L'últim post que vaig publicar hi va haver qui no el va acabar d'entendre. Vaig construir una història anònima, a partir del testimoni de molta gent amb la que parlo diàriament
A la feina, al barri, al poble, entre el meu cercle més ampli d'amistats i coneixences. Molta gent se m'adreça preguntant com estan les coses, com acabaran, i m'expliquen com se senten. A mi m'agrada que ho facin, per la confiança que m'expressen en fer-ho, m'honora. Jo intento no crear falses expectatives ni alimentar el pessimisme. Però amb tants testimonis al final acabes veient quin és un cert estat d'ànim entre la nostra gent. Gent que treballa al seu barri, al seu poble, gent que ha dipositat moltes esperances i il·lusió en el procés. I l'estat d'ànim que reflectia en aquella història anònima era el de molts no només perquè sigui molta gent que se senti així, sinó perquè el vaig construir a partir de molts testimonis personals, amb el relat de moltes persones, amb els sentiments que em traslladaven. I vaig voler donar-los-hi veu, vaig voler, amb tota la modèstia del món, que la seva veu sortís del silenci. Molta gent em va fer arribar missatges que s'hi havien sentit molt reflectits. Només amb això ja estic content. Però també perquè estic més a prop de tots ells i dels seus sentiments, que de tots els qui estan creant aquesta situació amb la seva xerrameca i buidor retòrica.
Avui sí que analitzaré com veig jo la situació. Som-hi!
Avui sí que analitzaré com veig jo la situació. Som-hi!
Tot i que en els últims anys hem fet servir el terme «històric» per a moltes coses, el cert és que al meu entendre ara estem davant una cruïlla realment històrica.
Els dos camins són molt simples, un és el que ens permetrà avançar, tot i que encara el camí segueixi ple d'incerteses. L'única garantia que té aquest camí és que és l'únic pel que podem avançar. I és que s'arribi a un acord per investir Mas President i seguir amb el procés. Tot el que no sigui això serà l'altre camí. I l'altre camí és col·lapsar el procés, posar punt i final al procés indy com l'hem conegut fins ara i endinsar-nos en un terreny desconegut, en el que no deixarem de ser independentistes ni de lluitar-hi, però en el que probablement la tempesta que seguiria al no acord seria tan monumental que conduiria el país a una derrota de conseqüències ara mateix inimaginables.
Quines són les claus que determinaran quin dels dos camins agafarem i quines en seran les conseqüències?
1. Ningú sap, a hores d'ara, quin camí agafarem. Tothom diu moltes coses, però el cert és que ara mateix no hi ha absolutament ningú que tingui clar quin camí agafarem. Molta gent, sobretot la gent que ara mateix té més responsabilitat per gestionar la situació (per tant, els líders de Junts pel Sí i de la CUP) intenten llençar missatges d'optimisme. Ho fan no perquè tinguin cap fet en el que fonamentin la seva visió, sinó perquè crec són conscients del desànim generalitzat que la situació ha creat i volen impedir que la gent es vingui avall.
2. Hem arribat més lluny del que mai havíem fet i ho hem fet en unes condicions que qualsevol analista neutral que estudiés el procés i la societat catalana hauria conclòs ens impedien arribar on ara som. Sí, més enllà de la propaganda el cert és que objectivament ho teníem molt i molt complicat per arribar on som. Però ho hem fet. Mèrit de la gent, que ha tingut una capacitat de mobilització extraordinària i d'uns polítics i d'uns partits que han sabut portar un electorat que no votava en clau indy a fer-ho en menys de 4 anys.
3. La gran aportació de votants que no estaven en la independència a la independència l'ha protagonitzada Convergència i el seu entorn, que ha estat capaç, de passar del 2012, amb un discurs no indy, tot i que sí pel dret a decidir sense límits, a protagonitzar una proposta clarament independentista i no perdre bou i esquelles pel camí, fins al punt que la fidelitat de vot del votant convergent del 2012 al 2015 s'ha situat sobre el 90%. És un fet extraordinari, i implica un transvassament de pràcticament un milió de votants a una proposta explícitament independentista. També hi ha hagut aportació al vot independentista des d'ICV-EUA, en potser cent mil vots. I prou. La resta ja era vot independentista. Al cèsar, per tant, el que és del cèsar.
4. Per fer clarament viable la independència el 27S tenia tres objectius, que no hem arribat a assolir íntegrament:
- necessitàvem una majoria parlamentària per la independència. La tenim. Hi ha una majoria absoluta de diputats a favor de la independència.
- necessitàvem assolir el 50% dels vots, i per molt poc no hi hem arribat, ens hem quedat en el 48%, i això, ens agradi o no, tindrà impacte i conseqüències, no podem fer veure que això no ha passat, i obligarà a una estratègia diferent que si hi haguéssim arribat
- necessitàvem assolir una majoria parlamentària que permetés garantir la governabilitat i la gestió del procés sense entrebancs, i no la tenim. El fet que Junts pel Sí no assolís la majoria absoluta o un resultat que fes inviable qualsevol altra majoria, és una pedra enorme en el camí, és la principal dificultat que tenim al davant, el risc més gran. Perquè per a aquesta tasca els vots de la CUP no serveixen.
5. Dependre de la CUP per a la independència vol dir que no es donen les condicions per fer la independència. Això és un fet, una realitat, que també hauríem d'anar assumint. I això no vol dir en cap cas qüestionar el més mínim l'independentisme de la CUP i ni tan sols que es faci el miracle i s'arribi a un acord. Estic parlant de que es donin les condicions per a la independència. El vot de la CUP i la representació de la CUP és clarament un vot i una representació independentista. Però és també moltes coses més. I aquestes moltes coses més que formen part del paquet de la CUP col·lisionen radicalment amb les condicions per a la independència que sorgeixen del procés com l'hem conegut fins ara. Les condicions que per a la CUP s'han de donar per a un procés independentista no tenen res a veure amb les condicions de la majoria social que ara mateix la impulsa.
I això s'està evidenciant des del minut u del post 27S. El preu d'integrar les condicions CUP col·lisiona del tot amb mantenir el suport a la independència de la majoria social sobre la que ara mateix se suporta. Amb el temps la CUP també pot ser, qui sap, capaç de generar les condicions per liderar un nou procés independentista, però que no tindrà res a veure amb l'actual. Potser amb el temps es dona que hi hagi unes «classes populars» que siguin majoritàries a la societat i que estiguin mobilitzades inequívocament per la independència, i que això generi aquesta nova majoria social per la independència del model CUP. Des de la base, com ells diuen, i per canviar-ho tot, com també tenen per objectiu que resumeix totes les moltes altres coses que acompanyen l'objectiu de la independència a la manera de la CUP.
Vol dir que descarto així, la possibilitat, per més remota que sigui, d'arribar a un acord? No, no la descarto. Podria ser que la situació del procés i la visualització del que pot passar si no hi ha acord remogués les actuals exigències de la CUP i, d'una manera o una altra, es facilités l'acord.
La disjuntiva de la CUP els ha situat, crec que sense que ho volguessin ni ho esperessin, com la clau de la cruïlla del país i del procés. L'actual posició de la CUP és legítima: no és recriminable que facin el que van dir que farien, ningú no els podrà acusar que prioritzin la seva puresa per damunt de tot.
Perquè és aquesta la decisió de la CUP: triar entre arremangar-se, renunciar a coses i fins i tot córrer el risc de perdre la immaculada concepció de la coherència suprema, però fer avançar el procés, o romandre immaculadament verges i purs, mentre passegen amb el cap ben alt la dignitat de la seva coherència enmig d'un país devastat per la derrota. Com en aquella mítica escena d'Apocalipse Now, quan enmig de l'infern un s'hi passeja amb la taula de surf, cavalcant damunt les onades mentre el napalm ho devasta tot...
És una tria que només poden fer ells, perquè tenen tota la legitimitat per triar qualsevol de les dues opcions, i només ells poden fer-ho.
Això sí, una abraçada ben forta a tots els cracks que havent votat CiU o ERC el 2012 ara han votat CUP per estupendentisme, per no votar el que tots, per aquesta cosa tan catalana de la postureta i de la microtesticularitat, que es manifesta en aquesta por també a fer el que toca i fer-ho fàcil, i preferir l'exotisme de la radicalitat de boquilla, en la que no hi han militat mai, al compromís amb la col·lectivitat. Res a dir, però, de tota la gent que sempre ha estat amb la CUP, ells sí han estat coherents: #respect.
6. Què passa si no hi ha acord? Si no hi ha acord, com ara mateix apunten les poques informacions i declaracions entre línies que podem llegir, es donaran dues coses simultàniament:
- Per una banda serà la confirmació que dependre de la CUP per a la independència volia dir que no es donaven les condicions per a la independència. El procés col·lapsarà com l'hem conegut. Però no implicarà en cap cas cap renúncia a l'objectiu, ni cap defalliment ni anar-se'n a casa. Implicarà que haurem de posar-nos a treballar moltíssim, amb més força que mai, per crear aquestes condicions que facin possible la independència.
Perdre una final de Champions no implica dissoldre el club ni abandonar l'objectiu de guanyar el màxim títol possible, ni deprimir-se, ni res. Sí, tenim dret, aquella nit, a plorar la derrota, però l'endemà ens posarem a fer un equip que la pugui guanyar. Això és el que haurà de fer l'independentisme si no hi ha acord. Plorarem, i molt. I ens enfrontarem a unes condicions pitjors de les que teníem, però ens haurem de posar a analitzar què no hem fet bé o simplement què no hem fet en aquest període, per fer-ho millor o simplement per fer-ho... fins aconseguir crear les condicions que facin possible la independència.
- Per una altra banda serà una derrota de país de conseqüències ara mateix imprevisibles. Tot i que els independentistes, des de l'endemà mateix ens tornem a posar a treballar en un nou procés, en el que aconseguim crear les condicions per fer possible la independència, el cert és que un no acord ara deixaria el país al peu dels cavalls unionistes.
Després de la tensió de tots aquests anys és possible que molta gent es desinfli, és possible que hi hagi una part de la majoria social que ara tenim que momentàniament busqui refugi electoral en altres opcions. Tot això pot passar. Però el que és segur que passarà si l'independentisme col·lapsa pel no-acord és que l'Estat Espanyol i l'unionisme en general entraran a degolla contra Catalunya, les seves institucions, el seu autogovern. S'obrirà un nou període de repressió i de negació, que ens portarà inevitablement a una època de fosca i d'empobriment generalitzat de la societat catalana. Els pocs instruments que fins ara havíem tingut d'autogovern i d'identitat seran liquidats i s'imposarà una nova clandestinitat constitucionalment tutelada.
L'èxit del procés com l'hem conegut ha estat que les classes mitjanes de la societat catalana han apostat majoritàriament per la independència. El nou escenari les criminalitzaria i provocaria el seu empobriment generalitzat, com a represàlia. Per això entenc la CUP i la seva estratègia. Per a algú que sempre ha defensat que siguin les classes populars qui dirigeixin el procés, primer cal aconseguir que desapareguin les classes mitjanes. L'escenari d'una derrota post 27S sens dubte és l'únic que pot permetre a la CUP que al país hi hagi més classes populars que no pas classes mitjanes, i llavors, a llarg termini, conscienciar aquestes classes populars (les de sempre i les noves) perquè s'ho vulguin carregar tot, per anar contra tot, UE, euro, etc. Això sí, des de la base.
I, insisteixo, podent passejar-se amb el cap ben alt de la seva coherència immaculada enmig d'un país devastat. Hi tenen dret, a fer-ho. I admiro la seva sang freda per, com a mínim a data d'avui, quan escric aquest post, provocar-ho.
7. Que hi hagi acord tampoc no és garantia de res, excepte de que passaran coses, i moltes d'aquestes coses dependran també del «preu» de l'acord.
Escrivia fa uns dies que un procés com el nostre no tindrà massa finestres d'oportunitat per trencar amb la legalitat espanyola i situar el país en el marc d'una nova legalitat que pugui ser reconeguda internacionalment i per tant, que sigui viable. De fet tothom diu que només tindrem una oportunitat i que l'hem de saber gestionar molt bé, fer-ho quan siguem prou forts i quan tinguem el màxim de garanties d'èxit.
Un acord que convertís la Generalitat i el Parlament en un akelarre d'insubmissió i desobediència seria un acord pel que hauríem pagat un preu massa alt i que ens acabaria portant, més d'hora que tard, a la derrota.
Un acord que violentés els sectors moderats que configuren la majoria social indy actual, també ens acabaria portant més d'hora que tard, a la derrota. Perquè els sectors moderats que han arribat a la indy són els majoritaris en la configuració d'aquesta majoria social. Menysprear-los, menystenir-los, violentar-los és convidar-los a abandonar el projecte, és excloure'ls dels procés. I això tindria un cost que no podríem pagar en generacions.
El terreny de joc de la possibilitat d'un acord és, per tant, molt més petit del que a priori pot semblar. El gran acte rupturista és la independència en si mateixa. No en coneixerem cap altre de més revolucionari, rupturista, transgressor, atrevit. No en coneixerem cap altre amb aquest potencial transformador del país transversalment, del que tothom en pugui sortir beneficiat. Per tant el terreny de l'acord se situa en un marc que posant els accents que calgui en les coses que calgui (p.ex. l'emergència social) no violenti, aparti o exclogui les classes mitjanes i els sectors moderats indys.
Però també entenc que a la CUP no se li pot demanar res incondicionalment. Cal parlar i cal explorar fins el darrer pam del terreny de joc per fer possible acords en tot allò que les dues parts prenguin consciència suma i no exclou, afegeix i no resta, trasllada garanties i elimina incerteses. Només així serà possible un acord. Només així podrà seguir endavant el procés.
Finalment, si el procés segueix endavant res encara no estarà fet. Haurem de treballar molt, encara. Haurem de sumar moltes complicitats, encara. Haurem de crear moltes estructures d'estat, encara. Haurem, també, de fer valer la nostra majoria impecablement democràtica, cívica i pacífica, i el nostre dret legítim a la independència, en el concert de la comunitat internacional, i haurem d'estar atents i receptius a tot el que de la mà de la comunitat internacional pugui garantir un procés d'independència negociat i amb plenes garanties democràtiques per a totes les parts.
Sí, estem davant una cruïlla històrica. Tot és molt complicat, més complicat del que ens mereixem, però hem fet coses grandioses, hem arribat més lluny que mai i ara hem de fer possible que fins i tot sense donar-se les condicions, siguem capaços de vèncer la fatalitat i seguir avançant cap a la independència. De fet, està a les nostres mans.
Els dos camins són molt simples, un és el que ens permetrà avançar, tot i que encara el camí segueixi ple d'incerteses. L'única garantia que té aquest camí és que és l'únic pel que podem avançar. I és que s'arribi a un acord per investir Mas President i seguir amb el procés. Tot el que no sigui això serà l'altre camí. I l'altre camí és col·lapsar el procés, posar punt i final al procés indy com l'hem conegut fins ara i endinsar-nos en un terreny desconegut, en el que no deixarem de ser independentistes ni de lluitar-hi, però en el que probablement la tempesta que seguiria al no acord seria tan monumental que conduiria el país a una derrota de conseqüències ara mateix inimaginables.
Quines són les claus que determinaran quin dels dos camins agafarem i quines en seran les conseqüències?
1. Ningú sap, a hores d'ara, quin camí agafarem. Tothom diu moltes coses, però el cert és que ara mateix no hi ha absolutament ningú que tingui clar quin camí agafarem. Molta gent, sobretot la gent que ara mateix té més responsabilitat per gestionar la situació (per tant, els líders de Junts pel Sí i de la CUP) intenten llençar missatges d'optimisme. Ho fan no perquè tinguin cap fet en el que fonamentin la seva visió, sinó perquè crec són conscients del desànim generalitzat que la situació ha creat i volen impedir que la gent es vingui avall.
2. Hem arribat més lluny del que mai havíem fet i ho hem fet en unes condicions que qualsevol analista neutral que estudiés el procés i la societat catalana hauria conclòs ens impedien arribar on ara som. Sí, més enllà de la propaganda el cert és que objectivament ho teníem molt i molt complicat per arribar on som. Però ho hem fet. Mèrit de la gent, que ha tingut una capacitat de mobilització extraordinària i d'uns polítics i d'uns partits que han sabut portar un electorat que no votava en clau indy a fer-ho en menys de 4 anys.
3. La gran aportació de votants que no estaven en la independència a la independència l'ha protagonitzada Convergència i el seu entorn, que ha estat capaç, de passar del 2012, amb un discurs no indy, tot i que sí pel dret a decidir sense límits, a protagonitzar una proposta clarament independentista i no perdre bou i esquelles pel camí, fins al punt que la fidelitat de vot del votant convergent del 2012 al 2015 s'ha situat sobre el 90%. És un fet extraordinari, i implica un transvassament de pràcticament un milió de votants a una proposta explícitament independentista. També hi ha hagut aportació al vot independentista des d'ICV-EUA, en potser cent mil vots. I prou. La resta ja era vot independentista. Al cèsar, per tant, el que és del cèsar.
4. Per fer clarament viable la independència el 27S tenia tres objectius, que no hem arribat a assolir íntegrament:
- necessitàvem una majoria parlamentària per la independència. La tenim. Hi ha una majoria absoluta de diputats a favor de la independència.
