Jo pensava que després de més de 30 anys de militància independentista ja ho havia vist tot, i les havia vistes tan bèsties que ja res em podria impressionar.
Quin greu error.
El que estem vivint aquests dies és el més gros i més radicalment absurd i impresentable de tot el que m'ha tocat viure en aquests 30 anys de militància independentista.
I n'estic TIP. N'estic FART.
Tant de bo m'hagi de menjar el meu sentiment d'avui, la meva indignació, el meu estat de cabreig extrem. Tant de bo! Tant de bo d'aquí a 10 dies us hagi de dir «em va faltar fe, i les coses s'estaven fent bé, i jo no ho veia, i ho lamento, i reconec als que han propiciat un pacte històric el seu valor, coratge i intel·ligència.»
Us juro pel més sagrat que d'aquí a 10 dies és el que voldria estar escrivint. Amb la penitència que calgués pel que avui escriuré. La que sigui. L'assumiré i com a home de fe i de paraula que sóc, la compliré.
Però avui tot el que veig és un desert. Avui tot el que veig és un poble que estava en marxa paralitzat perquè certs partidismes imposen les seves fòbies i odis personals als interessos generals.
Estem atrapats en una mena d'il·lusió òptica, com la que va dibuixar Escher en la seva famosa escala, en la que els actors apareixen en un moviment fictici que els empresona a un pla irreal, en el que pugen i baixen simultàniament, en el que res no és cert, excepte que facin el que facin seguiran sense moure's d'on són, seguiran atrapats en aquesta irrealitat.
Aquest és l'escenari que nosaltres mateixos ens hem fabricat i del que som presoners.
I ja no hi ha ningú que no estigui lliure de culpa, per més que no tots tenen la mateixa responsabilitat.
La conferència del President Mas post 9N se situava en un camí victoriós. Era el camí. Era la ruta. Era el bé. Era l'èxit. Era el triomf. Era una proposta intel·ligent, generosa, guanyadora.
Però no. Un Oriol Junqueras cegat pel ressentiment cap a Mas ho va rebentar tot, i va fer una contraproposta que era letal per a l'objectiu de la independència. Edificada sobre pressupòsits totalment falsos, dels que a hores d'ara ja no en queda cap dempeus. Però és igual. Aquella bogeria destructiva en la que estava instal·lada ERC i singularment Oriol Junqueras va esbudellar la millor oportunitat que mai haurem tingut per arribar a la independència.
Aquells dies vaig escriure que no sabia si el que havia fet l'Oriol i ERC s'haurien carregat definitivament el procés tal i com l'havíem conegut fins aleshores o encara hi hauria alguna possibilitat de reconduir-lo, per més extrema que fos.
Tots ens vam agafar al lideratge del President Mas, el lideratge polític més sòlid que té el país, per pensar que no tot podia estar perdut.
Però Mas, vist en perspectiva, també va cometre, a partir d'aleshores, dos errors:
- el primer, quedar-se paralitzat davant la rebentada que va protagonitzar ERC. No va saber com reaccionar, i no va reaccionar. Li va costar mesos reaccionar. Ho entenc, perquè tots estàvem igual.
- el segon, a Molins, fa cosa d'un mes. Quan tots esperàvem es postulés per liderar una llista transversal, un cop desempallegat de la sangonera del Duran i amb la possibilitat d'envoltar-se del millor talent del país, va tornar a invocar el paper de la societat civil per intentar aconseguir l'objectiu (clarament desitjable) de la unitat al voltant del Sí.
En el seu moment ja vaig dir que vaig sortir de Molins desconcertat. Però era impossible no veure la voluntat constructiva que seguia perseguint el President, obsedit per dotar d'un autèntic caràcter plebiscitari el 27S, i no d'unes simples eleccions autonòmiques en les que el tema de la independència hagués estat tan sols un mes dels molts sobre la taula.
L'impacte de la conferència de Molins de Mas fou gran. I la societat civil entomà el repte. L'ANC va convocar una consulta interna que clarament es veia guanyaria l'opció d'implicar-se per la unitat.
Davant aquest escenari, un Oriol Junqueras que segueix cegat per l'odi a Mas, llença una proposta totalment delirant: estava d'acord amb una candidatura unitària, però sense polítics. És a dir, sí a la unitat, però al preu de sacrificar tot el bo i millor del capital polític del país, tancant la llista unitària a la presència de polítics.
