"Que existeixi la llum!"

«I la llum va existir. Déu veié que la llum era bona, i separà la llum de les tenebres» (Gènesi, 1.1)

Novembre 2007, assisteixo a una conferència d'Artur Mas al Palau de Congressos de Barcelona, en la que solemnitza el «dret a decidir» com a estratègia política de Convergència per als propers anys. Estem immersos en ple vendaval tripartit. Em resulta creïble tot el que explica.

Jo vinc de l'independentisme. He passat per La Crida, per ERC, per la FNEC, pel Casal Independentista de Les Corts, etc.

El 2010 faig un pas explícit i, com a independentista, amb altres amics independentistes, i sense que cap de nosaltres tingui el més mínim vincle, ni llavors ni ara, amb CDC ni amb UDC, decidim donar suport explícit a Artur Mas. Som blocaires i ho fem a través d'una revista digital que bategem ABSOLUT MAS.

Al meu entendre Mas i CDC han iniciat un viratge sobiranista que ha de portar el partit majoritari del nostre país cap a l'independentisme. Com a independentista entenc que això que està passant a Convergència és el més important i decisiu que pot passar al nostre país. I hi aposto. Des de fora, sense cap vincle orgànic de cap mena, però decideixo fer explícit el meu suport a Mas.

Del món independentista molt poca gent ho entén llavors.

El 2012 tenim un nou salt endavant en l'estratègia convergent. Segueixo donant suport a Mas, tot i que també es presenta, per ERC, n'Oriol Junqueras, a qui tinc per amic i en gran consideració. Però voto Mas, crec que és més decisiu per al país els resultats que obtingui Mas. Duran saboteja la campanya i ens fa entrar en profundes contradiccions i vergonya als independentistes que donem suport a Mas, fins al punt que el sabotatge de Duran costa a Mas no només no tenir una majoria absoluta que pronosticaven totes les enquestes, sinó perdre fins a 10 diputats.

Del 2012 ençà i des d'un cert independentisme cada cop més miop es continua considerant Mas com el principal obstacle per a la independència, i no es dona cap mena de valor al gir que està fent el partit central de la política catalana. El viratge és més lent del que molts hauríem volgut, però no veure el moviment, com es desplaçava, era d'una miopia absoluta, terrible.

El segon semestre del 2014 la miopia es generalitza, i ERC també declara Mas i CiU un obstacle a la independència. I això trenca la gran aliança sobiranista que havia funcionat aquells dos anys i submergeix en el caos el sobiranisme i tota possible estratègia. Fins al punt que es malbaraten les millors oportunitats que mai se'ns hauran presentat, com va ser gestionar el 9N i liderar unitàriament i per damunt dels partits polítics, unes eleccions plebiscitàries el primer trimestre del 2015.

Tot van ser excuses i mantres absurds: que si els indecisos, que si Podemos, que si Duran, etc.

Fa una setmana (14/06/2015) un dirigent d'ERC del nucli més dur, del pinyol, escrivia el següent tuit: «ERC vol liderar el país per fer la independència, malgrat la crítica dels que diuen no hi tenim dret».

ERC, en un moment donat, decideix que no és tan important sumar per aconseguir l'objectiu, sinó que allò pel que han de treballar és per liderar el procés. I això comportava automàticament fer tot el possible per substituir qui llavors ostentava aquest lideratge, el President Mas. Això és el que explica que ERC passés d'aquella fase col·laborativa i constructiva a la fase destructiva, erosionadora, on l'objectiu principal era fer i dir qualsevol cosa, per més absurda que fos, si implicava que podia desgastar Mas.

Això és el que explica, també, el desgast patit aquests mesos pel procés independentista. Arrosegats per ERC i el seu objectiu de substituir el lideratge del procés, es va deixar de sumar complicitats i tot es va contaminar per aquesta batalla pel lideratge. Tinc la captura de pantalla del tuit que he relacionat lletra per lletra, de manera que no dubteu de la seva existència (si no adjunto la foto és per respecte i apreci a qui el va fer i perquè continuo pensant que només ens en sortim sumant, i malgrat alguns pensin que les meves crítiques són destructives, des del fons del cor us dic que només persegueixen colpejar les consciències perquè es reaccioni).

Així arribem al que estan essent unes setmanes decisives per al procés independentista. El caràcter decisiu ha arribat, com no podia ser d'una altra manera, a partir de tot el que està passant a Unió.

Duran i els seus han estat apartats d'una manera radical del que és el Govern i trencant CiU, i això ha passat perquè de manera explícita CDC ha assenyalat la independència com el seu gran objectiu i ha dit que només anirà a les eleccions amb qui comparteixi aquest objectiu de la independència.

Duran i els seus havien intentat seguir enredant, seguir marejant la perdiu, seguir refugiant-se en ambigüitats que els permetessin seguir parassitant CDC mentre que el seu líder, Duran, seguia rebentant el procés per dins, via aquest desgast incessant del President Mas i de la seva obra.

A hores d'ara no hi ha cap dubte ja que Duran havia dipositat tot el seu crèdit polític a complir la paraula que havia donat a l'establishment (al Gobierno de España, al Puente Aéreo, etc.) de que ell aturaria el procés, de que ell aturaria Mas.


Només així s'explica que Duran hagi seguit presidint la Comissió d'Exteriors del Congrés, en un Parlament amb majoria absoluta del PP, mentre el PP feia tot el possible per liquidar judicialment al President Mas. Algú té el més mínim dubte que si Duran hagués estat més fidel a Mas que a l'Estat Espanyol, quan Mas va ser querellat pel 9N Duran hauria estat fulminat de la presidència d'aquesta comissió d'exteriors, que té com a objectiu representar el Regne d'Espanya???

Va home va! Si en Duran hi ha seguit és únicament perquè ningú a l'Estat Espanyol no ha dubtat ni un moment de la seva fidelitat i de que tot el que feia estava destinat a desgastar el President Mas i el procés.

Doncs bé, aquests dies tot això s'ha acabat. Aquests dies el gran vaixell convergent, el partit central del nostre país, ha culminat el seu procés de viratge cap a l'independentisme.

En aquesta operació cal posar en valor l'extraordinari compromís patriòtic de tota la gent d'Unió agrupats sota la denominació de «Hereus UDC 1931». Aquests dies veure una Núria de Gispert, un Joan Rigol o un Antoni Castellà defensant explícitament, amb tots els arguments, la independència, i que Unió fes honor al seu llegat històric com a partit i dels seus màrtirs, com Carrasco i Formiguera, ha estat un dels majors i més emocionants actes polítics als que es podia assistir.

CiU ja és història. Dilluns es materialitzarà un nou govern, en el que ja no hi seran els consellers no independentistes d'Unió. I abans, dissabte, el President Mas haurà donat a conèixer el seu projecte, plataforma, candidatura, per la independència de cara al 27S.

Fa pocs dies (el 3 de juny del 2015) escrivia, profèticament (és un dir, ho feia perquè tenia prou informació com per arribar a aquestes conclusions): «A Duran no li queden més de 10 dies de vida política. Després ja tot s'haurà acabat per a ell. Sense cap possibilitat de desgastar ni a Mas ni al President, serà repudiat fins i tot pels seus actuals protectors, l'establishment i l'estat espanyol que fins ara ha confiat cegament en la seva paraula que ell podia parar el procés independentista.»

Els 10 dies de vida política de Duran ja s'han consumit. Han estat alguns més, però Duran ja és història. I també la seva gent.

En aquest mateix post deia: «El President Mas, alliberat de la sangonera d'en Duran creixerà des de tots els punts de vista, la seva acció política i el seu lideratge no seran sistemàticament desgastats, la seva credibilitat no serà ultratjada pel seu antic soci, i les seves expectatives electorals creixeran exponencialment.»

I en aquest punt estem. El President Mas i CDC s'han deslliurat de Duran i el seu desgast, i han fet explícit el gran objectiu de la independència.

Per a molts de nosaltres, els que sense haver estat mai de CDC els vam donar suport provinents de l'independentisme, ara conclou satisfactòriament, fins i tot amb orgull, un trajecte que no ha estat exempt de contradiccions.

Estic infinitament agraït i infinitament orgullós del President Mas, i de la gent que l'ha acompanyat, com en Quico Homs, com en Josep Rull, com en Toni Castellà, etc.

Queden molt pocs dies fins el 27S. Estic convençut que la plataforma o candidatura que encapçali el President Mas tindrà un enorme suport, que gaudirà d'uns suports creixents, i que això serà el que farà possible un lideratge fort i exitós per al procés.

Estic també convençut que a ERC ara mateix deuen estar submergits en una gran confusió. Fins aquestes mateixes municipals han seguit amb la seva estratègia de desgastar Mas i CDC. Ara veuen que això ja no poden seguir-ho fent. Ara veuen també que una gran candidatura central de país pel Sí era l'aposta més intel·ligent i ambiciosa possible. Però, tot i que suposo que ja no queda ningú a ERC que no ho vegi, no baixaran del burro i no faran cap pas per fer-la possible. Si queda algú amb una mínima visió estratègica a can ERC veurà amb desesperació com quedaran atrapats entre la candidatura transversal per la independència que encapçali el President Mas i la de la CUP, que potser encapçali una persona d'extraordinària vàlua com és Antonio Baños.


Fa uns dies, a 8TV un Oriol Junqueras que dissortadament no té res a veure amb l'Oriol Junqueras del 2012, ficava en un mateix sac al President Mas i a l'Ada Colau, i se'n proclamava equidistant, com si això tingués cap valor o aportés res. No, benvolgut Oriol, no. ERC no pot estar equidistant d'un President que va posar les urnes el 9N i que està imputat per aquest fet i d'una demagoga que l'insulta i el titlla de màfia i que en tota la seva vida no ha fet ni un gest, ni un acte, ni un res de res, per la independència de Catalunya. Això, amic Oriol, és no haver entès res de res, és haver-se situat en un marc mental i polític totalment alienat del que és la realitat de Catalunya i del procés cap a la independència.

ERC va convertir liderar el país per fer la independència en el seu objectiu. I això que va estar a punt de carregar-se el procés, ara esdevindrà la pitjor i més feixuga càrrega possible per a ERC el 27S.

Pel que fa a Duran i els seus, un cop tot el món ha visualitzat que no és capaç d'aturar el procés ni de desgastar el President Mas, fins i tot els que li han estat donant suport des dels aparells de l'estat i l'establishment l'abandonaran. Ni tan sols es presentarà a les eleccions, perquè tothom sap que si ho fes a qui únicament podria arrencar alguns vots seria a PP i a PSC, no a Mas.

Així Duran haurà esdevingut -políticament- una mena de Jim Jones, el líder de la secta «Temple del Poble», que el 1978 es van suïcidar, en un nombre de gairebé 1.000 persones, a la Guyana, totalment convençuts que la fi del món i l'apocalipsi estaven a punt d'arribar. Els qui l'han seguit s'han suïcidat políticament, i ho han fet enduts per una mena de passió sectària induïda pel seu líder, Duran, que els ha impedit veure que ell, en Duran, no obeïa a cap altre interès que no fossin els interessos de l'estat espanyol i de l'establishment, i que totes les promeses de poder seguir gaudint de poder, influència i càrrecs via perpetuar l'ambigüitat eren purs enganys.

Ara ja s'ha acabat tot. El President, alliberat de la feixuga càrrega de Duran, liderarà el procés com fins ara mai no ha pogut fer. El President parlarà i cada dia ho farà més clar. El President defensarà la independència, i això farà mobilitzar i confiar transversalment a la societat catalana. El President i la seva plataforma o candidatura creixeran políticament i en intenció de vot i al fer-ho faran més fort i més viable el procés independentista.

Pel que fa als independentistes que vàrem apostar fa força anys pel President i perquè tot això acabaria passant, aquests dies gaudim de la recompensa de veure-ho fet realitat.

Però, pel damunt de tot, mantenim el compromís i l'obligació patriòtica de seguir treballant per la independència com el primer dia.

DONEC PERFICIAM