- necessitàvem assolir el 50% dels vots, i per molt poc no hi hem arribat, ens hem quedat en el 48%, i això, ens agradi o no, tindrà impacte i conseqüències, no podem fer veure que això no ha passat, i obligarà a una estratègia diferent que si hi haguéssim arribat
- necessitàvem assolir una majoria parlamentària que permetés garantir la governabilitat i la gestió del procés sense entrebancs, i no la tenim. El fet que Junts pel Sí no assolís la majoria absoluta o un resultat que fes inviable qualsevol altra majoria, és una pedra enorme en el camí, és la principal dificultat que tenim al davant, el risc més gran. Perquè per a aquesta tasca els vots de la CUP no serveixen.
5. Dependre de la CUP per a la independència vol dir que no es donen les condicions per fer la independència. Això és un fet, una realitat, que també hauríem d'anar assumint. I això no vol dir en cap cas qüestionar el més mínim l'independentisme de la CUP i ni tan sols que es faci el miracle i s'arribi a un acord. Estic parlant de que es donin les condicions per a la independència. El vot de la CUP i la representació de la CUP és clarament un vot i una representació independentista. Però és també moltes coses més. I aquestes moltes coses més que formen part del paquet de la CUP col·lisionen radicalment amb les condicions per a la independència que sorgeixen del procés com l'hem conegut fins ara. Les condicions que per a la CUP s'han de donar per a un procés independentista no tenen res a veure amb les condicions de la majoria social que ara mateix la impulsa.
I això s'està evidenciant des del minut u del post 27S. El preu d'integrar les condicions CUP col·lisiona del tot amb mantenir el suport a la independència de la majoria social sobre la que ara mateix se suporta. Amb el temps la CUP també pot ser, qui sap, capaç de generar les condicions per liderar un nou procés independentista, però que no tindrà res a veure amb l'actual. Potser amb el temps es dona que hi hagi unes «classes populars» que siguin majoritàries a la societat i que estiguin mobilitzades inequívocament per la independència, i que això generi aquesta nova majoria social per la independència del model CUP. Des de la base, com ells diuen, i per canviar-ho tot, com també tenen per objectiu que resumeix totes les moltes altres coses que acompanyen l'objectiu de la independència a la manera de la CUP.
Vol dir que descarto així, la possibilitat, per més remota que sigui, d'arribar a un acord? No, no la descarto. Podria ser que la situació del procés i la visualització del que pot passar si no hi ha acord remogués les actuals exigències de la CUP i, d'una manera o una altra, es facilités l'acord.
La disjuntiva de la CUP els ha situat, crec que sense que ho volguessin ni ho esperessin, com la clau de la cruïlla del país i del procés. L'actual posició de la CUP és legítima: no és recriminable que facin el que van dir que farien, ningú no els podrà acusar que prioritzin la seva puresa per damunt de tot.
Perquè és aquesta la decisió de la CUP: triar entre arremangar-se, renunciar a coses i fins i tot córrer el risc de perdre la immaculada concepció de la coherència suprema, però fer avançar el procés, o romandre immaculadament verges i purs, mentre passegen amb el cap ben alt la dignitat de la seva coherència enmig d'un país devastat per la derrota. Com en aquella mítica escena d'Apocalipse Now, quan enmig de l'infern un s'hi passeja amb la taula de surf, cavalcant damunt les onades mentre el napalm ho devasta tot...
És una tria que només poden fer ells, perquè tenen tota la legitimitat per triar qualsevol de les dues opcions, i només ells poden fer-ho.
Això sí, una abraçada ben forta a tots els cracks que havent votat CiU o ERC el 2012 ara han votat CUP per estupendentisme, per no votar el que tots, per aquesta cosa tan catalana de la postureta i de la microtesticularitat, que es manifesta en aquesta por també a fer el que toca i fer-ho fàcil, i preferir l'exotisme de la radicalitat de boquilla, en la que no hi han militat mai, al compromís amb la col·lectivitat. Res a dir, però, de tota la gent que sempre ha estat amb la CUP, ells sí han estat coherents: #respect.
6. Què passa si no hi ha acord? Si no hi ha acord, com ara mateix apunten les poques informacions i declaracions entre línies que podem llegir, es donaran dues coses simultàniament:
- Per una banda serà la confirmació que dependre de la CUP per a la independència volia dir que no es donaven les condicions per a la independència. El procés col·lapsarà com l'hem conegut. Però no implicarà en cap cas cap renúncia a l'objectiu, ni cap defalliment ni anar-se'n a casa. Implicarà que haurem de posar-nos a treballar moltíssim, amb més força que mai, per crear aquestes condicions que facin possible la independència.