Quin horror, Déu meu!!! Al darrere d'aquesta proposta hi ha un ressentiment extrem que porta a assumir que s'està «pillat» per la bondat de la proposta unitària, però que per tirar-la endavant, per sumar-s'hi, s'exigeix matar Mas, apartar-lo de la llista. I amb ell, tot el capital polític que representen també el mateix Junqueras, David Fernández, Toni Castellà i la llarga llista de polítics compromesos amb la independència, que són les cares visibles del procés, que són els nostres referents internacionals.
Davant aquesta proposta delirant, la societat civil reacciona de manera diversa. Des de l'ANC, certa estupefacció, i una serena discreció. Però des d'Òmnium la reacció és terrible.
Ja fa temps que -Muriel Casals al marge- Òmnium està actuant com a corretja de transmissió d'ERC. És molt dur dir-ho, però és que és així. I Òmnium el passat cap de setmana fa pública una enquesta feta a mida per a ERC.
L'enquesta d'Òmnium és un exercici de manipulació groller, inadmissible i incomprensible, que no servia de res i de la que se'n va fer un ús tan lamentablement partidista.
I així s'acaba elevant als altars de la certesa que el millor era la llista sense polítics.
Aquesta situació va aconseguir una altra cosa: atrapar a la CUP, que fins aleshores s'havia pogut escaquejar de participar de cap d'aquests debats (i que ja anava bé que així fos). Pressionats per aquesta farsa, des de la CUP reaccionen amb una altra proposta delirant: sí a la llista de societat civil sense polítics, però sempre i quan el Parlament que en surti mai faci res, mai nomeni cap nou president ni govern, i l'única funció que tingui sigui la de transitar en el menor termini de temps possible cap a unes noves eleccions, aquestes ja amb tots els partits polítics.
Un autèntic deliri.
El camí a la independència sempre havia tingut clar seria molt complicat. El que mai m'havia imaginat és que seríem nosaltres mateixos els que embogiríem fins fer-lo impossible, fins complicar-lo tant, fer-lo tan incomprensible i absurd que ens aboqués a la derrota segura.
Una de les meves competències professionals és tot el que té a veure amb l'anàlisi organitzativa i la planificació estratègica. Una de les eines més bàsiques en qualsevol anàlisi organitzativa i procés de planificació estratègica és el DAFO, que et permet situar Debilitats, Amenaces, Fortaleses i Oportunitats en relació a qualsevol organització i disseny estratègic. És una eina molt bàsica, però molt eficaç.
Estic absolutament convençut que en tot el que s'està proposant ningú no ha fet res de res en termes d'anàlisi estratègica. Que les coses s'estan dient i proposant totalment a la babalà, sense tenir en compte res de res, i menys que res, les possibles febleses i amenaces de les propostes o diferents escenaris.
Si s'estigués fent, no s'estarien proposant aquests disbarats. Quan fas un DAFO, les febleses assenyalen els elements interns, mentre les amenaces els externs. Ningú no hauria proposat una llista sense polítics i que tingués el compromís explícit de no constituir un govern si hagués mesurat la gravíssima amenaça que p.ex. podria ser la impugnació d'una llista d'aquesta naturalesa, per frau de llei, en mitja campanya. Si es fa, la impugnació és segura, i també la seva anul·lació. De manera que arribaríem al 27S sense llista unitària, sense CDC, sense ERC i sense CUP, i això ens abocaria a un Parlament amb únicament PSC-PSOE, Podemos, Ciutadans i PP. I d'aquí en sortiria un govern que ens menjaríem QUATRE PUTOS ANYS. La fi de tot.
És de bojos plantejar una candidatura que explícitament tingui per objectiu no fer un govern. És un frau de llei tan bèstia que al TC o el tribunal que sigui li costaria SEGONS anul·lar la candidatura, deixar-la fora de combat.
Però a més a més és que no veiem que si anem a unes eleccions el 27S, unes el novembre (espanyoles) i unes el gener la gent ens acabarà engegant a pastar fang??? Però que no ho veiem que no es pot demanar a la gent que faci coses que és impossible d'entendre perquè es fan? Quin sentit té constituir un Parlament que només té per objectiu dissoldre's? Collons, ja sabem que són plebiscitàries, però no són autodestruibles. Si el dotem de caràcter plebiscitari el Parlament que en surti, si és independentista, ha de configurar un Govern independentista, que gestioni la independència que proclami el Parlament. I punt. No és tan difícil d'entendre. De fet és el que tot el món entendria.
Doncs no. Nosaltres ens plantegem la flipada d'un govern que segueixi en funcions i un Parlament bloquejat amb la missió de no fer res, un absurd democràtic i un cicle de 3 eleccions en 5 o 6 mesos. Delirant.
I encara més, un escenari d'aquest tipus sacrifica totes les nostres fortaleses i ens fa presoners de totes les bajanades que s'han dit contra la majoria independentista.
Si hi ha una tarada mental com aquesta tal Ubasart de Podemos que diu que faran servir l'odi contra Mas, doncs ara resulta que se li fa cas i s'aparta a Mas perquè així s'espera sumar. Però és que estem bojos?????
A mi no em sobra ningú en aquest procés. I tant de bo també hi fossin les tarades de la Ubasart i de la monja Forcades. Tant de bo! Només m'hi sobra la gent que diu que només hi seran si no hi són altres. Va home va!!!!! Prou de farsant i prou de fer cas a farsants.
La independència requereix, per triomfar, de ser capaç de generar seguretats. És la clau per a una majoria social indy. Llistes que prescindeixin dels líders amb més projecció i processos electorals en bucle i que ens aboquin al desgovern i la provisionalitat són la millor recepta per al fracàs. Està escrit i és profecia.
I torno a dir-ho, tant de bo m'hagi de menjar les meves paraules i la meva frustració i desconcert. Seria l'home més feliç del món. No desitjo amb més intensitat res que ser forts, fer les coses bé i arribar al 27S amb una proposta guanyadora que superi les nostres fòbies i sigui capaç de generar sinèrgies transversals en tot el món indy.
Quin greu error.
El que estem vivint aquests dies és el més gros i més radicalment absurd i impresentable de tot el que m'ha tocat viure en aquests 30 anys de militància independentista.
I n'estic TIP. N'estic FART.
Tant de bo m'hagi de menjar el meu sentiment d'avui, la meva indignació, el meu estat de cabreig extrem. Tant de bo! Tant de bo d'aquí a 10 dies us hagi de dir «em va faltar fe, i les coses s'estaven fent bé, i jo no ho veia, i ho lamento, i reconec als que han propiciat un pacte històric el seu valor, coratge i intel·ligència.»
Us juro pel més sagrat que d'aquí a 10 dies és el que voldria estar escrivint. Amb la penitència que calgués pel que avui escriuré. La que sigui. L'assumiré i com a home de fe i de paraula que sóc, la compliré.
Però avui tot el que veig és un desert. Avui tot el que veig és un poble que estava en marxa paralitzat perquè certs partidismes imposen les seves fòbies i odis personals als interessos generals.
Estem atrapats en una mena d'il·lusió òptica, com la que va dibuixar Escher en la seva famosa escala, en la que els actors apareixen en un moviment fictici que els empresona a un pla irreal, en el que pugen i baixen simultàniament, en el que res no és cert, excepte que facin el que facin seguiran sense moure's d'on són, seguiran atrapats en aquesta irrealitat.
Aquest és l'escenari que nosaltres mateixos ens hem fabricat i del que som presoners.
I ja no hi ha ningú que no estigui lliure de culpa, per més que no tots tenen la mateixa responsabilitat.
La conferència del President Mas post 9N se situava en un camí victoriós. Era el camí. Era la ruta. Era el bé. Era l'èxit. Era el triomf. Era una proposta intel·ligent, generosa, guanyadora.
Però no. Un Oriol Junqueras cegat pel ressentiment cap a Mas ho va rebentar tot, i va fer una contraproposta que era letal per a l'objectiu de la independència. Edificada sobre pressupòsits totalment falsos, dels que a hores d'ara ja no en queda cap dempeus. Però és igual. Aquella bogeria destructiva en la que estava instal·lada ERC i singularment Oriol Junqueras va esbudellar la millor oportunitat que mai haurem tingut per arribar a la independència.
Aquells dies vaig escriure que no sabia si el que havia fet l'Oriol i ERC s'haurien carregat definitivament el procés tal i com l'havíem conegut fins aleshores o encara hi hauria alguna possibilitat de reconduir-lo, per més extrema que fos.
Tots ens vam agafar al lideratge del President Mas, el lideratge polític més sòlid que té el país, per pensar que no tot podia estar perdut.
