Jo, malgrat ser un xarneguet pota negra (pare murcià i mare catalana), estar a punt de néixer a Sevilla, créixer els meus tres primers anys i mig de la meva vida a Lora del Río, i després al barri de Sant Ildefons, Ciutat Satèl·lit, Cornellà de Llobregat, sóc un independentista provinent de l'independentisme (sí, en algun moment hem estat un exotisme, però existim!).
Sóc independentista perquè des que vaig tenir ús de raó política vaig considerar-me nacionalista català. Perquè els meus referents polítics sempre han estat els separatistes. Perquè sempre he estat disposat a fer el que calgués per la llibertat de Catalunya, per la independència, perquè aquest ha estat el meu motor militant des de sempre. I perquè sempre he considerat accessori tot el que no fos la independència de Catalunya.
Abans he dit «malgrat» únicament per emfatitzar el meu perfil vital i la meva militància indepe. Perquè si d'alguna cosa estic més que orgullós és dels meus orígens, del meu pare, de la meva família, del barri de Sant Ildefons. Per totes aquestes coses que jo sé que si ara mateix acabés d'arribar a l'independentisme tindria un perfil 100% dels meus admirats amics de Súmate, que són el millor que ens ha passat en molt de temps. Però això no és així. Jo vaig fer el click fa molt de temps. Hi vaig arribar de la mà de mon pare. Sí, un murcià que va acabar fent les seves classes a les escoles del barri de Sant Ildefons en català. Al començament no se sentia segur. Però s'hi va llençar. Sí, mon pare, algú que també deia aquestes coses tòpiques com «uno no es de donde nace, sino de donde pace». Algú que mai va renunciar ni amagar els seus orígens murcians, que va ser membre molt de temps de la Casa Regional de Murcia, perquè li agradava conversar amb «paisanos» seus sobre la seva terra, etc.
Però mon pare, en algun moment de la seva vida, va implicar-se definitivament amb la causa de Catalunya. Potser hi va arribar per la influència dels seus companys del PSUC, potser dels capellans de la parròquia, potser per prendre consciència de la repressió cap a qualsevol mostra de catalanitat, des de la llengua fins a la història i la cultura que patia Catalunya.
Sí, suposo que per a mon pare promoure un manifest, en el tardofranquisme, perquè a les escoles del barri, d'un barri pràcticament monolingüe castellanoparlant, també s'ensenyés a la canalla el català, que això li costés un cap de setmana detingut a Via Laietana denunciat per una mestra catalanoparlant i catalana d'origen. Suposo que tot això també el va acabar de conscienciar.
I així mon pare va ser el primer que em va explicar coses de la història de Catalunya, que em va passar llibres perquè els llegís i que em va portar al Fossar de les Moreres un Onze de Setembre.
Hi penso molt, aquests dies, en mon pare. Donaria el que fos perquè estigués vivint el que estem vivint. «Catalunya es tierra de misión», em deia. «hay que salir y explicar a la gente lo que es Catalunya y lo que pasa con Catalunya. Y hay que hacerlo uno a uno, con paciencia, porque la gente lo ignora todo, sobre Catalunya y sobre lo que para ellos representa ser ahora también catalanes». Això m'ho repetia una i altra vegada. Si visqués estic segur s'hauria fet íntim de l'Eduardo Reyes i estarien tots dos amunt i avall, explicant perquè la independència de Catalunya és el millor que ens pot passar a tots els catalans, sigui quin sigui el nostre origen.
I sí, així és com un xaval crescut a Lora del Río i a la ciutat satèl·lit de Sant Ildefons acaba essent, des de l'any 1984, militant independentista i passa del grup de la JOBAC de la parròquia a La Crida...
Un dels irlandesos que vaig conèixer em va regalar una preciosa xapa que encara conservo «The Spirit of Freedom». Jo sempre havia tingut clar, suposo que per formació i entorn, que la no-violència era l'únic camí. Però això no vol dir que no sentís fascinació per tot el que implicava la lluita per la independència i la reunificació a Irlanda del Nord, i també per tot el que havia estat la lluita per la independència irlandesa al sud, De Valera, Michael Collins... la seva influència a Catalunya, amb Macià, Estat Català, Nosaltres Sols, Palestra, etc.
I ara de sobte ens trobem que hem arribat més lluny que cap altra nació sense estat de les que aquell 1985 participaven a la CONSEO. De fet els dos que més a prop ho tenim som Escocesos i Catalans, que no entràvem a cap de les travesses d'aquella CONSEO del 1985. És molt significatiu.
Sí, ho hem fet molt bé i ho estem fent molt bé. Em provoquen arcades aquests pocs (tot i que sorollosos) que encara es posen estupendíssims per menysprear el que estem fent, que se n'enfoten de la revolució dels somriures que estem protagonitzant. Hi ha un cert personal que prefereix que fracassem únicament perquè el fracàs els hi doni la raó. És molt trist, però és així. Gent que critica si fem llista unitària, però que també criticava llistes separades, gent que critica els polítics, però que també fa el burleta amb les personalitats de la societat civil que s'hi estan implicant.
Arribats aquest punt us podeu preguntar amb raó: «cap a on ens porta la xapa que ens està fotent l'Abad?»
He intentat dibuixar en paral·lel, no sé si encertadament, dos escenaris diferents de lluites per l'emancipació nacional. Com he dit abans, a Catalunya, gràcies a que l'independentisme català va abjurar de la violència, els últims anys hem pogut avançar molt més que a les nacions sense estat els moviments d'alliberament nacional de les quals van practicar la violència.
Sense cap mena de dubte haurem de mantenir el to cívic, pacífic i no violent. Però, a diferència del que s'esdevé des del 2012, en el post 27S també haurem de fer front a situacions de conflicte, que requeriran una predisposició, fermesa i coratge per al que també ens hem de mentalitzar.
D'una manera o una altra ens acabarem jugant el nostre futur col·lectiu en la capacitat de mobilització i en la nostra fermesa en condicions d'un entorn de conflicte. Al click de la desconnexió li seguirà una reacció de l'estat espanyol que pot implicar des de la suspensió de la Generalitat a l'empresonament del President de la Generalitat o l'aplicació implacable per anul·lar amb un simple decret el nostre autogovern i la nostra capacitat de gestió sobre competències tan bàsiques com la de seguretat, de la dement i protofeixista llei de «Seguridad Nacional» rencentment aprovada.
De la manera com reaccionem davant de tot això dependrà el nostre futur col·lectiu. I ho farem sent fidels als valors que ha caracteritzat el moviment independentista tots aquests anys: amb civisme, amb la no-violència per bandera, amb exemplaritat democràtica.
The Foggy Dew és una preciosa balada irlandesa que commemora l'aixecament de Pàsqua del 1916 contra la dominació britànica. Tot i que en un primer moment la força del govern britànic aconseguí sofocar la rebel·lió, fou una victòria absolutament pírrica, i molt poc temps després el govern britànic i els electes irlandesos ja estaven negociant i donant carta de naturalesa a la independència d'Irlanda.
Hem fet el més difícil, que era superar 7 mesos autodestructius per parir la llista electoral més potent que mai hauríem pogut somniar pel Sí a la Independència. Ara no descansarem ni un segon per aconseguir el màxim de vots per a l'única candidatura que ens pot portar a la independència, la de Junts pel Sí.
I a partir del 27S sabrem estar al costat del Parlament de Catalunya i del Govern de la Generalitat en totes les passes que facin per portar el nostre país a constituir-se en un Estat independent.
I sí, hi haurà un «click», hi haurà un moment que desconectarem, hi haurà un moment que l'estat espanyol ens voldrà reprimir, però nosaltres ens mantindrem ferms, aguantarem, hi serem, no cedirem. I no abandonarem mai els valors cívics, pacífics i democràtics que caracteritzen el nostre moviment.
I llavors ja haurem guanyat. És igual el que faci el govern espanyol. És igual si decideix fer front a un problema polític per vies autoritàries i fins i tot és igual si aquesta resposta autoritària proporciona alguna victòria pírrica al govern espanyol. Si la voluntat majoritària democràticament expressada pel poble de Catalunya és ser independents, ho serem. Això és l'únic que compta.
DONEC PERFICIAM
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada