28 de juny 2015

Avui més que mai, orgullós de la nostra societat civil!

És una evidència compartida per tothom que el procés independentista, tal i com el coneixem, l'ha liderat des del seu inici la societat civil catalana, amb l'ANC al capdavant, però també amb Òmnium. Al que cal afegir, amb lletres d'or, a Súmate i amb un rol més institucional, l'AMI.

Durant molts anys vaig ser soci d'Òmnium. Ara ho sóc de l'ANC. I he ajudat a Súmate en tot el que he pogut. Són el trípode social sobre el que s'edifica el nostre procés.

I ara, aquests dies, han demostrat un altre cop perquè això és així. Tant ANC com Òmnium han estat a l'alçada del moment històric que vivim, i han tingut un coratge admirable per no defugir ni amagar-se davant debats centrals d'aquest moment.

ANC i Òmnium han anunciat que consultaran als seus associats sobre quin és el paper que han de fer a les eleccions del 27S. No ha estat una decisió fàcil. Però ha estat la millor decisió que podien prendre. El debat és viu. Una part molt important de la societat catalana, i la mateixa ANC, han reivindicat i reivindiquen la «unitat» política davant les eleccions del 27S, com a via per assegurar-ne el seu caràcter plebiscitari i la victòria.

Aquest debat no es podia tancar en fals. De cap manera. I la millor manera d'abordar-lo és traslladar la decisió sobre el rol d'aquestes entitats als seus associats. Qualsevol cosa que no hagués estat això hauria estat un error.

El cap de setmana vinent, com a soci de l'ANC que sóc, votaré sobre la qüestió que ens han plantejat. I ho faré en sentit afirmatiu. Crec que l'ANC, i la resta de la societat civil tenen un paper molt important, transcendent, a fer de cara al 27S. Crec en la unitat, i crec que la societat civil ha de poder arribar on els interessos partidistes no ho han permès. O com a mínim intentar-ho. No podem deixar d'intentar-ho.

La pregunta que ens ha plantejat l'ANC em sembla, a més, molt adequada. Vol conèixer l'opinió dels seus associats, però, com és obvi, no ho pot plantejar en termes d'una concreció impossible. Només ho pot fer com a expressió de voluntat, i gestionar després de la millor manera possible el que sigui l'opinió de la seva massa social, el mandat que els hi conferirem.

Des d'aquest tan dissortadament inevitable com esgotador postureo independentista s'ha volgut ridiculitzar la pregunta. Això només es pot fer des de tres posicions: o per una extraordinària mala fe i ganes de desgastar l'ANC, o perquè es té un greu dèficit de comprensió lectora o perquè no s'entén gairebé res del que està passant.

Aquests del «postureo» diuen que la pregunta «espadaleja», en el sentit que és inconcreta com la pregunta que va plantejar Espadaler per al 14J d'Unió. Quins collons...

Si una pregunta és adequada o no només ho podem dir si analitzem la resposta que en volem obtenir. En el cas de la pregunta d'Unió la resposta lògica que motivava la consulta 14J només era una: si Unió estava amb el full de ruta signat per CDC, ERC i la societat civil, i per tant amb la independència com a objectiu... o no. La pregunta Espadaler era absurda perquè no permetia obtenir aquesta resposta, com s'ha demostrat abastament. Era fum, era un intent d'enredar, de seguir instal·lats en una calculada ambigüitat que ja no era assumible.

En canvi la pregunta ANC, tot i no menar a un resultat concret en termes de tangibilitat, és adequada, encertadíssima, perquè s'ajusta perfectament a l'únic que es pot obtenir de la consulta, que no és un mandat per participar directament a les eleccions o no fer-ho. Es vol saber si habilitem la direcció de l'ANC a treballar en una línia, a hores d'ara impossible de concretar en el seu resultat, o no, perquè dependrà, en el seu cas, de tercers.

No feu el ridícul, doncs, criticant la pregunta per pur postureo, perquè no teniu cap raó. Penseu-hi una mica abans de posar-vos tan esplèndids i sumar-vos a aquest postureo destructiu.

Òmnium també consultarà la seva massa social. És fantàstic. Tot plegat és un exemple extraordinari de democràcia interna, participativa, i de la de debò, no aquestes adulterades assemblees dels farsants de la "nova política".

L'ANC té uns 80.000 associats, i Òmnium uns 40.000. A veure què en surt. A ningú li hauria de fer por ni veure malament que es consulti als associats a veure com veuen les coses.

És grotesc tot aquest personal que critica se'n parli o es debati i ho fan en termes de dir, deixem de parlar d'això i «posem-nos a treballar» o «sortim al carrer a convèncer indecisos» i altres apel·lacions a demanar fer alguna cosa que paradoxalment només ells saben perquè ara mateix no estan fent, perquè no hi ha ningú que els ho impedeixi fer.