Però Mas, vist en perspectiva, també va cometre, a partir d'aleshores, dos errors:
- el primer, quedar-se paralitzat davant la rebentada que va protagonitzar ERC. No va saber com reaccionar, i no va reaccionar. Li va costar mesos reaccionar. Ho entenc, perquè tots estàvem igual.
- el segon, a Molins, fa cosa d'un mes. Quan tots esperàvem es postulés per liderar una llista transversal, un cop desempallegat de la sangonera del Duran i amb la possibilitat d'envoltar-se del millor talent del país, va tornar a invocar el paper de la societat civil per intentar aconseguir l'objectiu (clarament desitjable) de la unitat al voltant del Sí.
En el seu moment ja vaig dir que vaig sortir de Molins desconcertat. Però era impossible no veure la voluntat constructiva que seguia perseguint el President, obsedit per dotar d'un autèntic caràcter plebiscitari el 27S, i no d'unes simples eleccions autonòmiques en les que el tema de la independència hagués estat tan sols un mes dels molts sobre la taula.
L'impacte de la conferència de Molins de Mas fou gran. I la societat civil entomà el repte. L'ANC va convocar una consulta interna que clarament es veia guanyaria l'opció d'implicar-se per la unitat.
Davant aquest escenari, un Oriol Junqueras que segueix cegat per l'odi a Mas, llença una proposta totalment delirant: estava d'acord amb una candidatura unitària, però sense polítics. És a dir, sí a la unitat, però al preu de sacrificar tot el bo i millor del capital polític del país, tancant la llista unitària a la presència de polítics.
Quin horror, Déu meu!!! Al darrere d'aquesta proposta hi ha un ressentiment extrem que porta a assumir que s'està «pillat» per la bondat de la proposta unitària, però que per tirar-la endavant, per sumar-s'hi, s'exigeix matar Mas, apartar-lo de la llista. I amb ell, tot el capital polític que representen també el mateix Junqueras, David Fernández, Toni Castellà i la llarga llista de polítics compromesos amb la independència, que són les cares visibles del procés, que són els nostres referents internacionals.
Davant aquesta proposta delirant, la societat civil reacciona de manera diversa. Des de l'ANC, certa estupefacció, i una serena discreció. Però des d'Òmnium la reacció és terrible.
Ja fa temps que -Muriel Casals al marge- Òmnium està actuant com a corretja de transmissió d'ERC. És molt dur dir-ho, però és que és així. I Òmnium el passat cap de setmana fa pública una enquesta feta a mida per a ERC.
L'enquesta d'Òmnium és un exercici de manipulació groller, inadmissible i incomprensible, que no servia de res i de la que se'n va fer un ús tan lamentablement partidista.
I així s'acaba elevant als altars de la certesa que el millor era la llista sense polítics.
Aquesta situació va aconseguir una altra cosa: atrapar a la CUP, que fins aleshores s'havia pogut escaquejar de participar de cap d'aquests debats (i que ja anava bé que així fos). Pressionats per aquesta farsa, des de la CUP reaccionen amb una altra proposta delirant: sí a la llista de societat civil sense polítics, però sempre i quan el Parlament que en surti mai faci res, mai nomeni cap nou president ni govern, i l'única funció que tingui sigui la de transitar en el menor termini de temps possible cap a unes noves eleccions, aquestes ja amb tots els partits polítics.
Un autèntic deliri.
El camí a la independència sempre havia tingut clar seria molt complicat. El que mai m'havia imaginat és que seríem nosaltres mateixos els que embogiríem fins fer-lo impossible, fins complicar-lo tant, fer-lo tan incomprensible i absurd que ens aboqués a la derrota segura.
Una de les meves competències professionals és tot el que té a veure amb l'anàlisi organitzativa i la planificació estratègica. Una de les eines més bàsiques en qualsevol anàlisi organitzativa i procés de planificació estratègica és el DAFO, que et permet situar Debilitats, Amenaces, Fortaleses i Oportunitats en relació a qualsevol organització i disseny estratègic. És una eina molt bàsica, però molt eficaç.
Estic absolutament convençut que en tot el que s'està proposant ningú no ha fet res de res en termes d'anàlisi estratègica. Que les coses s'estan dient i proposant totalment a la babalà, sense tenir en compte res de res, i menys que res, les possibles febleses i amenaces de les propostes o diferents escenaris.