Perdre una final de Champions no implica dissoldre el club ni abandonar l'objectiu de guanyar el màxim títol possible, ni deprimir-se, ni res. Sí, tenim dret, aquella nit, a plorar la derrota, però l'endemà ens posarem a fer un equip que la pugui guanyar. Això és el que haurà de fer l'independentisme si no hi ha acord. Plorarem, i molt. I ens enfrontarem a unes condicions pitjors de les que teníem, però ens haurem de posar a analitzar què no hem fet bé o simplement què no hem fet en aquest període, per fer-ho millor o simplement per fer-ho... fins aconseguir crear les condicions que facin possible la independència.
- Per una altra banda serà una derrota de país de conseqüències ara mateix imprevisibles. Tot i que els independentistes, des de l'endemà mateix ens tornem a posar a treballar en un nou procés, en el que aconseguim crear les condicions per fer possible la independència, el cert és que un no acord ara deixaria el país al peu dels cavalls unionistes.
Després de la tensió de tots aquests anys és possible que molta gent es desinfli, és possible que hi hagi una part de la majoria social que ara tenim que momentàniament busqui refugi electoral en altres opcions. Tot això pot passar. Però el que és segur que passarà si l'independentisme col·lapsa pel no-acord és que l'Estat Espanyol i l'unionisme en general entraran a degolla contra Catalunya, les seves institucions, el seu autogovern. S'obrirà un nou període de repressió i de negació, que ens portarà inevitablement a una època de fosca i d'empobriment generalitzat de la societat catalana. Els pocs instruments que fins ara havíem tingut d'autogovern i d'identitat seran liquidats i s'imposarà una nova clandestinitat constitucionalment tutelada.
L'èxit del procés com l'hem conegut ha estat que les classes mitjanes de la societat catalana han apostat majoritàriament per la independència. El nou escenari les criminalitzaria i provocaria el seu empobriment generalitzat, com a represàlia. Per això entenc la CUP i la seva estratègia. Per a algú que sempre ha defensat que siguin les classes populars qui dirigeixin el procés, primer cal aconseguir que desapareguin les classes mitjanes. L'escenari d'una derrota post 27S sens dubte és l'únic que pot permetre a la CUP que al país hi hagi més classes populars que no pas classes mitjanes, i llavors, a llarg termini, conscienciar aquestes classes populars (les de sempre i les noves) perquè s'ho vulguin carregar tot, per anar contra tot, UE, euro, etc. Això sí, des de la base.
I, insisteixo, podent passejar-se amb el cap ben alt de la seva coherència immaculada enmig d'un país devastat. Hi tenen dret, a fer-ho. I admiro la seva sang freda per, com a mínim a data d'avui, quan escric aquest post, provocar-ho.
7. Que hi hagi acord tampoc no és garantia de res, excepte de que passaran coses, i moltes d'aquestes coses dependran també del «preu» de l'acord.
Escrivia fa uns dies que un procés com el nostre no tindrà massa finestres d'oportunitat per trencar amb la legalitat espanyola i situar el país en el marc d'una nova legalitat que pugui ser reconeguda internacionalment i per tant, que sigui viable. De fet tothom diu que només tindrem una oportunitat i que l'hem de saber gestionar molt bé, fer-ho quan siguem prou forts i quan tinguem el màxim de garanties d'èxit.
Un acord que convertís la Generalitat i el Parlament en un akelarre d'insubmissió i desobediència seria un acord pel que hauríem pagat un preu massa alt i que ens acabaria portant, més d'hora que tard, a la derrota.
Un acord que violentés els sectors moderats que configuren la majoria social indy actual, també ens acabaria portant més d'hora que tard, a la derrota. Perquè els sectors moderats que han arribat a la indy són els majoritaris en la configuració d'aquesta majoria social. Menysprear-los, menystenir-los, violentar-los és convidar-los a abandonar el projecte, és excloure'ls dels procés. I això tindria un cost que no podríem pagar en generacions.
El terreny de joc de la possibilitat d'un acord és, per tant, molt més petit del que a priori pot semblar. El gran acte rupturista és la independència en si mateixa. No en coneixerem cap altre de més revolucionari, rupturista, transgressor, atrevit. No en coneixerem cap altre amb aquest potencial transformador del país transversalment, del que tothom en pugui sortir beneficiat. Per tant el terreny de l'acord se situa en un marc que posant els accents que calgui en les coses que calgui (p.ex. l'emergència social) no violenti, aparti o exclogui les classes mitjanes i els sectors moderats indys.
