A vuit dies de les eleccions del 20D, que altre cop seran molt importants per al nostre país, arribo d'un sopar amb amics, coneguts, saludats i retuitejats per parlar de valors, dels valors de la nostra societat i del país que volem.
Com gairebé sempre tinc un posicionament molt poc ortodox en relació al que em sembla és el corrent de pensament dominant sobre aquests temes.
Deixeu-me fer un link entre el tema de valors i les eleccions del 20D. Aquests dies estem sentint com una remor de fons de que hi ha molta gent desencisada, cansada, decebuda, cremada, disgustada, etc amb el que està passant amb el procés i que es plantegen, com a conseqüència de tot plegat, no anar a votar el 20D. Algunes consideracions sobre tot això:
- sento qui s'expressa en relació a tot el que està passant i el seu posicionament com una cosa personal: "m'han decebut", "no m'ho esperava", etc. A veure si ens entenem: aquí els únics compromisos que hi ha i que serveixen són col·lectius, la resta és soroll improductiu i derrotisme. Aquí no s'està fent res perquè tots i cadascun de nosaltres veiem satisfetes les nostres expectatives personals i de la manera com nosaltes volem siguin satisfetes. Aquí el que està en joc és la gestió d'una voluntat col·lectiva. Aquí ningú no té cap dret a "personalitzar" la seva relació amb el procés i el que s'esdevé. Aquí les coses no s'estan fent per satisfer en tal o en tal altre. Siguem una mica més madurs, tinguem una mica més de sentit col·lectiu i no exacerbem la nostra individualitat fins convertir-la en la protagonista de la lectura política que fem de la situació i del que se'n derivi.
- si bé no admeto "personalitzem" la lectura política de la situació en funció de les nostres expectatives personals i la manera com voldríem fossin les coses, sí tenim tot el dret del món -i fins i tot és la nostra obligació- a estar amatents a tot el que s'esdevé, prendre'n nota i ser capaços d'analitzar-ho en la seva dimensió col·lectiva, però també -i això és fonamental- en la seva dimensió de la pluralitat d'agents que hi intervenen, i de l'encert i el desencert d'uns i altres. Generalitzar la nostra valoració del que està passant és tan inadmissible com personalitzar en funció de les nostres expectatives. D'entre tots els agents que hi intervenen, és una obvietat que em té al·lucinat la manera com es perd de vista que uns actuen amb més encert que uns altres, que uns fan més i uns altres fan menys. Aquesta generalització del "ho estan fent fatal" és tan absurda com injusta i improductiva.
Per tant, de cara al 20D la lectura que n'hem de fer no és en clau del nostre sentiment personal, sinó en clau del nostre compromís col·lectiu i de la capacitat que tinguem de reconèixer qui ho està fent bé i qui no, qui pot fer possible que les coses avancin com cal i qui no.
- El caràcter col·lectiu i històric del procés requereix consciència de totes les dificultats a les que haurem de fer front i de que és un procés "viu", al qual tot el que s'esdevé diàriament l'afecta o el pot afectar.
Sovint hem simplificat tant els missatges sobre el que és i serà el procés que som nosaltres mateixos els que minem el terreny que després caldrà transitar. I això és tan absurd com tot lo altre. Simplificar i manllevar la complexitat per mor de fer un discurs onanista d'autosatisfacció està al gènesis de tots aquests problemes que ara mateix tenim.
Jo tinc el meu particular diagnòstic de per què estem així, i és perquè excepte en l'experiència de Junts pel Sí NO HA EXISTIT LA UNITAT INDEPENDENTISTA. I l'absència d'unitat implica COMPETÈNCIA, que vol dir competir pel suport popular, pels vots, per l'hegemonia. I competir pels vots vol dir simplificar el missatge, vendre bueno, bonito y barato i acusar, a la mínima, l'altre, de vendre car, lleig i dolent. Competència vol dir devaluar la realitat i, alhora, simplificar el missatge. L'objectiu no és una voluntat col·lectivament conscient sinó captar el màxim suport d'aquesta col·lectivitat, ni que per fer-ho s'hagi d'amagar la realitat i fer discursos de pura retòrica que esquiven connectar amb la realitat.
Si des del començament del procés, específicament pel 9N i després, la unitat hagués estat garantida no estaríem ara així. L'experiència de Junts pel Sí s'ha demostrat positiva, però insuficient, perquè bona part del mal ja estava fet i perquè tot just després del 27S s'ha tornat a trencar.