Si s'estigués fent, no s'estarien proposant aquests disbarats. Quan fas un DAFO, les febleses assenyalen els elements interns, mentre les amenaces els externs. Ningú no hauria proposat una llista sense polítics i que tingués el compromís explícit de no constituir un govern si hagués mesurat la gravíssima amenaça que p.ex. podria ser la impugnació d'una llista d'aquesta naturalesa, per frau de llei, en mitja campanya. Si es fa, la impugnació és segura, i també la seva anul·lació. De manera que arribaríem al 27S sense llista unitària, sense CDC, sense ERC i sense CUP, i això ens abocaria a un Parlament amb únicament PSC-PSOE, Podemos, Ciutadans i PP. I d'aquí en sortiria un govern que ens menjaríem QUATRE PUTOS ANYS. La fi de tot.
És de bojos plantejar una candidatura que explícitament tingui per objectiu no fer un govern. És un frau de llei tan bèstia que al TC o el tribunal que sigui li costaria SEGONS anul·lar la candidatura, deixar-la fora de combat.
Però a més a més és que no veiem que si anem a unes eleccions el 27S, unes el novembre (espanyoles) i unes el gener la gent ens acabarà engegant a pastar fang??? Però que no ho veiem que no es pot demanar a la gent que faci coses que és impossible d'entendre perquè es fan? Quin sentit té constituir un Parlament que només té per objectiu dissoldre's? Collons, ja sabem que són plebiscitàries, però no són autodestruibles. Si el dotem de caràcter plebiscitari el Parlament que en surti, si és independentista, ha de configurar un Govern independentista, que gestioni la independència que proclami el Parlament. I punt. No és tan difícil d'entendre. De fet és el que tot el món entendria.
Doncs no. Nosaltres ens plantegem la flipada d'un govern que segueixi en funcions i un Parlament bloquejat amb la missió de no fer res, un absurd democràtic i un cicle de 3 eleccions en 5 o 6 mesos. Delirant.
I encara més, un escenari d'aquest tipus sacrifica totes les nostres fortaleses i ens fa presoners de totes les bajanades que s'han dit contra la majoria independentista.
Si hi ha una tarada mental com aquesta tal Ubasart de Podemos que diu que faran servir l'odi contra Mas, doncs ara resulta que se li fa cas i s'aparta a Mas perquè així s'espera sumar. Però és que estem bojos?????
A mi no em sobra ningú en aquest procés. I tant de bo també hi fossin les tarades de la Ubasart i de la monja Forcades. Tant de bo! Només m'hi sobra la gent que diu que només hi seran si no hi són altres. Va home va!!!!! Prou de farsant i prou de fer cas a farsants.
La independència requereix, per triomfar, de ser capaç de generar seguretats. És la clau per a una majoria social indy. Llistes que prescindeixin dels líders amb més projecció i processos electorals en bucle i que ens aboquin al desgovern i la provisionalitat són la millor recepta per al fracàs. Està escrit i és profecia.
I torno a dir-ho, tant de bo m'hagi de menjar les meves paraules i la meva frustració i desconcert. Seria l'home més feliç del món. No desitjo amb més intensitat res que ser forts, fer les coses bé i arribar al 27S amb una proposta guanyadora que superi les nostres fòbies i sigui capaç de generar sinèrgies transversals en tot el món indy.
Potser canviaria això de l'odi d'en Junqueras per "antipatia", "rivalitat", "gelosia" o "enveja"?... No sé quina de les quatre encaixaria millor que odi que ho trobo, certament, exagerat.
ResponEliminaPer la resta, estic absolutament d'acord. Ja està bé de tantes tonteries. Fem les coses bé d'una vegada!!
Amic Francesc, cal paciència i més paciència, com la del MHP. És el país que tenim, el mateix que s'enfonsà en el caos revolucionari mentre lluitàvem contra el feixisme a la Guerra Civil. Hem de treballar amb els seus néts i besnets. L'esquerra independentista és la creu del President Mas, com Grècia ho és de la cancellera Merkel. Només hi ha una via, cap endavant.
ResponEliminaSi es fa la llista sense polítics, de la societat civil, caldria presentar a més a més tres llistes paracaigudes de "CDC-Ara és l'hora", "ERC-Ara és l'hora" i "CUP-Ara és l'hora" amb els respectius dirigents polítics, i posar-les al congelador. O sigui, els partits farien campanya per la llista conjunta, i "s'oblidarien" de promoure les llistes separades. Si Espanya anul·la la llista sense polítics, es descongelen les 3 llistes "Ara és l'hora".