Té pebrots que hi hagi tot de gent llençant aquestes invectives des de la comoditat de les xarxes socials, mentre, en aquell mateix moment, els únics que estaven al carrer, amb paradetes i parlant amb la gent, eren els voluntaris de l'ANC. No siguem cínics, per favor. Aquí no hi ha ningú ni cap debat que estigui impedint a ningú fer coses. Si no es fan és perquè no es volen fer o no es tenen idees per a fer-les. És un exercici de cinisme insofrible adreçar les crítiques a una ANC que és l'única que està intentant fer aquestes coses que els acomodats de les xarxes socials clamen per fer però no fan.

És un exercici tan cínic com acusar el President Mas de provocar divisió a la societat civil per convidar-los a fer el que la mateixa societat civil, en tots els seus documents, considerava era l'escenari desitjable per a unes eleccions plebiscitàries, la unitat. No sabrem si serà possible o no, aquesta unitat, però és també insofriblement cínic que els mateixos que la fan impossible fins ara, acusin els altres de «dividir». Va home va!

Mireu, el punt de partida de cara a unes eleccions plebiscitàries sempre havia estat el d'una gran llista central de país pel Sí a la independència. Així ho té abastament recollit l'ANC en els seus documents estratègics i acords. Aquesta va ser també la posició i disposició del President Mas en la seva impecable conferència post 9N. I això és el que sempre s'havia parlat entre els partits polítics.

Si això finalment no va ser possible va ser perquè ERC no va voler. I no ho va voler no per cap motiu d'interès general, sinó purament partidista, perquè estaven encegats en assolir el lideratge polític del procés. Aquest posicionament d'ERC va ser un error descomunal que pot haver-se carregat el procés. Veurem.

El que és inadmissible és que els mateixos que van provocar aquesta divisió ara acusin els altres de ser conseqüents amb els seus plantejaments i vulguin intentar una cosa que tots sabem és objectivament positiva.

A ningú li hauria de fer por que la gent parli, que la gent s'expressi, que la gent digui com li agradaria fossin les coses, i que això empoderi les respectives direccions a gestionar aquest escenari.

ANC i Òmnium fan sàviament de consultar els seus associats. Ens omplim la boca de democràcia, de voler una major qualitat democràtica a la nostra societat i ara volem impedir escoltar la veu de la societat civil???

L'únic retret potser hauria de ser que aquestes consultes no s'hagin fet abans. Però mai és tard si és a fi de bé.

No sabem com acabarà tot plegat. Però sí sabem una cosa: que fent aquestes consultes estem sent exemplarment democràtics i participatius, i que al darrere de totes les decisions que es prenguin sempre hi haurà l'exigència d'una voluntat democràticament expressada, no d'una transacció opaca entre direccions d'organitzacions.

La consulta s'alinea amb el que ha estat un posicionament recorrent de la societat civil. La consulta, a més, apel·la a exercir també en aquest àmbit, un lideratge que en aquests anys s'ha demostrat capaç de mobilitzar com mai la nostra societat. Té un punt de pueril haver de recordar que si som on som és per unes mobilitzacions tan espectaculars i unitàries que van aconseguir sacsejar-ho tot. Ni l'Onze 2012, ni el 2013, ni el 2014 la gent va fer el que va fer des del partidisme, tot el contrari, es va fer superant el partidisme. I aquesta és la clau del seu èxit. Un èxit que ara es vol reeditar amb aquestes consultes sobre el paper a jugar de la societat civil.

No sóc optimista en relació a com acabarà. ERC està massa encegada com per variar el seu posicionament, i sense ERC tot seria molt complicat de fer. Però com a mínim cal intentar-ho.

Per això em sento, avui, tan orgullós de la nostra societat civil. Perquè han tingut el coratge de donar l'oportunitat de parlar a la seva gent.

Si creieu que la unitat és garantia d'èxit, voteu, i voteu afirmativament al que ens plantegen. I fem-ho sense acritud. Sabent que el resultat només trasllada i legitima una voluntat que les direccions hauran de gestionar. Si no surt bé com a mínim que no sigui per no haver-ho intentat.

Voldria acabar aquest post fent un agraïment específic al Jordi Sánchez, el nou President de l'ANC. En Jordi és una persona d'una vàlua extraordinària. És un luxe que estigui a l'ANC. El vaig conèixer quan vaig entrar a la Crida. Sé de la seva capacitat, competència i compromís. No és fàcil gestionar el seu paper com ho està fent, d'una manera tan intel·ligent. I jo me'n sento molt orgullós i agraït.

DONEC PERFICIAM & ROSE TATTOO




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada