27S: De la gesta i la victòria a les incerteses

Aquest 27S ha estat realment un dia extraordinari. L'independentisme ha fet una gesta, amb la seva victòria clara, però que dissortadament no està exempta d'incerteses.

Estem davant la participació més alta que mai hi ha hagut a Catalunya en unes eleccions, el 77%, 10 punts per sobre de la participació del 2012. Extraordinari. És una participació només superada pel 80% assolit pel referèndum de la Constitució, el remot i postfranquista any 1978.

Ha votat TOTHOM, tothom!

En aquest context, de la més alta participació mai assolida en unes eleccions, l'independentisme ha vençut de manera clara, superant totes les seves fites, superant tots els seus registres anteriors, vencent amb una proposta de caràcter plebiscitari, on els vots del Sí estaven radicalment clars quins eren.

Hem tret (Junts pel Sí i CUP), pendent d'un últim diputat que encara balla a hores d'ara, 72 diputats (62+10) i hem assolit 1.952.320 vots. Extraordinari.

Davant d'això els partits explícitament contraris a la independència han tret 52 diputats i 1.599.527 vots.

La victòria dels partits del Sí davant els partits del No ha estat, per tant, rotunda, tant en escons com en vots.

En aquest escenari falta un tercer actor, els de Catalunya Sí Que Es Pot, que només ells diran si hem d'incloure en el bloc del No o en el bloc del Sí, o se'n mantenen al marge, no s'hi pronuncien. Ara com ara no poden sumar-se a cap dels blocs.

Malgrat això, és evident que no estan en el bloc del Sí que representen Junts pel Sí i Cup, per tant, en termes de vots parlamentaris, el bloc del Sí ha obtingut 72 escons i 1.952.320 vots davant els 63 escons i 1.964.350 vots de la resta, partidaris explícits del No i CSQEP.

La victòria clara en escons i vots dels partidaris del Sí davant els partidaris del No habilita per tant, de manera inqüestionable, iniciar el procés independentista. El fet que l'estat espanyol no hagi permès la celebració d'un referèndum és el que ens ha impulsat a celebrar unes eleccions plebiscitàries, que, com a qualsevol elecció, mesura la capacitat del Parlament que en surt en nombre d'escons. No hi ha majoria alternativa possible a la majoria d'escons partidaris de la independència, per tant el procés seguirà endavant.

Tanmateix, l'empat gairebé aritmètic en vots entre els partidaris del Sí i la resta ens aboca a que el procés acabi tenint una última fase legitimadora, que pot ser un referèndum acordat amb l'estat espanyol o una votació també refrendària en alguna fase del procés constituent del nou estat català, com pot ser la seva constitució.

Al meu entendre, ni es pot qüestionar la victòria del Sí a la independència, que habilita seguir endavant amb el procés, ni, els partidaris del Sí, podem ignorar l'empat tècnic en vots que s'ha produït entre els partidaris de la independència i els que no ho són.

A la vista de les reaccions al 27S la ceguesa de l'estat espanyol i els seus marmessors, segueix intacta, tan intacta com en tota la fase del procés que ens ha portat fins on som. Segueixen negant la realitat, segueixen intentant deformar-la, caricaturitzar-la, reduir-la, minimitzar-la.

Han pogut negar i ignorar 4 anys de mobilitzacions massives al carrer, han pogut negar el que fins llavors ja era una majoria parlamentària clara a favor del dret a decidir. I ara intenten negar la rotunda victòria independentista del 27S, una victòria que no té alternativa possible parlamentària. Amb una commovedora coincidència argumental, tant el Gobierno de España, com el PP i el PSOE segueixen negant el triomf independentista i parlen d'un fracàs de Mas. A aquestes alçades de la cosa seguir centrant en Mas el procés és tan ridícul com preocupant. Negar entitat pròpia al projecte independentista i voler seguir ancorats discursivament en aquesta estratègia absurda de personificar-ho en «una cosa de Mas» supera la meva capacitat d'enteniment racional.

No senyors, poden dir el que vulguin, però la realitat els ha passat per sobre, la independència té més partidaris en vots i escons que els seus detractors, us ho mireu com us ho mireu. I només si us ho mireu acceptant els fets els partidaris de la independència estarem disposats a pactar una sortida refrendària amb l'estat espanyol, que doni veu definitiva al poble de Catalunya i estableixi un marc vinculant per a les parts en relació al seu resultat.

Fins aleshores, nosaltres tenim plena legitimitat per seguir endavant.

Com deia abans, per a l'independentisme el 27S ha estat una gesta. Hem fet el que mai havíem fet, anar units, hem aconseguit convertir en plebliscitàries unes eleccions autonòmiques i que tota la comunitat internacional les hagi llegit en aquests termes. I hem guanyat havent-hi la participació més alta de la història en qualsevol elecció.

I tot això ho hem fet, a més a més, enmig d'una vergonyosa i intolerable campanya de mentides i amenaces per part de l'estat espanyol i de tots els seus agents, particularment la pràctica totalitat de mitjans de comunicació. Només els partidaris del Sí hem intentat explicar quin era el nostre projecte. La campanya del No ha estat únicament d'un vergonyant caràcter etnicista i fonamentada en una argumentació exclusivament basada en amenaces i mentides.

La gesta independentista es culmina quan hem estat capaços de trencar el «mite» que arrossegàvem des del començament de la Catalunya autonòmica postfranquista de que el diferencial de participació que es donava amb les eleccions generals espanyoles era desinterès pels assumptes propis del país o la «comunitat» d'una part de la població de Catalunya, que el dia que es mobilitzés faria alterar el joc de majories del Parlament.
Doncs bé, això ha saltat pels aires. Hauríem de remuntar-nos al 2004 i les eleccions que van seguir a la convulsió de l'11M per trobar una participació similar a la del 27S, però inferior. El 2004 va votar un 75,96%, i el 27S ho ha fet un 77,44. I l'increment de participació no ha alterat el joc de majories parlamentàries, fins i tot quan mai com ara s'havia donat un posicionament tan inequívoca favor de la independència del catalanisme polític.

El 2012 CiU va obtenir 1.116.259 vots, però era encara una CiU que no assumia explícitament l'objectiu de la independència i que tenia coliderant la coalició a un personatge com Duran i Lleida explícitament contrari a la independència. Aquest 27S tots els antics votants de CiU que han seguit la proposta política de CDC i dels hereus de la Unió de Carrasco i Formiguera, la gent de Demòcrates de Catalunya, ho han fet donant suport explícit a la proposta independentista.

Una de les grans notícies de la nit ha estat justament que la Unió dels botiflers Duran, Espadaler i altres miserables col·laboracionistes no ha obtingut representació parlamentària. L'aventura «petainista» de Duran i Lleida s'ha acabat aquí. I el país es desfà així d'un dels personatges més sinistres i roïns que durant 30 anys s'ha parasitat a l'ombra de CDC i ha prostituït l'històric partit d'Unió fins convertir-lo en una empresa personal que gestionava únicament al seu propi lucre i servei i dels interessos de l'estat espanyol i les seves elits. Aquest 27S ha acabat amb aquest malson.

Però també ens ha permès, cosa que fins ara mai havíem pogut fer, comptar quin era el suport en solitari que tenia Unió. Ara ja ho sabem. 100.000 votants. No és una xifra negligible, i hem de donar gràcies a les xifres històriques de participació que s'han donat de que aquest malson hagi acabat i Unió no hagi obtingut una representació parlamentària que els hauria permès continuar vexant i humiliant el poble de Catalunya.

Com deia abans, hem de celebrar que el 27S hagi destruït el mite que l'increment de participació electoral seria unionista. Amb un increment de la participació del 12% en relació al 2012 si donem per bo (és una extrapolació arriscada, però és l'única que podem fer, que Unió tenia aquests cent mil vots, i per tant no els comptem) que CDC, ERC i CUP haurien obtingut 1.638.224 vots, el que en relació als 1.952.320 obtinguts per Junts pel Sí (amb CDC i ERC), implica un increment del 19,17% de vot. Si al 2012 afegim a CDC, ERC i CUP els resultats que va obtenir Solidaritat Independentista, l'increment és del 15,86%.

Davant d'això, l'increment de vot dels partits explícitament unionistes (C's, PP i PSC-PSOE) ha estat, en relació al 2012, del 25,80%, i del 18,82% si hi sumem, al 2012, els vots de Plataforma per Catalunya i de UpyD.

Per tant, tot i haver-hi un diferencial d'increment superior en l'unionisme que en l'independentisme, l'augment de participació s'ha donat en els dos blocs. Si l'increment de participació s'hagués donat només en el bloc unionista ara estaríem parlant d'una derrota de l'independentisme.

Sempre he mantingut la tesi que el que ha convertit l'independentisme en una força socialment majoritària ha estat el gir que ha fet la força majoritària del catalanisme, CiU. Aquest 27S tot el món convergent ha culminat el procés de transició cap a l'independentisme, i ho ha fet alliberant-se de qualsevol ambigüitat i dels paràsits de la Unió de Duran. L'èxit de l'operació és que la suma de vots de CDC i d'ERC aquest 27S, sense Unió, ha estat superior a la del 2012, en uns 100.000 vots.

Tanmateix la força del bloc del Sí que més ha incrementat el seu vot ha estat la CUP, que ha passat de 126.435 a 335.358. És un resultat extraordinari per a una força política tan socialment extrema com és la CUP, i reflecteix amb claredat l'encert de l'estratègia d'una gran força central pel Sí i d'una força com la CUP actuant de «cotxe escombra», recollint una pluralitat de vots que mai podrien integrar-se en una candidatura central de país. L'increment del Sí, per tant, són aquests cent mil de Junts pel Sí i els dos-cents mil de la CUP.

El bloc del NO (PP, C's i PSC) també ha tingut un increment similar, una mica superior, d'uns 320.00 vots.

Qui ha capitalitzat l'increment de vot unionista ha estat, i de manera espectacular, C's (Ciutadans), que ha passat de 275.007 vots a 732.147. És brutal! Un increment d'uns 450.000 vots! No hi ha cap dubte que C's i el seu neofalangisme han esdevingut el vot refugi o de referència de l'unionisme. La seva actitud clarament colonialista ha connectat, en la tensió evident d'un procés com el que estem vivint, amb una àmplia capa social. El PP ha perdut al voltant dels 130.000 vots, que hem de suposar han anat a C's. Sumats als 75.000 que varen tenir PxC i UpyD ens donen uns 200.000 vots unionistes capitalitzats per C's des del 2012. La resta del seu increment, clarament, és la capitalització de l'increment de vot unionista que s'ha donat amb l'increment de participació 2012-2015.

Al costat d'Unió, l'altre gran derrotat de les eleccions del 27S ha estat el poti-poti de Catalunya Sí Que Es Pot (en endavant QWERTY). En relació al 2012 tan sols han incrementat el vot que va tenir ICV en 6.000 vots, que tenint en compte l'increment de participació que s'ha donat en aquestes eleccions fa que passin de representar el 9,90% dels vots al 8,93%, és a dir, un punt menys.

QWERTY ha estat víctima d'haver-se convertit en els tontos útils de l'establishment per intentar rebentar el caràcter plebiscitari del 27S. Fracassats en aquest intent, el seu espai electoral, tal i com ja vaig dir, ha anat minvant.

Des d'aquest punt de vista Podemos és el gran derrotat del 27S. La debacle de QWERTY afecta radicalment al seu posicionament de cara a les eleccions espanyoles del desembre.

És interessant d'observar com el vot no independentista que hi ha a Catalunya no ha buscat refugi en una proposta d'arrel democràtica i reformista com és QWERTY i Podemos, sinó que s'ha concentrat en una proposta neofalangista, radicalment identitària i atroçment anticatalana.

QWERTY, tot i les seves relliscades inadmissibles i ofensives des del punt de vista de l'esquerra transformadora d'aquest país i la seva tradició (singularment el paper històric del PSUC), oferia un programa en el que l'encaix de Catalunya a l'Estat Espanyol se situava com un dels reptes a resoldre. No negaven, reconeixien, la reivindicació social catalana que evidencia l'independentisme, tot i que centrava la seva resolució en una estratègia de diàleg que culminés en un procés negociat respectuós amb el dret a decidir, sense pronunciar-se sobre la independència sí o no.

Aquesta opció democràtica i respectuosa no ha estat la referència del vot no independentista de Catalunya. El vot no independentista s'ha llençat massivament als braços de la proposta més repressiva en relació al procés sobiranista. El general Espartero, donant veu al que és el marc mental de l'estat espanyol en relació a Catalunya, deia que calia bombardejar Barcelona cada 50 anys per mantenir-nos a ratlla, submisss, subjugats.

La proposta de C's és aquest bombardeig, és el que ha votat aquesta part de la societat no independentista. No ha votat un reconeixement al fet nacional català diferent a l'independentista, ha votat als qui volen eliminar qualsevol signe de catalanitat. No ha votat per un encaix diferent, ha votat per l'encaix autoritari de sempre. No ha votat perquè es respecti a Catalunya i a la seva gent, amb independència del seu origen i de les seves idees, sinó perquè s'actuï autoritàriament contra tota la societat catalana, que se la castigui.

C's és, sense cap mena de dubte, la proposta política més atroçment identitària de l'Europa Occidental. I és el que ha votat la gent de la nostra societat que no és independentista. No volen ni atendre arguments i entendre reivindicacions, volen bombardejar, pensen que reprimint, aniquilant, es resoldrà la qüestió. No hi ha cap proposta política a l'Europa Occidental que negui i busqui l'aniquilació d'una part -la majoritària- de la seva societat com ho fa C's, com ho fa la gent que ha votat massivament C's.