ResponEliminaDe totes formes jo crec que el millor per assolir la independència és una llista unitària amb gent ben preparada (polítics en actiu, experts i patums), que piloti un procés de Declaració d'Independència efectiu, i que no doni pas a noves eleccions fins que no s'hagi assolit el control de finances, seguretat, energia i telecomunicacions al nou Estat Català.
Hi ha equivocacions tan garrafals, cagades tan evidents, que no poden atribuir-se a la ineptitud de qui les provoca; ha de ser qüestió de mala fe.
ResponEliminaExcepte en el que comentes sobre Òmnium, subscric totes i cadascuna de les teves paraules.
Gràcies per l'article.
Per cert, a mi també m'agradaria equivocar-me en aquest cas.
Ens agrada complicar-nos l'existencia.Ens foten pals des de Madrid,els unionistes des de catalunya i nosaltres ens anem foten trets al peu.Alguns s'estimen perdre la oportunitat de la independencia si acaben amb Mas...Jo tambe crec que lo de Junqueras es mès aviat enveja que odi.....
ResponEliminaNo puc entendre com tanta gent no veu allò que és de pur sentit comú.
ResponEliminaEl què estem provant de fer és molt gros: aconseguir la independència d'un territori de la Unió Europea, per mitjans pacífics, amb l'hostilitat de pràcticament tots els estats i amb l'oposició més ferotge que ens podem imaginar d'un estat regit per una democràcia de baixa intensitat. Tot això en un context informatiu on la gran majoria dels mitjans ens juguen a la contra, mentint, difamant i escamotejant informacions. És la cosa més semblant a provar de guanyar una guerra contra un enemic més nombrós, més determinat i molt més ben equipat. Per entendre'ns, no es tracta d'organitzar una calçotada de cap de setmana.
Si estiguéssim organitzant una calçotada s'entendrien algunes actituds.
- A mi m'agraden molt els calçots. A més hi van una colla d'amics meus. Però me n'he assabentat que anirà aquell cunyat d'en Jordi, tan pesat, que li fa pudor l'alè i que sempre se m'asseu al costat i em fot uns rotllos insuportables. Si va ell, jo no hi vaig.
Això és una mena de guerra. Hem de lluitar amb tot i amb tots, amb el veí impresentable que ens tira les burilles al pati, amb el cregut que ens va fotre la núvia a l'institut, amb el nostre cap a la feina que ens puteja. Perquè si no lluitem amb ells, si ells no lluiten amb nosaltres, estem perduts. Si guanyem, cadascú podrà fer el seu camí. Si perdem, no hi haurà cap camí per fer, al menys en molt de temps.
Per això no entenc unes altres actituds.
- Jo no vull la independència si (insereixi aquí la seva condició preferida). Les condicions tots les sabem: si l'encapçala en Mas, si ens fan fora de la UE, si no fem un estat anticapitalista. Doncs els que diuen això, no són independentistes, així de clar. I directament, més val que s'apuntin al no i que deixin d'emprenyar. No és cap vergonya no voler la independència, pel motiu que sigui. El que és una vergonya i imperdonable, és dir que vols amb deliri una cosa i col·laborar a fer-la impossible amb les teves accions i les teves paraules, posant condicions que ningú posa en altres contextos.
Què pensaríem d'algú que ens digués:
- Jo sóc vegetarià, però mentre els tomàquets no tinguin el gust que jo espero i l'enciam sigui de bossa, prefereixo un bon entrecot de bou.
- Doncs nano, tu no solament no ets vegetarià, sinó que tens una cara dura com l'adamantium.
Als polítics catalans, especialment als líders, Artur Mas, Oriol Junqueras i David Fernández, i als directius de les entitats els demano que llegeixin amb atenció un article d'Enric Vila, "Culloden". El podran trobar a http://www.elmati.cat/article/4686/culloden-1745. Després es poden llegir la descripció de la batalla de Cefís. La podran trobar a https://ca.wikipedia.org/wiki/Batalla_del_riu_Cefís. I que reflexionin amb molta cura si volen ser protagonistes d'un Culloden o d'un Cefís.
Perquè si trien un Culloden per curtesa de mires, incompetència personal, sectarisme o qualsevol altre motiu, ja cal que es preparin perquè els cobrirem de menyspreu. I això val també per a la classe de tropa, pels vegetarians anti-tomàquet i menjadors d'entrecot.
