaria molt que la final la juguéssim contra el Real Madrid.
Els hi tinc moltes ganes. En ple procés d'independència com estem, una final Barça-Madrid visualitzaria davant tot el món que representem dos països diferents. El país de les banderes espanyoles i el país de les senyeres i estelades. En termes de procés, crec que seria una visualització excepcional del conflicte, que quedaria acreditat als ulls de tot el món, en una de les retransmissions esportives amb més audiència que existeixen.
És evident també que tot el que envolti una hipotètica final Barça-Madrid serà molt «complicat» de gestionar. Tinc pocs dubtes que hi haurà enfrontaments i xocs entre totes dues aficions. El conflicte entre l'estat espanyol i Catalunya és tan bèstia, és tan evident, tan a flor de pell, que Berlín serà escenari d'aquesta tensió entre dos països en conflicte. I jo crec que això pot ser bo per al procés.
Conec la gent del Barça. Som pacífics i tranquils de mena. Però també sé com viu el barcelonisme el procés nacional. Cada minut 17:14 l'estadi trenca amb crits de IN INDE INDEPENDEN CI A
El nostre país frega el col·lapse, davant un estat espanyol que ens saqueja, espolia i empobreix. El nostre país està indignat davant un estat espanyol que ens nega els nostres més elementals drets democràtics i que ens nega també com a subjecte polític. El nostre país i la seva gent, i també, evidentment, tota la gent del Barça, sap que l'estat espanyol persegueix judicialment el President Mas per posar urnes.
Cap barcelonista, a Berlín, ignorarà ni estarà al marge del nostre compromís amb Catalunya i amb la causa de la llibertat. Per això, si el Real Madrid arriba a la final -com espero- Berlín serà l'escenari on tot aquest conflicte es visualitzi als ulls del món.
La independència de Catalunya formarà part de la final de Berlín i la ratificarem a les eleccions plebiscitàries del 27S.
Sempre i quan, evidentment, la darrera aposta de la casta unionista, la senyora Colau i tots els seus hipersubvencionats amics, no guanyin les eleccions a l'Ajuntament de Barcelona i no aconsegueixin, així, rebentar el procés.
També contra aquesta amenaça de la Colau i els seus amics lluitarem des de la Creu de Sant Jordi A la nostra Penya hi té cabuda qualsevol personal que estigui per la llibertat de Catalunya, i per tant, qualsevol persona que voti CiU, ERC o CUP. Però no hi ha espai per al quintacolumnisme botifler de la Colau & friends. D'una manera cega treballem i confiem per veure a la llotja de l'estadi de Berlín a Xavier Trias i Alfred Bosch.
BARÇA I PÀTRIA! DONEC PERFICIAM
aquest post és el teu pitjor en molt de temps. Fins i tot en algun moment s'apropa al deliri. Els (sub)arguments que presentes deixen el suport a la independència a menys del 20%.
ResponEliminaFes-t'ho mirar i recorda el que diu Cardus: els problema de la independència són els independentistes