És evident que per a una societat com la catalana, aquests 732.147 vots a favor de l'extermini de Catalunya i de qualsevol senyal de catalanitat, és un problema, i molt gros, que haurem de pensar al voltant de tot el molt que implica. És una qüestió que va més enllà del caràcter genocida de les propostes de C's en relació a la llengua i la cultura catalana, és una qüestió que nega qualsevol dret a la societat catalana, col·lectivament i individualment, i que avala i estimula el saqueig anual de 16 mil milions d'euros de tots i cadascuns dels catalans. Aquests 732.147 són els nostres guardians del gueto, són els nostres sipais, són els nostres col·laboradors necessaris en el genocidi cultural i l'aniquilació econòmica com a societat.

En mig d'aquest panorama el PSC ha continuat amb les seves coses i els seus bailoteos. El que està passant no va amb ells ni amb els seus votants, i així, han passat dels 524.707 vots del 2012 als 520.022 vots del 27S. La teoria del sofà és l'única que pot explicar aquesta fidelitat irreductible d'un nucli de votants que evidencia viure absent a qualsevol input social, absolutament alienat en relació a tot el que passa al seu voltant. Plou, PSC. Neva, PSC. Fa sol, PSC. Crisi, PSC. Bonança, PSC. Amunt, PSC. Avall, PSC. De fet els 4.000 votants menys estic segur són defuncions, no pas antics votants que en vida deixin conscientment de votar-los. La teoria del sofà. Aquests molt meritoris 520.022 votants del PSC són el seu pinyol, hi seran sempre, els votaran sempre, i és igual el que facin o qui presentin, és igual el que proposin o el que estigui passant a la seva societat. Ells, PSC.

Aquesta anàlisi del PSC seria massa superficial si no féssim esment a que en les eleccions que fins ara havien estat les que havien tingut major participació de la història de la Catalunya autonòmica postfranquista, els del 2004, el PSC va obtenir 1.586.748 vots. Aquesta forquilla del milió i mig de vots al mig milió, aquest milió de vots que un dia van tenir i que han perdut són un altre debat, que no afecta ni preocupa al seu nucli dur, aquest mig milió que els votaran facin el que facin i presentin qui presentin, ni que sigui un sofà orejero.

El PP, com hem vist abans, ha passat de 471.681 vots a 347.358. Però si jo fós del PP estaria molt i molt tranquil. Els vots que han perdut, cap a C's, només els hi demanen més Espanya i més canya «contra los catalanes». Oiga, que si dan más caña contra los catalanes usted también va a recibir, porque implicará ir a peor en todo, saqueo fiscal, vejación en la inversión en infraestructuras, quiebra económica, más paro, peor ocupación y menos oportunidades para la gente joven.... «Y? LA UNIDAD DE ESPAÑA NO TIENE PRECIO».

Pues bueno. Aplaudan con las orejas, caballeros. Y vivaspaña.
Fet aquest repàs del que ha passat, tornem al principi. Un 77% de participació és brutal. I ha convertit la victòria independentista en una gesta. Mai hi havia hagut tants vots a favor de la independència.

El Parlament té una majoria independentista inqüestionable, però tenim un problema de governabilitat evident: els 62 diputats de Junts pel Sí i la combinació de resultats amb les altres forces fa que no es pugui governar només amb l'abstenció de la CUP. Junts pel Sí i CUP hauran de parlar molt més del que haurien volgut sobre com gestionar aquesta situació. Avisava fa uns dies que la CUP pot tenir la temptació de fer servir que els seus diputats són indispensables perquè el procés avanci, per fer xantatge sobre la majoria. Crec que seria un error gravíssim. Sé que molts a la CUP estan temptats de fer-ho, i de voler imposar la seva força minoritària, però indispensable, per condicionar il·legítimament la majoria del Sí. Espero no ho facin.

No és un escenari fàcil per a ningú. Però és un escenari que només poden gestionar Junts pel Sí i CUP. Cal que ho parlin i el més ràpidament possible. No poden afegir més incerteses al procés de les que ara mateix ja tenim. Les urnes han parlat, i no ens han deixat un escenari fàcil ni còmode per a ningú. Altre cop, estem obligats a actuar amb una responsabilitat molt per sobre de la imaginada, perquè el procés no s'encalli.

Però més enllà de l'impuls polític, parlamentari i de govern que cal fer i que hem d'exigir, com a país cal que abordem també l'evidència de xoc de projectes polítics i suports que ha posat de manifest el 27S, una majoria que vol construir un nou país davant del suport social i polític brutal a una força que el que vol és acabar amb aquest país.