Magnífica valoració analítica company. Es necesita aquesta claravidència tant raonable com imprecindible si no es vol fer el ridicul.
EliminaSalut
Si el President hagués arribat al 9N sense el Duran, la reacció d'en Junqueras a la proposta post 9N del President no hauria tingut els efectes paralitzants que bé assenyales. L'acció d'ERC des del moment que van posar en risc el 9N part de l'axioma segons el qual la independència ja era al sac i ells, com a força d'esquerres, havien assolit l'hegemonia; només faltava fer unes eleccions que ho certifiquessin. Per a ells, es disputava l'hegemonia dreta/esquerra, la resta (independència, construcció d'un nou estat democràtic català...) ja estava guanyat. El 24M evidencia que aquell axioma era una fal·làcia: no són hegemònics -ni al país ni al seu camp ideològic-, l'esquerra en general -entre la genuflexió i la demagògia- no té programa i discurs renovats i guanyadors, i el camí cap a la independència s'ha emboirat.
ResponEliminaD'acord quan assenyales la voluntat constructiva del President Mas en la proposta de Molins de Rei. Aquesta voluntat del President Mas de sumar, de guanyar la llibertat en una victòria compartida, només la poden negar els que envegen la solidesa i categoria d’estadista que ha assolit Artur Mas, la seva coherència en la defensa del país que l’ha portat a jugar-s’ho tot en un posicionament independentista ferm i desacomplexat.
Jo també vull sumar el màxim. Però a veure, no tot és sumable, sobretot no és sumable qui no vol sumar-s’hi i, a més, com en el cas de la monja, està com un llum, té un ego més gran que el macís de Montserrat, i s’embarca en la flotilla de la farsa i la demagògia. Estem en un projecte difícil, que requereix àmplia unitat, que cal sumar allò de les sensibilitats diverses, que necessites confiar en qui tens al costat, al darrere, i en qui porta el timó, un projecte que requereix una gran dosi de seriositat. I aquí, hores d’ara, fem allò que havíem quedat que no es podia fer en política: el ridícul, amb variat catàleg de propostes delirants.
La proposta de Molins de Rei s’usa amb mala fe pels que envegen el President i, a més, confonen generositat amb feblesa. Aquests són els que el defensaran com cal si la inhabilitació va endavant? No. Aquests han trobat l’ocasió d’enfonsar-lo. Permanentment acomplexats davant l’esquerra espanyola (una esquerra que sempre hauria estat ben poca cosa sense la gent dels Països Catalans i d’Euskadi que l’ha nodrida), creuen que liquidant el President esdevindran, ara sí, la gran esquerra hegemònica amb la confluència d’un munt de personatges, de l’esquerra espanyolista, amb el comú denominador de no haver pegat mai un pal a l’aigua, gent que no ha trepitjat mai una fàbrica, que ignora el que és treballar a torns, etc. Coses curioses d’aquests esquerranosos.
Som on som i hem de seguir avançant. Cap a la victòria. Encara és possible. Però trobo imprescindible:
1) Transmetre confiança i seguretat en la transició al, i en la construcció del, nou estat català. Això requereix lideratge contrastat, sòlid, madur políticament, amplament conegut a l’interior i a l’exterior: el lideratge d’Artur Mas.
2) Eleccions plebiscitàries el 27S. Qualsevol endarreriment s’interpretarà com una mostra de feblesa, i entrem en l’etapa que s’ha de tenir i mostrar capacitat de decisió, s’ha de transmetre autoconfiança, moral d’èxit.
3) Bastir un programa de mínims. No fer un patracol, però tampoc limitar-s’hi a un “Sí a la independència”. El programa s’ha d’articular amb unes poques idees força dirigides al gruix central de la societat: Sí a la independència, governabilitat assegurada durant la transició, aspectes bàsics del nou estat català, compromisos internacionals a assumir (deute, voluntat de pertinença a: EU, NATO...), política per a les persones i mesures d’impuls econòmic.
4) Candidatura encapçalada (a Barcelona) per Mas, Junqueras i Fernàndez, amb altres polítics de pes i independents de talent i rellevància pública.
Si no hi ha acord amb els punts anteriors, el President ha de tirar endavant la seva pròpia llista i programa. Sense deliris, amb seriositat i racionalitat tornarà l’entusiasme, i guanyarem segur.