Però també entenc que a la CUP no se li pot demanar res incondicionalment. Cal parlar i cal explorar fins el darrer pam del terreny de joc per fer possible acords en tot allò que les dues parts prenguin consciència suma i no exclou, afegeix i no resta, trasllada garanties i elimina incerteses. Només així serà possible un acord. Només així podrà seguir endavant el procés.
Finalment, si el procés segueix endavant res encara no estarà fet. Haurem de treballar molt, encara. Haurem de sumar moltes complicitats, encara. Haurem de crear moltes estructures d'estat, encara. Haurem, també, de fer valer la nostra majoria impecablement democràtica, cívica i pacífica, i el nostre dret legítim a la independència, en el concert de la comunitat internacional, i haurem d'estar atents i receptius a tot el que de la mà de la comunitat internacional pugui garantir un procés d'independència negociat i amb plenes garanties democràtiques per a totes les parts.
Sí, estem davant una cruïlla històrica. Tot és molt complicat, més complicat del que ens mereixem, però hem fet coses grandioses, hem arribat més lluny que mai i ara hem de fer possible que fins i tot sense donar-se les condicions, siguem capaços de vèncer la fatalitat i seguir avançant cap a la independència. De fet, està a les nostres mans.
DONEC PERFICIAM
El sector moderat ja s'està espantant. Es mareja veient el que es vol aprovar dilluns perquè saben que no porta enlloc i que no és més que donar munició a l'estat. Amb un 48% dels vots no podem anar aplicant coses unilateralment perquè perdem la legitimitat. Fins ara havíem estat i havíem volgut estar un moviment plenament democràtic. Segons el que es faci, molts ens hi deixaran de considerar.
ResponEliminaNo creieu que cal fer els comptes de manera real?
EliminaEls que son i eren partidaris son: Junts pel Si i les Cup.
I els contraris son: PP, PSC (Psoe) i Ciudadanos.
Fets els calculs surt: SI 55%, NO 45%.
Repaseu els vots si us plau!!!!!!
No creieu que cal fer els comptes de manera real?
EliminaEls que son i eren partidaris son: Junts pel Si i les Cup.
I els contraris son: PP, PSC (Psoe) i Ciudadanos.
Fets els calculs surt: SI 55%, NO 45%.
Repaseu els vots si us plau!!!!!!
I responent la teva pregunta. No, no es donen les condicions, bàsicament per no haver demostrat que som majoria. En un estat democràtic això és el mínim que et demanen. En el nostre cas, no estem en un estat democràtic, llavors la força necessària per enderrocar el mur totalitari encara és més.
ResponEliminaFrancament, la estupidesa política de certa societat guai catalana ens ha fotut ben be. Es mereixerien que no els deixessin votar mai mes per estúpids e infantils. Com aixó s'en vagi a fer punyetes per culpa d'aquests sonats que per ser mes guais que ningú han votat el que ara no haurien d'haver votat els dedico el meu odi etern.
ResponEliminaLa perspectiva externa és que els independentistes han guanyat; i la pregunta que es fan més enllà de les nostres fronteres és quan decidirem convertir Catalunya en un país independent. Recorda que les eleccions no es van fer amb les condicions que es demanen per un plebiscit. A més, la majoria de governs del món prenen un munt de decisions (sovint molt més transcendents) sense comptar amb el 50% de vots. Espanya es va apuntar a fer la guerra d'Iraq sense el 50% dels vots.
ResponEliminaEl sector moderat no està espantat, simplement vol que hi hagi un govern sòlid i que el procés de desconnexió s'activi amb seguretat.
Em sembla que fas una anàlisi amb ulleres autonòmiques. Alerta perquè a partir de la setmana vinent entrem en terreny nou i poden haver-hi grans sorpreses. Al final de tot, darrera de les institucions hi ha persones i les persones cerquen la felicitat personal.
Veure com vas a la presó per defensar el teu país o per defensar la voluntat democràtica és una cosa.
Veure't retratat com un esbirro n'és una altra. I el que ha passat aquesta setmana apunta cap a la identificació dels qui van voler impedir un debat parlamentari com a esbirros. No van ni considerar que una condició fonamental per ser membre de la UE és el respecte a la democràcia. Per això el TC va desestimar la seva petició.
Albiol, Arrimadas i Iceta són simples assalariats. Ells defensen el patrimoni d'uns altres, però al final tot té un límit i tothom té un preu, no?