Un dels últims exemples que n'hem tingut, tot i que no sigui el més important (no és la meva intenció "fer sang") són unes declaracions del candidat d'ERC, Gabriel Rufian: "estaremos en Madrid 18 meses, ni un día más". A veure, prou hiperventilar-se, per favor! estarem a Madrid el temps que calgui. Si aconseguim concretar el final del procés en 10 mesos no n'estarem 18, i si passats 18 mesos seguim amb el procés, perquè les dificultats a les que hem de fer front són moltes i molt i molt grans, doncs seguirem a Madrid gestionant els interessos i la veu del Parlament de Catalunya.
El problema s'evidencia en que en aquesta renovada competència l'important, a diferència del 27S, ja no és explicar una proposta i com fer-la viable, sinó que llençar unes soflames que devaluen la realitat (la duresa i els reptes que planteja el procés) i simplifiquen el missatge, infantilitzant-lo i generant, ja a curt termini, noves frustracions.
I tot per no anar junts. Tot per tornar a caure en fer l'idiota. Un desastre del que venen molts dels nostres mals, i dels que, en part, estem morint.
Tornant al tema dels valors, i admetent que faré, per qüestions d'espai, un excessiu reduccionisme, un dels debats que hem tingut era la nostra capacitat com a societat de permetre que els individus desenvolupin tot el seu potencial trobant el seu millor encaix a la societat d'acord a les seves aptituds, actituds, etc.
Això, que en termes generals més o menys tots hi podríem estar d'acord, té una derivada amb la que ja no hi estic d'acord, que no comparteixo, i és que si això no passa és perquè la societat no fa prou perquè passi, perquè el "sistema" viu d'esquenes a aquest objectiu i no el fa possible. Es trasllada la responsabilitat gairebé totalment als poders públics, als que s'acaba exigint no que posin tots els mecanismes possibles per garantir objectivament uns processos bàsics de la persona (formació, sanitat, etc.), sinó que se li trasllada la responsabilitat de saber trobar per a cada individu el seu millor encaix a la societat d'acord a les seves característiques personals.
En un dels extrems d'aquest debat, jo he volgut posar èmfasi en que per a que una societat funcioni adequadament hi ha certs valors com la disciplina i la capacitat de sacrifici, que han de formar part del nostre marc mental i fer-los possibles, vius, en aquesta societat.
Una societat que es cregui que tot se li ha de donar fet, que la seva missió és exigir i rebre i que pel simple fet de formar-ne part tot li serà donat, és una societat abocada al col·lapse. Una societat que sigui incapaç d'inculcar als seus individus que l'assoliment de les coses exigeix sacrificis, i que aquesta capacitat de sacrifici és un dels elements que determina, en un sistema just, el lloc que ocupem a la societat, és una societat abocada a la decadència.
Remoure els obstacles que impedeixen que sigui el talent i la capacitat de treball el que més pesi en relació al lloc que acabarem ocupant en la societat ha de ser el gran objectiu de fer un país just. Un país just no és aquell que dóna a tothom per igual sense atendre al que aporta, sinó aquell en el que els individus poden progressar d'acord a la seva vàlua i el seu treball. I això és p.ex. el que no passa a l'estat espanyol, un estat podrit, en el que una casta ho controla tot i un sistema de portes giratòries és el que en última instància determina l'accés al poder i acaba corrompent tots els mecanismes de progrés social. I això, prou que ho sabem, només podrem canviar-ho amb la independència, amb un nou país, amb un estat català en el qual el talent, la capacitat, la formació, l'experiència, siguin els valors que determinin el nostre rol social, a les organitzacions, administracions, empreses, etc. Quan això s'esdevé tot el sistema en surt beneficiat, i les societats progressen, avancen, generen riquesa, disposen de més i millors serveis i afavoreixen més i millor ocupació.
Tornant al moment polític, sense confiança en la capacitat i els valors dels qui estan gestionant el procés no anirem enlloc. És responsabilitat dels qui l'estan gestionant fer les coses bé i explicar-les de manera que tots les entenguem. Però col·lectivament el nostre compromís social i militant ha de ser el de fer en cada moment allò que toca fer, per més que en ocasions no ho acabem d'entendre o fins i tot discrepem del que s'està fent o com s'està fent.
Com hem vist abans, el procés és dinàmic: hi influeix allò que fem nosaltres, però també allò que fan els altres. Qui plantegi una visió del procés com una seqüència lineal i inalterable, únicament depenent d'allò que nosaltres vulguem o fem, menteix, enganya, estafa. Allò que hem d'exigir és que a cada moment, i davant de tots els reptes que se'ns presentaran, siguem capaços de prendre les millors decisions. I la inacció no és mai la millor decisió.
Com a independentistes qüestionar votar el 20D és tan absurd com deixar de respirar perquè hi ha contaminació. Respirem, votem, i ja tindrem temps d'analitzar qui i perquè està provocant aquesta contaminació tan lesiva. O fins i tot, també, perquè no, potser també de comprovar que aquesta "contaminació" no era tal, que era un fum molest, però innocu, i que allò que hauria estat fatal és deixar de respirar, deixar de votar. En últim extrem, fins i tot quan podem no entendre una cosa, hem de tenir un sentit del deure i una disciplina suficients com perquè la nostra legítima individualitat no posi en perill els anhels col·lectius. I la millor versió de la disciplina és aquesta en la que ningú -Déu ens en guard- pot imposar als altres què fer o deixar de fer, però un últim sentit del deure envers la resta ens hi mena.
Com gairebé sempre tinc un posicionament molt poc ortodox en relació al que em sembla és el corrent de pensament dominant sobre aquests temes.
Deixeu-me fer un link entre el tema de valors i les eleccions del 20D. Aquests dies estem sentint com una remor de fons de que hi ha molta gent desencisada, cansada, decebuda, cremada, disgustada, etc amb el que està passant amb el procés i que es plantegen, com a conseqüència de tot plegat, no anar a votar el 20D. Algunes consideracions sobre tot això:
- sento qui s'expressa en relació a tot el que està passant i el seu posicionament com una cosa personal: "m'han decebut", "no m'ho esperava", etc. A veure si ens entenem: aquí els únics compromisos que hi ha i que serveixen són col·lectius, la resta és soroll improductiu i derrotisme. Aquí no s'està fent res perquè tots i cadascun de nosaltres veiem satisfetes les nostres expectatives personals i de la manera com nosaltes volem siguin satisfetes. Aquí el que està en joc és la gestió d'una voluntat col·lectiva. Aquí ningú no té cap dret a "personalitzar" la seva relació amb el procés i el que s'esdevé. Aquí les coses no s'estan fent per satisfer en tal o en tal altre. Siguem una mica més madurs, tinguem una mica més de sentit col·lectiu i no exacerbem la nostra individualitat fins convertir-la en la protagonista de la lectura política que fem de la situació i del que se'n derivi.
- si bé no admeto "personalitzem" la lectura política de la situació en funció de les nostres expectatives personals i la manera com voldríem fossin les coses, sí tenim tot el dret del món -i fins i tot és la nostra obligació- a estar amatents a tot el que s'esdevé, prendre'n nota i ser capaços d'analitzar-ho en la seva dimensió col·lectiva, però també -i això és fonamental- en la seva dimensió de la pluralitat d'agents que hi intervenen, i de l'encert i el desencert d'uns i altres. Generalitzar la nostra valoració del que està passant és tan inadmissible com personalitzar en funció de les nostres expectatives. D'entre tots els agents que hi intervenen, és una obvietat que em té al·lucinat la manera com es perd de vista que uns actuen amb més encert que uns altres, que uns fan més i uns altres fan menys. Aquesta generalització del "ho estan fent fatal" és tan absurda com injusta i improductiva.
Per tant, de cara al 20D la lectura que n'hem de fer no és en clau del nostre sentiment personal, sinó en clau del nostre compromís col·lectiu i de la capacitat que tinguem de reconèixer qui ho està fent bé i qui no, qui pot fer possible que les coses avancin com cal i qui no.
- El caràcter col·lectiu i històric del procés requereix consciència de totes les dificultats a les que haurem de fer front i de que és un procés "viu", al qual tot el que s'esdevé diàriament l'afecta o el pot afectar.
Sovint hem simplificat tant els missatges sobre el que és i serà el procés que som nosaltres mateixos els que minem el terreny que després caldrà transitar. I això és tan absurd com tot lo altre. Simplificar i manllevar la complexitat per mor de fer un discurs onanista d'autosatisfacció està al gènesis de tots aquests problemes que ara mateix tenim.
Jo tinc el meu particular diagnòstic de per què estem així, i és perquè excepte en l'experiència de Junts pel Sí NO HA EXISTIT LA UNITAT INDEPENDENTISTA. I l'absència d'unitat implica COMPETÈNCIA, que vol dir competir pel suport popular, pels vots, per l'hegemonia. I competir pels vots vol dir simplificar el missatge, vendre bueno, bonito y barato i acusar, a la mínima, l'altre, de vendre car, lleig i dolent. Competència vol dir devaluar la realitat i, alhora, simplificar el missatge. L'objectiu no és una voluntat col·lectivament conscient sinó captar el màxim suport d'aquesta col·lectivitat, ni que per fer-ho s'hagi d'amagar la realitat i fer discursos de pura retòrica que esquiven connectar amb la realitat.
Si des del començament del procés, específicament pel 9N i després, la unitat hagués estat garantida no estaríem ara així. L'experiència de Junts pel Sí s'ha demostrat positiva, però insuficient, perquè bona part del mal ja estava fet i perquè tot just després del 27S s'ha tornat a trencar.
Un dels últims exemples que n'hem tingut, tot i que no sigui el més important (no és la meva intenció "fer sang") són unes declaracions del candidat d'ERC, Gabriel Rufian: "estaremos en Madrid 18 meses, ni un día más". A veure, prou hiperventilar-se, per favor! estarem a Madrid el temps que calgui. Si aconseguim concretar el final del procés en 10 mesos no n'estarem 18, i si passats 18 mesos seguim amb el procés, perquè les dificultats a les que hem de fer front són moltes i molt i molt grans, doncs seguirem a Madrid gestionant els interessos i la veu del Parlament de Catalunya.
El problema s'evidencia en que en aquesta renovada competència l'important, a diferència del 27S, ja no és explicar una proposta i com fer-la viable, sinó que llençar unes soflames que devaluen la realitat (la duresa i els reptes que planteja el procés) i simplifiquen el missatge, infantilitzant-lo i generant, ja a curt termini, noves frustracions.
I tot per no anar junts. Tot per tornar a caure en fer l'idiota. Un desastre del que venen molts dels nostres mals, i dels que, en part, estem morint.
Tornant al tema dels valors, i admetent que faré, per qüestions d'espai, un excessiu reduccionisme, un dels debats que hem tingut era la nostra capacitat com a societat de permetre que els individus desenvolupin tot el seu potencial trobant el seu millor encaix a la societat d'acord a les seves aptituds, actituds, etc.
Això, que en termes generals més o menys tots hi podríem estar d'acord, té una derivada amb la que ja no hi estic d'acord, que no comparteixo, i és que si això no passa és perquè la societat no fa prou perquè passi, perquè el "sistema" viu d'esquenes a aquest objectiu i no el fa possible. Es trasllada la responsabilitat gairebé totalment als poders públics, als que s'acaba exigint no que posin tots els mecanismes possibles per garantir objectivament uns processos bàsics de la persona (formació, sanitat, etc.), sinó que se li trasllada la responsabilitat de saber trobar per a cada individu el seu millor encaix a la societat d'acord a les seves característiques personals.
En un dels extrems d'aquest debat, jo he volgut posar èmfasi en que per a que una societat funcioni adequadament hi ha certs valors com la disciplina i la capacitat de sacrifici, que han de formar part del nostre marc mental i fer-los possibles, vius, en aquesta societat.
Una societat que es cregui que tot se li ha de donar fet, que la seva missió és exigir i rebre i que pel simple fet de formar-ne part tot li serà donat, és una societat abocada al col·lapse. Una societat que sigui incapaç d'inculcar als seus individus que l'assoliment de les coses exigeix sacrificis, i que aquesta capacitat de sacrifici és un dels elements que determina, en un sistema just, el lloc que ocupem a la societat, és una societat abocada a la decadència.
Remoure els obstacles que impedeixen que sigui el talent i la capacitat de treball el que més pesi en relació al lloc que acabarem ocupant en la societat ha de ser el gran objectiu de fer un país just. Un país just no és aquell que dóna a tothom per igual sense atendre al que aporta, sinó aquell en el que els individus poden progressar d'acord a la seva vàlua i el seu treball. I això és p.ex. el que no passa a l'estat espanyol, un estat podrit, en el que una casta ho controla tot i un sistema de portes giratòries és el que en última instància determina l'accés al poder i acaba corrompent tots els mecanismes de progrés social. I això, prou que ho sabem, només podrem canviar-ho amb la independència, amb un nou país, amb un estat català en el qual el talent, la capacitat, la formació, l'experiència, siguin els valors que determinin el nostre rol social, a les organitzacions, administracions, empreses, etc. Quan això s'esdevé tot el sistema en surt beneficiat, i les societats progressen, avancen, generen riquesa, disposen de més i millors serveis i afavoreixen més i millor ocupació.
Tornant al moment polític, sense confiança en la capacitat i els valors dels qui estan gestionant el procés no anirem enlloc. És responsabilitat dels qui l'estan gestionant fer les coses bé i explicar-les de manera que tots les entenguem. Però col·lectivament el nostre compromís social i militant ha de ser el de fer en cada moment allò que toca fer, per més que en ocasions no ho acabem d'entendre o fins i tot discrepem del que s'està fent o com s'està fent.
Com hem vist abans, el procés és dinàmic: hi influeix allò que fem nosaltres, però també allò que fan els altres. Qui plantegi una visió del procés com una seqüència lineal i inalterable, únicament depenent d'allò que nosaltres vulguem o fem, menteix, enganya, estafa. Allò que hem d'exigir és que a cada moment, i davant de tots els reptes que se'ns presentaran, siguem capaços de prendre les millors decisions. I la inacció no és mai la millor decisió.
Com a independentistes qüestionar votar el 20D és tan absurd com deixar de respirar perquè hi ha contaminació. Respirem, votem, i ja tindrem temps d'analitzar qui i perquè està provocant aquesta contaminació tan lesiva. O fins i tot, també, perquè no, potser també de comprovar que aquesta "contaminació" no era tal, que era un fum molest, però innocu, i que allò que hauria estat fatal és deixar de respirar, deixar de votar. En últim extrem, fins i tot quan podem no entendre una cosa, hem de tenir un sentit del deure i una disciplina suficients com perquè la nostra legítima individualitat no posi en perill els anhels col·lectius. I la millor versió de la disciplina és aquesta en la que ningú -Déu ens en guard- pot imposar als altres què fer o deixar de fer, però un últim sentit del deure envers la resta ens hi mena.
FEM-HO POSSIBLE!
Bon article senyor Abad, i l'anterior també.
ResponEliminaTalent, capacitat de treball i capacitat de sacrifici. "Una societat incapaç d'inculcar als seus individus que l'assoliment de les coses exigeix sacrificis, i que aquesta capacitat de sacrifici és un dels elements que determina, en un sistema just, el lloc que ocupem a la societat, és una societat abocada a la decadència."
Molt ben expressat.
Al seu article "Votar Podem?", Patrícia Gabancho diu, en la frase que li trobo més encertada, que quan s’arribi a l’acord (entre JxSí i la CUP) "haurem perdut inútilment prestigi, entusiasme, lideratge, cohesió i relat. Tot d’una tacada cupaire."
Doncs la millor opció per revitalitzar el procés i recuperar bona part de les pèrdues apuntades per Gabancho no és votar un partit espanyol, per molt d'esquerres (o de dretes, o de centre) que hi sigui, ni abstenir-s'hi, la millor opció per a l'independentisme català és votar independentistes catalans. I concretament és votar Democràcia i Llibertat, perquè és l'opció que arreplega i representa els sectors centrals i majoritaris de la nostra societat. I, de pas, farem botifarra al PP, al PSOE, als C's, als Podemos que no s'abracen amb Mas però en fan regals al rei, als poders financers, als Florentinos, a la tropa del bisbe Cañizares, etc.
ResponEliminaETS UN VALENT!!!!!
Ho escric mentre vaig somrien...tot sovint somric mentre et llegeixo.
De tant en tant busco el teu bloc...sempre amb la il.lusió de trobar uns pensaments, raonaments i emocions plens d´encert.
Comparteixo no saps com la teva visió i els teus arguments. La força i energia que transmets manté el caliu de les cendres que embolcallen les quatre brases que es resisteixen a desapareixer tot esperant el moment de tornar a carregar la llar.
Gracies!!!
Llibertat