J.
Últim anònim (J.): dir que faig un discurs en clau autonòmica és un insult. Els únics que ho fan són els que impedeixen, des del 27S, que el país tingui el President, el govern i l'avenç del procés indy que vam votar.
ResponEliminaNo pots dir, tan frivolament, què vol o com està el sector moderat de l'independentisme. Entre d'altres coses perquè tothom l'ignora, menysprea i "ninguneja". Jo tampoc sé què vol o com està, però sí sé com ha arribat a votar indy, i a partir d'aquí infereixo conseqüències.
Jo no sóc moderat des del punt de vista indy, perquè ja fa 30 anys que milito per la independència, però sí que parlo amb moltíssima gent de tota condició, i això em permet monitoritzar l'estat anímic del votant indy mig, d'aquest que no havia votat mai indy i ara ho ha fet per primer cop, el 27S. I amb les gilipolleces que estem fent estem a punt de fer-los perdre la confiança que tenien en el procés, i que per a tots ells representa, de manera inequívoca, Mas.
Ningú ha promès un camí de roses. Però tampoc ningú esperava un camí d'espines pròpies. Ningú ha defugit els riscos, però ningú no esperava que els més grans riscos els generéssim, gratuïtament, nosaltres mateixos.
El camí fa pujada, sí. I anem a peu. Però no cal caminar sobre brases roents. L'autonomisme és tot allò que fa més difícil el camí i en paral·lel ignora i amaga la complexitat amb una retòrica tan buida com incongruent.
a) Jo no parlo del teu discurs (parlo de la teva anàlisi). Diferència substancial.
ResponEliminab) En quin punt del meu comentari hi ha frivolitat? Em sembla que hi ha un clam força clar a favor que hi hagi acord per governar i fer avançar el procés.
c) Quin era el full de ruta en cas de majoria al Parlament? Si no ho vaig entendre malament, el pla era preparar el país per votar la constitució de la República de Catalunya.
d) Què passa? que el Govern d'Espanya ens posa pressa i els polítics catalans s'han espantat? Vull pensar que no.
e) Al final de tot, cada país té el que es mereix. El resultat de tot plegat ens ho haurem guanyat amb encerts o errors. Depèn de nosaltres, ens ho han dit per activa i per passiva cinquanta-mil vegades.
J.
PD: podria ser que anés errat. Escriure des de l'estranger té aquestes coses. Tot t'ho mires amb uns ulls que no són purament catalans.
Bon article.
ResponEliminaUna discrepància. Sí que hem de retreure a la CUP l'encallament del procés i voler liquidar el seu principal actiu. La CUP no s'hi esperava ser tan decisiva, no imaginava que l'elecció del President dependria d'ells. L'atzar ha atorgat als dirigents i diputats de la CUP una alta responsabilitat i ara fugen d'estudi. Avui, sentint la CUP començo a pensar que aquesta gent té un estrany sentit del ridícul: no votaran Mas però votarien qualsevol altre de CDC. Ho trobo infantil i irresponsable, i ridícul. I per ara deixem-ho aquí.
D'altra banda, JxSí no hauria de perdre el temps amb CSQEP. La direcció d'Iniciativa és contrària a la independència de Catalunya. Coscubiela i cia mai votaran Artur Mas, no per les "retallades", sinó per què el President camina decidit cap a la independència. Si Artur Mas rectifiqués i tornés a la submissió autonomista els CSQEP facilitarien la investidura. Un dels errors que han incidit en el resultat del 27S és que es va contemporitzar massa amb els d'Iniciativa, els Colaus, els Podemos... Quan la direcció d'Iniciativa es va posicionar contra el 9N es va equiparar a en Duran, i en això estan. Vénen eleccions espanyoles, qualsevol aproximació als amics de Joan Enrera només els hi donarà oxigen a ells i llast a nosaltres.
Una cosa més. JxSí no porta bé la negociació amb la CUP. No s'hauria de votar una resolució que explicita la il·legitimitat del TC espanyol i que insta la desobediència sense haver acordat la investidura. I, amb investidura o sense, afirmar a l'annex a la resolució, que tindran garantida l'atenció sanitària pública i de qualitat "totes les persones que viuen a Catalunya... consten o no al padró" i que s'ha de "donar acollida i asil al màxim nombre de persones més enllà de les decisions adoptades al respecte pel Govern espanyol", és, com a mínim, demagògia bonista.
ResponElimina